anar a + infinitiu

Seguint l’anàlisi d’Anna Gavarró i Brenda Laca (gcc, 23.3.2.1), esta perífrasi té un valor prospectiu, valor que també anomenen «de fase preparatòria». Semànticament són anteriors a la situació que s’esdevindrà. Segons estes autores, «es considera que els usos d’aquesta perífrasi com a futur immediat quan el verb finit es troba en present, en substitució d’un futur o d’un present pro futuro, constitueixen interferències del castellà», prevenció que prové de Badia Margarit i que recullen altres obres de referència normativa (Ésadir, consulta: 04.11.2016; Sens Dubte-UB, consulta: 04.11.2016). Ruaix (daux) ho exposa com a consell:

anar a + infinitiu. Perífrasi que, en present d’indicatiu, s’aconsella de substituir per ‘ara + futur’. Ex.: «Anem a preparar l’exposició» = Ara prepararem l’exposició.

Les mateixes autores esmentades, Gavarró i Laca, indiquen:

Aquest és un punt que hauria d’aclarir la normativa (potser declarant lícits els usos amb el modificador en imperfet o en subjuntiu, que no fan concurrència amb el futur). En qualsevol cas, els usos que es poden constatar per a anar a + infinitiu no comprenen més que un subconjunt reduït dels usos de les perífrasis castellana i francesa corresponent.12

12. Anar a + infinitiu està ben arrelat en combinacions lèxiques fixes amb un sentit o una funció discursiva particular, com ara anar a parar/raure ‘arribar a un indret o a una situació sense voler-ho’, o anar a saber (amb el modificador sempre en imperatiu i introduint sovint una interrogativa indirecta; p. ex.: Parlaven aneu a saber quina llengua), com a expressió amb què s’expressa ignorància.

Podem localitzar referències que indiquen que la normativa accepta esta construcció en determinats casos. Segons Josep Lacreu (consulta: 04.11.2016): «Quan s’indica la ‘immnència d’una acció’ o la ‘disposició a fer alguna cosa’, aquesta construcció és plenament legítima».

A més, la localitzem en el diec (s. v. diable; consulta: 04.11.2016):

que el diable se m’emporti si… Expressió per a indicar que és ver el que anem a dir.

De fet, el mateix diccionari, però en l’edició de 1995, indicava (s. v. anar):

Unit a un infinitiu per les preposicions a o per, indica la imminència de l’acció. El cotxe anava a caure.*

*Curiosament, en l’edició actual (consulta: 07.11.2016) fan una indicació diferent: «Davant d’infinitiu introduït per la preposició a o per i en imperfet, denota que l’acció indicada per aquell infinitiu estava a punt d’esdevenir-se. El cotxe anava a caure.»

D’altra banda, Pompeu Fabra donava la indicació següent en les Converses filològiques (219; veg. Perífrasis verbals en les llengües (ibero-)romàniques de Pusch i Wesch; consulta: 07.11.2016):

També és correcta quan el verb anar hi està usat en sentit figurat, significant, per exemple, procedir: Resolt el primer problema, anem a resoldre el segon. L’anar a fer que condemnem és el d’una frase com vas a patir molt, equivalent a patiràs molt. És el cas en què anar és un simple indicador de temps, expressa simplement la futuritat immediata.

D’acord amb eixa exposició, el mateix Fabra fea servir la perífrasi:

  • No anem ací a enumerar els mots que constitueixen una excepció de la regla damunt citada […]
  • Quan anem a usar una primera o segona persona del plural […]
  • […] procurem d’esmenar-nos sempre que ens adonem que anem a dir Estar al teatre.
  • […] el que anem a dir no és pas en defensa seva.
  • […] hem de veure si la proposició que anem a introduir es una proposició de causa.

Finalment, la gnv (31.4; consulta: 07.11.2016) de l’AVL dóna la indicació següent sobre el valor d’esta perífrasi:

a) La perífrasi «anar a + infinitiu» té un valor d’intenció o d’imminència, però presenta fortes restriccions d’ús. La perífrasi és habitual en imperfet d’indicatiu o en imperfet de subjuntiu (on té un sentit de conatu o d’acció que no s’arriba a realitzar):

Anàvem a eixir de casa quan hem sentit el telèfon.
Pareixia que anara a plorar.

A diferència del que passa en altres llengües pròximes, la perífrasi s’usa poc en present d’indicatiu, sobretot per la proximitat i les possibilitats de confusió amb el passat perifràstic. De fet, la perífrasi no ha desenvolupat el valor de futur, que sí que té en llengües com el castellà, el francés o el portugués, i s’usa poc amb el valor d’imminència, valors que s’expressen per mitjà de la perífrasi «estar a punt de + infinitiu», el futur, l’imperatiu o altres recursos:

La comissió es reunirà per a tractar de resoldre els conflictes. (i no es va a reunir)
Ara vos diré el que em va passar ahir. (i no vos vaig a dir)
A veure, parla un poc més clar. (i no Anem a veure)
Calleu, que està a punt de començar l’obra. (i no va a començar)

La construcció «anar a + infinitiu» és correcta en aquells casos en què anar es comporta com a verb principal amb el valor de moviment: Espera, que han tocat a la porta i vaig a veure qui és.

aposició

  1. Segons el Termcat (19.06.1997), pel que fa als substantius en aposició en el camp de la mineralogia:

    El Consell Supervisor resol de subordinar amb la preposició de els substantius en aposició tractats en aquest punt, excepte en el cas que siguin noms propis, en els quals es manté l’aposició, tenint en compte la tendència general de la llengua (és habitual l’ús de substantius juxtaposats com ara alfabet Braille o escola Gorina, formats amb un nom propi, al costat de sintagmes com ara alfabet de símbols o escola de música, integrats per noms comuns).

    • crisoberil d’ull de gat m
    • duresa Vickers f
    • duresa Knoop f
    • efecte d’ull de gat m
  2. Pel que fa a la concordança de nombre dels compostos sintagmàtics, vegeu la fitxa «plural».

article + topònim

  1. Segons el mestil3, xvi:
    — En 3.3.1, indiquen que per recomanació de l’Institut d’Estudis Catalans, l’article definit que precedix el nom propi dels topònims catalans o catalanitzats que en porten s’escriu en lletra minúscula.— En 3.3.2, inferixen (d’una comunicació oficial de l’iec de 8 d’abril de 1988) que el nom propi de les comarques no inclou l’article definit.[1]

    — En 3.3.3, indiquen que en els topònims escrits en un idioma altre que el català posen la lletra inicial de l’article definit en majúscula, independentment de com ho facen en aquella llengua.

    Per tant, podem triar entre escriure normalment la forma catalana la Corunya, o les formes en portugués A Corunha o A Coruña (segons les variants ortogràfiques possibles), si pel motiu que siga volem donar una forma més acostada al lloc de què parlem. Seria el mateix cas que triar entre Londres i London, París i Paris, on les formes tradicionals Londres i París substituïxen les altres.

    El cas de la Corunya té també relació amb la ciutat nord-americana Los Angeles (forma adoptada pels anglesos, que no usen accents) i Los Ángeles (forma castellana original amb l’accentuació normativa espanyola). En este cas, en català és més habitual fer ús de la forma sense accentuació Los Angeles (veg. gec).

  2. Sembla discrepar del criteri de 3.3.3 del mestil3 Carles Duarte (gretel, vi):

    Respecte a l’article que acompanya alguns topònims, en general, s’adapta al sistema propi de la llengua d’arribada (per exemple la Garrotxa – the Garrotxa o the Thames – el Tàmesi).

    La discrepància desapareix si considerem que mestil3 dóna un criteri vàlid per a totes les ocasions i Duarte en dóna un per a quan adaptem i coneixem els criteris de la llengua d’arribada.

    Crec que podem aclarir una mica més açò si pensem que els exemples de Duarte no són de la mateixa classe, ja que n’hi ha un cas d’adaptació completa (the Thames – el Tàmesi) i un altre que adapta només l’article (the Garrotxa). A més, este segon és una comarca, i tal com hem vist abans, els noms de les comarques no inclouen l’article com a part del nom propi, amb la qual cosa és fàcil adaptar-los quan traslladem el nom a un text en una altra llengua. Al seu torn açò ens fa pensar en algunes comarques valencianes esmentades en un text castellà:

    • En català: els Ports → en castellà: Els Ports – los Ports – los Puertos;

      → I aventurem que en italià podria ser: Els Ports – i Ports – i Porti
    • En català: l’Alcoià → en castellà: L’Alcoià – el Alcoià – el Alcoyano

    Vegent-ho en altres idiomes, podem observar les tres possibilitats: forma estrangera / adaptació de l’article / adaptació completa (o forma tradicional). Els casos com estos tenen la seua pròpia pràctica més usual.

  3. Aprofundint una mica més en tot açò a partir del cas de la Rioja / La Rioja, cas vacil·lant en la gec, Víctor Xercavins (febrer 2008) ens ha aportat els dubtes que tenia, tant en català com en castellà i que va plantejar a diverses institucions (Termcat, iec i rae). A continuació indiquem el nostre punt de vista (i reproduïm les respostes institucionals).

    Pel que fa a la qüestió del corònim la Rioja, no veig cap problema en l’adaptació la Rioja pronunciada en català, que és com l’he sentida i com l’use amb normalitat. Havien fet això mateix en la gec en el cas dels vins, tot i que actualment (16.10.2016) observe que la nova interfície marca que és una forma en castellà (rioja) —Xavier Rull recollia el «rioja» en el Diccionari del vi, on indicava que calia fer una pronúncia castellana.[2]

    En tot cas, l’entrada corresponent del Diccionari normatiu valencià de l’avl (consulta: 16.10.2016) trobem també indica la pronúncia amb palatal sonora africada:

    rioja [rióʤa]

    En el cas del nom de la comarca de la Rioja (i també en el cas de la comunitat autònoma: «la Rioja»; consulta: 16.10.2016), la gec manté el topònim espanyol amb article en minúscula, tot i que l’escriu amb majúscula en el cas de la província argentina de La Rioja [consulta: 17.08.2016].

    La forma riojà riojana —usada també en la gec: vegeu la Rioja—, continua tenint entrada en el gdlc. Apareixia també en una fitxa en el Cercaterm —l’han retirada— i era usada en diverses entrades: graciano, cigrons a la riojana,[3]; la forma en femení, atés que no indicaven res de diferent —i puga ser que encara que ho indicaren—, l’hem de pronunciar també a la catalana, com la masculina.

    M’avisa Joan Rebagliato (14.10.2016) que el Termcat ha fet algunes esmenes: ha eliminat «a la riojana» i ha introduït «a la manera de La Rioja» per a les denominacions d’algunes de les receptes que recullen en el camp de la gastronomia. A més, han decidit mantindre la forma del topònim amb l’article en majúscula, per a marcar que és una forma en castellà: «La Rioja».

    El Termcat i l’iec mantenen, per tant, el criteri que exposaven en les seues respostes de l’any 2008:

    [Resposta del Termcat]

    12 de febrer

    Benvolgut,

    Des del TERMCAT, tal com ja us vam comunicar, us confirmem que donarem de baixa les fitxes del Cercaterm que contenen la denominació riojà -ana.

    Considerant el topònim com a mot foraster i amb pronúncia a la castellana, les formes possibles del gentilici són el manlleu riojano -na o bé la forma descriptiva habitant de La Rioja.

    Esperem que aquesta informació us sigui d’utilitat.

    Atentament,

    Cristina Bofill Caralt
    Servei de Consultes

    [Resposta de l’iec]

    6 de febrer

    Benvolgut senyor, La Rioja es tracta d’un mot foraster (corònim en aquest cas), que no sapiguem que tingui forma catalana; és similar, doncs, a El Bierzo, i crec que també s’hauria d’escriure l’article amb la inicial majúscula en aquest cas, La Rioja, malgrat que a la gec figuri amb minúscula.

    Ben cordialment,

    Josep Moran
    Director de l’Oficina d’Onomàstica

    La resposta que Víctor Xercavins va rebre del «Departamento de “Español al día”» [no sé què fan ahí les cometes] per al dubte de les majúscules i minúscules en el nom de les comarques en castellà, és la següent:

    En relación con su consulta, le remitimos la siguiente información:

    Determinados nombres propios geográficos van necesariamente acompañados de artículo, como ocurre con las comarcas, los mares, los ríos y las montañas: las Alpujarras, la Rioja, el Adriático, el Mediterráneo, el Orinoco, el Ebro, los Andes, el Himalaya.

    En estos casos, el artículo debe escribirse en minúscula: la Mancha, la Alcarria, el Bierzo…, y las contracciones al y del se realizan de modo regular, incluso cuando forman parte de la denominación más amplia de otro topónimo: productos del Bierzo, pimentón de la Vera, Torre del Bierzo, Villanueva de la Vera….

    Suponemos que su duda responde a la diversa escritura de las denominaciones la Mancha y la Rioja, debida a la coincidencia de la denominación de la comarca y de la comunidad autónoma.

    Debe tener en cuenta que, si nos referimos a la región o comarca, el artículo debe escribirse en minúsculas (azafrán de la Mancha, la Rioja alavesa); mientras que se escribe con mayúscula cuando forma parte del nombre oficial de las comunidades autónomas correspondientes, Castilla-La Mancha y La Rioja: «El presidente de La Rioja declaró ayer que su comunidad será solidaria con otras que carecen de agua» (El Mundo [España 24.08.1994]).


Nota 1. El mestil3 indica en xvi, 3.6.2, nota 30:

Al País Valencià, segons la publicació Denominació oficials dels municipis i altres entitats locals de la Comunitat Valenciana, 1997-1998, de la Generalitat Valenciana, els noms oficials catalans de totes les comarques —llevat de la demarcació territorial de València— porten article.

Eixe caràcter oficial no és del tot exacte, perquè convé recordar que encara no s’ha promulgat la llei de comarcalització esmentada en l’estatut valencià (art. 65.1). Per este motiu, les denominacions tenen una certa «oficialitat» només perquè són les formes que indica la Generalitat valenciana que utilitzarà habitualment.
Amb tot, l’avl comenta en la seua gramàtica (15.2.2.2), sense caràcter prescriptiu:

Els noms de les comarques, els rius i les muntanyes s’usen majoritàriament precedits de l’article: l’Alacantí, l’Alcalatén, el Comtat, l’Horta, els Ports, la Safor, la Costera; el Millars, el Segura, el Serpis, el Túria, el Xúquer; el Caroig, el Montgó, el Mondúber, el Penyagolosa, el Puigcampana, el Rebalsador, etc.


Nota 2. També la gec incorpora ara (consulta: 19.10.2016), en una de les noves interfícies del gdlc, la indicació de pronúncia a la castellana: «Pronúncia: rióha».


Nota 3. Cal tindre en compte que el Termcat ha tingut —i potser té— alguna vacil·lació quant al criteri de marcar les formes que cal pronunciar d’acord amb una llengua estrangera, ja que només marca les formes que considera que els receptors catalans (¿de Catalunya?) poden caure en l’error d’interpretar com a formes catalanes o, per contra, que són difícils d’interpretar d’acord amb l’ortografia catalana. Tal com indiquen en la Neoloteca:

Alguns manlleus no adaptats porten un codi entre claudàtors que indica la llengua de procedència a fi de facilitar-ne la pronúncia.

En el cas de riojana no havien indicat res, amb la qual, si consideraven que no era una paraula catalana, sembla que pressuposaven que tots els catalans havien de saber que segons ells caldria pronunciar-ho en castellà.

apostrofació

  1. Podíem llegir en mestil2 vii.14.2.5:
    [N]o s’apostrofen els mots femenins que la pronúncia ho exigeix

    L’exemple era la asimetria (mestil2 vii.7, Solà-Barna, pàg. 18). Altres exemples del mateix cas eren: de anormal [?] (Solà-Barna, pàg. 18), la host (Fabra, Gramàtica catalana, Teide, §35, «casos … en què la pronunciació ho exigeix»), la anormalitat, la una [hora], la ira…

  2. Pel que fa a la preposició de, el cas de de anormal només s’hauria d’haver aplicat al català oriental —si és que el criteri prevalent en esta regla ortogràfica era la llengua oral (veg. mestil2)—. Tanmateix, tampoc en eixe cas s’ha aplicat (veg. anormalitat) i, per tant, cal seguir el criteri general d’apostrofació de la preposició de, tal com mostra el diec: anormalitat, diastereoisomeria, apoliticisme…Quant a l’article femení, posteriorment (2007), podíem llegir en el mestil3 (§ vii.14.3.4):

    Cal fer avinent que, amb l’aparició del diec (1995), sembla que l’Institut d’Estudis Catalans ha abandonat el criteri de no apostrofar l’article definit femení davant els mots començats per una a- de negació o separació, com havia estat normatiu fins aleshores. […]Amb l’aparició de la segona edició del diccionari normatiu per la diada de Sant Jordi del 2007, hem pogut confirmar aquest canvi de criteri de la Secció Filològica.

    I podem consultar les entrades asèptic -ca i asistòlic -ca del diec2 i la versió provisional de la gramàtica de l’iec, que inclou «l’asèpsia» en el quadre iv.26 (consulta: 26.11.2003). Finalment, confirma eixe canvi la gramàtica de l’avl (2006), que no recull eixa excepció en les normes d’apostrofació. Per tant, cal escriure amb apòstrof:

    L’asimetria, l’anormalitat, l’apercepció, l’asèpsia, l’asistòlia, l’anorèxia, l’anèmia, l’abiosi, l’abiotròfia, l’anovulació, l’apoliticisme, etc.

    Es mantenen, però, altres excepcions habituals (gnv, 5.4.2):

    – Davant de les paraules una (referida a l’hora del dia), ira i host, per a evitar confusions per homofonia:
    la una és una bona hora però ni l’una ni l’altra van vindre
    la ira del rei però la lira del rei
    la host del rei Jaume I però es va trencar l’os de la cama

    – Davant del nom de les lletres:
    la a
    la hac
    la efe
    davant de ics i de y

    OBSERVACIÓ: Sí que s’apostrofa, en canvi, davant del nom de les lletres dels altres alfabets: l’alfa, l’àlif, l’àlef.

  3. La preposició de també s’apostrofa quan entra en contacte amb les preposicions a i en, seguint la norma general d’apostrofació. A més del cas paradigmàtic «¿d’a on?», també podem trobar més exemples:
    • A més d’en les àrees recreatives, la instal·lació de campaments de turisme només es pot realitzar…
    • …ha de vore amb la pregunta d’a què es destinen o a què van a destinar-se eixos 15 milions d’euros.
    • [La idea de l’emigrant, Enric Valor; consulta: 11.07.2013] —Ja ho crec! Tinc paella, dues olles, oli, creïlles, arròs, fesols. I dos pans d’a quilo que m’apuge cada dissabte.
    • [Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor de Vicent Salvador i Heike van Lawick (ed.); consulta: 11.07.2013] No es mostra purista [Enric Valor] amb combinacions de dues preposicions, en casos com els següents: d’a cos (O 2, 177), d’a cos i mig (P, 273; B, 423), d’a repèl (B, 265).

     

  4. D’acord amb el criteri estilístic d’evitar determinats contactes de preposicions, la redacció o expressió d’estes frases podria fer-se d’una altra manera. En tot cas, l’evitació d’eixe contacte no restringix la norma general d’apostrofació.
  5. També s’apostrofen l’aventura, l’anul·lació, l’atenció, l’aversió, l’aculturització…
  6. Segons mestil2 vii.14.2.5, no s’apostrofa en els usos metalingüístics de la cursiva.
  7. Sobre l’apostrofació de l’article femení singular i la preposició de davant les lletres i els noms de lletra:
    • Versió 2015: Josep M. Mestres – Critèria (consulta: 08.08.2016; pdf]). Versió del document amb el vistiplau del Ple de la Secció Filològica en la reunió tinguda el dia 17 d’abril de 2015.
    • Versió 2002: Josep M. Mestres (Oficina de Correcció i Assessorament lingüístics de l’iec – [html] [pdf])
  8. Sobre l’apostrofació davant de consonant, la versió actual (i provisional) de la gramàtica de l’iec (consultes: desembre 2003; 11.06.2012) diu (pàg. 34; [pdf]):

    «b) S’apostrofa l’article masculí singular davant manlleus no normalitzats començats per s seguida de consonant (puix que la s es pronuncia precedida d’una e): l’statu quo. No s’apostrofa, però, l’article femení ni la preposició de (puix que la s recolza en la vocal de l’article o la preposició):[nota] la schola cantorum, un repertori de scherzos.»

    Tanmateix, com indica Joan Costa Carreras, cal incloure més casos rarament previstos en manuals d’estil, com els de mots començats per les lletres (o dígrafs) f , v o sch [ʃ / sk] seguides de consonant, que tant corresponen a manlleus no adaptats (Schlächter i Schlacht, per exemple) com a mots catalans (ftalat i ftiriasi). Per això proposa una nova redacció per a eixe punt de la gramàtica:

    «S’apostrofa l’article masculí singular davant mots catalans o manlleus no normalitzats començats per un so fricatiu (amb les grafies f, sch, s o v) seguit de consonant (puix que el so fricatiu es pronuncia precedit d’una e): l’ftalat, l’Schlächter, l’statu quo. No s’apostrofa, però, l’article femení ni la preposició de (puix que la el so fricatiu recolza en la vocal de l’article o la preposició): la ftiriasi, la Schlacht, la schola cantorum, de ftiriasi, de Schlacht, un repertori de scherzos.»

    *Nota sobre fonètica i ortografia [09.08.2016]: tal com jo ho veig, és possible que es produïxca el cas de recolzament esmentat, però caldria seguir en este cas també el criteri general d’apostrofació de l’article (el/la) i la preposició de, vist que, d’acord amb la transcripció fonètica del dnv de l’avl, la majoria dels mots començats per s seguida de consonant es pronuncien amb una e inicial:

    scherzo [es’kɛɾʣo] slip [ez’lip] staccato [esta’kato]
    scout [es’kawt] slogan [ez’lɔɣan] staff [es’taf]
    sfumato [esfu’mato] smartphone [ez’maɾfown] statu quo [es’tatu ‘kwo]
    ska [es’ka] smash [ez’maʃ] stilb [es’tilp]
    skarn [es’kaɾn] smithsonita [ezmiθso’nita] stokes [es’tokes]
    skay [es’kaj] smocking [ez’mɔkiŋ] stop [es’tɔp]
    sketch [es’keʧ] snack [ez’nak] strengita [estɾen’ʤita]
    skin [es’kin] snob [ez’nop] stricto sensu [es’tɾikto sensu]
    skutterudita [eskuteɾu’ðita] spessartina [espesaɾ’tina] stripper [es’tɾipeɾ]
    slalom [ez’lalom] spin [es’pin] striptease [estɾip’tis]

argüir

  1. En el verb argüir, ¿porten doble dièresi la primera persona (argüïxc) i la resta de les formes?:
    • Segons el Diccionari valencià (2.ª ed.) i Ruaix (El català/1, pàg. 65), no en duen, perquè és una excepció («argüisc»).
    • Segons Enric Valor (La flexió verbal), el Diccionari valencià (1.ª ed.) de la Generalitat Valenciana, sí que en porten («argüïsc»).
    • Segons Els verbs valencians. Manual pràctic de Josep Lacreu (ed. Bromera) i el Salt 3.0, hi ha dièresi únicament sobre la u: «argüisc».
  2. Segon la fitxa d’assessorament lingüístic de la Generalitat de Catalunya (i l’Optimot, consulta: 03.12.2009):

    La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ha acordat (veg.) que en cas de concurrència de dièresis en una mateixa forma verbal, s’escrigui tan sols la de la i (així arguïm, com conduïm o traduïm). Si la i no pot dur dièresi, però, es manté la de la u (com en argüírem o en argüir). Per tant, s’escriuen amb dièresi a la i les formes següents del verb argüir:
    · Present d’indicatiu: arguïm, arguïu
    · Present de subjuntiu: arguïm, arguïu
    · Imperatiu: arguïm, arguïu
    · Pretèrit imperfet d’indicatiu: arguïa, arguïes, arguïa, arguïen
    · Pretèrit imperfet de subjuntiu: arguïssis, arguïssin
    · Pretèrit perfet d’indicatiu: arguïres, arguïren
    · Participi: arguït, arguïda, arguïts, arguïdes.

  3. La conjugació del DNV de l’AVL (consulta: 14.07.2016) compartix el mateix criteri. Per tant: arguïsc/arguïxc/arguïxo, arguïxes/argüeixes, arguïx/argüeix…
  4. (IEC) Veg. el paradigma d’argüir.
  5. (IEC) Veg. la normativa sobre la dièresi.

amb avarícia

Expressió de valor intensiu que no apareix recollida en els diccionaris habituals. No té un grau d’ús massa elevat, però podem documentar, tant amb avarícia com la versió que confon la preposició en avarícia (típica a la Valldigna) de nord a sud:

  • Ha de ser molt i molt dolent, dolent amb avarícia […] (Manuel Cuyàs, El Punt Avui, 26.08.2012)
  • T’he de dir que ets lleig amb avarícia […] (Enric Vilalta Pons, El mort i qui el vetlla i altres contes, 2002)
  • El xic, sí, és lleig en avarícia!!!! (comentari en Un altre Gin xiques?, bloc valencià)
  • La casa de les pintades en qüestió és una que encara està en obres. És lletja amb avarícia. (comentari en Eivissa Confidencial, bloc eivissenc)

Com es pot vore en els exemples, sol anar associada als adjectius lleig i dolent (o roín).

a + data

  1. Segons indicaven en la revista Llengua i Ús (núm. 5 [pdf]: Montserrat Veiga, «Fraseologia administrativa»), d’acord les consideracions de la cala i la resposta de l’iec, en resum:

    L’ús d’aquesta construcció es restringeix als casos en què es vulga remarcar la idea de situació o estat. […] Es dóna el vistiplau a aquesta construcció sempre que la preposició vaja precedida d’un substantiu i la data s’expresse en xifres o amb el numeral corresponent: balanç a 31 de desembre, però *balanç a l’últim dia de desembre.

  2. Pel que fa al formulisme administratiu a data (de) (per exemple: «A data de la resposta…»), l’Optimot (consulta: 31.10.2013), després de fer les distincions pertinents entre amb data (de) i de data (de), que designen «la data de creació o d’inscripció d’un document», i l’expressió en data (de) que «indica la data en què es presenta un document o la data en què té lloc un fet», assenyala:

    Convé notar que la construcció que es condemna és a data (de).

    Podem considerar que eixa restricció ha estat bandejada per l’ús que es fa de l’expressió en la documentació administrativa.

  3. Un altre formulisme habitual és en data de hui, que cal distingir d’amb data de hui (o amb data de + mes; per exemple: amb data d’abril), d’acord amb el mateix criteri anterior.

austeritarisme*

Cap a l’any 2012 a algú li va vindre al cap dir-ne austericidi de la política implantada en Europa basada en ofegar el benestar social de la població general en benefici de les elits i sectors benestants de la societat. Si acceptem que cal seguir els procediments habituals, l’expressió no sembla ben creada, tal com ja ha comentat una entrada del bloc del Termcat (23.07.2016):

Austericidi és, tanmateix, una formació irregular. El sufix –cidi prové del llatí –cidium, derivat del mot caedere, que significa ‘occir’, ‘matar’. Literalment significa, doncs, ‘acció de matar l’austeritat’. Per tant, el significat esperable a partir de la denominació no és el que se li dóna en realitat. Per aquest motiu, és aconsellable descartar l’ús de la denominació austericidi.

Us proposem com a alternativa la denominació austeritat suïcida, que ja té un cert ús. És una forma descriptiva i de significat transparent, fàcilment deduïble a partir dels mots que la componen. Al diccionari normatiu, l’adjectiu suïcida significa ‘Extremament perillós i amb molt poques garanties d’èxit’. Conducta suïcida. Solució suïcida; i al Gran diccionari de la llengua catalana: ‘Dit d’una acció o una actitud molt perillosa o perniciosa per a la persona que la fa o l’adopta’. Aquella va ésser una decisió suïcida. Un pilot suïcida. Una inversió suïcida.

La proposta del Termcat té cert interés, tot i que tampoc està clar que es suïciden precisament els qui imposen l’austeritat. Per tant, no seria tant «suïcida» com «criminal», «homicida» o «assassina» —en tot cas, que ho diguen els jutges.

En canvi, podem documentar una altra expressió, difosa en francés també cap al 2012, que seria més adequada, atés que sí que descriu i qualifica políticament el fenomen: austeritarisme. Elaborat sobre autoritarisme, podríem pensar en la ‘imposició autoritària de l’austeritat’, que és el que fan els governants austeritaris. A més, la podem documentar en 1908 en Le fureteur breton; i en 1990, en un sentit actual, trobem la forma austéritaire (Wiktionnaire, consulta: 02.03.2016).

a / en + topònim

  1. Va ser Pompeu Fabra qui va fer la prescripció següent (gramàtica del 1918-1933):

    125. x. […] Els noms propis, l’article definit i l’adjectiu interrogatiu demanen davant d’ells, els primers exclusivament i els altres preferentment, la preposició a; els adjectius demostratius i els indefinits un i algun, en canvi, prefereixen davant d’ells la preposició en.

    Actualment, la gramàtica de l’avl (2006) ha transformat eixa prescripció, mitjançant una redacció poc aclaridora, en una constatació no prescriptiva:

    b) Si el complement indica la pura localització s’usa a o en:

    – Davant de noms propis de lloc, s’usa la preposició a:
    Va nàixer a Morella però ara viu a Benicarló.
    Ha passat l’estiu a Xixona.
    A Ontinyent fan un embotit boníssim.

    Observació: En la llengua antiga tant a com en podien aparéixer amb els noms propis de lloc, encara que en era més freqüent:
    «qui estava en l’Alcúdia», Llibre de Cort de Justícia de València.
    «Porta aquex dinar a Daniel, propheta, que està pres en Babilònia, en hun lach de leons», Sant Vicent ferrer, Sermons.
    «dix que a casa sua a Quart jagué tota la nit», Llibre de Cort de Justícia de València.
    «La VII ª manera de orar és ficar los genolls en terra, axí com feren aquests reys, per ço com veeren a Betlem», Sant Vicent ferrer, Sermons.

    Amb posterioritat, l’ús de a s’ha generalitzat en la major part de l’àmbit lingüístic i, pel que fa al valencià, en alguns parlars septentrionals i meridionals. En la resta del valencià, en canvi, s’ha mantingut l’ús de en, encara que, per homogeneïtat i unificació de criteris, en la llengua literària s’ha adoptat majoritàriament l’ús de a davant de noms propis de lloc.

    És a dir, es tracta d’una constatació de l’ús («s’usa») i no d’una prescripció. Segons l’avl, són dos possibilitats oferides per la variació dialectal. A més, l’acadèmia constata l’existència d’un criteri estilístic freqüent en la llengua literària que afavorix l’ús de la preposició a en eixe context.

  2. Sobre el tema, que s’ha decantat normativament en l’ensenyament amb la recomanació d’usar la preposició a davant dels topònims per a expressar situació i direcció, cal fer alguna observació. Tal com exposa Pelegrí Sancho Cremades:

    «Amb els topònims s’empra la preposició a tant per a expressar la situació com la direcció. Els topònims són noms prototípicament locatius i la localització s’associa a llocs únics en una determinada cultura, i d’aquí l’ús de la preposició a, que s’especialitza en una localització pura, o sigui sense atendre a les dimensions del punt de referència» (GCC: S 11.5.1.3.a.ii)

    Això és normativa per a l’ensenyament (i reflectix un ús molt general de la llengua, motiu de la recomanació), però cal tindre en compte aspectes relacionats amb els fets dialectals:

    «En el valencià col·loquial s’ha estabilitzat l’oposició en (situació: Estan en {València / un pis llogat / esta casa / casa / missa}) vs. a (direcció: Van a {València / un poble / este poble / casa}), de manera paral·lela al castellà. Cal tenir en compte que en alguns usos el valencià és més fidel al català medieval que els altres dialectes catalans (per ex., l’ús de la preposició en davant els topònims és antic).» (GCC: S 11.5.1.3.a.iv)

    I també cal tindre en compte les matisacions a la norma divulgada en l’ensenyament, atenent els comentaris del mateix Pelegrí Sancho Cremades:

    «La tradició gramatical catalana considera, en general, que la distribució entre a i en en el domini espacial obeeix a criteris fonològics més que semàntics o sintàctics.» (GCC: S 11.5.1.3)

    A més, també tenim una exposició des d’un altre punt de vista d’Abelard Saragossà (que resumixc):

    «Hi ha dos classes de moviment: el d’acostament i el de penetració. […] Els dos matisos que acabem de descriure [dels verbs de penetració: entrar a ‘lloc on penetrem’ / entrar en ‘punt de penetració’] expliquen que, diversament de la destinació (que només admet la preposició a en valencià, Anar a un lloc, Anar *en un lloc), el verb entrar pot usar tant a com en“» [i ho exemplifica: «A les sis, va entrar a València» / «Entraren en Alacant»]. (Sarag2005: 3.2.1)

    En eixe sentit, no és estrany, per tant, associar la posició (o situació) amb la preposició en també amb altres verbs (els que indiquen permanències), amb la qual cosa ens podem explicar el comentari anterior de Pelegrí Sancho Cremades sobre l’actuació del valencià.

atzar

  1. Segons el gdlc:
    [1683; de l’àr. vg. az-zahr ‘dau’, originàriament ‘una de les cares del dau’ (que devia dur una flor, significat d’aquest mot en àr. cl.); la paraula significà més tard ‘joc de sort’ i d’aquí ‘casualitat’]

    m 1 Causa assignada als fets de què hom desconeix la causa real. 2 Cas fortuït; casualitat. Agafeu una carta a l’atzar. Ho vaig trobar als encants, per atzar. 3 Aventura, bona (o mala) sort. 4 FILOS Caràcter d’un esdeveniment que és el resultat de la coincidència de dos fenòmens que pertanyen a sèries independents en l’ordre de la causalitat. 5 MAT Conjunt de causes inconegudes que produeixen un efecte no previsible. 6 jocs d’atzar JOCS Jocs en els quals és únicament l’atzar allò que decideix qui guanya o qui perd.

  2. Intentarem aplegar cantarelles (o encanteris; hi ha qui les denomina repinys, terme que no apareix en els diccionaris, però que podem documentar mínimament, per exemple, Miscel·lània Joan Fuster, 1989) que són fórmules pragmàtiques per a marcar temps i per a introduir l’aleatorietat i l’atzar en els jocs i rituals quotidians (les hem tretes principalment de Zèfir, setembre 2003 – abril 2005, amb ampliacions posteriors).
    1. A es carrer des Camí Nou / hi ha un pintor i una pintora / qui pintaven Sant Joan. / Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit i nou! (Informació de Joan Rebagliato i Nadal, 14.12.2015 – «prop d’Alaior», Menorca). Gràcies a eixa informació, localitzem una versió alternativa en el DCVB (s. v. comptar; de Costitx, a l’illa de Mallorca):

      Quantes pedres hi ha en aquest carrer? Jo les comptaré molt bé; n’hi ha una, n’hi ha dues, n’hi ha tres…, n’hi ha nou sa pedreta des carrer nou, un pintor i una pintora que pintaven Sant Joan, que surti sa més gran.

    2. Un paquet d’arròs, cris, cras, cros!
    3. Un potet d’arròs, pis, pas, pus!
    4. Un potet d’arròs, pis, pas, pos! [Rafael Badia]
    5. Un potet d’arròs, tris, tros, fora, mançana podrida, entrada i sortida. (Manuela Fernández Martí – Peníscola, 29.01.2007)
    6. Ametleta, torradeta, pa torrat, qui serà eixe bufó que s’ha bufat? Que caiga la butla dins del forat. [De Teulada]
    7. Baix d’un cotxe hi ha una mona que cabdella tot el fil, trenta, quaranta i mil! [De Xàbia]
    8. En un / carret / de fil / trenta / quaranta i / mil. [Informació de Josep Pascual i Soler, Jocs populars; consulta: 21.01.2008]
    9. Dalt del cotxe hi ha una nina / que en repica els cascavells, / trenta, quaranta / l’ametlla amarganta / el pinyol madur, / ves-te’n tu. / Si tu te’n vas (or “Si no te’n vas”) / nero, nero, nero, / si tu te’n vas (or “si no te’n vas”) / nero, nero, nas. [Rafael Badia]
    10. Pelet, Pelet, de l’angelet, quin caurà més blanet? [De Gata]
    11. Va a la una, va a les dos, va a les tres, va a les quatre, va a les cinc, va a les sis, va a les set, va a les huit, i bescuit. [De Gata]
    12. Una, dos, tres, quatre, cinc, i sis, fulleta, d’enciam, oli, pebre, vinagre i sal, cabdell de fil, trenta-mil, que s’escòrrega s’oli de s’olivereta, de s’oliverar, ben escorregut-gut-gut-igudet. [De Tàrbena]
    13. Pinya, repinya, que sopa a la vinya, dins el cau, la perdiu, que tot ho sap i tot ho diu. La velleta a gatameu diu que amagues este peu. [De Xàbia]
    14. Peu regató / de Maria de cotó. / La comare Magdalena / s’ha ficat dins la cadena. / Cutxambí, cutxambà, / caiga la barra sobre el pa. / Tinc una gallina blanca / que tot m’ho escampa. / En tinc una negra / que tot m’ho arreplega. / Tinc un gall que fa flaütes; / ni són llagues, ni són curtes. / Cadireta de repeu, / que t’amagues eixe peu. [De Murla]
    15. Una mosca dalt d’un fil, trenta, quaranta i mil.
    16. Una mosca caganera / s’ha cagat a la peixera, / quantes cagarades ha fet? [Rafael Badia]
    17. Una poma ben redona cau a l’aigua i no s’afona. Pim-pom-poma.
    18. Pinya, repinya sota la vinya. La perdiu tot ho sap, tot ho diu. La gallina merda al peu, diu que amagues eixe peu. [Del Poblenou de Benitatxell]
    19. La boleta del café / jo la sé comptar molt bé, / del color del xocolate, / un, dos, tres i quatre.
    20. Una vella hi ha al terrat, amb el cul arromangat, fa pudor de xocolate, un, dos, tres i quatre.
    21. Quatre pedres hi ha al carrer, / jo les sé comptar molt bé, / de color de xocolate, / una, dues, tres i quatre.
    22. Quatre pedres hi ha al carrer / les he contades molt bé / de color de xocolata, /
      una, dues, tres i quatre. [Rafael Badia]
    23. Dalt del cotxe hi ha una nina / que repica els cascabells / Trenta, quaranta, l’ametlla amarganta pinyol madur, ves-te’n tu / si tu no te’n vas, nero, nero, nero / si tu no te’n vas nero, nero, nas!
    24. Salta Miralta / l’ametlla amarganta / pinyol madur, / ves-te’n tu. / Si tu te’n vas, / neru neru neru. / Si tu te’n vas,
      neru neru, nas. / Dalt del cotxe / hi ha una nina / que repica els cascavells, / trenta, quaranta, l’ametlla amarganta… [Ferran Suay – Migjorn, 22.01.2008]
    25. Trenta, quaranta, ametlla amarganta / pinyol madur, nero, nero, nero / pinyol madur, ves-te’n tu / si tu no te’n vas, nero, nero, nero / si tu no te’n vas nero, nero, nas!
    26. Una plata d’enciam, / ben amanida / ben amanida. / Una plata d’enciam / ben amanida / amb oli i sal. / Si la sal no t’hi està bé / posa-hi pebre / posa-hi pebre. / Si la sal no t’hi està bé / posa-hi pebre, sabater. / [canvi de ritme] Sabater treballa / dalt de la muntanya / fent sabatetes / ben boniquetes. / De-quin-co-lor-les-vo-leu? / [Ara respon aquell a qui li ha tocat el «-leu»] / – Vermelles! [per exemple] Ver-me-lles. [I a qui li toca el «-lles», para o queda fora del rotllo]
    27. Plom, plom, plom! / Davall d’un pont / hi havia un sabater / que feia les sabates / de sola de paper, /quin número gasta vosté, /senyor sabater? / –El quatre. / –Un, dos, tres, quatre!
    28. Una plata d’enciam, / ben amanida amb oli i sal, / sucarem un tros de pa, / per qui toqui tocarà.
    29. Una plata d’enciam / ben amanida, ben amanida. / Una plata d’enciam / ben amanida amb oli i sal. [Rafael Badia]
    30. Comptar a «vint-i-una, la fortuna»: un alça la mà movent-la sobre l’eix del braç i comença a comptar, algú diu prou, i començant per qui ha interromput el compte, s’arriba a vint-i-una la fortuna. És a dir, al que faria 22 («la fortuna») li toca el que siga.
    31. La gallina Ponicana / poni un ou cada setmana / poni un / poni dos / poni tres [etc.] / poni deu / la gallina de la Seu /diu que amaguis aquest peu.
    32. La gallina politana (o ponicana) / fa deu ous cada setmana (or pon un ou cada setmana) / poni un, poni dos, poni tres / poni quatre, poni cinc, poni sis / poni set, poni vuit / poni nou, poni deu. / La gallina de la Seu / diu que amaguis aquest peu. [Rafael Badia]
    33. Poma, pera, l’endevera / l’esquirol porta dol. / La Maria Clavellina / ensenyava la doctrina / a una noia de quinze anys. / Vés-te’n tu que ets la [o el] més gran.
    34. Diverses versions:
      • Uni, dori, / teri, cateri, / passa la veri / veri viron / compta’ls bé que tots hi són.
      • Uni, dori, teri, cateri, mata la veri, veri viron, compta-les bé que dotze hi són. (Isabel Olid-Zèfir, 29.03.2011)
      • Uni, dori, teri, coteri, mata l’averi, veri, viró, compta bé que dotze són. (Maria Josep Sabater-Zèfir, 29.03.2011)
    35. Un talló de carabassa / cadascú a sa casa.
    36. Sesta, ballesta, el cor em diu que trie esta.
      • Idali Vera Grau mos envia la informació següent (28.06.2006 dc.):

        En un text del vallespirenc Mossèn Casaponç (oficialment Caseponce) si no ho recordi malament, diu: «cresta, mà llesta, el cor me diu de pendre aquesta», que és una deformació del que me digué un dia ma padrina de Terrassa (nascuda i criada a pagès, que fins fa pocs anys no xerrava espanyol) de manera espontània i natural: «Presta, mà llesta, el cor me diu de pendre aquesta», frase que si que té sentit.

        Més avant (20.11.2015) mos comunica una altra possibilitat apareguda en la Revue Catalane (1908): «Teste, bellesta. / El cor me diu de penre aquesta?»

      • J. P. Giné (05.11.2010) mos fa conéixer una possible explicació per a «ma llesta» ‘la meua tria’:

        En nordcatalà «ma llesta» pot voler dir ‘la meua tria’. També podria venir de l’expressió «esta és ma llesta»… A la cançó «La Gallina» («Jo de la gallina» [veg.]) es diu «de/a la cresta, (una) ballesta» (podria ser «va llesta»).

        A més, mos aporta una altra cantarella (Revue catalane, v. 2, Étienne Caseponce, L’avare y’l gelos, pàg. 69):

        Pica murulla / de l’ou de la pulla / quin peix qui naix / a les portes de França / hi ha una llança / ves-hi palla, ves-hi tu / qui fas pas res de bo.

    37. Sesta, ballesta / el cor em diu que triï aquesta. [Rafael Badia]
    38. Demi, demecu, demeca, alça la mà, escut, tortol i embut! [De València]
    39. Dalt de la teulada hi havia un sabater, que feia les sabates de paper. Quin número vol vosté?… (Tavernes de la Valldigna, Encarna Sansaloni, Zèfir, 23.01.2007; coneguda a la Vall d’Albaida, Ribera Baixa i Plana Baixa.)
    40. Macarró, macarró, xiflé / Xirimí, xirimí, muaclé / Uté, uté / Cabrí, tití / (Mier-da-pa-tí). [De Bèlgida, informació de Joan Olivares – Migjorn, 29.01.2008; apareix també en
      Niuedecorbs en Blanc i Negre d’Antoni Espí, premi de Narrativa Curta Vila de Benissa de 2002]
    41. Dalt d’un pi hi ha un alficòs; salta un burro i li pega un mos. [reig2, s. v. escondir]
    42. El rovellet de l’ou, ja n’hi ha prou / el qui veja, pagarà; i, si no, no jugarà. [Informació de Josep Pascual i Soler, Jocs populars; consulta: 21.01.2008]
    43. Una, dole, tele, catole / suvaca la vaca / viri, viron, / toquen les onze, / les dotze ja són. [Informació de Josep Pascual i Soler, Jocs populars; consulta: 21.01.2008]
    44. Cadireta neta; qui s’alça ja no s’assenta. [Informació de Josep Pascual i Soler, Jocs populars; consulta: 21.01.2008]
    45. A comprar la bona mel; arròs i fel; qui l’arranca, arranca i fuig. [Informació de Josep Pascual i Soler, Jocs populars; consulta: 21.01.2008]
    46. Conillets, a amagar, que la llebre va a caçar. De nit i de dia tocarem l’Ave Maria. Conillets, ja esteu ben amagats? [Informació de Josep Pascual i Soler, Jocs populars; consulta: 21.01.2008]
    47. Conillets a amagar que la llebre va a caçar. De nit i de dia toca l’’Ave Maria. Lluneta blanca que tot o escampa, lluneta negra que tot ho arreplega. A buscar els conillets que estan amagadets en un foradet. Conillets, ja esteu ben amagadets? [Informació de Marina Mateu – Quart de Poblet, 31.01.2008]
    48. Pa, figues i panous. [És el nom del joc i la frase que cal anar dient per a marcar els temps. Informació de Josep Pascual i Soler, Jocs populars; consulta: 21.01.2008]