rabo

Carxofes
Unes carxofes amb el rabo per tallar (i una tomaca al centre) .

La paraula rabo té entrada en el dnv (consulta: 30.10.2023):

rabo
1. m. [col·loq.] Cua dels animals terrestres.
2. fes-li un nuc al rabo V. nuc 16.
3. la pols serà si el rabo es trenca V. pols1 5.
4. no alçar un gat del (o pel) rabo V. gat 32.
5. què li fa el rabo per a córrer? loc. orac. S’usa per a indicar que una cosa no té res a veure amb una altra.
6. rabo de gat m. BOT. Rabet de gat.

Segons dcorom (s. v. cua, rabassa, rabosa) el mot rabo (del llatí rapum, llatí vulgar rapa ‘nap rodó’) i que significaria ‘cua grossa o carbosa’, és català de València, que proposa amb poc fonament que ha arribat a través del «mossàrab» (veg. mossarabisme), però afig que amb una influència castellanoaragonesa, possibilitat més sòlida, tal com suggerix Emili Casanova («El lèxic de la Decadència en els estudis etimològics: el cas del decat de Joan Coromines »). El dcvb no considerava adequat l’ús d’esta paraula:

(dcvb) rabo m. (castellanisme inadmissible. però molt usat en el País Valencià, amb totes les accepcions de coa o cua). Encara queda el rabo per desollar, Rond. de R. Val. 59. a) Rabo de gat: planta de diferents espècies (Stachys hirta, Sideritis hirsuta, Lithospermum fruticosum, Equisetum arvense), segons Flora Val. 153.

Per extensió, rabo

També és usual denominar rabo l’extrem de la tija d’alguns fruits i hortalisses, com ara els rabos de panses —que es diu que són bons per a la memòria— o els rabos de les carxofes o cebes tendres:

  • Lluís Fullana Mira (Refraner valencià, 1928): «Si no tens memòria, menja rabos de panses […]».
  • Neus Rosselló Sempere («Memòria de l’estada pràctica a la finca experimental de cultiu ecològic de la Marjal dels Moros», 2011): «Quan es tallen els rabos de les cebes i es deixen per curar-se al camp, cal tindre en consideració els possibles robatoris».

Caràcter rabiüt

L’escriptora Encarna Sant-Celoni i Verger en Al cor la quimereta (2002) documenta un sentit que no apareix en el dnv:

(quimereta) rabo (potser de rabior): caràcter rabiüt, esquerp, irascible, tendència a enrabiar-se, a irritar-se, fàcilment. [NR]»; pàgina 70: «Callaré ja, si no, resultarà que Manel té raó i que és de veres que tinc un poquet del rabo i de l’orgull de família que em tira cada vegada que —sense cap fonament, al meu parer— discutix amb algun dels meus germans —perquè mira que li encanta estralejar, a este home meu, i estar a punt de brega a cada moment— […]

L’escriptor Josep Lozano Lerma (agost del 2004) comenta que a Alginet hi ha l’expressió referida a una persona esquerpa: «Això és un rabo d’aire».

El parent rabut

L’adjectiu rabut -uda significa ‘geniüt, de mal caràcter’ (veg. colomina, s. v. rabut; apareix en el dnv,   però no el gdlc o el diec). Colomina el considera derivat de ràbia, rabiüt reduït a rabut, encara que Coromines el fa derivar de rabo. El dcvb diu que significa ‘que té la coa grossa’, encara que l’exemple que utilitza no és concloent pel que fa al significat:

(dcvb) En Onda la claven fonda, | en Assuera els peluts, | en Eslida són culecos | i en Artana són rabuts.

racer

La forma racer,  variant de la paraula recer, no ha arribat encara als diccionaris habituals actuals, a pesar que les pronúncies tradicionals, segons indica el dcvb (com a pronúncia possible en l’entrada del dnv també hi ha «[raséɾ]») són:

Fon.: rəsé (Plana de Vic, Pla de Llobregat, Penedès); rasé (Fraga, Massalcoreig, Ribera de Sió, Gandesa, Tortosa, Maestrat, Al.); raséɾ (Val., Gandia); ərəsé (Vendrell, Reus, Mall., Men.).

A més, la forma racer també té tradició escrita, tal com podem vore en el cival o en el ctilc, on apareix usat per Marià Vayreda, Santiago Rusiñol, Jacint Verdaguer, Josep Pou i Pagès, Josep Carner, Joaquim Garcia Girona, Joan Baptista Porcar i, el més modern, Josep Piera Rubio, que utilitza esta forma en Ací s’acaba tot, però també en altres llibres com Estiu grec (1985) i Un bellíssim cadàver barroc (1987):

  • (Estiu grec) Creix el vent. La gent abandona coberta per posar-se a racer.
  • (Un bellíssim cadàver barroc) Els bancals, estrets i a llenques, formen com bosquets atapeïts d’arbres altíssims, enreixats per bardisses i coberts amb racers de palla o entoldats de plàstic negre.
  • (Un bellíssim cadàver barroc) També jo em repetesc i, igualment, des de l’íntim racer de l’escriptura —antic vici solitari— m’engrunse amb els mots i descanse el diumenge […].

umbonat -ada

Umbonat
Bolet umbonat.

Este adjectiu, que vam documentar en el Termcat l’any 2000, apareix actualment en els diccionaris (consulta: 24.10.2023):

(dnv) umbonat -ada
adj. MICOL. Proveït d’umbó.

Deu ser una adaptació del terme anglés umbonate, que prové del llatí umbo -nis (‘prominència central d’un escut’). En castellà, el terme equivalent més documentat és umbonado -da. Hi havia qui usava atetado -da (Zèfir, 14.06.2000) en este mateix sentit, però no hem documentat eixe ús actualment. En francés s’utilitza l’equivalent umbonné -ée.

ull gandul

Ambliopia
L’ull gandul no transmet la informació al cervell.

La denominació ull gandul és una forma col·loquial de denominar l’ull ambliop o l’ambliopia. Les obres especialitzades no recullen la forma ull gandul, i no sembla que forme part del vocabulari popular,  però és una denominació que podem documentar en diverses traduccions al valencià-català i en el llibre Història d’uns ulls de Xavier Nicolau i Bargalló (2006).

Termes comuns en altres llengües:

  • de: faules Auge
  • en: lazy eye
  • es: ojo vago, ojo perezoso
  • eu: begi alferra
  • fr: œil paresseux
  • it: occhio pigro
  • pt: olho vago, olho preguiçoso

El Termcat ha pres en consideració només les denominacions més formals:

ca ambliopia, n f
ca ceguetat funcional, n f sin. compl.
es ambliopía
es ceguera funcional
en amblyopia
en functional blindness

Oftalmologia > Semiologia
Definició
Defecte visual consistent en la disminució de l’agudesa visual, que no és atribuïble a una causa orgànica.

el dia següent

El dddc considerava l’any 2000 que l’expressió el dia següent era incorrecta:

*dia següent (el) L’endemà

Tanmateix, el dddc no explicava per què ni quan era incorrecta. Lacreu (2000) també mostra prevenció davant esta construcció:

«Les expressions *al dia següent o *el dia després són calcs literals de les construccions castellanes corresponents. L’adverbi l’endemà n’és un equivalent genuí. També hi ha la variant dialectal el sendemà.»

I el llb indicava en el mateix sentit (s. v. l’endemà):

«Significa ‘el dia següent al dia de què parlem’. No són genuïnes les formes el dia després ni el dia següent.»

El gdlc (consulta: 2005; 19.10.2023) recull la construcció amb normalitat:

següent adj Que segueix, que ve darrere d’un altre. La pàgina següent. El dia següent.

El gdlc usa la construcció en la definició, però oferix un exemple d’ús massa breu que no mostra el context en què es pot introduir eixa expressió. Podem observar que el gd62 no conté els mateixos exemples per a definir la mateixa paraula:

següent […] L’any següent. Que passi el següent.

En el dcvb observem que també usa la construcció en la definició (s. v. endemà):

L’endemà o Lo endemà: el dia següent.

En este cas es podria tractar d’una definició poc aconseguida, atés que gdlc i gd62 es veuen obligats a definir la paraula endemà amb més precisió: «Dia que segueix immediatament aquell del qual es parla» (gd62), ja que, al cap i a la fi, «el dia següent» no és necessàriament l’endemà, tal com exposava Albert Jané i Riera («La proximitat», 01.07.1977):

El dia següent no ha d’ésser, necessàriament, l’endemà —pot ésser el dia següent d’una sèrie de dies no consecutius—; però si realment es tracta de l’endemà aquesta expressió és, en general, sens dubte preferible.

La forma usual per a denominar eixe concepte és endemà (i sendemà, tal com indiquen les obres normatives de referència). L’expressió el dia següent és imprecisa, ja que podem usar el dia següent o el següent dia per a indicar un dia posterior d’algun fet o d’alguna activitat. Així, la frase: «el següent dia va ser l’endemà», que mostra la no-identitat conceptual entre els dos elements temporals. Sembla, més aviat, que la construcció el següent dia és hiperònima de la paraula endemà. Podem contrastar eixe ús amb l’expressió el pròxim dia, que serviria per fer una previsió.

En resum, sembla poc recomanable l’ús (habitual en espanyol) de l’expressió el dia següent si el que es vol expressar és «l’endemà», fórmula ben general i usual en el català d’arreu (amb diverses variants), però convé saber com traure-li profit a la varietat, tal com explica Albert Pla Nualart («L’endemà, el dia següent i el dia després», 28.04.2011):

Sóc partidari de no renunciar al que fa servei. Per mi el dia següent i el dia després són dues locucions ben formades que podem usar si per raons d’estil o sentit trobem que en un cert context ens van millor que l’endemà.

Al sandemà de la vespra

En eixe sentit utilitari, una expressió usual per a indicar incertesa o per a mirar de no comprometre’s temporalment és «al sandemà de la vespra». Un exemple d’ús en la xarxa (15.10.2022; consulta: 19.10.2023):

Els valencians també gastem «al sendemà de la vespra» per a evadir una resposta:
—Pare, quan em compraràs la Playstation?
—Al sendemà de la vespra. (=el dia posterior al dia anterior, però no et dic quan, és a dir: mai)

És una expressió amb la mateixa utilitat que «a l’any del batre» (que els usuaris saben que es completa amb: «si no este, l’atre»).

Debat en la llista Migjorn (2005)

Sobre el tema hi va haver un debat interessant en la llista Migjorn (agost 2005) que va concloure, a trets generals, de manera semblant al que s’expressa en les obres esmentades, amb alguna discrepància fonamentada en el fet que el dia següent no és directament incorrecte, sinó que també té el seu àmbit d’ús —que no ha de substituir en cap cas, però, el de la paraula endemà—. Aixina, els collistaires han trobat a faltar en les obres normatives una descripció dels contextos en què pot ser necessari usar el dia següent, per exemple, com assenyalava Jordi Minguell: «el dia precedent i el següent a Nadal» (equivalent de: «el dia anterior a Nadal i l’endemà de Nadal»).

papadiners

A pesar de la definició que compartixen el dnv (‘pretext per a fer diners’) i el diec (‘pretext de fer diners’), el significat de la paraula papadiners s’ajusta més a la definició del dcvb:

papadiners m. Pretext per a fer despendre diners; persona que en fa ús, que procura fer gastar inútilment; cast. papadineros. Ay, Senyor! Després de la desgràcia, tot són papa-diners, Víct. Cat., Cayres 66.

És una paraula amb una documentació d’ús escassa, però podem trobar uns quants usos escrits que mostren el sentit de la paraula. Per exemple, en la peça teatral Al vapor de Josep Carner (1901; firmada amb el pseudònim «Pere de Maldar») podem llegir:

Si senyó: aquí y à totas parts que no hi ha tal aca ni tal barraca, qu’ aixó es un papa-dineros in- ventat per algún italianot fart de macarrons. ¿Comprens?

En la premsa podem localitzar en Igualada (29.05.1982) la notícia següent:

Les màquines papadiners tenen els dies comptats

Les màquines papadiners han comptat des del primer moment amb una gran acceptació entre el públic. El seu atractiu és sens dubte el donar els premis en efectiu.

En la novel·la La llei dels justos de Chufo Llorens (2015):

Tots plegats són uns papadiners de beates.

En la notícia «Una ceràmica del xix rememora la figura del ‘tocacranis’ Marià Cubí»  de Manu Mitru (El Periódico, 04.01.2023):

El 1907, impermeable com sempre a la pluja del sentit comú, Barcelona va decidir dedicar un carrer a algú a qui en vida la premsa, i amb raó, va titllar de «xarlatà», «farsant» i, en català, «papadiners», paraula en desús, però que al segle xix era tot un insult.

Finalment, ja fa uns quants anys, Albert Pla Nualart va comentar al final del seu article «¿Descerebrats i papanates o eixelebrats i babaus?» (Ara, 06.12.2014) la necessitat de millorar la definició:

Per cert, diria que el diec2 ha de revisar l’entrada papadiners. No és, com diu, un pretext de fer diners sinó, com diu el gdlc, un pretext per fer gastar diners inútilment, cosa bastant diferent.

escamó

El substantiu masculí escamó és usual en Sollana (14.07.2009) per a indicar una marmoló fort. El podem trobar en el dicpc (s. v. arramblada):

arramblada
educació, menyspreu, moc, reny (*) (d) Reny fort (Men). | SIN: Moc, arrambatge, (escamó, renegó, bonegó Val). ║ Va voler fer l’espavilat, però li van fúmer una bona arramblada. La seva dona li ha dit una cosa i ell li ha fumut una arramblada. M’ha fet un escamó perquè no l’he despertat a temps (Val).

No apareixia en els diccionaris habituals, però el dnv l’ha incorporat:

escamó
m. Marmolada, bonegó.

Té una mica de vida en internet. Una mostra:

Vulguem o no, l’escamó crític, feridor i punyent, sempre acaba esclatant-li a qui, des de la ignorància eixordadora d’una mascletada, perpetra pseudoteories de braves i una canya.

Relacionat amb això, Cèsar Mateu (20.07.2009) envia el comentari següent:

A Castelló de la Plana, s’usa el verb ‘escamar’ com a sinònim de ‘renyar algú’. Ex.: Va eixir la veïna i va escamar els xiquets que tiraven pedres al teulat.

I Vicent Alonso (19.07.2009) afig:

Al meu poble (Godella – Horta) la paraula era habitual (i la gent més gran, de segur que encara la conserva). De fet recorde que l’he emprada en algun article i que el corrector del diari me l’ha corregida.

escallat

Segons informa Alícia Marqués (25.03.2004), l’escallat es un sinònim de l’esgarrat que apareix en el dnv (consulta: 02.10.2023):

3. m. CUINA Menjar elaborat bàsicament amb abadejo cru dessalat i pimentó torrat fets a tires, all trossejat i oli, al qual es poden afegir altres ingredients.

Possiblement, el verb escallar, aplicat a l’arròs —cultiu molt important a la zona històricament—, com recull el dcvb (consulta: 02.10.2023), ha ampliat el seu significat i ha donat esta denominació:

v. tr. Llevar la clovella de l’arròs, de les ametlles, anous, etc. (Cast., Val., Urgell, Segarra, Tarr.); cast. descascarar.

empeltrir-se

La forma enfeltrir-se

Coromines esmenta la forma enfeltrir-se derivada de feltre, però no en dona més informació (almenys pel que he vist en el seu diccionari). El dcvb sí que li dona entrada pròpia (entrada que també recull el dgfpastor):

enfeltrir-se v. refl. Prendre la roba mal rentada un color brut semblant al del feltre (Val.); cast. entraparse.

reig2 comenta alguns detalls d’ús més:

També s’usa aquest mot per a expressar que en qualsevol cosa, encara que no siga de tela, ha penetrat tant la brutícia que és impossible deixar-la neta. […] S’empra fonamentalment el seu participi, enfeltrit, equivalent al castellà percudido. […] També pot aplicar-se per a fer referència a la brutícia d’una persona.

Esta forma és la que apareix en el dnv (consulta: 02.10.2023):

enfeltrir-se
1. v. pron. Prendre, la roba mal llavada, un color brut paregut al del feltre.
2. v. pron. Prendre, la roba, mala olor.

La forma empeltrir-se

El company Àngel Alexandre (Simat; Migjorn, 15.10.2010) comenta la variant empeltrir (que és la que he sentit jo també en Carcaixent):

Nosaltres fem servir la variant empeltrir, però el significat és el mateix: normalment que una tela ha quedat impregnada d’una substància que no es pot fer anar. Es diu de les cortines de la cuina, a causa del greix o el fum. També d’una taca en la roba que, malgrat llavar-la unes quantes voltes, no se’n va. Per cert, s’aplica molt al fum en eixir d’un local on tothom fuma. La roba es queda empeltrida de fum.

Eixa variant és la que fa servir també Toni Cucarella (Xàtiva) en el seu bloc:

Feia olor a fum tabac reclòs de molts dies, a pudors humanes empeltrides en les parets.

«Un antic costum grec»
[…] per si encara algú escampa recialles empeltrides d’aquella flaire de les màquines […]
«La nit que Obama va guanyar les eleccions»

Segons ma mare (Carcaixent, 15.10.2010), en Albalat de la Ribera hi ha la variant empedrit (possiblement del verb empedrir; també ho diuen en Sollana), que podria ser l’origen de l’encreuament entre enfeltrit i empeltrit, ja que, segons ma mare, en la roba empeltrida, la runa de la roba hauria d’estar ben compacta, «solidificada».

Curiosament, trobem el mateix verb en italià (roveretà) segons el Vocabolario vernacolo-italiano pei distretti roveretano e trentino de Giovanni Battista Azzolini (1856: Google Llibres, consulta: 15.10.2010):

enfeltrir, insozzare

cada

Cinc de cadaJa fa uns quants anys (abans de l’any 2000) vaig escriure en un apunt previ:

Els exemples d’ús que donen el diccionaris per a este adjectiu no recullen la possibilitat d’usar-lo sense cap acompanyament, tal com ho sentim normalment, és a dir, com a nucli del sintagma preposicional: «Fullets i adhesius (3.000 de cada)». Sembla que cal dir «3.000 de cada un», «3.000 de cada classe», «3.000 de cada manera»…

Obres consultades en aquell moment: dec, dval, diec, dcvb, Gramàtica valenciana (ed. Bromera), Lacreu90, mestil1.

La gramàtica de Badia (1994) sí que comenta que això no és possible, tot i que d’una manera poc clara (pàg. 534, 233.2):

L’adj. indef. cada no presenta cap particularitat destacable; tanmateix, quan en una oració s’usa amb valor pronominal (perquè s’hi sobreentén el substantiu), ha d’anar seguit de un o una […].

La gcc (Josep Maria Brucart i Gemma Rigau: S 8.2.3.3.b) ho comenta més explícitament:

[…] hi ha alguns indefinits que, tot i ser especificadors, no admeten l’elisió del nucli nominal. Aquest és el cas de cert, diversos, diferents, mant, cada, sengles i tot [+ N].*

* Mant apareix sense nucli en la locució preposicional a manta. També ho fa cada en la fórmula x de cada, on x és una quantitat: En vull dos de cada. Aquest darrer patró és propi del llenguatge col·loquial i d’influència castellana.

En la gcc es comenta que hauria de ser un tret d’influència castellana, però podem llegir en Le bon usage de Maurice Grevisse (1975, 2008) que eixe ús és compartit pel francés:

(1975) 454. Chaque […]

Remarque. — 1. En principe, chaque doit être suivi immediatement d’un nom: néamoins dans la conversation familière, dans le style epistolaire, dans la langue commerciale ou populaire, on l’emploie fréquemment d’une manière absolue, et on dit, par exemple: Ces cravates coûtent tant de francs chaque. — Puis deux cafés au lait à un franc chaque [c’est une aubergiste qui parle] (J. Romains, Les Copains, p. 107). — Mais c’est là une façon de parler que le bon usage n’a guère reçue jusqu’à présent.

(2008) 748. Observation sur chacun représentant.

e) Chaque est souvent employé pour chacun dans la langue populaire de diverses régions, et aussi dans la langue commerciale. Cet emploi n’est pas considéré comme entré dans le bon usage. […] On le trouve pourtant chez des écrivains, non seulement dans la correspondance, […] mais aussi dans des livres préparés pour la publication. […] Cependant, chacun reste beaucoup plus fréquent dans la langue écrite (même chez les écrivains qui viennent d’être cités) et il vaut mieux éviter chaque dans cet emploi.

Grevisse afig uns quants exemples literaris (de Chateaubriand, Stendhal, Rostand, Hugo…), però el cas és que podem comprovar —i lamentar amb Grevisse— que s’ha arraconat de la previsió normativa un ús que, pels exemples que podem localitzar, deu tindre una explicació raonable en diverses llengües romàniques. Una explicació que no hauria de contindre una condemna sense argumentació. En eixe sentit, he pogut localitzar en la giec (17.5.2) dos comentaris que no aclarixen la qüestió:

[…] pot aplicar-se a sintagmes nominals formats per un cardinal superior a un seguit d’un nom en plural: Contractaran un professor més per a cada dues classes. En aquest darrer cas, el nom pot ser el·líptic: Abans venia cada tres setmanes, ara cada dues.

En una oració com Defensareu una esmena cadascuna de vosaltres, el domini del quantificador (de vosaltres) pot quedar sobreentès, ja que ocupa la posició de subjecte i la desinència verbal o el context discursiu legitimen l’el·lipsi.

En resum, l’ús general i també l’ús literari han inclòs la possibilitat d’elidir l’element conegut que no cal repetir. És una construcció comuna en l’ús corrent —tal com exposa Grevisse—, però els exemples escrits no abunden en la xarxa (consulta: 27.09.2023):

  • Susanna Isern (Una ajudant sospitosa, 2023): «Aprofitaré per agafar-ne un de cada i emmagatzemar-los al laboratori»
  • Els Pets («Fàcil», 2004): «Capses de fusta, vint-i-dos petons, / nits a la fresca, una de cada, / les teves cuixes sota els meus llençols»