CDP: posposat al complement de règim

La giec (19.3.2.4.d) assenyala la possibilitat d’introduir amb la preposició a el complement directe animat quan apareix posposat a un complement de règim verbal.

Exemples:

  • No va poder convéncer d’estudiar literatura medieval (a) les filles. (giec, 19.3.2.4.d)
  • He convidat a passar un cap de setmana en un hotel de muntanya (a) la teva germana. (giec, 19.3.2.4.d)

Es tracta d’una variació del tema de la reordenació dels elements de l’oració. En la posició més general, amb el complement directe a continuació del verb, no apareixeria la preposició.


Com a nota al marge, la giec indica en este punt que no s’introduïx amb cap preposició el complement directe («animat») posposat al complement indirecte.

Exemple:

  • Va consagrar a Vesta, deessa de la llar, la seva primogènita. (giec, 19.3.2.4.d)

CDP: complement directe preverbal

En oracions marcades estilísticament per la reordenació dels constituents, mentres el subjecte apareix en posició postverbal, la preposició a introduïx el complement directe que apareix en posició preverbal.

Exemples:

  • A la salutació inicial sempre seguien unes paraules en record dels absents. (giec, 19.3.2.4.c)
  • A la salutació inicial van seguir unes paraules d’encoratjament. (ginebra2017)
  • A l’apatia habitual vencé l’esperança del triomf. (giec, 19.3.2.4.c)

No he localitzat cap comentari sobre este cas ni en el mestil (en paper) ni en la gnv.

CDP: comparatives amb verb elidit

Tal com indica el mestil (xxi.2.1.4), convé marcar el segon terme d’una comparació (sense verb explícit) amb la preposició a per a marcar que es tracta del complement directe, si és el cas; si no el marquem, es pot entendre que es tracta del subjecte:

Exemples distintius:

  • La Madonna et vigila com el seu pare / La Madonna et vigila com al seu pare (mestil, xxi.2.1.4)
  • El plorava com una germana el seu germà mort / El plorava com una germana al seu germà mort (giec, 19.3.2.6)
  • Això afecta el país més que no pas la vostra família / Això afecta el país més que no pas a la vostra família (giec, 19.3.2.6)
  • L’estimava igual que un fill / L’estimava igual que a un fill (giec, 19.3.2.6)
  • Els fills havien vist els pares, però els pares els fill no / Els fills havien vist els pares, però els pares als fills no (giec, 19.3.2.6)
  • Hem vist com perseguia un policia un lladre / Hem vist com perseguia un policia a un lladre (gnv, 32.2.1.b)

Podem considerar este cas com una especialitat del cas «cd postverbal contingu al subjecte» (veg. la fitxa corresponent), en què es produïx una possible ambigüitat entre subjecte i complement directe.

CDP: a + qui, quin, quants

Els complements directes interrogatius i exclamatius animats formats amb qui, quin i quants poden anar introduïts per la preposició a per tal d’evitar possibles ambiguïtats (confusió amb el subjecte).

Exemples:

  • (A) qui ha vist la Maria? (mestil, xxi.2.1.6)
  • (A) qui estima la mare? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) qui heu triat per al partit de demà? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quin jugador triarà en Miquel? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quins jugadors heu triat per al partit de demà? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quantes creus que sorprendrà aquesta proposta? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quantes persones atenen diàriament, en aquest servei? (giec, 19.3.2.3.a)
  • Mireu (a) qui fotografia Cristina (giec, 19.3.2.3.a)
  • Mira (a) quines/quantes ballarines acompanyen aquests músics (giec, 19.3.2.3.a)
  • Mira (a) quines/quantes ballarines acompanya aquest pianista (giec, 19.3.2.3.a)

concordança

La concordança del verb haver locatiu

A més del que es detalla més avall en esta fitxa, el capítol v del llibre d’Abelard Saragossà Reivindicació del valencià. Una contribució (Tabarca, 2007) tracta amb molta més profunditat la qüestió: vegeu «La concordança del verb haver locatiu (De persones com ell, {ja no en queden / ja no n’hi han}): teoria i evolució».

Abelard Saragossà ha decidit aplicar en El valencià del futur (ed. Alambor, 2000) el criteri de fer concordar el verb haver locatiu amb el seu subjecte —cosa ben lògica en la llengua—. Alguna normativa generalitzada sense justificació recomanava que no s’havien de concordar verb i subjecte per raons poc explicades, malgrat que dialectalment la concordança és l’ús general del verb haver locatiu amb el seu subjecte (tret que ja recull Josep Nebot i Pérez en 1894). En el mateix llibre, Abelard Saragossà dóna una possible explicació estructural de l’origen de la concordança:

cat. medieval: v. tr. haver ‘tenir’ [concorda] / v. intr. haver ‘existir’ [no concorda]

cat. actual: Ø ‘tenir’ / v. tr. haver-hi ‘existir’ [concorda].

L’aparició del verb haver amb eixe valor existencial ja la podem documentar en llatí, segons la Gramática descriptiva de la lengua española de Bosque i Demonte (1999):

Las construcciones con haber son, de hecho, herederas de las de <habet impersonal + acusativo> desarrolladas en latín en época tardía:(99) Habet in bibliotheca Ulpia librum elephantinum. [Scriptores Historiae Augustae, Vospicio, Tac. 8, 1; tomado de Luque Moreno 1978]

A més, en el curs d’estiu d’enguany (juliol 2006) hem pogut aprofundir en els orígens, mistificacions i conseqüències de la repetida prescripció de la no-concordança en català. Tot partix d’una conversa filològica de Fabra (1923):

Convé d’evitar aquesta concordança del verb haver amb el nom o pronom que l’acompanya, defecte que retrobem sovint en el llenguatge escrit.

Per desgràcia, alguns «prescriptors» de la normativa han fet poc cas posteriorment del que dia el mateix Fabra en la seua gramàtica de 1956, i que reproduïm tot seguit segons la versió original de Fabra (que no és exactament el que va publicar l’iec en 1956) [a partir de Solà (Parlem-ne, 1999) i els apunts d’Abelard Saragossà]:

Aquestes construccions, llargament usades en la llengua parlada, han estat fins avui considerades incorrectes, però, tanmateix [,] no hi ha cap raó prou forta per què [sic] no puguin ésser admeses en la llengua escrita, en concurrència, naturalment, amb les construccions tradicionals Hi ha dos homes, Hi havia moltes dificultats, Si hi hagués més cotxes (úniques fins avui considerades correctes). (Fabra 1956: § 72)

Per tant, la recomanació estilística més adequada haurà de ser fer cas del que fa la llengua general i evitar una excepció en la concordança del verb amb el subjecte, si no és l’ús que fem habitualment. Cal tindre en compte el que comenta la gramàtica de l’avl (32.2.2):

És acceptable tant la falta de concordança com la concordança, però en els registres formals es considera més adequada la manca de concordança, d’acord amb l’ús tradicional.

Podem llegir que la gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (consulta: 02.08.2023; 21.4.3) considera la qüestió amb un punt de vista semblant:

En baleàric, en nord-occidental i en septentrional, aquest verb no concorda amb el seu argument intern (Hi ha poques cadires). En la resta de parlars, la concordança que es dona amb els verbs inacusatius se sol estendre al verb haver-hi (Hi han poques cadires). La concordança es veu afavorida quan haver-hi es combina amb un verb auxiliar, aspectual o modal: Si haguessin ampliat el termini, potser hi hauria/haurien hagut més sol·licitudsHi comença/comencen a haver casos preocupantsNo hi pot/poden haver més congressistes. La manca de concordança és l’ús consolidat en els registres formals.

Això mateix ha introduït en el diec (consulta: 02.08.2023):

3 1 [LC] haver-hi […] [usat en tercera persona del singular i sense concordança de nombre amb l’element nominal que segueix o, en el llenguatge col·loquial, amb concordança de nombre] Denota que quelcom existeix, es troba, es dona, s’esdevé, s’acompleix. Hi ha molts malalts de grip. Hi han molts malalts de grip. […]

El mateix Solà comenta que el procés de concordança s’estén al dialecte nord-occidental, que és un dels llocs on es mantenia el tret de no concordar del català medieval (amb l’àrea balear i algueresa, segons Joan-Rafael Ramos: gcc S14.2.1.2).

Així, doncs, convindria esmenar els Criteris lingüístics de la Generalitat Valenciana (1995, pàg. 34), que recomanaven la no-concordança, perquè el llenguatge administratiu no hauria d’allunyar-se sense motiu de la llengua dels ciutadans que ha d’atendre. En eixe sentit, convé

Prescripció copiada del castellà

Finalment, ens sembla molt possible que l’origen normatiu del rebuig de la concordança —més enllà de l’existència de llocs on és un tret viu— s’haja originat en el que assenyala solà94 (2.ª ed.): les gramàtiques castellanes publicades a Barcelona en el segle xix. Hui mateix podem consultar el que diu el dphd sobre el fet de concordar el verb haber:

Aunque es uso muy extendido en el habla informal de muchos países de América y se da también en España, especialmente entre hablantes catalanes, se debe seguir utilizando este verbo como impersonal en la lengua culta formal, de acuerdo con el uso mayoritario entre los escritores de prestigio.

Cal assenyalar que la gramàtica de Bosque i Demonte (27.3.4) detalla:

[E]n ciertas zonas, en particular en Latinoamérica, la concordancia en número de haber con su único argumento es la norma. […] En relación con esto, Kany (1945: 257) señala que en el habla rústica de Argentina se ha creado una forma hayn para el presente de indicativo. Montes (1982) señala la existencia de la misma forma (haen-hayn) en la Colombia de habla antioqueña. Lapesa (1980: § 133) recoge también esta formación y da ejemplo, en el habla de Venezuela, del tipo de ¿Quiénes hayn adentro?


La concordança dels adjectius

Adjectiu posposats. Quan un adjectiu afecta dos o més noms que el precedixen, va en plural; i si un dels noms és masculí, l’adjectiu també hi va.
La giec (25.4.7.b) dóna la indicació següent:

En els registres formals, els elements postnominals susceptibles de concordan­ça (sintagmes adjectivals i participis) van en plural i concorden en gènere amb els nuclis; si aquests són de gènere diferent, aquells van en masculí: el primer partit i el primer grup cultural investigats, una formació i una coalició modèliques, un partit i una coalició moderns.

Si es tracta de conceptes afins, l’adjectiu pot concordar amb el nom més pròxim: fàstic i repulsió instintiva. Esta prescripció quan els substantius són «conceptes afins» és una cosa que indica algun manual —ara no recorde quin—. Trobe que provoca més confusió que altra cosa, per la qual cosa millor serà fer que l’adjectiu concorde en plural i en el gènere que corresponga: en femení quan es tracta de conceptes femenins i en masculí en la resta de casos.
En tot cas, la giec (25.4.7.b) fa la recomanació següent:

El sentit d’unitat semàntica dels coordinats pot provocar que un adjectiu només concordi amb el nom més pròxim, encara que semànticament els afecti tots: una arrogància i un atreviment inusual (en el sentit de ‘una arrogància i un atreviment inusuals’).

Adjectius anteposats. En algun manual indiquen que, en el cas que l’adjectiu precedixca dos o més noms de gènere diferent, l’adjectiu pot concordar només amb el primer en gènere i nombre: extraordinari sopar i postres; extremada decisió i valor. No cal dir que esta indicació estilística també considere que serà millor que evitem haver d’aplicar-la.
En tot cas, la giec (25.4.7.a) dóna la indicació següent:

Quan un especificador* modifica dos o més noms, concorda en gènere i nombre amb el nom més pròxim (el primer): la llengua i literatura de postguerra, els nens i nenes de l’escola, la parella que tingui un fill o filla de menys de tres anys, certes formacions i par­tits de postguerra, sense cap de les pertorbacions ni sotracs que acompanyen els canvis.

* El terme especificador utilitzat en la giec inclou els «adjectius anteposats».
  1. Veg. gènere.
  2. Veg. plural.

recórrer

  1. En l’accepció corresponent als recursos judicials, ja apareixen les obres de referència que inclouen la possibilitat d’ús transitiu —habitual en els mitjans de comunicació i en el llenguatge judicial—:

    «v. tr. […] 3 Interposar un recurs judicial.» (GD62)

    Així, podem llegir en la gcc (Joana Rosselló: 13.3.6.2d):

    A diferència dels casos dels § 13.3.6.2a-b, l’alternança que presentem aquí no comporta un canvi en la valència del verb, sinó en la diàtesi: un complement argumental del verb pot realitzar-se com a complement directe o com a complement de règim (veg. § 13.4.2). Així, tant podem dir apel·lar la sentència com apel·lar contra la sentència, tot i que la primera opció sembla la preferida en el llenguatge jurídic i periodístic. Com apel·lar, i en l’accepció del verb en l’àmbit jurídic, funciona recórrer: Han recorregut la sentència. Recorrerem contra la sentència. Encara en aquest àmbit, tenim pledejar i pledejar per (Pledejar (per l’herència).

    També el Salt 2.0 inclou este ús. Per contra, el mestil3 no l’ha recollit, cosa que tampoc han fet el diec, el gdlc ni el dnv [en línia: gener 2008; abril 2019]:

    (diec) v. intr. Emprar com a mitjà alguna cosa, especialment a manca d’un altre mitjà. Van recórrer a un remei heroic.
    v. intr. Acudir a un jutge, a una autoritat, amb una demanda o petició. Recórrer contra una sentència. Sempre hi ha la possibilitat de recórrer.


    (gdlc) v intr […] 3 DR PROC Acudir a un jutge, a una autoritat amb una demanda o petició.
    4 esp DR PROC Interposar un recurs davant una instància superior contra una resolució dictada per un òrgan administratiu o judicial inferior. L’entitat ha recorregut al tribunal suprem contra aquesta sentència.


    (dnv) 5. v. intr. DRET Acudir a un jutge o a una autoritat amb una demanda o petició. Recórrer al tribunal contra una sentència. 6. v. intr. DRET Interposar un recurs. Si desestimen la petició, encara podem recórrer.

  2. Sobre esta qüestió, podem llegir en el diari Ara.cat (31.03.2018), l’article d’Albert Pla Nualart «La normativa no permet recórrer una sentència». I, més antic, en Llengua i Administració, número 9 (1983), «Recorrent el camí dels recursos» d’Oriol Camps.
  3. En castellà, recurrir. Martínez de Sousa diu en el dusos:

    recurrir la sentencia. Solecismo por recurrir contra la sentencia.

    En parlava també Lázaro Carreter en 1990 en «La cumbre culminada» (El dardo en la palabra, 1998):

    Las recientes elecciones vascas han aumentado el volumen del nonato lenguaje con aportaciones interesantes, siempre liberadoras. Así, un partido «ha recurrido a los Tribunales los resultados electorales» en cierta localidad. Era recurrir un verbo intransitivo, que significaba ‘interponer recurso’, o ‘acudir a un juez con una demanda’; y se recurría contra una sentencia, un fallo o cualquier cosa que no se juzgaba ajustada a derecho. Ya se pueden recurrir los resultados electorales.

    A pesar d’això, el drae [consulta: gener 2008; abril 2018] inclou també l’ús transitiu:

    5. tr. Der. Entablar recurso contra una resolución.

    Accepció que expliquen en el dpnh [en línia: gener 2008]:

    recurrir. Cuando significa, en el lenguaje del derecho, ‘entablar recurso contra una resolución’, es admisible tanto la construcción intransitiva, con un complemento introducido por contra, como la transitiva: «Tampoco era bien visto recurrir CONTRA la sentencia» (Longares Corsé [Esp. 1979]); «Podemos recurrir la sentencia» (AMillán Oportunidad [Esp. 1991]).

interposar

El verb interposar té, en llenguatge juridicoadministratiu, l’accepció següent (dnv; consulta: 29.03.2018):

v. tr. DRET Presentar (un recurs legal) en la forma deguda. Interposar un recurs d’alçada, de nul·litat, d’apel·lació.

El duvc aclarix un poc la sintaxi requerida pel verb:

interposar 1. interposar [un recurs] (contra algú o contra una cosa) Formalitzar. Han interposat un recurs d’apel·lació. Interposarem un recurs contra la incineradora per intentar que deixi de contaminar el camp.

Podem observar que, en esta accepció, el complement directe és obligatori, mentres que el complement preposicional és opcional.

En el manual del Curs de llenguatge jurídic (2008; consulta: 29.03.2018) de la Generalitat de Catalunya s’inclou la nota següent:

Interposar recurs / Recórrer / Apel·lar / Impugnar

El verb interposar (transitiu) segueix l’estructura següent: interposar + un recurs + contra una resolució. Per tant, el verb es completa amb un complement directe (el recurs) i a més demana1 un complement preposicional introduït per la preposició contra (contra una resolució).

1. Hem vist que el duvc diu que eixe complement és opcional.

En dret processal, recórrer i apel·lar (intransitius) signifiquen, respectivament, ‘interposar un recurs i interposar una apel·lació contra una resolució’, i segueixen l’estructura següent: verb + contra + un tipus de resolució, en què la preposició contra ha d’introduir el complement del verb (La part actora ha anunciat que recorrerà/apel·larà contra la Sentència).

Per contra, impugnar, que es pot utilitzar en els mateixos contextos que recórrer, segueix l’estructura dels verbs transitius, és a dir verb + complement directe (La part actora ha anunciat que impugnarà la Sentència).

Això comporta que puguem dir la sentència impugnada, però que en canvi hàgim de dir la sentència contra la qual recorre/apel·la la part actora, i no pas sentència recorreguda/ apel·lada2 per la part actora. Quan aquesta construcció resulti feixuga, també podem optar per sentència objecte de recurs/ d’apel·lació.

2. Tot i que eixe seria el criteri més tradicional (i més general encara ara), des de fa uns anys disposem d’obres i articles de referència (veg. la fitxa «recórrer»; també podeu consultar el Diccionari descriptiu de la llengua catalana [consulta 29.03.2018], que documenta eixe ús, encara que el marca com a no normatiu) que han acceptat l’accepció transitiva del verb recórrer i, per tant, el fet que sí que és possible que hi haja sentències recorregudes. Un cas semblant, tot i que menys documentat, és el d’apel·lar.

 

nomenar

  1. La giec (22.4.1.1.b) dona la indicació següent sobre l’ús d’este verb:

    Els verbs com designar, elegir, investir, nomenar o proclamar seleccionen també un nom d’ofici, càrrec o estatus que no apareix precedit de preposició i que expressa una predicació ara dirigida al complement directe: Han elegit president del consell l’alcalde de Balaguer; Van nomenar-la empresària de l’any.

  2. En el cas de les oracions passives pronominals, el complement directe de l’oració activa esdevé subjecte i, per tant, es fa concordar el verb nomenar amb eixe subjecte: «…per la qual es nomenen membres per al Consell Valencià de Cultura» (< algú nomena membres).

  3. En castellà, la normativa ha canviat pel que fa a l’ús de la preposió como per a introduir el complement del verb. Actualment, la Gramática de la lengua española (2009) ha acceptat l’ús de la preposició. Tal com exposa la Fundéu (consulta: 30.09.2020):

    Con los verbos elegir, nombrar, denominar, declarar, considerar y otros de parecido sentido es posible utilizar como para introducir el complemento. […] A pesar de que el Diccionario panhispánico de dudas (2005) desaconsejaba este empleo de como, que en estas construcciones funciona a modo de preposición, por considerarlo un anglicismo, la Gramática de la lengua española (2009) lo da por válido, aunque precisa que «en el caso de elegir se prefiere la variante sin como con nombres de persona, no necesariamente con otros sustantivos», como en «El pueblo ha sido elegido como escenario de la película».

  4. El dpd (2005; consulta: 30.09.2020) indicava (s. v. como):

    Se considera un anglicismo sintáctico que debe evitarse el uso superfluo de como cuando introduce el predicativo de verbos como nombrar, denominar, elegir, declarar(se) y similares: *Lo nombraron como concejal del Ayuntamiento; *Lo han elegido como delegado de curso; debe decirse lo nombraron concejal, lo han elegido delegado.

acabar amb

Comentava Jordi Badia en l’article «Acabar amb la vida, acabar amb la mort» (consulta: 10.08.2017) les possibles alternatives més habituals per a esta construcció que, segons dia, «ha arrelat amb força en el llenguatge periodístic». A més, afegia que s’havia de considerar una construcció incorrecta, ja que no era «acceptada per cap gramàtica, ni vella ni nova.».

Tanmateix, avisaven fa uns anys el Llibre d’estil de l’Avui (1997) i el Diccionari d’ús dels verbs catalans (1999) que la construcció s’estava estenent i acceptant. Ara mateix, pel mateix camí, podem localitzar en els diccionaris unes accepcions del verb acabar que permeten construir-lo amb la preposició amb encapçalant el complement de règim verbal. La construcció té diferents significats, com indica el diec (s. v. acabar; consulta: 10.08.2017):

3 2 tr. Obtenir d’algú. Vaig acabar amb el director que em concediria l’augment de sou.
3 3 tr. Acordar 1 . Vam acabar amb l’Anna d’anar-hi amb cotxe.
També el dnv (s. v. acabar; consulta: 10.08.2017) recull l’accepció i l’exemple següents:
7. v. intr. [seguit de la preposició amb] Posar fi. El Govern pretén acabar amb el frau fiscal.
Sembla que el mateix diec acabarà plegant veles (s. v. juramentar-se): «Van juramentar-se a acabar amb els tirans.»

informar

  1. Els diccionaris indiquen que és un verb transitiu, però no solen indicar clarament quin és el complement directe i com es fa la substitució pronominal. L’entrada del dnv (accepció d’ús més general; consulta: 07.08.2017) és la següent:

    v. tr. Donar notícies o dades d’alguna cosa (a algú). No t’han informat bé.

    Es pot comprovar que eixa definició induïx a considerar que el verb és intransitiu, tant per l’ús pronominal de la forma «t’» com per l’aclariment amb preposició «(a algú)». Hauria estat més aclaridor definir-lo (seguint un poc el diec i el gdlc):

    v. tr. Posar algú al corrent de notícies o de dades. Senyora, em sembla que no l’han informada correctament de l’hora d’arribada del tren.

    Ja que en esta ocasió és possible, tant en la definició com en l’exemple podem utilitzar formes que guien en l’ús del verb definit. En eixe sentit, tenim l’exemple del Diccionari d’ús dels verbs catalans de Jordi Ginebra i Anna Montserrat:

    informar […] 2. informar [algú] (de / sobre algú o de / sobre una cosa) Posar al corrent. […] Cada dia heu d’informar els vostres superiors de les persones que han soŀlicitat revisions (o bé sobre les persones que han soŀlicitat revisions).

  2. En castellà, el drae dóna l’accepció següent:

    tr. Completar una persona u organismo un documento con un informe de su competencia.

    La construcció equivalent en català per a esta accepció seria emetre un informe.