El document que sol denominar-se Normes de Castelló o Normes del 1932 duia com a títol «Bases per a la unificació de l’ortografia valenciana», títol provisional escrit per Lluís Revest i Corzo a l’inici dels fulls mecanografiats que va enviar a Joaquim Reig Rodríguez, després de bandejar altres noms possibles (regles o normes). Posteriorment, les denominacions alternatives han consolidat la tendència a oblidar el terme bases, nom inspirat pel context de l’època i per la intenció d’arribar a un consens general en un àmbit poc procliu a normatives.

Introducció de les «bases»

La introducció mecanografiada, que contenia algunes errades de picatge, va ser publicada (amb alguna esmena, però també amb algun error) en El Camí, 11.03.1933.

En el text podem localitzar l’ús de diversos trets estilístics que no s’ajusten a la descripció que sol fer-se de les prescripcions normatives d’aquell moment:

• Demostratius: este, esta – eixe, eixa
• Quantificador: atre, atra
• Increment incoatiu palatal: afeblixca, creixcut
• Sufix verbal: -isar

El text de les «bases» confirma les formes preferibles per als demostratius i el quantificador, i no diuen res sobre les formes verbals, però podem vore que mantenen la línia de la introducció, ja que fan ús de les formes exigix i seguixen. El «Vocabulari ortogràfic» elaborat per Carles Salvador que es va publicar amb les normes dona entrada al quantificador atre, atra, però no inclou cap referència a la conjugació verbal dels incoatius ni als demostratius.*

A continuació reproduïm el text de la introducció publicat en la revista El Camí:

BASES PER A LA UNIFICACIÓ DE L’ORTOGRAFIA VALENCIANA
—————————————-

Es un fet acceptat hui, per casi bé tots, que la llengua pròpia és la més alta manifestació de la personalitat d’un poble i que aquells pobles que nan recobrat la seua consciència com a tals no sols s’entreguen a l’ús del seu propi parlar, sinó que aspiren a la seua màxima depuració com a fenomen cultural i com a prova que volen tomar a ser ells mateixos.

Moltes causes, no totes literàries i cap d’elles desconeguda, han produït a l’hora d’ara una curiositat viva i desperta envers totes les manifestacions espirituals del País Valencià i singularmente (sic) envers el seu parlar. Es a dir, que el nostre poble comença a sentir la dignitat de la llengua pròpia. Deure de patriotisme i de cultura és treballar per a què eixe impuls no s’afeblixca i per a remoure tots els obstacles que s’oposen a la seua expansió. U d’ells, potser el més gran, radica en la manca d unitat ortogràfica, que posa els editors i en general qui ha d’escriure en la nostra llengua, en situació semblant al pianista confús davant un instrument on no tingués la certitud que les notes són correctament colocades (sic) i obliga demés al llegidor a una veritable crítica d’interpretació dels textos, a la qual ni és, ni té per què ser preparat el gran públic. Es, doncs, necessària l’adopció d’un sistema ortogràfic unitari, si no volem ofegar al bressol mateix eixe esplet de curiositat patriòtica tan prometedor de fruits.

***

Posat que tot sistema ortogràfic és per força imperfecte i convencional, no semblarà de primer antuvi el problema de tanta magnitut con nosatres pensem; mes té dificultats que molts no sospiten. Es la primera, la necessitat de posar d’acord, sincerament i eficaç, a aquells que en les seues produccions intel·lectuals empren la nostra llengua i obtindre després un consentiment automàtic i sense reserves de la massa de lectors.

Es la segona, que per a què siga útil un sistema ortogràfic cal fer-lo poc complicat, lògic, servit de mitjans eficaços de propaganda i sense notes que puguen provocar discrepàncies d’importància.

Es per esta raó que un sistema de creació individual, sense un mínim inicial prou creixcut d’adhesions incondicionals, no és moralment viable i, per la mateixa, cal fer tots els possibles per no deturar-se en eixe mínim, a fi que les adhesions arriben al màxim i siguen quant més eficaces i representatives, millor.

Eixa és la nostra més gran satisfacció. Els escriptors i investigadors del País Valencià, les Corporacions i publicacions més preparades de la nostra terra, amb un patriotisme que mai no s’enaltirà prou, han arribat a l’acord transaccional que suposa el sistema que ací s’explana. Va sense dir que no hi ha cap vençut, puix les autoritats filològiques que sotafirmen mantenen els seus punts de vista científics, penyora viva de nous progressos.

Però tots acaten les grafies aprovades. Al temps, a aquelles autoritats i a la novella generació d’estudiosos pertany la cura i la missió, prou feixuga i prou llarga, d’anar rectificant i millorant un sistema —a base també, naturalment, d’amples acords— que deixant a un costat atres raons no pot ser tan madurat com caldria si hem d’acodir oportunament a la satisfacció legítima que de manera imperativa demanen tant les necessitats com les inquietuts de l’hora present.

A este efecte, s’inserten les Bases ortogràfiques unificadores i es publica el Vocabulari a elles adaptat, que tan útil ha de ser a tots els estudiosos i per aquells fills d’esta terra que senten l’orgull del propi idioma.

I no res més sinó demanar la cooperació entusiasta del nostre poble en esta obra de depuració, de dignificació, d’estilisació de la llengua vernàcula, manifestació la més autèntica del seu esperit i del seu propi geni.

---

Les normes

Més avall publiquem el contingut normatiu de les «bases». Hem extret el text de l’edició de l’Ajuntament de València de 1933 (Editorial Miguel Juan), que probablement reedita el text publicat eixe mateix any en Vocabulari ortogràfic valencià  (editorial L’Estel). El text presenta algunes divergències respecte als fulls mecanografiats del 1932. Una mostra de les divergències que hem detectat:

Bases

1. En principi de paraula s’escriu b i no p en els prefixes ab, ob, sub (abdicar, objecció, substantiu) i s’escriu p i no b en cap (captar). Excepcions: apte, apnea, optar, òptic, òptim; cabdal, cabdell, cabdill. Tant la regla com les excepcions s’extenen als composts i derivats (de substància, insubstancial: de cabdell, cabdellar): esta observació deu donar-se per feta en tots los casos semblants.

2. S’escriu p davant t, o, s, n (asèpeia, hipnòtic), b davant d (hebdomadari). Excepcions: dissabte, dubte, sobte.

3. En final de paraula s’escriu p (cap, camp, cup (recipient), macip). Excepcions: finals en fob (hidròfob) i en síl.lab (monosíl.lab); darrere consonant en paraules de les quals porten b els femenins i derivats (corb, cf. corbera) i amb o ab (preposició); adob, alarb, aljub, baobab, barb, cub (fig. geomètrica), club, exub, gàlib, nabab, torb, tub.

4. Davant l i r mai no s’escriu v.

5. La c representa un so gutural (cap) i un atre alveolar (cep); la g representa igualmente un so gutural (gat) i un atre palatal (gent). Els sons guturals c i g poden confondre’s, en mig i final de paraula. En mig de paraula s’escriu c davant c, s, t, i, z; s’escriu g davant d, g, m, n (acció, eczema, fragment, insigne). Excepcions: acmé, aràcnid, dracma, estricnina, icneumon, icnografia, tècnic, anècdota, sinècdoque i llurs derivats.

6. En fi de paraula s’escriu c (arc, solc). Excepcions: Darrere consonant en paraules de les quals porten g los femenins i derivats (amarg, cf. amarga, amargor). En paraules acabades en fag, fug, feg i atres en general cultes i extrangeres que en duen en les llengües originàries (rizòfag, centrifug).

7. Davant e, i, se representa el so gutural de g mitjançant la intercalació d’una u muda (guerra).

8. El so gutural de c davant e, i, se representa mitjançant la q seguida d’una u muda (que, quina).

9. El so gutural de c davant una u i atra vocal que formen una sola síl.laba se represente per q. Si la segona vocal és e, i, damunt la u s’escriu la dièresi (quan, freqüent, obliqüitat, quota).

10. En principi de paraula s’escriu ad i no at (adjacent). Excepcions: davant z (atzembla) i en atlas, atlàntic, atleta, atmosfera.

11. En fi de paraula s’escriu t i no d (pit, ardit, avalot, mut). Excepcions: Darrere consonant en les paraules de les quals porten d els femenins i derivats (estupend, cf. estupenda, sord, cf. sorda; esguard, cf. esguardar). Darrere vocal en els femenins acabats en etud, itud (consuetud, solitud). En algunes paraules tècniques i extrangeres com anhídrid, sumand, babord, lord.

12. El so palatal de g se representa davant e, i per g (gesta, gent, girar). Excepcions: Es representa per j davant ecc, ect (adjectiu, abjecció), en jersei, majestat i en alguns noms de procedència bíblica o grega, com Jesús, Jehú, jerarquia, jeroglífic i llurs derivats (jeràrquic, jesuïta). Davant de a, o, u se representa per j (jaciment, joguina, jutge, menjar, pluja).

13. El so de palatal fricativa sorda (ch francesa) es representa sempre per x (Xàtiva, punxa, marxa, seixanta, ix). Devegades darrere de consonant, com en esfinx, linx, etc., i sempre darrere de a, e, o, u, el signe x pren el so de cs (Alexandre, luxe). I a més, en casos com: fixe i els derivats. Per a què prenga el de ch francesa s’interposa una t (empatxar, despatx). Excepció: devegades també darrere la i (bolitx). El so de pre-palatal africada (ch castellana) es representa a començ de paraula per x (xic, xaruga, Xecoeslovàquia). Al mig de paraula, per tj, davant a, o, u, (platja, desitjós), i per tg, davant e, i (metge). A la fi de paraula per g darrere les atres vocals (vaig, lleig, roig, puig).

14. Per tal de distingir la ll (aquell) de la l geminada o doble (intel.ligència, mol.le), s’ escriu entre les dos l un punt volat.

15. Davant b, p, m, s’escriu m i no n per regla general (semblar, ampriu, immaculat), llevant d’alguns casos per tractar-se de composts i derivats (granment, tanmateix).

16. Davant f s’escriu n en con, en, in (confirmar, enfit, infecció), llevat d’émfasi, emfisema, emfitèutic i emfraxi. En qualsevol atre cas s’escriu davant f sempre m (àmfora, amfibiològic).

17. Davant consonant, fora b, f, p i m, s’escriu n i no m. Excepcions: comte (títol nobiliari), impremta, femta, comtat, somriure, premsa, tramvia i els composts de vir (triumvir).

18. S’escriu mp en asímptota, assumpció, assumpte, atemptar, compte (cast, cuenta), consumpció, consumptiu, contemptible, eclàmpsia, exempció, exempt, metempsícosi, palimpsest, perempció, peremptori, preempció, presumpció, presumptiu, prompte, redempció, redemptor, resumpció, símptoma, sumpció, sumptuós, temps, temptar, temptativa, transumpte i en llurs composts o derivats.

19. El so de rr es representa per r darrere consonant i també darrere dels prefixes ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, anti, hipo, mono, di, tetra, poli i a privatiu (antireligiós, arítmic).

20. S’escriu r final en els substantius formats dels sufixes ar (col.lectius o de lloc, com canyar), er (de persona, lloc, instrument o planta com ferrer, llorer), or (derivats d’adjectius o verbs, generalment abstractes, com blancor), dor (de persones, lloc o instrument, com llavador, llaurador): en els adjetius com rebedor, esdevenidor, que enclouen ordinàriament una idea de futur, en els noms dels quals porten r els femenins i derivats (clar, lleuger); en els infinitius aguts (partir); en els infinitius plans que no acaben en re (nàixer, però vendre, vore) i en córrer.

21. El so alveolar sonor de s (cosa) se representa per z en principi de paraula i darrere de consonant i per s entre vocals (zero, dotze, casa). Excepcions: dacsa, endinsar, enfonsar i en el prefixe trans (transigir).

22. El so alveolar sord de s (massa) se representa en principi de paraula i darrere consonant per s o c, segons l’etimologia, i entre vocals per c o ss, també segons l’etimologia. Davant a, o, u, la c pren la forma de ç (c trencada): (serp, sèquia, cendra, València, pansa, mustaçaf, açut, possessió).

23. S’escriu c o ç i no s darrere c (acció), fora sacsar i sos derivats, en les terminacions ància, ència, (repugnància, València), en les terminacions ança, ença, quan són sufixes de derivació o vénen de paraules que porten c (esperança, creença, França, però ansa, pensa); en els adjectius derivats de llatins de tema en c que porten z en castellà (capaç, de capax, acis, cast. capaz) i, per regla general, en paraules corresponents a atres castellanes del mateix orige que porten z (braç cast. brazo). No sempre, però, és certa la correspondència de z castellana i c valenciana, com pot comprobarse en Sardenya, Còrsega i en el prefixe valencià bes, que correspon als castellans bis i biz (besnét, bescuit, cf. biznleto, bizcocho, però besavi = bisabuelo).

24. S’escriu s, ss, no c o ç, en els sufixes de derivació as, assa, issa, us, ussa, dis, dissa (enjogassat, de joc; pallisa, pallús, de palla; cridadissa, de cridar), i en carabassa, fogassa, rabassa, mostassa, panís, pastís, vernís, mestís, garbissos, granissa, bardissa, llonganissa.

25. S’escriu z i no s ni ss en les paraules cultes començades per zoo, en les acabades en zoic, zoari i en algunes atres aiximateix cultes (Zoologia, paleozòic, hematozoari, amazona).

26. S’escriu s i no ss darrere els prefixes llatins ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, i grecs a (privatiu), anti, hipo, para, mono, di, tri, te, tra, poli (unisonant, monosil.làbic).

27. S’escriu la dièresi (ü) sobre la i i la u quan no porten accent, seguixen un atra vocal i pertanyen a síl.laba distinta (deduïa, diürnal). Excepcions: Darrere els prefixes inicials co, re (coincidir, reunir) i la i dels sufixes isme, ista, de la terminació verbal int i de la terminació verbal ir dels infinitius en llurs composts els futurs i condicionals (egoisme, egoista, deduint, conduir, conduiré, conduiria).

28 L’apòstrof s’escriu davant o darrere consonant o consonants, restes d’una paraula monosil.làbica qui ha perdut la seua vocal per elisió, com un article o un pronom àton (l’home, de l’home, porta’l). Fora estes i la preposició de, no és corrent apostrofar les paraules més que per tal de representar exactament una pronúncia popular. Cal advertir que les elisions no són obligatòries i l’escriptor pot ometre-les, singularment en els diàlegs.

29. Les formes no apostrofades ni accentuades dels pronoms personals que seguixen immediatament una forma verbal s’escriuen unides a ella mitjançant un guionet, i quan són dos o més eixes formes pronominals van també unides les unes a les atres mitjançant el guionet (portar-te, portar-te-ho, portar-te’ls).

30. S’escriu el guionet en paraules compostes unint les parts components quan estes ho són dels prefixes pseudo, sots, vice, ex (en casos com ex-president), en les compostes de forma personal de verb i substantiu (guarda-robes) i de subtantiu acabat en vocal i adjetiu (o participi) iniciat per r, s, x (cama-sec); en sordmut, quasi-contracte, pre-romà, prosector, despús-ahir, nord-est, històric-arqueològic i consemblants.

31. La letra h no més s’escriu quan ho exigix la etimologia, no mai per a substituir una consonant perduda (haver, ahir; però raó, no rahó).

32. La lletra y s’empra en el digraf ny (any) i tant esta com les lletres k i w en paraules extrangeres.

33. El digraf ch té ús també en paraules extrangeres i en alguns noms de llinatge.

34. S’accentuen totes les paraules agudes que terminen en vocal: anirà, aniré, aní, condició, algú.
Les paraules que terminen en as, es, is, os, us: vindràs, cortés, país, capciós, confús.
Les agudes que terminen en en, in: ofèn, esplín.
Les paraules planes que no terminen en cap de les dotze terminacions dites: hidròfob, càrrec, centígrad, telègraf, catàleg, fàcil, àtom, telèfon, príncep, córrer, lícit, índex, òbols, anàveu, diríeu.
Les paraules esdrúixoles s’accentuen totes: màxima, múltiple, custòdia, cúria, València.
Tota a accentuada porta l’accent greu: voldrà.
Tota i i tota u accentuades, l’agut: panís, Rússia.
Tota e i tota o obertes, el greu: clemència, òliba.
Tota e i tola o tancades, l’agut: església, recó.
Es troben asovint als vocabularis dos formes d’una mateixa paraula (amb i ab; els i los; el i lo). Això vol dir que ambdós formes són igualment llegítimes, encara que la primera siga la més usual i recomanable.

^{Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.}