risc i ventura

  1. Podem trobar la locució a risc i ventura en Introducció al llenguatge jurídic (1990) de C. Duarte i P. de Broto (pàg. 54):

    a riesgo y ventura : a risc i perill/ventura.

  2. De fet, es tracta d’un principi del dret, segons recull el Termcat (consulta: 07.05.2015):

    principi de risc i ventura, n m
    es principio de riesgo y ventura, n m

    <Contractes de l’Administració>

    Principi pel qual un contractista ha d’executar un contracte assumint les contingències a les quals està exposat i tot allò bo o dolent que pot esdevenir-se i que no es pot preveure amb certesa.

    Nota: el principi de risc i ventura del contractista regeix per a l’execució dels contractes del sector públic, sens perjudici del que la llei estableix per al contracte d’obres i del que s’hagi pactat a les clàusules de repartiment de risc que s’incloguin als contractes de col·laboració entre el sector públic i el sector privat.

a + substantiu

  1. Algunes obres prescriptives consideren no admissible la locució adjectiva a color, i proposen substituir-la per en color. En el mateix cas hi hauria altres locucions semblants: a quadres* > de quadres, a ratlles* > de ratlles, a franges* > de franges… Eixa prescripció també és coneguda en castellà. Segons Manuel Alvar Ezquerra (Manual de redacción y estilo, Akal, 1999; consulta: 17.09.2010 – Google Llibres):

    De hecho, es galicismo sintáctico un gran número de construcciones en las que aparece la preposición a introduciendo a un sustantivo como complemento de otro sustantivo: motor a gasolina, máquina a vapor, pantalón a rayas, radio a pilas, avión a reacción, foto a color, etc. En la mayoría de estos casos hay que sustituir la preposición a por de.

    Actualment, però, la gramàtica de la rae ho tracta altrament:

    13.18c Con «a + sustantivo» se forman locuciones como las subrayadas en una camisa a rayas, un toldo a listas, una falda a cuadros, un filete a tiras y otras similares que contienen sustantivos que denotan diversas disposiciones formales de algún conjunto de elementos.

    Cal tindre en compte també que en italià és a colori (i també podem documentar-hi a colore).

    En eixe sentit, podíem trobar en el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra i Josep Miracle (1980) i en el diec1 (1995):

    ratlla […] Teixit a ratlles blanques i negres.

    Construcció que també documentem en Marià Aguiló (Diccionari Aguiló, 1929; Google Llibres – consulta: 20.09.2010):

    pekin: teixit a ratlles (E. Toda).

    I no cal dir que la documentació literària d’a ratlles també és abundant: Carme Riera, Manuel de Pedrolo, Eugeni d’Ors, Folch i Torres, Salvat-Papasseit, Pere Calders, Josep Piera, Joan Perucho, Quim Monzó, Baltasar Porcel, Vicent Andrés Estellés, Joan Francesc Mira, Enric Valor…

    Joan Abril Español (Diccionari pràctic de qüestions gramaticals, 1997; Google Llibres – consulta: 20.09.2010) mostrava, però, que el punt estava en evolució:

    Hi ha uns quants casos, però, que no queden resolts per la normativa, en els quals la a es pot considerar adequada: olla a pressió, avió a reacció, cervesa a pressió.

    En eixe sentit, podem localitzar dos exemples significatius en el Diccionari normatiu valencià de l’avl (consulta: 22.06.2017):

    s. v. camisa s. v. quadre
    Una camisa de ratlles. M’agrada la corbata a quadres.

    En sentit contrari, però, l’IEC ha revisat el seu diccionari i ha preferit una altra solució per a l’exemple esmentat més amunt, ja que en el diec2 podem trobar:

    ratlla […] Teixit de ratlles blanques i negres.

    En el mateix diccionari trobareu olla de pressió, motor de reacció i avió de reacció. Caldrà aclarir fins a on s’estén la prescripció actual (em sembla que la nova giec no en diu res).

  2. D’altra banda, segons l’Optimot (consulta: 17.09.2010):

    Fitxa 1925/2

    a tot color loc.

    Per indicar un grau molt elevat o intens, en català es fa servir la locució a tot / a tota seguida d’un nom sense cap determinatiu. Per exemple: a tota vela, a tota marxa, a tota brida, a tot risc, a tot córrer, a tot drap, a tot estrop, etc.

    De la mateixa manera, per expressar molta intensitat, per exemple en un dibuix o pintura, es pot fer servir la locució a tot color. Per exemple: Els dibuixos s’han de presentar en format de foli a tot color.

acabar per + infinitiu

  1. Segons podem llegir en la gcc (23.3.4):

    La perífrasi acabar per + infinitiu, que s’empra a vegades amb el mateix sentit [que acabar + gerundi], no és considerada genuïna per alguns diccionaris i manuals (p. ex., el Manual d’estil del 9 Nou) mentre que ho és per a d’altres (vg. Ruaix 1996)

    Cal dir que la nova versió del Manual de redacció i estil (2008) d’Eusebi Coromina continuava mantenint la consideració d’incorrecció. Tanmateix, el gdlc [en línia] inclou l’accepció següent (consulta: 18.02.2010):

    7 acabar per [ seguit d’infinitiu ] Arribar finalment a fer una cosa. Si insisteixes una mica més, acabarà per confessar el que va fer.

    De fet, podem localitzar eixa accepció en un exemple (s. v. desorientar; consulta: 02.06.2017) que es manté en el diccionari des de l’edició de 1982 i que és copiat del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra (1932):

    Les tortuositats del camí van acabar per desorientar-los.

  2. Finalment, la giec introduïx està perífrasi en la normativa (24.5.8.2.c):

    La perífrasi «acabar per + infinitiu» expressa també la culminació d’una situació, però en aquest cas produïda per una insistència: Després de demanar-li-ho moltes vegades, van acabar per cedir a la seva petició; Les tortuositats del camí van acabar per desorientar-los.

xivato -ta

  1. La paraula castellana chivato -ta té diverses accepcions. En el dcvb (consulta: 31.05.2017) apareix adaptada només en masculí amb la forma xivato:

    xivato Acusador, espió (en l’argot dels malfactors); cast. chivato.

  2. Eixa adaptació no ha estat incorporada encara en la majoria dels diccionaris, però sí (amb la família completa del concepte) en el gd62:

    xivato, xivata m i f fam Delator, delatora.
    xivatar v tr i pron fam Xivar.
    xivar v tr i pron fam Delatar.
    xivatada f Acció de xivar-se.

  3. A més, podem localitzar més sinònims en el dnv (consulta: 31.05.2017), que remeten a delator -ra, com ara:
  4. A més dels intents d’adaptació i dels sinònims anteriors (i altres: també hi ha xivatasso), podem documentar, per a una accepció diferent, el cas de boquimoll recollit per Joaquim Martí Mestre en el Diccionari històric del valencià col·loquial: segles XVII, XVIII i XIX:

2 m. ‘persona indiscreta, que diu fàcilment allò que caldria callar’. […] Amb un sentit semblant fluix de boca ‘indiscret’ (Raspall, Martí, 1994: 131). En aragonés bocatoba id. (Pardo Asso, 1938: 57; Andolz, 1977: 43); en castellà boquiblando ‘que habla más de lo que debería’, boquiflojo ‘chivato’ (Luque et al., 2000: 70).

topetia

  1. El dnv (consulta: 25.05.2017) recull esta paraula (que ja apareixia en el dval):

    1. f. Antipatia. Els dos germans sempre s’han tingut topetia.
    2. f. Rivalitat o competició entre dos persones. Eixos dos artistes sempre han anat de topetia.

    També apareixia en el dcvb (consulta: 25.05.2017):

    topetia f. (vulgarisme) || 1. Antipatia, tírria (val.); cast. ojeriza, antipatía. «Quina topetia es tenen eixos germans!» || 2. Desavinença, discussió aspra (Empordà, Lluçanès, Plana de Vic); cast. desavenencia, cuestión, dimes y diretes. Aquesta dèria… el portà a més d’una topatia amb els patrons del Masnou, Ruyra Pinya, ii, 8. || 3. Porfídia, entestament (val.); cast. porfía. «Açò ho fas per topetia».
    Fon.: tupətíə (or.); topetía (val.).
    Etim.: de antipatia, deformat vulgarment per influència de topar.

  2. A més, el dcvb recull la variant tipitia (consulta: 25.05.2017):

    tipitia f., vulgarisme, per antipatia (Tortosa, Cast.). Les rivalitats gremials mantenien encesa… la llàntia de les “tipities” entre mariners i pescadors, Moreira Folkl. 412.

    Quant a esta segona forma, reig2 diu que el sentiment de tipitia empeny els individus «a realitzar certs actes per tal de molestar els rivals i/o demostrar-los la seua superioritat». En este sentit, reig2 no recull la sinonímia amb topetia, però aporta un possible sinònim, picapunt, tot i que per al dcvb és un sentiment i per a dgfpastor, gdlcgd62 no és un sentiment sinó un motiu; segons el gdlc (s. v. picapunt; consulta: 25.05.2017):

    m Motiu de renyina, d’entossudiment, en què juga primordialment l’amor propi. Han renyit per un picapunt.

  3. El pdl-iec (consulta: 2006) recollia dos casos de tipitia:
    […] i éstos nada menos que se remonten a les primeres quimeres o tipitíes que se prengueren sogres i gèndres per un lléva m allá una palla… […] (Pensat y Fet, $$19, València, 1925.)[…] Paco el tracta pichor que a tots els demés trevalladors. No sap per qué pero li té tipitia. […] (¿Quin’ hora es… Peret?…, Eduard Buil Navarro, 1931)

  4. El diputat Botella i Vicent (Grup Esquerra Unida-Els Verds-Esquerra Valenciana: Entesa) usa esta paraula (diu «tipities») en una sessió del ple de les Corts valencianes (maig del 2006).

accentuació

  1. L’accentuació de les majúscules en castellà (veg. Solà, Ortotipografia, pàg. 135); L’Ortografia (1974) de la rae prescrivia clarament l’accentuació de les majúscules en els paràgrafs 6.15 i 41 bis. D’altra banda, en francés les majúscules porten tots els signes (accents, ce trencada…), segons la norma del l’Office de la Langue Française (2002).
  2. En castellà, l’Ortografia (1974) de la rae, en el § 39, exposava:

    Los tiempos de verbo que llevan acento ortográfico lo conservan aun cuando acrecienten su terminación tomando un enclítico; v. gr.: pidióme, conmovíla, rogóles, convenciólos, andaráse», dése,…

    Aquest precepte no l’esmenten ni el seco ni el map. L’ortografia de 1999 (?) diu que els mots anteriors s’accentuen d’acord amb les normes generals: pidiome, deme / dámelo, mírame. Veg. un document tret d’internet de la rae.Això és confirmat posteriorment en l’Ortografia de la lengua española (2010) de la rae (3.4.5.1.3):

    Las formas verbales con pronombres enclíticos se someten a las reglas de accentuación, de modo que llevarán tilde o no según corresponda a la palabra resultante, con independencia de cómo se acentúe gráficamente la forma verbal sin los pronombres.

  3. Ni en castellà ni en català s’accentua la conjunció o entre xifres: «10 ó 25»*. Açò era un costum fonamentat en la possible confusió per qüestions tipogràfiques —en alguna època— de la conjunció amb el zero. Per tant: «10 o 25».
  4. L’ús de l’accent diacrític:
    Hi ha un petit nombre paraules homòfones que es distingixen per l’absència o presència d’un accent que les distingix. La llista que dóna l’ortografia de l’avl (consulta: 23.05.2017) és la següent (28 casos):
  5. Ús de l’accent diacrític (segons l’avl)

    Paraules amb accent diacrític Paraules sense accent diacrític
    (adverbi): Ho ha fet molt . be (nom, ‘ovella, corder’ [bÉ]; nom, ‘lletra’ [bé]): Portar al be. S’escriu amb be de bou.
    bóta, bótes (nom, ‘recipient per a vi’): Hem d’omplir la bóta. bota, botes (nom, ‘calcer alt’ [bóta]; formes del verb botar [bóta]): Hui plou; posa’t les botes. No botes damunt del llit.
    déu, déus (nom, ‘divinitat’): Els grecs tenien molts déus. deu, deus (numeral [dÉw]; nom, ‘font’ [déw]; formes del verb deure [déw]): Vine a casa a les deu del matí. Era la deu de la seua inspiració. Em deu diners.
    dóna, dónes (formes del verb donar): Dóna-li el llibre. dona, dones (nom, ‘persona de sexe femení’ [dÓna]): És una dona molt intel·ligent.
    és (forma del verb ser): El meu germà és metge. es (pronom [es]): Estes coses es fan de seguida.
    féu (forma del pretèrit perfet del verb fer): Ell féu estudis de medicina, però no acabà la carrera. feu (forma de present d’indicatiu i d’imperatiu del verb fer [féw]; nom, ‘domini’ [féw]): Feu el que vos he dit. Aquella ciutat era un feu dels radicals.
    fóra (forma del verb ser): Si fóra tu, no aniria a la cita. fora (adverbi [fÓRa]): T’està esperant fora.
    (nom, ‘extremitat del braç’): Agarra’l ben fort de la , i no el soltes. ma (possessiu [ma]): Ma mare ja es troba millor.
    més (adverbi o adjectiu quantitatiu): No en vull més. Demà collirem més taronges. mes (nom, ‘part de l’any’ [més]; conjunció [mes]): En el mes d’agost anirem al poble. Digué que vindria, mes no crec que ho faça.
    mòlt, mòlta, mòlts, mòltes (formes del verb moldre): He mòlt tot el café. molt, molta, molts, moltes (quantitatiu [mólt]): Tinc molt de fred.
    món (nom, ‘univers’): Ha creat un món fantàstic. mon (possessiu) [mon]: Mon pare és fuster.
    móra, móres (nom, ‘fruita’): Demà anirem a buscar móres. mora, mores (nom, ‘àrab’ [mÓRa]): En el poble hi havia unes quantes famílies mores.
    nét, néta, néts, nétes (nom, ‘fill del fill’): El seu nét s’ha fet molt gran. net, neta, nets, netes (adjectiu ‘que no té brutícia’ [nét]): El meu fill és molt net.
    nós (plural majestàtic): Nós, el rei d’Aragó. nos (pronom [nos]): Redacteu-nos una carta per al director.
    ós, óssa, óssos, ósses (nom, ‘animal’): Han fet un reportatge sobre els óssos negres. os, ossos (nom, ‘peça de l’esquelet’ [Ós]); ossa, osses (nom, ‘conjunt d’ossos’ [Ósa]): Em fan mal els ossos de tot el cos. Té una ossa ben formada.
    pèl, pèls (nom, ‘filament que creix en la pell’): Un animal de pèl blanc. pel, pels (contracció [pel]): Passarem pel pont.
    què (pronom interrogatiu [ké]; relatiu precedit de preposició [ké]): Què vols? La casa de què et vaig parlar està en venda. que (relatiu sense preposició [ke]; conjunció [ke]): El xiquet que passa pel carrer és amic meu. No vull que tornes a fer això.
    rés (nom, ‘acció de resar’): El rés del parenostre. res (pronom [rés]): No vull que li digues res d’això que hem comentat.
    (forma del verb saber): No ho . se (pronom [se]): No se sap res.
    sí, sís (afirmació): que en vull un tros. La moció es va aprovar per trenta-quatre sís enfront de sis nos. si, sis (condicional [si]; nom, ‘part anterior del pit’ [sí]; nom, ‘nota musical’ [sí]; pronom reflexiu [sí]; numeral [sís]): Si vols que vaja, dis-m’ho. Es refugià en el si de la muntanya. Porta els diners al si. Una obra en si menor. Ell sempre parla de si mateix. Té sis germans.
    sóc (del verb ser): Jo sóc filòloga. soc (nom, ‘tros de soca’ [sÓk]; nom, ‘calcer’ [sÓk]; nom, ‘mercat dels països àrabs’ [sÓk]): Este soc és de fusta de llimera. S’han posat de moda els socs. Va comprar la gel·laba en un soc.
    sòl, sòls (nom, ‘pis, terra’): Ha comprat una parcel·la en un sòl molt rocós. sol, sols (nom, ‘astre’ [sÓl]; nom, ‘nota musical’ [sÓl]; adjectiu ‘sense companyia’ [sÓl]): Ja ha eixit el sol. La partitura està en clau de sol. Està sol.
    són (forma del verb ser): Aquells que ens han saludat són amics meus. son (possessiu [son]; nom, ‘acte de dormir’ [sÓn]; nom, ‘ganes de dormir’ [sÓn]): Son pare és músic. Té un son molt profund. Tinc molta son.
    (forma del verb tindre): una empresa molt important. te (pronom [te]; planta [té]; lletra [té]): La pel·lícula, no te la vaig contar tota. Els anglesos tenen costum de prendre te. En esta paraula falta una te.
    tòs (nom, ‘occípit’): Va caure de tòs. tos (nom, ‘expectoració’ [tós]): Tenia una tos molt lletja.
    ús (nom, ‘acció d’usar una cosa’): Fes ús del teu dret preferent. us (pronom [us]): Ara us portarem dos caixes de taronges.
    véns, vénen (formes del verb vindre): M’han dit que vénen hui mateix. vens, venen (formes del verb vendre [véns], [vénen]): Les botigues no venen massa.
    vós (pronom personal fort): Beneïda sou vós entre totes les dones. vos (pronom personal feble [vos]): Emporteu-vos les revistes.

    Observació: Les paraules compostes formades amb alguna paraula escrita amb accent diacrític mantenen també este accent: adéu, rodamón, besnét, repèl; subsòl, etc.
    A l’hora de marcar una paraula amb accent diacrític, se seguixen generalment els criteris següents:
    a) En una parella de paraules homògrafes en què una és tònica i l’altra àtona, es marca amb accent diacrític la paraula tònica: mà / ma, món / mon, sé / se, té / te, vós / vos, etc.
    b) Si les dos paraules són tòniques, però hi ha diferències de timbre, se sol marcar amb accent diacrític la paraula amb vocal tancada: bé / be, dóna / dona, fóra / fora, móra / mora, ós / os, sóc / soc, etc.; encara que a vegades du accent diacrític la paraula amb la vocal oberta: tòs (‘occípit’) / tos (‘expectoració’).

    La nova ortografia de l’IEC (consulta: 23.05.2017) ha reduït el nombre de paraules afectades (n’indiquen 15), tal com reproduïm en la llista següent (basada en la de l’IEC):

    Ús de l’accent diacrític (segons l’iec) 

    Paraules amb accent diacrític 

    Paraules sense accent diacrític

    be

    Nom masculí (pl. béns), ‘allò que procura un avantatge, una satisfacció’: Ho faig pel teu . Béns immobles. Nom masculí (pl. bens), ‘anyell’: Esquila el be. Un ramat de bens.
    Adverbi, conjunció i interjecció: Ho ha fet molt . han dit que hi era. , ! Nom femení (pl. bes), ‘nom de la lletra b’: S’escriu amb be de bou. Confon les bes i les pes.

    déu

    deu

    Nom masculí (pl. déus), ‘divinitat, ésser suprem’: Creure en Déu. Els déus grecs. Nom femení (pl. deus), ‘font’: Una deu termal. S’eixuguen les deus.
    Numeral cardinal, nom masculí (pl. deus) i femení plural: Cinc i cinc fan deu. He tret un deu en física. Han sortit dos deus seguits. Les deu del matí.
    Formes de la tercera i segona persona del singular del pres. d’ind., i segona del singular de l’imp. del verb deure: Em deu diners. Em deus cent euros.
      Forma de la segona persona del plural del pres. d’ind. i de subj., i segona del plural de l’imp. del verb dar: No us deu pressa.

    és

    es

    Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. del verb ser (o ésser): El meu pare és metge. Pronom feble: Això es fa de seguida.
    Article salat: Tanca es cavall.
      Plural de e, nom femení, ‘nom de la lletra e’: Fa unes es molt elegants.

    ma

    Nom femení (pl. mans), ‘terminació del braç’: Dona’m la . Té les mans fredes. Possessiu àton (pl. mes): Ma mare.
    Nom femení (invariable), ‘aigua’ (en llenguatge infantil): ¿Vols ma?

    més

    mes

    Adverbi, quantitatiu i nom masculí: En vull més. Tinc més anys que tu. Les sumes s’indiquen amb un més entre les xifres. Nom masculí (pl. mesos), ‘part de l’any’:El mes de gener. Els mesos d’hivern.
      Participi del verb metre: L’han mes en llibertat.
    Conjunció adversativa: Va dir que ho faria, mes no ho farà.
      Plural del possessiu àton ma: Mes ties.

    món

    mon

    Nom masculí (pl. mons), ‘conjunt de totes les coses creades; la Terra’: La fi del món. Ha fet la volta al món. Crea mons imaginaris. Possessiu àton (pl. mos): Mon pare.
    Nom masculí i adjectiu (pl. mons) ‘llengua de la família monkhmer’, ‘relatiu o pertanyent a la llengua mon’: El mon és una llengua parlada a Birmània. No crec que hi haja molts dialectes mons.

    pèl

    pel

    Nom masculí (pl. pèls), ‘filament que creix a la pell’, ‘plantes Nardus stricta, Vulpia myuros, Hordeum murinum, Bromus sterilis, Poa sp.’: Un pèl de la barba. No té pèls a la llengua. Tinc un prat de pèl caní esplèndid. Contracció (pl. pels) de per i el: Passa pel pont. Van pels carrers.

    què

    que

    Relatiu (precedit de preposició), interrogatiu i exclamatiu: El martell amb què han picat. Què dius? Observa què passa. Què has dit! Relatiu, conjunció i quantitatiu: El vestit que portes. Em sembla que plou. Diu el que li convé. Que bonic! Que gent!
    Nom masculí (pl. quès), ‘quid d’una qüestió, naturalesa d’una cosa’: Ja em diràs el què. Vull conèixer tots els quès d’aquest assumpte.  

    se

    Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. del verb saber: No ho . Pronom feble: No se sap res.

    si

    Adverbi afirmatiu: , és cert. Diuen que . que vindrà. Pronom reflexiu o recíproc: Parla de si mateix.
    Conjunció: No vindré si plou. Si que triga!
      Nom masculí (pl. sís), ‘afirmació’: Va respondre amb un sec. S’aprova la proposta per quaranta sís contra sis nos.
      Nom masculí (pl. sis), ‘nota musical’: Un quintet en si menor. Dos sis bemolls.
    Nom masculí (pl. sins), ‘interior’: Duia un infant dins el si. Els sins nasals.

    sòl

    sol

    Nom masculí (pl. sòls), ‘superfície del terreny’: Un sòl fèrtil. Aquesta planta es fa en sòls sorrencs. Nom masculí (pl. sols), ‘astre; nota musical; unitat monetària del Perú; sou; sistema col·loïdal consistent en la dispersió d’un sòlid en un líquid’: La llum del sol. Clau de sol. La Via Làctia conté bilions de sols.
      Adjectiu (pl. sols): Es troba molt sol. Us deixem sols.
      Formes de la tercera i segona persona del singular del pres. d’ind., i segona del singular de l’imp. del verb soler: Hi sol anar acompanyat. Sols venir per aquí?
     

    sols

    Adverbi: Tan sols m’ha dit que no ve.

    són

    son

    Forma de la tercera persona del plural del pres. d’ind. del verb ser (o ésser): Tots són amics meus. Nom masculí (pl. sons), ‘acte de dormir’: Té un son tranquil.
      Nom femení (pl. sons), ‘ganes de dormir’: Tinc molta son.
      Possessiu àton (pl. sos): Son pare.
      Forma de la primera persona del singular del pres. d’ind. (bal.) del verb sonar: Jo son molt bé es violí.
    Grafia moderna de ço d’en, emprada en toponímia balear: Viuen a son Cervera. Hi ha cases en venda prop de son Armadans.

    te

    Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. i segona del singular de l’imp. del verb tenir: molta sort. , el llibre que em vas deixar. Pronom feble: No te la portaré.
      Nom masculí (pl. tes), ‘arbust; infusió de les fulles d’aquest arbust’: Una tassa de te. Uns tes molt aromàtics.
      Nom femení (pl. tes), ‘nom de la lletra t’: En aquest mot falta una te. Dues tes seguides.

    ús

    us

    Nom masculí (pl. usos), ‘acció d’usar’: Fes ús del teu dret. Els usos i costums de la comarca. Pronom feble: Us estimo molt.
    Forma de la primera persona del singular del pres. d’ind. (bal., alg.) del verb usar: Només ús aquesta eina.
      Plural de u, nom femení, ‘nom de la lletra u’: La Laia fa unes enes que semblen us.

    vós

    vos

    Pronom fort: Parlen de vós. Pronom feble: Vestiu-vos. Déu vos guard!

encerrellada

    1. Segons el Diccionari històric del valencià col·loquial (consulta: 14.12.2012) de Joaquim Martí Mestre:

      encerrellada f. ‘disbarat, barrabassada’.

      És un terme habitual al sud valencià. El fa servir el diputat Torró Gil en les Corts valencianes (2012). Belén Llinares informa (el Campello – 14.12.2012) que recorda l’ús del mot de quan era menuda (anys setanta del segle xx): «¡Quina encerrellada has fet!».

    2. El dnv (consulta: 27.04.2017) l’inclou amb diverses accepcions:

1. f. TÈXTIL Bolic de cànem, lli o llana que es posa en la filosa per a filar. 2. f. Bolet, fet inesperat. 3. f. Confusió, embolic. 4. f. Malifeta.

  1. Segons Joaquim Martí Mestre («Una contribució a la lexicografia del segle xviii: Marc Antoni d’Orellana»):

    encerrellada f. «La porción de cáñamo que se pone en la rueca para hilar» (I:135). De nou ens ofereix Orellana la primera notícia d’un mot. Format sobre serrell (cerrell), derivat de cerro ‘floca de cotó, llana, cànem, etc. a punt de ser filada’, amb el sufix -ell (<-ellu)

    El dcvb esmenta la variant encerregada de Mallorca.

  2. També localitzem el terme parònim enserrallada, que Gimeno Betí situa en Benassal (De lexicografia valenciana; consulta: 14.12.2012), i que trobem definit en la Revista Valenciana de Filologia (1951): «Aparell de canyes i rall, utilitzat per calar boqueres».

Cantera

Dubtàvem l’any 1997 per si el camí de la Cantera d’Onda no seria «de la Pedrera». Doncs, no, l’avl (consulta: 26.04.2017) confirma que és Cantera:

Camí de la Cantera (Almassora, Elx, Onda)
la Cantera (Alacant, Almassora, la Todolella, Llucena, Onda, Xodos)
la Cantera de l’Aguilera (Llucena)
la Cantera de les Pomeres (Xodos)
la Pedrera de Cavero (Albaida)
Portal de la Cantera (Alacant)

A més, l’onomast (que no recull aquest Cantera d’Onda), en consigna una més que no apareix en el cercador de l’avl:

La Cantera, partida de Santa Pola (Baix Vinalopó) (xxxvi, 129.14.15)

Quant a la Cantera de les Pomeres de Xodos, Cèsar Mateu (04.05.2017) envia la informació següent:

A Xodos, a les Pomeres, no hi ha cap pedrera. L’accepció correcta per a aquesta cantera és la de cantera (1) dels Criteris per a la fixació de la toponímia valenciana (veg. pàg. 112.113):

cantera f. 1. Carena de pedra o penya-segat d’una mola. Cantera de les Refoies. Cantera de les Pomeres. 2. Galtes d’un riu quan s’encaixona. Cantera del Riu. Camí de la Cantera.

donat -ada

  1. La fórmula que sol aparéixer, en l’ensenyament, en l’enunciat de teoremes i problemes a resoldre (sobretot de càlcul), és un recurs bastant generalitzat, però que no apareix sempre descrit en els diccionaris. En tot cas, sí que apareix en el gdlc:

    4 tr 1 Posar alguna cosa en la disposició, a l’abast, d’algú perquè se’n pugui servir. Voleu el capell? Ara us el donaré. Donades la base i l’altura d’un triangle, determinar-ne l’àrea. Donar un remei, una beguda, un consell. Donar el to d’una cançó. Donar cartes als jugadors.

  2. Tenint en compte el significat de l’expressió i el context d’ús, hi ha qui proposa [Zèfir, octubre 2008] fórmules alternatives: si, a partir de, hi ha… Tenint en compte això, hem de tindre clar que no cal realment cap fórmula per a plantejar eixa mena de problemes i que l’ús de donat -ada és una simple convenció, molt estesa, d’altra banda, en l’ensenyament espanyol en castellà; en francés tindríem, per exemple, soit…:

    Soit ABC le triangle donné. Nous voulons trouver les points M, N et P sur les côtés [BC], [AC] et [AB] respectivement, de sorte que le périmètre de ∆MNP soit minimal. («Problème de Fagnano», Wikipèdia)Soit un triangle rectangle AHB dont la hauteur AH est donnée: 6cm. Dans ce triangle rectangle un segment AM marque le cote d’un triangle AMB s’inscrivant dans le triangle AMB. Le coté BM formant la base de ce triangle s’écrit aussi “a”. Calculer la valeur de”a” pour que l’aire du triangle AMB soit égale à 12cm2. («Problème de math 4e pour un papa pas doué», Futura)

    La fórmula apareix recollida en el diccionari Atilf [s. v. soit; en línia]:

    2. [En tête de phrase, il est la forme lexicalisée du verbe être au subj., présentatif qui expose un énoncé math.] Soit M le point de l’espace occupé à l’instant (…) par ce corps A; soit M’ le point de l’espace occupé à l’instant (…) par le corps B (h. poincaré, Valeur sc., 1905, p. 105).

  3. A més d’això, la giec (2016) indica que el participi donat -ada té altres valors i usos, com ara (32.2.1):

    Hi ha participis que han assolit diferents graus de lexicalització en construccions perifèriques de naturalesa diferent. Tenen un valor causal participis com atès, vist i donat, que poden usar-se seguits d’una subordinada substantiva amb la conjunció que* o bé d’un sintagma nominal.


    * Vegeu la fitxa donat que.

duxelles

  1. Terme francés de cuina amb què es denomina una crema. Segons indica el gdt (consulta: 20.04.2017):

    Hachis de champignons, d’oignons et d’échalotes revenus dans un corps gras.

    La duxelles est un hachis de champignons rehaussé d’oignons, d’échalotes, de persil et même de muscade – sans oublier sel, poivre et paprika – cuit dans le beurre à feu vif. On l’emploie à corser toutes sortes de préparations.

    Notes
    Cet apprêt, créé par La Varenne, semble avoir été dédié par lui au marquis d’Uxelles, son maître. L’orthographe d’Uxel de la ville du même nom est bien fantaisiste.

    La versió anterior del mateix diccionari (2004) donava unes indicacions un poc diferents:

    n. f. Hachis de champignons, d’oignons et d’échalotes revenus dans un corps gras.
    La duxelles est un hachis de champignons rehaussé d’oignons, d’échalotes, de persil et même de muscade — sans oublier sel, poivre et paprika — cuit dans le beurre à feu vif. On l’emploie à corser toutes sortes de préparations.»
    Variant gràfica: duxel n. m.
    Notes: D’après certains auteurs, ce nom de duxelles viendrait d’Uxel, petite ville des Côtes-du-Nord; d’autres pensent, avec plus de raison, que cet apprêt aurait été ainsi nommé parce qu’il fut créé par La Varenne, officier de bouche du Marquis d’Uxelles.
    Cet apprêt, créé par La Varenne, semble avoir été dédié par lui au marquis d’Uxelles, son maître. L’orthographe d’Uxel — de la ville du même nom — est bien fantaisiste.
    Le Quillet donne ce mot comme étant pluriel : il semble qu’il s’agisse d’une erreur provenant d’une ignorance de l’étymologie du terme. En effet, le s de duxelles n’est pas la marque du pluriel mais vient du nom propre d’Uxelles.

  2. En català se’n podria dir crema d’Uxelles, supose, tot i que l’adaptació també podria ser dusseŀla o dussel (elucubracions del 2004). No pareix, però, que el Cercaterm (consulta: 20.04.2017) s’incline per eixes opcions:

    ca crema duxelles
    es crema duxelles
    fr crème duxelles
    it vellutata duxelles
    en cream of duxelles soup
    de Duxelles-Cremesuppe
    <Plats a la carta. Sopes, cremes i consomés>