concordança

  1. La concordança del verb haver locatiu. A més del que es detalla més avall en esta fitxa, el capítol v del llibre d’Abelard Saragossà Reivindicació del valencià. Una contribució (Tabarca, 2007) tracta amb molta més profunditat la qüestió: vegeu «La concordança del verb haver locatiu (De persones com ell, {ja no en queden / ja no n’hi han}): teoria i evolució».
  2. Abelard Saragossà ha decidit aplicar en El valencià del futur (ed. Alambor, 2000) el criteri de fer concordar el verb haver locatiu amb el seu subjecte —cosa ben lògica en la llengua—. Alguna normativa generalitzada sense justificació recomanava que no s’havien de concordar verb i subjecte per raons poc explicades, malgrat que dialectalment la concordança és l’ús general del verb haver locatiu amb el seu subjecte (tret que ja recull Josep Nebot i Pérez en 1894).En el mateix llibre, Abelard Saragossà dóna una possible explicació estructural de l’origen de la concordança:

    cat. medieval: v. tr. haver ‘tenir’ [concorda] / v. intr. haver ‘existir’ [no concorda] ↓
    cat. actual: Ø ‘tenir’ / v. tr. haver-hi ‘existir’ [concorda].

    L’aparició del verb haver amb eixe valor existencial ja la podem documentar en llatí, segons la Gramática descriptiva de la lengua española de Bosque i Demonte (1999):

    Las construcciones con haber son, de hecho, herederas de las de <habet impersonal + acusativo> desarrolladas en latín en época tardía:(99) Habet in bibliotheca Ulpia librum elephantinum. [Scriptores Historiae Augustae, Vospicio, Tac. 8, 1; tomado de Luque Moreno 1978]

    A més, en el curs d’estiu d’enguany (juliol 2006) hem pogut aprofundir en els orígens, mistificacions i conseqüències de la repetida prescripció de la no-concordança en català. Tot partix d’una conversa filològica de Fabra (1923):

    Convé d’evitar aquesta concordança del verb haver amb el nom o pronom que l’acompanya, defecte que retrobem sovint en el llenguatge escrit.

    Per desgràcia, els «prescriptors» de la normativa han fet poc cas posteriorment del que dia el mateix Fabra en la seua gramàtica de 1956, i que reproduïm tot seguit segons la versió original de Fabra (que no és exactament el que va publicar l’iec en 1956) [a partir de Solà (Parlem-ne, 1999) i els apunts d’Abelard Saragossà]:

    Aquestes construccions, llargament usades en la llengua parlada, han estat fins avui considerades incorrectes, però, tanmateix [,] no hi ha cap raó prou forta per què [sic] no puguin ésser admeses en la llengua escrita, en concurrència, naturalment, amb les construccions tradicionals Hi ha dos homes, Hi havia moltes dificultats, Si hi hagués més cotxes (úniques fins avui considerades correctes). (Fabra 1956: § 72)

    Per tant, la recomanació estilística més adequada haurà de ser fer cas del que fa la llengua general i evitar una excepció en la concordança del verb amb el subjecte, si no és l’ús que fem habitualment. Cal tindre en compte el que comenta la gramàtica de l’avl (32.2.2):

    És acceptable tant la falta de concordança com la concordança, però en els registres formals es considera més adequada la manca de concordança, d’acord amb l’ús tradicional.

    El mateix Solà comenta que el procés de concordança s’estén al dialecte nord-occidental, que és un dels llocs on es mantenia el tret de no concordar del català medieval (amb l’àrea balear i algueresa, segons Joan-Rafael Ramos: gcc S14.2.1.2).

    Així, doncs, convindria esmenar els Criteris lingüístics de la Generalitat Valenciana (1995, pàg. 34), que recomanaven la no-concordança, perquè el llenguatge administratiu no hauria d’allunyar-se sense motiu de la llengua dels ciutadans que ha d’atendre.

    Finalment, ens sembla molt possible que l’origen normatiu del rebuig de la concordança —més enllà de l’existència de llocs on és un tret viu— s’haja originat en el que assenyala solà94 (2.ª ed.): les gramàtiques castellanes publicades a Barcelona en el segle xix. Hui mateix podem consultar el que diu el dphd sobre el fet de concordar el verb haber:

    Aunque es uso muy extendido en el habla informal de muchos países de América y se da también en España, especialmente entre hablantes catalanes, se debe seguir utilizando este verbo como impersonal en la lengua culta formal, de acuerdo con el uso mayoritario entre los escritores de prestigio.

    Cal assenyalar que la gramàtica de Bosque i Demonte (27.3.4) detalla:

    [E]n ciertas zonas, en particular en Latinoamérica, la concordancia en número de haber con su único argumento es la norma. […] En relación con esto, Kany (1945: 257) señala que en el habla rústica de Argentina se ha creado una forma hayn para el presente de indicativo. Montes (1982) señala la existencia de la misma forma (haen-hayn) en la Colombia de habla antioqueña. Lapesa (1980: § 133) recoge también esta formación y da ejemplo, en el habla de Venezuela, del tipo de ¿Quiénes hayn adentro?

  3. Adjectiu posposats. Quan un adjectiu afecta dos o més noms que el precedixen, va en plural; i si un dels noms és masculí, l’adjectiu també hi va.
    La giec (25.4.7.b) dóna la indicació següent:

    En els registres formals, els elements postnominals susceptibles de concordan­ça (sintagmes adjectivals i participis) van en plural i concorden en gènere amb els nuclis; si aquests són de gènere diferent, aquells van en masculí: el primer partit i el primer grup cultural investigats, una formació i una coalició modèliques, un partit i una coalició moderns.

    Si es tracta de conceptes afins, l’adjectiu pot concordar amb el nom més pròxim: fàstic i repulsió instintiva. Esta prescripció quan els substantius són «conceptes afins» és una cosa que indica algun manual —ara no recorde quin—. Trobe que provoca més confusió que altra cosa, per la qual cosa millor serà fer que l’adjectiu concorde en plural i en el gènere que corresponga: en femení quan es tracta de conceptes femenins i en masculí en la resta de casos.
    En tot cas, la giec (25.4.7.b) fa la recomanació següent:

    El sentit d’unitat semàntica dels coordinats pot provocar que un adjectiu només concordi amb el nom més pròxim, encara que semànticament els afecti tots: una arrogància i un atreviment inusual (en el sentit de ‘una arrogància i un atreviment inusuals’).

  4. Adjectius anteposats. En algun manual indiquen que, en el cas que l’adjectiu precedixca dos o més noms de gènere diferent, l’adjectiu pot concordar només amb el primer en gènere i nombre: extraordinari sopar i postres; extremada decisió i valor. No cal dir que esta indicació estilística també considere que serà millor que evitem haver d’aplicar-la.
    En tot cas, la giec (25.4.7.a) dóna la indicació següent:

    Quan un especificador* modifica dos o més noms, concorda en gènere i nombre amb el nom més pròxim (el primer): la llengua i literatura de postguerra, els nens i nenes de l’escola, la parella que tingui un fill o filla de menys de tres anys, certes formacions i par­tits de postguerra, sense cap de les pertorbacions ni sotracs que acompanyen els canvis.

    * El terme especificador utilitzat en la giec inclou els «adjectius anteposats».
  5. Veg. gènere.
  6. Veg. plural.

recórrer

  1. En l’accepció corresponent als recursos judicials, ja apareixen les obres de referència que inclouen la possibilitat d’ús transitiu —habitual en els mitjans de comunicació i en el llenguatge judicial—:

    «v. tr. […] 3 Interposar un recurs judicial.» (GD62)

    Així, podem llegir en la gcc (Joana Rosselló: 13.3.6.2d):

    A diferència dels casos dels § 13.3.6.2a-b, l’alternança que presentem aquí no comporta un canvi en la valència del verb, sinó en la diàtesi: un complement argumental del verb pot realitzar-se com a complement directe o com a complement de règim (veg. § 13.4.2). Així, tant podem dir apel·lar la sentència com apel·lar contra la sentència, tot i que la primera opció sembla la preferida en el llenguatge jurídic i periodístic. Com apel·lar, i en l’accepció del verb en l’àmbit jurídic, funciona recórrer: Han recorregut la sentència. Recorrerem contra la sentència. Encara en aquest àmbit, tenim pledejar i pledejar per (Pledejar (per l’herència).

    També el Salt 2.0 inclou este ús. Per contra, el mestil3 no l’ha recollit, cosa que tampoc han fet el diec, el gdlc ni el dnv [en línia: gener 2008; abril 2019]:

    (diec) v. intr. Emprar com a mitjà alguna cosa, especialment a manca d’un altre mitjà. Van recórrer a un remei heroic.
    v. intr. Acudir a un jutge, a una autoritat, amb una demanda o petició. Recórrer contra una sentència. Sempre hi ha la possibilitat de recórrer.


    (gdlc) v intr […] 3 DR PROC Acudir a un jutge, a una autoritat amb una demanda o petició.
    4 esp DR PROC Interposar un recurs davant una instància superior contra una resolució dictada per un òrgan administratiu o judicial inferior. L’entitat ha recorregut al tribunal suprem contra aquesta sentència.


    (dnv) 5. v. intr. DRET Acudir a un jutge o a una autoritat amb una demanda o petició. Recórrer al tribunal contra una sentència. 6. v. intr. DRET Interposar un recurs. Si desestimen la petició, encara podem recórrer.

  2. Sobre esta qüestió, podem llegir en el diari Ara.cat (31.03.2018), l’article d’Albert Pla Nualart «La normativa no permet recórrer una sentència». I, més antic, en Llengua i Administració, número 9 (1983), «Recorrent el camí dels recursos» d’Oriol Camps.
  3. En castellà, recurrir. Martínez de Sousa diu en el dusos:

    recurrir la sentencia. Solecismo por recurrir contra la sentencia.

    En parlava també Lázaro Carreter en 1990 en «La cumbre culminada» (El dardo en la palabra, 1998):

    Las recientes elecciones vascas han aumentado el volumen del nonato lenguaje con aportaciones interesantes, siempre liberadoras. Así, un partido «ha recurrido a los Tribunales los resultados electorales» en cierta localidad. Era recurrir un verbo intransitivo, que significaba ‘interponer recurso’, o ‘acudir a un juez con una demanda’; y se recurría contra una sentencia, un fallo o cualquier cosa que no se juzgaba ajustada a derecho. Ya se pueden recurrir los resultados electorales.

    A pesar d’això, el drae [consulta: gener 2008; abril 2018] inclou també l’ús transitiu:

    5. tr. Der. Entablar recurso contra una resolución.

    Accepció que expliquen en el dpnh [en línia: gener 2008]:

    recurrir. Cuando significa, en el lenguaje del derecho, ‘entablar recurso contra una resolución’, es admisible tanto la construcción intransitiva, con un complemento introducido por contra, como la transitiva: «Tampoco era bien visto recurrir CONTRA la sentencia» (Longares Corsé [Esp. 1979]); «Podemos recurrir la sentencia» (AMillán Oportunidad [Esp. 1991]).

interposar

El verb interposar té, en llenguatge juridicoadministratiu, l’accepció següent (dnv; consulta: 29.03.2018):

v. tr. DRET Presentar (un recurs legal) en la forma deguda. Interposar un recurs d’alçada, de nul·litat, d’apel·lació.

El duvc aclarix un poc la sintaxi requerida pel verb:

interposar 1. interposar [un recurs] (contra algú o contra una cosa) Formalitzar. Han interposat un recurs d’apel·lació. Interposarem un recurs contra la incineradora per intentar que deixi de contaminar el camp.

Podem observar que, en esta accepció, el complement directe és obligatori, mentres que el complement preposicional és opcional.

En el manual del Curs de llenguatge jurídic (2008; consulta: 29.03.2018) de la Generalitat de Catalunya s’inclou la nota següent:

Interposar recurs / Recórrer / Apel·lar / Impugnar

El verb interposar (transitiu) segueix l’estructura següent: interposar + un recurs + contra una resolució. Per tant, el verb es completa amb un complement directe (el recurs) i a més demana1 un complement preposicional introduït per la preposició contra (contra una resolució).

1. Hem vist que el duvc diu que eixe complement és opcional.

En dret processal, recórrer i apel·lar (intransitius) signifiquen, respectivament, ‘interposar un recurs i interposar una apel·lació contra una resolució’, i segueixen l’estructura següent: verb + contra + un tipus de resolució, en què la preposició contra ha d’introduir el complement del verb (La part actora ha anunciat que recorrerà/apel·larà contra la Sentència).

Per contra, impugnar, que es pot utilitzar en els mateixos contextos que recórrer, segueix l’estructura dels verbs transitius, és a dir verb + complement directe (La part actora ha anunciat que impugnarà la Sentència).

Això comporta que puguem dir la sentència impugnada, però que en canvi hàgim de dir la sentència contra la qual recorre/apel·la la part actora, i no pas sentència recorreguda/ apel·lada2 per la part actora. Quan aquesta construcció resulti feixuga, també podem optar per sentència objecte de recurs/ d’apel·lació.

2. Tot i que eixe seria el criteri més tradicional (i més general encara ara), des de fa uns anys disposem d’obres i articles de referència (veg. la fitxa «recórrer»; també podeu consultar el Diccionari descriptiu de la llengua catalana [consulta 29.03.2018], que documenta eixe ús, encara que el marca com a no normatiu) que han acceptat l’accepció transitiva del verb recórrer i, per tant, el fet que sí que és possible que hi haja sentències recorregudes. Un cas semblant, tot i que menys documentat, és el d’apel·lar.

 

nomenar

  1. La giec (22.4.1.11.b) dóna la indicació següent sobre l’ús d’este verb:

    Els verbs com designar, elegir, investir, nomenar o proclamar seleccionen també un nom d’ofici, càrrec o estatus que no apareix precedit de preposició i que expressa una predicació ara dirigida al complement directe: Han elegit president del consell l’alcalde de Balaguer; Van nomenar-la empresària de l’any.

  2. En el cas de les oracions passives pronominals, el complement directe de l’oració activa esdevé subjecte i, per tant, es fa concordar el verb nomenar amb eixe subjecte: «…per la qual es nomenen membres per al Consell Valencià de Cultura» (< algú nomena membres).

acabar amb

Comentava Jordi Badia en l’article «Acabar amb la vida, acabar amb la mort» (consulta: 10.08.2017) les possibles alternatives més habituals per a esta construcció que, segons dia, «ha arrelat amb força en el llenguatge periodístic». A més, afegia que s’havia de considerar una construcció incorrecta, ja que no era «acceptada per cap gramàtica, ni vella ni nova.».

Tanmateix, avisaven fa uns anys el Llibre d’estil de l’Avui (1997) i el Diccionari d’ús dels verbs catalans (1999) que la construcció s’estava estenent i acceptant. Ara mateix, pel mateix camí, podem localitzar en els diccionaris unes accepcions del verb acabar que permeten construir-lo amb la preposició amb encapçalant el complement de règim verbal. La construcció té diferents significats, com indica el diec (s. v. acabar; consulta: 10.08.2017):

3 2 tr. Obtenir d’algú. Vaig acabar amb el director que em concediria l’augment de sou.
3 3 tr. Acordar 1 . Vam acabar amb l’Anna d’anar-hi amb cotxe.
També el dnv (s. v. acabar; consulta: 10.08.2017) recull l’accepció i l’exemple següents:
7. v. intr. [seguit de la preposició amb] Posar fi. El Govern pretén acabar amb el frau fiscal.
Sembla que el mateix diec acabarà plegant veles (s. v. juramentar-se): «Van juramentar-se a acabar amb els tirans.»

informar

  1. Els diccionaris indiquen que és un verb transitiu, però no solen indicar clarament quin és el complement directe i com es fa la substitució pronominal. L’entrada del dnv (accepció d’ús més general; consulta: 07.08.2017) és la següent:

    v. tr. Donar notícies o dades d’alguna cosa (a algú). No t’han informat bé.

    Es pot comprovar que eixa definició induïx a considerar que el verb és intransitiu, tant per l’ús pronominal de la forma «t’» com per l’aclariment amb preposició «(a algú)». Hauria estat més aclaridor definir-lo (seguint un poc el diec i el gdlc):

    v. tr. Posar algú al corrent de notícies o de dades. Senyora, em sembla que no l’han informada correctament de l’hora d’arribada del tren.

    Ja que en esta ocasió és possible, tant en la definició com en l’exemple podem utilitzar formes que guien en l’ús del verb definit. En eixe sentit, tenim l’exemple del Diccionari d’ús dels verbs catalans de Jordi Ginebra i Anna Montserrat:

    informar […] 2. informar [algú] (de / sobre algú o de / sobre una cosa) Posar al corrent. […] Cada dia heu d’informar els vostres superiors de les persones que han soŀlicitat revisions (o bé sobre les persones que han soŀlicitat revisions).

  2. En castellà, el drae dóna l’accepció següent:

    tr. Completar una persona u organismo un documento con un informe de su competencia.

    La construcció equivalent en català per a esta accepció seria emetre un informe.

de per si

  1. Locució adverbial que significa ‘per la seva pròpia naturalesa’ o ‘per ell(a) mateix(a)’. No apareix encara en els diccionaris habituals. Abelard Saragossà (sarag2018) comenta:

    No veig tampoc què guanyem canviant per ell mateix o en ell mateix per de per si.

    La podem trobar ja en el Llibre de Antiquitats de la seu de València, segons podem llegir en l’estudi de Joaquim Martí Mestre (consulta: 17.05.2017):

    3.11.3.10. Contactes preposicionals
    […] I de + per, sempre seguit del pronom personal si, i precedit dels indefinits cada o cascú:
    «tots los convents (…) havien de venir a dir responsos, cada convent de per si» (207,7) […]

    És acceptada per l’ésAdir (consulta: 17.05.2017). La fitxa 6921/1 de l’Optimot (consulta: 17.05.2017) l’admet implícitament:

    La forma si apareix també en combinació amb determinats verbs com tornar en siestar fora de si, i amb certes locucions preposicionals, com de per si.

    Segons indica Xavier Pàmies (consulta: 17.05.2017), l’utilitza Coromines en el DECat (II, 339b48; s. v. burell):

    Això de més a més requeriria uns altres supòsits, en sèrie, cada un dels quals de per si seria ja ben forçat.

    També la recull el Diccionari descriptiu de la llengua catalana de l’IEC (consulta: 17.05.2017):

    de per si loc. adv. 1. [LOC] A part l’un de l’altre. […] aquets fins inmediats no poden ser cada un de per si ni tots plegats una justificació […]. [Xammar (1916): A, p. 7]i[…] mare y filla de per sí, varen fer igual observació en els ulls d’aquell home […]. [Oller (1906): N, p. 30]i.  2. [LOC] De si1 (loc.).  ~ mateix, ~ mateixa. […] debiliten més encara el que ja és feble de per si […]. [Melià (1967): A, p. 31]iEls sòls derivats de les llicorelles, de per si pobres en calci, solen ésser poc profunds, lleugers i de fertilitat molt relativa […]. [Llensa (1955): 58, p. 20]i[…] feien molt incomprensible el seu messianisme, ja estrany de per si mateix. [Olivar (1986): 24, p. 60]i[…] lo pecat directe contra Déu, com la blasfemia, es pecat mortal més grave de per sí que lo pecat directe contra l’ home, com es lo robo. [Viada (1885) [T]: 23, p. 24]iEls blats precoços italians de què havem parlat, tenen de per si resistència a l’atac […]. [Bardia (1936): 63, p. 72]i.  3. [LOC] Per si1 (loc.).  ~ mateix, ~ mateixa, ~ mateixes. Gairebé podem dir que la tirona viu de per si i per al seu amo, proporcionant-li en poc temps bona carn i molts i bons ous. [Andorra (1933): 46, niv. 2, p. 11]iDe per si mateixa, la terra produeix primer un bri, després una espiga, després blat granat a l’espiga. [Renau (1981): 24, p. 45]iLes roques volcàniques no solen donar de per si relleus específics […]. [Gallemí (1981): 55, p. 16]iEl cas era però que la màquina s’ho cobrava molt car i si bé no s’equivocava mai a treure tants per cents i sumar milions, ella, de per si, ja valia milions […]. [Villalonga (1970): N, p. 118]i.  4. [LOC] Per si5 (loc.). Si l’espai no fos quelcom de per si —forma apriorística o qualitat objectiva, no ho discutirem ara— com ens hi podríem orientar? [Tusquets (1928): 14, p. 100]i.

  2. En castellà, de por sí, apareix recollida en el dpd (consulta: 17.05.2017):

    3.4. de por sí. La locución adverbial de por sí, que significa ‘por su propia naturaleza’, también debe variar según la persona gramatical a la que se refiera: «Ella es estirada de por sí» (Hidalgo Azucena [Esp. 1988]); «Tengo la piel morena de por mí» (SchzFerlosio Jarama [Esp. 1956]). No obstante, lo normal es usarla solo en tercera persona y utilizar, en el resto de los casos, la expresión equivalente por naturaleza.

al + infinitiu

  1. La nova gramàtica de l’iec (29.2.5.a) atén plenament la possibilitat del valor causal («derivat del valor de seqüenciació temporal») d’esta construcció, com ara en l’oració «Al vore que no veníeu, vam començar a preocupar-mos». Tal com reconeix l’institut, «aquest valor causal s’ha generalitzat especialment en els parlars que no conserven la distinció tradicional entres les construccions amb en i amb al».
    No sembla que l’iec haja previst cap limitació a l’ús «exclusivament amb valor causal», prevenció que sí que fea l’avl, com podeu llegir més avall en el cas de l’oració «Al ser tan tard, se n’anaren sense veure com acabà la funció». En canvi, l’iec, amplia els valors de la construcció a la condicionalitat en la indicació següent (31.4.2.1.f):

    A partir del valor de seqüenciació temporal d’aquestes construccions, es pot arribar a inferir una relació de causalitat (En arribar el bon temps, les platges es comencen a omplir de banyistes ‘sempre que arriba el bon temps, com que arriba el bon temps’), o de condicionalitat, especialment quan indica una situació habitual (En dir les veritats, es perden les amistats ‘quan dius les veritats, si dius les veritats, dient les veritats’).

  2. La gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (consulta: 20.10.2016) havia donat abans les indicacions següents:

    26.3.1.3. La construcció «en o al + infinitiu»
    Les construccions «al + infinitiu» o «en + infinitiu» tenen un valor temporal equivalent a les oracions introduïdes per quan, i assenyalen simultaneïtat o anterioritat immediata respecte a la situació designada en l’oració principal:

    Al passar per la plaça ens va saludar. (‘Quan passava per la plaça’)
    En tindre son es gita. (‘Quan té son’)
    En eixir tanca la porta. (‘Una vegada isques, tanca la porta’)

    Observació: És infundada la prevenció que alguns gramàtics han mostrat sobre la genuïnitat de la construcció «al + infinitiu». Es tracta d’una construcció pròpia de la llengua de totes les èpoques i ha estat acceptada per bons gramàtics. En els següents exemples del Tirant lo Blanch es poden comprovar el matís de simultaneïtat i el valor duratiu de la construcció:

    «e posà’s en la çinta un petit coltell ben esmolat per ço que si havia a taillar alguna corda que u pogués fer; e posà’l-se de part de tras, que al nadar no l’enujàs.»
    «Al passar apagà la lum, pres al conestable per la mà, més-se primera, e Tirant seguí al conestable. E axí trobaren la porta de la cambra hon era la princessa, la qual stava sola sperant-los.»
    «E aplegant lo rey Scariano a una ribera, al passar perdé molta gent.»

    D’acord amb l’ús més general, en valencià es poden establir les distincions següents:
    a) La construcció amb al sol tindre un valor duratiu i sol indicar que la situació expressada per l’oració principal es produïx en algun moment dins de l’interval temporal en què té lloc l’acció expressada per l’oració d’infinitiu. Així, en l’exemple anterior Al passar per la plaça ens va saludar, s’indica que l’acció de saludar es va produir mentres el subjecte passava per la plaça. És per això que al passar es pot parafrasejar per mentres passava.
    b) La construcció amb en, en canvi, té un valor puntual i indica que la situació designada per l’oració d’infinitiu és immediatament anterior a la designada per l’oració principal o es repetix de manera habitual immediatament abans de la designada en l’oració principal:

    En fer-se de dia anirem a l’hort. (‘es fa de dia i tot seguit anem a l’hort’)
    En arribar el pare, avisa’m. (‘primer ha d’arribar el pare i tot seguit m’has d’avisar’)
    El mes passat, en bufar el vent plovia. (‘primer bufava el vent i tot seguit plovia’)

    Pel fet d’indicar anterioritat immediata, l’oració amb en pot assolir un cert matís causal, ja que les causes són prèvies a les conseqüències que se’n deriven:

    En tindre son es gita. (‘perquè té són’)
    En dir les veritats, es perden les amistats. (‘perquè es diuen les veritats’).

    Notem que en les oracions anteriors, la idea de causalitat s’associa a la d’anterioritat. No són genuïns ni adequats els casos en què la construcció amb en o amb al s’usa exclusivament amb un valor causal. No és, per tant, acceptable una frase com Al ser tan tard, se n’anaren sense veure com acabà la funció, que cal expressar amb una construcció causal, com ara Com que era tan tard, se n’anaren sense veure com acabà la funció.

  3. A més de tot això, Ramon Gimeno també aporta unes quantes notes més sobre la qüestió en el bloc Lletres i Tics (consulta: 20.10.2016).
  4. BADIA, pàgina 212, epígraf 113.IV.3:

    Les preposicions a i en davant l’infinitiu temporal. Quan aquest infinitiu equival a una oració subordinada adverbial (generalment de temps, però també de causa, i d’altres, encara), tant pot ésser introduït per a (a + art. el = al) com per en. Només les separa una diferència de registre.

    Pàgina 670, epígraf 247.IV.6:

    b) Quan l’infinitiu equival a una oració correlativa temporal, hi ha la possibilitat de dues construccions: que l’infinitiu sigui introduït per la prep. a + article o que ho sigui per la prep. en. La primera és pràcticament universal en el llenguatge corrent, mentre que la segona pertany al N1, i avui guanya terreny en la llengua escrita.» Exemples: «al conéixer la notícia, tothom va sortir al carrer / N1 en conéixer la notícia, tothom va sortir al carrer.

  5. A banda d’això, la gramàtica de Fabra del 1956 només indica (epígraf 95, nota **) que tenen el mateix valor en + inf. que al+ inf.: «Però, avui, aquesta construcció és més aviat evitada.» És a dir, res a dir sobre la suposada incorrecció. Més encara, en la gramàtica del 1918 (edició de 1933, epígraf 126; consulta: 20.10.2016) dóna les dos opcions com a «possibles»:

    En canvi, quan un infinitiu forma part d’una determinació circumstancial, amb el valor d’un gerundi, de les dues construccions llavors possibles, que són la introducció de l’infinitiu mitjançant la preposició a seguida de l’article definit (Ex.: A lentrar jo, tots s’alçaren) i la introducció de l’infinitiu mitjançant la sola preposició en (Ex.: En entrar jo, tots s’alçaren), és d’aconsellar que els escriptors es decantin decididament a favor de la segona.

    No hi trobem, doncs, cap qualificació d’incorrecció.

  6. Enric Valor, indicava en el Curs mitjà de gramàtica catalana, tema 77, epígraf 218:

    Quan l’infinitiu té valor adverbial temporal, va precedit de la preposició a i l’article definit (al o a l’), si es refereix al passat: A l’arribar va veure que tots se n’anaven. Si es refereix al futur, és preceptiu l’ús de la preposició en(5): En tornar el pare, dinarem.

    Nota número 5:

    Com s’ha fet des dels primers temps de l’idioma i com es practica regularment a tot el País Valencià. Modernament, la llengua literària usa quasi exclusivament en en tots dos casos (pretèrit i futur), amb la qual cosa es perd un matís molt genuí.

  7. Més o menys en el mateix sentit es pronuncia Sanchis Guarner en la Gramàtica valenciana (1950), epígraf 343:

    Per a introduir una determinació circumstancial de temps representada amb un verb en infinitiu, equivalent a una gerundi, convé emprar amb preferència la preposició en […] L’ús de la preposició a seguida de l’article definit (al, a l’) és admissible, però només quan tal determinació circumstancial de temps equival a un pretèrit perfet d’indicatiu; exemple: Al caure escales avall, em vaig fer mal (= quan caiguí).

anar a + infinitiu

Seguint l’anàlisi d’Anna Gavarró i Brenda Laca (gcc, 23.3.2.1), esta perífrasi té un valor prospectiu, valor que també anomenen «de fase preparatòria». Semànticament són anteriors a la situació que s’esdevindrà. Segons estes autores, «es considera que els usos d’aquesta perífrasi com a futur immediat quan el verb finit es troba en present, en substitució d’un futur o d’un present pro futuro, constitueixen interferències del castellà», prevenció que prové de Badia Margarit i que recullen altres obres de referència normativa (Ésadir, consulta: 04.11.2016; Sens Dubte-UB, consulta: 04.11.2016). Ruaix (daux) ho exposa com a consell:

anar a + infinitiu. Perífrasi que, en present d’indicatiu, s’aconsella de substituir per ‘ara + futur’. Ex.: «Anem a preparar l’exposició» = Ara prepararem l’exposició.

Les mateixes autores esmentades, Gavarró i Laca, indiquen:

Aquest és un punt que hauria d’aclarir la normativa (potser declarant lícits els usos amb el modificador en imperfet o en subjuntiu, que no fan concurrència amb el futur). En qualsevol cas, els usos que es poden constatar per a anar a + infinitiu no comprenen més que un subconjunt reduït dels usos de les perífrasis castellana i francesa corresponent.12


12. Anar a + infinitiu està ben arrelat en combinacions lèxiques fixes amb un sentit o una funció discursiva particular, com ara anar a parar/raure ‘arribar a un indret o a una situació sense voler-ho’, o anar a saber (amb el modificador sempre en imperatiu i introduint sovint una interrogativa indirecta; p. ex.: Parlaven aneu a saber quina llengua), com a expressió amb què s’expressa ignorància.

Podem localitzar referències que indiquen que la normativa accepta esta construcció en determinats casos. Segons Josep Lacreu (consulta: 04.11.2016): «Quan s’indica la ‘immnència d’una acció’ o la ‘disposició a fer alguna cosa’, aquesta construcció és plenament legítima».

A més, la localitzem en el diec (s. v. diable; consulta: 04.11.2016):

que el diable se m’emporti si… Expressió per a indicar que és ver el que anem a dir.

De fet, el mateix diccionari, però en l’edició de 1995, indicava (s. v. anar):

Unit a un infinitiu per les preposicions a o per, indica la imminència de l’acció. El cotxe anava a caure.*

*Curiosament, en l’edició actual (consulta: 07.11.2016) fan una indicació diferent: «Davant d’infinitiu introduït per la preposició a o per i en imperfet, denota que l’acció indicada per aquell infinitiu estava a punt d’esdevenir-se. El cotxe anava a caure.»

D’altra banda, Pompeu Fabra donava la indicació següent en les Converses filològiques (219; veg. Perífrasis verbals en les llengües (ibero-)romàniques de Pusch i Wesch; consulta: 07.11.2016):

També és correcta quan el verb anar hi està usat en sentit figurat, significant, per exemple, procedir: Resolt el primer problema, anem a resoldre el segon. L’anar a fer que condemnem és el d’una frase com vas a patir molt, equivalent a patiràs molt. És el cas en què anar és un simple indicador de temps, expressa simplement la futuritat immediata.

D’acord amb eixa exposició, el mateix Fabra fea servir la perífrasi:

  • No anem ací a enumerar els mots que constitueixen una excepció de la regla damunt citada […]
  • Quan anem a usar una primera o segona persona del plural […]
  • […] procurem d’esmenar-nos sempre que ens adonem que anem a dir Estar al teatre.
  • […] el que anem a dir no és pas en defensa seva.
  • […] hem de veure si la proposició que anem a introduir es una proposició de causa.

Finalment, la gnv (31.4; consulta: 07.11.2016) de l’AVL dóna la indicació següent sobre el valor d’esta perífrasi:

a) La perífrasi «anar a + infinitiu» té un valor d’intenció o d’imminència, però presenta fortes restriccions d’ús. La perífrasi és habitual en imperfet d’indicatiu o en imperfet de subjuntiu (on té un sentit de conatu o d’acció que no s’arriba a realitzar):

Anàvem a eixir de casa quan hem sentit el telèfon.
Pareixia que anara a plorar.

A diferència del que passa en altres llengües pròximes, la perífrasi s’usa poc en present d’indicatiu, sobretot per la proximitat i les possibilitats de confusió amb el passat perifràstic. De fet, la perífrasi no ha desenvolupat el valor de futur, que sí que té en llengües com el castellà, el francés o el portugués, i s’usa poc amb el valor d’imminència, valors que s’expressen per mitjà de la perífrasi «estar a punt de + infinitiu», el futur, l’imperatiu o altres recursos:

La comissió es reunirà per a tractar de resoldre els conflictes. (i no es va a reunir)
Ara vos diré el que em va passar ahir. (i no vos vaig a dir)
A veure, parla un poc més clar. (i no Anem a veure)
Calleu, que està a punt de començar l’obra. (i no va a començar)

La construcció «anar a + infinitiu» és correcta en aquells casos en què anar es comporta com a verb principal amb el valor de moviment: Espera, que han tocat a la porta i vaig a veure qui és.