Fragment d’un tuit de Toni Cucarella (09.09.2025). 🔗
El diputat Giner Giner (maig 2012) fa servir la locució adverbial amb créixens ‘amb escreix’ en el parlament valencià. L’expressió no apareix en els diccionaris habituals i, de fet, és considerada «grosser castellanisme» pel declc de Coromines. Tanmateix, sí que apareix en el dcvb:
CRÉIXENSm. pl.
Quantitat d’excés que apareix dels fruits o dels cereals quan s’han mesurat en la collita (Alcoi, Val.); cast. creces.
Etim.: derivat de créixer, amb terminació -ens presa potser de créixens art. 1.
Possiblement la idea de Coromines no va desencaminada, però també podria haver influït a crear esta versió l’etimologia indicada en el dcvb i el fet que també és una forma que s’assembla a escreix.
L’expressió no és molt comuna, però és coneguda per la Safor, la Ribera i la Costera. Podem documentar-la en el bloc de Toni Cucarella («”És la crisi, estúpids”, diuen ells», 24.12.2011):
I mentre a nosaltres ens fan pagar amb créixens una crisi que no hem provocat, els responsables polítics i financers que l’han creada i engreixada –per acció, omissió i comissió– encara no han retut comptes davant cap tribunal de justícia, ni que fóra perquè els obligaren a retornar els moltíssims diners que han arramblat ambiciosament, fraudulentament, impunement.
Portada d’un exemplar de la revista Pakitu (1926) on apareix el relat «Impressions d’un senyor de bona fe». / Tret de Google Llibres. 🔗
Uns quants autors d’articles d’opinió i periodístics han utilitzat l’expressió «amb perdó de taula»:
Manuel Martí («Política (lingüística) minimalista: el molt honorable EZ, els seus antecessors (no menys honorables) i la UVEG, que passava per allí», 23.03.2000): «(en valencià, que això també és analfabetisme, diria jo modestament i amb perdó de taula)»
Manel Rodríguez-Castelló («Benidorm 2011», 09.01.2011): «He estat un dies desenganxat del país (valencià, amb perdó de taula)»
Manel Rodríguez-Castelló («Andorra, gener 2012. 1», 18.01.2012): «del vol sobre els esquís, de les cerveses (amb perdó de taula) amb Josep i Teresa a la sagardotegia»
Àlex Agulló («Pa una que ens ne toca, fins la soca», 09.02.2020): « encara tens menys dret a no sentir-te bé, a no sentir-te pagat i devanit, amb perdó de taula, tens l’obligació moral de sentir-te de p… mare.»
Joan Garí («Xiclets amb sucre: el manierisme de Jean Echenoz», 10.11.2021): «L’escriptura d’Echenoz es resol en un manierisme que tendeix a exasperar-me, amb perdó de taula.»
Joan Garí («Teoria general de la víctima», 05.03.2025): «Crec que són preguntes pertinents, amb perdó de taula.»
L’expressió no apareix en els diccionaris ni en els repertoris de modismes. Mirant l’ús que en fan els articulistes esmentats, sembla una recreació ampliada de l’expressió castellana «con perdón» (segons el drae: ‘comoexcusaaalgoquesedice, suponiendoelhablantequeesinapropiado’). En qualsevol cas, Aina Monferrer Palmer (L’estil de Vicent Andrés Estellés. Anàlisi i aprofitament didàctic d’un corpus poètic, 2010) li troba una explicació cultural:
Parem ara atenció a les conseqüències de la idiomaticitat de moltes de les unitats fraseològiques. Es tracta d’elements que sovint se n’ixen de la norma sintàctica i que
tenen un significat idiomàtic que amaga certa informació sobre les creences o esquemes mentals d’alguna comunitat d’individus. Per exemple, l’ús de la locució “amb perdó de taula” implica que dins d’aquesta comunitat hi ha certs comportaments considerats obscens i inapropiats per a l’hora de menjar. A més, d’aquesta locució també se’n deriva el fet que en aquesta societat s’acostuma a menjar alhora amb més individus i es fa al voltant d’una taula.
A banda d’això, convé afegir, tornant a llegir el poema «Cant de Vicent» de Vicent Andrés Estellés (1956-1958; publicació: Llibre de meravelles, 1971), que el sintagma era «amb perdó de la taula»:
…com mamares la llet vares mamar l’idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Estellés torna a usar l’expressió en el pròleg de 1973 de la seua edició de Lo procés de les olives de Bernat Fenollar:
No n’hi ha massa dades, no n’hi ha massa documents: vull dir que ens està permesa, amb perdó de la taula, la dispersa i no massa honesta divagació.
Tirant més arrere en el temps, en la revista Pakitu (1926) també trobem un fragment (crec que es tracta del relat «Impressions d’un senyor de bona fe») on sembla que té el mateix recurs expressiu utilitzat. El narrador entre en un bar, on sorprén una conversa. L’amo del bar diu:
…el mateix me fa fer un llit o treure una bacina, amb perdó de la taula.
Joan Josep Cardona («Parla bé i bones formes», 19.11.2023) comenta un poc esta expressió:
Situant-se tal forma de relació a tot nivell humà incloent-se a les més humils capes socials saber utilitzar les més elementals normes de respecte era el sinònim d’allò que se sol dir “persona educada”. En l’arrel dels tòpics col·loquials frases com “perdone que li trenque el dir” intenció d’interrompre una conversa, era una gentil indirecta a evitar la deriva a una situació d’incomoditat. Dir “amb perdó de la taula” també entrava en la tertúlia quan s’havia d’esmentar una inconveniència”. Quan s’advertia amb el popular “parlar bé no costa un patxo” a qualsevol que digués alguna frase fora lloc es corregia humorísticament a qui s’esgolava perillosament a la utilització de paraules grolleres.
Podem trobar també la versió completa («amb perdó de la taula») fent referència al poema d’Estellés o sense fer-hi referència:
Homenatge dels escriptors al professor Manuel Sanchis Guarner (1986): «[…] hi ha una bona quantitat de, amb perdó de la taula, cagades de mosca»
Raül (bloc Viatger que s’extravia, 21.03.2008): «[…] que també ajuden a la cosa plaent, amb perdó de la taula.»
Ramon Sista i Vicén («Lleidatanovalencià», Menú de degustació : opinions nutrícies sobre la cuina de la llengua, 2009): «[…] dit sia castament i amb perdó de la taula, com hauria dit Vicent Andrés Estellés.»
Caldrà vore la documentació futura que vagen produint els usuaris de l’expressió per vore si es consolida i acaba tenint un significat més consolidat, a banda del recurs estilístic atenuador —aquella antiga captatio benevolentiae— que sembla tindre actualment.
Versions en altres llengües
A pesar que en castellà també és una expressió coneguda («con perdón de la mesa»), el Corde només la documenta en dos obres d’Alfonso Sastre de finals dels anys sixanta del segle xx, però la podem localitzar en Almanaque de ‘La Ilustración’ (1907):
Yo, con perdón de la mesa, no me pude resistir más al chiste alevoso […]
A més, anteriorment, podem documentar-la en el llenguatge parlamentari espanyol del segle xix, com a fórmula atenuadora o de descàrrec (s’usa en altres parlaments on es parla en castellà, com ara Perú o Uruguay):
(1855) El Sr. MARTINEZ FALERO: Ayer ocurrió una cosa incalificable, y sea dicho con perdon de la Mesa y con el respeto debido al Congreso.
(1883) El Sr. TERRERO: […] Yo creo, y lo digo con perdon de la Mesa, à qulen yo respeto mucho […]
Se n’han fet més versions amb una intenció semblant, com ara «con perdón del pleonasmo» (revista Cabildo, Argentina, 2010), «con perdón de pleonasmo» (Veneçuela, 2008), «Yo soy economista -como decía un amigo, con perdón de la palabra-» (Argentina, 2010).
En francés hi ha l’equivalent expressiu —també habitual en valencià amb la forma «perdó per»— que podem exemplificar amb «pardon du mot» o «pardon de l’expression».
Fragment d’un acudit de Galdric Sala (Regió7, 25.10.2024). 🔗
Actualment, hi ha diccionaris (diec, gdlc) que marquen la paraula aroma com a femenina i diccionaris (dnv; consulta: 25.06.2025) que indiquen que és masculina, cosa que permet pensar —seguint la documentació oferida pel ctilc— que convindria validar les dos opcions.
Eixa doble possibilitat es veu que fa anys que la tenen en compte els nostres lingüistes de capçalera, ja que els apunts de Joan Miravitlles, Pompeu Fabra va exposar:
En català, pont i sucre són sempre masculins; calor i aroma, sempre femenins.
I en un sentit contrari matisat, Alcover va considerar que la paraula era masculina, però va anotar «i vulgarment f.».
L’any 1996 mos apareixia en la documentació del Diari Oficial de la Generalitat Valenciana el terme b-agonista, que no vam poder localitzar. Posteriorment, una fitxa del Termcat (consulta: 25.06.2025) aclarix de què es tracta:
caagonista β, n m caagonista d’adrenoreceptors β,n m sin. compl. caagonista de receptors adrenèrgics β,n m sin. compl. es agonista β, n m es agonista adrenérgico β, n m es beta-agonista, n m es beta agonista, n m var. ling. fr β-agoniste, n m fr agoniste des récepteurs β-adrénergiques, n m en β adrenergic agonist, n en β adrenoceptor agonist, n
Seguretat alimentària > Perills alimentaris Definició
Fàrmac que actua sobre els receptors adrenèrgics del sistema nerviós simpàtic, utilitzat per al tractament d’afeccions broncopulmonars tant en medicina com en veterinària.
Nota
1. Els agonistes β s’han utilitzat per a l’engreix il·legal de bestiar i, als anys noranta, van ser objecte de diverses alertes alimentàries i van causar intoxicacions alimentàries greus en persones. Actualment, l’ús d’agonistes β en animals d’abastament a la Unió Europea està restringit a tractaments terapèutics molt concrets.
2. Els agonistes β s’acumulen principalment en el fetge dels animals als quals s’ha administrat aquest tipus de fàrmacs, per la qual cosa, abans que es regulés aquesta pràctica, es produïen casos d’intoxicació alimentària en les persones que n’havien consumit.
3. Exemples: El clenbuterol, el clenproperol i el salbutamol, entre d’altres.
Exemple de la variant ana en Bíblia del segle XIV. Primer i segon llibres dels Reis de Jordi Bruguera i Pere Casanellas (2011). / Tret de Google Llibres.[icon name="google" prefix="fab"]La preposició ad —variant de la preposició a—, té entrada en el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (07.04.2025). Apareix amb una explicació i un exemple que aclarix que no s’apostrofa amb el demostratius i pronoms que sol precedir:
ad prep. [col·loq.] Variant de la preposició a usada davant de certes paraules començades per a o e, especialment els demostratius i els pronoms forts de tercera persona. Ad elles això no els agradava gens.
A més de la forma ad, la giec recull les variants an i amb. La variant an, seguint la mateixa regla ortogràfica anterior que s’aplica en ad, tampoc s’apostrofa quan va seguida per paraules començades per a o e, criteri que ja apareixia en l’acord ortogràfic del 1913:
«En el cas d’emplear-se an en lloc de a, no s’escriurà a n’ (ni a-n) sinó an : ho he dit an ell (millor : ho he dit a ell).»
Aixina ho va aplicar també el dcvb:
AN (o ana). var. vg.
de la preposició a. «An aquell l’estimaven» (Ross., Conflent, Cerdanya, Mall., Men.). «An tu t’ho dic» (Vallès). «Me donà la comunió ana jo» (Conflent). «No l’entenc, an ell» (Alcoi). «Anàvem contra an ell» (Morella). «Ho hai dit an d’altres» (Sort). «Ana tu t’ho diré» (Guilleries, Empordà). «An ell i ana mi ens ho deia» (Meià). «M’estimaria més donar-ho amb un gos que no pas ana vós» (Agullana). «La vaig donar an els meus germans» (Solsona, Barc., Bal.). «Un niu vaig trobar | ana la ribera» (cançó pop., Llofriu). Puig que Déu me n’ha enviada | y ana vós m’ha destinada, cançó de Ribes (Butll. C. Exc. Ll., v, 65). Donada la benedicció apostòlica an aquella imponent audiència, Verdaguer Exc. 10. Incerta de merèixer gràcia an els ulls de l’home inconegut, Alcover Poem. Bíbl. 41. No, an a mi no me’l pendria el parany, Ruyra Parada 14. Flor que al pit dones tendresa, volada an el pensament, Salvà Poes. 23. […]
La giec actual manté (07.04.2025) eixe mateix criteri:
[…] les preposicions a i en tenen les variants col·loquials an i amb (amb les pronunciacions corresponents a cada parlar); en el cas de a, per a evitar el contacte amb una vocal següent: Ho donarem an/amb ell (confusió de a amb en i amb); No pensis més amb aquella desgràcia (confusió de en amb amb).
A pesar que les regles ortogràfiques indiquen que estes variants no s’apostrofen, és habitual vore escrites eixes variants apostrofades («a d’» o «a n’»):
In their own words, Carta de Joan Miró a Josep Lluís Sert (1959): «A n’ell i la Guinguite un fort abraç»
El llibre de les abelles de Manel Ollé i Albiol (1996): «s’arruixa a n’elles i per les parets»
Contes de la Terra Plana de Carlos Soler Chulvi (2019): «Pere es va arrimar a d’elles i va preguntar»
Petó ferotge de Roberto Saviano (2020): «jo l’hi picat a n’ell perquè qui m’ha fet mal una vegada»
Sota el fang de Joan Roca Navarro (2023): «Vaiga, sembles a n’ell… Tun pare no és molt parlador»
Les prevencions de Fabra. Més variants usuals
A banda de les solucions ortogràfiques actuals, convé tindre en compte que Fabra va tractar de resoldre la qüestió d’una altra manera, tal com explica Aina Torrent-Lenzen («Una nova directriu dins la recepció de l’obra de Pompeu Fabra», 1996):
Fabra es va manifestar explícitament en contra d’aquesta interpretació (preposició a + [n] epentética), oposant-se així a la grafia an, molt generalitzada en la seva época.
Fabra va fixar eixa prevenció en la Gramàtica catalana de l’any 1933:
Aquesta preposició pot revestir diferents formes en la llengua parlada : a, an, ane, ad. L’única forma admissible en la llengua literària és la primera.
Actualment l’escriptura ja no es circumscriu a allò que abans es denominava llengua literària, sinó que es manifesta en tota la varietat de registres i dialectes, que no sempre poden aparéixer en les obres normatives, tal com mos explica l’Oficina d’Estandardització de l’iec per correu electrònic (09.04.2025):
«En aquesta qüestió, com en altres qüestions gramaticals, el text de la giec pretén ser més representatiu que no pas exhaustiu de la variació existent».
En tot cas, convé que la normativa proporcione les regles per a que es puguen reflectir per escrit totes les possibilitats. En este cas, la normativa aclarix que estes variants de la preposició a no s’apostrofen.
L’Oficina d’Estandardització mos dona una mostra de la documentació de què disposa:
«Les grafies ane (Fabra 1933: 112), ana (Sancho 2001/2008 [GCC]: 1730), an a (Moll 2006: 304 [en un ex. de Ruyra, al costat de en i ana]) o ena (Calveras, «Variants de les preposicions a, en, ab en els dialectes catalans», AORL, 1928, I: 156), però també hi ha altres variants de a seguida de consonant no mencionades a la GIEC, com am (DCVB: am¹), ama (DCVB: ama³), amba (DCVB: amba) o ambe (DCVB: ambe), al o ala (Calveras 1928). Citem les formes anteriors merament a tall il·lustratiu i sense pretensió de ser exhaustius: una exhaustivitat que es poden permetre altres treballs monogràfics de descripció i recerca.»
El verb amanéixer en el Tresor del valencià meridional. 🔗
Encara que el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no l’ha inclòs encara en el seu diccionari, el verb amanéixer sí que té entrada en el Diccionari normatiu valencià (consulta: 26.02.2025):
amanéixer v. intr. Aparéixer, fer-se visible.
El Diccionari general de Francesc Ferrer pastor ja incloïa este verb:
amanéixer
v. intr. Començar a ser de dia. // Aparéixer, fer-se visible.
El verb apareixia en el dietari de Joaquim Aierdi (Cival; consulta: 27.02.2025; edició de Vicent Josep Escartí) i en el Sermó de la conquista de Gaspar Blai Arbuxech (1666) (catmod, 104):
Aierdi (1661): «a la matinada, tornà a amanéixer feta la forca»
Arbuxech (1666): «Pensat y fet; perque apenes lo Rey fonch en Ruçafa, quant amaneixque lo Rey Zaen de Valencia ab deu mil moros de apeu»
Esta documentació és anterior a la primera documentació que dona el dcvb (s. xviii) i a les Ordinacions tocants a la custodia y guarda de la costa maritima del regne de Valencia (1673).
Segons Germà Colón (10.01.2004) era «un horrend i inacceptable castellanisme, i no cal propagar-lo sinó fer que desaparega d’allà on haja entrat. […] Pel que fa a “amanèixer” podríeu consultar l’estudi de Monika Winet, “Amanecer, anochecer / amanhecer, anoitecer, dos arabismos semánticos y sintácticos” dins la Revue de linguistique romane, 59, 1995, pàgs. 25-65.» Emili Casanova (dins EVA) li dóna el significat ‘arribar’.
Podem precisar que, segons l’ús de la Safor, s’utilitza únicament amb este significat, però per a descriure l’arribada d’algú o alguna cosa a un lloc on hi ha qui està esperant o perquè es vol fer èmfasi en l’aparició o el retard: «Pere va amanéixer a vora migdia»; «Ja vorem quan amaneix el teu cunyat!». Aixina ho definix Joan Giner Monfort (El parlar de la Safor, 2016):
amanéixer (Tav) Arribar, algú, a algun lloc on l’esperen.
L’eixida del sol
Pel que fa a l’eixida del sol, les expressions tradicionals i habituals que s’hi referixen són «eixir el sol», «clarejar», «fer-se de dia», «ser de dia», etc.
Sobre la classificació dels camins ramaders, vegeu la fitxa «Vies pecuàries».
La forma més abundant: assagador
Localitzem de manera més abundant la forma assagador com a nom propi en toponímia:
camí de l’Assagador (Alginet)
camí Assagador (Tavernes de la Valldigna)
camí Assagador de la Tancada (Gandia)
bassa de l’Assagador (la Salzadella)
[però camí de l’Assegador a Xaló]
Tant en l’ús com a nom propi i en l’ús com a genèric, la forma més abundant en el repertori valencià és assagador:
assegador de la Ratlla (Almassora)
assegador de la Cova Roja (Benassal)
asssegador de la Barraca (Carcaixent)
assegador de la Llonganissa (Xàtiva)
assagador de la Paridera (Benifaió)
assagador de la Canyadeta (Canals)
assagador del Clot de Segarra (Oliva)
assagador Real (la Salzadella)
assagador de la Foia del Molí (Suera)
assagador de la Cuta (Vilallonga)
[Font: Toponímia dels pobles valencians(avl)]
El dcvb remet d’assegador a assagador i dona les pronúncies i localitzacions següents:
Eixa indicació del dcvb no coincidix amb el que indica el dcorom (veg. més avall). L’aldc oferix un panorama extens per a diverses denominacions dels camins ramaders. Quant al País Valencià, podem detallar més el panorama oferit les dades de l’atles.
Colomina recull la forma assegador:
assegador (Alt, Tarb, la Vila, Brm). RLlorens defineix així l’assega(d)or:“camí per al pas de ramat; solia usar terrenys o llocs de planíssia, com ara barrancs o secans; generalment no era terra de ningú”. Apareix com a introductor de nombrosos NLL a Callosa, Benidorm, etc.
El dcorom fa les reflexions següents (en resum):
Assagador o més aviat assegador ‘camí tradicional de bestiar’ ha estat sovint interpretat com un derivat de saga, potser amb raó, però almenys és cosa ben dubtosa. […]
A la Vall de Gallinera pujàrem llarga estona per un asẹgaór que era empedrat, com si fos una antiga calçada romana o visigòtica. […]
S’observa que uns diuen assagador i altre assegador. J. G. M. escrivia el 1956: «als afores de Val., a Gandia etc. assagador; molts, però, en diuen assegador: Maestrat, Llíria, Carlet»; el 1960 rectifica una mica: «vulgarment solen dir més assegaor». […]
En efecte això és el que he pogut comprovar, i en una proporció considerable: amb a a 19 poblacions, a 2 ho vaig sentir de totes dues formes, i en 63 només amb e. […]
Exemple d’ús juridicoadministratiu. / Ajuntament d’Olot.
La locució verbal actuar en nom propi s’utilitza en el llenguatge jurídic. Els Criteris de traducció dels textos normatius de castellà al català (2010) de la Generalitat de Catalunya li donen la definició següent:
loc v Una persona, actuar en un afer pels seus interessos, i no pas en representació d’altri.
En estos criteris de la Generalitat es considera vàlid l’equivalent obrar per si mateix. Montserrat Veiga («Fraseologia administrativa», Llengua i Ús, 1996), exposava que l’Institut d’Estudis Catalans havia rebutjat esta opció en 1995:
En la reunió del dia 15 de setembre de 1995, la Secció Filològica acordà confirmar la proposta de la cala i no acceptar la substitució del verb actuar per obrar en l’expressió actuar en nom propi.
Però posteriorment ha segut validada pel Diccionari jurídic de l’institut, encara que com a forma secundària («sinònim complementari»):
actuar en nom propic. v.
DRET
Inespecífic
Una persona, representar-se personalment. Ex.: Cal indicar si la persona interessada actua en nom propi o mitjançant un representant. Sin. compl.: obrar per si mateix c. v. es obrar por sí mismo
En conseqüència, les obres de referència solen utilitzar la fórmula actuar en nom propi, tal com podem trobar en la terminologia jurídica: factor -ra, mandant,per persona interposada,representació indirecta, testaferro…
El verb obrar i l’expressió capacitat d’obrar
La normativa preferix l’ús del verb actuar en la locució verbal (per tant, «actuar en nom propi»), i inclús considera que actuar por ser sinònim secundari de procedir i de substituir. Per contra, els diccionaris generals no li donen a obrar una accepció jurídica, però sí que té un ús específic en el camp del dret en l’expressió capacitat d’obrar (dnv; consulta: 26.04.2024):
capacitat d’obrarf. DRETAptitud plena d’una persona per a ser titular de drets i obligacions i poder-los exercir, que generalment s’adquirix amb la majoria d’edat.
L’adjectiu atovat -ada no apareix en el diccionaris generals. A la Ribera s’utilitza per a qualificar algú que actua sense espenta, sense forces, sense lucidesa. colomina (1991) documenta un ús semblant a Polop (Marina Baixa) i variants relacionades:
atovat. A Polop diuen d’algú que està atovat si ‘està mig endormiscat pel cansament, per una malaltia’. A Monòver trobe una variant +tolvar força interessant —semblant a atalbar, la forma que m’és familiar d’Alcoi— «caïa un sol que tolvava» (al periòdic El Pueblo, de 1907). Escrig=atobar-li a una persona el cap els crits, roïdo y confusió ‘atolondrarla, aturdirla o atafagarla’; dmgadea=atobarse ‘desvanecerse, engreirse’ i atobar-se de son ‘amodorrarse o quedarse cogido del sueño’. Cf. a Múrcia atobarse ‘aturdirse, cansarse con exceso’ (GSoriano); a Oriola atobao, atobinao ‘entumecido, extenuado’, atobar(se), atobinar(se) ‘cansarse con exceso, extenuarse’ (Guillén, 244-5); i al Villar atobar id. i ‘empapado’ ‘borracho’ i atobâse id. i ‘empaparse’ (Llatas, 114). Són massa grans les semblances atovat / atobarse i atavanat / atobinado, (i atolvat / atalbat) perquè tinguem ací verbs independents de atalbar i atabanar i suposadament derivats de tou; mot que tanmateix hi deu ha- ver influït una mica. […]
El bloc La Parla d’Oliva (consulta: 25.04.2023) li dona al verb atovar un sentit semblant: ‘ensopir, atordir, pertorbar els sentits i les potències, principalment per l’excés de calor o per la violència dels colps’. Germà Colón (gcefcr) rebutja l’origen àrab proposat per Coromines, i explica que en la llengua medieval l’adjectiu tenia el sentit ‘qui ha estat greument nafrat en el tòrax’. El tòrax era denominat aleshores (segle xv) el «tou» (del llatí tofus ‘cavitat’). D’altra banda, segons Germà Colón, el verb atovar ‘fer tova (una cosa)’ —que sí que té entrada en el dnv, però encara no ha arribat al diec— deriva de l’adjectiu tou.
Primer sifó de la séquia de l’Almoà. / Imatge extreta de Google Maps.
A Simat de la Valldigna hi ha la séquia de l’Almoà (que es sol escriure «Almoada», o inclús «Almohada», seguint el costum de fer reinterpretacions normativitzadores). L’onomast (s. v. Almoà, l’) consigna la forma oral usual a la zona:
És la pronúncia que vaig registrar en la meva enq. (xxxi, 186.22), nom d’un paratge de l’aigualosa vall de Simat de Valldigna, rica en aigües i regatges; amb grafia menys clara ja ho va registrar Sarthou com Almoha (ggrv II, 170). L’aspecte del mot ja fa palés que és un arabisme […].
Coromines sospesa algunes hipòtesis (com ara *almodada), però no arriba a una conclusió satisfactòria. L’historiador Abel Soler Molina proposa un origen per a este nom en la nota 366 de Rafelcofer. Geografia, història, patrimoni (2015):
Els seus habitants, […] degueren ser els principals promotors de l’anomenada séquia comuna d’Oliva.366
366 L’expressió ‘comuna’ deu ser una traducció de l’àrab sâqiyat al-muwâhhida, “séquia comuna, unificada”, que ha restat fossilitzada –entre altres llocs– en la séquia Almohada de la Font Gran de Simat, a la Valldigna.
No trobe la forma en àrab del topònim, però seguint la proposta d’Abel Soler entenc que deu ser una cosa semblant a المُوَحِّدة, que en àrab actual vol dir ‘unificada’.
