cap d’estat

Cap d'estat
Fragment d’Història contemporània de Catalunya de Jaume Sobrequés i Callicó (1997).

El nom cap

Alguns de les polisèmies que condicionen l’ús de la paraula cap ‘director -ra, comandament; autoritat suprema’ deriven de la imposició històrica i actual del castellà en els usos juridicoadministratius. El fet que en castellà s’utilitze jefe i jefatura ha induït a buscar sempre un equivalent similar per a denominar tots eixos càrrecs i òrgans. L’Optimot condensa en una fitxa (2889/4; consulta: 10.11.2023) unes quantes indicacions útils que permeten observar que la redacció en cada llengua està condicionada per les estructures i els termes disponibles. Per exemple:

És el cap de personal de l’empresa (equivalent al castellà Le corresponde la jefatura del personal de la empresa)

La fitxa de l’Optimot no ho explica, però cal tindre en compte que prefectura només és equivalent del castellà jefatura en els àmbits policials, penitenciaris, històrics o eclesiàstics.

En el cas de les direccions de trànsit, el company Josep Antoni Riera (17.04.1997) mos comunicava que ho havien adaptat com a prefectura, i posava com a exemple la Prefectura Provincial de Trànsit de València, on treballava aleshores.

El Manual de redacció i estil d’Eusebi Coromina (2008, s. v. prefectura) dona la indicació següent:

Altres recursos per substituir jefatura són, d’acord amb el context, departament, unitat o àrea, en cas que faci referència a un òrgan; o bé comandament, en cas de fer referència a la funció d’un cap.

A més, els criteris de traducció de la Generalitat de Catalunya (1999) contenien una nota que sintetitzava la problemàtica i limitava les possibilitats d’equivalència en el cas de prefectura:

Atès que en català no disposem de l’equivalent lingüístic de jefatura creat a partir del mot cap, i tenint en compte que no es pot traduir aquest terme per un terme pròxim com ara direcció o servei, perquè a l’organigrama hi ha altres unitats de rang superior o inferior que tenen aquestes designacions (la Prefectura Provincial de Trànsit depèn de la Direcció General de Trànsit), la forma equivalent proposada i usada és prefectura. La persona que n’és responsable té el càrrec de cap de la Prefectura Provincial de Trànsit.

Vaciŀlacions en el cas del càrrec de cap d’estat

Els equivalents més habituals per al terme castellà jefatura són, segons el dlcm (consulta: 02.02.2010):

jefatura
(cargo) direcció, comandament m; (de policía, de tráfico, etc) prefectura, direcció; jefatura del Estado càrrec de cap d’Estat; cap d’Estat.

El decascat05 afig:

(sede) direcció, seu central. ║ jefatura del Estado suprema autoritat de l’estat. | cap d’estat. Decreto de jefatura del Estado, decret del cap d’estat.

Vist tot això, sembla que la solució per a referir-se a eixa figura o càrrec consistix a utilitzar l’estructura del valencià i a evitar pensar-ho en castellà. Per exemple, es podria resoldre amb les expressions següents:

  • …l’exercici del càrrec de cap del grup radiològic…
  • …proposar a la direcció de pràctiques formatives…
  • …proposar a l'[oficina, departament, servici…] de cap d’estudis…
  • …el seu dret a saber si la figura de l’estat és una institució idònia…
  • …ha donat una certa estabilitat a la [funció, figura, institució…] de cap de l’estat…

Però la imposició del castellà, sobretot en els àmbits juridicoadministratius i periodístics, induïx a calcar l’estructura d’ús del castellà. Això ha generat una alternativa analògica, caporalia.

La creació analògica caporalia

A pesar que tenim diverses solucions a l’abast, la tendència a calcar la formulació en castellà ha fet que aparegueren propostes que no han arribat als diccionaris, com ara el poc difós xefatura (proposat per Badia i Margarit en 1983, que el considerava «necessari») o el més recurrent caporalia, no arreplegat pels diccionaris habituals, però que va apareguent per la documentació oficial o periodística i pels rètols de les institucions educatives, i que ja va ser utilitzat per Alcover l’any 1919, tot i que no el va incloure en el dcvb. Alguns exemples:

  • Antoni Maria Alcover i Sureda, Bolletí del diccionari de la llengua catalana, volum 10: «Per un atrabiliari engaumeit ab la caporalia de la Diputació de Barcelona, de l’Institut d’Estudis Catalans, de La Lliga Regionalista i de la Mancomunitat?» (p. 394); «Dels caporals, polítics que, per salvar llur caporalia, fan aqueixes fantasies, fiauvosne tan poc com d’unes cases que cauen». (p. 409)
  • Ordre de 16 de setembre de 1987 de la Generalitat de Catalunya: «L’encomanament, en el seu moment, pel Consell a la Generalitat de l’exercici de la Caporalia del Grup Radiològic que se li assigni en el Pla Bàsic d’Emergència Nuclear».
  • Ajuntament d’Estellencs, Ordenança fiscal reguladora de l’impost sobre vehicles de tracció mecànica (2013, art. 10.5): «Igualment hauran d’acreditar prèviament al pagament de l’impost, que sol·licitin davant la Caporalia Provincial de Trànsit, la baixa definitiva d’un vehicle».
  • Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport de la Generalitat valenciana, resolució de 29 de juny de 2018: «Proposar a la caporalia de pràctiques formatives, i, si no, a la persona coordinadora de cicles, o a la caporalia d’estudis quan no existisca cap de les anteriors, les sol·licituds de permisos extraordinaris per a la seua tramitació.»
  • Víctor Maceda, «La Corona, cap per avall», El Temps, 03.12.2018: «la democràcia gaudeix de prou maduresa a Espanya per exercir el seu dret a saber si la caporalia de l’Estat és una institució idònia per a la corrupció».
  • Joan Garí, «Elionor i Estellés», Diari La Veu, 08.11.2023: «L’actual monarquia podrà ser acusada de moltes coses, però ha donat una certa estabilitat a la caporalia de l’estat».

 


La proposta de Badia i Margarit (1983)

No trobem massa referències que debaten la proposta d’equivalència en català del terme prefectura. Amb tot, sí que podem esmentar que Ernest Sabater i Siches fa un comentari sobre la qüestió en el seu Diccionari ideològic (1990); i, sobretot, un article que conté les reflexions d’una proposta d’Antoni M. Badia i Margarit, «L’establiment del llenguatge administratiu català: de la teoria a la realitat» (Revista de Llengua i Dret, núm. 1, 1983):

[..] Addueixo, per fi, un darrer cas, que és tan fàcil de presentar com difícil de resoldre, si ho hem de jutjar per la inutilitat de tots els esforços fets fins ara, que encara no ha arribat a port. Un cas, d’altra banda, per al qual m’atreviré a suggerir una solució, que —a parer meu— no manca de versemblança. Es tracta del cast. jefatura. Ningú no posa en dubte que l’equivalent idoni del cast. jefe és el cat. cap. Ara bé, tan fàcil que és, per al castellà, de fer, de jefe, el derivat jefatura, en català no hi ha manera de treure un derivat correcte de cap, que pugui assumir el significat del cast. jefatura. I, de fet, el mot cast. jefatura manca prudentment als diccionaris bilingües del castellà-català, o hi és amb significats poc adequats, i tampoc no els consignàrem Carles Duarte i jo dins el nostre Formulari administratiu (on hauria hagut d’aparèixer a la pàgina 328). Sóc testimoni d’una llarga i penosa sessió tinguda a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, fa un cert temps, en la qual ens havíem proposat trobar solució en aquest problema que, si no és crucial, no deixa de tenir la seva importància. Els nostres afanys hi foren debades. Descartades totes les possibilitats i realitzades totes les consultes, i veient-nos impotents per a prendre un acord, ens inclinàvem cap a les formes catalanes delegació o direcció (que esdevindrien, doncs, equivalents del cast. jefatura). El nostre debat havia estat provocat per una sol·licitud feta a l’Institut per l’Ajuntament de Barcelona, pensant d’una manera concreta i particular, en la Jefatura (Superior) de Policía. Davant les nostres inclinacions, tothom tindrà el mateix dubte: en castellà, no són pas sinònims jefatura i delegación, com tampoc ho són jefatura i dirección. I si no són sinònims en castellà, ¿com podríem fer-los-hi en català?En efecte: nosaltres mateixos, en el decurs de la nostra recerca, prou ens adonàvem que si, esteses pels barris de la ciutat, hi havia les diverses Delegacions de Policia, era un contrasentit que la Jefatura (s’entén que es troba per damunt de les Delegacions) també s’anomenés Delegació (per més que hom la distingís amb determinats adjectius, com Delegació Superior —frase que al seu torn entranya un nou contrasentit). I semblantment amb Direcció: Direcció Superior de Policia no podia dir-se d’un organisme provincial, supeditat a una Direcció General del Ministeri (i ací es dóna la circumstància que l’adjectiu Superior, en ésser aplicat a la Direcció d’una capital de província, suggereixi un rang més elevat que no pas General, amb què es designa la Direcció de la capital de l’estat). No, el tema no és gens fàcil.

Més encara. Ni que hom pogués admetre el cat. delegació pel cast. jefatura (en el cas relatat), és obvi que aquesta solució era del tot inviable en la majoria de casos en què hom empra jefatura. Una delegaió de serveis no és, posant-ho en castellà, una jefatura de servicios, sinó una delegación de servicios. ¿Com podríem fer servir delegació per a traduir jefatura de negociado, jefatura de grupo, jefatura de personal, i tantes d’altres frases per l’estil? Les traduccions mitjançant el cat. delegació hi esdevenen simplement impossibles. Amb direcció es repeteix la història: per més que fos acceptable de dir Direcció (General) de Policia, aquest mot també hauria de rebutjar-se en la majoria de casos en què en castellà es fa servir jefatura. N’hi ha prou de pensar que, ara que la Generalitat de Catalunya ha creat força càrrecs anomenats de caps de serveis, esdevé molt difícil de denominar l’àmbit que correspon a un cap (com si diguéssim, la institució de la qual té cura): una vegada més, ens manca l’equivalent de cast. jefatura. I seria erroni de designar l’àmbit o la institució amb el nom de direcció, perquè això ens duria novament a un contrasentit: la direcció de serveis es trobaria al dessota de la direcció (general), tot i tenir totes dues figures administratives un mateix i únic nom: direcció (essent, però, totes dues de rang diferent).

No, no ens satisfan delegació ni direcció (per al cast. jefatura). Com en el cas del cast. devengar, devengo, també ací és obvi que l’Institut d’Estudis Catalans és qui té poder decisori en aquesta matèria. Tanmateix, i mogut pel millor esperit de col·laboració, desitjo de fer un suggeriment que potser ens permetria de sortir de l’atzucac. No cal dir que el faig a títol personal i no en tant que membre de l’Institut. Tampoc no és una «pensada» per intuïció, sinó el fruit de llargues cavil·lacions.

La meva proposta és adoptar el mot xef (sinònim de cap), el qual favorejaria ipso facto d’admetre un derivat normal: xefatura. Tots dos mots, amb la x de xeix, palatal fricativa sorda. Heus ací les quatre raons en què fonamento la proposta.

1) L’adopció de xef prepararia el terreny per a anar fent desaparèixer el castellanisme cru jefe (pronunciat amb j castellana), per cert, molt arrelat en els usos actuals de la llengua, amb ironia («Hola, jefe, com estàs»?) o sense («el jefe d’estació»). No hem de prendre en consideració l’antiga pronunciació popular, amb k- (quefe), avui pràcticament inexistent (Ramon Cerdà ha fet veure que la j velar castellana s’incorpora amb força facilitat al sistema de la llengua catalana, cosa que no ocorre, per exemple, amb z interdental). Al contrari, l’adopció de xef —corresponent al cast. jefe— es trobaria en la línia normal d’equivalències j (cast.) = ix (cat.): lejía = lleixiu, caja = caixa, etc.

2) No obstant el que acabo de dir (que podia fer creure que partíem del cast. jefe, per a fer-ne el cat. xef), no és per la via del castellà que jutjo defensable la introducció de xef, sinó per una via més directa. Atès que jefe és un gal·licisme de la llengua castellana (préstec del francès chef), m’he dit: gal·licisme per gal·licisme, el català pot manllevar-lo directament de la llengua d’origen. Més ben dit: en comptes d’un gal·licisme indirecte, entrat per la porta inmediata del castellà, tindríem un gal·licisme pur i net. Hom pot fer-hi l’objecció que així provoquem artificialment un préstec que, si no s’havia produït espontàniament, no tenia raó d’ésser. Reconec que el provoquem en una certa mesura; però només en una certa mesura, per tal com, en el decurs dels darrers anys, si més no tres persones, i no pas indocumentades, s’han adreçat a mi, en converses o per escrit, per a demanar-me d’estudiar la possibilitat d’incloure el mot xef en el vocabulari català, com a solució per a enterrar l’enutjós castellanisme jefe (que, si no, veien totalment arrelat). I haig d’afegir que les persones al·ludides no hi preseentien la relació que s’estabiliria entre xef i el derivat xefatura (relació per a mi essencial per a justificar la inclusió de xef). D’altra banda, la proposta de xef no implicaria de cap manera l’arraconament de cap, ni menys encara la seva desaparició. Seria un cas més de dos sinònims un dels quals genera el derivat corresponent.

3) L’adopció de xef facultari un dia (un dia no pas llunyà, tal com van les coses) de fer-en amb comoditat el femení corresponent: xefa. És clar que tenim cap, que val per a ambdós gèneres. En realitat, però, avui es fa bon xic violent de dir: la cap de negociat. Ho visc quotidianament a la Universitat: la cap no encaixa prou bé, i suscita una mena de repulsió entre els usuaris de la llengua, els quals arriben a preferir, tot expressant-se en català, la jefe (àdhuc la jefa) de negociat. Remarquem que la tendència a dotar un nom de càrrec amb una forma específica per al femení és cada cop més forta, tant en català com en castellà. Aquesta tendència es torna impossible en el cas de cap, car mai no podríem dir ni escriure la capa de negociat!

4) Una vegada establert xef, se’n pot obtenir un derivat correcte en català, d’acord, doncs, amb la seva estructura per a la formació de mots. Com de prelat es fa prelatura, i de nunci, nunciatura, partint de xef arribem al necessari xefatura. Si és cert que del mot cap no podíem canalitzar, per les vies normals d’obtenció de mots, ni un derivat que pogués assumir el significat de l’important vocable cast. jefatura, això no succeeix amb el primitiu xef, que desemboca, de manera ben natural, en el derivat xefatura. En suma, i d’acord amb la meva proposta, la incorporació del mot nou xefatura ja no és adoptar un castellanisme violent i flagrant, sinó extreure correctament un derivat del primitiu xef, gal·licisme que té certs avantatges de tipus morfològic damunt el seu sinònim cap, i que no deixa de recolzar sobre un sentment que s’endevina en el cos social de la llengua. Ja no caldrà recórrer a les solucions de delegació ni de direcció (per a traduir el cast. jefatura), solucions forçades i inaplicables en bon nombre de casos.

Nota fdt.La proposta va donar lloc a un ús escàs de xefatura durant els anys noranta del segle xx. En localitzem referències en L’any de l’embotit de Ferran Torrent o en La novel·la i la narració durant la segona meitat del segle xx (veg. Google Llibres: 02.02.2010).

feèric -ca

Hungarian fairy talesEste adjectiu literari, que significa ‘de les fades o relacionat amb les fades’, no apareix en els diccionaris generals (consulta: 10.07.2023). És un préstec del francés féerique que ha arribat també al castellà feérico -ca i a l’italià feerico -ca ; l’anglés fairy prové del substantiu francés antic faerie, derivat de faee (> fée).

És un adjectiu poc utilitzat, com podem observar en el Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (iec), on apareix en poques obres:

  • Les llunyanies suggestives i altres proses, Ernest Martínez Ferrando, 1918
  • Primaver inquieta, Ernest Martínez Ferrando, 1926
  • L’espill a trossos, Francesc Almela i Vives, 1928
  • Visions de Catalunya (Mallorca), Joan Santamaria, 1935
  • Els ambaixadors, Albert Vilaró, 2014
  • Angèlica i Rafel, Miquel de Palol, 2019

L’ús en valencià deu estar condicionat per l’ús que se’n puga fer en castellà, tal com s’esdevé en la noveŀla Ha esclatat la pau (1968) de Josep Maria Gironella (versió en català de Bartomeu Bardagí i Moras; títol original: Ha estallado la paz, 1966):

Ha estallado la paz
(1966)
Ha esclatat la pau
(1968)
contempló aquel despliegue feérico y aplaudió a rabiar contemplà aquell desplegament feèric i aplaudí com un foll

prevenció

En l’àmbit del llenguatge del dret, el terme prevenció té el valor següent (dnv):

f. DRET Correcció disciplinària que el jutge pot imposar a advocats i procuradors pel seu comportament en un procediment judicial.

S’utilitza en el mateix sentit en l’àmbit de l’administració pública, on equival a ‘correcció disciplinària’ genèricament.

Veg. el Vocabulari de dret compilat per a fdt.

Apercibimiento: prevenció; advertència; advertiment
En castellà, l’equivalent de prevenció seria apercibimiento, en este mateix sentit. A més d’això, apercibimiento té un altre ús en castellà, que el fan equivalent d’advertència: ‘avís perquè algú faça o no faça alguna cosa sota l’amenaça d’una pena’.

Continuant el fil de les equivalències amb el castellà, el valencià advertiment ‘avís sense comminació’ correspon a advertencia (i també a apercibimiento, que podem vore que en castellà, segons el Diccionario panhispánico del español jurídico s’utilitza amb tres valors possibles: ‘correcció disciplinària’ / ‘avís amb comminació’ / ‘avís sense comminació’).

Serrania, la

Esta comarca era anteriorment denominada els Serrans. Actualment és denominada la Serrania (ca) / la Serranía (es), d’acord amb la informació aportada per Maite Mollà (tècnica de l’avl):

En el Ple de l’avl del 4 de maig del 2018 es va aprovar el canvi de denominació en valencià de la comarca de la Serrania, anteriorment els Serrans. La modificació, demanada per col·lectius de la zona, es va basar en un informe aprovat pel la Secció d’Onomàstica del dia 23 d’abril del 2018.

Per ara, l’avl ha aplicat esta decisió en el diccionari i altres documents, però té encara pendent revisar el mapa de comarques del 2016 (consulta: 16.02.2022) per a incloure esta forma en valencià. L’acadèmia no ha fet públic ni l’informe ni l’acord ni ha donat cap informació oficial sobre esta decisió, silenci que es desvia de la línia habitual d’actuació en les decisions que han de ser conegudes i aplicades per a respectar la normativa de la llengua. Amb tot, hi van fer referència una notícia en Vilaweb (22.02.2020) i un apunt del web de Compromís (24.02.2020).

efecte dissuasiu

Hi ha una expressió anglesa de l’àmbit del dret i la política, chilling effect, que es sol traduir «efecte (de) desànim», «efecte dissuasori», «efecte de desencoratjament», «efecte esgarrifós», «efecte intimidatori»… En valencià el Termcat mos ha enviat el comentari següent (03.12.2021) sobre la forma que considera més adequada:

Documentem diverses opcions de traducció de la forma anglesa però cap de fixada o més implantada en relació amb les altres.

Hem consultat diversos especialistes de l’àmbit del dret i la política. Consideren que les formes més adequades són efecte dissuasiu i efecte desànim (aquesta darrera sense la preposició de, de manera paral·lela a altres termes formats de la mateixa manera com ara efecte placebo, efecte badoc o efecte bumerang).

Podem documentar que la forma efecte dissuasiu és la més comuna i documentada durant l’últim terç del segle xx:

  • Ramir Reig Armero (Obrers i ciutadans, 1982): «La proposta va quedar en l’aire fins que, quan la situació començava a posar-se difícil, fou tornada a plantejar intervenint alesgores El Pueblo amb poderós efecte dissuasiu
  • Isidor Marí i Mayans («El llenguatge dels textos legals. Comentari de dos llibres», Revista de Llengua i Dret, 1983): «Malgrat això, pot convenir que una llei penal adopti la forma de prohibició per tenir un efecte dissuasiu

decaer

En castellà, este verb té dos accepcions, seguint el drae:

decaer
1.
intr. Dicho de una persona o de una cosa: Ir a menos, perder alguna parte de las condiciones o propiedades que constituían su fuerza, bondad, importancia o valor.
2. intr. Mar. Dicho de una embarcación: Separarse del rumbo que pretende seguir, arrastrada por la marejada, el viento o la corriente.

En el diccionari seco podem trobar un exemple d’ús del verb:

1 Verbo irregular. Se conjuga como caer.
2 Construcción: decaer DE su antiguo esplendor.

Segons el diccionari moliner:

(«de; en»). «*Debilitarse. Declinar». Perder fuerza o intensidad una cosa o una cualidad: ‘La fiebre ha empezado a decaer. Su ánimo no decae a pesar de tantas penalidades. Su inteligencia no decayó ni en la vejez’. ◉ *Perder una persona ánimo, fuerzas, energía, importancia u otras cualidades estimables: ‘Ha decaído mucho: no es ya el hombre brillante que era’. (Generalmente, se expresa con «en» la cualidad en que se advierte la decadencia: ‘Ha decaído en belleza’. También puede expresarse con «de» la situación anterior: ‘Decayó de su poderío’.)

Segons indica la Fundéu, el dea conté una altra accepció:

El Diccionario del español actual incluye la acepción ‘quedar sin efecto’ como propia del ámbito jurídico […].

Esta accepció permet que el sentit de canvi gradual del verb es convertixca en immediat i absolut.

Equivalències de decaer i usos en valencià en l’àmbit del dret

En valencià, hi ha diverses equivalències possibles . Podem seguir la revista LliÚs (núm. 12, 1998):

  • Si el subjecte són les persones, cal dir que perden els drets.
  • Si el subjecte són els drets, caduquen o prescriuen, segons el cas. (Per tant, el decaimiento serà o bé caducitat o bé prescripció).

Amb un poc més detall, podem trobar en Criteris per a la traducció de textos normatius del castellà al català (Generalitat de Catalunya, 2010):

decaer v intrcaducar v intr
Un dret, finalitzar o extingir-se pel transcurs d’un termini predeterminat per la llei o la convenció vàlidament establerta entre particulars.
es: El derecho de tanteo decae por el transcurso del plazo establecido.
ca: El dret de tempteig caduca pel transcurs del termini establert.

 Nota.  Hem vist més amunt que, segons el cas, el verb en valencià ha de ser prescriure.

decaer en su derecho v intrperdre el (seu) dret [o perdre els (seus) drets] v tr
Una persona, trobar-se que ha perdut un dret perquè no ha complert algun requisit, perquè ha transcorregut el termini per executar-lo o perquè executant-lo ja ha rebut el que li pertocava.
es: La persona que no comparezca decaerá en sus derechos de admisión.
ca: La persona que no comparegui perdrà el dret d’admissió.

El verb decaure en l’àmbit del dret

El verb decaure té també algun ús en l’àmbit del dret (especialment, en dret parlamentari), tal com podem trobar en la xarxa, amb accepcions diferents, mirant el Diccionari jurídic de l’iec i el Termcat:

(iec) decaure1 v. intr.
Perdre la vigència o el vigor legals.
Ex.: Al final de la legislatura decauen totes les tramitacions.

(iec) decaure2 v. intr.
Ometre el tractament d’un punt de l’ordre del dia perquè no escau de fer-ho.
Ex.: La sol·licitud de compareixença no té sentit perquè la compareixença ja s’ha dut a terme; per tant, aquest punt decau.

(iec) decaure3 v. intr.
En un òrgan col·legiat, no caldre debatre un text perquè va associat o depèn d’un altre que ha estat retirat o rebutjat.
Ex.: Com que el projecte de llei es va retirar, l’esmena que s’hi havia presentat va decaure.

(Termcat) decaure v. intr.
es decaer v. intr.
fr devenir caduc v. intr.
en to fall v. intr.
Tancar-se, una tramitació parlamentària, per caducitat o perquè no s’ha defensat la iniciativa parlamentària.
Nota. El verb decaure s’usa en el context parlamentari referit a tramitacions parlamentàries. No és adequat utilitzar-lo referit a un dret o un recurs, amb el sentit de ‘prescriure’.

 

derelicte

Feia temps que mirava d’esbrinar si hi havia cap terme més concret que restes o despulles (que eren les opcions del decascat, edició del 1989) per a les dos primeres accepcions del castellà (drae, 2001; 2021) pecio:

1. m. Pedazo o fragmento de la nave que ha naufragado.
2. m. Porción de lo que ella contiene.

Al juliol del 2009 vaig trobar en el Diccionari d’història de Catalunya (Edicions 62, 1999) els termes peci i derelicte (veg. gdlc). Bé, després de la sorpresa inicial amb el peci, no el documente en cap obra de referència i supose que deu ser un intent d’adaptació del pecio castellà. A banda d’eixa errada, trobe que el Termcat confirma l’altra opció (també el diec):

ca derelictem
es pecio
en shipwreck
en wreck
Conjunt de restes d’una embarcació enfonsada.

En francés eixe concepte es denomina épave (atilf):

1. En partic. a) Domaine mar. Débris de navire, de cargaison, objet quelconque abandonné à la mer, coulé au fond, flottant ou rejeté sur le rivage (souvent à la suite d’un naufrage). Un lot d’épaves. Il y a quelque chose. On dirait une épave à demi enfoncée dans le sable. —Ah! s’écria Pencroff, je vois ce que c’est! —Quoi donc? demanda Nab. —Des barils, des barils, qui peuvent être pleins! répondit le marin (verneÎle myst., 1874, p. 221). L’épave d’un navire démâté qui flotte au gré des courants (claudelSoulier, 1929, 1re journée, I, p. 652) :

  • 1. Cette semaine-là, qui fut brumeuse, une grosse barque de Nantes se perdit sur un écueil de la chaussée de Sein. Des épaves arrivèrent à la côte : des rames, des morceaux de coque, un canot en bon état, des tonneaux d’eau potable, un baril de vin rouge, et trois cadavres… quéffélecUn Recteur de l’Île de Sein, 1944, p. 25.

I en italià es diu relitto (segons De Mauro):

4. s. m. co ciò che resta di una nave naufragata o di un aereo precipitato: avvistare un r., denunciare alla capitaneria il ritrovamento di un r. | qualsiasi oggetto che si trovi in mare alla deriva, sul fondo o sulla costa: un r. si è incagliato tra gli scogli.

armar un cartapell

En castellà, l’expressió «montar un pollo» s’ha fet molt recurrent en l’àmbit humorístic i coŀloquial (i ha arribat inclús a aparéixer en alguna intervenció parlamentària). En valencià, hi ha unes quantes expressions equivalents (per a expressar la idea de ‘provocar un escàndol o un aldarull’) que són viables per a registres i intencions diversos. Podem enumerar les que recull una fitxa de l’Optimot (7235/5, del 18.01.2016) i afegir-ne unes quantes més que trobem en el dnv:

armar una rebolica; armar un bollit; armar un cacau; armar un cartapell ; armar un dau; armar un fandango; armar un que-sentir; armar un sagramental; armar un sambori; armar un sidral; armar un teler; fer-la grossa (o fer-ne una de grossa); muntar un ciri…

De moment, no pareix que «muntem cap pollastre» en els diccionaris, a pesar que podem sentir o llegir una versió literal ocasionalment en els mitjans (per exemple: David Fernàndez, «Es quan flipen que es veu clar», Ara.cat, 17.03.2017 ).

«De la granja a la taula»

Este lema ha donat nom a una estratègia de política alimentària de la Unió Europea. El lema de la denominació s’ha adaptat maneres diferents en altres idiomes:

de Vom Hof auf den Tisch
en From farm to fork
es De la granja a la mesa
fr De la grange à la table
it Dal produttore al consumatore
nl Vom Hof auf den Tisch
pt Do prado ao prato

El web de la Comissió Europea   conté més dades sobre esta estratègia.

rebissa

Podem trobar esta paraula en el dnv (consulta: 10.03.2021):

rebissa
1. f. Corda fina per a diversos usos.
2. f. NÀUT. Cap curt que porten els poals per a poder-los suspendre quan es trau aigua del mar des de bord.

Hi ha qui proposa, per al català, la paraula amant (Zèfir, 07.03.2002), que segons el gdlc és:

m MAR 1 Nom genèric de tot cap gruixut o cable assegurat per un extrem al cap d’un pal o d’una verga, i per l’altre a un aparell.
2 esp Cable que, mogut pel gigre, passa pel bossell de l’extrem d’un puntal o una ploma i, amb un ganxo al seu extrem lliure, té per finalitat d’hissar pesos.

El dcorom (s. v. rabassa) comenta:

Rabassell […] variant rabissell […] on hi deu haver contaminació d’algun sinònim (arbrissell?), però la citada veta dels pastors manacorins apunta cap a contaminació del terme nàutic rəbisə ‘cap de corda, proveït d’una gassa, que serveix per aferrar la vela i altres coses’ segons els pescadors de StPolM (1930); el qual, al capdavall també prové del grup rabada/rabo.»

Hi ha diverses traduccions amb variants ortogràfiques que semblen manllevades directament del castellà:

1) rebisa: Vocabulari Marítim Català-Castellà Castellà-Català de J. M. Martínez Hidalgo i Laureano Carbonell. Ed. Diputació de Barcelona.
2) rabissa: ídem.
3) ravissa: Diccionari Nàutic de J. M. Sagalés. Ed. Juventud, S. A.
4) revissa: Recull de mots i expressions marineres tossenques de Telm Zaragoza. Ed. Confraria de pescadors de Tossa de Mar. També a: Vocabulari de pescadors de Cambrils de J. L. Savall Rom. Ed. Rosa de Reus.

La definició més exacta sembla la del Diccionari nàutic, que defineix ravissa com a cap prim que, en un dels seus extrems, va lligat a un objecte per maniobrar o treballar amb ell. Segons el que indica dcorom, d’acord amb l’etimologia s’hauria d’escriure rabissa; però és possible que la pronúncia haja obert a la forma que preferix el dnv, rebissa.


En castellà, la forma equivalent és rabiza:

(Clave; consulta: 07.03.2002) «s.f. 1 En la caña de pescar, punta donde se ata el sedal. 2 Cuerda o cabo corto y delgado, unido por un extremo a un objeto para facilitar su manejo o su sujeción: Los marineros sujetaron los salvavidas a la borda con rabizas. 3 col. desp.
Prostituta.»

(Larousse-vox; consulta: 10.03.2021) «1 s. f. PESCA Punta de la caña de pescar en la que se coloca el sedal. 2 NÁUTICA Cabo pequeño de los barcos, que se ata al extremo de cualquier cosa para manejarla o sujetarla. 3 Mujer que ejerce la prostitución.»

Podem localitzar un exemple d’ús del terme castellà en el dogv (núm. 558, 01.04.1987, R COPUT 25.02.1987):

Independientemente, los titulares de servicios de temporada dispondrán de estos medios en función del servicio que prestan, como mínimo contarán con botiquín y aro salvavidas con su rabiza.

La versió en valencià era:

Independentment, els titulars de serveis de temporada disposaran d’aquests mitjans en funció del servei que presten, i com a mínim. comptaran amb farmaciola i cèrcol salvavides amb el seu cimerol.

Tanmateix, eixa rabiza no era el cimerol (gdlc: «part superior i més prima d’una canya llarga de pescar»), l’aparició del qual potser és deguda a una mala interpretació del terme castellà, que també significa ‘cimerol’, com hem vist en els diccionaris.