ni-ni

  1. Substantiu de creació més o menys recent que no apareixia recollit en els diccionaris habituals. Sí que el recollia el web de l’Ésadir (consulta: 27.05.2014):

    ni-ni
    Jove que ni té estudis ni treballa.

    Invariable en gènere: Un ni-ni / Una ni-ni

    Nombre:

    • Invariable com a adjectiu: Els joves ni-ni
    • Variable com a substantiu: Ni-nis sense subvenció
  2. Posteriorment, el Termcat (2019; consulta: 16.04.2020) va aprovar la fitxa següent:

    ca ni-ni, n m, f
    es nini
    en NEET

    Treball > Tipus de treball; Cicles de vida i salut > Grups d’edat
    Definició
    Jove que no estudia ni treballa.

    Nota
    1. La denominació ni-ni és una abreviació de la frase ‘ni estudia ni treballa’.
    2. La denominació anglesa NEET, que sorgeix a principi del segle xxi, és un acrònim de Not in Education, Employment, or Training.
    3. El terme ni-ni té un caire despectiu quan s’aplica a la població que no només no treballa ni estudia, sinó que tampoc demostra una disposició activa a trobar feina. Aquesta connotació sorgeix a final de la primera dècada del segle xxi coincidint amb l’inici de la crisi econòmica i posa de manifest la manca de motivació subjectiva i, alhora, les dificultats objectives de molts joves que han deixat els estudis i que tenen molts problemes per a trobar feina. No obstant això, les estadístiques que mesuren el nombre de ni-nis es limiten a tenir en compte si la persona en qüestió treballa o estudia, deixant de banda qualsevol altra dimensió més subjectiva.

  3. En parlava Albert Pla Nualart en gener del 2010 (veg. Google Llibres): «Dels ‘Ni-ni’ als ‘nimby’»:

    El futur dels ni-ni és incert. El dels joves i el del neologisme, que tant pot esvair-se com catalanitzar-se del tot: els ninis.

    El Cercaterm mos havia enviat el comentari següent (30.01.2015):

    Com a mot format com a compost repetitiu, en català la forma recomanada és ni-ni, amb guionet. Pot ser un substantiu o un adjectiu. El plural, en tots dos casos, és ni-nis, i és invariable de gènere.

    L’ortografia normativa actual proposa en este punt dos alternatives que no tenen un fonament clar (tal com exposem en la fitxa kitkat). Tenint en compte que la forma bàsica de la llengua és una paraula i que el signe accessori del guionet no aporta res, la grafia preferent hauria de ser nini (tal com proposava Albert Pla Nualart).

  4. En castellà, la Fundéu ha adoptat la forma nini (que encara no apareix en el drae; consulta: 29.01.2015). El Departamento de Español al Día de la rae donava la indicació següent (11.05.2015):

    Aunque originalmente en la escritura de este neologismo se ha utilizado el guion para unir los dos elementos y es hasta hoy la grafía más utilizada, una vez consolidado su uso, la grafía más recomendable para esta expresión es en una sola palabra y sin guion: nini.

    En francés, el diari Le Monde titulava (03.02.2015):

    Législative dans le Doubs : le « ni-ni » s’impose à l’UMP

corresponsabilitat

  1. Josep Ruaix i Vinyet proposava («Primeres impressions sobre la segona edició del DIEC», Llengua Nacional, 60, 2007; [pdf]):

    Doblar la erra en compostos com coredemptor, coregent (i coregència), coregnar (i coregnant), coreligionari (i, el dia que calgui, enregistrar mots tan usats com corresponsable i corresponsabilitat així, i no pas coresponsable i coresponsabilitat); també en eradicar (i derivats).

  2. La revisió de l’ortografia normativa ha acceptat finalment incorporar les formes amb l’erre doblada. D’acord amb el punt 2.4.2 (iec, Ortografia catalana, 2017; consulta: 31.10.2019):

    S’escriuen amb rr:
    a) Els mots formats amb els prefixos a- privatiu, a- verbalitzador, cor– (variant de con-) i ir- (variant de in-): arrafidi, arreflexia, arrítmia, arrize; arraconar, arrecerar, arrenglerar, arriscar, arromançar, arruinar; corredemptor, correferent, corregnar, correligionari, correpressor, corresponsable; irracional, irreal, irregular, irresolt, irreverent, irrompible.
    b) El mot erradicar i derivats (erradicació, erradicatiu).

  3. Anteriorment, el terme coresponsabilitat apareixia en el gdlc en l’entrada co- com a exemple, però no tenia entrada en el diccionari (sí que apareixia usat en l’enciclopèdia: vegeu sinodalitat, Joan Martí i Alanis, pecat original i just a temps; consulta: 17.12.2010). En canvi, el gd62 sí que arreplegava tota la família: coresponsabilitat, coresponsable, coresponsabilització, coresponsabilitzar-se.
  4. El Cercaterm va enviar la resposta següent (desembre 2002):

    En relació amb la consulta que ens heu adreçat, us podem informar que la Secció Filològica de l’IEC va acordar, en relació amb el prefix con- [o com-, o col-, o cor-, o co-], de no duplicar la erra en els mots derivats formats amb el prefix co- i un mot amb erra inicial (coregnar, coredemptor, corutina, coresponsabilitat). Es manté, però, la doble erra en els mots que en llatí la duien: correlació, correlat, correlatiu, correspondre, corregir, etc. No se suprimeix cap al·lomorf d’aquest prefix. Aquest acord ja s’ha aplicat en la primera edició del diccionari normatiu i en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana d’Enciclopèdia Catalana. La vostra consulta ens ha permés observar que en algunes entrades del Cercaterm no s’ha aplicat encara l’esmena corresponent.

  5. En castellà, ja apareixia corresponsabilidad en el drae01.

dempeus

Este adverbi (veg. dnv) és el resultat, segons Coromines, de la combinació de dos expressions anteriors: «en peus» (antiga i recollida en el gdlc) i «de peus» (versió valenciana, habitual a partir del segle xv i recollida en el dnv). De fet, podem localitzar les dos formes en el Tirant lo Blanch:

  • En açò lo duch se levà de peus…
  • En açò lo rey se levà en peus ab molta ira…

Coromines pensa que va ser Ruyra qui va fondre les dos expressions en una forma aglutinada. Va tindre èxit i actualment podel trobar este adverbi en els diccionaris (i no la forma «d’en peus»*).

sistar

  1. El substantiu masculí sistar té, segons el dnv (consulta: 27.04.2019), la definició següent:

    m. AGR. Partidor d’aigües d’una séquia.

    Veig que la gec i el gdlc l’escriuen «cistar» (i que el diec no inclou este terme). Revise la versió antiga d’esta fitxa, en què havia apuntat que el declc de Coromines ho escrivia «sistar»:

    Segons el dcorom, ‘boca de sortida de l’aigua d’una grossa sèquia o canal, després de travessar un petit túnel o canó, proveïda d’una reixa’: serveis per filtrar una mica l’aigua de grosses impureses, i generalment, també, per distribuir l’aigua entre dos canals, que des d’allà se separen. Podria vindre del llatí CĭSTA, però considera que això hauria d’haver derivat en txi-, per la qual cosa es preferix un possible origen en l’encreuament dels mots àrabs sitâr i mistâr ‘cobertor, vel’. A més, emparentat amb el mot sitara ‘barandat’ (Salt 2.0), ‘envà, paret prima’ a Monòver (citant Sanchis Guarner).

    Els escric als d’Enciclopèdia Catalana, per si volen revisar eixa grafia.

  2. Carrer del Sistar
    Carrer del Sistar (Faura).

    Amplie la informació amb l’enllaç a un article de Jesús Bernat Agut (Diari La Veu, 02.01.2015) relacionat amb els termes del reg: «Carrers (6) El reg als carrers» (consulta: 27.04.2019).

sigla+sufix

Els llibres d’estil i les gramàtiques solen comentar el cas de l’ús del guionet entre elements prefixats i sigles. Per exemple, la gnv de l’avl comenta l’ús del guionet en este cas:

h) En les paraules formades amb un prefix i un nom propi escrit amb majúscula inicial: anti-OTAN, pro-Israel.

En canvi, no tracten el cas de les paraules creades amb sigles i elements sufixats. En eixe sentit, podem procedir per analogia, tal com indica el Termcat (consulta: 11.07.2018):

L’ortografia normativa no en diu res, d’aquest tipus de mots, que són derivats per sufixació que tenen com a nucli una sigla. Es tracta, de fet, de formacions atípiques, molt poc habituals en català.

Per analogia, però, amb els derivats per prefixació que tenen com a nucli una sigla (per exemple, anti-OTAN o ex-URSS) o amb els compostos en què algun dels elements és un símbol (per exemple, goma-2, α-naftol, omega-3, pH-metre), que sí que preveu la normativa i que s’escriuen amb guionet (veg. els punts 4.3.1.2.b i 4.3.2.2.h de l’Ortografia catalana de l’Institut d’Estudis Catalans), sembla lògic pensar que la millor manera d’ajuntar la sigla LGBT (o les variants LGTB, LGBTI, etc.) amb un sufix és també amb guionet. Per tant: LGBT-fòbia i LGBT-fob. Igualment faríem en els casos de CD-ROM-teca i PNB-fília.

Per contra, en castellà, la Fundéu (consulta: 10.07.2018) ha optat per la unió dels elements sense guionet: LGTBfobia.

guionet

    1. Les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans —que tenen web propi des del 08.06.2022—  han canviat una miqueta en la nova ortografia del 2017 respecte a les normes del 1996 quant a l’ús del guionet. I han tornat a canviar l’any 2021 (veg. oiec 4.3.1; veg. una síntesi de canvis). Ací mostrem uns exemples significatius dels canvis (relacionats amb el vector de la lexicalització):
      2021

      2017

      1996

      Aglutinat sense guionet

      Aglutinat sense guionet

      Aglutinat sense guionet
      4.3.1.1. Els mots construïts amb prefixos s’escriuen sense guionet entre el prefix i el radical.
      Exemples: viceministra, exviceministra, vicepresidenta, exvicepresidenta, vicesecretària primera, exvicesecretària primera, vicesecretària general, subdirectora general, exsubdirectora general, exdirectora general, exconseller en cap.
      Cal incloure ací les «expressions formades per un prefix i un sintagma no lexicalitzat» esmentades més avall.
      		 4.3.1.1. Els mots construïts amb prefixos s’escriuen sense guionet entre el prefix i el radical.
      Exemples: viceministra, exviceministra, vicepresidenta, exvicepresidenta.
      Veg. més avall, amb guionet, sub-directora general, ex-directora general, ex-conseller en cap.
      		 2.a. Els mots construïts amb prefixos.
      Exemples: viceministra, exviceministra, vicepresidenta, exvicepresidenta, exdirectora general, exeurodiputada, exvicesecretària.
      Veg. més avall, aglutinats, subdirectora general i exconseller en cap.
      4.3.1.1. Igualment, quan un radical va precedit de dos o més prefixos.
      Exemples: exeurodiputada, exvicepresidenta, exvicesecretària.      		 4.3.1.1. Igualment, quan un radical va precedit de dos o més prefixos.
      Exemples: exeurodiputada, exvicepresidenta, exvicesecretària.
      Separat sense guionet Amb guionet Amb guionet
      4.3.1.2.b. Quan el prefix precedeix majúscules, xifres, símbols, cometes o mots en cursiva.
      Exemples: anti otan, ex Iugoslàvia, post covid-19.      		 4.3.1.2.b. Quan el prefix precedeix majúscules, xifres, símbols, cometes o mots en cursiva.
      Exemples: anti-otan, ex-Iugoslàvia, post-covid-19.      		 (avl-iec; 2.a) En les paraules formades amb un prefix i un nom propi escrit amb majúscula inicial.
      Exemples: anti-otan, ex-Iugoslàvia.
      4.3.1.2.c. Quan el prefix precedeix una locució, un sintagma lexicalitzat, un sintagma que ja porta un prefix separat o un mot que ja porta guionet.
      Exemples: ex alt càrrec, pro dret de vaga, ex primera ministra, ex vice primera ministra, pre segona guerra mundial, post còvid-19.      		 4.3.1.2.c. Quan el prefix precedeix una locució, un sintagma lexicalitzat o un mot que ja porta guionet.
      Exemples: ex-alt càrrec, pro-dret de vaga, ex-primera ministra, ex-vice-primera ministra, vice-secretària general, sub-directora general, ex-directora general, ex-conseller en cap, post-còvid-19.      		 (Sense guionet, seguint 2.a, quan es tracta d’un prefix unita a la primera paraula d’un sintagma.)
      Exemples: exalt càrrec, prodret de vaga, exviceprimera ministra, subdirectora general, exconseller en cap.
      Aglutinat sense guionet
      4.3.1.2.c. En expressions formades per un prefix i un sintagma no lexicalitzat, no s’hi ha d’escriure guionet i el prefix s’escriu aglutinat amb el nucli.
      Exemples: veg. 4.3.1.1.

      A més de llegir els documents de l’iec, cal pegar una miradeta als de l’altra entitat implicada en estos canvis, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que va penjar en el seu web —el 09.07.2021, després que els ho demanàrem per correu electrònic— l’Acord 22/2021. En eixe document podem vore una explicació esquemàtica que mostra com s’ha complicat innecessàriament la norma en lloc de fer-la útil per a resoldre qualsevol cas de manera previsible ortogràficament.

      La lexicalització que tot ho somou
      Podem observar que el concepte lexicalització és el que fa pivotar i girar la nòria dels canvis. Estranyament, ni en l’ortografia ni en la gramàtica de l’institut apareix un apartat que explique detalladament en què consistix eixe fenomen:

      2021 2017 1996
      Lexicalització: amb espai  Lexicalització: amb guionet
      		  Paraules compostes amb prefixos aglutinats
      ex vice tinent d’alcalde
      ex alt càrrec
      		 ex-vice-tinent d’alcalde
      sub-directora general
      ex-alcalde de Castelló
      ex-conseller en cap
      ¿ex-alcalde pedani?
      ¿ex-alcalde de barri?
      ex-alt càrrec
      		 exvicetinent d’alcalde
      subdirectora general
      exalcalde de Castelló
      exconseller en cap
      exalcalde pedani
      exalcalde de barri
      exalt càrrec
      No(-)lexicalització: aglutinats
      No podem saber si és «no-lexicalització» o «no lexicalització».
      		  
      exvicepresident primer
      subdirectora general
      exalcalde de Castelló
      exconseller en cap
      exconseller delegat
      exconseller primer
      exalcalde pedani
      exalcalde de barri

      La idea de la lexicalització va provocar que la subdirectora general del 1996 passara a sub-directora general en 2017. Ara, en 2021, torna a ser subdirectora general, sense que l’institut haja explicat com és que ha perdut la lexicalització que havia adquirit en 2017. Per tant, no podem entendre este fenomen, i deu ser per eixe motiu que l’Ésadir (consulta: 16.07.2021) va seguir en 2017 el criteri següent:

      L’oiec distingeix entre prefixos que afecten una sola paraula i prefixos que afecten sintagmes lexicalitzats.

      Per simplificar i evitar asimetries, optem per seguir la norma general […] tant davant paraules com davant sintagmes i escrivim de manera aglutinada (sense guionets ni espais) exdirector, exdirector general, exministra, exministra de Sanitat, exprimera ministra, excap de campanya, excomissari, excomissari en cap, exdelegat, exdelegat del govern, exalts càrrecs, prodret de vaga, prodrets humans, subdirectora, subdirectora general, subdirecció general, vicepresident, vicepresident primer, viceprimera ministra, vicesecretari general, etc.

      «Per simplificar i evitar asimetries», fa quatre anys que ho va notar l’Ésadir, però l’institut persistix en la idea de complicar i crear asimetries. Posant-hi bona voluntat, podem agrair l’intent de reduir l’ús de signes innecessaris. Per a reduir l’ús del guionet, els acadèmics han pensat introduir l’ús del prefix separat per un espai en blanc de la paraula posterior. Eixa decisió es separa del primer punt que parla de «mots construïts amb prefixos» (que diu que s’escriuen aglutinats). Per això mateix, no pareix que tinga massa sentit jugar a separar i unir les paraules, menys encara si es tracta de fer «distincions conceptuals» que no tenen massa justificació. És una pràctica que no incopora cap utilitat i, en canvi, impedix aplicar l’ortografia de manera previsible i coherent.

      Versió del 2021. Continua sense tindre massa sentit la distinció ortogràfica entre lexicalitzat i no lexicalitzat, més encara si ara han canviat de casella i apareixen com a no lexicalitzats casos que fa quatre anys eren lexicalitzats.

      Com podem observar, hi ha casos en què la solució del 2017 (i del 2021) pareix contradir la introducció de la proposta normativa del 1996, que exposava:

      La normativa sobre aquesta qüestió no havia estat resolta fins en aquest moment d’una manera prou satisfactòria i això provocava sovint dubtes als usuaris de la llengua, sigui perquè utilitzava distincions conceptuals potser no prou justificades o prou clares (ultra-conservador, ultramicroscòpic; arxi-milionari, arxifonema), sigui perquè donava lloc a solucions contradictòries «almenys aparentment» (sots-inspector, subinspector; pre-palatal, mèdio-palatal, postpalatal; cap-gros, capbaix; cul-negre, cuallarg; de cop-descuit, al capdavall; col-i-flor, allioli).

      És a dir, la proposta del 2017 va ignorar eixa intenció i va tornar en algun cas a utilitzar «distincions conceptuals» poc clares que han donat lloc a solucions imprevisibles, ja no «almenys aparentment», sinó que es confirma l’any 2021, quan «deslexicalitzen» directora general i conseller en cap. Podem observar els casos següents:

      2017

      1996

      Sense guionet

      Amb guionet

      Sense guionet

      Amb guionet
      4.3.1.2.a En els conjunts formats per un nom o un adjectiu precedits de l’adverbi no que han assolit un alt grau de lexicalització. 2.a El substantiu no-res i els compostos formats amb el mot no i un substantiu s’escriuran amb guionet: el no-alineament, la no-violència;
      4.3.1.2.a En canvi, altres expressions no han assolit aquest grau de lexicalització. 2.a En canvi, el mot no s’escriurà com a mot independent quan precedeix un adjectiu: els països no alineats, les nacions no violentes, els no violents.
      4.3.1.2.c Expressions formades per un prefix i un sintagma no lexicalitzat, en les quals el prefix només incideix sobre el nucli i no sobre la totalitat del sintagma: exalcaldessa d’Alacant, vicepresidenta primera. 4.3.1.2.c Quan el prefix precedeix una locució, un sintagma lexicalitzat o un mot que ja porta guionet: anti-cascos blaus, ex-directora general, ex-vice-primer ministre.
      2021. A. Canvien el guionet per un espai en blanc: anti cascos blaus, ex vice-primer ministre.
      B. «Deslexicalitzen» directora general o conseller en cap i, per tant, ara prescriuen: exdirectora general i exconseller en cap.
      		 2.a Els mots amb els prefixos següents: arxi-, bes-, ex-, per-, plus-, pre-, pro-, pseudo-, quasi-, sobre-, sots-, ultra-, vice-.

      La norma del 1996 permetia distingir clarament com utilitzar el prefix no-: davant de substantiu; i l’adverbi no: davant d’adjectiu. La norma del 2017 (i la del 2021) no aclarix res: tot depén d’un misteriós «grau de lexicalització». La mateixa anomalia es reproduïx en el tractament dels prefixos arxi-, bes-, ex-, per-, plus-, pre-, pro-, pseudo-, quasi-, sobre-, sots-, ultra-, vice-: fins al 2017, sense guionet; a partir del 2017, depén de la concepció que tingam d’això que denominen lexicalització (i això fa pensar en aquelles «distincions conceptuals potser no prou justificades o prou clares» de la justificació del 1996).

      Una mostra de la poca claredat en alguna d’estes novetats es pot observar en l’intent de «justificació» que fa l’iec en un cas (4.3.1.2):

      Notem el matís entre Gandhi era radicalment no-violent (‘partidari de la no-violència’) i un pres no violent (‘que no és conflictiu’).

      És a dir, tant Gandhi com el misteriós pres que li fa companyia, poden ser uns no violents no-violents; de fet, Gandhi va ser, seguint l’institut, un no-violent ben conflictiu, és a dir, un no-violent ben violent. Bé, són jocs de paraules i de normes gràfiques que no pareix que tinguen massa sentit.

      El 2 de desembre del 2016 vaig demanar a la Secció Filològica de l’iec que estigueren més pendents de facilitar l’aprenentatge i l’ús en lloc de complicar-los:

      La proposta actual [publicada en 2017] no aporta cap millora ortogràfica, proposa «matisos» semàntics discutibles o inexistents (és a dir, no existents, que tenen la qualitat de la no-existència o de la inexistència) i, en el fons, torna a deixar la qüestió sense criteri aplicable, tenint en compte, a més, que eixos casos que dieu «lexicalitzats» resulta que són suposats substantius que no apareixen en els diccionaris.

      El cas és que, seguint la nova ortografia de l’institut del 2017, tindrien significat diferent la no existència d’un llenguatge literari i la inexistència d’un llenguatge literari. Haurien d’haver inclòs una nota també en este cas també per a explicar el matís, realment «discutible», tal com escrivien en 1996.

      Actualment, doncs, podem escriure correctament «país no alineat», perquè el diccionari de l’avl recull la locució adjectiva (consulta: 22.01.2018; 15.07.2021) i perquè, a pesar que l’ortografia de l’institut incloga la locució amb guionet, el diec (consulta: 22.01.2018; 15.07.2021) no la recull ni indica que siga cap sintagma lexicalitzat.

  2. Per a distingir entre guió, semiguió i guionet, vegeu la fitxa «puntuació».
  3. Vegeu també les fitxes bar cafeteria, xec ocupació, autorentat, vagó gàbia.
  4. En castellà, mots amb guionet del drae01: moro-moro, contencioso-administrativo, contencioso-administrativa (vox, any 2000), café-cantante, café-teatro (per a aquests dos, veg. dusos). (Veg. mots sense guionet del drae en bar cafeteria).
  5. El Departamento de Español al Día de la rae explicava que calia escriure jurisdicción contenciosa administrativa (missatge 13.03.2000), però el drae01 va modificar el criteri (veg. contencioso-administrativo) i ara cal escriure contencioso-administrativo, contencioso-administrativa, contencioso-administrativos, contencioso-administrativas.
  6. El País, amb guió: paquetes-bomba (08.05.2000), niños-ancla (15.05.2000), recurso contencioso-administrativo (16.05.2000; El País, sense guió: coche bomba (09.05.2000).

coordinació de prefixos

En català, tant el Manual d’estil (Eumo, 2007: VII.9.1.d) com l’ortografia de l’IEC proposen la mateixa norma. Segons l’IEC (4.3.1.3):

Exclusivament com a recurs estilístic en contextos específics (científics, bàsicament), és admissible el truncament de tots els elements menys l’últim, amb elisió de constituents, dels compostos formats a la manera culta i dels derivats per prefixació en les coordinacions del tipus homonuclears i heteronuclears, preoperatori i postoperatori, sempre que el primer constituent sigui un element tònic amb contingut lèxic: homo- i heteronuclears, pre- i postoperatori.

Convé assenyalar que el llibre d’estil del Parlament de Catalunya (2017) recomana que s’evite esta pràctica:

Així mateix, s’han d’evitar les coordinacions de prefixos. Per raons de formalitat, és preferible d’emprar els mots complets, encara que pugui resultar una mica repetitiu.

~ L’Estat només es reserva la seguretat pública de caràcter extra i supracomunitari.

√ L’Estat només es reserva la seguretat pública de caràcter extracomunitari i supracomunitari.

En resum, convé més no utilitzar el recurs de truncar paraules. Amb tot, si s’utilitza, les paraules truncades pel prefix mantenen el guionet que indica eixa condició de truncament o prefix.

trenc

D’acord amb una resposta (15.11.2017) de les oficines lexicogràfiques de la Secció Filològica de l’iec, la paraula trenc rebrà una nova accepció en la futura revisió del diec, seguint l’ús que l’institut ja havia introduït en l’ortografia del 2016: «Són diacrítics: el trenc ( ̧), que modifica la lletra c…». No han enviat en la resposta el text d’eixa accepció.

Per tant, per a designar eixe signe diacrític que convertix la lletra ce (c C) en ce trencada (ç Ç), no utilitzaran la paraula cedilla del castellà (paraula que ha passat al francés amb la forma cédille).

accentuació

  • L’ús de l’accent diacrític:
    Hi ha un petit nombre paraules homòfones que es distingixen per l’absència o presència d’un accent. La nova ortografia de l’IEC (consulta: 23.05.2017) ha reduït el nombre de paraules afectades (n’indiquen 15, totes monosil·làbiques), tal com reproduïm en la llista següent (basada en la de l’IEC):

    Ús de l’accent diacrític (segons l’iec) 
    Paraules amb accent diacrític 

    Paraules sense accent diacrític

    bé

    be
    Nom masculí (pl. béns), ‘allò que procura un avantatge, una satisfacció’: Ho faig pel teu bé. Béns immobles. Nom masculí (pl. bens), ‘anyell’: Esquila el be. Un ramat de bens.
    Adverbi, conjunció i interjecció: Ho ha fet molt bé. Bé han dit que hi era. Bé, bé! Nom femení (pl. bes), ‘nom de la lletra b’: S’escriu amb be de bou. Confon les bes i les pes.

    déu

    deu
    Nom masculí (pl. déus), ‘divinitat, ésser suprem’: Creure en Déu. Els déus grecs. Nom femení (pl. deus), ‘font’: Una deu termal. S’eixuguen les deus.
    Numeral cardinal, nom masculí (pl. deus) i femení plural: Cinc i cinc fan deu. He tret un deu en física. Han sortit dos deus seguits. Les deu del matí.
    Formes de la tercera i segona persona del singular del pres. d’ind., i segona del singular de l’imp. del verb deure: Em deu diners. Em deus cent euros.
      Forma de la segona persona del plural del pres. d’ind. i de subj., i segona del plural de l’imp. del verb dar: No us deu pressa.

    és

    es
    Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. del verb ser (o ésser): El meu pare és metge. Pronom feble: Això es fa de seguida.
    Article salat: Tanca es cavall.
      Plural de e, nom femení, ‘nom de la lletra e’: Fa unes es molt elegants.

    mà

    ma
    Nom femení (pl. mans), ‘terminació del braç’: Dona’m la mà. Té les mans fredes. Possessiu àton (pl. mes): Ma mare.
    Nom femení (invariable), ‘aigua’ (en llenguatge infantil): ¿Vols ma?

    més

    mes
    Adverbi, quantitatiu i nom masculí: En vull més. Tinc més anys que tu. Les sumes s’indiquen amb un més entre les xifres. Nom masculí (pl. mesos), ‘part de l’any’:El mes de gener. Els mesos d’hivern.
      Participi del verb metre: L’han mes en llibertat.
    Conjunció adversativa: Va dir que ho faria, mes no ho farà.
      Plural del possessiu àton ma: Mes ties.

    món

    mon
    Nom masculí (pl. mons), ‘conjunt de totes les coses creades; la Terra’: La fi del món. Ha fet la volta al món. Crea mons imaginaris. Possessiu àton (pl. mos): Mon pare.
    Nom masculí i adjectiu (pl. mons) ‘llengua de la família monkhmer’, ‘relatiu o pertanyent a la llengua mon’: El mon és una llengua parlada a Birmània. No crec que hi haja molts dialectes mons.

    pèl

    pel
    Nom masculí (pl. pèls), ‘filament que creix a la pell’, ‘plantes Nardus stricta, Vulpia myuros, Hordeum murinum, Bromus sterilis, Poa sp.’: Un pèl de la barba. No té pèls a la llengua. Tinc un prat de pèl caní esplèndid. Contracció (pl. pels) de per i el: Passa pel pont. Van pels carrers.

    què

    que
    Relatiu (precedit de preposició), interrogatiu i exclamatiu: El martell amb què han picat. Què dius? Observa què passa. Què has dit! Relatiu, conjunció i quantitatiu: El vestit que portes. Em sembla que plou. Diu el que li convé. Que bonic! Que gent!
    Nom masculí (pl. quès), ‘quid d’una qüestió, naturalesa d’una cosa’: Ja em diràs el què. Vull conèixer tots els quès d’aquest assumpte.  

    sé

    se
    Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. del verb saber: No ho sé. Pronom feble: No se sap res.

    sí

    si
    Adverbi afirmatiu: Sí, és cert. Diuen que sí. Sí que vindrà. Pronom reflexiu o recíproc: Parla de si mateix.
    Conjunció: No vindré si plou. Si que triga!
      Nom masculí (pl. sís), ‘afirmació’: Va respondre amb un sí sec. S’aprova la proposta per quaranta sís contra sis nos.
      Nom masculí (pl. sis), ‘nota musical’: Un quintet en si menor. Dos sis bemolls.
    Nom masculí (pl. sins), ‘interior’: Duia un infant dins el si. Els sins nasals.

    sòl

    sol
    Nom masculí (pl. sòls), ‘superfície del terreny’: Un sòl fèrtil. Aquesta planta es fa en sòls sorrencs. Nom masculí (pl. sols), ‘astre; nota musical; unitat monetària del Perú; sou; sistema col·loïdal consistent en la dispersió d’un sòlid en un líquid’: La llum del sol. Clau de sol. La Via Làctia conté bilions de sols.
      Adjectiu (pl. sols): Es troba molt sol. Us deixem sols.
      Formes de la tercera i segona persona del singular del pres. d’ind., i segona del singular de l’imp. del verb soler: Hi sol anar acompanyat. Sols venir per aquí?
     

    sols
    Adverbi: Tan sols m’ha dit que no ve.

    són

    son
    Forma de la tercera persona del plural del pres. d’ind. del verb ser (o ésser): Tots són amics meus. Nom masculí (pl. sons), ‘acte de dormir’: Té un son tranquil.
      Nom femení (pl. sons), ‘ganes de dormir’: Tinc molta son.
      Possessiu àton (pl. sos): Son pare.
      Forma de la primera persona del singular del pres. d’ind. (bal.) del verb sonar: Jo son molt bé es violí.
    Grafia moderna de ço d’en, emprada en toponímia balear: Viuen a son Cervera. Hi ha cases en venda prop de son Armadans.

    té

    te
    Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. i segona del singular de l’imp. del verb tenir: Té molta sort. Té, el llibre que em vas deixar. Pronom feble: No te la portaré.
      Nom masculí (pl. tes), ‘arbust; infusió de les fulles d’aquest arbust’: Una tassa de te. Uns tes molt aromàtics.
      Nom femení (pl. tes), ‘nom de la lletra t’: En aquest mot falta una te. Dues tes seguides.

    ús

    us
    Nom masculí (pl. usos), ‘acció d’usar’: Fes ús del teu dret. Els usos i costums de la comarca. Pronom feble: Us estimo molt.
    Forma de la primera persona del singular del pres. d’ind. (bal., alg.) del verb usar: Només ús aquesta eina.
      Plural de u, nom femení, ‘nom de la lletra u’: La Laia fa unes enes que semblen us.

    vós

    vos
    Pronom fort: Parlen de vós. Pronom feble: Vestiu-vos. Déu vos guard!
    Plural
    Quant a les formes en plural, l’institut recorda que hi ha «accent diacrític en el plural d’aquests mots si coincideix gràficament amb el dels mots sense accent diacrític (béns, déus, pèls, sís, sòls; però mans, mons)».

    Compostos i derivats
    En canvi (divergint també del criteri fins ara vigent), «no s’aplica l’accent diacrític en els compostos i derivats d’aquests mots: adeu, adeu-siau, marededeu, pregadeu, redeu, semideu; almon, rodamon; a contrapel, a l’empel, repel; entresol, subsol, vertisol. Però sí que s’aplica en els mots compostos que s’escriuen amb guionet, perquè els components mantenen llur forma gràfica: déu-vos-guard ‘salutació’, mà-llarg, més-dient, pèl-llarg, pèl-ras, pèl-roig (§ 4.3.2.2g)».

    Homògrafs
    L’institut admet l’ús discrecional de l’accent diacrític en mots homògrafs no recollits en el quadre anterior, «només en el cas d’usos marcadament particularitzats, com ara en transcripcions d’usos metalingüístics, de textos medievals, dialectals, etc. Aquest ús discrecional s’amplia a casos com ara expressions puntuals o enunciats aïllats (tals com titulars, etiquetes, etc.), en què és possible més d’una interpretació del mot homògraf i es pot produir, doncs, una ambigüitat no desitjada que no resol el context comunicatiu.»
    A pesar del que acaben d’indicar, l’institut ha oblidat detallar en l’ortografia actual (2021) la llista de suposats homògrafs que podrien dur eixe accent discrecional. Podem pensar que es deuen referir a l’antiga llista (veg. «Accents diacrítics (fins al 2018)»).

    Topònims
    A més, mantenen l’accent diacrític en els topònims, «en alguns mots no inclosos en el quadre anterior, com ara Cóll, Jóc o Móra. Igualment, en la microtoponímia i en la toponímia urbana: el Camp de la Bóta, carrer del Cós, clot de l’Ós (terme de Queralbs)».

      1. Per a fer-se una idea del debat que ha generat la qüestió dels diacrítics i de com va aplicant-se l’ús de la nova proposta de l’institut, podeu consultar (informació que li agraïxc a Sico Fons, 04.02.2018):
    • «Vèncer sense convèncer?» de Jordi Badia i Pujol (El Clot de les Ànimes, 02.02.2018)

L’accentuació dels diacrítics segons l’AVL
Posteriorment, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va acordar (A 31/2018; 01.06.2018) adoptar eixe mateix criteri sobre els diacrítics (també per a les paraules monosil·làbiques), criteri que serà definitivament vigent, als tres anys, és a dir, a partir de juny del 2021. La llista de l’acadèmia és la següent:

AMB ACCENT DIACRÍTIC SENSE ACCENT DIACRÍTIC
bé, béns (adverbi; conjunció; interjecció; nom, ‘el que és bo’, ‘possessió’): Cuina molt bé. Els uns o bé els altres. Bé, ja hem acabat per hui! Sempre mira pel bé dels altres. Va vendre tots els seus béns. be nom, ‘ovella, corder’ [b ]; nom, ‘lletra’ [bé]): Porta el be al coll. S’escriu amb be de bou.
déu, déus nom, ‘divinitat’): Els grecs tenien molts déus. deu, deus numeral [d ]; nom, ‘font’ [déw]; formes del verb deure [déw]): Vine a casa a les deu del matí. Era la deu de la seua inspiració. Em deu diners.
és (forma del verb ser): El meu germà és metge. es (pronom [es]): Estes coses es fan de seguida.
mà nom, ‘extremitat del braç’): Agafa’l ben fort de la mà, i no el soltes. (Però: mans) ma (possessiu [ma]): Ma mare ja es troba millor.
més (adverbi o adjectiu quantitatiu): Corre més. Demà collirem més taronges. mes nom, ‘part de l’any’ [més]; conjunció [mes]): En el mes d’agost anirem al poble. Digué que vindria, mes no crec que ho faça.
món (nom, ‘univers’): Ha creat un món fantàstic. (Però: mons) mon (possessiu [mon]): Mon pare és fuster.
pèl, pèls nom, ‘filament que cobrix la pell’): Un animal de pèl blanc. pel, pels (contracció [pel]): Passarem pel pont.
què (pronom interrogatiu [ké]; relatiu precedit de preposició [ké]): Què vols? La casa de què et vaig parlar està en venda. que (relatiu sense preposició [ke]; conjunció [ke]): El xiquet que passa pel carrer és amic meu. No vull que tornes a fer això.
sé (forma del verb saber): No ho sé. se (pronom [se]): No se sap res.
sí, sís adverbi, nom, ‘afirmació’): Sí que en vull un tros. La moció es va aprovar per trenta-quatre sís enfront de sis nos. si, sis condicional [si]; nom, ‘part anterior del pit’ [sí]; nom, ‘nota musical’ [sí]; pronom reflexiu [sí]; numeral [sís]): Si vols que vaja, dis-m’ho. Porta els diners al si. Una obra en si menor. Ell sempre parla de si mateix. Té sis germans.
sòl, sòls nom, ‘pis, terra’): És un sòl molt rocós. sol, sols (nom, ‘astre’, [ ]): Ja ha eixit el sol.

sol, sols (adjectiu, ‘sense companyia’, [ ]): Està sol.

sol nom, ‘nota musical’, [ ]): La parti-tura està en clau de sol.

són (forma del verb ser): Aquells que ens han saludat són amics meus. son possessiu [son]; nom, ‘acte de dormir’ [s n]; nom, ‘ganes de dormir’ [s n]): Son pare és músic. Té un son molt profund. Tinc molta son.
té (forma del verb tindre): Té una empresa molt important. te pronom [te]; nom, ‘planta’ [té]; nom, ‘lletra’ [té]): La pel·lícula, no te la vaig contar tota. Els anglesos tenen costum de prendre te. En esta paraula falta una te.
ús nom, ‘acció d’usar una cosa’): Fes ús del teu dret preferent. us (pronom [us]): Ara us portarem dos caixes de taronges.
vós (pronom personal fort): Beneïda sou vós entre totes les dones. vos (pronom personal feble [vos]): Emporteu-vos les revistes.

L’accentuació diacrítica anterior
La versió anterior de l’accentuació diacrítica (vegeu) recollia 28 casos (o més).

L’accentuació de les majúscules en castellà
L’accentuació de les majúscules en castellà (veg. Solà, Ortotipografia, pàg. 135); L’Ortografia (1974) de la rae prescrivia clarament l’accentuació de les majúscules en els paràgrafs 6.15 i 41 bis. D’altra banda, en francés les majúscules porten tots els signes (accents, ce trencada…), segons la norma del l’Office de la Langue Française (2002).

L’accentuació dels verbs en castellà
En castellà, l’Ortografia (1974) de la rae, en el § 39, exposava:

Los tiempos de verbo que llevan acento ortográfico lo conservan aun cuando acrecienten su terminación tomando un enclítico; v. gr.: pidióme, conmovíla, rogóles, convenciólos, andaráse», dése,…

Aquest precepte no l’esmenten ni el seco ni el map. L’ortografia de 1999 (?) diu que els mots anteriors s’accentuen d’acord amb les normes generals: pidiome, deme / dámelo, mírame. Veg. un document tret d’internet de la rae. Això és confirmat posteriorment en l’Ortografia de la lengua española (2010) de la rae (3.4.5.1.3):

Las formas verbales con pronombres enclíticos se someten a las reglas de accentuación, de modo que llevarán tilde o no según corresponda a la palabra resultante, con independencia de cómo se acentúe gráficamente la forma verbal sin los pronombres.

La conjunció o no s’accentua: «10 o 25»
Ni en castellà ni en català s’accentua la conjunció o entre xifres, tal com podíem trobar antigament: «10 ó 25». Això era un costum fonamentat en la possible confusió per qüestions tipogràfiques —en alguna època— de la conjunció amb el zero. Per tant, actualment la norma és: «10 o 25».

diacrític -ca

  1. L’adjectiu diacrític -ca significa ‘que servix per a per a distingir’. També s’ha generat, en el camp de la lingüística, un substantiu masculí, diacrític per a designar un signe gràfic que dóna un valor diferent a un signe (veg. Wikipedia: 25.05.2017). Són diacrítics el punt volat, la marca que modifica la ce i la convertix en ce trencada, la titla que modifica lletres en castellà o portuguès, etc.
  2. Quant als accents diacrítics en català, vegeu la fitxa sobre l’accentuació.