El verb repostar va ser tractat fa uns anys en un article d’Albert Pla i Nualart («Parem a repostar», Avui, «Català a la Terrasseta», 08.08.2009):
Però, ¿podem dir repostar si no és a cap diccionari? El gdlc accepta posta com els cavalls que, en l’antic correu, es tenien a punt per canviar els que arribaven esgotats. A partir de posta formar un verb amb el prefix re- i el sufix -ar és morfològicament impecable. Semànticament, la metàfora canviar els cavalls per omplir el dipòsit és perfecta. Si el català pot arribar sol a un neologisme —que la gent ja fa servir—, tancar-li la porta perquè el castellà hi ha arribat abans, quan, a més, el necessitem, fa més mal que bé a la llengua.
És cert que en aquell moment no apareixia encara en els diccionaris habituals, i es pot suposar que si no fora pel castellà, potser tampoc s’usaria en català i faríem servir variacions sobre reabastecimento, ravitaillement, refueling o rifornimento… Però això seria en un altre món de relacions lingüístiques diferents. De fet, el dnv ha introduït el verb:
repostar
v. tr. Reposar (provisions o combustible).
Segons el ctilc (consulta: 11.09.2009), l’usava ja Lluís M. Xirinacs en Subjecte (1975):
desconnecten totes llurs neurones les unes de les altres, per repostar energies vegetatives.
I en la xarxa ja podíem trobar (consulta: 11.09.2009):
[…] Pertan los dits Batlle e prohomens volents e injuria de aquell e sobre los danys que alguns porien repostar per les pedres que los dits orats e innocents tiren […]
Historia de Tortosa y su comarca, Enrique Bayerri y Bertomeu, 1933: és una citació antiga i no sé si hi ha alguna errada.[…] van aconseguir tot el que els calia per a «repostar» llurs vaixells.
Una zona explosiva: el nord-est de Brasil, Josué de Castro (versió catalana de Ramon Folch i Camarasa), 1965.
El terme castellà repostar apareix documentat en el Corde cap als anys quaranta del segle xx, però, abans trobem en la xarxa una referència (on interprete l’abreviació com a ‘Aragón’) (consulta: 12.09.2009):
reposte, s. m. Ar. V. despensa. (Diccionario de la lengua castellana de Manuel Núñez de Taboada, 1825)
El rebost
Això mos acosta molt al valencià rebost (que molta relació té amb la posta en l’ascendència llatina). De passada topem també amb l’italià riposto ‘locale con funzione di dispensa o di ripostiglio’ (De Mauro), amb l’anglés repository (1485; consulta: 12.11.2009), i en 1831 trobem el verb en el Diccionario marítimo español de Martín Fernández de Navarrete (consulta: 12.09.2009).
És a dir, que continua el viatge del valencià-català rebost (o de l’aragonés reposte) —puga ser que heretats de l’occità (provençal; consulta: 12.09.2009) rebost o emparentats amb ell—, que ens torna a visitar.
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.