Els termes cistella malla i garbell denominen una modalitat de caça proposada per l’Associació de Paranyers de València, Catalunya, Aragó i Balears (Apaval) i per l’Associació Amics del Tord de les Terres de l’Ebre per a substituir el mètode tradicional de les varetes de visc utilitzades en el parany (o barraca) per a caçar pardalets.
En castellà en solen dir cesto malla (i també cesto de malla).
El Nomenclàtor Toponímic Valencià (que aplica les decisions toponímiques de l’avl) dona la forma Cúper per a este topònim de l’Horta (el Registre d’Entitats Locals utilitza la forma és «Cuiper» i indica que pertany al terme de Foios), que sol ser utilitzat com a part del topònim compost Roca Cúper (Roca és el barri veí, situat al terme de Meliana).
Quant a l’origen del topònim (i la pronúncia), segons la informació que proporciona Ramon Ruipérez en «Toponímia de Meliana» (Actes de la ix Jornada d’onomàstica, Mislata, 2015):
– Partida de Cuiper. Topònim de gran controvèrsia que, malgrat que ha sigut fixat com a Cuiper, mot agut, és únicament pronunciat com a paraula plana, si bé pot variar i presentar o no el diftong ui,Cúiper o Cúper. En el mateix barri —nucli de població pertanyent a Foios, però pràcticament unit al barri de Roca— i a Roca, «cada u diu una cosa», encara que sembla que predomina Cúiper, potser pel fet que l’escriptura està afavorint una jornada a la pronúncia original. Si bé en els primers documents —del segle xviii— observem la reproducció de l’antropònim sense vacil·lació, a mitjan segle xix ja en detectem variants, i en els Apuntes biográficos de la Colonia Agrícola de Cuyper, de 1893, trobem clarament reflectida la variació: «Alquería de Cuyper (vulgarmente dicha Cuper)».
Sobre l’origen etimològic de Cuiper, aquest pertany al nom de família Cuyper o Kuyper, antropònim d’origen flamenc. Se sap que, com a mínim des de finals del segle xvii, aquesta família era ja a València, on Felip de Cuyper fou un ciutadà important. Se sap també que el seu fill Joan Baptista posseïa diverses cases i una extensa finca a Foios. El 1882 un descendent d’aquesta família, Joaquim Guerrero Casanova de Cuyper, hi va fundar la Colònia Agrícola de Cuiper, que paulatinament aniria creixent fins a esdevindre l’actual barri.
Noms oficials del castellà en les constitucions de diversos estats (consulta: agost del 2006):
castellà:
Espanya (1978; art. 3): «Artículo 3.1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.»
Bolívia (2009; art. 5.1): «Artículo 5.1. Artículo 5. I. Son idiomas oficiales del Estado el castellano y todos los idiomas de las naciones y pueblos indígena originario campesinos, que son el aymara, araona, baure, bésiro, canichana, cavineño, cayubaba, chácobo, chimán, ese ejja, guaraní, guarasu’we, guarayu, itonama, leco, machajuyai-kallawaya, machineri, maropa, mojeño-trinitario, mojeño-ignaciano, moré, mosetén, movima, pacawara, puquina, quechua, sirionó, tacana, tapiete, toromona, uru-chipaya, weenhayek, yaminawa, yuki, yuracaré y zamuco.»
Colòmbia (2011; art. 10): «Artículo 10. El castellano es el idioma oficial de Colombia. Las lenguas y dialectos de los grupos étnicos son también oficiales en sus territorios. La enseñanza que se imparta en las comunidades con tradiciones lingüísticas propias será bilingüe.»
Equador (2008; art. 2): «Artículo 2. […] El castellano es el idioma oficial del Ecuador; el castellano, el kichwa y el shuar son idiomas oficiales de relación intercultural. Los demás idiomas ancestrales son de uso oficial para los pueblos indígenas en las zonas donde habitan y en los términos que fija la ley. El Estado respetará y estimulará su conservación y uso.»
Paraguai (1992; art. 140): «Artículo 140. De los idiomas. El Paraguay es un país pluricultural y bilingüe. Son idiomas oficiales el castellano y el guaraní. La ley establecerá las modalidades de utilización de uno y otro. Las lenguas indígenas, así como las de otras minorías, forman parte del patrimonio cultural de la Nación.»
Perú (1993; art. 48): «Artículo 48. Son idiomas oficiales el castellano y, en las zonas donde predominen, también lo son el quechua, el aimara y las demás lenguas aborígenes, según la ley.»
Salvador, El (1983; art. 62): «Artículo 62. El idioma oficial de El Salvador es el castellano. El gobierno está obligado a velar por su conservación y enseñanza. Las lenguas autóctonas que se hablan en el territorio nacional forman parte del patrimonio cultural y serán objeto de preservación, difusión y respeto.»
Veneçuela (1999; art. 9): «Artículo 9. El idioma oficial es el castellano. Los idiomas indígenas también son de uso oficial para los pueblos indígenas y deben ser respetados en todo el territorio de la República, por constituir patrimonio cultural de la Nación y de la humanidad.»
espanyol:
Costa Rica (1949; art. 76): «Artículo 76. El español es el idioma oficial de la Nación. No obstante, el Estado velará por el mantenimiento y cultivo de las lenguas indígenas nacionales. (Así modificado por la Ley núm. 7878 del 27 de mayo de 1999).»
Cuba (2019; art. 2): «Artículo 2. El nombre del Estado cubano es República de Cuba, el idioma oficial es el español y su capital es la ciudad de La Habana.»
Guatemala (2002; art. 143): «Artículo 143. Idioma oficial. El idioma oficial de Guatemala, es el español. Las lenguas vernáculas, forman parte del patrimonio cultural de la Nación.»
Hondures (1982; art. 6): «Artículo 6. El idioma oficial de Honduras es el español. El Estado protegerá su pureza e incrementará su enseñanza.»
Nicaragua (1987; art. 11): «Artículo 11. El español es el idioma oficial del Estado. Las lenguas de las comunidades de la Costa Atlántica de Nicaragua también tendrán uso oficial en los casos que establezca la ley.»
Panamà (1972; art. 7): «Artículo 7. El español es el idioma oficial de la República.»
Puerto Rico (1952; art. 3.5): «Artículo 3.5 Requisitos de miembros de la Asamblea Legislativa. Ninguna persona podrá ser miembro de la Asamblea Legislativa a menos que sepa leer y escribir cualquiera de los dos idiomas, español o inglés; […]»
República Dominicana (2010; art. 29): «Artículo 29.- Idioma oficial. El idioma oficial de la República Dominicana es el español.»
«Tratado para la constitución de un mercado común entre las repúblicas Argentina, Federativa del Brasil, del Paraguay y Oriental del Uruguay» [Mercosur] (1991; art. 17): «Artículo 17. Los idiomas oficiales del Mercado Común serán el español y el portugués y la versión oficial de los documentos de trabajo será la del idioma del país sede de cada reunión.»
No hi fan referència en la constitució:
Argentina
Mèxic
Uruguai
Xile
Nom oficiós que de tant en tant encara ressona com una veu d’ultratomba: cristiano.
Dialectologia i unitat de la llengua: l’estudi i difusió de l’espanyol partix d’una herència ideològica de rebuig sostingut i constant de les seues varietats dialectals. La utilització de la llengua com a instrument d’una ideologia «patriotera» comporta que difícilment ningú puga recordar quatre trets essencials de la diversitat dialectal sobre la qual es genera el tòpic de la riquesa de l’espanyol (i de qualsevol llengua), ja que eixa diversitat dialectal, més que una matèria d’ensenyament o d’estudi sembla un atac contra alguna essència nacional. A pesar de tot, de tant en tant mos arriben notícies d’eixa varietat, tal com podem llegir en l’article «Siete maneras de pedir una bebida en español» (Babelia, 13.11.2004)
Repressió lingüística. Una qüestió que no ha generat tant de debat ha segut la voluntat permanent d’imposar l’ús del castellà a tots els ciutadans de l’estat espanyol. La repressió lingüística practicada pels poder públics estatals contra l’ús del valencià-català i les altres llengües peninsulars es pot resseguir explícitament plasmada en disposicions oficials de tot tipus. N’hem recopilat unes quantes en la pàgina «Repressió lingüística en Espanya».
El neologisme anglés prosumer (acrònim de producer i consumer; el podem trobar en el Collins; consulta: 11.05.2022) ha segut adaptat pel Termcat com a consumidor -ra proactiu -iva:
caconsumidor proactiu | consumidora proactiva,n m, f es consumidor proactivo es prosumer es prosumidor fr consommateur éclairé fr consommateur proactif fr prosommateur fr prosumer it prosumatore it prosumer pt prosumer en proactive consumer en prosumer de Prosument
Empresa > Producció Definició
Consumidor que fa un consum proactiu.
En castellà, la Fundéu (13.12.2013; consulta: 11.05.2022) considera com a opció principal la forma prosumidor -ra.
És comú l’ús del verb creuar en l’àmbit de la informació i l’estadística per a indicar una operació de contrast o comprovació de la coincidència de dades provinents d’orígens diferents. Els diccionaris generals no recullen eixe ús especialitzat, però sembla que les referències terminològiques (com ara algunes fitxes de geografia del Termcat) tendien a usar encreuar (que no és tan comú en l’ús general, em sembla). Vist això, el Termcat (01.02.2022) ha resolt que tan bones són una forma com l’altra (creuar dades-creuament de dades / encreuar dades-encreuament de dades):
Amb un ús pronominal, i amb el significat d’insersectar-se dues coses o persones, o de trobar-se en un punt anant cada una en direcció oposada, es poden fer servir tots dos verbs indistintament. En el cas que ens planteges, doncs, són adequades totes dues formes: creuament de dades o encreuament de dades.
Este adjectiu no apareix encara (17.01.2022) en els diccionaris habituals. El Cercaterm sí que ha inclòs el substantiu comorbiditat:
comorbiditatf. Coincidència en una persona d’un o més problemes de salut crònics addicionals a un altre problema de salut, sovint també crònic, que es considera principal o que és l’objecte d’estudi.
L’adjectiu comòrbid -da sol aplicar-se a les malalties (o situacions) que coincidixen en una persona. Per exemple:
Llenguatge i psicopatologia de la infantesa i l’adolescència (Jané i Ballabriga; 2001): Els dèficits del processament semàntic en els nens són comòrbids amb els trastorns de conducta […].
Bases biològiques del llenguatge (Balari, Gavarró; 2007): […] l’existència de nens amb TEL sense cap d’aquestes febleses ha fet pensar que el TEL i la feblesa cognitiva i motora són comòrbides.
Segons una fitxa del Cercaterm (consulta: 14.10.2021):
cacat, n m es kat es té de Arabia fr cath fr kat fr kât fr kath fr khat fr qat fr qât en Abyssinian tea en Arabian tea en bushmans tea en cafta en chat en flower of paradise en kat en khat en q’at en qat ncCatha edulis
Botànica > Definició
Arbret perennifoli de la família de les celastràcies, originari de l’Àfrica oriental i meridional, les fulles del qual, emprades en decocció com a estimulant, contenen un alcaloide similar a la cafeïna.
Podem trobar en El País (03.10.1996), l’article «El ‘qat’» de Vicente Verdú, que parla sobre esta planta:
Estimulante, astringente, afrodisíaco, nocivo al fin para el cerebro, el qat que se conoce en Yemen y países colindantes desde hace siete siglos es pariente de la cafeína pero más caro y rotundo.
Els diccionaris habituals arrepleguen (consulta: 07.09.2021) la forma femenina d’este substantiu i adjectiu:
(diec) coqueta1f. Dona que cerca de plaure als homes. És una coqueta.2adj.Aquella noia és molt coqueta.
(dnv)coquetaadj. i f. Que coqueteja (una dona).
En realitat, al no incloure la forma masculina coquet, es separen tant del francés coquet -ette (veg. tlfi) com de les possibilitats de la coqueteria («Qui a le souci de plaire», tal com ho sintetitzen en francés), possibilitats que pareix que el dnv intuïxca en les definicions tant del substantiu coqueteria com del verb coquetejar:
coqueteria 1.f. Acte o afalac propi d’una persona coqueta. 2.f. Desig de fer-se valdre, d’agradar els altres.
coquetejar 1.v.intr. En el joc amorós, donar senyals sense comprometre’s en excés. En les festes coquetejava amb tot el món. 2.v.intr. Tractar d’agradar per vanitat amb mitjans premeditats. Li agradava molt coquetejar. 3.v.intr. Tindre, algú, contacte amb una activitat, un partit o una ideologia sense arribar a un compromís ferm. En la seua joventut va coquetejar amb el trotskisme.
Podem observar que parlen «d’una persona» o d’«algú». En canvi, en coqueta, a banda que la definició em pareix massa incidental o conjuntural, afig una restricció innecessària a les dones, ateses les altres definicions de coqueteria i coquetejar. Curiosament, el Diccionari popular de la llengua catalana (1905) de Josep Alardern sí que va arribar a tindre un poc en compte la possibilitat de la coqueteria masculina:
Fragment del Diccionari popular de la llengua catalana (1905) de Josep Alardern.
A pesar que sí que són habituals les referències a la coqueteria referida a hòmens, no és tan habitual l’ús de coquet, però sí que podem localitzar eixa forma referida tant a persones com a altres elements (veg. «molt coquet» i altres cerques i troballes possibles en Google Llibres).
La gramàtica de l’iec (29.3.5.f) indica que no és propi de l’ús formal el contacte entre la conjunció com (la gramàtica de la rae diu que és una conjunció en 13.16.f) i la preposició o la conjunció final del sintagma posterior (que correspon a la segona part d’una construcció consecutiva). Josep Ruaix (1994) considerava que eixa construcció era «defectuosa», però la normativa actual preferix tractar-la com a tret estilístic associat als diferents registres.
Per tant, eixa construcció, que segons l’institut s’ha estés «darrerament», és correcta i, a més, habitual en els registres informals. L’Ésadir ha sintetitzat la qüestió en un quadre; podem afegim alguns exemples més que mostren que la construcció s’estén a tots els registres:
Josep Cuní, «Paraula, missatge, responsabilitat», L’oralitat i els mitjans de comunicació a cura de Joan Martí i Castell i Josep M. Mestres i Serra (2003): «en transmetre aquestes novetats, ho fem de manera planera com perquè ajudin a formar-nos —als oients, als espectadors— un nou nivell, si em permeten, intel·lectual».
Vicenç Villatoro, «Paraula i imatge com a informació complementària», L’oralitat i els mitjans de comunicació a cura de Joan Martí i Castell i Josep M. Mestres i Serra (2003): «i ho feia —espero— acceptablement bé, tant com perquè em fitxés un dia tv3 i em posés a la redacció d’informatius».
Jordi Llovet, segons el llibre Converses literàries de Marta Nadal (1991): «però, en canvi, allà s’ha continuat produint perquè s’ha donat el bagatge suficient, als futurs lectors, com perquè no s’esverin davant d’una formulació assagística difícil de llegir, de pair, de treballar».
Miquel Porter i Moix, «Resum d’una experiència metodològica, com a homenatge», Anthropos, 58 (1986): «Indubtablement, la gran majoria dels universitaris eren consumidors de mercaderies cinematogràfiques i televisives, però pràcticament cap d’ells tenia coneixements suficients com per a intentar una aproximació científica […]».
Quaderns de l’exili (1943): «hauríem pogut tenir a mà una força armada amb la necessària eficiència com per a fer avortar el moviment».
A més d’això, la gramàtica de l’institut també considera poc adequada per als registres formals la construcció consecutiva tant/tan… com… seguida d’una construcció final. Amb tot, podem documentar eixa construcció qualsevol registre:
Quaderns de l’exili (1943): «[…] no va ser mai tan precària com per a abandonar-se sense remei a un art estranger».
Llorença Villalonga, Les temptacions (1966; edició de 2015): «Dona Francisca no era tan esburbada com per a recomanar-lo i respondre d’aquell perdut».
Vicent Ventura, «Tots els camins condueixen al psoe?», Vicent Ventura: un home de combat, a cura de Francesc Pérez i Moragon i Rafael Fresquet (1998): «Qui pot ser tan ingenu com per a creure que quan es produesca aqueixa substitució, el psoe reformarà l’aparell de l’Estat […]».
Honoré de Balzac, Contes drolàtics, traducció de Jaume Ortolà (2010): «atès que n’era tan amic com per a tornar a crucificar Crist si li ho hagués demanat […]».
Joe Abercrombie, «Temps durs sempre», Canalles, traducció de Valentí Martí i Sansaloni, revisió de José A. López Camarillas (2017): «no era tan idiota com per a creure això […]».
Este terme fa referència a una part de les esglésies catòliques:
(dnv)cambril m. ART/REL. Cambra elevada i accessible que hi ha sovint darrere dels altars presidits per una imatge que rep una especial veneració.
Com que sol ser un element que hi ha darrere del sagrari, es denomina sovint més específicament trassagrari o reresagrari, termes que no apareixen en els diccionaris.
