La preposició detràs és ben antiga —es documenta tant en Ausias March com en el Tirant lo Blanch— i també és d’ús actual. Es documentava en el pdl-iec (consulta: 2005; ara en el ctilc) des del 1832 (Josep-Melcior Prat i Colom) fins al 1931 (Llorenç Riber). A les Corts valencianes és usada pels diputats des de fa temps i actualment: Mundo Alberto (2005), Albiol Guzmán (2009), Querol Anglés (2025), ja que és usual encara en els parlars del Maestrat. En una situació semblant es troben atràs i detràs, esta última amb molta més vitalitat i més usos. El dcorom donava la indicació següent:

«Després de l’E. Mj. tras i atràs han quedat antiquats. No tant detràs; que, si bé exclòs rigorosament de la llengua literària, encara és d’ús vulgar en moltes comarques.»

L’entrada del dcvb per a tras diu (a l’interior enllacem l’entrada detràs):

TRAS prep. i adv. ant. Darrera. En tots mos dies veritat pos davant mi e falsetat me git tras les costes, Llull Cont. 23, 27. E’l cauall qui ranqueia de tras en lo girament, MS Klag. segle XIV, 7. Sí que no veu tras paret, mas per rexa, Ausiàs March lxxxvii. De part de tras portaua cuyro de bou clauat ab lo peto, Tirant, c. 65. Per qu’encara Lloth no fo tras la mata, Brama llaur. 239. Me venien molt sovint cartes, unes tras altres, Lacavalleria Gazoph. Roman tras la porta closa, Riber Poes. 319. A pleret, de puntetes, tras la ciutat calmosa, Berga MT 108. Tras sa porta: darrera la porta (es deia a l’Empordà encara en el segle XIX). Anar tras d’algú o d’alguna cosa: anar-hi darrera, cercar, procurar d’obtenir-ho. De tras: darrera (V. detràs). Qui parla mal de tu de tras, Turmeda Amon. A tras: arrera. Quant lo senyor lo volrà tirar a tras, no porà, Eximenis Terç, c. 356 (Aguiló Dicc.). Com donchs los hagués dit “yo só”, tornaren a tras, Gerson Passio, c. 6. A tras que: a més que, malgrat que. “A tras de que em feia enfadar, em feia riure”: a més (o malgrat) que em feia enfadar, em feia riure (Solsona, Cardona, Gironella).

 

---

^{Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.}