Uns quants autors d’articles d’opinió i periodístics han utilitzat l’expressió «amb perdó de taula»:
- Manuel Martí («Política (lingüística) minimalista: el molt honorable EZ, els seus antecessors (no menys honorables) i la UVEG, que passava per allí», 23.03.2000): «(en valencià, que això també és analfabetisme, diria jo modestament i amb perdó de taula)»
- Manel Rodríguez-Castelló («Benidorm 2011», 09.01.2011): «He estat un dies desenganxat del país (valencià, amb perdó de taula)»
- Manel Rodríguez-Castelló («Andorra, gener 2012. 1», 18.01.2012): «del vol sobre els esquís, de les cerveses (amb perdó de taula) amb Josep i Teresa a la sagardotegia»
- Àlex Agulló («Pa una que ens ne toca, fins la soca», 09.02.2020): « encara tens menys dret a no sentir-te bé, a no sentir-te pagat i devanit, amb perdó de taula, tens l’obligació moral de sentir-te de p… mare.»
- Joan Garí («Xiclets amb sucre: el manierisme de Jean Echenoz», 10.11.2021): «L’escriptura d’Echenoz es resol en un manierisme que tendeix a exasperar-me, amb perdó de taula.»
- Joan Garí («Teoria general de la víctima», 05.03.2025): «Crec que són preguntes pertinents, amb perdó de taula.»
L’expressió no apareix en els diccionaris ni en els repertoris de modismes. Mirant l’ús que en fan els articulistes esmentats, sembla una recreació ampliada de l’expressió castellana «con perdón» (segons el drae: ‘como excusa a algo que se dice, suponiendo el hablante que es inapropiado’). En qualsevol cas, Aina Monferrer Palmer (L’estil de Vicent Andrés Estellés. Anàlisi i aprofitament didàctic d’un corpus poètic, 2010) li troba una explicació cultural:
Parem ara atenció a les conseqüències de la idiomaticitat de moltes de les unitats fraseològiques. Es tracta d’elements que sovint se n’ixen de la norma sintàctica i que
tenen un significat idiomàtic que amaga certa informació sobre les creences o esquemes mentals d’alguna comunitat d’individus. Per exemple, l’ús de la locució “amb perdó de taula” implica que dins d’aquesta comunitat hi ha certs comportaments considerats obscens i inapropiats per a l’hora de menjar. A més, d’aquesta locució també se’n deriva el fet que en aquesta societat s’acostuma a menjar alhora amb més individus i es fa al voltant d’una taula.
A banda d’això, convé afegir, tornant a llegir el poema «Cant de Vicent» de Vicent Andrés Estellés (1956-1958; publicació: Llibre de meravelles, 1971), que el sintagma era «amb perdó de la taula»:
…com mamares la llet vares mamar l’idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Estellés torna a usar l’expressió en el pròleg de 1973 de la seua edició de Lo procés de les olives de Bernat Fenollar:
No n’hi ha massa dades, no n’hi ha massa documents: vull dir que ens està permesa, amb perdó de la taula, la dispersa i no massa honesta divagació.
Tirant més arrere en el temps, en la revista Pakitu (1926) també trobem un fragment (crec que es tracta del relat «Impressions d’un senyor de bona fe») on sembla que té el mateix recurs expressiu utilitzat. El narrador entre en un bar, on sorprén una conversa. L’amo del bar diu:
…el mateix me fa fer un llit o treure una bacina, amb perdó de la taula.
Joan Josep Cardona («Parla bé i bones formes», 19.11.2023) comenta un poc esta expressió:
Situant-se tal forma de relació a tot nivell humà incloent-se a les més humils capes socials saber utilitzar les més elementals normes de respecte era el sinònim d’allò que se sol dir “persona educada”. En l’arrel dels tòpics col·loquials frases com “perdone que li trenque el dir” intenció d’interrompre una conversa, era una gentil indirecta a evitar la deriva a una situació d’incomoditat. Dir “amb perdó de la taula” també entrava en la tertúlia quan s’havia d’esmentar una inconveniència”. Quan s’advertia amb el popular “parlar bé no costa un patxo” a qualsevol que digués alguna frase fora lloc es corregia humorísticament a qui s’esgolava perillosament a la utilització de paraules grolleres.
Podem trobar també la versió completa («amb perdó de la taula») fent referència al poema d’Estellés o sense fer-hi referència:
- Homenatge dels escriptors al professor Manuel Sanchis Guarner (1986): «[…] hi ha una bona quantitat de, amb perdó de la taula, cagades de mosca»
- Raül (bloc Viatger que s’extravia, 21.03.2008): «[…] que també ajuden a la cosa plaent, amb perdó de la taula.»
- Ramon Sista i Vicén («Lleidatanovalencià», Menú de degustació : opinions nutrícies sobre la cuina de la llengua, 2009): «[…] dit sia castament i amb perdó de la taula, com hauria dit Vicent Andrés Estellés.»
Caldrà vore la documentació futura que vagen produint els usuaris de l’expressió per vore si es consolida i acaba tenint un significat més consolidat, a banda del recurs estilístic atenuador —aquella antiga captatio benevolentiae— que sembla tindre actualment.
Versions en altres llengües
A pesar que en castellà també és una expressió coneguda («con perdón de la mesa»), el Corde només la documenta en dos obres d’Alfonso Sastre de finals dels anys sixanta del segle xx, però la podem localitzar en Almanaque de ‘La Ilustración’ (1907):
Yo, con perdón de la mesa, no me pude resistir más al chiste alevoso […]
A més, anteriorment, podem documentar-la en el llenguatge parlamentari espanyol del segle xix, com a fórmula atenuadora o de descàrrec (s’usa en altres parlaments on es parla en castellà, com ara Perú o Uruguay):
(1855) El Sr. MARTINEZ FALERO: Ayer ocurrió una cosa incalificable, y sea dicho con perdon de la Mesa y con el respeto debido al Congreso.
(1883) El Sr. TERRERO: […] Yo creo, y lo digo con perdon de la Mesa, à qulen yo respeto mucho […]
Se n’han fet més versions amb una intenció semblant, com ara «con perdón del pleonasmo» (revista Cabildo, Argentina, 2010), «con perdón de pleonasmo» (Veneçuela, 2008), «Yo soy economista -como decía un amigo, con perdón de la palabra-» (Argentina, 2010).
En francés hi ha l’equivalent expressiu —també habitual en valencià amb la forma «perdó per»— que podem exemplificar amb «pardon du mot» o «pardon de l’expression».
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.