El nom cap

Alguns de les polisèmies que condicionen l’ús de la paraula cap ‘director -ra, comandament; autoritat suprema’ deriven de la imposició històrica i actual del castellà en els usos juridicoadministratius. El fet que en castellà s’utilitze jefe i jefatura ha induït a buscar sempre un equivalent similar per a denominar tots eixos càrrecs i òrgans. L’Optimot condensa en una fitxa (2889/4; consulta: 10.11.2023) unes quantes indicacions útils que permeten observar que la redacció en cada llengua està condicionada per les estructures i els termes disponibles. Per exemple:

És el cap de personal de l’empresa (equivalent al castellà Le corresponde la jefatura del personal de la empresa)

La fitxa de l’Optimot no ho explica, però cal tindre en compte que prefectura només és equivalent del castellà jefatura en els àmbits policials, penitenciaris, històrics o eclesiàstics.

El Manual de redacció i estil d’Eusebi Coromina (2008, s. v. prefectura) dona la indicació següent:

Altres recursos per substituir jefatura són, d’acord amb el context, departament, unitat o àrea, en cas que faci referència a un òrgan; o bé comandament, en cas de fer referència a la funció d’un cap.

A més, els criteris de traducció de la Generalitat de Catalunya (1999) contenien una nota que sintetitzava la problemàtica i limitava les possibilitats d’equivalència en el cas de prefectura:

Atès que en català no disposem de l’equivalent lingüístic de jefatura creat a partir del mot cap, i tenint en compte que no es pot traduir aquest terme per un terme pròxim com ara direcció o servei, perquè a l’organigrama hi ha altres unitats de rang superior o inferior que tenen aquestes designacions (la Prefectura Provincial de Trànsit depèn de la Direcció General de Trànsit), la forma equivalent proposada i usada és prefectura. La persona que n’és responsable té el càrrec de cap de la Prefectura Provincial de Trànsit.

Vaciŀlacions en el cas del càrrec de cap d’estat

Els equivalents més habituals per al terme castellà jefatura són, segons el dlcm (consulta: 02.02.2010):

jefatura
(cargo) direcció, comandament m; (de policía, de tráfico, etc) prefectura, direcció; jefatura del Estado càrrec de cap d’Estat; cap d’Estat.

El decascat05 afig:

║ (sede) direcció, seu central. ║ jefatura del Estado suprema autoritat de l’estat. | cap d’estat. Decreto de jefatura del Estado, decret del cap d’estat.

Vist tot això, sembla que la solució per a referir-se a eixa figura o càrrec consistix a utilitzar l’estructura del valencià i a evitar pensar-ho en castellà. Per exemple, es podria resoldre amb les expressions següents:

• …l’exercici del càrrec de cap del grup radiològic…
• …proposar a la direcció de pràctiques formatives…
• …proposar a l'[oficina, departament, servici…] de cap d’estudis…
• …el seu dret a saber si la figura de l’estat és una institució idònia…
• …ha donat una certa estabilitat a la [funció, figura, institució…] de cap de l’estat…

Però la imposició del castellà, sobretot en els àmbits juridicoadministratius i periodístics, induïx a calcar l’estructura d’ús del castellà. Això ha generat una alternativa analògica, caporalia.

La creació analògica caporalia

A pesar que tenim diverses solucions a l’abast, la tendència a calcar la formulació en castellà ha fet que aparegueren propostes que no han arribat als diccionaris, com ara el poc difós xefatura (proposat per Badia i Margarit en 1983, que el considerava «necessari») o el més recurrent caporalia, no arreplegat pels diccionaris habituals, però que va apareguent per la documentació oficial o periodística i pels rètols de les institucions educatives, i que ja va ser utilitzat per Alcover l’any 1919, tot i que no el va incloure en el dcvb. Alguns exemples:

• Antoni Maria Alcover i Sureda, Bolletí del diccionari de la llengua catalana, volum 10: «Per un atrabiliari engaumeit ab la caporalia de la Diputació de Barcelona, de l’Institut d’Estudis Catalans, de La Lliga Regionalista i de la Mancomunitat?» (p. 394); «Dels caporals, polítics que, per salvar llur caporalia, fan aqueixes fantasies, fiauvosne tan poc com d’unes cases que cauen». (p. 409)
• Ordre de 16 de setembre de 1987 de la Generalitat de Catalunya: «L’encomanament, en el seu moment, pel Consell a la Generalitat de l’exercici de la Caporalia del Grup Radiològic que se li assigni en el Pla Bàsic d’Emergència Nuclear».
• Ajuntament d’Estellencs, Ordenança fiscal reguladora de l’impost sobre vehicles de tracció mecànica (2013, art. 10.5): «Igualment hauran d’acreditar prèviament al pagament de l’impost, que sol·licitin davant la Caporalia Provincial de Trànsit, la baixa definitiva d’un vehicle».
• Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport de la Generalitat valenciana, resolució de 29 de juny de 2018: «Proposar a la caporalia de pràctiques formatives, i, si no, a la persona coordinadora de cicles, o a la caporalia d’estudis quan no existisca cap de les anteriors, les sol·licituds de permisos extraordinaris per a la seua tramitació.»
• Víctor Maceda, «La Corona, cap per avall», El Temps, 03.12.2018: «la democràcia gaudeix de prou maduresa a Espanya per exercir el seu dret a saber si la caporalia de l’Estat és una institució idònia per a la corrupció».
• Joan Garí, «Elionor i Estellés», Diari La Veu, 08.11.2023: «L’actual monarquia podrà ser acusada de moltes coses, però ha donat una certa estabilitat a la caporalia de l’estat».

La proposta de Badia i Margarit (1983)

No trobem massa referències que debaten la proposta d’equivalència en català del terme prefectura. Amb tot, sí que podem esmentar que Ernest Sabater i Siches fa un comentari sobre la qüestió en el seu Diccionari ideològic (1990); i, sobretot, un article que conté les reflexions d’una proposta d’Antoni M. Badia i Margarit, «L’establiment del llenguatge administratiu català: de la teoria a la realitat» (Revista de Llengua i Dret, núm. 1, 1983):

[..] Addueixo, per fi, un darrer cas, que és tan fàcil de presentar com difícil de resoldre, si ho hem de jutjar per la inutilitat de tots els esforços fets fins ara, que encara no ha arribat a port. Un cas, d’altra banda, per al qual m’atreviré a suggerir una solució, que —a parer meu— no manca de versemblança. Es tracta del cast. jefatura. Ningú no posa en dubte que l’equivalent idoni del cast. jefe és el cat. cap. Ara bé, tan fàcil que és, per al castellà, de fer, de jefe, el derivat jefatura, en català no hi ha manera de treure un derivat correcte de cap, que pugui assumir el significat del cast. jefatura. I, de fet, el mot cast. jefatura manca prudentment als diccionaris bilingües del castellà-català, o hi és amb significats poc adequats, i tampoc no els consignàrem Carles Duarte i jo dins el nostre Formulari administratiu (on hauria hagut d’aparèixer a la pàgina 328). Sóc testimoni d’una llarga i penosa sessió tinguda a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, fa un cert temps, en la qual ens havíem proposat trobar solució en aquest problema que, si no és crucial, no deixa de tenir la seva importància. Els nostres afanys hi foren debades. Descartades totes les possibilitats i realitzades totes les consultes, i veient-nos impotents per a prendre un acord, ens inclinàvem cap a les formes catalanes delegació o direcció (que esdevindrien, doncs, equivalents del cast. jefatura). El nostre debat havia estat provocat per una sol·licitud feta a l’Institut per l’Ajuntament de Barcelona, pensant d’una manera concreta i particular, en la Jefatura (Superior) de Policía. Davant les nostres inclinacions, tothom tindrà el mateix dubte: en castellà, no són pas sinònims jefatura i delegación, com tampoc ho són jefatura i dirección. I si no són sinònims en castellà, ¿com podríem fer-los-hi en català?En efecte: nosaltres mateixos, en el decurs de la nostra recerca, prou ens adonàvem que si, esteses pels barris de la ciutat, hi havia les diverses Delegacions de Policia, era un contrasentit que la Jefatura (s’entén que es troba per damunt de les Delegacions) també s’anomenés Delegació (per més que hom la distingís amb determinats adjectius, com Delegació Superior —frase que al seu torn entranya un nou contrasentit). I semblantment amb Direcció: Direcció Superior de Policia no podia dir-se d’un organisme provincial, supeditat a una Direcció General del Ministeri (i ací es dóna la circumstància que l’adjectiu Superior, en ésser aplicat a la Direcció d’una capital de província, suggereixi un rang més elevat que no pas General, amb què es designa la Direcció de la capital de l’estat). No, el tema no és gens fàcil.

Més encara. Ni que hom pogués admetre el cat. delegació pel cast. jefatura (en el cas relatat), és obvi que aquesta solució era del tot inviable en la majoria de casos en què hom empra jefatura. Una delegaió de serveis no és, posant-ho en castellà, una jefatura de servicios, sinó una delegación de servicios. ¿Com podríem fer servir delegació per a traduir jefatura de negociado, jefatura de grupo, jefatura de personal, i tantes d’altres frases per l’estil? Les traduccions mitjançant el cat. delegació hi esdevenen simplement impossibles. Amb direcció es repeteix la història: per més que fos acceptable de dir Direcció (General) de Policia, aquest mot també hauria de rebutjar-se en la majoria de casos en què en castellà es fa servir jefatura. N’hi ha prou de pensar que, ara que la Generalitat de Catalunya ha creat força càrrecs anomenats de caps de serveis, esdevé molt difícil de denominar l’àmbit que correspon a un cap (com si diguéssim, la institució de la qual té cura): una vegada més, ens manca l’equivalent de cast. jefatura. I seria erroni de designar l’àmbit o la institució amb el nom de direcció, perquè això ens duria novament a un contrasentit: la direcció de serveis es trobaria al dessota de la direcció (general), tot i tenir totes dues figures administratives un mateix i únic nom: direcció (essent, però, totes dues de rang diferent).

No, no ens satisfan delegació ni direcció (per al cast. jefatura). Com en el cas del cast. devengar, devengo, també ací és obvi que l’Institut d’Estudis Catalans és qui té poder decisori en aquesta matèria. Tanmateix, i mogut pel millor esperit de col·laboració, desitjo de fer un suggeriment que potser ens permetria de sortir de l’atzucac. No cal dir que el faig a títol personal i no en tant que membre de l’Institut. Tampoc no és una «pensada» per intuïció, sinó el fruit de llargues cavil·lacions.

La meva proposta és adoptar el mot xef (sinònim de cap), el qual favorejaria ipso facto d’admetre un derivat normal: xefatura. Tots dos mots, amb la x de xeix, palatal fricativa sorda. Heus ací les quatre raons en què fonamento la proposta.

1) L’adopció de xef prepararia el terreny per a anar fent desaparèixer el castellanisme cru jefe (pronunciat amb j castellana), per cert, molt arrelat en els usos actuals de la llengua, amb ironia («Hola, jefe, com estàs»?) o sense («el jefe d’estació»). No hem de prendre en consideració l’antiga pronunciació popular, amb k- (quefe), avui pràcticament inexistent (Ramon Cerdà ha fet veure que la j velar castellana s’incorpora amb força facilitat al sistema de la llengua catalana, cosa que no ocorre, per exemple, amb z interdental). Al contrari, l’adopció de xef —corresponent al cast. jefe— es trobaria en la línia normal d’equivalències j (cast.) = ix (cat.): lejía = lleixiu, caja = caixa, etc.

2) No obstant el que acabo de dir (que podia fer creure que partíem del cast. jefe, per a fer-ne el cat. xef), no és per la via del castellà que jutjo defensable la introducció de xef, sinó per una via més directa. Atès que jefe és un gal·licisme de la llengua castellana (préstec del francès chef), m’he dit: gal·licisme per gal·licisme, el català pot manllevar-lo directament de la llengua d’origen. Més ben dit: en comptes d’un gal·licisme indirecte, entrat per la porta inmediata del castellà, tindríem un gal·licisme pur i net. Hom pot fer-hi l’objecció que així provoquem artificialment un préstec que, si no s’havia produït espontàniament, no tenia raó d’ésser. Reconec que el provoquem en una certa mesura; però només en una certa mesura, per tal com, en el decurs dels darrers anys, si més no tres persones, i no pas indocumentades, s’han adreçat a mi, en converses o per escrit, per a demanar-me d’estudiar la possibilitat d’incloure el mot xef en el vocabulari català, com a solució per a enterrar l’enutjós castellanisme jefe (que, si no, veien totalment arrelat). I haig d’afegir que les persones al·ludides no hi preseentien la relació que s’estabiliria entre xef i el derivat xefatura (relació per a mi essencial per a justificar la inclusió de xef). D’altra banda, la proposta de xef no implicaria de cap manera l’arraconament de cap, ni menys encara la seva desaparició. Seria un cas més de dos sinònims un dels quals genera el derivat corresponent.

3) L’adopció de xef facultari un dia (un dia no pas llunyà, tal com van les coses) de fer-en amb comoditat el femení corresponent: xefa. És clar que tenim cap, que val per a ambdós gèneres. En realitat, però, avui es fa bon xic violent de dir: la cap de negociat. Ho visc quotidianament a la Universitat: la cap no encaixa prou bé, i suscita una mena de repulsió entre els usuaris de la llengua, els quals arriben a preferir, tot expressant-se en català, la jefe (àdhuc la jefa) de negociat. Remarquem que la tendència a dotar un nom de càrrec amb una forma específica per al femení és cada cop més forta, tant en català com en castellà. Aquesta tendència es torna impossible en el cas de cap, car mai no podríem dir ni escriure la capa de negociat!

4) Una vegada establert xef, se’n pot obtenir un derivat correcte en català, d’acord, doncs, amb la seva estructura per a la formació de mots. Com de prelat es fa prelatura, i de nunci, nunciatura, partint de xef arribem al necessari xefatura. Si és cert que del mot cap no podíem canalitzar, per les vies normals d’obtenció de mots, ni un derivat que pogués assumir el significat de l’important vocable cast. jefatura, això no succeeix amb el primitiu xef, que desemboca, de manera ben natural, en el derivat xefatura. En suma, i d’acord amb la meva proposta, la incorporació del mot nou xefatura ja no és adoptar un castellanisme violent i flagrant, sinó extreure correctament un derivat del primitiu xef, gal·licisme que té certs avantatges de tipus morfològic damunt el seu sinònim cap, i que no deixa de recolzar sobre un sentment que s’endevina en el cos social de la llengua. Ja no caldrà recórrer a les solucions de delegació ni de direcció (per a traduir el cast. jefatura), solucions forçades i inaplicables en bon nombre de casos.

^{Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.}