tamarro*

El nom tamarro fa referència a un ésser imaginari (veg. la fitxa animal imaginari). Entre altres coses, forma part d’una broma coneguda i estesa per diversos territoris amb protagonistes diferents (veg. Introducció a l’etnopoètica: teoria i formes del folklore en la cultura catalana de Carme Oriol i Carazo; consulta: 27.06.2011). En la Viquipèdia (consulta: 26.03.2023) podem localitzar dades sobre l’ús actual d’esta figura imaginària.

En italià, tamarro -ra

Poden documentar la paraula tamarro en italià (Dizionario Garzanti; consulta: 27.06.2011; 25.05.2023):

tamarro
s. m. [f. -a] 1 (merid.) zoticone, cafone.
2 (gerg.) giovane di periferia che veste alla moda, ma in maniera volgare.

En italià és un terme argòtic molt estés als anys huitanta del segle xx —i també el nom d’una planta (‘gatmaimó’)—. Sembla que el seu origen va més arrere del moment en què es popularitzà en italià, ja que el documentem en Le parole italiane derivate dall’arabo de Luigi Rinaldi (1906; consulta: 27.06.2011):

tamarro ovvero tàmmaro e tammalone « stupido, minchione); voci dialettali comunissime nell’Italia meridionale : la loro origine si può cercare nell’ar. تمر {tamr) « dattero maturo e secco ». Infatti la parola tammalone, usatissima nel dialetto di A’allo Lucano, oltre ad avere il senso figurato di « minchione », possiede quello proprio di un fico non ancor maturo ovvero vizzo e che per esser tale si rassomiglia in certo modo al dattero già maturo e secco.

O, abans i tot, és un calabresisme recollit per Fedele Romani en Calabresismi (1891; consulta: 27.06.2011).

La variant tintamarro

Cal tindre en compte també la variant tintamarro que hi ha a la Safor, tal com assenyalava Àngel Alexandre (Migjorn, 21.06.2011):

Tintamarro vol dir «grandàs», gran en excés (molt alt, corpulent…). No té un matís pejoratiu, més aviat simpàtic.

Tot i que no és molt usual en la xarxa, podem documentar algun ús ben expressiu en internet (com ara La Penya 04 de la Vall; consulta: 28.06.2011):

Mister jo no puc jugar, estic saturat passant revisions, aquesta ahir, Adil Rami, menut tintamarro de tio.

També localitzem esta paraula en usos relacionats amb Sueca (veg.), Catarroja i Albal (veg.). Podem pensar que tintamarro pot tindre relació amb samarro (dnv; consulta: 26.05.2023):

samarro -a
1. adj. i m. i f. [col·loq.] Molt gran, que té una grandària superior a l’habitual. El xiquet s’ha fet un samarro. Ha pescat un samarro de quilo i mig.
2. adj. Astut i reservat, difícil d’enganyar.

Nota fdt. He sentit sempre la primera accepció només en masculí (Valldigna). Sembla que coincidix en això el Tresor del valencià meridional. En femení conec «samarrà» (és a dir, samarrada ‘colp fort’).   La segona accepció no la coneixia.

Formalment sembla relacionat amb l’occità tintamarra (i variants: tintamari, tintamarro; francés: tintamarre), segons documentem en el Dictionnaire provençal – français d’S.-J. Honorat:

tintamarra s. f. […] Tintamarre, bruit éclatant, accompagné de confusion et de désordre; vertigo, fougue, emportement: Quand sa tintamarra l’arrapa, quand son vertigo lui prend.
Éty. de tintar et de marra, houe pour labourer la vigne, à cause du bruit que font les vignerons en tintant sur leur marre.

Nota fdt. Sobre l’etimologia provençal o francesa hi ha diferents hipòtesis, com ara dos que en podem llegir en Le Propagateur du Var (1861).

Podem notar que el valencià tintamarro compartix el matís augmentatiu: ‘soroll fort’ (fr) ≈ ‘persona alta i corpulenta’ (ca).

En castellà, tot i que podem documentar el diminutiu tamarro (derivat de l’adjectiu tamaño), este ús no sembla que siga molt comú fora de Castella, tal com exposa Emilio Náñez Fernández en El diminutivo.

OIR NOT.

Esta abreviació era utilitzada a la Sala Contenciosa Administrativa, Secció Segona, del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (abans del 1998):

«Que Lucía Hervás Asins (OIR NOT.: María José Masip Suey) ha interposat…».

Per telèfon diuen que és una referència interna del tribunal que haurien d’haver llevat del document que ha arribat per a publicar al diari oficial. Llevem tant l’abreviació com tot el contingut entre parèntesis. Altres voltes l’abreviació és N.

truna

Segons mos iŀlustrava el company Aureli Querol (Càlig) a finals dels anys noranta del segle xx, la truna és un lloc per a guardar o emmagatzemar les garrofes a casa. El dcvb també li donava eixa accepció: 

2. Sostre de posts, en una pallissa, per a sostenir palla, herba, garrofes, etc. (Baix Maestrat).
etim.: del llatí tribũna.

Quant a l’ús, podem documentar una dita de Càlig (Centre de Cultura Pere Balaguer, 2004): «D’una en una s’ompli la truna.»

En aquell moment, el dval no contenia eixa paraula, però ara (04.05.2023) sí que apareix en el dnv (el diec encara no l’ha incorporada):

truna
f. AGR. Sostre de posts, en una pallissa, per a tindre palla, herba o garrofes.

Pel que sembla, l’ús de truna (o trona) apareix també en el capcinès . L’aldc confirma eixa dada (documentada a Formiguera), però indica que és un préstec de l’occità.

Més enllà de les referències que en donen els diccionaris i les obres de dialectologia, no he documentat cap ús d’esta paraula en la xarxa.

orella

Oreja
Exemple d’oreja tret de Cuaderno de intervención peatonal de Apie, Asociación de Viandantes (2004).

El substantiu femení espanyol oreja és un terme de l’àmbit de l’urbanisme. No apareixia en el Cercaterm (gener del 2005). Hem trobat el terme castellà en documents d’urbanisme produïts a Madrid (i a Sagunt), on esmenten oreja, orejeta i oreja de burro, que són unes ampliacions de les voreres en els cantons dels carrers.

El Cercaterm (gener 2005) va fer la proposta següent:

«ca orella, f
es oreja; martillo
fr avancée de trottoir; oreille
en kerbed projection

Definició
Eixamplament de la vorera en la cantonada d’una cruïlla, habitualment produït fent acabar la banda d’estacionament.

Posteriorment, el Termcat va revisar la fitxa, que ha quedat aixina:

ca orella, n f
es extensión de la acera, n f
es oreja, n f
fr avancée de trottoir, n f
en curb bulb, n
en curb bulge, n
en curb extension, n

Transports > Mobilitat
Definició
Extensió d’un tram d’una vorera que penetra en l’espai reservat a la calçada, utilitzat per a reduir la distància que s’ha de recórrer a peu en els passos de vianants i per a obligar els vehicles a reduir la velocitat en acostar-s’hi.

En francés (consulta: 2020; la documentació ha desaparegut de la xarxa),  hem trobat (Ajuntament de París) la denominació «trottoir arrondit en avancée» o «angles de carrefours en avancée», que és una descripció del mateix element (on la part essencial seria la locució en avancée o el terme avancée); també (a Dunkerke): «les avancées de trottoirs aux abords des carrefours permettent de raccourcir les traversés […]».

braga

Pel que indiquen diverses fonts, el gènere de peixos Chondrostoma s’ha redistribuït en diversos gèneres. En el cas del peix Chondrostoma genei ara és Protochondrostoma genei.

D’altra banda, no localitze cap referència que confirme l’existència del nom comú braga per a eixe peix, llevat del dcvb, la gec i els diccionaris que compartixen o reproduïxen estes fonts:

  • (dcvb) braga […] III. sg. Peix teleosti d’aigua dolça que es fa de 10 a 30 cm. de llarg: Chondrostoma genei (Ripoll). Es groguenc.
  • (gec) braga Chondrostoma genei (nc.) f. Ictiologia Peix osteïcti, de l’ordre dels cipriniformes, d’uns 25 cm de llargària, amb el musell prominent, i de color gris verdós, amb el ventre argentat. […]
  • (dnv) braga […] f. ICT. Peix osteïcti (Chondrostoma genei), de color gris verdós amb el ventre platejat.

Per tant, els he demanat (02.05.2023; tant a la gec com al dnv) que comproven si hi ha cap peix que realment tinga eixe nom.

sinó exceptiu: ¿qui sinó?

Maus
Exemple d’ús extret del còmic Maus d’Art Spiegelman (trad. ca. de Felipe Hernández i Caterina Canyelles, 2003).

Un cas objecte de debat (vam discutir bona cosa en Zèfir al desembre del 2003) és el de la conjunció sinó quan tanca una oració exceptiva (la denominació «exceptiva» és de Bosque i Demonte, 1999). Més en concret, el debat de Zèfir versava sobre les versions reduïdes d’eixes oracions (és a dir, amb elisió), ja que eixes oracions es poden reduir elidint un element, i actualment inclús dos elements. Les versions plenes i reduïdes en què s’usa el sinó exceptiu són:

  • Versió plena: «¿Qui havia de vindre sinó ella?»; versions reduïdes: «¿Qui havia de vindre sinó» > «¿Qui sinó?» ‘no podia vindre ningú més que ella’
  • Versió plena: «¿Què podia fer sinó contar-li-ho»; versions reduïdes: «¿Què podia fer sinó» > «¿Què sinó?» ‘no podia fer més que contar-li-ho’

Segons Bosque i Demonte (1999), l’oració exceptiva és aquella en què la paraula sinó:

[…] adquirix un valor exclusiu o d’excepció quan afirma l’element introduït per la conjunció com l’únic davant d’una generalitat que resulta negada en el context previ.

La Nueva gramàtica de la lengua española de la rae (2009) parla en l’apartat 40.6.s d’este valor, que denominen «exclusiu»:

Este significado está cercano al de salvo, excepto, aparte de y, en la lengua clásica, al de fuera. En tal caso, sino introduce un elemento que se señala como único frente a las demás opciones, que se niegan implícita o explícitamenten en el resto de la oración: No dijo sino que era inocente. Este uso de sino puede, además, estar inducido por la interrogación retórica, en lugar de por una negación expresa:

¿Con quién me sustentaba yo sino con ellos? (Cervantes, Quijote ii) […]

Article de Joan Solà Cortassa (2007)

Joan Solà parlava d’eixes oracions del tipus ¿Qui sinó? («Sinó», Avui,, 22.11.2007) :

[6] El cas més difícil, que avui ja no podem tractar, és ¿Qui ha de venir sinó ella?, i variants (¿Qui ha de venir sinó?, etc.).

Solà arribava a una conclusió el 29.11.2007 («Un sinó rebec») que donava preferència a la forma «sinó»:

Si gairebé tothom escriu sinó, instintivament (sense plantejar-s’ho), ha de ser per alguna cosa. Efectivament, els autors anomenen «retòrica» aquesta interrogació; és a dir, tenim una falsa pregunta, i per tant també una falsa condicional: quan diem ¿Qui ho ha fet sinó tu?, ¿Per què ho ha dit sinó per molestar?, ¿Què és, això, sinó una provocació?, crec que essencialment pretenem focalitzar (remarcar) el terme tu, per molestar, una provocació (com si hi afegíssim precisament), no pas qüestionar-ne cap altre.

El que hi ha és que els matisos són tan pròxims que gairebé es toquen, i si capgirem la frase, ja tornem a ser a la condicional […]. En català potser hi hauria la qüestió de saber si són igualment genuïnes les tres versions d’aquest cas: ¿Qui ha de venir sinó ella?, ¿Qui ha de venir sinó?, ¿Qui, sinó?

Article d’Elena Estela Pato (2003)

Persèpolis
Exemple d’ús extret del còmic Persèpolis de Marjane Satrapi (trad. ca. d’Albert Jané, 2017).

Este enfocament de Joan Solà concorda amb l’article «Nuevos aportes al estudio de la función discursiva de los conectivos adversativos en el discurso periodístico del siglo xix. El conector sino» d’Elena Estela Pato (2003), que fa una anàlisi gramatical, semàntica i pragmàtica de la qüestió. L’autora classifica els usos del sino castellà en (marque amb negreta el que correspon al nostre cas):

a) Contraposició excloent
b) Contraposició exceptiva o no totalment excloent
c) Contraposició no excloent o de coexistència explícita

Segons l’autora, estos «tres valors semàntics bàsics que presenta el connector, convergixen funcionalment com a tres recursos de realçament, cap a una única funció discursiva de sinó que pragmàticament consistix a donar força o rellevància informativa a l’argument coorientat o contraorientat a favor d’una conclusió». El valor semàntic que analitzem en este cas és el de contraposició exceptiva.

Seguint l’anàlisi de l’autora, l’ús de sinó està «coorientat» o «contraorientat» respecte a la conclusió pressuposada de la primera part de l’oració. En una oració exceptiva com les que tractem, es donen diverses condicions:

  • No exigix una negació prèvia explícita i apareix després d’una interrogació.
  • És equivalent a la forma «declarativa» («Ningú sinó…»).
  • Dels dos membres contraposats, X sinó Y, Y està inclòs en el camp semàntic del membre X. Per tant, pertany a la mateixa categoria.
  • Els termes contraposats són d’extensió diferent, i per això s’entén que la contraposició està referida sempre a un únic membre de la classe, que és aquell al qual fa referència l’enunciat. Este únic membre en què recau la restricció és el que resulta focalitzat.
  • La forma declarativa «Ningú sinó ell pot vindre», permet apreciar el realç informatiu que li confereix a l’enunciat la contraposició dels termes (Qui/Ell) mitjançant sinó, que anomenem exceptiu davant la forma que es limita, simplement, a enunciar el fet sense conferir-li cap realç informatiu.

Vist això, sembla clar que no es tracta només d’una qüestió gràfica, sinó que els valors semàntics i discursius són factors rellevants per a diferenciar les oracions que contenen la conjunció sinó i les que tenen un significat diferent i, per tant, s’han d’escriure amb la condicional més la negació («si no»).

Problemes de les propostes per a escriure-ho «si no»

Més avall podem llegir tres propostes per a escriure eixe sinó com si fora una condicional + una negació («si no»). Les propostes es centren en aspectes formals i gràfics, i no analitzen els valors semàntics i pragmàtics que diferencien les oracions condicionals de les oracions exceptives (completes i reduïdes).

Nota fdt (21.06.2023). Durant el debat d’esta qüestió en l’aoetic, Albert Pla Nualart va mostrar la seua preferència pel manteniment la grafia originària «si no» en este cas (i en altres usos amb valors aproximats). Certament, si s’haguera continuat amb la forma «si no», este problema no existiria. Seguint la posició d’Albert Pla Nualart, però en sentit contrari, podem vore que en francés han optat per escriure sempre «sinon» i, per tant, no tenen este problema (<em>Le bon usage</em>, 2008, apt. 1154, p. 1.514: «Pour indiquer une exception ou une restriction. Souvent dans un contexte négatif ou dans une interrogation oratoire»).

Però a partir del moment que la normativa (iec, avl) diferencia entre «si no» i «sinó» i els prescriu per a valors i usos diferents, la gramàtica ha de ser conseqüent i no ha d’actuar arbitràriament (convé recordar el principi d’interdicció de l’arbitrarietat). Per tant, ha de seguir la jerarquia d’aplicació de les regles i, en conseqüència, el sinó exceptiu s’ha de validar tant per a l’oració completa (¿Qui sinó ell podia fer-ho?) com per a la versió amb elisió (¿Qui sinó?). El problema s’origina quan la normativa establix una excepció (dubte si ha segut per arbitrarietat, per descuit o per error) sense justificar-la.

Article de Pla Nualart (2011)

L’any 2011, Pla Nualart va reprendre la qüestió («Aglutinacions (1): Sinó o si no?», Ara.cat, 31.03.2011):

Pel mateix motiu sembla que hauríem d’escriure «Què podia fer sinó resignar-m’hi?» —amb un infinitiu que funciona com un nom—, però «Si no m’hi resignava, què podia fer?», en què clarament estem davant d’una oració condicional negativa. I el cas més curiós és quan la frase es talla: «Què podia fer si no?» Jo aquí escriuria si no, perquè només si no pot funcionar com una oració sencera sense que calgui afegir-hi res més. És per aquesta raó que, sempre que vagi tot sol entre dos signes de puntuació, heu d’escriure si no.

Tanmateix, podem observar que esta reflexió de Pla Nualart és problemàtica:

  1. «Què podia fer sinó resignar-m’hi?» no és equivalent a «Si no m’hi resignava, què podia fer?». Per tant, la segona oració («Si no m’hi resignava, què podia fer?») no pot equivaldre a la primera oració amb el verb elidit («Què podia fer sinó?»).
  2. La circumstància exposada per Pla Nualart, «la frase es talla», no implica un canvi de sentit entre la frase completa i la frase tallada. Si després de l’elisió dels elements sobreentesos canviem la conjunció sinó pel conjunt conjunció + negació («si no»), li hauríem modificat el significat, si la frase encara fora possible. Però la versió reduïda «Què podia fer si no*?» no és possible, perquè la frase completa hauria de ser una que tampoc no és possible: «Què podia fer si no* resignar-m’hi?». Si alterem els components de l’oració, n’alterem el sentit.
  3. Per tant, vegem que la versió completa «Què podia fer sinó resignar-m’hi?» i la versió reduïda «Què podia fer sinó?» tenen la mateixa construcció i són semànticament equivalents. L’elisió no és un motiu per a canviar la grafia, per a desunir la conjunció sinó. Per tant, seguint Solà, ¿com ho podríem escriure, sinó…, si vullguérem mantindre el mateix sentit?

Article de Carles Riera (2014)

Més tard, al 2014, Carles Riera fa un repàs a les possibilitats d’ús de la conjunció sinó (i de la conjunció condicional si seguida de la negació no, «si no»), en què conclou que convé escriure «Qui, si no?» en lloc de «Qui, sinó?». La seua reflexió és:

Els autors que, en exemples com els d’aquest grup, escriuen sinó ho fan perquè hi sobreentenen un sol terme (com ara, en el primer exemple, sinó ell), però també s’hi pot sobreentendre una oració (com ara, en el primer exemple, si no va ser ell), i com que aquest és el sentit original, per això la grafia (si no) corresponent a aquest sentit és la que ha de tenir la preferència.

Els dos sentits sobreentesos exposats per Riera no són equivalents, són dos sentits diferents. De fet, el primer sentit no sobreentén «un sol terme» (com diu Riera), sinó un sentit diferent. Eixe sentit diferent no és una pregunta sobre l’autoria (‘qui va ser’), sinó que equival a l’exclusió d’una altra possibilitat (‘només podia ser ell’). L’oració reduïda no demana com a dubte «si no va ser ell», sinó que pressuposa que «només podia ser ell», és a dir, és una pregunta retòrica (més avall d’esta fitxa tractem les «interrogatives retòriques» que comenta la giec).

Eixa qüestió del «sentit original» que exposa Riera, concorda amb el que comenta Elena Estela Pato, que exposa:

Per a Fuentes Rodríguez (1988:44), en esta construcció es percep encara l’origen del connector, cosa que —segons l’autora— mostraria que es troba encara en el procés de gramaticalització. […]

És cert que sinó prové de si no. Però el sinó de «¿Qui sinó?» és un pas més enllà, ja que no prové directament del si no originari, prové del sinó d’una primera oració reduïda «¿Qui sinó ell?» o de «¿Qui ho ha fet sinó tu?», i altres oracions exceptives completes semblants, que contenen una primera elisió. En estes oracions ja no tenim el sentit ni els elements originals (condicional si + negació no), sinó el sentit exceptiu (conjunció sinó). El canvi produït ha donat lloc a un valor i un ús diferents. Seguint l’article d’Elena Estela Pato per al cas del sinó exceptiu, els termes contraposats són d’extensió diferent, i per això cal entendre que la contraposició («Qui sinó?») es referix sempre a un únic membre de la classe («ell»), mentres que la versió originària («¿Qui, si no va ser ell?») presenta una extensió general en el valor de l’interrogatiu qui (que equival a ‘algú que desconeixem’).

Mirant-ho aixina, en «¿Qui, si no va ser ell?», l’interrogatiu no queda restringit, ja que semànticament té un valor general (‘qualsevol, algú’). L’oració «¿Qui, si no va ser ell?» no és exceptiva, sinó que és una indagació de caràcter general sense restricció. Per això no és equivalent de «¿Qui va ser, sinó (ell)?» ni de la versió més reduïda «¿Qui sinó?».

Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (versió de 2023)

Passats uns anys, la giec haguera pogut resoldre el tema seguint el tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2. Eixe paràgraf conté una explicació que s’ajusta perfectament a estes oracions:

[…] S’usa en oracions interrogatives retòriques, en les quals la negació queda implicada i el primer element de la coordinació s’identifica amb un interrogatiu o un sintagma amb un constituent interrogatiu: Per què heu vingut sinó per ajudar-nos? (equivalent a ‘No heu vingut per cap altre motiu sinó per ajudar-nos’); En qui podem pensar sinó en ell? (equivalent a ‘No podem pensar en ningú sinó en ell’); Què podem fer sinó ajudar-nos els uns als altres? (equivalent a ‘No podem fer res més sinó ajudar-nos els uns als altres’).

Però podem llegir en la giec (al mateix apartat 25.4.4.2; consulta: 25.03.2023) una nota que indica:

Hi ha unes construccions amb doble el·lipsi que, tot i no tenir tradició, han fet fortuna: —Segur que va ser ell. Qui si no? (equivalent a ‘Qui va ser, si no va ser ell?’ i a ‘Si no va ser ell, qui va ser?’); S’han comprat una casa a Ripoll. On si no? (equivalent a ‘On es comprarien una casa si no és a Ripoll?’).

La gramàtica de l’institut utilitza en esta nota unes frases completes i mostra els significats d’eixes frases. La confusió es genera perquè eixos no són els significats de les versions simples. Fent la comparació en un quadre, podem vore que la columna A i la columna B no són equivalents:

A
sinó
Tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2
B
si no
Nota tercera de l’apartat 25.4.4.2
Qui sinó?: que és equivalent de ‘No podia ser ningú més que ell’  > «sinó»
(La forma «si no» en la interrogació seria errònia)
Segur que va ser ell.
Equivalent interrogatiu: ‘Qui va ser, si no va ser ell?’
On sinó?: equivalent de ‘No podien comprar-se una casa més que a Ripoll’  > «sinó»
(La forma «si no» en la interrogació seria errònia)
S’han comprat una casa a Ripoll.
Equivalent interrogatiu: ‘On s’han comprat una casa, si no és a Ripoll?’

En el quadre que ve a continuació, podem vore confrontades les solucions divergents que dona la gramàtica de l’institut entre el tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2 i la nota tercera del mateix apartat. La gramàtica utilitza dos oracions que pareixen exemples diferents, però són la mateixa interrogació —retòrica— sense i amb «doble el·lipsi». En el quadre podem seguir els passos de reducció de les oracions completes originals entre el tercer paràgraf i la nota tercera, i podem observar que, a pesar de seguir el mateix procés semàntic i constructiu, la giec dona una solució errònia en la columna B:

A
Tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2
B
Nota tercera de l’apartat 25.4.4.2
Sempre pensem en ell
No podem pensar més que en ell (‘No puc pensar sinó en ell’)
= Segur que va ser ell
No podia ser ningú més que ell (‘No podia ser ningú sinó ell’)
En qui (podem pensar) sinó (en ell)? = Qui (va ser) sinó (ell)?
En qui sinó? Qui si no*?

La frase de la columna A, «En qui podem pensar sinó en ell?» té una versió equivalent reduïda (retòrica): «¿En qui sinó?», i eixa mateixa solució hauria de ser vàlida per a l’exemple de la columna B.

En conclusió, seguint amb la reducció de la casuística gramatical i ortogràfica imprevisible (com s’ha fet amb la reducció dels accents diacrítics), seria bo que la gramàtica revisara eixa nota de l’apartat 25.4.4.2 i agrupara eixes oracions exceptives equivalents, més curtes o més llargues, i les tractara de la mateixa manera. Hem vist que això és possible i està fonamentat en els valors semàntics i pragmàtics de cada tipus d’oració. Per tant, podríem pensar que esta és la millor solució. ¿Quina altra sinó (esta)?

fallòria

El dcvb documenta farlòrnia i falòria:

FALÒRNIA (i més dial. falòria). f. ║ 1. Idea errònia, raó dèbil o gratuita amb aparença de veritat o solidesa (pir-or., or., occ., val., bal.); cast. camándula, cuento. «Mira, no em vinguis amb falòrnies, que te conec!» «No estic per falòrnies». Yo tinch de estar pera cuentos y falòries, Rond. de R. Val. 45. Perque pensa—y no és falòria—que’s pot aplicar a tu, Llorente Versos, i, 7. Tot això no és res: ploren per falòrnies, Ruyra Pinya, ii, 201. ║ 2. Cosa insignificant, de poca vàlua, menyspreable (Men.); cast. bagatela. Ell no aniria darrera falòrnies, Ruiz Nov. 79.

El Diccionari de freqüències de Joaquim Rafel i Fontanals (1998) sí que documenta la variant fallòria,  que apareix en Amichs y enemichs del pagés Josep Maria de Ortega (1877):

no creyeu ab las cosas que de dits animals de nit se diuen, puig tot son fallorias y cuentos de la bora del foch, fillas de pobres imaginacions y de la

En l’ús viu que vam sentir fa uns anys, el diputat Sanmartín Besalduch (de Vinaròs; DSCV, 36, 24.04.2008)  utilitzava en un discurs parlamentari la variant fallòria, forma que no apareix recollida en el dcvb (ni en el dnv):

Però, encara més, encara més fallòries hi han ací […]

comanda en espera

En l’àmbit de l’economia, el Cercaterm ha proposat el terme comanda en espera com a equivalent del terme anglés back order:

ca comanda en espera, n f
es pedido en espera, n m
fr arriéré de commande, n m
fr commande en attente, n f
fr commande en retard, n f
fr commande en souffrance, n f
en back order, n
en backorder, n
Economia > Comerç

Definición
Comanda que efectua un client d’un producte que el proveïdor no té en estoc en aquell moment.


En francés, l’Office Québécois de la Langue Française (consulta: 20.04.2023) dona la informació següent:

L’expression back order, utilisée dans le commerce et souvent abrégée en BO, est déconseillée en français.

Solutions de remplacement
Back order a différents équivalents français possibles, selon le contexte. Dans le cas d’une commande complète dont l’exécution est en retard, on parlera de commande en souffrance, de commande en retard ou de commande en attente. Pour désigner la partie d’une commande qui n’a pas encore été livrée, on parlera du solde d’une commande, du reste de commande ou du reliquat d’une commande. Enfin, pour parler d’un article qui est temporairement épuisé, on utilisera les termes rupture de stock, pénurie de stock ou épuisement de stock.

Nous sommes désolés, mais votre commande de meubles est en souffrance. (et non : les meubles que vous avez commandés sont back order)
Les cartouches d’encre ont été livrées, mais les caisses de papier seront livrées plus tard. (et non : sont back order)
Le solde de votre commande sera livré demain. (et non : Votre back order sera livré demain)
Ce modèle de classeurs est en rupture de stock. (et non : est back order)

Sur un bordereau de livraison
L’expression back order se voit sur un bordereau de livraison quand une partie seulement de la commande est livrée. On pourra la remplacer par livraison différée, mention inscrite à côté du nom des articles non livrés et indiquant un reste de commande en souffrance.

La informació anterior de la mateixa institució (abans denominada Office de la Langue Française; consulta: 30.06.1997) era semblant:

219 Back order

L’expression back order, utilisée dans le commerce, a différents équivalents, selon le contexte. Dans le cas d’une commande complète dont l’exécution est en retard, on aura commande en souffrance ou commande en retard.
Nous regrettons de vous décevoir, mais votre commande de meubles de bureau est actuellement en souffrance.

Back order s’emploie aussi à propos d’une commande dont on ne peut assurer l’exécution immédiatement. C’est ce qu’on appelle en français une livraison différée. Ainsi, sur un bordereau de livraison, la mention livraison différée pourra figurer à côté du nom des articles non livrés.
Par ailleurs, lorsqu’il se trouve dans l’impossibilité de fournir l’article qu’on lui demande, un commerçant peut, au choix, répondre à sa clientèle :

Je regrette, je manque de chaises de jardin en ce moment.
Je n’en ai plus en ce moment, mais elles sont commandées.
Je les attends.

ou encore:

Nous sommes en rupture de stock.

instrumentar

En valencià, els diccionaris recullen per a este verb dos accepcions (dnv; consulta: 23.03.2023):

1. v. tr. MÚS. Preparar les partitures (d’una composició musical) per a cadascun dels instruments que l’han d’executar.
2. v. tr. DRET Escripturar.

No arrepleguen encara uns usos comuns actualment (sinònims del verb instrumentalitzar que estenen el significat ‘preparar’ de l’accepció musical a altres àmbits, o que els amplien amb el sentit ‘utilitzar, manipular’. Podem documentar eixa accepció (ctilc, consulta: 23.03.2023; Google Llibres, consulta: 23.03.2023) a mitan segle passat:

La conquesta pel món animal de l’autonomia dels grans aparells fisiològics, cosa que permet a l’individu de regular la seva nutrició, el seu calor, el seu moviment i els seus intercanvis, no és encara la llibertat, però prepara l’autonomia corporal que instrumenta l’autonomia espiritual de la llibertat.

Les estructures de l’univers personal de Josep Maria Palacios i Martínez (1964)

El seu aïllament és paral·lel al fracàs a què desemboca tot intent d’instrumentar políticament l’opció esquerrana del catalanisme.

Jaume Bofill i Mates (1878-1933). L’adscripció social i l’evolució política de Jordi Casassas i Ymbert (1980)

A pesar que la normativa encara no ha admés estos usos, el ddlc de l’iec els ha documentat i marcat (amb un •) com a accepcions no normatives:

2. [N1 V N2] (N1[humà, col·lectiu]; N2[acte, fet]) [Algú, un col·lectiu]1 fer les accions necessàries per a portar a terme de manera organitzada [un acte, un fet]2. En aquest sentit, l’Educació Especial ha de permetre aconseguir aquests objectius per a cada infant, i instrumentar totes aquelles ajudes que calgui donar-li, tant si és temporalment com de manera permanent […]. [L’educació (1986): 37, p. 5].

 adj. En l’actualitat, el finançament ordinari dels diferents nivells de govern pot respondre a tres sistemes bàsics. Primer, el de sobirania fiscal única del govern central, amb subvencions —instrumentades d’una o altra forma— als governs territorials i locals. [Bricall (1984): 33, p. 25].
3. [N1 V N2] (N1[humà]; N2[humà, cosa]) Instrumentalitzar. Vist des de dintre, el feminisme té, efectivament, defectes i deficiències […]. El perill de politització li ve de fora, de la tendència dels partits polítics a instrumentar-lo, manifassejar-lo, especialment en períodes electorals. [Pàmies (1987): A, p. 55].

En castellà, el diccionari Clave recull una accepció (que no apareixia en el drae01):

[2 Referido esp. a un plan o a una solución, disponerlos y poner los medios para su ejecución: El Gobierno ‘instrumentará’ medidas para combatir el paro.

El drae en línia (consultes: 27.04.2006; 23.03.2023) inclou unes accepcions 2 i 3 que atenen eixos usos:

1. tr. Preparar las partituras de una composición musical para cada uno de los instrumentos que la ejecutan.
2. tr. Crear, constituir, organizar.
3. tr. Med. Disponer o preparar el instrumental.
4. tr. Taurom. Ejecutar las diversas suertes de la lidia.