verbs – Fitxes de Dubtes i Terminologia

replicar

Fragment de l’entrada replicant de la GEC. 🔗

Víctor Xercavins (25.01.2006) va enviar fa uns anys el comentari següent:

«Estic corregint un text sobre cèl·lules mare i acabe d’adonar-me que ni el DLC ni el DIEC recullen el terme replicar-se en el sentit de ‘fer còpies exactes d’una altra cèl·lula’. […] El Termcat no arreplega tampoc l’entrada, però sí que trobem el verb usat sovint en diverses ocasions (p. ex. bacteriòfag o plasmidi)».

Tenint en compte l’àmbit d’ús tan especialitzat, la cosa deu vindre de l’anglés (to replicate), que ho havia agafat del llatí, encara que també convé tindre en compte que una accepció antiga era ‘repetir, redir’, que manté relació semàntica amb el llatí i amb la innovació que arriba a través de l’anglés.

A més del que indica Víctor, la gec usa el verb en diverses entrades relacionades amb la genètica o la biologia (adn mitocondrial, cromosoma sintètic …) l’accepció en qüestió: ‘duplicar-se’. Com que he trobat que eixa accepció existix en portugués (en general, fora de l’àmbit tècnic) i en francés (en francés també és pronominal), no sembla res fora de lloc afegir-la a les catalanes, tenint en compte el suport tècnic de la gec, a més de l’existència dels termes replicant, replicació i replicó.

El Cercaterm del Termcat comenta en una resposta (11.12.2025):

La forma rèplica i derivats s’ha normalitzat amb sentits conceptualment relacionats amb ‘duplicar’ en termes d’àmbits específics: cartera rèplica, replicar, replicació (en economia, mercats financers) i rèplica digital (en informàtica).

Nota fdt. El Termcat explica en una nota en les fitxes rèplica, replicar i replicació els criteris seguits per a normalitzar estos termes.

En el mateix missatge, el Cercaterm assenyala que el diec només suggerix este possible sentit en la segona accepció de la paraula rèplica:

2 f. Reproducció d’una obra d’art feta pel mateix autor o supervisada per ell.

A pesar d’eixa documentació, el ddlc (consulta: 12.12.2025) encara no ha arreplegat eixa accepció.

En francés, el Grand dictionnaire terminologique conté l’entrada següent (consulta: 25.01.2006; 09.12.2025):

répliquer, se v. pron. Pour du matériel génétique, accomplir une duplication.
Note: In vitro, une ADN polymérase permet la synthèse d’ADN en présence d’une chaîne simple d’ADN qui sert d’amorce à la réaction. On présume qu’un enzyme comparable intervient dans la duplication de l’ADN in vivo. Quant à la synthèse des ARN, elle s’effectue à partir d’un ADN modèle grâce à une ARN polymérase ADN dépendante (transcriptase). Enfin, chez les Virus à ARN, la reproduction de leur ARN se fait grâce à une ARN polymérase ARN dépendante appelée ARN réplicase.

En castellà, el drae (consulta: 12.12.2025) ha introduït esta accepció en la versió actual del diccionari:

tr. Copiar algo exactamente. U. t. c. prnl.
Sin.: reproducir, copiar, duplicar.

repercutir

En general, repercutir és un verb intransitiu, però una última accepció mèdica antiga que és transitiva, tal com podem vore en el dnv (consulta: 16.08.2022):

repercutir
1. v. intr. Causar, una cosa, un efecte en una altra. L’abundància de collita repercutirà en el preu de compra.
2. v. intr. Fer sentir, un colp o un xoc, el seu efecte de retruc en una cosa ulterior.
3. v. intr. Fer tornar arrere, un so o un raig de llum, l’eco o el reflex. La teua veu repercutia per la vall.
4. v. tr. med. Causar, pel mitjà adequat, la subsidència (d’un tumor o d’una lesió).

Eixa última accepció del camp de la medicina sembla que ha caigut en desús en valencià (en paral·lel al desús que marca el drae en castellà).

«iva repercutit» desestima «iva transferit»

El Cercaterm fea el comentari següent en una resposta (25.07.2022) sobre la forma iva repercutit:

És la forma preferida pels especialistes, per influència del castellà, evidentment. Tenim pendent estudiar més a fons aquest cas per veure les possibilitats d’acceptar repercutir, però és una qüestió que afecta directament el diccionari normatiu

Posteriorment, el Termcat (acta 708, 12.06.2023) ha fixat la forma iva repercutit per a denominar el fet de carregar als clients una quantitat originada per l’impost del valor afegit. L’acceptació d’eixa denominació ha implicat l’aprovació d’una accepció transitiva per al verb repercutir:

…aprovat pel Consell Supervisor com a forma transitiva amb el significat “Fer recaure una càrrega econòmica sobre algú altre o sobre una altra cosa”.

Fins a eixe moment, la normativa proposava la forma iva transferit i la locució transferir l’iva, ja que este verb sí que permetia eixe ús. S’han desestimat eixa opció i altres formes alternatives: iva recaptat, iva de sortida, iva descendent…

A pesar d’este acord del Termcat l’any 2023, el verb repercutir continua sense haver rebut esta accepció en els diccionaris normatius (consulta: 09.12.2025). Els diccionaris s’hauran de modificar seguint l’exemple del repercutir castellà (consulta: 16.08.2022); o del cas francés (consulta: 16.08.2022), en què répercuter és un verb transitiu:

(drae) 5. tr. Hacer que un impuesto, un coste, etc., recaiga o tenga efecto sobre otra persona distinta de la que lo paga inicialmente.
tlfi) écon. Transférer une charge sur quelqu’un/quelque chose. Synon. reporter¹. Si la hausse est répercutée sur le prix du pain, il n’en résultera pas une protestation contre les producteurs mais une revendication pour l’ajustement des revenus (Meynaud, Groupes pression Fr., 1958, p. 230).

L’ús castellà ha estés la construcció iva repercutit en valencià, que ja apareixia fa uns anys en el Diccionari de fiscalitat dels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona.

Matisos entre repercutit i meritat

En la mateixa acta del 2023, el Termcat comenta uns matisos entre dos conceptes que poden ser sinònims en algun moment:

El Consell Supervisor fa notar que les formes IVA meritat i IVA repercutit en general fan referència al mateix concepte però des de punts de vista diferents: IVA meritat (com el castellà IVA devengado) remet a l’IVA que “tenen dret” a percebre l’empresa o el professional del client pels serveis prestats, i IVA repercutit (com el castellà IVA repercutido) remet a l’IVA que l’empresa o el professional “fan recaure” en el client sobre el preu dels serveis. A efectes pràctics, el concepte és el mateix. Val a dir, de tota manera, que sovint la forma IVA meritat s’associa, més específicament, a l’IVA repercutit que cal declarar en el període corresponent. Habitualment, l’IVA meritat i l’IVA repercutit coincideixen, però no sempre. Si en el moment de fer la declaració, per exemple, hi ha factures d’aquell període que encara no s’han cobrat, l’IVA repercutit d’aquestes factures pot no declarar-se encara (si el contribuent està acollit al criteri de caixa) i pot qualificar-se d’IVA repercutit (perquè s’ha aplicat al client) però encara no d’IVA meritat (perquè no s’ha rebut i, per tant, encara no s’ha d’abonar a l’organisme tributari).

segut

Fragment del llibre *A soca d’orella* de Josep A. Carrégalo (2002). 🔗

El participi del verb ser, que històricament era estat, té actualment diverses formes alternatives: sigut, segut, set… En parla la giec (9.6.8.a):

a) El radical començat per s, amb variació vocàlica i consonàntica, apareix en […] i en la variant del participi sigut (i en les més coŀloquials segut i set).

La variant segut ja era recollida per Josep Lacreu en Els verbs valencians l’any 1999:

«Col·loquialment, les formes més habituals són segut, seguda, seguts, segudes. I, literàriament, també s’utilitzen molt les formes clàssiques estat, estada, estats, estades.

També Sebastià Bonet va documentar en Les gramàtiques normatives valencianes i balears del segle xx que Fullana (1915) i Giner (1933) validaven la forma segut. Per contra, Sanchis Guarner (1950; punt 214) la localitzava en tota «la Regió Valenciana», però la considerava no recomanable «en la llengua escrita» —fora de les composicions de caire popular— i recomanava «usar sempre la forma estat» en la «llengua culta».

La «condemna» faŀlaç de sigut

L’article «Estat, sigut i la falsificació de Fabra» d’Ignasi Moreta (Núvol, 06.10.2021) fa un repàs sentit en relació amb l’ombra de sospita que alguns va estendre sobre la forma popular sigut, ombra que es va accentuar sobretot a partir de la «manipulació» d’una de les «converses» de Pompeu Fabra en l’edició de 1954 (edició a cura de Santiago Pey Estrany i Ramon Aramon i Serra). En este i més casos, Moreta deixa una referència a:

La ultracorrecció induïda per la tradició postfabriana, que va condemnar arbitràriament construccions ben idiomàtiques en nom d’una genuïnitat arcàdica ben dubtosa.

Al costat del llibre citat per Moreta, Vocabulari de barbarismes d’Aureli Cortiella i Martret (1981), també condemna sigut el Diccionari general de barbarismes i incorreccions de Joan Miravitlles (1989). No degueren ser moltes les obres que explicitaren eixe rebuig, però sí que van pesar el silenci a l’hora d’exposar els paradigmes verbals en les obres de referència, o la sospita induïda per una «autoritat» tan rellevant com Ramon Aramon.

L’avl no en parla

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl) hauria de complir la seua funció de «vetlar per l’ús normal del valencià» explicant i difonent la forma segut —equivalent de sigut— per tal d’evitar la sospita d’incorrecció que fa massa anys que continua projectant-se indegudament. Les obres normatives de l’acadèmia no en parlen, i la giec —probablement esperant que l’avl s’expresse normativament— la situa entre les formes «més coŀloquials», consideració que, si més no, s’acosta més a l’ús real que el silenci de l’acadèmia valenciana.

estalquejar

Fragment d’un missatge d’Àpunt en Facebook. 🔗

Els diccionaris no arrepleguen encara esta adaptació de l’anglés stalk. La forma adaptada estalquejar es pot localitzar en diverses obres publicades en paper, aixina que, si es consolida l’ús del verb en la xarxa, és possible que arribe a entrar com a fitxa del Cercaterm (consulta: 06.03.2025), on encara no l’han inclosa clarament, tot i que Míriam Martí (01.02.2019, «En Primera Persona: Míriam Martín, lingüista de l’Optimot») va deixar una pinzellada sobre una innovació relacionada amb este verb:

Els límits de lèxic general o especialitzat no sempre són clars, perquè hi ha termes que s’han popularitzat i passen a formar part de l’ús quotidià o de l’argot dels joves (per exemple: stalker és un assetjador, però en l’argot juvenil de xarxes és un espieta, un tafaner).

Mentrestant, podem localitzar el verb stalkejar/estalquejar en Petem-ho! de Mas Carvioto, Soler Mañé i Viladomat Monterde (2023) on el definixen a partir dels conceptes assetjar i dotorejar afegint algun matís:

[…] semànticament és un mot interessant, perquè el significat original de assetjar o sotjar, a diferència de l’anglès, va quedar circumscrit, de bon principi, sobretot a l’àmbit de les noves tecnologies (que ja no són tan noves) per referir-se a la idea de tafanejar algú a les xarxes socials, és a dir, per exemple, repassar de dalt a baix el perfil d’Instagram d’una persona, o les piulades que ha fet a Twitter, per saber-ho absolutament tot i obtenir el màxim d’informació sobre l’individu en qüestió, però sempre (molt important) sense deixar cap rastre.

El web Comhodiria.cat (consulta: 11.03.2025) conté per ara només les formes stalker i stalkejar («Data de l’entrada: 08-11-2019»):

stalker

Persona que es dedica a espiar, xafardejar o fer el seguiment d’algú secretament, generalment a través de les xarxes socials.
No el segueixo, però cada dia miro si ha penjat alguna foto: soc una mica stalker!

stalkejar

tr. Espiar, xafardejar o fer el seguiment d’algú secretament, generalment a través de les xarxes socials.
Quan el vaig conèixer li vaig stalkejar l’Instagram i vaig veure que juga a handbol.

En l’Ésadir sí que han fet ja la fitxa en el sentit exposat:

estalquejar

Lleng. col·loquial.
Adaptació de l’anglès to stalk.
En argot, espiar o tafanejar l’activitat d’algú a les xarxes socials per obtenir informació sobre la seva vida personal, aficions, relacions, etc.
He estalquejat el meu crush a Instagram

Un poc més de documentació impresa:

Robert Eaglestone (2020; traducció d’Octavi Gil Pujol): La literatura. Per què és important
Marta Pontnou i Farré (2021): Sexe ficció: Manual per a pubilles del segle xxi
Darcie Little Badger (2024; traducció d’Elena Ordeig Vila): Elatsoe
Arià Paco Abenoza (2025): Teoria del joc

Probablement, a més de l’antiguitat del terme (2019), l’acceptació en la llengua escrita, en els repertoris lèxics dels mitjans i per persones no tan jóvens, deu ser un avís de la caducitat del terme en els registres argòtics juvenils, que ara podria tendir a desaparéixer o a consolidar-se en el registre col·loquial general.

amanéixer

Encara que el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no l’ha inclòs encara en el seu diccionari, el verb amanéixer sí que té entrada en el Diccionari normatiu valencià (consulta: 26.02.2025):

amanéixer
v. intr. Aparéixer, fer-se visible.

El Diccionari general de Francesc Ferrer pastor ja incloïa este verb:

amanéixer
v. intr. Començar a ser de dia. // Aparéixer, fer-se visible.

El verb apareixia en el dietari de Joaquim Aierdi (Cival; consulta: 27.02.2025; edició de Vicent Josep Escartí) i en el Sermó de la conquista de Gaspar Blai Arbuxech (1666) (catmod, 104):

Aierdi (1661): «a la matinada, tornà a amanéixer feta la forca»
Arbuxech (1666): «Pensat y fet; perque apenes lo Rey fonch en Ruçafa, quant amaneixque lo Rey Zaen de Valencia ab deu mil moros de apeu»

Esta documentació és anterior a la primera documentació que dona el dcvb (s. xviii) i a les Ordinacions tocants a la custodia y guarda de la costa maritima del regne de Valencia (1673).

Segons Germà Colón (10.01.2004) era «un horrend i inacceptable castellanisme, i no cal propagar-lo sinó fer que desaparega d’allà on haja entrat. […] Pel que fa a “amanèixer” podríeu consultar l’estudi de Monika Winet, “Amanecer, anochecer / amanhecer, anoitecer, dos arabismos semánticos y sintácticos” dins la Revue de linguistique romane, 59, 1995, pàgs. 25-65.» Emili Casanova (dins EVA) li dóna el significat ‘arribar’.

Podem precisar que, segons l’ús de la Safor, s’utilitza únicament amb este significat, però per a descriure l’arribada d’algú o alguna cosa a un lloc on hi ha qui està esperant o perquè es vol fer èmfasi en l’aparició o el retard: «Pere va amanéixer a vora migdia»; «Ja vorem quan amaneix el teu cunyat!». Aixina ho definix Joan Giner Monfort (El parlar de la Safor, 2016):

amanéixer (Tav) Arribar, algú, a algun lloc on l’esperen.

L’eixida del sol

Pel que fa a l’eixida del sol, les expressions tradicionals i habituals que s’hi referixen són «eixir el sol», «clarejar», «fer-se de dia», «ser de dia», etc.

sentar

Els diccionaris normatius no han inclòs encara la forma sentar, variant que sol utilitzar-se en una de les accepcions que els diccionaris inclouen per a assentar:

assentar
4. v. intr. i pron. Ser rebut, un aliment, una substància o una activitat, pel cos d’una manera determinada. El café m’ha assentat molt bé. A mi no se m’assenta res malament. Les vacacions li han assentat la mar de bé.

Marian Aguiló utilitzava la forma sentar per a esta accepció en el seu diccionari (editat l’any 1931 per Pompeu Fabra i Manuel de Montoliu):

reprendre [rependre] […] 2, no sentar bé el menjar.

L’any 1979, Albert Jané es mostrava partidari d’utilitzar diferents alternatives per a esta accepció:

[…] no és pas desencertat de tenir ben present les altres solucions a què hem al·ludit: satisfer, agradar, plaure, caure bé (assentar-se bé) i desagradar, disgustar, desplaure, caure malament (assentar-se malament).

El ddlc remet de sentar (forma que marca com a «no normativa») a assentar. A banda d’això, indica que la variant sentar és «bastant usual», indicació que es pot documentar quotidianament per oral i per escrit:

Sylvain Rheault, «Botànica amateur i literatura professional», Mètode, 32, 2002: «L’estudi de les plantes, gràcies a les passejades pel camp, li senta bé físicament».
«Lligar no és lo teu» de Suu: «la samarreta et senta bé».
Ser persona de Joan Garí: «Unes gotes d’aquella ebullició embogida, a hores d’ara, em sentarien fantàsticament».
Sèrie televisiva The Boys: apareix en els subtítols.

encartar

*L’impressor Bernardo Cennini al seu taller*, quadre de Tito Lessi (1858-1917)./Muvim: «La impremta de Gutenberg al MuVIM».

En l’àmbit de l’edició, este verb significa ‘inserir (un encartament) dins d’una publicació’ (dnv). En canvi, el verb encaixar fa referència a l’agrupació dels plecs que conformen una publicació (com ara fulletons, revistes, diaris i semblants). I si es tracta de posar-los una faixa, tant és faixar com enfaixar.

La faixa de fora: enfaixar

L’any 1998, el recursos disponibles per a comprovar les equivalències entre idiomes eren molt més reduïts que ara. Hi havia un anunci en castellà de l’Ivaj que s’havia de publicar en el dogv i, com que es tractava d’un contracte per a distribuir una publicació, no acabàvem de saber què devien voler dir amb embuchado, i el diccionari que teníem aleshores només donava les opcions més generals. Vam considerar que la idea de l’embuchado de la versió en castellà devia referir-se a la faixa que es posa quan la revista s’envia plegada, aixina que en la versió en valencià aparegué el verb enfaixar —i no encaixar ni encartar, que hem vist que són operacions diferents.

safunyar

El verb safunyar és un verb transitiu d’ús habitual en els registres col·loquials (almenys a la Safor i la Ribera). El recollia fa més de vint anys Emili Casanova Herrero («El lèxic valencià en el DIEC (1995)»; pàg. 83, apèndix 5 d’eva), entre les paraules absents del diec, diccionari que continua sense incorporar el verb (consulta: 09.04.2024). El dcvb sí que l’havia incorporat anteriorment:

safunyar v. tr.
Manyuclar o remenar grosserament (val.). «Cuando manoseando u palpando las frutas tiernas… se rebientan algunas o alguna, quedando todas o las más untadas, eso en valenciano se dice safunyar» (Ros Dicc. 318).

Posteriorment, el dnv ha acceptat safunyar com a forma secundària que remet a saforejar, amb les accepcions següents:

1. v. tr. Remoure desordenadament (una cosa). No saforeges el plat. No li saforeges l’armari.
2. v. tr. Embrutar, empastrar amb un líquid o una matèria pastosa.

Eugeni Reig l’havia arreplegat en El valencià de sempre (2015), però no l’havia fet del tot sinònim de saforejar (‘remoure toquejant amb les mans’), encara que la definició de safunyar indicava que era una acció semblant (‘toquejar grosserament amb les mans’). Posteriorment, Joseph Gulsoy («El problema de l’etimologia de xafardejar, xafarder, xafarderia», 2016) ha proposat l’origen del verb:

[…] «safunyar ‘bazucar’ en Ros, 1764; encontramos además una var. del último verbo, xafunyar ‘exprimir la uva en el lagar’, en una obra de C. Llombart (Tabal i donsayna, 120). El verbo xafunyar acusa una base xafar con una contaminación de funyar ‘estrujar’ (y es según Alcover-Moll, usual en Ibiza como ‘pisar la uva’)» (p. 330).

Ara, però, més aviat diria: xafunyar s’havia format de l’ encreuament de fonyar i xafar, verbs que l’un i l’altre té el sentit de ‘xafar el raïm’; de xafunyar es va formar secundàriament safunyar d’acord el model de safareig / xafareig i safor / xafor (cf. § 3.4).

ningunejar

Exemple de ninguneig. Dibuix d’Arcady Picardi.

El verb ningunejar i el substantiu ninguneig encara no apareixen en els diccionaris, però sí que els podem localitzar en el Diari de Sessions de les Corts Valencianes des de fa unes dècades:

ningunejar: «O siga, vosté no pot dir el que ha dit ací, o siga, amagar informació, ocultar informació, ningunejar les Corts Valencianes» (diputat Joan Antoni Oltra i Soler, 27.07.2004; ds 49)
ninguneig: «Nosaltres estimem que és molt més important en compte del 10 % per a eixes dones que siguen càrrecs polítics i que n’hi haja un ninguneig i que mos sentim humiliades a tal efecte» (diputada Dolors Pérez i Martí, 08.05.2002; ds 123)

L’ús d’este verb i d’este substantiu és habitual en els mitjans publicats en la xarxa (més enllà de les indicacions normatives de rebuig), tot i que no apareixen encara mostres d’ús imprés clares:

Dolors Pla Brugat (2000), Els exiliats catalans a Mèxic: «D’aquest ‘ninguneig’ que suposo inconscient»
Andreu Gomila (2013), «Brutus. Els Max», Timeout.cat: «Els gloriosos premis Max ens han tornat a ningunejar i no hi ha cap xou local que opti a millor espectacle»

Les definicions possibles concorden amb els sentits que tenen els equivalents castellans en el drae (que és la llengua on s’originen estos usos):

ninguneig m. Acció o efecte de ningunejar.
ningunejar v. tr. No tindre en compte o menysprear (algú).

empeltrir-se

La forma enfeltrir-se

Coromines esmenta la forma enfeltrir-se derivada de feltre, però no en dona més informació (almenys pel que he vist en el seu diccionari). El dcvb sí que li dona entrada pròpia (entrada que també recull el dgfpastor):

enfeltrir-se v. refl. Prendre la roba mal rentada un color brut semblant al del feltre (Val.); cast. entraparse.

reig2 comenta alguns detalls d’ús més:

També s’usa aquest mot per a expressar que en qualsevol cosa, encara que no siga de tela, ha penetrat tant la brutícia que és impossible deixar-la neta. […] S’empra fonamentalment el seu participi, enfeltrit, equivalent al castellà percudido. […] També pot aplicar-se per a fer referència a la brutícia d’una persona.

Esta forma és la que apareix en el dnv (consulta: 02.10.2023):

enfeltrir-se
1. v. pron. Prendre, la roba mal llavada, un color brut paregut al del feltre.
2. v. pron. Prendre, la roba, mala olor.

La forma empeltrir-se

El company Àngel Alexandre (Simat; Migjorn, 15.10.2010) comenta la variant empeltrir (que és la que he sentit jo també en Carcaixent):

Nosaltres fem servir la variant empeltrir, però el significat és el mateix: normalment que una tela ha quedat impregnada d’una substància que no es pot fer anar. Es diu de les cortines de la cuina, a causa del greix o el fum. També d’una taca en la roba que, malgrat llavar-la unes quantes voltes, no se’n va. Per cert, s’aplica molt al fum en eixir d’un local on tothom fuma. La roba es queda empeltrida de fum.

Eixa variant és la que fa servir també Toni Cucarella (Xàtiva) en el seu bloc:

Feia olor a fum tabac reclòs de molts dies, a pudors humanes empeltrides en les parets.

«Un antic costum grec»

[…] per si encara algú escampa recialles empeltrides d’aquella flaire de les màquines […]
«La nit que Obama va guanyar les eleccions»

Segons ma mare (Carcaixent, 15.10.2010), en Albalat de la Ribera hi ha la variant empedrit (possiblement del verb empedrir; també ho diuen en Sollana), que podria ser l’origen de l’encreuament entre enfeltrit i empeltrit, ja que, segons ma mare, en la roba empeltrida, la runa de la roba hauria d’estar ben compacta, «solidificada».

Curiosament, trobem el mateix verb en italià (roveretà) segons el Vocabolario vernacolo-italiano pei distretti roveretano e trentino de Giovanni Battista Azzolini (1856: Google Llibres, consulta: 15.10.2010):

enfeltrir, insozzare

Etiqueta: verbs

COORDINADORA DE DINAMITZACIÓ LINGÜÍSTICA DEL PAÍS VALENCIÀ