pronoms

  1. Quant a les formes plenes dels pronoms, la gramàtica de Pompeu Fabra (1918, ed. Aqua, pàg. 63) indica:

    Immediatament davant del verb són possibles les formes me, nos, te, vos, se, lo, los, ne, i les formes em, ens, et, us, es, el, els, en. Cal, però, advertir que, en aquest cas, nos, lo i los són arcaics o dialectals, i que, en general, les formes reforçades (em, &.), i àdhuc us, són preferibles a les plenes.

  2. Pel que fa a l’ordre dels pronoms, hem de tindre present que la gramàtica de l’avl després d’assenyalar «que en cap cas es poden invertir», afig la precisió següent (gnv, 22.4.2):

    Precisions sobre les combinacions de pronoms febles:a) És habitual la posposició del pronom se als pronoms de primera i segona persona, i al pronom de datiu li: Me s’ha fet tard (en lloc de Se m’ha fet tard). Li s’ha perdut (en lloc de Se li ha perdut). El canvi d’orde no és acceptable en registres formals.

    Per tant, l’acadèmia indica que és una qüestió estilística que actualment és considerada no acceptable en registres formals. I els estils anem fent-los i refent-los. Al cap i a la fi, podem trobar eixos canvis d’ordre dialectalment i històricament. Per exemple, la combinació li la, ben estesa en valencià actualment, prové del canvi d’ordre de l’anterior la li; també podem observar la posició d’altres pronoms en referències literàries antigues:

    [gnv, 22.4.2] «Mas sabeu quan la li darà, aquesta possessió?», Sant Vicent Ferrer, Sermons.
    [Tirant lo Blanch de Joanot Martorell] «Feu lavar les mans a hun home e torne-les-se a lavar.»
    [Gramàtica històrica catalana de Francesc de B. Moll; Google Llibres] «”E l’abat lo li donà” (Eximplis)»

com + gerundi

La fitxa 6875/2 de l’Optimot dóna la indicació següent:

Convé evitar l’ús de la construcció com + gerundi quan es fa servir per expressar una aproximació. En aquests casos es poden fer servir les expressions mig i més aviat, que tenen el significat de ‘tirant a’, o bé modificar lleugerament l’estructura de la frase.

Es tracta, per tant, d’una recomanació estilística. La normativa no recomana eixe recurs, però tampoc el proscriu. Ben mirat, si fem una petita cerca, podrem trobar bona cosa de mostres que fan pensar que això de l’estil va per barris i que la construcció es fa servir en obres i registres diversos:

  • Baltasar Porcel: «… ell com mirant a una altra banda i ella arrossegant-se amb la seva bata ampla i la llàgrima als ulls» (L’home dins el mirall)
  • Hèctor Bofill: «Ella reclinava el cap amb estranyesa com intuint els meus pensaments.» (L’últim evangeli)
  • Julià de Jòdar: «…la Juani Espinosa va fer una ganyota com pensant, au, nena» (L’home que va estimar Natàlia Vidal)
  • Blai Bonet: «Tu estàs amb la mà a la galta, com pensant en nosaltres.» (Parasceve)
  • Antoni M. Badia i Margarit: «el neguitejava que la publicació de la seva recensió pogués perjudicar-me en la carrera professional, com deixant-me entendre que estaria disposat a retirar-la.» Moments clau de la història de la llengua catalana
  • Josep Massot i Muntaner: «El cantaire la cantava com deixant-s’hi anar i amb viu sentiment.» (Memòries de missions de recerca)
  • Miquel Àngel Riera: «amb naturalitat, com deixant el capell damunt una cadira baixa» (Panorama amb dona)
  • Maria Barbal: «Perquè, aquelles preguntes als seus ulls!, com sospitant qui sap què» (País íntim)
  • Rafael Beltrán Llavador: «Una dona que estava per allí prop d’ell, movent les cames cap ací i cap allà, com intentant desembolicar-les» (Rondalles populars valencianes)