Com a terme d’arquitectura, apareixia en el dfullana:
faixó m. Faixa ressortida, motllurada o llisa, en un mur, finestra, etc.
Només estava en el dfullana en este àmbit temàtic, però en el Termcat també l’utilitzen (segons em va comentar Assumpta Forteza, 09.03.2000). Posteriorment, el dnv (consulta: 11.02.2021) l’ha incorporat amb dos accepcions:
2. m. CONSTR. Requadro ample d’algeps fet al voltant de portes i finestres. 3. m. CONSTR. Arc que sobreïx situat en l’intradós d’una nau.
En castellà, fajón, que el drae (consulta: 11.02.2021) definix aixina:
1.m. Arq. Recuadro ancho de yeso alrededor de los huecos de las puertas y ventanas. 2.m. Arq. Arco de refuerzo de una bóveda.
El gdlc utilitzava la forma ibuprofè en les edicions del 1998 i anteriors en paper. El document «Terminologia de productes farmacèutics» (febrer 1999) de la Generalitat de Catalunya —revisat pel Termcat—, on es fixen les normes d’adaptació de les denominacions dels productes farmacèutics, indicava que la forma seria ibuprofèn, forma que va aparéixer posteriorment en el gdlci que també ha arreplegat el dnv (consulta: 10.02.2021):
ibuprofén (o ibuprofèn) m. FARM. Antiinflamatori no esteroidal amb propietats analgèsiques i antipirètiques.
Ramsar (رامسر ; veg. Google Maps) és una ciutat de l’Iran.
En 1971 s’hi va signar un conveni sobre zones humides que porta el nom d’aquesta ciutat: conveni de Ramsar (veg. versió francesa [pdf]; web del secretariat del conveni: Ramsar.org).
En el Termcat 4 (pàg. 3; setembre 1989; ara no sé a quina publicació concreta correspon esta referència antiga) apareixia:
racord m
cast. rácor[*]
Conjunt de dues peces que serveix per a empalmar per testa dos tubs amb un sistema d’acoblament hermètic desmuntable.
En el gdlc (edicions del 1993 i 1998), apareixia esta paraula amb accent (tal com també apareix en el dnv; consulta: 04.02.2021):
ràcord
[fr: raccord] m tecnol Maneguet, element intermediari que uneix dos tubs, dues parts d’una canonada, etc, o que, disposat en un extrem, uneix un tub, una canonada, etc, a un dispositiu, un aparell, etc.
En la llista Migjorn (21.11.2003) es va comentar que hi ha zones on encara s’utilitza aquest forma antiga del verb per a una accepció: «aplicat a anar a buscar a algú que sabem segur que ens ve a veure (a peu s’entèn) utilitzo la forma anar a recebre a algú».
En el dcvb (consulta: 21.11.2003; 04.02.2021) podem trobar esta accepció:
4. Prendre amb si algú que s’acosta, bé o malament; especialment, Prendre’l de bon grat, volent-lo tenir en sa companyia; admetre. […] a) més especialment, Sortir a camí a un que arriba, per obsequiar-lo o fer-li festa. (En aquest significat, a certes regions es conserva la forma arcaica recebre). «Anirem a l’estació a recebre els oncles que vénen amb el tren» (Olot, Solsona, Pallars, Urgell).
Segons el dcvb, eixa forma recebre té les pronúncies següents: «rɘs’ɛβrɘ (Olot); reséβre (Pallars, Urgell)». Este verb és habitual en català septetrional (i en occità; veg. Vocabulari bàsic català – occità (Generalitat de Catalunya, 2010); consulta: 04.02.2021). Alcover sospitava que «la forma recebre, arcaica però avui conservada en algunes comarques catalanes, sembla deure la seva vitalitat a la influència del francès recevoir o del castellà recibir».
Joan Veny i Clar, en una conferència (23.02.1990) amb motiu de la presentació del llibre El parlar de la Plana de Vic de Carme Vilà i Comajoan, comentava (consulta: 04.02.2021):
Pel que fa a la llengua històrica d’Osona, el treball de Carme Vilà proporciona materials riquíssims que demostren que aquesta varietat és plena d’arcaismes; per exemple, que s’usa recebre per ‘anar a rebre algú’, anar-lo a recebre: és un recipere amb manteniment d’aquesta –c– llatina.
Imatge del document on Vicent Sanchis va trobar el topònim.
Topònim de la rodalia del Pla de Corrals i Barxeta consignat en algun document del segle xvii. El documente en El geperut del Buixcarró i altres contes de Vicent Sanchis Martínez (Vicent mateix em va passar anteriorment la imatge d’un document on apareixia el topònim).
Trobe una variant (Noriguen) del mateix topònim en el llibre Xátiva: memorias, recuerdos y tradiciones de esta antigua ciudad de Vicent Boix (1857; consulta: 02.02.2021):
El señor rey D. Jaime II , por su real privilegio dado en Valencia en 15 de Marzo de 1297 , hizo gracia y donacion al monasterio de Santas Cruces de la Orden Ciesterciense , para que erigiese y fundase un monasterio de la misma Orden y se llamase de Valldigna, de la vall de Aldandech , con los reales de Noriguen y Alcolano , villas y lugares ó alquerías en la situada , con sus términos y pertenencias, réditos , pensiones , molinos , hornos , aguas , etc. , y sin embargo quedó dicha vaell de Valldigna término general de la ciudad.
Al 2004 em va semblar que es tractava d’una confusió amb Marinyén, a causa d’una representació gràfica defectuosa o d’una mala transcripció en la documentació del segle xvii. Posteriorment, vaig trobar que José Toledo Girau ja havia tingut més o menys una certesa sobre eixa confusió («El castell i la Vall d’Alfandech de Marinyen», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, vol. 16, 1935; consulta: 02.02.2021):
* Noringuen ha d’esser indubtablement transcripció defectuosa de Mariyen.
Podem afegir que també eixe «Alcolano» deu ser un error, ja que en 1867 Vicent Boix escriu:
[…] el dia 16 de Marzo del año 1297 celebró el abad el sacrificio de la misa en presencia del rey y de muchos caballeros, y concluida le dió el mismo rey la posesion de todo el valle y una milla además dentro del mar, incluso los pequeños castillos de Mariñent y Acolano y torre de Monduver, libre de todo señorío […].
Nom d’una porta de la muralla àrab de València, segons el sermó de Gaspar Blai Arbuixech (1666). Esta denominació reforça l’opinió de Coromines per a la denominació de la vall denominada «Valldigna»: bab al-din > Baldina > Valldigna. El resultat final, Valldigna —que ha donat nom a la porta de la ciutat—, prové de la reinterpretació feta per fra Boronat de Vila-seca, abat de Santes Creus (veg. catmod, pàg. 103), quan es fundà el monestir (privilegi de 1297 del rei Jaume II). Segons indica l’onomast (s. v. Valldigna) per a esta porta i la de Mallorca:
És clar que totes aquestes Valldigna són un reflex de l’àr. bâb äd-dîn (o vulg. Bâb el-diin) ‘el portal de la religió, de la doctrina’ […]. Doncs també aquí la pron. vulgar seria ba l-dîn. Vet aquí per què la gent popular, de la llengua nostra, d’aquest ba l-dîn en féu el nom Valldigna tant a València com a Mallorca […].
L’abreviació n. s. m. n. apareixia en les taules que representaven coordenades en alguns documents que portaven a corregir i traduir al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (dogv) a mitjan dècada dels anys noranta del segle passat. No sé què volia dir ni l’he tornada a trobar posteriorment.
Tal com comenta Àngels Estévez (22.01.2021), és possible que fora una confusió amb «m. s. n. m.» ‘metres sobre el nivell del mar’. Qui escrivia el document no sabia què volia dir l’abreviació. En algun moment es degueren confondre les lletres i la rutina administrativa va fer la resta.
El dnv no li dona eixa accepció a panerot (consulta: 19.01.2021; els he proposat que la incloguen),* però sí que la recull Joan Giner (El parlar de la Safor; consulta: 19.01.2021):
panerot m. […] 2.Mecedora de panerot (Tav) o panerot (Mi), espècie de balancí o de seient voluminós fet de vímet.
* Nota fdt. Arran del comentari de Cristian Luna comprove (consulta: 08.10.2024) que el dnv ha incorporat esta accepció (no indiquen quan ho van fer).
En eixa accepció de ‘butaca de vímet’ panerot també és usual a l’Alcúdia (informació de Rosanna Pasqual; 19.01.2021) i Carcaixent. Juli Jordà (comentari del 09.02.2021) informa que «Els Panerots» era el nom d’un «casino» d’Albalat de la Ribera: «I es deia aixina perquè segons que diuen hi havien panerots, òbviament. També va tindre altres noms com l’Alteró (perquè estava en alt) i l’Autonomiste» (vegeu també Memòria gràfica d’un passat recent, 2010; consulta: 10.02.2021).
A Tavernes de la Valldigna eixa butaca també és panerot, segons la informació que recopila reig-evds (2015; consulta: 19.01.2021). Podem trobar documentada esta accepció també en:
Alfonso Rovira (1993-2008): «Estampas y recuerdos de Alzira (55). La cooperativa la agrícola de Alzira ya es centenaria» (consulta: 19.01.2021):
Recordemos aquella casa habitáculo de la cooperativa, en aquel rincón de la placeta donde el recordado contratista Olegario Esteve servía a los agricultores que comentaban los trabajos que habían realizado a lo largo del día, sentado reposando en los cómodos «panerots» de mimbre amarillento y, sobre todo, recordemos también a alguien que dio un gran empuje a la cooperativa, como fue el presidente recientemente fallecido, Antonio Costa Ull.
J. Rafael Bernabeu Galbis (Ontinyent, 2011): «La vara de alcalde: un conflicto de fiestas de inicio del s. XX» (consulta: 19.01.2021):
En dicho lugar, muy acogedor, sin molestar el poco tránsito que en aquellas fechas se producía, ofrecía una especie de terraza que durante el verano era ocupada por los socios de dicho establecimiento en cómodos sillones de mimbre, conocidos por la gente con el nombre de «panerots».
El company Vicent Sanchis Martínez (03.03.2021) aporta un poc més de documentació:
Ací, a Rafelguaraf, i per la rodalia, supose, també és d’ús. Jo l’he utilitzat almenys en dos novel·les. En Aventura al desert (ara Aventura a Tunísia) en el capítol 4, al final del primer paràgraf; i en Terra de frontera, en el capítol 2, al final del segon paràgraf.
Els rinquets d’un camp de cacau en Alaquàs. Foto de l’article «Cultiu de cacau. Recol·lecció i aventat» de Ramón Tarín i López (1997).
A l’Alcúdia (Ribera Alta), rinquet és l’equivalent de l’accepció 5 de reng que apareix en el dcvb (consulta: 19.01.2021):
rengm. […]
5. Faixa o tira d’herba o de cereal que el dallaire talla i que roman estesa a terra (Massalcoreig, Gandesa).
A l’Alcúdia, segons l’informant (Enrique Pascual, naixcut en 1934; informació de Rosanna Pasqual; consulta: 19.01.2021) s’aplicava al cultiu del cacau (i a la sega de l’herba). Era la ringlera que es formava al costat dels solcs amb les mates de cacau arrancades (o les mates d’herba). Quan el sol havia eixugat un poc les mates, anaven les dones a fer la faena d’espolsar-les (contra les barretes de les cadires de bova tombades).
L’article «Cultiu de cacau. Recol·lecció i aventat» de Ramón Tarín i López (1997; consulta: 19.01.2021) recrea eixa activitat en Alaquàs. En la revista Mètode podem llegir també l’article «El cacau valencià» de Josep Roselló Oltra (10.06.2013; consulta: 19.01.2021).
