CDP: postverbal contigu al subjecte

Quan el complement directe és contigu a un subjecte postverbal, pot ser introduït per la preposició a per tal d’evitar la confusió entre els dos elements.

Exemples amb subjecte i complement directe animats o inanimats:

  • El perseguia com el gat (a) la rata (mestil, xxi, 2.1.2)
  • Buscava el mascle (a) la femella (mestil, xxi, 2.1.2)
  • Diuen que rellevarà (a) l’alcalde una regidora del seu mateix partit (giec, 19.3.2.4.b)
  • No hauria de poder vèncer mai (a) la raó la força bruta (giec, 19.3.2.4.b)
  • Si no va vèncer la força bruta (a) la raó, poc se n’hi va faltar (giec, 19.3.2.4.b)
  • Aquest és l’objectiu que defineix (a) la biolingüística (giec, 19.3.2.4.b)
  • En igualtat de condicions, tenen potestat d’elegir (a) les més qualificades (giec, 19.3.2.4.b)
  • En el partit d’ahir va guanyar el Vila-real (al/el) Betis (gnv, 32.2.1.b)
  • Hem vist com perseguia un policia (a) un lladre (gnv, 32.2.1.b)

Exemples amb subjecte inanimat i complement directe animat:

  • És preocupant veure com ha enfonsat (a) l’acusat la teva declaració (giec, 19.3.2.4.b)

CDP: pronom indefinit u/un

Quan el complement directe és el pronom indefinit u (o un) i està duplicat pel pronom feble el, també és introduït per la preposició a.

Exemples:

  • Això és prou perquè el prenguin a un per lladre (giec, 19.3.2.1.c)

No he localitzat este cas en el mestil ni en la gnv. Em sembla que es pot considerar comprés en el cas del sintagma nominal referent d’un pronom feble, ara ja no de primera o segona persona del plural, sinó de tercera del singular.

CDP: sintagma nominal referent d’un pronom feble

El complement directe és introduït per la preposició a quan apareix duplicat per un pronom personal feble de primera o segona persona del plural (ens/mos/nos, us/vos).

Exemples:

  • Ens han vist als estudiants (mestil, xxi.2.1.10)
  • Us han vist a les professores (mestil, xxi.2.1.10)
  • Ens beneficia a tot el departament (mestil, xxi.2.1.10)
  • Ens estaven buscant als estudiants de batxillerat (gnv, 32.2.1.a)
  • Aquesta qüestió ens ocupa d’una manera monogràfica a la gent de l’oficina (giec, 19.3.2.1.b)
  • Únicament us han convidat als que formeu part de la junta directiva (giec, 19.3.2.1.b)
  • Ens han avisat a totes tres (giec, 19.3.2.1.b)
  • Us han mencionat personalment a cada un (de vosaltres) (giec, 19.3.2.1.b)
  • Sempre ens criden als mateixos (giec, 19.3.2.1.b)

CDP: pronoms personals tònics

El mestil (xxi.2.1.) assenyalava que el complement directe s’introduïx «en general» sense preposició. Contra eixa norma genèrica tenim una excepció antiga: quan el cd designa un ésser humà. En eixe context, quan el cd és un pronom personal tònic (també denominat «fort») tenim els exemples següents:

Exemples amb duplicació pronominal:

  • No deixava de mirar-se a si mateix en l’espill (giec, 19.3.2.1.a)
  • Ens a vist a tu i a mi (mestil, xxi.2.1.1)
  • T’ha nomenat a tu (gnv, 32.2.1.a)
  • Ens estava buscant a nosaltres (gnv, 32.2.1.a)

Exemples amb verb elidit i, per tant, sense duplicació pronominal:

  • Em volen invitar a mi, però també a tu (giec, 19.3.2.1.a)
  • Si això no us molesta a vosaltres, a nosaltres sí (giec, 19.3.2.1.a)
  • Mira’ls a ells, no a mi (gnv, 32.2.1.a)

Quant a la duplicació dels pronoms, podem observar, tal com indica la giec, que els pronoms forts apareixen duplicats, llevat dels casos en què el verb s’elidix. A més a més, la giec assenyala un context en què pot evitar-se la duplicació: quan focalitzem el pronom amb un adverbi del tipus només, inclús o fins i tot o amb una entonació emfàtica. Exemple de la giec: «Només a ella escolta (i a ningú més)».

cròtal

Abans del 2001, el gdlc no havia donat entrada a esta accepció que sí que apareixia en el diec:

m. Marcatge que es posa a l’orella del bestiar per identificar-ne el propietari.

En l’actualitat, el diec ha modificat un poc esta definició (consulta: 04.09.2018):

 m. Peça de plàstic o de metall que es posa a l’orella del bestiar per identificar-lo.

D’altra banda, en castellà utilitzaven crotal abans del 2001 (no sé si també crótalo amb esta accepció, tal com indica encara el Diccionari de veterinària i ramaderia del Termcat; consulta: 04.09.2018), paraula que ha segut acceptada posteriorment en el drae (consulta: 04.09.2018; el drae no recull esta accepció per a crótalo):

m. Placa para la identificación y control de animales formada por dos piezas que se acoplan y se colocan en algún lugar visible de su cuerpo.

concordança

  1. La concordança del verb haver locatiu. A més del que es detalla més avall en esta fitxa, el capítol v del llibre d’Abelard Saragossà Reivindicació del valencià. Una contribució (Tabarca, 2007) tracta amb molta més profunditat la qüestió: vegeu «La concordança del verb haver locatiu (De persones com ell, {ja no en queden / ja no n’hi han}): teoria i evolució».
  2. Abelard Saragossà ha decidit aplicar en El valencià del futur (ed. Alambor, 2000) el criteri de fer concordar el verb haver locatiu amb el seu subjecte —cosa ben lògica en la llengua—. Alguna normativa generalitzada sense justificació recomanava que no s’havien de concordar verb i subjecte per raons poc explicades, malgrat que dialectalment la concordança és l’ús general del verb haver locatiu amb el seu subjecte (tret que ja recull Josep Nebot i Pérez en 1894).En el mateix llibre, Abelard Saragossà dóna una possible explicació estructural de l’origen de la concordança:

    cat. medieval: v. tr. haver ‘tenir’ [concorda] / v. intr. haver ‘existir’ [no concorda] ↓
    cat. actual: Ø ‘tenir’ / v. tr. haver-hi ‘existir’ [concorda].

    L’aparició del verb haver amb eixe valor existencial ja la podem documentar en llatí, segons la Gramática descriptiva de la lengua española de Bosque i Demonte (1999):

    Las construcciones con haber son, de hecho, herederas de las de <habet impersonal + acusativo> desarrolladas en latín en época tardía:(99) Habet in bibliotheca Ulpia librum elephantinum. [Scriptores Historiae Augustae, Vospicio, Tac. 8, 1; tomado de Luque Moreno 1978]

    A més, en el curs d’estiu d’enguany (juliol 2006) hem pogut aprofundir en els orígens, mistificacions i conseqüències de la repetida prescripció de la no-concordança en català. Tot partix d’una conversa filològica de Fabra (1923):

    Convé d’evitar aquesta concordança del verb haver amb el nom o pronom que l’acompanya, defecte que retrobem sovint en el llenguatge escrit.

    Per desgràcia, els «prescriptors» de la normativa han fet poc cas posteriorment del que dia el mateix Fabra en la seua gramàtica de 1956, i que reproduïm tot seguit segons la versió original de Fabra (que no és exactament el que va publicar l’iec en 1956) [a partir de Solà (Parlem-ne, 1999) i els apunts d’Abelard Saragossà]:

    Aquestes construccions, llargament usades en la llengua parlada, han estat fins avui considerades incorrectes, però, tanmateix [,] no hi ha cap raó prou forta per què [sic] no puguin ésser admeses en la llengua escrita, en concurrència, naturalment, amb les construccions tradicionals Hi ha dos homes, Hi havia moltes dificultats, Si hi hagués més cotxes (úniques fins avui considerades correctes). (Fabra 1956: § 72)

    Per tant, la recomanació estilística més adequada haurà de ser fer cas del que fa la llengua general i evitar una excepció en la concordança del verb amb el subjecte, si no és l’ús que fem habitualment. Cal tindre en compte el que comenta la gramàtica de l’avl (32.2.2):

    És acceptable tant la falta de concordança com la concordança, però en els registres formals es considera més adequada la manca de concordança, d’acord amb l’ús tradicional.

    El mateix Solà comenta que el procés de concordança s’estén al dialecte nord-occidental, que és un dels llocs on es mantenia el tret de no concordar del català medieval (amb l’àrea balear i algueresa, segons Joan-Rafael Ramos: gcc S14.2.1.2).

    Així, doncs, convindria esmenar els Criteris lingüístics de la Generalitat Valenciana (1995, pàg. 34), que recomanaven la no-concordança, perquè el llenguatge administratiu no hauria d’allunyar-se sense motiu de la llengua dels ciutadans que ha d’atendre.

    Finalment, ens sembla molt possible que l’origen normatiu del rebuig de la concordança —més enllà de l’existència de llocs on és un tret viu— s’haja originat en el que assenyala solà94 (2.ª ed.): les gramàtiques castellanes publicades a Barcelona en el segle xix. Hui mateix podem consultar el que diu el dphd sobre el fet de concordar el verb haber:

    Aunque es uso muy extendido en el habla informal de muchos países de América y se da también en España, especialmente entre hablantes catalanes, se debe seguir utilizando este verbo como impersonal en la lengua culta formal, de acuerdo con el uso mayoritario entre los escritores de prestigio.

    Cal assenyalar que la gramàtica de Bosque i Demonte (27.3.4) detalla:

    [E]n ciertas zonas, en particular en Latinoamérica, la concordancia en número de haber con su único argumento es la norma. […] En relación con esto, Kany (1945: 257) señala que en el habla rústica de Argentina se ha creado una forma hayn para el presente de indicativo. Montes (1982) señala la existencia de la misma forma (haen-hayn) en la Colombia de habla antioqueña. Lapesa (1980: § 133) recoge también esta formación y da ejemplo, en el habla de Venezuela, del tipo de ¿Quiénes hayn adentro?

  3. Adjectiu posposats. Quan un adjectiu afecta dos o més noms que el precedixen, va en plural; i si un dels noms és masculí, l’adjectiu també hi va.
    La giec (25.4.7.b) dóna la indicació següent:

    En els registres formals, els elements postnominals susceptibles de concordan­ça (sintagmes adjectivals i participis) van en plural i concorden en gènere amb els nuclis; si aquests són de gènere diferent, aquells van en masculí: el primer partit i el primer grup cultural investigats, una formació i una coalició modèliques, un partit i una coalició moderns.

    Si es tracta de conceptes afins, l’adjectiu pot concordar amb el nom més pròxim: fàstic i repulsió instintiva. Esta prescripció quan els substantius són «conceptes afins» és una cosa que indica algun manual —ara no recorde quin—. Trobe que provoca més confusió que altra cosa, per la qual cosa millor serà fer que l’adjectiu concorde en plural i en el gènere que corresponga: en femení quan es tracta de conceptes femenins i en masculí en la resta de casos.
    En tot cas, la giec (25.4.7.b) fa la recomanació següent:

    El sentit d’unitat semàntica dels coordinats pot provocar que un adjectiu només concordi amb el nom més pròxim, encara que semànticament els afecti tots: una arrogància i un atreviment inusual (en el sentit de ‘una arrogància i un atreviment inusuals’).

  4. Adjectius anteposats. En algun manual indiquen que, en el cas que l’adjectiu precedixca dos o més noms de gènere diferent, l’adjectiu pot concordar només amb el primer en gènere i nombre: extraordinari sopar i postres; extremada decisió i valor. No cal dir que esta indicació estilística també considere que serà millor que evitem haver d’aplicar-la.
    En tot cas, la giec (25.4.7.a) dóna la indicació següent:

    Quan un especificador* modifica dos o més noms, concorda en gènere i nombre amb el nom més pròxim (el primer): la llengua i literatura de postguerra, els nens i nenes de l’escola, la parella que tingui un fill o filla de menys de tres anys, certes formacions i par­tits de postguerra, sense cap de les pertorbacions ni sotracs que acompanyen els canvis.

    * El terme especificador utilitzat en la giec inclou els «adjectius anteposats».
  5. Veg. gènere.
  6. Veg. plural.

concessional

  1. El dia 14 de febrer del 2018 vam enviar al Termcat la consulta següent:

    El terme concessional s’està utilitzant (des de fa molts anys) amb l’accepció ‘relatiu o pertanyent a una concessió’, sobretot en l’àmbit de l’administració pública. De moment no s’ha introduït en este diccionari ni este adjectiu ni el verb concessionar ‘atorgar en concessió’. ¿Considereu que cal acceptar estes formes o preferiu propostes diferents?

    La resposta del Termcat (19.02.2018) va ser:

    L’adjectiu concessional està ben format i, tal com indiqueu, té força ús de fa temps. Està recollit en el Diccionari descriptiu de la llengua catalana. La creació d’adjectius amb el sufix –al a partir de substantius és productiva en català.

    Ara per ara, en canvi, no considerem pertinent l’ús del verb concessionar. La formació d’aquest tipus de verbs és molt més estranya en català i només es considera adequat quan es tracta d’un neologisme realment necessari. Aquest verb no està recollit en cap font lexicogràfica, ni en les descriptives, i recomanem l’ús de la perífrasi atorgar una concessió.

    En espanyol concesionar està recollit en el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola únicament per a l’espanyol d’Amèrica.

  2. Segons recull el drae:(consultes: 02.2008; 27.03.2018)

    1. tr. Arg., El Salv., Méx. y Par. Otorgar una concesión.

    A més, el gduea aporta:

    concesional adj Amer Relativo a una concesión: Obligaciones determinadas en el título concesional.

     

  3. El verb espanyol sembla que ha saltat l’oceà i ara el documentem (febrer 2008) a les Corts Valencianes. Si la cosa té èxit en l’espanyol peninsular, sembla que mos vorem obligats a crear concessionar* (ja hem creat concessional) en català. Al capdavall, l’ús de l’adjectiu concessional amb el significat ‘de concessió’ o ‘relatiu o pertanyent la concessió’ ja fa temps que es pot documentar en català:

    … si bé no s’ha d’oblidar que aquelles autoritzacions són conseqüència del règim concessional de l’explotació…

    El llibre blanc de l’energia a Catalunya (1981)

cartelleria

Esta paraula, que no apareix encara en els diccionaris habituals, ha adquirit el significat ‘conjunt de cartells’. El Termcat (21.02.2018) l’admet perquè està ben format i per analogia amb altres formes introduïdes en el diec:

La forma cartelleria és adequada amb el significat ‘conjunt de cartells’.

El sufix –eria és productiu en català amb el sentit de ‘conjunt de’ o ‘col·lectiu’. De fet, el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans recull força casos, alguns incorporats en la segona edició, com ara aixeteria, campaneria, imatgeria, draperia, cristalleria, etc.

cucarrori*

  1. Denominació que rep a l’Alguer la mona de Pasqua (Catalunya Ràdio, 05.04.1999).
  2. En parla Giovanna Tilocca en un apunt del bloc Blog Alghero-Sardegna (consulta: 23.01.2018):

    Al tempo dei miei nonni l’uovo di cioccolato non c’era, allora le mamme facevano «lu cucarrori» che è una pasta dura con in mezzo un uovo sodo.

  3. El company Vicent Mifsud (05.02.2018) em comenta que això deu ser una variació del cocarroi mallorquí. D’acord amb el dnv (consulta: 06.02.2018):

    cocarroi m. GASTR. Empanada en forma de cresta, farcida de verdures i altres ingredients, pròpia de Mallorca.

    Al dnv li falta una segona accepció que apareix en el gdlc (consulta: 06.02.2018):

    2 dial Mona de Pasqua.