Lletra P – Fitxes de Dubtes i Terminologia

posar peu fiter

Fragment el poema «Aquesta meravella» de Miquel Àngel Riera. 🔗

El dcvb documenta la locució verbal posar peu fiter:

Posar peu fiter: posar-se ben ferm damunt els peus, de manera que sigui difícil de moure o de tombar (Mall.); fig., disposar-se a no cedir. «Volien fer-me dir que sí, però em vaig posar peu fiter i no en sortiren amb la seva».

Després del cas del fer parapeu* —expressió apareguda en Reig2— que algú havia volgut crear per a substituir calcant l’espanyol hacer hincapié (i per a substituir l’híbrid «fer hincapeu» a què són aficionats alguns diputats de les Corts Valencianes), Josep Lozano Lerma (setembre 2005) em va comentar que havia sentit que Rafa Juan utilitzava l’expressió fer peu fiter, així que, com que Rafa Juan (de Cullera) treballava a les Corts, li vaig preguntar si coneixia l’expressió. Em va fer una explicació una miqueta críptica de la qual vaig poder concloure que és una expressió que Francesc Giner i Pereperes va traure del dcvb o d’algun document antic (documentació antiga al País Valencià, però que és ben actual a Mallorca, com ens ha dit Miquel Adrover i Mascaró en Migjorn i es documenta en el dcvb) i li va voler donar nova utililitat afeginti-li un significat figurat. (Setembre 2005; agraïxc la informació d’Àngel Alexandre, Miquel Adrover, Joan-Carles Martí i Conxa Forteza)

Tenim que la cosa ha quedat com a broma «secreta» d’uns quants «companys de batalletes» valencians de la Transició i de la funció pública (Rafa Juan, Josep Lozano, Josep Nogués…) amb un lligam erudit (Giner i Pereperes, de Cullera) que n’ha proporcionat la fórmula. Rafa Juan em va indicar que ell també la feia servir com a marca personal de documents col·lectius, ja que incloent-la es podien detectar els documents d’algun àmbit (psoe o pspv, supose) en què ell havia tingut res a vore.

Més usos de peu fiter

Segons Antoni Mas Forners (Migjorn, 23.09.2005), a Santa Margalida «feim servir peu fiter, en singular o en plural, amb un altre significat, el de mantenir un posicionament o una opinió». A més, ens indica que «també pot canviar un poc el significat, tot i que siga gairebé de matís, i voler venir a dir una cosa semblant a anar amb esment. Ens reporta una dita del seu poble: “peus fiters i fites clares”; és a dir, tenir clares les idees, mantenir-les, defensar-les i saber clarament a quin horitzó o destí un hom vol arribar».

I encara afig Antoni Mas Forners que «n’hi ha que fan servir també anar peu fiter (en singular) com a sinònim d’anar peu post, tot fent referència a la pressió del peu damunt l’accelerador del cotxe. Per tant, anar peu fiter vendria a ser també un sinònim de donar gas o pitjar s’accelerador.»

Finalment, en la Paremiologia catalana comparada digital trobem que la locució adverbial a peu fiter equival a ‘sense moure’s’.

paps

La paraula paps —masculina plural— designa una malaltia, que pot ser la parotiditis o alguna altra afecció semblant. És el terme usual a la Valldigna per a la parotiditis. El dnv concreta que es tracta d’esta malaltia:

pap
[…] 4. m. pl. PAT. Parotiditis.

El dcvb (s. v. pap) recull:

║ 2. Goll, bony exterior en el coll (val.); cast. papera, lamparón.

Crec el dcvb no fa referència a la parotiditis sinó a la patologia que indica el gdlc (consulta: 2006, 2025; s. v. goll):

m. PAT. Tumor tiroidal benigne.

Els companys de la llista Migjorn (07.11.2006) han aportat molta informació sobre l’extensió del mot paps. Eugeni Reig ha tramés la informació de les localitats on diuen «paps» que dona l’Atles lingüístic del domini català I. El cos humà. Malalties de Joan Veny i Clar:

Picassent, Sollana, l’Alcúdia de Carlet, Albalat de la Ribera, Alberic, Sallent de Xàtiva, Simat de Valldigna, l’Alqueria de la Comtessa, Benigànim, Montesa, Ontinyent, Pego, Xàbia.

La visió geogràfica es pot ampliar consultant el mapa de l’aldc (s. v. galteres). Anna Gascó confirma que és usual a Carcaixent (dada que corrobora Vicent Sanchis); Àngel Alexandre confirma l’ús a Simat i Joan Olivares, a Otos. I Vicent-Ferran Garcia Perales aporta les dades de l’ALPI (1934-1935) per al concepte ‘papera’:

621 PAPERA:	Cinctorres	pap
	P. Benifassà	---
	V. Canes	---
	Peníscola	---
	Vistabella	pap
	C. Villamalefa	papa (bocio; hay pocos casos)
	Fanzara	paperas
	l'Alcora	paps
	Orpesa	llúpia
	T. de Viver	---
	Azuébar	papada (pero es la carne que tienen todos los gordos; la enfermedad no da nombre)
	Aín	paperotes
	Moncofa	pap
	Ademuz	papada (bocio)
	Tuéjar	papera (?)
	Casinos	pap
	Marines	papá (bocio)
	Caudete	papera (enfermedad, no el bocio) / papa (bocio)
	Pedralba	---
	Rafelbunyol	papà
	Quart de P.	---
	Godelleta	---
	Torís	papà
	Dos Aguas	---
	Polinyà	---
	Massalavés	paps
	Teresa de C.	---
	Anna	---
	Llanera de R.	paps
	Beniopa	---
	Moixent	papà
	Biar	papà
	Benilloba	papà
	Benialí	paps
	Calp	pap
	el Pinós	papà
	Monforte	papera (directa)
	el Campello	---
	Crevillent	---
	Dolores	papera(s)
	Guardamar	---

parapeu

La paraula parapeu té entrada en el dnv:

parapeu
m. Dificultats o impediments que es posen a algú per a obstaculitzar alguna cosa que vol fer.

El dcvb no l’arreplegava, però sí que apareixia en colomina:

+parapeu ‘fre, obstacle, entrebanc’, «m’han posat parapeus» (B[enido]rm, l’Alfàs, JMartz).

Ocurrència persistent

Tenint en compte el valor de veracitat que atorguem a l’escriptura, podem pensar que la creació expressiva fer parapeu tindrà més fortuna que si s’haguera quedat com a argot per a iniciats, que és el que degué ser en algun temps, al costat de posar peu fiter, expressions que van rebre la funció de calcar l’hacer hincapié castellà.

Amb el significat ‘fer èmfasi, recalcar, insistir, subratllar, posar l’accent’, reig2 va incorporar la suposada locució fer parapeu*, indocumentada i inaudita en aquell moment, excepte en possibles converses de bar que fan broma sobre la possibilitat de traduir més o menys literalment qualsevol cosa del castellà-espanyol al valencià-català, com seria el cas de fer-ho equivalent del hacer hincapié espanyol, que algunes vegades hem sentit, en versió particular d’algun diputat valencià: fer hincapeu*.

El mateix Eugeni Reig va comentar (juliol del 2005):

Això de «fer parapeu» no ho tinc ben documentat. Ho deia un company meu de carrera que era de la Safor, però ni recorde com li deien ni recorde exactament quin era el seu poble. Algú em digué que això també ho deia Francesc Ferrer Pastor, però en el seu Diccionari general no hi és i a ell, per desgràcia, no puc preguntar-li-ho perquè ja ha mort.

De fet, la seua consulta a la llista Zèfir (març 2002) va rebre una resposta negativa de Josep Agustí (Horta):

«Fer parapeu» em resultava desconeguda.

Fins fa poc —ara ja no (setembre del 2005)—, podíem trobar un ús d’esta fórmula a la xarxa en una acta del Gremi de Campaners de València. Tanmateix, l’autor de l’acta ha decidit esmenar-ho, després de consultar l’avl, on no li han pogut validar l’expressió, sinó tot el contrari:

Diuen que «fer parapeu» seria més bé una adaptació per a evitar la malsonant «fer hincapeu», que seria ridícula.»

El cas és que l’autor de l’acta, amb molt bon sentit —i estil de redacció—, havia agafat l’expressió d’una veu suposadament autoritzada:

No és una expressió que utilitzem els campaners, sinó una expressió que jo havia sentit a una persona que considere que té un valencià més que correcte i que, pensava, és correcta.

En este cas, podem constatar que les veus autoritzades també fan broma de tant en tant o es deixen dur pel joc de la traducció literal. Estic segur que Eugeni Reig esmenarà la fitxa del seu llibre —o, si és el cas, la completarà i confirmarà amb més documentació.

Possalet

El topònim Possalet correspon al nom d’un barranc dels termes Riba-roja i Quart de Poblet. El barranc de Possalet continua cap a l’est i es convertix en el barranc de la Saleta quan passa per Aldaia i Alaquàs. L’origen del barranc és el barranco de Pozalet, denominació que rep a Xest i Loriguilla (segons una informació d’Aigües-Vives Pérez Piquer, 21.09.2001), on hi ha la partida Pozalet, sense article en cap dels usos, segons les dades del nomenclàtor (consulta: 06.02.2025). 🔗

preposició + conjunció que

Fragment d’un diari de sessions del Parlament de Catalunya (05.05.2022).

L’opcionalitat de l’elisió de la preposició de davant de la conjunció que és esmentada inicialment en l’apartat 19.4.3 giec: «amb elisió generalment de de»; eixa indicació remet a l’apartat 26.4.1, que dona la indicació següent:

(«Les subordinades substantives finites introduïdes per preposició») […] En la mesura que la conjunció que fa també una funció de nexe, en la llengua antiga s’elidien les preposicions en les subordinades introduïdes per que, igual que fan encara altres llengües romàniques com el francès i l’italià: Acostuma sa llengua ∅ que no sàpia mentir (∅ = a); No so digne ∅ que sies causa de la mia mort (∅ = de); Vosaltres trobats pler ∅ que jo prena muller (∅ = en). En l’actualitat, l’elisió és viva col·loquialment en moltes construccions i és l’opció preferible en els registres formals.

En atres apartats, 252.2, 31.4.1 i 31.4.2.4 , l’elisió és descrita com un tret habitual, però cal entendre —tal com mos ha comentat el servei de consultes de l’iec— que es tracta de l’«opció preferible en els registres formals» expressada en 26.4.1. En eixe sentit, podem observar que en els registres formals, i sobretot en els informals, és habitual mantindre l’estructura completa formada per preposició composta + conjunció que.*

*Nota fdt. Amb tot, l’elisió és habitual en els texts impresos o editats, pràctica derivada del fet que les indicacions normatives i estilístiques havien tendit fins ara a mostrar com un «error» o una «incorrecció» el manteniment de les preposicions en este context.

plemigjorn

No recullen els diccionaris habituals encara la paraula plemigjorn o premigjorn, que té diversos sentits. El més comú a la Valldigna és el que fa referència a la «becaeta» de després de dinar (sobretot en estiu) en l’expressió fer el plemigjorn. El dnv sí que incorpora migjorn com a sinònim de la sesta ‘becaeta del migdia’:

migjorn
[…] 2. m. Sesta 1. Li agrada molt fer migjorn tots els dies.

Sí que apareix documentat en el tvm:

fer migjorn (Callosa) (28) (86)
fer migjornada (Benimantell, Callosa, L’Alfàs) (72) (28)
fer el premigjorn (Benifairó de la Valldigna) (16) (33) (Tavernes de la Valldigna) (31)
fer el plemigjorn (Tavernes de la Valldigna) (33)
fer lo plemigjorn (Beneixama) (33)

No comenta massa este cas el dcorom (s. v. mig), que diu que ha rebut una informació des de Benifairó sobre premigjorn. En tot cas, busca una explicació diferent de la que li proposen (aprés migjorn):

Però, com sigui que la Valldigna és ja en l’àrea transsucrònica, on migjorn és el mot viu per a l’hora de la calda, això també podria ser que el bon llaurador ha pres migjorn, ‘s’ha pres una migdiada’, ‘ha pres una sesta’ (< hora sexta), que a força de repetir-ho s’hi ha esvanit la z sonora […], i ha premiğ̣órn s’ha substituït per fa premigjorn […].

Els meus companys vallers Josep Pons i Vicent Mifsud (maig 2010) em confirmen que la forma habitual és «fer el ple migjorn» (amb les dos paraules separades), encara que al poble ho pronuncien «fel premigjorn». El simater Àngel Alexandre li comentava sobre el cas (en Migjorn, març 2009) a Sico Fons (que havia demanat per la forma premigjorn):

Efectivament, això de plemigjorn (ple, no pre) ho he sentit molt a Tavernes. A Simat és molt més corrent parlar de plemigdia (pronunciat «plemesdia») i fa referència tant al període posterior al dinar (fins a les 5, aprox.) com a la dormida que té lloc durant eixe període.

El company Francesc Gascó corrobora el comentari:

Mon pare i les germanes, la meua àvia paterna i familiars de l’edat, sempre deien /plemijórn/. I «me’n vaig a fer plemigjorn» o usat com a substantiu tal qual: «este plemigjorn el soroll dels xiquets no m’ha deixat dormir».

Finalment, localitze el comentari següent (supose que de Salvador Jàfer – Ràfol de Salem):

Ací al Ràfol, hi havia el costum, com en molts pobles llauradors, de fer «el ple migjorn». Els llauradors se n’anaven a treballar enjorn al camp, cap al migdia, quan la temperatura pujava, com que no s’hi podia estar en els bancals, aprofitaven aquestes hores per a fer un bon descans després del dinar, i així que el sol havia traspassat el punt més alt del cel retornaven a la faena fins a la posta.

Podem localitzar (consulta: 16.09.2024) esta paraula en poemes de Salvador Jàfer i Sanxis, i Joan Vicent Clar i Camarena, i en texts d’Encarna Sant-Celoni i Josep Franco i Giner (dades del Cival revisades):

que sap buscar-los cada premigjorn –amb el mos encara a	Encarna Sant-Celoni	Al cor, la quimereta	2002
pot, de bon matí, al premigjorn i a poqueta nit– i	Encarna Sant-Celoni	Al cor, la quimereta	2002
que si no fa el premigjorn no hi ha qui l	Encarna Sant-Celoni	Al cor, la quimereta	2002

nostre país encara fa el plemigjorn mentre la indústria i el	Josep Franco i Giner	«Notes sobre el País Valencià: llauradors i comerciants», Saó, 20.12.2016	2016
interrompre la tranquil·la beatitud del plemigjorn , que també disfrutaven a la	Josep Franco i Giner	«Quadern de tornada VI», Saó, 25.02.2020	2020
eren efímerament, remotament provisionals, de plemigjorn . I he vist la cara	Josep Franco i Giner	«Confinament 8» , Nosaltres La Veu, 13.09.2020	2020

La variant plemigdia

La referència al periode del dia és l’únic significat que coneixia jo per a plemigjorn (segurament perquè no tenia costum de becar a migdia). El plemigdia no l’havia sentit mai, però enllaça amb el que diuen a Oliva (segons un altre informant):

A Oliva, que no queda lluny, de la dormida de després de dinar n’hem dit sempre «fer el ple de migdia». Ja veus que és el mateix dit d’una altra manera. En tot cas, millor ple que no pre. El ple de migdia fa referència a les hores de més sol i calor. També es parla del ple de l’hivern (quan més cru és) o del ple de l’estiu (quan més calor tenim).

paperot

La paraula paperot és d’ús comú en l’expressió fer el paperot, que és l’accepció que inclouen els dos diccionaris normatius:

(dnv) paperot
fer el paperot loc. verb. Fer comèdia, fingir una cosa per a obtindre un profit. Li agrada molt fer el paperot.

(diec) paperot
1 m. Paper o escrit menyspreable.
2 fer el paperot Fer comèdia, fingir, amb el fi d’aconseguir un profit.

En esta ocasió, el dcvb aporta més accepcions:

paperot m.
|| 1. Paper dolent; cast. papelote, papelucho. Especialment: a) Conjunt de pedaços i trossos de paper i de cartró destinats a fer-ne pasta de paper; cast. papelote.
|| 2. Paper gros; cast. papelazo.
|| 3. fig. Paper d’importància, planta, bon paper (Mall.); cast. papelazo, gran papel. «El teu cosí feia paperot, a sa processó, amb sa bandera».
|| 4. Fer el paperot: fer comèdia, fingir una cosa per obtenir un profit. Anem, mamzela, que vostè em fa el paperot, Oller Febre, i, 156.
|| 5. Fer paperots: fer mals papers, cometre informalitats (Empordà).

L’accepció despectiva fa referència inicialment a la poca qualitat o interés dels escrits, i eixa accepció ja es pot localitzar en el vocabulari medieval de Faraudo de Saint-Germain, que en troba una mostra al segle xv:

paperot s.
Paper inútil o sense importància, escrit de poc valor.

“Item molts paperots.”
Inventari de Pere de Queralt Any 1408

pomada

La paraula pomada hauria de tindre en els diccionaris una accepció semblant a esta:

pomada
f. Beguda menorquina elaborada a base de ginebra autòctona, sucre i suc o refresc de llima.

Hi ha documentació interessant per a considerar-ho, ja que la paraula és coneguda des de la segona mitat del segle xx («De l’aigua amb casalla al mojito o la pomada», Ara Balears, 14.09.2013) i, a més, apareix ja en obres literàries i en llibres sobre cocteleria:

33: Een dagenbroek (2016) de Cees Noteboom
Els dies bons (2021) d’Aina Fullana Llull
Des de la barra (2023) d’Esther Martínez

L’avl ja té la proposta per al dnv en la bústia (15.03.2024).

provessó

La variant provessó ‘processó’ és la forma general des d’Ulldecona fins a Crevillent (segons l’adlc). També és la forma usual a Vilalba dels Arcs, la Fatarella i Horta de Sant Joan (Terra Alta), a Móra la Nova (Ribera d’Ebre) i a Roquetes (Baixe Ebre). És la forma general al país Valencià, tal com comenta Joan Coromines en el declc (s. v. procedir):

Provessó, pròpia del val. i algunes comarques del cat. occid.: l’anoto en el Segre Mitjà (Tiurana, 1936), i de Ponts, Oliana i Solsona la porta AlcM, així com de Gandesa; és també la usada a la Baixa Ribagorça (Açanui, full parroquial, n.° 113); en el P. Val. sembla ser general (Borràs Jarque, BSCC xiv, 90; MGadea, T. del Xè i, 6, 49); probesó de la prima a Bel, provesó de la ermita de St. Jaume a CastPna., porbesó de la Creu al Piló d’aquest nom, el 3 de maig; porbesó dels pelegrins a St. Joan de Penyagolosa, Les Useres (de la qual em donà mil detalls el devot metge d’allà, 1961).

Vicent Beltran Calvo documenta més modernament l’ús d’esta paraula en «Les festes i la variació dialectal al migjorn valencià» (2014) :

Lluís Gimeno (1997) arreplega generalment a les comarques septentrionals valencianes provessó, llevat de les localitats del Portell de Morella, Castell de Cabres i el Boixar (professó) i Traiguera amb processó. Les meues dades constaten professó al Pinós i a l’interior del terme de Monòver, la demarcació murciana del Carxe i Barba-roja, pedania d’Oriola. Beltran i Herrero (2013) arrepleguen professó a la zona costanera de la Marina Baixa (Benidorm, l’Alfàs del Pi i Altea, a més de l’illot interior de Bolulla), llevat de la Vila Joiosa (processó); a l’interior sempre provessó, mentre que a la Marina Alta apareix majoritàriament provessor (forma única a Tàrbena), al costat de professor a Calp i a Pinos (Benissa), mentre que la forma etimològica sense -r (provessó) només es manté a Castells, la Vall d’Alcalà i parcialment a la Vall de Gallinera. […]
Documentem provessó a la segona meitat del segle xv en català oriental: «Una creu de crestay de provessó, ab se doia de coura» (Inventaris del segle xv, 5, p. 183, línia 3); professó es testimonia a bastament des del segle xiv en tots els dialectes.

Incorporació de provessó en el dnv

El dnv no arreplegava la variant provessó (consulta: 16.02.2024), però l’ha incorporada posteriorment (consulta: 04.06.2024; informació facilitada per Josep Lacreu), marcada com a pertanyent al registre coŀloquial. També inclou la variant professó, general més al nord. Podem observar que professó compartix amb provessó l’etiqueta «col·loquial».* Esta restricció a l’àmbit coŀloquialitat no pareix que siga adequada, vist que el diec considera professó forma secundària i no li adjudica cap marca valorativa.

En eixe sentit, el fet que pugam documentar la variant provessó en l’àmbit parlamentari (veg. intervenció de Joan Baldoví Roda en les Corts Valencianes, 18.04.2024), pot fer entendre que la variant s’ha de considerar com a variant diatòpica i que ha traspassat les fronteres de la coŀloquialitat. Certament, es pot analitzar també com a un indicador de l’estil de les intervencions parlamentàries: l’ús de les varietats, els registres i les variants en la cambra parlamentària mereix una anàlisi detallada des del punt de vista sociolingüístic. En tot cas, el fet que provessó —i moltes altres variants marcades estilísticament— siga usada en les intervencions parlamentàries amplia el registre formal que es pressuposa per a estos discursos amb un element de variació diatòpica, i li lleva a provessó càrrega de restricció als àmbits de la coŀloquialitat.

* El declc (s. v. procedir) indica que professó és «popular»: «variant popular de processó, alterada en part per dissimilació, i sobretot per una pseudo-etimologia mig-sàvia que equiparava a processó santa amb professió de fe». En un altra entrada comenta (s. v. cedir): «professó és una forma alterada per etim. pop., influència de professio, -onis, ‘acció de professar’ (ajudant-hi potser la dissimilació i el model del ll. clàssic profectio ‘acció d’anar-se’n’), però malgrat d’això fou d’ús si fa no fa constant des del S. xiii fins a temps bastant recents».

La mancança de la variant provessó en el diccionari provocava una percepció negativa: si professó era col·loquial (fora del País Valencià), si processó es podia considerar formal (és la forma principal en els diccionaris), la forma general al País Valencià, provessó, que no apareixia per escrit en el diccionari, ¿què era: un error?… Però, ¿un error del diccionari o un error dels valencians? L’absència en el diccionari de la variant provessó era un error que el dnv ha solucionat.

perilla

La paraula perilla s’usa habitualment a la Safor per a designar el ‘globus de vidre o de material translúcid que transforma en llum el corrent elèctric que li arriba a través del suport on s’encaixa o s’enrosca’. A la Plana Baixa (Zèfir, 06.11.2002) en diuen bombeta. La forma perilla no apareix encara en els diccionaris generals, a pesar que continua usant-se quotidianament (fet que comentava fa uns anys l’autor del bloc Saps què vull dir-te? en l’apunt «Jocs de taula i llengua» del 03.01.2010). Emili Llorca documenta este ús coŀloquial en el bloc La Parla d’Oliva (30.05.2011).

En el llibre La llengua als mitjans de comunicació (1990), Emili Casanova recomanava la incorporació d’esta paraula en els mitjans valencians. També recomanava estendre-la a «altres terres de parla catalana». En certa manera, això s’ha produït, ja que podem trobar que l’Ésadir (consulta: 24.01.204) ha acceptat l’ús d’esta paraula en una altra de les accepcions més comunes:

Recollit, entre altres obres, al DCVB i al DDLC.
Mota de pèl enmig del mentó.
Derivat de pera (recollit al diccionari normatiu amb aquest significat).

Tocar-se la perilla
Afaitar-se la perilla

Sinònims: masclet, barbeta (en alguns contextos).

Trobem més documentació en el ctilc, o en el cival, on la podem trobar en un vers de Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles) —per si cal afegir-li pedigrí literari—:

[…] aquell amor capaç de fondre tots els ploms,
rebentar les perilles, deixar el món a fosques.

Convé considerar, per tant, que l’entrada del ddlc pot servir de model a la introducció de la paraula amb eixes dos primeres accepcions generals:

perilla f. (perilles)

1. [Ncompt] Pera⁴. El general Tristany era un home greu i seriós, amb un gran bigoti caigut i una llarga perilla bufada […]. [Pla (1951): N, p. 37]ⁱ.
2. [Ncompt] Bombeta¹. Són més nombrosos els treballadors que fabriquen perilles o ampolles elèctriques […], que no els que ocupava la fabricació de ciris i espelmes. [Granell (1973): 33, p. 22]ⁱ.
Locucions
de perilla loc. adv. 1. [V1 LOC] (V1[venir, eixir-se’n]) De primera1 (loc.). ¿No veus que li haurà vingut de perilla poguernos acompanyar? [Roure (1897): T, p. 21]ⁱ. Var.: •de perilles.
Compl.: Anella de ferro de la part superior del bast, per on passa la garrotera en lligar la càrrega [DCVB]; Borla ornamental [DCVB]; Peça de l’extrem de l’arbre d’una embarcació [DCVB, DLCL].

Categoria: Lletra P

COORDINADORA DE DINAMITZACIÓ LINGÜÍSTICA DEL PAÍS VALENCIÀ