En l’àmbit dels moviments socials s’utilitza la paraula senyoro (provinent del castellà señoro) per a referir-se a l’home que menysprea les revindicacions feministes. Si tot anara bé, possiblement no arribaria el terme a incloure’s en els diccionaris. De moment, tal com admet el Cercaterm (resposta del 17.04.2026), podem considerar «adequat en català l’adaptació gràfica senyoro, que ja té cert ús».
Podem documentar-ne l’ús des de fa uns anys:
- Rudolf Ortega, «Senyoros de la RAE» (El País, 28.11.2018):
I aquí tots els senyoros de la RAE s’han començat a remoure a la cadira. Quin gran terme, senyoro.
- Laura Aznar, «Prou del masclisme dels ‘senyoros’ a les tertúlies» (Crític, 24.11.2021):
El tema és que el malestar d’aquest prototip de senyoros amb mi i amb les altres companyes que també els confronten té unes arrels més profundes…
- Marta Ramon, «No suporten les dones que no callen» (Ara, 29.09.2022):
I això que l’escàndol de la selecció espanyola femenina genera molt interès als “senyoros” de moltes redaccions.
- Parlament de Catalunya (23.03.2023), diputada Susanna Segovia Sánchez:
…el que acabem generant són aquestes sensacions de rebuig i de mofa per part de «senyoros» - Corts Valencianes (15.04.2026), diputada Maria Josep Amigó Laguarda:
Estos «senyoros», perquè això sí, tenen això en comú, són tots «senyoros», estan al control d’À Punt.
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.