La companya Coloma Gradolí (gener del 2006) reflexionava que caldria mantindre el terme mida en una recepta de cuina comarcal que parlava de «tres mides d’oli» (Horta). Trobe que l’encertava, ja que el primer exemple del dcvb és de l’Espill i sembla referit a una mida de líquids (de verí):

|| 1. Acció d’amidar. Prengué bevenda | …, | errà la mida, | emmetzinada | morí sobtada, Spill 8944.

A més, una de les accepcions de mida (gdlc) és ‘dimensió’, on trobem el gruix —entre altres—, i d’ací passem a concebre la capacitat fàcilment (tal com hem vist en l’Espill) . El Diccionari de mesures catalanes recull que a la Seu d’Urgell hi ha un terme mida que és ‘mesura de capacitat per a àrids’. I, finalment, el Diccionari general de Ferrer Pastor dóna (s. v. mida):

Quantitats convingudes que entren en la composició d’una pasterada, d’una mescla, pastís, coques, etc.

El terme més habitual que jo conec —com a usuari poc entés— també és la mida (que és molt habitual en la cuina), ja que la mesura (mesureta, normalment) sol ser un paper enrotllat (també denominat cucurutxo) on et posen tramussos, dàtils i altres coses. Els altres són el pes o la grandària.

La normativa fa bé de tractar de resoldre possibles confusions en el registre estàndard dels mitjans, però no sempre cal aplicar este registre a tort i a dret, com puga ser en el cas d’una recepta de cuina comarcal, i ja hem vist que això és el que recollia Ferrer Pastor.


Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.

Un pensament en “mida

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.