degut a

  1. Locució prepositiva recollida en el gd62 (2000): ‘a causa de’. Tot seguit, uns quants casos d’ús d’esta locució en diferents autors i obres:
    • «Durant aquesta tasca sembla que sorgeix la idea d’escriure la novel·la i, ben possiblement, degut a aquella replega […]» (Vicent Escrivà, «Obra literària» dins de Paraula de la terra. Escrits seleccionats d’Enric Valor).
    • «[…] i això degut al seu temperament malenconiós, depressiu i més aïnes dolç.» (Enric Valor, citat per Vicent Salvador i Heicke van Lawick en Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor)
    • «[…] que després havia de ser bandejat per Neró […], juntament amb filòsoif Musoni Rufus, degut a la influència que exercien sobre la joventut.» (Miquel Dolç, Sàtires de Persi Flac)
    • «El P. Bertran no té cap més hora lliure, degut a les seves obligacions acadèmiques» (Joan Fuster, nota manuscrita citada en Cartes de Carles Riba: 1956-1959, edició de Carles-Jordi Guardiola)
    • «Que es produïx (un moviment) en les plantes degut a un augment de turgència.» (Diccionari normatiu valencià de l’avl, s. v. auxotònic -ca; consulta: 14.01.2016)
  2. La nova giec (19.9.3.3c), finalment, accepta incloure la locució causal:

    L’ús més freqüent en masculí singular ha acabat convertint-lo en una locució causal que selecciona un sintagma nominal (S’ha hagut de suspendre el partit degut a les inundacions) o una oració encapçalada per el fet (Degut al fet que no hi havia aigua a les dutxes, hem deixat la competició per a la setmana entrant).

  3. El dddc (2000) i altres obres la marcaven com a incorrecta. Indicaven que l’expressió era correcta «quan degut té funció de participi, intercanviable per deguda, deguts, degudes».
  4. Exemples d’usos correctes, amb demostració de l’ús del participi en este context, previs a l’admissió de la locució prepositiva en el gd62:
      1. (GDLC) anomaló m. fís. atòm. Nucli atòmic de comportament anormal degut al fet de tenir unes dimensions superiors a les que li correspondrien si s’atenguera el nombre de nucleons que el formen.
      2. (GDLC) papil·ledema m. PAT. Tumefacció no inflamatòria de la papil·la òptica deguda a un augment de la pressió intracranial i a l’obstrucció del fluix venós orbital.
      3. (GDLC) parahemofília f. PAT. Malaltia caracteritzada per hemorràgies degudes a un dèficit congènit del factor V de la coagulació.
      4. (GDLC) pletismògraf m. diagn. Aparell destinat a inscriure els canvis de volum dels òrgans i dels membres, deguts a la repleció sanguínia de les artèries i dels capil·lars.
      5. (GDLC) polioencefalitis f. pat. Malaltia infantil, aguda, quasi sempre mortal, deguda a les lesions dels nuclis grisos de l’encèfal produïdes pels virus de la poliomielitis.
      6. (GDLC) radiculàlgia f. pat. Dolor degut a una lesió d’una arrel nerviosa i localitzat en el territori sensitiu innervat per aquesta arrel.
      7. (GDLC) termonàstia f. bot. Nàstia deguda a les variacions de la temperatura ambiental.
    Agraïxc a Joan Mascarell les matisacions que m’ha fet sobre la redacció anterior de la fitxa. (Migjorn-2005)

a / en + topònim

  1. Va ser Pompeu Fabra qui va fer la prescripció següent (gramàtica del 1918-1933):

    125. x. […] Els noms propis, l’article definit i l’adjectiu interrogatiu demanen davant d’ells, els primers exclusivament i els altres preferentment, la preposició a; els adjectius demostratius i els indefinits un i algun, en canvi, prefereixen davant d’ells la preposició en.

    Actualment, la gramàtica de l’avl (2006) ha transformat eixa prescripció, mitjançant una redacció poc aclaridora, en una constatació no prescriptiva:

    b) Si el complement indica la pura localització s’usa a o en:

    – Davant de noms propis de lloc, s’usa la preposició a:
    Va nàixer a Morella però ara viu a Benicarló.
    Ha passat l’estiu a Xixona.
    A Ontinyent fan un embotit boníssim.

    Observació: En la llengua antiga tant a com en podien aparéixer amb els noms propis de lloc, encara que en era més freqüent:
    «qui estava en l’Alcúdia», Llibre de Cort de Justícia de València.
    «Porta aquex dinar a Daniel, propheta, que està pres en Babilònia, en hun lach de leons», Sant Vicent ferrer, Sermons.
    «dix que a casa sua a Quart jagué tota la nit», Llibre de Cort de Justícia de València.
    «La VII ª manera de orar és ficar los genolls en terra, axí com feren aquests reys, per ço com veeren a Betlem», Sant Vicent ferrer, Sermons.

    Amb posterioritat, l’ús de a s’ha generalitzat en la major part de l’àmbit lingüístic i, pel que fa al valencià, en alguns parlars septentrionals i meridionals. En la resta del valencià, en canvi, s’ha mantingut l’ús de en, encara que, per homogeneïtat i unificació de criteris, en la llengua literària s’ha adoptat majoritàriament l’ús de a davant de noms propis de lloc.

    És a dir, es tracta d’una constatació de l’ús («s’usa») i no d’una prescripció. Segons l’avl, són dos possibilitats oferides per la variació dialectal. A més, l’acadèmia constata l’existència d’un criteri estilístic freqüent en la llengua literària que afavorix l’ús de la preposició a en eixe context.

  2. Sobre el tema, que s’ha decantat normativament en l’ensenyament amb la recomanació d’usar la preposició a davant dels topònims per a expressar situació i direcció, cal fer alguna observació. Tal com exposa Pelegrí Sancho Cremades:

    «Amb els topònims s’empra la preposició a tant per a expressar la situació com la direcció. Els topònims són noms prototípicament locatius i la localització s’associa a llocs únics en una determinada cultura, i d’aquí l’ús de la preposició a, que s’especialitza en una localització pura, o sigui sense atendre a les dimensions del punt de referència» (GCC: S 11.5.1.3.a.ii)

    Això és normativa per a l’ensenyament (i reflectix un ús molt general de la llengua, motiu de la recomanació), però cal tindre en compte aspectes relacionats amb els fets dialectals:

    «En el valencià col·loquial s’ha estabilitzat l’oposició en (situació: Estan en {València / un pis llogat / esta casa / casa / missa}) vs. a (direcció: Van a {València / un poble / este poble / casa}), de manera paral·lela al castellà. Cal tenir en compte que en alguns usos el valencià és més fidel al català medieval que els altres dialectes catalans (per ex., l’ús de la preposició en davant els topònims és antic).» (GCC: S 11.5.1.3.a.iv)

    I també cal tindre en compte les matisacions a la norma divulgada en l’ensenyament, atenent els comentaris del mateix Pelegrí Sancho Cremades:

    «La tradició gramatical catalana considera, en general, que la distribució entre a i en en el domini espacial obeeix a criteris fonològics més que semàntics o sintàctics.» (GCC: S 11.5.1.3)

    A més, també tenim una exposició des d’un altre punt de vista d’Abelard Saragossà (que resumixc):

    «Hi ha dos classes de moviment: el d’acostament i el de penetració. […] Els dos matisos que acabem de descriure [dels verbs de penetració: entrar a ‘lloc on penetrem’ / entrar en ‘punt de penetració’] expliquen que, diversament de la destinació (que només admet la preposició a en valencià, Anar a un lloc, Anar *en un lloc), el verb entrar pot usar tant a com en“» [i ho exemplifica: «A les sis, va entrar a València» / «Entraren en Alacant»]. (Sarag2005: 3.2.1)

    En eixe sentit, no és estrany, per tant, associar la posició (o situació) amb la preposició en també amb altres verbs (els que indiquen permanències), amb la qual cosa ens podem explicar el comentari anterior de Pelegrí Sancho Cremades sobre l’actuació del valencià.

com + gerundi

La fitxa 6875/2 de l’Optimot dóna la indicació següent:

Convé evitar l’ús de la construcció com + gerundi quan es fa servir per expressar una aproximació. En aquests casos es poden fer servir les expressions mig i més aviat, que tenen el significat de ‘tirant a’, o bé modificar lleugerament l’estructura de la frase.

Es tracta, per tant, d’una recomanació estilística. La normativa no recomana eixe recurs, però tampoc el proscriu. Ben mirat, si fem una petita cerca, podrem trobar bona cosa de mostres que fan pensar que això de l’estil va per barris i que la construcció es fa servir en obres i registres diversos:

  • Baltasar Porcel: «… ell com mirant a una altra banda i ella arrossegant-se amb la seva bata ampla i la llàgrima als ulls» (L’home dins el mirall)
  • Hèctor Bofill: «Ella reclinava el cap amb estranyesa com intuint els meus pensaments.» (L’últim evangeli)
  • Julià de Jòdar: «…la Juani Espinosa va fer una ganyota com pensant, au, nena» (L’home que va estimar Natàlia Vidal)
  • Blai Bonet: «Tu estàs amb la mà a la galta, com pensant en nosaltres.» (Parasceve)
  • Antoni M. Badia i Margarit: «el neguitejava que la publicació de la seva recensió pogués perjudicar-me en la carrera professional, com deixant-me entendre que estaria disposat a retirar-la.» Moments clau de la història de la llengua catalana
  • Josep Massot i Muntaner: «El cantaire la cantava com deixant-s’hi anar i amb viu sentiment.» (Memòries de missions de recerca)
  • Miquel Àngel Riera: «amb naturalitat, com deixant el capell damunt una cadira baixa» (Panorama amb dona)
  • Maria Barbal: «Perquè, aquelles preguntes als seus ulls!, com sospitant qui sap què» (País íntim)
  • Rafael Beltrán Llavador: «Una dona que estava per allí prop d’ell, movent les cames cap ací i cap allà, com intentant desembolicar-les» (Rondalles populars valencianes)

    • monomarental*

    Monomarental és un terme que va fent-se usual, encara que és rebutjat per la normativa, perquè diuen que s’ha creat a partir d’una confusió que faria derivar parental de «pare»; marental, seguint eixa idea, vindria de «mare». Si una possible «confusió» fora realment un motiu per a excloure paraules, hauríem de porgar la història de la llengua i els diccionaris.

    Etimològicament, parental ve del terme llatí parentalis (‘dels parents’), que és un derivat de parens -tis (‘pare o mare, ancestre’), nom derivat del participi present (parens) del verb parere (‘parir, produir’). El Termcat (veg. Neoloteca) ha resolt el debat en català quan ha fixat: família monoparental masculina i família monoparental femenina.

    En tot cas, podem vore que la paraula va fent camí:

    • Empar Moliner (Ara.cat, 10.10.2016): «L’Ajuntament de Barcelona ha publicat “els ajuts per a famílies monomarentals i monoparentals”».
    • Magí Camps (La Vanguardia, 24.10.2016; Infomigjorn, 31.01.2017): «com que és un mot nou amb un ús nou, penso que, un cop fixat aquest significat espe­cífic –família amb una mare com a únic progenitor–, la paraula faria fortuna i tothom l’entendria. Amb dos avantatges: hi hauria ­visibilitat i no faríem malbé la llengua».
    • Mireia Boya (Públic, 27.11.2020): «la prevenció de la violència masclista hauria d’anar encara més enllà, cap a la suspensió, mentre duri la crisi sanitària, del pagament de lloguers i subministraments per a totes les dones que es trobin sense ingressos, i cap a la garantia d’un habitatge social immediat per a les dones en situació de violència masclista, tant si estan soles com si formen famílies monomarentals».
    • Esther Monzó (bloc de la Revista de Llengua i Dret, 25.03.2021): «Gorman, antiga alumna de Harvard, filla d’una família monomarental (paraula tan inexistent com necessària per a fins que no tenen res a veure amb l’etimologia)».

    En castellà, la Fundéu ha fixat un criteri sobre la qüestió (consulta: 28.09.2015):

    Por lo tanto, para no dejar vacío este nicho semántico, serían apropiadas las expresiones familia monoparental materna/de madre/de mujer y familia monoparental paterna/de padre/de hombre.