El nom d’esta ciutat canadenca en francés és oficialment Montréal. La forma en valencià és Mont-real (gec, consulta: 12.03.2021), encara que podem trobar «Montreal» en el Gran Larousse català (1990).
Tal com es comentava en la llista Zèfir (29.02.2002), podem comprovar que la pronúncia proposada per l’Ésadir (consulta: 12.03.2021) seguix la pronúncia d’altres topònims semblants (Mont-ras, Mont-ral…): [mon-rreál] (en lloc de [montreál].
Vocals llargues: Ā ā Ē ē Ī ī Ō ō Ū ū
Hem trobat la forma màcron Josep M. Pujol en «L’escriptura tipogràfica, 1. La font digital»:
Les fonts Windows disposen d’una sèrie de set diacrítics solts: l’accent agut (´), el greu (`), el circumflex (ˆ), la dièresi (¨), la titlla (˜), el màcron (¯) i la cueta solta de la ce trencada (¸); per la seva banda, la sèrie de diacrítics solts de Mac és més àmplia: a més dels anteriors té la nota brevis (˘), el punt sobrescrit (˙), el kroužek (en txec ‘anellet’) o anell sobrescrit (˚), l’accent agut doble de l’hongarès (˝), l’ogonek polonès (˛) i el háček o accent circumflex invertit (ˇ).
→ Veg. article complet en PDF.
El Cercaterm, recollia (17.05.2007) una proposta diferent:
guionet
Indústria: Arts gràfiques. Edició
ca guionet, m, traç horitzontal, m
es macron
Però després de la consulta que els hem adreçat, arran de l’elaboració d’esta fitxa, ens han respost el següent (juny 2007):
Després de la recerca terminològica que hem fet sobre aquest terme, ens sembla encertada i molt a tenir en compte la proposta de l’especialista Josep M. Pujol de l’adaptació catalana de màcron. És per això que considerem pertinent passar el terme al Consell Supervisor del TERMCAT perquè el normalitzi i en fixi la forma definitiva més adequada.
Finalment, el Termcat (05.06.2009 dv.) envia el missatge següent:
En relació amb la consulta que ens vau fer sobre el terme macron de l’àmbit de la tipografia, ens plau comunicar-vos que ha estat normalitzat pel Consell Supervisor del TERMCAT.La denominació catalana màcron és la forma normalitzada per a designar el concepte següent: ‘Signe en forma de ratlleta horitzontal (¯) que se situa sobre algunes lletres, amb valors diversos, en els estudis de prosòdia i mètrica clàssiques, en l’ortografia d’alguns idiomes, en alguns sistemes de transliteració i de transcripció fonètica i en diversos sistemes de notació científica’.
Per tant, el Termcat (consulta: 20.11.2020) va publicar la fitxa següent:
ca màcron, n m
es acento largo
es macron
fr accent long
fr macron
fr trait supérieur
it macron
en long accent
en macron
en straight accent
de Längestrich
de Macron
de MakronIndústria > Arts gràfiques. Edició
Definició
Signe en forma de ratlleta horitzontal (ˉ) que se situa sobre algunes lletres, amb valors diversos, en els estudis de prosòdia i mètrica clàssiques, en l’ortografia d’alguns idiomes, en alguns sistemes de transliteració i de transcripció fonètica i en diversos sistemes de notació científica.
Nota
En els estudis de prosòdia i mètrica clàssiques, el màcron indica vocal o síl·laba llarga.
macron n. m.
Définition : Signe graphique placé au-dessus d’une voyelle ou d’une syllabe pour indiquer qu’il s’agit d’une voyelle longue ou d’une syllabe longue.
Sous-entrée(s) :
synonyme(s)
trait supérieur n. m.
Note(s):
Dans le clavier normalisé CAN/CSA Z243.200-92 utilisant les pictogrammes ISO 9995-7, le macron (¯) est situé sur la touche C cédille, à gauche de la touche Retour.
[Office de la langue française, 1998]
Els de la gec haurien de consultar l’article de Germà Colón «Visió romàntica sobre alguns “mossarabismes” del català» (gcefcr), i altres referències seues sobre el tema (com ara la revista Caplletra, 51), per a fer una porga de tant de suposat mossarabisme i omplir una mica més l’entrada aragonesisme que no en té cap. Com diu Germà Colón —i és hora de tindre-ho en compte després de l’homenatge fet a la seua obra els dies 15-19 de novembre del 2004 a la seu de la uimp en València—:
Ací he hagut de lluitar amb apel·latius que han resultat ésser uns mossarabismes-fantasmes. Quan veig que l’aplicació d’aquest boirós origen s’estén a d’altres mots com almorzar, artimó, catxirulo, coixo, colomello, corbo, cuquello, fondo, mosseguillo, orxata, sapo, trepitjar, vado, xerna, xiquet i tota una rècula més, tinc la sensació anguniosa que l’arbitrarietat s’ha erigit en regla suprema. Com a noms comuns de la llengua prenc el risc d’afirmar que a casa nostra de mossarabismes no n’hi deu haver gaires, si tant és que en queda cap; i, si n’hi ha, no són certament els mots que en determinades obres en duen la còmoda marca. Totes aquestes tirallongues amb què se’ns obsequia són forasterismes, en la majora part dels casos aragonesismes o castellanismes.
En el mateix article, Germà Colón aclarix els aragonesismes corder i borrego i el gal·licisme roder. Posteriorment, en 2011, conclou l’article «El mossarabisme, encara: la instrumentalització ideològica del romanç andalusí»:
[…] no existia aquest suposat «mossàrab» valencià ni tampoc no existien els cristians mossàrabs. Els conquistadors catalans de València només hi van trobar moros arabòfons, i els moros bé o malament van subsistir fins a l’expulsió de 1609.
Maria Jesús Rubiera i Mata hi dedica alguns passatges en «Els arabismes del català. Història d’un rebuig» (Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes: Alacant-Elx, 9-14 de setembre de 1991, volum 2; veg. Google Llibres). En reproduïm un:
a) No totes les paraules llatines o romàniques que presenta la llengua àrab medieval, ni el dialecte hispanoàrab tenen el seu origen en el baix llatí d’Hispània, ni en la llengua romànica d’al-Andalus, anomenada —pense, inadequadament— mossàrab. […] Per això seria preferible anomenar els «mossarabismes» de l’hispanoàrab llatinismes si no reflecteixen evolució romànica, i parlar de romancismes —amb el seu cognom— si han fet aquesta evolució. I quan es transformen en manlleus de les llengües romàniques, seran arabismes si són mots que han estat fonologitzats per l’àrab.
b) Hi ha paraules d’origen llatí —que apareixen usades en el català i són considerades mossarabismes— que s’haurien d’anomenar com els ovnis, és a dir, llatinismes d’origen no identificat, ja que són simplement això: paraules d’origen llatí que no estan documentades, però que resulta còmode incloure en la llengua romànica d’al-Andalus, el mossàrab, de la qual, per cert, tenim ben poques notícies. Personalment, si aquestes paraules no tenen l’empremta fonològica i/o morfològica àrab i són tardanes, m’inclinaria per negar de forma absoluta la seua consideració com a mossarabismes o romancismes d’al-Andalus. […]
Segons Manuel Ariza, en Historia de la lengua española de Rafael Cano Aguilar (coord.) (ed. Ariel, 2004; pàg. 208, nota 3):
Es absolutamente inadmisible la teoría de Peñarroja (1990) de que el valenciano haya heredado características lingüísticas procedentes del mozárabe valenciano. Cuando se reconquista Valencia ya no quedaban mozárabes desde hacía mucho tiempo —los últimos se fueron con doña Jimena cuando esta abandonó Valencia—. «Cuando Valencia cayó de nuevo en poder de los moros en 1102, los mozárabes de levante se refugiaron en Toledo y después una parte de ellos continuaron hasta Salamanca» (Gonzálvez 1998: 78).
A pesar d’eixes opinions documentades, podem trobar en la gec (2004; i encara ara: 20.04.2020, 10.07.2023):
mossarabisme
Mot mossàrab emprat en una altra llengua.
El lèxic català, molt especialment el del País Valencià, conté diversos apel·latius que són mossarabismes, car s’ajusten a les lleis de fonètica històrica del mossàrab i no pas a les del català, com ara brullo ‘brossat’, càrritx ‘senill’, carxata ‘llindar’, clotxa ‘clotet’, clotxina ‘copinya’, colombaire ‘colomista’, corbo ‘cistell’, cuquello ‘cucut’, fardatxo ‘llangardaix’, foia ‘clotada’, fondello ‘entrecuix’, fondó ‘comellar’, gaiata ‘crossa’, gamba ‘cama’, gambaire ‘vagabund’, muceg[u]ello ‘ratapinyada’, mundar ‘esporgar’, orandella ‘oreneta’, orxata ‘beguda d’ordi’, pando ‘camatort’, pleita ‘llata’, regomello ‘recel’, sarnatxo ‘senalla’, tàpera ‘caparra’, tomello ‘farigola’, tormo ‘roc’, torondo ‘bony’, totxa ‘mata d’espart’, xerna ‘nero’, xicon ‘noi’, etc.
I, fora d’eixa entrada, encara afigen uns quants «ovnis» més: albellatge, amo,1 bagra, barjola, bolenga, bogo, bòtil, cutimanya, gambuix, gaiato,1 gibrell, manxol -la, mitan, plàtera, panotxa, seitó, tormo, rèvola, sòtil, tronxo,1 estormia, tapissot, trill, xirivia, xitxarel·lo…
Término de origen griego («mimos-logos»: imitación de la palabra) con el que se designa la imitación de la voz y de las peculiaridades expresivas de una persona. […] Se emplea también como sinónimo de onomatopeya. […] Dicho término ha sido utilizado, además, por G. Genette (1976) para denominar la relación de imitación o reflejo que podía existir entre una palabra o la realidad por ella significada o designada, según la idea formulada en el diálogo de Platón titulado Crátilo.
Cependant, comme l’a montré Gérard Genette, la tendance à chercher une relation d’analogie entre les noms et les choses qu’ils désignent (le «mimologisme») est loin de s’effacer de l’imaginaire de l’Occident.
mimologisme
m. LING. Interpretació dels sons inintel·ligibles del cant dels ocells per mitjà de paraules conegudes. ‘Set per huit’ és el mimologisme del cant de la guatla.
Per exemple: una Taser, tres Seat, dos Martini.
El company Joan Rabagliato Nadal [10.01.2020] em fa vore que eixa opció és poc intuïtiva i que, en general, s’imposa la concordança de nombre. Per això, podem vore que hi ha qui aplica el criteri dels noms comuns (i sovint els cognoms de les nissagues; veg. giec 7.3.5) i fa concordar en nombre els noms de marques (o de productes que reben el nom de la persona que els ha fet) quan designen diversos objectes (veg. mestil2019 xv.5.2):
Per exemple: tres Seats, dos Martinis, uns quants Picassos, un grapat de Tasers.
Algunes publicacions, però, adopten el criteri d’escriure’ls en minúscula i en cursiva.
[136a] dos van gogh [136b] dos van goghs
La geiec (8.4) conté un paràgraf que intenta fer un resum del cas:
Amb determinants i modificadors que restringeixen el significat, els noms propis funcionen com a noms comuns: tots els Peres de l’escola). Aquest canvi de classe es produeix quan el nom propi s’usa metafòricament o metonímicament per a designar una entitat diferent; per exemple, quan diem metafòricament la Venècia del nord per a referir-nos a Amsterdam o quan diem metonímicament Han comprat un picasso per a referir-nos a un quadre de Picasso. Si es generalitza aquest ús, un nom propi pot esdevenir nom comú: ampere, mecenes, watt, zepelí; angora, jersei, manisa, priorat ‘vi del Priorat’.
magatzem m / es almacén; tinglado / fr magasin / en wharehouse
Local situat a la zona d’operacions terrestres portuàries destinat a guardar-hi primeres matèries, productes semielaborats o mercaderies acabades, i també a desar-hi veles, motors, accessoris, estris de pesca, etc. dels mariners i pescadors.
doc m. MANUT Cadascun dels magatzems situats al voltant del moll destinats a rebre mercaderies en dipòsit.
MEDIR v. tr. Amidar. E açò nos mostra la sciència de nostre senyor Déu Jhesucrist, que’ns mostra medir tres coses, Sermons svf, ii, 237.
Etim.: del llatí metīri, mat. sign. L’ús actual d’aquest mot s’ha introduït segurament per influència del castellà medir.
El Vocabulari medieval català de Lluís Faraudo (iec), documenta també l’ús del verb:
MEDIR v. a. Amidar, prendre mides.
«Item, que per los dits regents la dita copa sien eletes quatre persones, les quals haien carrech… de veure, medir e dir e declarar de qui sera lo colp de la joya…»
Capítols del joc de la ballesta València, 16 de desembre de 1429«… e mana que li demanassen quant havia del cel a la terra. E respos lo romeu: -Digats a aquex que us trames a mi que ell ho sap millor que jo, car ell ho medi a toms quant lo gitaren per mal cap del cel e caygue en los abismes…»
Recull d’eximplis e miracles LVIII
Si és cert que el verb (a)midar singularitza la llengua catalana, no és menys cert que, pel que fa als orígens, apareix embolcallat d’incerteses, cosa que no vol dir que no el tinguem documentat. En el decurs del segle xv fa aparició en català el verb medir, pertanyent al món iberoromànic, el qual es generalitza amb rapidesa i adquireix categoria literària. En els verbs (a)midar i medir, Carbonell, que sabia prou de llatí, s’inclina pel que deriva de metiri (infinitiu del verb deponent metior), que n’era l’etimologia manifesta. Per esvair la presumpció de castellanisme de medir (no injustificada, atès el veïnatge ja al·ludit), Joan Coromines retreu tres autors (o textos) del segle xv, de genuïnitat lingüística indiscutible: sant Vicent Ferrer, el Recull d’Eximplis i Curial (DECat., s. v. mesura), els quals, en emprar medir, assenyalen el nivell elevat en què es mou el mot.
Convé assenyalar que Ferrando Francés (veg. «Les “Regles de esquivar vocables”: una qüestió d’història cultural, de filologia i de sociolingüística històrica») no accepta l’autoria de Pere Miquel Carbonell per a les Regles d’esquivar vocables proposada per Badia i Margarit; a més, quant al verb medir indica:
[…] contra midar, ben documentat en textos principatins dels segles xiv i xv, però sense documentació coneguda entre els valencians, recomana medir, ja present, sota diverses formes verbals, en els Sermons de sant Vicent Ferrer i en altres dos textos anònims quatrecentistes, de probable origen valencià (Recull d’eximplis, Curial e Güelfa) […]
medir
v. tr. Amidar. Medir un moble. Medir l’amplària d’una habitació.
Tenint en compte les dades sobre l’ampliació dels usos de mida respecte a la definició d’amidar, sembla que la normativa hauria d’atendre el fet que també el verb medir ha ampliat les seues accepcions.
La companya Coloma Gradolí (gener del 2006) reflexionava que caldria mantindre el terme mida en una recepta de cuina comarcal que parlava de «tres mides d’oli» (Horta). Trobe que l’encertava, ja que el primer exemple del dcvb és de l’Espill i sembla referit a una mida de líquids (de verí):
|| 1. Acció d’amidar. Prengué bevenda | …, | errà la mida, | emmetzinada | morí sobtada, Spill 8944.
A més, una de les accepcions de mida (gdlc) és ‘dimensió’, on trobem el gruix —entre altres—, i d’ací passem a concebre la capacitat fàcilment (tal com hem vist en l’Espill) . El Diccionari de mesures catalanes recull que a la Seu d’Urgell hi ha un terme mida que és ‘mesura de capacitat per a àrids’. I, finalment, el Diccionari general de Ferrer Pastor dóna (s. v. mida):
Quantitats convingudes que entren en la composició d’una pasterada, d’una mescla, pastís, coques, etc.
El terme més habitual que jo conec —com a usuari poc entés— també és la mida (que és molt habitual en la cuina), ja que la mesura (mesureta, normalment) sol ser un paper enrotllat (també denominat cucurutxo) on et posen tramussos, dàtils i altres coses. Els altres són el pes o la grandària.
La normativa fa bé de tractar de resoldre possibles confusions en el registre estàndard dels mitjans, però no sempre cal aplicar este registre a tort i a dret, com puga ser en el cas d’una recepta de cuina comarcal, i ja hem vist que això és el que recollia Ferrer Pastor.
La paraula masculina mara apareixia en els diccionaris (veg. diec; consulta: 30.10.2019) per a denominar un mamífer típic de l’Argentina. El diccionari de l’avl (consulta: 30.10.2019) ha incorporat també una altra paraula (també manllevada al castellà) idèntica, però de gènere femení:
mara2 f. Grup de jóvens marginals que, en àrees urbanes d’alguns països centreamericans, cometen actes delictius amb una violència extrema.
El plural d’esta paraula seguix l’ortografia, mares. Eixa forma coincidix amb el plural de la paraula mare. Possiblement per eixa causa, el web de l’Ésadir (consulta: 20.10.2019) va introduir la indicació següent:
En alguns països llatinoamericans, banda delictiva.
Plural: «maras».
Article femení: una «mara», les «maras».
Això introduïa una excepció en el criteri general de formació del plural (consulta: 30.10.2019) de les paraules que eren manlleus sense adaptar. Eixa excepció no sembla que fora validada pel Termcat (resposta del 25.10.2019):
D’acord amb el criteri de la flexió de plural dels manlleus, que podeu consultar en aquest enllaç, el plural de mara és mares.
Ara que la paraula ha segut adoptada en el diccionari, ja no s’hauria de mantindre eixa excepció.
1. El nom de la muntanya apareixia escrit «Mondúver» cap l’any 2000, però ara apareix «Mondúber» com a forma principal de l’entrada en la gec (consulta: 24.07.2018). El dcvb escrivia «Montdúver» (consulta: 24.07.2018). Finalment, vaig fer la consulta al servei de toponímia: Aigües (09.06.2000) em va dir que la forma que consideren definitiva era «Mondúber», després de consultar l’enquestador de la zona i revisar les dades (sobretot Coromines).
En estes coses de la toponímia les coses són prou estables, però també tenen certs balls de lletres, tal com explica Joan Giner en «El nom del Mondúver, Sanchis Guarner, Coromines i l’AVL» (09.04.2018; consulta: 24.07.2018). L’autor comenta el cas i l’existència de més variants: «Mondugues», «Mondúguer»…
2. «Mondúber» és la forma que recull el programa de gestió toponímica de l’AVL Toponímia dels pobles valencians (consulta: 19.05.2010; 25.07.2018; 24.04.2019):
Barranc del Mondúber (Gandia, Xeresa) Camí de l’Ombria del Mondúber (Xeraco, Xeresa) Camí del Mondúber (Barx, Xeresa) el Mondúber (Barx, Gandia, Xeresa) Font del Mondúber (Xeresa) Massís del Mondúber (Barx, Benifairó de la Valldigna, Gandia, Simat de la Valldigna, Xeraco, Xeresa) Ombria del Mondúber (Xeresa)
També és la forma que podem trobar en el fullet de l’AVL sobre la toponímia de Barx (i de Gandia):
