Camot

  1. El nom Camot apareix en l’expressió: «acabar com Camot». Esta locució verbal apareix en el diccionari de l’avl (consulta: 23.01.2018):

    acabar com Camot loc. verb. Acabar malament, eixir malparat. Es van embolicar en un negoci estrany i acabaren com Camot.

  2. Segons Josep Lozano (allà pel 2000) el terme original podria ser Camelot. Ho relacionava amb altres termes que s’originen en la literatura (Fierabràs…). Va ser una proposta imaginativa, però es veu que hi ha altres alternatives més probables i documentades històricament.
  3. En El Punt (núm. 488, 11-17.05.2008) Sílvia J. Pínter, entrevistada per Tere Rodríguez, diu:

    Acabar com Camot. Camot és un nom de persona que apareix en altres obres i el que jo anava investigant, a banda del significat, que vol dir «acabar malament una cosa o una relació», era saber si havia existit aquesta persona. I sí, sembla que vivia a València, que tenia un càrrec públic i que en una revolta va ser apallissat per la gent.

  4. Joan Mascarell (02.06.2008) em recorda una anotació del bloc de Toni Cucarella que també mirava de donar un origen a l’expressió:

    Diem: «Hem quedat com Camot», i volem expressar que hem quedat malament, que les coses ens han eixit entortellades, que hem estat víctimes de la desgràcia. De molts dels personatges que hem anat anomenant —Tacó, Carracuca, Piu, Tronc, Garró…— només coneixem allò que diu la frase que els reporta: de les seues vides, si és que potser existiren de veritat i no foren protagonistes d’alguna rondalla inventada, no sabem res més. En canvi, de Galima, roder de la Costera, alguna notícia n’hem pogut donar. I tot seguit n’hi donarem de Camot. Abans de fer els cinc cèntims de la seua desgraciada biografia, cal, primer de tot, donar les gràcies a Vicent Orquín, bibliotecari de Xàtiva, que va ser qui em va proporcionar les dades que tot seguit escudellaré. El que referiré de Camot ho he amprat —manllevat— de l’article que l’any 1911 va publicar el prevere Pere Sucias a l’Heraldo de Játiva, i que va titular, com no podia ser d’una altra manera, «Has quedat com “Camot”». Francesc Navarro, més conegut pel malnom de Camot, va nàixer a Xàtiva, al barri de les Barreres (extramurs de la ciutat), l’any 1780. […] Fins que l’any 1826 feren la feta del canonge Cebrià, home de família rica. […]

    Entre els comentaris a l’apunt de Cucarella, apareix una hipòtesi (04.12.2009) per a la dita:

    […] La paraula camot és un sinònim de cuixot o pernil, i com tots sabem, els camots, per assecar-los, es pengen d’un extrem. Aquest seria el que voldria dir «quedar com camot», quedar ben malament, és a dir, penjat del coll.

  5. Víctor Xercavins (22.01.2010) em dóna a conéixer una altra possible identificació del tal Camot apareguda en el Postdata (Levante, 22.01.2010; [pdf]) en l’article «Bandolers, des del Montdúver al Montgó» d’Antoni Zaragozà:
    Notícia sobre Camot
    Cal observar la coincidència de la data final de la història dels Camots de Cucarella i Zaragozà: 1826. En eixe sentit, el company Vicent Sanchis Martínez (25.01.2010) envia la informació següent:

    Al marge de quin siga l’origen del malnom Camot, i de quina persona fóra la primera en dur-lo penjat després del seu nom propi, sembla que, si més no, en el s. xix s’havia popularitzat l’àlies i s’utilitzava per a designar més d’un element relacionat amb el món del bandolerisme (encara que en aquella època qualsevol pròfug de la justícia era un bandoler per a l’estat). […] En el fragment del Postdata del Levante, el Camot que apareix és un Domingo Giner, àlies Camot, de qui ara t’envie una fotocòpia d’un document en què apareix esmentat:

    Notícia sobre Camot
    I, per cert, a més de bandolers també pareix que siguen coetanis. […] Per tant, crec que podem suposar que potser n’hi hauria més Camots. Al marge de quin fóra el primer.