Fragment d’un tuit de Toni Cucarella (09.09.2025). 🔗
El diputat Giner Giner (maig 2012) fa servir la locució adverbial amb créixens ‘amb escreix’ en el parlament valencià. L’expressió no apareix en els diccionaris habituals i, de fet, és considerada «grosser castellanisme» pel declc de Coromines. Tanmateix, sí que apareix en el dcvb:
CRÉIXENSm. pl.
Quantitat d’excés que apareix dels fruits o dels cereals quan s’han mesurat en la collita (Alcoi, Val.); cast. creces.
Etim.: derivat de créixer, amb terminació -ens presa potser de créixens art. 1.
Possiblement la idea de Coromines no va desencaminada, però també podria haver influït a crear esta versió l’etimologia indicada en el dcvb i el fet que també és una forma que s’assembla a escreix.
L’expressió no és molt comuna, però és coneguda per la Safor, la Ribera i la Costera. Podem documentar-la en el bloc de Toni Cucarella («”És la crisi, estúpids”, diuen ells», 24.12.2011):
I mentre a nosaltres ens fan pagar amb créixens una crisi que no hem provocat, els responsables polítics i financers que l’han creada i engreixada –per acció, omissió i comissió– encara no han retut comptes davant cap tribunal de justícia, ni que fóra perquè els obligaren a retornar els moltíssims diners que han arramblat ambiciosament, fraudulentament, impunement.
Fragment el poema «Aquesta meravella» de Miquel Àngel Riera. 🔗
El dcvb documenta la locució verbal posar peu fiter:
Posar peu fiter: posar-se ben ferm damunt els peus, de manera que sigui difícil de moure o de tombar (Mall.); fig., disposar-se a no cedir. «Volien fer-me dir que sí, però em vaig posar peu fiter i no en sortiren amb la seva».
Després del cas del fer parapeu* —expressió apareguda en Reig2— que algú havia volgut crear per a substituir calcant l’espanyol hacer hincapié (i per a substituir l’híbrid «fer hincapeu» a què són aficionats alguns diputats de les Corts Valencianes), Josep Lozano Lerma (setembre 2005) em va comentar que havia sentit que Rafa Juan utilitzava l’expressió fer peu fiter, així que, com que Rafa Juan (de Cullera) treballava a les Corts, li vaig preguntar si coneixia l’expressió. Em va fer una explicació una miqueta críptica de la qual vaig poder concloure que és una expressió que Francesc Giner i Pereperes va traure del dcvb o d’algun document antic (documentació antiga al País Valencià, però que és ben actual a Mallorca, com ens ha dit Miquel Adrover i Mascaró en Migjorn i es documenta en el dcvb) i li va voler donar nova utililitat afeginti-li un significat figurat. (Setembre 2005; agraïxc la informació d’Àngel Alexandre, Miquel Adrover, Joan-Carles Martí i Conxa Forteza)
Tenim que la cosa ha quedat com a broma «secreta» d’uns quants «companys de batalletes» valencians de la Transició i de la funció pública (Rafa Juan, Josep Lozano, Josep Nogués…) amb un lligam erudit (Giner i Pereperes, de Cullera) que n’ha proporcionat la fórmula. Rafa Juan em va indicar que ell també la feia servir com a marca personal de documents col·lectius, ja que incloent-la es podien detectar els documents d’algun àmbit (psoe o pspv, supose) en què ell havia tingut res a vore.
Més usos de peu fiter
Segons Antoni Mas Forners (Migjorn, 23.09.2005), a Santa Margalida «feim servir peu fiter, en singular o en plural, amb un altre significat, el de mantenir un posicionament o una opinió». A més, ens indica que «també pot canviar un poc el significat, tot i que siga gairebé de matís, i voler venir a dir una cosa semblant a anar amb esment. Ens reporta una dita del seu poble: “peus fiters i fites clares”; és a dir, tenir clares les idees, mantenir-les, defensar-les i saber clarament a quin horitzó o destí un hom vol arribar».
I encara afig Antoni Mas Forners que «n’hi ha que fan servir també anar peu fiter (en singular) com a sinònim d’anar peu post, tot fent referència a la pressió del peu damunt l’accelerador del cotxe. Per tant, anar peu fiter vendria a ser també un sinònim de donar gas o pitjar s’accelerador.»
Finalment, en la Paremiologia catalana comparada digital trobem que la locució adverbial a peu fiter equival a ‘sense moure’s’.
Portada d’un exemplar de la revista Pakitu (1926) on apareix el relat «Impressions d’un senyor de bona fe». / Tret de Google Llibres. 🔗
Uns quants autors d’articles d’opinió i periodístics han utilitzat l’expressió «amb perdó de taula»:
Manuel Martí («Política (lingüística) minimalista: el molt honorable EZ, els seus antecessors (no menys honorables) i la UVEG, que passava per allí», 23.03.2000): «(en valencià, que això també és analfabetisme, diria jo modestament i amb perdó de taula)»
Manel Rodríguez-Castelló («Benidorm 2011», 09.01.2011): «He estat un dies desenganxat del país (valencià, amb perdó de taula)»
Manel Rodríguez-Castelló («Andorra, gener 2012. 1», 18.01.2012): «del vol sobre els esquís, de les cerveses (amb perdó de taula) amb Josep i Teresa a la sagardotegia»
Àlex Agulló («Pa una que ens ne toca, fins la soca», 09.02.2020): « encara tens menys dret a no sentir-te bé, a no sentir-te pagat i devanit, amb perdó de taula, tens l’obligació moral de sentir-te de p… mare.»
Joan Garí («Xiclets amb sucre: el manierisme de Jean Echenoz», 10.11.2021): «L’escriptura d’Echenoz es resol en un manierisme que tendeix a exasperar-me, amb perdó de taula.»
Joan Garí («Teoria general de la víctima», 05.03.2025): «Crec que són preguntes pertinents, amb perdó de taula.»
L’expressió no apareix en els diccionaris ni en els repertoris de modismes. Mirant l’ús que en fan els articulistes esmentats, sembla una recreació ampliada de l’expressió castellana «con perdón» (segons el drae: ‘comoexcusaaalgoquesedice, suponiendoelhablantequeesinapropiado’). En qualsevol cas, Aina Monferrer Palmer (L’estil de Vicent Andrés Estellés. Anàlisi i aprofitament didàctic d’un corpus poètic, 2010) li troba una explicació cultural:
Parem ara atenció a les conseqüències de la idiomaticitat de moltes de les unitats fraseològiques. Es tracta d’elements que sovint se n’ixen de la norma sintàctica i que
tenen un significat idiomàtic que amaga certa informació sobre les creences o esquemes mentals d’alguna comunitat d’individus. Per exemple, l’ús de la locució “amb perdó de taula” implica que dins d’aquesta comunitat hi ha certs comportaments considerats obscens i inapropiats per a l’hora de menjar. A més, d’aquesta locució també se’n deriva el fet que en aquesta societat s’acostuma a menjar alhora amb més individus i es fa al voltant d’una taula.
A banda d’això, convé afegir, tornant a llegir el poema «Cant de Vicent» de Vicent Andrés Estellés (1956-1958; publicació: Llibre de meravelles, 1971), que el sintagma era «amb perdó de la taula»:
…com mamares la llet vares mamar l’idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Estellés torna a usar l’expressió en el pròleg de 1973 de la seua edició de Lo procés de les olives de Bernat Fenollar:
No n’hi ha massa dades, no n’hi ha massa documents: vull dir que ens està permesa, amb perdó de la taula, la dispersa i no massa honesta divagació.
Tirant més arrere en el temps, en la revista Pakitu (1926) també trobem un fragment (crec que es tracta del relat «Impressions d’un senyor de bona fe») on sembla que té el mateix recurs expressiu utilitzat. El narrador entre en un bar, on sorprén una conversa. L’amo del bar diu:
…el mateix me fa fer un llit o treure una bacina, amb perdó de la taula.
Joan Josep Cardona («Parla bé i bones formes», 19.11.2023) comenta un poc esta expressió:
Situant-se tal forma de relació a tot nivell humà incloent-se a les més humils capes socials saber utilitzar les més elementals normes de respecte era el sinònim d’allò que se sol dir “persona educada”. En l’arrel dels tòpics col·loquials frases com “perdone que li trenque el dir” intenció d’interrompre una conversa, era una gentil indirecta a evitar la deriva a una situació d’incomoditat. Dir “amb perdó de la taula” també entrava en la tertúlia quan s’havia d’esmentar una inconveniència”. Quan s’advertia amb el popular “parlar bé no costa un patxo” a qualsevol que digués alguna frase fora lloc es corregia humorísticament a qui s’esgolava perillosament a la utilització de paraules grolleres.
Podem trobar també la versió completa («amb perdó de la taula») fent referència al poema d’Estellés o sense fer-hi referència:
Homenatge dels escriptors al professor Manuel Sanchis Guarner (1986): «[…] hi ha una bona quantitat de, amb perdó de la taula, cagades de mosca»
Raül (bloc Viatger que s’extravia, 21.03.2008): «[…] que també ajuden a la cosa plaent, amb perdó de la taula.»
Ramon Sista i Vicén («Lleidatanovalencià», Menú de degustació : opinions nutrícies sobre la cuina de la llengua, 2009): «[…] dit sia castament i amb perdó de la taula, com hauria dit Vicent Andrés Estellés.»
Caldrà vore la documentació futura que vagen produint els usuaris de l’expressió per vore si es consolida i acaba tenint un significat més consolidat, a banda del recurs estilístic atenuador —aquella antiga captatio benevolentiae— que sembla tindre actualment.
Versions en altres llengües
A pesar que en castellà també és una expressió coneguda («con perdón de la mesa»), el Corde només la documenta en dos obres d’Alfonso Sastre de finals dels anys sixanta del segle xx, però la podem localitzar en Almanaque de ‘La Ilustración’ (1907):
Yo, con perdón de la mesa, no me pude resistir más al chiste alevoso […]
A més, anteriorment, podem documentar-la en el llenguatge parlamentari espanyol del segle xix, com a fórmula atenuadora o de descàrrec (s’usa en altres parlaments on es parla en castellà, com ara Perú o Uruguay):
(1855) El Sr. MARTINEZ FALERO: Ayer ocurrió una cosa incalificable, y sea dicho con perdon de la Mesa y con el respeto debido al Congreso.
(1883) El Sr. TERRERO: […] Yo creo, y lo digo con perdon de la Mesa, à qulen yo respeto mucho […]
Se n’han fet més versions amb una intenció semblant, com ara «con perdón del pleonasmo» (revista Cabildo, Argentina, 2010), «con perdón de pleonasmo» (Veneçuela, 2008), «Yo soy economista -como decía un amigo, con perdón de la palabra-» (Argentina, 2010).
En francés hi ha l’equivalent expressiu —també habitual en valencià amb la forma «perdó per»— que podem exemplificar amb «pardon du mot» o «pardon de l’expression».
Fragment del llibre A soca d’orella de Josep A. Carrégalo (2002). 🔗
El participi del verb ser, que històricament era estat, té actualment diverses formes alternatives: sigut, segut, set… En parla la giec (9.6.8.a):
a) El radical començat per s, amb variació vocàlica i consonàntica, apareix en […] i en la variant del participi sigut (i en les més coŀloquials segut i set).
La variant segut ja era recollida per Josep Lacreu en Els verbs valencians l’any 1999:
«Col·loquialment, les formes més habituals són segut, seguda, seguts, segudes. I, literàriament, també s’utilitzen molt les formes clàssiques estat, estada, estats, estades.
També Sebastià Bonet va documentar en Les gramàtiques normatives valencianes i balears del segle xx que Fullana (1915) i Giner (1933) validaven la forma segut. Per contra, Sanchis Guarner (1950; punt 214) la localitzava en tota «la Regió Valenciana», però la considerava no recomanable «en la llengua escrita» —fora de les composicions de caire popular— i recomanava «usar sempre la forma estat» en la «llengua culta».
La «condemna» faŀlaç de sigut
L’article «Estat, sigut i la falsificació de Fabra» d’Ignasi Moreta (Núvol, 06.10.2021) fa un repàs sentit en relació amb l’ombra de sospita que alguns va estendre sobre la forma popular sigut, ombra que es va accentuar sobretot a partir de la «manipulació» d’una de les «converses» de Pompeu Fabra en l’edició de 1954 (edició a cura de Santiago Pey Estrany i Ramon Aramon i Serra). En este i més casos, Moreta deixa una referència a:
La ultracorrecció induïda per la tradició postfabriana, que va condemnar arbitràriament construccions ben idiomàtiques en nom d’una genuïnitat arcàdica ben dubtosa.
Al costat del llibre citat per Moreta, Vocabulari de barbarismes d’Aureli Cortiella i Martret (1981), també condemna sigut el Diccionari general de barbarismes i incorreccions de Joan Miravitlles (1989). No degueren ser moltes les obres que explicitaren eixe rebuig, però sí que van pesar el silenci a l’hora d’exposar els paradigmes verbals en les obres de referència, o la sospita induïda per una «autoritat» tan rellevant com Ramon Aramon.
L’avl no en parla
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl) hauria de complir la seua funció de «vetlar per l’ús normal del valencià» explicant i difonent la forma segut —equivalent de sigut— per tal d’evitar la sospita d’incorrecció que fa massa anys que continua projectant-se indegudament. Les obres normatives de l’acadèmia no en parlen, i la giec —probablement esperant que l’avl s’expresse normativament— la situa entre les formes «més coŀloquials», consideració que, si més no, s’acosta més a l’ús real que el silenci de l’acadèmia valenciana.
Fragment de l’Onomasticon cataloniae de Joan Coromines.
Filibert Pons Climent tractava l’any 1986 el topònim «Creueta de Saliva» a la Llosa de Ranes, 🔗 que també rebia la denominació «la Creueta». Este topònim apareix en un document de la diputació valenciana amb la forma «Greu de la Saliva»:
La máxima elevación la constituye el Greu de la Saliva (344 m.), sobre el que se levantan las ruinas de la ermita de Santa Ana.
Filibert (agost del 2025) em comenta que no disposava aleshores de massa informació més, llevat de l’intent de reinterpretació voluntariós «Fe Viva». L’Onomasticon cataloniae de Coromines dona la clau del cas: 🔗
Sàliva, La Creueta ~ te. La Llosa de Ranes, àr. salîb as-sâlib ‘la creu de crucificar’, en el qual només el primer membre fou substituït per la seva traducció catalana creu (creueta); cf. l’apèndix a l’art. Selva I, infra.
Encara actualment la paraula àrab صليب (que sonaria «sàlib») vol dir ‘creu’ 🔗 i صلب, ‘crucifixió’. 🔗
La paraula paps —masculina plural— designa una malaltia, que pot ser la parotiditis o alguna altra afecció semblant. És el terme usual a la Valldigna per a la parotiditis. El dnv concreta que es tracta d’esta malaltia:
pap
[…] 4.m. pl. PAT. Parotiditis.
El dcvb (s. v. pap) recull:
║ 2. Goll, bony exterior en el coll (val.); cast. papera, lamparón.
Crec el dcvb no fa referència a la parotiditis sinó a la patologia que indica el gdlc (consulta: 2006, 2025; s. v. goll):
m. PAT. Tumor tiroidal benigne.
Els companys de la llista Migjorn (07.11.2006) han aportat molta informació sobre l’extensió del mot paps. Eugeni Reig ha tramés la informació de les localitats on diuen «paps» que dona l’Atles lingüístic del domini català I. El cos humà. Malalties de Joan Veny i Clar:
Picassent, Sollana, l’Alcúdia de Carlet, Albalat de la Ribera, Alberic, Sallent de Xàtiva, Simat de Valldigna, l’Alqueria de la Comtessa, Benigànim, Montesa, Ontinyent, Pego, Xàbia.
La visió geogràfica es pot ampliar consultant el mapa de l’aldc (s. v. galteres). Anna Gascó confirma que és usual a Carcaixent (dada que corrobora Vicent Sanchis); Àngel Alexandre confirma l’ús a Simat i Joan Olivares, a Otos. I Vicent-Ferran Garcia Perales aporta les dades de l’ALPI (1934-1935) per al concepte ‘papera’:
621 PAPERA:
Cinctorres
pap
P. Benifassà
---
V. Canes
---
Peníscola
---
Vistabella
pap
C. Villamalefa
papa (bocio; hay pocos casos)
Fanzara
paperas
l'Alcora
paps
Orpesa
llúpia
T. de Viver
---
Azuébar
papada (pero es la carne que tienen todos los gordos; la enfermedad no da nombre)
Fragment d’un article de Víctor Labrado en el diari Les Muntanyes (24.11.2018). 🔗
L’expressió tancar a pedra i a bac apareix en Ribera (1998) i en El Mut de la Campana (2003; p. 225) de Josep Lozano Lerma:
En anar-se’n el del Palmar, tancàrem la porta de la caseta a pedra i a bac i obrírem les dues finestres que donaven a llevant: un buf de fresca salabror ens arribà a la cara.
És una expressió usual a Alginet i a Sueca (segons informació d’Alícia Marqués – 21.09.2004). Significa ‘ben tancat; tancat amb pany i clau’. El dcvb i el dnv no la documenten. Eugeni S. Reig (Iformigjorn, 06.06.2015) també ha demanat que siga recollida per la normativa:
En el DNV falta l’expressió tancar a pedra i a bac que significa ‘tancar fort, ben assegurat, qualsevol lloc susceptible de ser tancat, de manera que siga pràcticament impossible poder obrir-lo o que estiga prohibit fer-ho. Tancar hermèticament un lloc determinat’.
Expressions equivalents:
tancar a pic i martell (Marisol González, Migjorn, 26.09.2004)
tancar a pedra-puny (usada per Enric Valor, segons informa Eugeni Reig, Migjorn, 24.09.2004)
tancar en fort (Miquel Adrover i Mascaró, Migjorn, 24.09.2004)
Fragment del capítol 106 d’un facsímil del Tirant lo Blanch.
La preposició detràs és ben antiga —es documenta tant en Ausias March com en el Tirant lo Blanch— i també és d’ús actual. Es documentava en el pdl-iec (consulta: 2005; ara en el ctilc) des del 1832 (Josep-Melcior Prat i Colom) fins al 1931 (Llorenç Riber). A les Corts valencianes és usada pels diputats des de fa temps i actualment: Mundo Alberto (2005), Albiol Guzmán (2009), Querol Anglés (2025), ja que és usual encara en els parlars del Maestrat. En una situació semblant es troben atràs i detràs, esta última amb molta més vitalitat i més usos. El dcorom donava la indicació següent:
«Després de l’E. Mj. tras i atràs han quedat antiquats. No tant detràs; que, si bé exclòs rigorosament de la llengua literària, encara és d’ús vulgar en moltes comarques.»
L’entrada del dcvb per a tras diu (a l’interior enllacem l’entrada detràs):
TRASprep. i adv. ant. Darrera. En tots mos dies veritat pos davant mi e falsetat me git tras les costes, Llull Cont. 23, 27. E’l cauall qui ranqueia de tras en lo girament, MS Klag. segle XIV, 7. Sí que no veu tras paret, mas per rexa, Ausiàs March lxxxvii. De part de tras portaua cuyro de bou clauat ab lo peto, Tirant, c. 65. Per qu’encara Lloth no fo tras la mata, Brama llaur. 239. Me venien molt sovint cartes, unes tras altres, Lacavalleria Gazoph. Roman tras la porta closa, Riber Poes. 319. A pleret, de puntetes, tras la ciutat calmosa, Berga MT 108. Tras sa porta: darrera la porta (es deia a l’Empordà encara en el segle XIX). Anar tras d’algú o d’alguna cosa: anar-hi darrera, cercar, procurar d’obtenir-ho. De tras: darrera (V. detràs). Qui parla mal de tu de tras, Turmeda Amon. A tras: arrera. Quant lo senyor lo volrà tirar a tras, no porà, Eximenis Terç, c. 356 (Aguiló Dicc.). Com donchs los hagués dit “yo só”, tornaren a tras, Gerson Passio, c. 6. A tras que: a més que, malgrat que. “A tras de que em feia enfadar, em feia riure”: a més (o malgrat) que em feia enfadar, em feia riure (Solsona, Cardona, Gironella).
Fragment d’un acudit de Galdric Sala (Regió7, 25.10.2024). 🔗
Actualment, hi ha diccionaris (diec, gdlc) que marquen la paraula aroma com a femenina i diccionaris (dnv; consulta: 25.06.2025) que indiquen que és masculina, cosa que permet pensar —seguint la documentació oferida pel ctilc— que convindria validar les dos opcions.
Eixa doble possibilitat es veu que fa anys que la tenen en compte els nostres lingüistes de capçalera, ja que els apunts de Joan Miravitlles, Pompeu Fabra va exposar:
En català, pont i sucre són sempre masculins; calor i aroma, sempre femenins.
I en un sentit contrari matisat, Alcover va considerar que la paraula era masculina, però va anotar «i vulgarment f.».
L’any 1996 mos apareixia en la documentació del Diari Oficial de la Generalitat Valenciana el terme b-agonista, que no vam poder localitzar. Posteriorment, una fitxa del Termcat (consulta: 25.06.2025) aclarix de què es tracta:
caagonista β, n m caagonista d’adrenoreceptors β,n m sin. compl. caagonista de receptors adrenèrgics β,n m sin. compl. es agonista β, n m es agonista adrenérgico β, n m es beta-agonista, n m es beta agonista, n m var. ling. fr β-agoniste, n m fr agoniste des récepteurs β-adrénergiques, n m en β adrenergic agonist, n en β adrenoceptor agonist, n
Seguretat alimentària > Perills alimentaris Definició
Fàrmac que actua sobre els receptors adrenèrgics del sistema nerviós simpàtic, utilitzat per al tractament d’afeccions broncopulmonars tant en medicina com en veterinària.
Nota
1. Els agonistes β s’han utilitzat per a l’engreix il·legal de bestiar i, als anys noranta, van ser objecte de diverses alertes alimentàries i van causar intoxicacions alimentàries greus en persones. Actualment, l’ús d’agonistes β en animals d’abastament a la Unió Europea està restringit a tractaments terapèutics molt concrets.
2. Els agonistes β s’acumulen principalment en el fetge dels animals als quals s’ha administrat aquest tipus de fàrmacs, per la qual cosa, abans que es regulés aquesta pràctica, es produïen casos d’intoxicació alimentària en les persones que n’havien consumit.
3. Exemples: El clenbuterol, el clenproperol i el salbutamol, entre d’altres.
