pesebre

Esta paraula apareix amb la forma pesebre en el dnv (consulta: 16.01.2023), però té la forma pessebre en el diec, símptoma que les dos entitats normatives no estan encara del tot coordinades. Hem demanat a les dos institucions que incorporen les dos possibilitats o que resolguen el dubte sobre la forma que consideren més adequada. En eixe sentit, tenim com a referència inicial el comentari sobre la qüestió que apareix en el dcvb, que assenyala:

La pronúncia pessebre amb s sorda, en els llocs de parlar no apitxat, és deguda segurament a haver pres el mot pesebre en <l’accepció> 2 del castellà, mentres que la pronúncia amb z sonora (pesebre) en <l’accepció> 1, en altres comarques, i la grafia pesebre que és constant en els escrits antics, indiquen la llegitimitat de l’origen llatí del mot en català.

Eixa accepció «1» correspon a ‘menjadora dels animals’, mentres que l’accepció «2» és la que s’ha estés posteriorment relacionada amb la festivitat catòlica del Nadal: ‘betlem’. Esta segona accepció prové del castellà. La documentació no explica clarament com podia evolucionar el llatí praesepe en valencià fins a donar pesebre (no pareix que hi haja documentació amb les formes presepe o presebe). La paraula pesebre del castellà té el mateix origen llatí. Vist això, més que apel·lar a un dubtós origen mossàrab (tal com insinua Coromines en el declc), es podria pensar en el castellà com a font de la paraula, ja que la documentació en esta llengua oferida pel corpus de la rae (consulta: 17.01.2023) comença en el segle xiii amb Fazienda de ultramar (d’autoria atribuïda a un tal Almerich, segons Moshé Lazar) i Loores de Nuestra Señora de Gonzalo de Berceo:

  • Fazienda de ultramar: «Connocio el buey so conprador e el asno el pesebre de so sennor».
  • Loores de Nuestra Señora: «Falliéronte lugares, ovist’ grant angostura, / en pesebre de bestias posiste la criatura».

En valencià, la documentació del dcvb i de l’aldc assenyalen que eixa esse intervocàlica té realitzacions sonores i sordes. La documentació indica que la paraula es documenta des del segle xv (cica; consulta: 16.01.2023) al País Valencià en obres religiones (sobretot en el Vita Christi d’Isabel de Villena) i essencialment amb l’accepció ‘menjadora d’animals’ (també hi ha un ús metafòric en l’Spill de Jaume Roig).

La variant pisebre

Carles Segura Llopes (2001; Variació dialectal i estandardització al Baix Vinalopó) i l’aldc documenten, a més, la realització pisebre a l’extrem sud del País Valencià (Novelda, el Pinós, Crevillent i Guardamar). Segura comenta:

Pisebre és forma comuna al castellà murcià de l’Horta d’Oriola (Guillén 1974: 300) i, fonèticament, té bastant ressemblança amb misura (bilabial + s sonora).

cistella malla

Els termes cistella malla i garbell denominen una modalitat de caça proposada per l’Associació de Paranyers de València, Catalunya, Aragó i Balears (Apaval) i per l’Associació Amics del Tord de les Terres de l’Ebre per a substituir el mètode tradicional de les varetes de visc utilitzades en el parany (o barraca) per a caçar pardalets.

En castellà en solen dir cesto malla (i també cesto de malla).

bixt

La paraula bixt és la transcripció en valencià (seguint els criteris de l’iec) del terme àrab بشت. Es tracta del nom d’una peça de roba tradicional dels Emirats Àrabs (i d’altres territoris) que s’utilitza en ocasions especials com a element que representa poder o prestigi. Consistix en una capa llarga amb mànigues. En la cerimònia de la final del campionat del món de futbol d’enguany (18.12.2022), l’emir de Qatar va fer que Lionel Messi (el capità de la selecció argentina) es posara la peça de roba abans de donar-li el trofeu de campions del món.

La transcripció al castellà és bisht (seguint la Fundéu), que coincidix amb la transcripció a l’anglés.

Cúper

Cúper
El barri de Cúper (Foios).

El Nomenclàtor Toponímic Valencià (que aplica les decisions toponímiques de l’avl) dona la forma Cúper per a este topònim de l’Horta (el Registre d’Entitats Locals utilitza la forma és «Cuiper» i indica que pertany al terme de Foios), que sol ser utilitzat com a part del topònim compost Roca Cúper (Roca és el barri veí, situat al terme de Meliana).

Quant a l’origen del topònim (i la pronúncia), segons la informació que proporciona Ramon Ruipérez en «Toponímia de Meliana» (Actes de la ix Jornada d’onomàstica, Mislata, 2015):

– Partida de Cuiper. Topònim de gran controvèrsia que, malgrat que ha sigut fixat com a Cuiper, mot agut, és únicament pronunciat com a paraula plana, si bé pot variar i presentar o no el diftong ui, Cúiper o Cúper. En el mateix barri —nucli de població pertanyent a Foios, però pràcticament unit al barri de Roca— i a Roca, «cada u diu una cosa», encara que sembla que predomina Cúiper, potser pel fet que l’escriptura està afavorint una  jornada a la pronúncia original. Si bé en els primers documents —del segle xviii— observem la reproducció de l’antropònim sense vacil·lació, a mitjan segle xix ja en detectem variants, i en els Apuntes biográficos de la Colonia Agrícola de Cuyper, de 1893, trobem clarament reflectida la variació: «Alquería de Cuyper (vulgarmente dicha Cuper)».

Sobre l’origen etimològic de Cuiper, aquest pertany al nom de família Cuyper o Kuyper, antropònim d’origen flamenc. Se sap que, com a mínim des de finals del segle xvii, aquesta família era ja a València, on Felip de Cuyper fou un ciutadà important. Se sap també que el seu fill Joan Baptista posseïa diverses cases i una extensa finca a Foios. El 1882 un descendent d’aquesta família, Joaquim Guerrero Casanova de Cuyper, hi va fundar la Colònia Agrícola de Cuiper, que paulatinament aniria creixent fins a esdevindre l’actual barri.

ofegabous

L’ofegabous (Pleurodeles waltl) és un amfibi que també rep el nom papapeixos (les dos formes apareixen en els diccionaris acadèmics).

A banda d’eixes dos formes, durant uns quants anys s’ha utilitzat també una forma, peixmarí, que després de la nostra consulta el Termcat (12.12.2022) ha resolt que convé descartar-la:

La forma peixmarí es va incloure originalment amb la grafia peix-marí com a sinònim complementari en la fitxa ofegabous durant l’aprovació, per part del Consell Supervisor, d’una llista de noms d’amfibis i rèptils proposada per la Societat Catalana d’Herpetologia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. En aquell moment, la forma peix-marí es va documentar en un article publicat al Butlletí de la Societat Catalana d’Herpetologia l’any 1985. Posteriorment, arran dels canvis sobre l’ús del guionet que va introduir la Secció Filològica [de l’Institut d’Estudis Catalans], es va canviar la forma peix-marí per peixmarí. Tanmateix, no s’ha constatat l’ús d’aquesta forma en obres especialitzades posteriors. Així doncs, adequarem la fitxa ofegabous de la Neoloteca al que recull el diccionari normatiu (ofegabous com a terme principal i papapeixos com a sinònim complementari) i eliminarem la forma peixmarí.

pèrdua

En l’àmbit econòmic empresarial hi ha un dany econòmic que rep la denominació de pèrdua:

ca pèrdua, n f
es pérdida, n f
es quebranto, n m
en loss, n
Empresa
Definició
Dany econòmic generat per una pèrdua derivada d’una operació financera o comercial o per una despesa inesperada, involuntària i no recuperable.

En castellà,  es denomina pérdida i també quebranto. A causa d’eixa segona opció, com és habitual, els traductors automàtics al valencià ho traslladen aplicant les formes més semblants, crebant i crebantar. Estes formes actualment no tenen massa ús i s’haurien de reservar a documents literaris, en sentits generals relacionats amb la pèrdua de consistència o de resistència.

alzhèimer

Segons explica la gec (consulta: 1986; 07.12.2022)  Alois Alzheimer (Markbreit, Baviera 1864 – Breslau 1915) va ser un metge alemany, que «ha donat nom a una forma específica de demència presenil (malaltia d’Alzheimer) i a unes lesions molt característiques de la glia en els processos de demenciació (plaques d’Alzheimer)».

La forma «l’alzheimer» per a fer referència la malaltia havia estat adoptada en valencià pel Salt 2.0 (al voltant de l’any 2000), tot i que amb l’errada de no haver-hi inclòs l’accent. Cal escriure «l’alzhèimer», tal com es fa en altres casos (Diesel / dièsel, per exemple), distingint entre el nom de la persona i el nom de la malaltia (substantiu comú adaptat):

«la malaltia de l’alzhèimer», «malalts d’alzhèimer», «casos d’alzhèimer»
Però:
«la malaltia d’Alzheimer».

La denominació de la malaltia apareix adaptada en espanyol en el dpnh: «el alzhéimer», i posteriorment també en el drae.

de minimis

Fa uns quants anys, Alícia Marqués (tècnica lingüística de la Generalitat Valenciana; 15.11.2010) em va avisar que el Cercaterm del Termcat tenia una proposta per a l’expressió de minimis:

ca  regla de minimis [de minimis: la], f
es  regla de minimis
fr  règle de minimis
en  de minimis rule
Regla que estableix una quantitat límit per sota de la qual la llei eximeix de certes taxes.

Posteriorment, eixa fitxa del Termcat ha canviat un poc de forma (consulta: 05.12.2022):

la de minimis, adj
ca de les minúcies, adj
ca intranscendent, adj
es intrascendente, adj

Locucions i expressions llatines de l’àmbit parlamentari
Definició
Significat literal: Insignificant.

En 1996 no vaig trobar en l’Eurodiccionari documentació per a la locució que apareixia en el text següent:

[96/A4723CTAS] «Las ayudas que se convocan por esta orden se ajustan a la norma de minimis según la cual las distintas ayudas concedidas a un mismo beneficiario por este concepto no podrán superar la cantidad de 100.000 ecus […] durante un período de tres años […]»; en català apareix també com a minimis.

En els servidors d’Internet de la Unió Europea no havia trobat cap document que continguera este terme (19.06.1997). Carme Colomer (tècnica lingüística de la conselleria d’Indústria) mos va dir que era un terme (norma) econòmic de la Unió Europea que indica que una ajuda no pot superar els 100.000 ecus en tres anys. Deu ser un terme format a partir del llatí. Mentre no s’adapte o s’incorpore en els diccionaris l’escriurem en cursiva. Tant en anglés com en francés sembla que l’utilitzen en redona. Possiblement és un sintagma llatí, atés que els anglesos utilitzen també aquesta forma amb la preposició. Cal esbrinar si és un llatinisme dels anglesos (probablement) o dels francesos.

Un poc més de documentació de l’època:

(Internet-Unió Europea) State aids: Ireland Commission authorises a production loans scheme offered by the Irish Film Board: «Le gouvernement irlandais avait notifié diverses mesures destinées à promouvoir l’industrie du film et de la télévision. La décision prise aujourd’hui, outre qu’elle autorise ce régime de prêts à la production, lève aussi la clause suspensive qui figurait dans la décision prise en 1994 par la Commission concernant le programme de développement industriel, et permet désormais aux Fonds structurels de participer au financement de ce régime, ainsi qu’au financement de prêts au développement assimilables à des aides de minimis, et d’actions de formation qui ne constituent pas des aides d’État.» / «which constitute so-called de minimis aid, and training support, which does not constitute State aid.»

Quant al llatí, vaig trobar en dexprlat els usos següents:

1798. De minimis granis fit magnus acervus: ‘amb petits grans es fa un gran muntó’.
1799. De minimis lex non curat: ‘la llei no es preocupa d’assumptes sense importància’. Principi jurídic.

xafes

Un xafes, imatge proporcionada per l’informador de Pego.

El dcvb (consulta: 21.11.2022) té una entrada amb el nom d’una ferramenta habitual en els camps de marjal, xafes:

xafes m.
Aixada ampla (Pego).
Xafes (Chafes): llin. existent a Barc., Val., Sueca, etc.
Fon.: ʧáfes o ʧafés (Pego).
Etim.: contracció de aixada-fes, que és un compost dels mots aixada i fes.

Els diccionaris generals no contenen este terme agrícola i no localitze documentació clara sobre eixa ferramenta (novembre del 2022), però dos informadors diferents, un de Silla i un de Pego (agraïxc la informació als companys de Taula de Filologia Valenciana Francesc Ferrer i Josep Lluís Navarro), han explicat les característiques de la ferramenta en cada població:

  • Emili Alba Benaches (informador de Silla, Horta Sud):«Aixà ampla de mànec llarg. S’usava per a aterrar també… És a dir, carregar el fang a la barca i traslladar-ho al lloc on volies aterrar o dur el fang, i fer de bassa o de tancat.»
  • Ferran-Lluís Naya i Alemany (informador de Pego, Marina Alta): «És una ferramenta com una aixada però amb la pala més llarga que ampla, com un fes. […] Li’n vaig preguntar a ma mare i a l’avi: em digueren que era per a treballar a la terra d’arròs.  […] Hui mateix m’he comprat una aixada Bellota 11-A, […] i no he dubtat ni un segon a dir-ne “xafes de tonyar”. Tipològicament és massa estreta i llarga per a aixada, però massa ampla i sense destral ni falca per a ser fes (de tonyar el primer i d’estellar el segon). Té també una gruixa (així ho diem) mitjancera entre aixada i fes.»

 

de tarús

El diccionari de l’avl conté la locució a tarús ‘a orri, a granel’, però no ha inclòs encara de tarús, que apareix en El parlar de la Safor (ginermonfort2016):

de tarús (Tav, Bfró, Si, Barx, Raf, Pra, Ador, Almi, Vi) Amb inclinació.

L’extensió de l’ús per la Safor és important, i la documentació també és significativa:

  • Al cor, la quimereta d’Encarna Sant-Celoni i Verger (2002; p. 37): «una foto que està de tarús».
  • Estudio sobre las condiciones de trabajo y las relaciones sociales en el oficio de yesero de Guillermo Mora-Gil Casado (2011): «y está uno así, el otro se va un dedo, el otro está inclinado, de tarús».
  • «Odie alguns espills» de Lluís Vicent Banyuls Ferrando (2021): «com el raig de sol que entra / de tarús a la cambra al matí».

Una companya transcriptora correctora (Ana Úbeda, 14.12.2022) m’informa que també és una expressió usual a Guadassuar (Ribera Alta).