El nom d’esta ciutat canadenca en francés és oficialment Montréal. La forma en valencià és Mont-real (gec, consulta: 12.03.2021), encara que podem trobar «Montreal» en el Gran Larousse català (1990).
Tal com es comentava en la llista Zèfir (29.02.2002), podem comprovar que la pronúncia proposada per l’Ésadir (consulta: 12.03.2021) seguix la pronúncia d’altres topònims semblants (Mont-ras, Mont-ral…): [mon-rreál] (en lloc de [montreál].
Ramsar (رامسر ; veg. Google Maps) és una ciutat de l’Iran.
En 1971 s’hi va signar un conveni sobre zones humides que porta el nom d’aquesta ciutat: conveni de Ramsar (veg. versió francesa [pdf]; web del secretariat del conveni: Ramsar.org).
Topònim de la rodalia del Pla de Corrals i Barxeta consignat en algun document del segle xvii. El documente en El geperut del Buixcarró i altres contes de Vicent Sanchis Martínez (Vicent mateix em va passar anteriorment la imatge d’un document on apareixia el topònim).
Trobe una variant (Noriguen) del mateix topònim en el llibre Xátiva: memorias, recuerdos y tradiciones de esta antigua ciudad de Vicent Boix (1857; consulta: 02.02.2021):
El señor rey D. Jaime II , por su real privilegio dado en Valencia en 15 de Marzo de 1297 , hizo gracia y donacion al monasterio de Santas Cruces de la Orden Ciesterciense , para que erigiese y fundase un monasterio de la misma Orden y se llamase de Valldigna, de la vall de Aldandech , con los reales de Noriguen y Alcolano , villas y lugares ó alquerías en la situada , con sus términos y pertenencias, réditos , pensiones , molinos , hornos , aguas , etc. , y sin embargo quedó dicha vaell de Valldigna término general de la ciudad.
Al 2004 em va semblar que es tractava d’una confusió amb Marinyén, a causa d’una representació gràfica defectuosa o d’una mala transcripció en la documentació del segle xvii. Posteriorment, vaig trobar que José Toledo Girau ja havia tingut més o menys una certesa sobre eixa confusió («El castell i la Vall d’Alfandech de Marinyen», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, vol. 16, 1935; consulta: 02.02.2021):
* Noringuen ha d’esser indubtablement transcripció defectuosa de Mariyen.
Podem afegir que també eixe «Alcolano» deu ser un error, ja que en 1867 Vicent Boix escriu:
[…] el dia 16 de Marzo del año 1297 celebró el abad el sacrificio de la misa en presencia del rey y de muchos caballeros, y concluida le dió el mismo rey la posesion de todo el valle y una milla además dentro del mar, incluso los pequeños castillos de Mariñent y Acolano y torre de Monduver, libre de todo señorío […].
Nom d’una porta de la muralla àrab de València, segons el sermó de Gaspar Blai Arbuixech (1666). Esta denominació reforça l’opinió de Coromines per a la denominació de la vall denominada «Valldigna»: bab al-din > Baldina > Valldigna. El resultat final, Valldigna —que ha donat nom a la porta de la ciutat—, prové de la reinterpretació feta per fra Boronat de Vila-seca, abat de Santes Creus (veg. catmod, pàg. 103), quan es fundà el monestir (privilegi de 1297 del rei Jaume II). Segons indica l’onomast (s. v. Valldigna) per a esta porta i la de Mallorca:
És clar que totes aquestes Valldigna són un reflex de l’àr. bâb äd-dîn (o vulg. Bâb el-diin) ‘el portal de la religió, de la doctrina’ […]. Doncs també aquí la pron. vulgar seria ba l-dîn. Vet aquí per què la gent popular, de la llengua nostra, d’aquest ba l-dîn en féu el nom Valldigna tant a València com a Mallorca […].
L’any 1997, d’acord amb els mapes (gec), localitzàvem este barranc per Cofrents. L’empresa FGV situava un barranc amb este nom entre el baixador de l’Espioca i la Font d’Almaguer, que ara podem comprovar que està a l’extrem nord-oest del terme de Benifaió (veg. Nomenclàtor Toponímic Valencià: consulta: 23.11.2020).
Hi ha més llocs batejats amb el mateix topònim (que presenta variants): Ademús, Alboraig, Aiora (Tollo i Tollos), Benferri, Bolbait, Cullera (Tol·lo), Llombai, Montesa, Novelda, Silla (Toll), Tavernes de la Valldigna (Toulo o Tol·lo), Sant Mateu (Toll i Tolls), Torrent, Vallada, Villores (Tolls), Xarafull… Més dades en l’Onomasticon de Coromines i en el Nomenclàtor Toponímic Valencià.
Transcripció del nom d’un riu i una ciutat de Rússia: Волхов. (Si no vaig errat, l’ortografia del rus no marca sempre l’accentuació. En este cas, es tracta d’una paraula plana, d’acord amb la Википедия; consulta: 05.11.2020.)
La gec (consulta: 04.11.2020) presentava dos formes per a este topònim: Volhov i Volkhov Després de rebre l’avís, ho van esmenar ràpidament mantenint la forma transliterada (Volkhov) i, com a forma complementària, la forma transcrita (Vólkhov).
D’acord amb les normes de transcripció de l’iec (2015), la forma en valencià hauria de ser Vólkhov:
23) х → kh Захар Zakhar Чехов Txékhov Бахтин Bakhtín Шолохов Xólokhov Хлебников Khlébnikov
Per tant, el nom de l’operació policial del 2020 a Catalunya (veg. Viquipèdia), si correspon a eixe mateix topònim (que va donar nom a una batalla de la segona guerra mundial), hauria d’escriure’s tal com fa el diari La Vanguardia (consulta: 05.11.2020):
El primer poblament, conegut per nombrosos jaciments, és el de la cultura del bronze valencià: poblats de la llometa del Tio Figueres a Benaguasil, del tossal de la Casa de Camp a Casinos, dels puntals dels Moros a Nàquera, del Castellet de la Penya, del puntal de Musgany i del Portitxol a Olocau, dels Carassols* a Riba-roja, i d’altres.
* Marga Pradas i Garijo (gec) respon a la nostra consulta (09.07.2009): «Finalment hem rebut resposta dels postres especialistes en toponímia i certament, sembla que la forma correcta és els Cara-sols. Per tant hem procedit a fer el canvi en l’article corresponent.»
Com que el terme comú és cara-sol (‘solana, solell’), ho vam escriure aixina (Diari de Sessions de les Corts Valencianes), tenint en compte altres referències toponímiques (V. Rosselló).
Al Realenc (terme de Xàtiva, prop de Rafelguaraf) hi ha el pla dels Cara-sols i els cara-sols de Patxarra.
L’afluent cabdal del Xúquer és anomenat «el riu de Cabrivol» a la Crònica de Jaume I (349). Si els Furs del mateix rei donen Cabriol —que sol mantenir-se als textos catalans—, la lletra del tractat d’Almirra (1244 […]) consigna: «ubi cadit Cabriel in Xucarum», referint-se a Cofrentes.
Segons el mateix autor, aquest topònim entraria en el «calaix de sastre» dels preromans.
Segons l’entrada seda de la gec (consulta: 28.02.2020):
El gran comerç de la seda tingué lloc, durant tota l’edat mitjana, a través de l’anomenada ruta de la seda, que unia Antioquia i Tir amb la Xina, a través de la Mesopotàmia, l’altiplà de l’Iran, la Bactrina, la Sogdiana i la conca del Tarim. Aquesta ruta fou, a més, una via de relacions culturals i artístiques. Artesans grecs s’instal·laren a Sicília i a la península itàlica. Als s. XV i XVI València esdevingué el centre de producció i exportació més important de la península Ibèrica. En produir-se la mecanització del treball de la seda, França ocupà el primer lloc entre els països productors d’Europa i Lió s’imposà a tots els altres centres de producció.
Per tant, es considera que és una designació comuna (que no conté cap nom propi; cf. gec: camí de Sant Jaume; consulta: 28.02.2020 ), tal com passa amb corredor mediterrani (veg. Ésadir; consulta: 28.02.2020), corredor atlàntic i altres.
POLL
«Pollancre»: DECat, vi, 654a56-658a13.
Torrent del Póll, a Osseja (xxiii, 28.5). Mas d’e(n) ∼, a Corbera de les Cabanes (xxvii, 21.9). Font del ∼, a l’Alcora (xxix, 114.2). Masia del ∼, a Riba-roja de Túria (xxx, 113.7). El ∼ de Mir, a Mislata (xxx, 129.14). Racó del ∼, a Crevillent (xxxvi, 151.7). Sa Font des ∼ i s’hort des Pere des ∼, a Campanet (xl, 85.25; 86.15). […]