gerundi predicatiu del sintagma nominal

  1. El gerundi utilitzat per a complementar un sintagma nominal amb una indicació circumstancial de manera o de simultaneïtat, patix una regulació normativa que pretén restringir-ne l’ús en alguns casos amb unes condicions que no són clares ni del tot coincidents entre les institucions normatives.
    La idea de fons de la regulació té la intenció d’evitar que s’utilitze com a gerundi de posterioritat o per a introduir una conseqüència de l’acció expressada pel verb principal. En va parlar Pompeu Fabra en una quinzena de converses (597, 618, 623 ,626, 627, 674, 696, 697, 698, 699, 700, 703, 704, 818, 838). Fabra es va esforçar repetidament per tal d’aconseguir que no s’utilitzara un recurs estilístic habitual de la llengua escrita en premsa (i en àmbits jurídics i administratius) que consistix a utilitzar el gerundi per a expressar valors de posterioritat («Arribaren a casa seva trobant* el pare fora»), de conseqüència («No s’ha trobat cap nàufrag ni el més petit vestigi del M., havent-se* suspès els treballs de salvament»), de nexe copulatiu innecessari entre oracions («L’acte de l’enterrament fou molt concorregut, havent*-lo presidit el seu fill X») o en compte d’una oració de relatiu especificativa («Resolució declarant* el paratge de la Marina zona no urbanitzable»).
  2. Segons indica Aveŀlina Suñer (gcc 29.1.2), poden dur un gerundi com a adjunt al sintagma nominal els noms de percepció (cara, foto, imatge, record, visió, etc.), els que indiquen possessió inalienable (altura, aspecte, cara, pes, rostre, veu, etc.) i els de comunicació (carta, crit, escrit, missatge, notificació, paraules, etc.). L’autora utilitza els exemples següents:

    No em puc treure del cap la imatge d’aquell nen mirant-me fixament
    Les paraules del Sant Pare demanant la pau per al món han sortit a tots els diaris

  3. La gnv (28.6.2.d) dóna la indicació següent en el mateix sentit:

    d) El gerundi pot usar-se amb un valor adverbial de manera amb determinats substantius:
    Les paraules del president del club encoratjant els jugadors foren molt efectives.
    L’entrada del jugador vestint la roba de l’equip contrari. (com a peu de foto)


    observació: En general es tracta de determinats substantius deverbals (entrada, eixida, etc.) o substantius d’altres tipus, com ara els de percepció (vista, imatge, foto, etc.), comunicació (carta, escrit, paraula, etc.), parts o atributs del cos (cara, veu, aspecte, etc.) No és adequat, en canvi, usar-lo com a modificador d’un substantiu amb el valor adjectival propi de les oracions de relatiu especificatives:

    El govern ha aprovat un decret que regula els estudis universitaris. i no El govern ha aprovat un decret regulant els estudis universitaris.
    L’administrador de la finca va enviar un escrit que resumia els acords adoptats pels veïns. i no L’administrador de la finca va enviar un escrit resumint els acords adoptats pels veïns.
  4. La giec (32.3.5) fa unes recomanacions més extenses i un poc diferents. Indica que admeten l’ús del gerundi predicatiu dins un sintagma nominal:
    1. Els noms relacionats amb verbs que accepten ser modificats per un gerundi predicatiu. Per exemple, arribada i filmació. En 32.3.4 hi ha un petit repertori dels verbs d’este tipus:
      1. Verbs de percepció física o intel·lectual: imaginar-se, notar, recordar, sentir, veure…
      2. Verbs de representació: descriure, dibuixar, filmar, representar… (Els noms de representació relacionats serien: aquareŀla, dibuix, fotografia, imatge, representació, retrat…)
      3. Verbs de descoberta: agarrar, descobrir, enxampar, sorprendre, trobar…
      4. Verbs d’esforç psicològic: aguantar, suportar…
      5. Altres verbs com ara: aparèixer, deixar, haver-hi, portar, quedar, tenir, voler…
    2. Els sintagmes nominals usats com a títols d’un quadre, d’un film o d’una obra literària, peus d’iŀlustració, etc.
    3. Els noms que designen un so o un soroll: crit, remor, terrabastall, veu…
    4. Els noms de percepció visual: imatge, record, imatge…
    5. Els noms de percepció olfactiva: aroma, flaire, olor, pudor…
    6. Els noms que designen un canal de comunicació en el cas que duguen un complement que precedixca el gerundi i, a més, en presència d’un verb que expresse aparició (aparèixer, sortir, eixir…). Exemples:
      Ha aparegut un ban de l’alcalde prohibint l’alcohol. i no Han llegit un ban de l’alcalde prohibint l’alcohol.
      Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens. i no Era un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens.

    Per tant, la giec considera que no és aconsellable, fora d’eixe context, fer ús del «gerundi en el complement del nom dels sintagmes nominals formats per un nom que designi un canal de comunicació» (ban, brindis, carta, cartell, document, escrit, mossatge, ordre, resolució, trucada, sentència…). En este cas, tal com indica la gnv, la giec preferix «una oració de relatiu restrictiva, un sintagma preposicional encapçalat per la preposició amb o un sintagma adjectival». Exemples:

    Hi ha un cartell {que avisa / en què s’avisa} que no es pot passar [i no {avisant}]

    És un ban {que prohibeix fer foc / amb la prohibició de fer foc} [i no {prohibint}]

    És una sentència {absolutòria de l’acusat / que absol l’acusat} [i no {absolent}]

    Amb tot, podem vore una petita discrepància de matís entre la la gnv i la giec respecte als noms que designen un canal de comunicació en construccions de relatiu especificatives: la gnv no les admet; la giec les salva si depenen d’un verb que expresse aparició:

    gnv giec
    Ha aparegut un ban de l’alcalde {que prohibix} l’alcohol [i no {prohibint}] Ha aparegut un ban de l’alcalde prohibint l’alcohol
    El govern ha aprovat un decret regulant* els estudis universitaris > El govern ha aprovat un decret que regula els estudis universitaris El govern ha aprovat un decret regulant* els estudis universitaris > El govern ha aprovat un decret que regula els estudis universitaris

respondre

La normativa actual ha acceptat que el règim del verb respondre tinga la possibilitat que la versió transitiva incloga com a complement directe no sols allò que es respon sinó també allò a què es respon. De moment, els diccionaris més comuns no recullen eixa diferència, però sí que apareix en la giec (21.3.5.a):

Una colla de verbs admeten la construcció transitiva i la preposicional, sovint amb alguna diferència semàntica: Contesta/respon totes les preguntes i Contesta/respon a totes les preguntes.

Segons la gramàtica de l’iec, també presenten esta possibilitat els verbs pledejar, arremetre o habitar.

La gnv de l’avl no comenta res sobre esta possibilitat del verb respondre, però sí que inclou un exemple en el mateix sentit (26.4.3.1.b): «Com a mínim, s’han de respondre la mitat de les preguntes.»

Els diccionaris, de moment, no han incorporat encara eixa opció, habitual en l’ús general i documentada des de l’inici del segle xix, tal com podem observar en el mateix Pompeu Fabra (10.11.1923):

Els lectors habituals de les nostres converses ens agrairan sens dubte que no ens entretinguem ací a respondre preguntes, com aquestes, sobre qüestions ja resoltes.

excedir

El dnv (consulta: 04.07.2018) mostra les accepcions següents per a este verb:

1. v. tr. i pron. Sobrepassar (el límit establit, previst o imposat). La quantitat de públic ha excedit la capacitat de la sala. No has d’excedir-te a l’hora de menjar.
2. v. tr. Ser més gran, superior o avantatjat (que un altre o una altra cosa). L’excedix en coneixements teòrics, però ella té més pràctica.

Pel seu cantó, el duvc aclarix un poc més les prescripcions pel que fa als complements que pot dur el verb:

excedir
1. excedir [algú o alguna cosa] (en una cosa) Superar. En Pau excedeix en Pere en pes, però no en alçada. La potència de l’emissora nova excedeix la de la vella.
2. excedir [una cosa (que fa de límit)] (en una quantitat) Ultrapassar. Els guanys han excedit totes les previsions. Aquest cas excedeix els límits de la nostra jurisdicció. El pes de l’equipatge excedeix en quinze quilos el que està establert. El termini que es donarà no pot excedir els dos anys.
3. excedir-se (en una cosa) <algú> Ultrapassar la mesura. Avui no ha respost bé, però dir-li que sempre ho fa malament és excedir-se. Castiga’l, però no t’excedeixis en el càstig.

Seguint el gdlc (consulta: 04.07.2018): «ésser més gran o superior que algú o alguna cosa, en tal o tal cosa, per tal o tal concepte.») també seria possible utilitzar un complement de règim introduït amb la preposició per.

Per tant, d’acord amb estes indicacions, la normativa no accepta de moment l’ús del complement de quantitat introduït per la preposició de, ús que documenta el Diccionari descriptiu de la llengua catalana amb la indicació que no és normatiu:

4b. [N1 V de N2] (N1[quantitat, magnitud, qualitat]; N2[valor]) [Una quantitat, una magnitud, una qualitat]1 ésser superior [a un valor determinat]2. Si s’arribava a poder recollir unes 600 pessetes anyals, ajuntant-hi els interessos compostos que s’hi podrien anar acumulant, excediria de vint mil pessetes la quantitat que s’hauria reunit als vint anys. [Llongueras (1918): 78, p. 36].

En castellà, el gduea indica que el verb excedir té el règim preposicional següent:

exceder […] Rpr Exceder(se) a/de/en: El plazo de las becas no exxcederá de diez meses.

plural

  1. (Punt elaborat inicialment a partir de la gramàtica provisional de l’iec, novembre del 2003; reelaborat seguint la nova giec, abril del 2017.) Els noms i adjectius aguts masculins acabats en -s, , -x [ks], -ix i -tx solen formar el plural corresponent amb la terminació -os: per exemple, pisos, grisos, cabassos, comerços, enllaços, lluços, reforços, annexos, fixos, ortodoxos, reflexos, calaixos, feixos, gruixos, peixos, cartutxos, despatxos, esquitxos, sandvitxos,* faxos.*

    * Anteriorment, la Generalitat Valenciana indicava que era «faxs», però la gnv de l’avl diu que és «faxos». daux considera que cal acceptar-los els dos, en registres diferents: «faxs» (formal)/«faxos» (col·loquial). D’altra banda, la gnv diu que sàndwitx i càrritx fan sàndwitxs i càrritxs (el dnv indicava durant un temps sàndwitxos i càrritxos, però ja ho han esmenat [consulta: 14.04.2018]).

    Hi ha, però, paraules que són invariables i paraules que fan el plural amb -s. Per exemple:
    a) Noms plans o esdrúixols, independentment que siguen masculins o femenins:

    Terminació Exemples
    invariables gràficament alferes, atles, bíceps, bilis, caos, càries, croquis, cutis, dimecres, llapis, mecenes, necròpolis, pàncrees, piscolabis, sífilis, i tots els acabats en -us (estatus, focus, globus, venus…)
    -x ([ks]) : + s al·locòrtexs, antiàpexs, anticlímaxs, antihèlixs, àntrexs, apèndixs, àpexs, arqueòpterixs, artífexs, arúspexs, bèmbexs, bèndixs, bòmbixs, bòstrixs, càrexs, càudexs, cèrvixs, còccixs, còdexs, còrtexs, delònixs, díplexs, dúplexs, escòlexs, esonàrtexs, espàdixs, espàndexs, fènixs, fòrnixs, glicocàlixs, harúspexs, hèlixs, hemosàlpinxs, heterodúplexs, índexs,  làrixs, làstexs, làtexs, lepòtrixs, leptòtrixs, lúrexs, múrexs, nàrtexs, òbexs, ònixs, orífexs, òrixs, pèrspexs, petrosílexs, pòdexs, pontífexs, quàdruplexs, ràmexs, sardònixs, semidúplexs, sílexs, símplexs, sírexs, subíndexs, superíndexs,  télexs, vèrnixs, vèrtexs, vòrtexs…

    b) Dins dels noms aguts:

    Gènere Terminació Exemples
    masculí invariables gràficament ananàs, blocaus, bordeus, cros (i els compostos ciclocròs i motocròs), dijous, dilluns, dimarts, edelweiss, ens, fons (i compostos com ara aiguafons, rerefons, tirafons), gauss, guardapols, pus, rais, repols, reps, temps (i compostos com ara contratemps, entretemps, migtemps, passatemps)…
    -x ([ks])/ -tx ([]): + s abrasaxs, addaxs, alpaxs, amfioxs, boxs, duxs, googolplex, goretexs, guaflexs, linxs, luxs, matxs (‘competicions esportives’), micalexs, nifurtimoxs, paral·lexs, texs…
    femení invariables gràficament plebs, pols, tos, urbs
    : + s calçs, façs, falçs, sobrefaçs
    -x ([ks]) : + s esfinxs, floxs, larinxs

    c) Són invariables els noms compostos el segon constituent morfològic dels quals ja és plural: arrapacrestes, busca-raons, caracollons, centcames, centpeus, cerca-raons, comptagotes, compta-revolucions, eixugaparabrises, emprenyavelles, esclafallidons, esgarrapacristos, esgarriacries, guardamobles, llepafaldons, llepafils, llepatacons, llevataps, mataaranyes, matafaves, mata-racons, milfulles, obrellaunes, paracaigudes, paraigües, parallamps, pelacanyes, penja-robes, picatalons, portaavions, portacarbons, portagraneretes, portamonedes, rentaplats, repicatalons, salvavides, somiatruites, tocacollons, torracollons, trencaclosques, trencacaps, trencaolles, trencapinyons…

  2. El plural dels composts sintagmàtics nominals:
    He pegat una mirada en la gcc (setembre 2007) i he trobat dos llocs on es parla d’estos composts: S5.4.3.1 (Núria Martí i Girbau) i M7.3.4.1 (Lluïsa Gràcia).
    En els dos casos es comenta la qüestió del plural i es comenta que hi ha les dos possibilitats, amb tendència a la flexió en els dos noms. Amb tot, hi ha algunes excepcions marcades pel diec (i el gdlc):

    clau
    4 f. [usat sovint adjectivalment en forma invariable] Essencial, indispensable. Paraules clau. Indústria clau.

    estàndard
    3 adj. [inv.] Que s’ajusta a un tipus, model, norma, determinat. Fitxa estàndard. Un diari en format estàndard.
    5 adj. [inv.] Que té unes característiques mitjanes que serveixen de referència. Producte estàndard.
    6 adj. [inv.] Mancat d’originalitat. Una bellesa estàndard.

    El gdlc recull «punta»:

    punta
    5 adj inv 1 De màxima activitat, intensitat, modernitat, màxim rendiment, etc. Les hores punta del metro, del trànsit. Tecnologia punta.

    I també en el gdlc «model» (sense indicar que siga invariable):

    model
    2 [usat sovint adjectivalment] Persona o cosa digna d’ésser imitada per la seva perfecció o que posseeix en grau eminent qualitats que en fan el representant d’una categoria determinada. És un model de cavallerositat. Un pare model.

    En el cas de «membre», el diec dóna un exemple clar:

    membre
    4 1 m. Part o constituent d’un tot o d’una cosa organitzada, unitat dins una sèrie. Els membres d’una proposició, d’un període. Els membres o proposicions d’un sil·logisme. Els pilars, motllures i altres membres d’una construcció. Els estats membres de la Unió Europea.

    La gramàtica de l’avl tracta la qüestió en diversos llocs. Per exemple, en el punt 11.7, sobre la flexió de nombre en els composts:

    b) Si els dos constituents d’una paraula composta s’escriuen separats i els dos són substantius, només adopta la marca de plural el primer dels substantius i el segon queda invariable:

    Composts separats
    singular plural
    camió cisterna camions cisterna
    decret llei decrets llei
    hora punta hores punta
    vagó restaurant vagons restaurant

    A pesar d’eixa afirmació restrictiva, més avant la gramàtica de l’avl obri el camp quan en torna a parlar tractant la concordança de l’adjectiu (12.3):

    a) Els noms que s’habiliten com a adjectius mantenen el gènere originari i, en general, no presenten variació de nombre:

    les bruses taronja
    les ciutats dormitori
    les hores punta

    Tot i amb això, en la mesura que es convertixen en verdaders adjectius admeten també la concordança de nombre:

    les paraules clau o bé les paraules claus
    les formes estàndard o bé les formes estàndards
    els vestits rosa o bé els vestits roses

    I la gnv torna a tocar la qüestió quan dóna la indicació següent (38.3.1.b):

    b) Els composts amb l’estructura [N N] poden ser coordinants o subordinants. En el primer cas, entre els dos constituents s’establix una relació additiva, i la flexió recau en els dos constituents: magistrat jutge / magistrada jutgessa, magistrats jutges / magistrades jutgesses. En el segon cas, el segon constituent es comporta com a modificador del primer, que és el que admet la flexió: el compost hora punta, per exemple, presenta la forma plural hores punta i fa referència a una hora de màxima intensitat de trànsit, de consum elèctric, etc.

    És a dir, l’avl, a pesar de la indicació inicial, dóna com a bones les dos possibilitats sense excloure’n cap. El gd62 només considera invariable estàndard i no diu res en la resta de casos.

    Trobe que la tendència és clara —d’acord amb el que és habitual en la llengua general— cap a la concordança en els dos noms. Per tant, hauríem de pensar que és, en molts casos, una qüestió estilística (tal com es deduïx del que diu el dpnh per a l’espanyol) que s’inclina cap a la flexió en els dos elements en la majoria dels casos.

    En tot cas, faig una cercar ràpida en Google (consulta: 12.01.2011) i trobe els resultats següents:

    Termes sing./ pl. no concorden concorden
    estats clau / s: 1.310 658
    jugadors blaugrana / es: 14.400 4.420
    indústries clau / s: 1.310 249
    membres clau / s: 999 120
    mots clau / s: 75.200 13.700
    paraules clau / s: 5.820.000 505.000
    propietats clau / s: 350 12
    qüestions clau / s: 15.600 5.200
    temes clau / s: 89.500 10.800
    termes clau / s: 5.200 332
    jugadors clau / s: 5.320 7.600
    camions cisterna / es: 16.400 1.510
    hores punta / es: 81.800 8.050
    nacions estat / s: 2.140 1.790
    pares model / s: 264 109
    proves estàndard / s: 574 158
    vaixells escola / s: 1.140 42
    estats membre / s: 45.400 439.000
    fitxes estàndard /s: 33 55
    magistrats jutge / s: 3 3.670
  3. En castellà, per al cas de les construccions quantificadors singulars amb substantius en plural, la rae (consulta: 14.03.208) fa l’exposició següent:

    4.8. Sujeto de cuantificador + de + sustantivo en plural. Los sustantivos cuantificadores son aquellos que, siendo singulares, designan una pluralidad de seres de cualquier clase; la clase se especifica mediante un complemento con de cuyo núcleo es, normalmente, un sustantivo en plural: la mitad de los animales, la mayoría de los profesores, una minoría de los presentes, el resto de los libros, el diez por ciento de los votantes, un grupo de alumnos, un montón de cosas, infinidad de amigos, multitud de problemas, etc. La mayor parte de estos cuantificadores admiten la concordancia con el verbo tanto en singular como en plural, dependiendo de si se juzga como núcleo del sujeto el cuantificador singular o el sustantivo en plural que especifica su referencia, siendo mayoritaria, en general, la concordancia en plural: «Hacia 1940 la mayoría de estos poetas HABÍA ESCRITO lo mejor de su obra» (Paz Sombras [Méx. 1983]); «La mayoría de los visitantes HABÍAN SALIDO» (Marías Corazón [Esp. 1992]); «Una veintena de personas OCUPABA la sala» (Chavarría Rojo [Ur. 2002]); «Una veintena de curiosos OBSERVABAN de lejos a un piquete» (PzReverte Maestro [Esp. 1988]); sin embargo, cuando el verbo lleva un atributo o un complemento predicativo, solo es normal la concordancia en plural: «La mayoría de estos asesinos SON muy inteligentes» (Mendoza Satanás [Col. 2002]); «La inmensa mayoría de las casas PERMANECÍAN vacías» (Savater Caronte [Esp. 1981]). Los sustantivos cuantificadores que se usan sin determinante (infinidad, cantidad, multitud) establecen la concordancia obligatoriamente en plural, pues, en realidad, forman con la preposición de una locución que determina al sustantivo plural, que es el verdadero núcleo del sujeto: «Infinidad de católicos DESATENDIERON semejante orden pontificia» (Vidal Ocultismo [Esp. 1995]); «Cantidad de organizaciones se DEDICAN a […] ayudar a personas que han sido víctimas de abuso sexual» (NHerald [EE. UU.] 21.10.97).

d’entre

La nova gramàtica de l’iec (19.7.b) indica que «normalment es pot evitar la seqüència de les preposicions» que componen la locució prepositiva d’entre. Demostra eixa opció amb els exemples següents:

  • Les bicicletes passaven per entre les motos (o entre les motos)
  • Quedarem un dia d’entre setmana (o, millor, un dia entre setmana)
  • Ho va agafar d’entre les pedres (i, amb un matís lleument diferent, entre les pedres)
  • El president d’aquella reunió d’entre vint i trenta persones va delimitar la problemàtica (o de vint a trenta persones)

A més, es pot fer ús també de la recomanació del Departament d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya (consulta: 20.12.2017):

En llenguatge normatiu, també s’ha d’emprar la locució prepositiva d’entre amb els verbs designar, elegir, nomenar i proposar per a fer referència a la provisió d’un càrrec a partir d’un determinat contingent de persones. No és recomanable usar la preposició simple entre en aquests casos, perquè es podria entendre que té valor locatiu.

~ El Ple del Consell és integrat per onze membres, nomenats pel Parlament entre persones de prestigi reconegut en l’àmbit cultural
El Ple del Consell és integrat per onze membres, nomenats pel Parlament d’entre persones de prestigi reconegut en l’àmbit cultural

Sobre esta qüestió, la gramàtica de l’avl (26.7) dóna la indicació següent:

a) Amb un valor espacial, és possible combinar una preposició amb valor de moviment (per i de) amb una preposició estàtica com entre: Busca per entre els llibres; Va eixir d’entre la boira.

trenc

D’acord amb una resposta (15.11.2017) de les oficines lexicogràfiques de la Secció Filològica de l’iec, la paraula trenc rebrà una nova accepció en la futura revisió del diec, seguint l’ús que l’institut ja havia introduït en l’ortografia del 2016: «Són diacrítics: el trenc ( ̧), que modifica la lletra c…». No han enviat en la resposta el text d’eixa accepció.

Per tant, per a designar eixe signe diacrític que convertix la lletra ce (c C) en ce trencada (ç Ç), no utilitzaran la paraula cedilla del castellà (paraula que ha passat al francés amb la forma cédille).

donar-se

El verb donar(-se) participa en més d’una huitantena de locucions. Sobre l’ús de la locució, podeu consultar l’entrada del dnv (consulta: 25.08.2017) o l’article d’Eugeni Reig «Donem o no donem?» (consulta: 25.08.2017). N’hi han ja moltes, però encara en queden unes quantes més (moltes considerades incorrectes) que tenen expressions equivalents ben usuals (i correctes) que es poden fer servir alternativament, per tal de no abusar del donar.

En pose unes quantes (i supose que aniré afegint-ne):

  • apanyar-se: o enginyar-se en lloc de donar-se manya, que és correcta (tot i que jo no l’havia sentida mai, excepte en castellà).
  • citar-se: per fer-ho simple i no abusar de donar-se cita, que és una opció correcta per al fet d’acordar lloc i hora per a trobar-se amb algú.
  • donar-se aire: o afanyar-se, en lloc de repetir sempre «donar-se pressa», que és correcta i apareix en el dnv.
  • notar: o adonar-se, enterar-se, assabentar-se…, que són diferents opcions en lloc de l’incorrecte «donar-se compte» (tal com comentava Marta Breu en el seu bloc Fica-hi la Llengua fa uns anys).
  • pegar a fugir: o fugir, simplement, en lloc de «donar-se a la fuga», que vaig sentir ahir en les notícies de tv3 i que, de moment, és incorrecte. Seria correcte si es tractara d’entregar-se «per vici» a compondre o interpretar fugues* musicals.
    *GDLC (s. v. fuga) MÚS Forma musical contrapuntística monotemàtica, de desenvolupament complex, basada en la imitació del tema.
  • permetre’s: o permetre’s el luxe si volem evitar el calc «donar-se el gust», que és correcte, això sí.
  • tirar-se a la beguda: que trobe que és més habitual que donar-se a la beguda, que és correcta.

acabar amb

Comentava Jordi Badia en l’article «Acabar amb la vida, acabar amb la mort» (consulta: 10.08.2017) les possibles alternatives més habituals per a esta construcció que, segons dia, «ha arrelat amb força en el llenguatge periodístic». A més, afegia que s’havia de considerar una construcció incorrecta, ja que no era «acceptada per cap gramàtica, ni vella ni nova.».

Tanmateix, avisaven fa uns anys el Llibre d’estil de l’Avui (1997) i el Diccionari d’ús dels verbs catalans (1999) que la construcció s’estava estenent i acceptant. Ara mateix, pel mateix camí, podem localitzar en els diccionaris unes accepcions del verb acabar que permeten construir-lo amb la preposició amb encapçalant el complement de règim verbal. La construcció té diferents significats, com indica el diec (s. v. acabar; consulta: 10.08.2017):

3 2 tr. Obtenir d’algú. Vaig acabar amb el director que em concediria l’augment de sou.
3 3 tr. Acordar 1 . Vam acabar amb l’Anna d’anar-hi amb cotxe.
També el dnv (s. v. acabar; consulta: 10.08.2017) recull l’accepció i l’exemple següents:
7. v. intr. [seguit de la preposició amb] Posar fi. El Govern pretén acabar amb el frau fiscal.
Sembla que el mateix diec acabarà plegant veles (s. v. juramentar-se): «Van juramentar-se a acabar amb els tirans.»

accentuació

  1. L’accentuació de les majúscules en castellà (veg. Solà, Ortotipografia, pàg. 135); L’Ortografia (1974) de la rae prescrivia clarament l’accentuació de les majúscules en els paràgrafs 6.15 i 41 bis. D’altra banda, en francés les majúscules porten tots els signes (accents, ce trencada…), segons la norma del l’Office de la Langue Française (2002).
  2. En castellà, l’Ortografia (1974) de la rae, en el § 39, exposava:

    Los tiempos de verbo que llevan acento ortográfico lo conservan aun cuando acrecienten su terminación tomando un enclítico; v. gr.: pidióme, conmovíla, rogóles, convenciólos, andaráse», dése,…

    Aquest precepte no l’esmenten ni el seco ni el map. L’ortografia de 1999 (?) diu que els mots anteriors s’accentuen d’acord amb les normes generals: pidiome, deme / dámelo, mírame. Veg. un document tret d’internet de la rae.Això és confirmat posteriorment en l’Ortografia de la lengua española (2010) de la rae (3.4.5.1.3):

    Las formas verbales con pronombres enclíticos se someten a las reglas de accentuación, de modo que llevarán tilde o no según corresponda a la palabra resultante, con independencia de cómo se acentúe gráficamente la forma verbal sin los pronombres.

  3. Ni en castellà ni en català s’accentua la conjunció o entre xifres: «10 ó 25»*. Açò era un costum fonamentat en la possible confusió per qüestions tipogràfiques —en alguna època— de la conjunció amb el zero. Per tant: «10 o 25».
  4. L’ús de l’accent diacrític:
    Hi ha un petit nombre paraules homòfones que es distingixen per l’absència o presència d’un accent que les distingix.La nova ortografia de l’IEC (consulta: 23.05.2017) ha reduït el nombre de paraules afectades (n’indiquen 15), tal com reproduïm en la llista següent (basada en la de l’IEC):

    Ús de l’accent diacrític (segons l’iec) 

    Paraules amb accent diacrític 

    Paraules sense accent diacrític

    be

    Nom masculí (pl. béns), ‘allò que procura un avantatge, una satisfacció’: Ho faig pel teu . Béns immobles. Nom masculí (pl. bens), ‘anyell’: Esquila el be. Un ramat de bens.
    Adverbi, conjunció i interjecció: Ho ha fet molt . han dit que hi era. , ! Nom femení (pl. bes), ‘nom de la lletra b’: S’escriu amb be de bou. Confon les bes i les pes.

    déu

    deu

    Nom masculí (pl. déus), ‘divinitat, ésser suprem’: Creure en Déu. Els déus grecs. Nom femení (pl. deus), ‘font’: Una deu termal. S’eixuguen les deus.
    Numeral cardinal, nom masculí (pl. deus) i femení plural: Cinc i cinc fan deu. He tret un deu en física. Han sortit dos deus seguits. Les deu del matí.
    Formes de la tercera i segona persona del singular del pres. d’ind., i segona del singular de l’imp. del verb deure: Em deu diners. Em deus cent euros.
      Forma de la segona persona del plural del pres. d’ind. i de subj., i segona del plural de l’imp. del verb dar: No us deu pressa.

    és

    es

    Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. del verb ser (o ésser): El meu pare és metge. Pronom feble: Això es fa de seguida.
    Article salat: Tanca es cavall.
      Plural de e, nom femení, ‘nom de la lletra e’: Fa unes es molt elegants.

    ma

    Nom femení (pl. mans), ‘terminació del braç’: Dona’m la . Té les mans fredes. Possessiu àton (pl. mes): Ma mare.
    Nom femení (invariable), ‘aigua’ (en llenguatge infantil): ¿Vols ma?

    més

    mes

    Adverbi, quantitatiu i nom masculí: En vull més. Tinc més anys que tu. Les sumes s’indiquen amb un més entre les xifres. Nom masculí (pl. mesos), ‘part de l’any’:El mes de gener. Els mesos d’hivern.
      Participi del verb metre: L’han mes en llibertat.
    Conjunció adversativa: Va dir que ho faria, mes no ho farà.
      Plural del possessiu àton ma: Mes ties.

    món

    mon

    Nom masculí (pl. mons), ‘conjunt de totes les coses creades; la Terra’: La fi del món. Ha fet la volta al món. Crea mons imaginaris. Possessiu àton (pl. mos): Mon pare.
    Nom masculí i adjectiu (pl. mons) ‘llengua de la família monkhmer’, ‘relatiu o pertanyent a la llengua mon’: El mon és una llengua parlada a Birmània. No crec que hi haja molts dialectes mons.

    pèl

    pel

    Nom masculí (pl. pèls), ‘filament que creix a la pell’, ‘plantes Nardus stricta, Vulpia myuros, Hordeum murinum, Bromus sterilis, Poa sp.’: Un pèl de la barba. No té pèls a la llengua. Tinc un prat de pèl caní esplèndid. Contracció (pl. pels) de per i el: Passa pel pont. Van pels carrers.

    què

    que

    Relatiu (precedit de preposició), interrogatiu i exclamatiu: El martell amb què han picat. Què dius? Observa què passa. Què has dit! Relatiu, conjunció i quantitatiu: El vestit que portes. Em sembla que plou. Diu el que li convé. Que bonic! Que gent!
    Nom masculí (pl. quès), ‘quid d’una qüestió, naturalesa d’una cosa’: Ja em diràs el què. Vull conèixer tots els quès d’aquest assumpte.  

    se

    Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. del verb saber: No ho . Pronom feble: No se sap res.

    si

    Adverbi afirmatiu: , és cert. Diuen que . que vindrà. Pronom reflexiu o recíproc: Parla de si mateix.
    Conjunció: No vindré si plou. Si que triga!
      Nom masculí (pl. sís), ‘afirmació’: Va respondre amb un sec. S’aprova la proposta per quaranta sís contra sis nos.
      Nom masculí (pl. sis), ‘nota musical’: Un quintet en si menor. Dos sis bemolls.
    Nom masculí (pl. sins), ‘interior’: Duia un infant dins el si. Els sins nasals.

    sòl

    sol

    Nom masculí (pl. sòls), ‘superfície del terreny’: Un sòl fèrtil. Aquesta planta es fa en sòls sorrencs. Nom masculí (pl. sols), ‘astre; nota musical; unitat monetària del Perú; sou; sistema col·loïdal consistent en la dispersió d’un sòlid en un líquid’: La llum del sol. Clau de sol. La Via Làctia conté bilions de sols.
      Adjectiu (pl. sols): Es troba molt sol. Us deixem sols.
      Formes de la tercera i segona persona del singular del pres. d’ind., i segona del singular de l’imp. del verb soler: Hi sol anar acompanyat. Sols venir per aquí?
     

    sols

    Adverbi: Tan sols m’ha dit que no ve.

    són

    son

    Forma de la tercera persona del plural del pres. d’ind. del verb ser (o ésser): Tots són amics meus. Nom masculí (pl. sons), ‘acte de dormir’: Té un son tranquil.
      Nom femení (pl. sons), ‘ganes de dormir’: Tinc molta son.
      Possessiu àton (pl. sos): Son pare.
      Forma de la primera persona del singular del pres. d’ind. (bal.) del verb sonar: Jo son molt bé es violí.
    Grafia moderna de ço d’en, emprada en toponímia balear: Viuen a son Cervera. Hi ha cases en venda prop de son Armadans.

    te

    Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. i segona del singular de l’imp. del verb tenir: molta sort. , el llibre que em vas deixar. Pronom feble: No te la portaré.
      Nom masculí (pl. tes), ‘arbust; infusió de les fulles d’aquest arbust’: Una tassa de te. Uns tes molt aromàtics.
      Nom femení (pl. tes), ‘nom de la lletra t’: En aquest mot falta una te. Dues tes seguides.

    ús

    us

    Nom masculí (pl. usos), ‘acció d’usar’: Fes ús del teu dret. Els usos i costums de la comarca. Pronom feble: Us estimo molt.
    Forma de la primera persona del singular del pres. d’ind. (bal., alg.) del verb usar: Només ús aquesta eina.
      Plural de u, nom femení, ‘nom de la lletra u’: La Laia fa unes enes que semblen us.

    vós

    vos

    Pronom fort: Parlen de vós. Pronom feble: Vestiu-vos. Déu vos guard!
    Plural
    Quant a les formes en plural, l’institut recorda que hi ha «accent diacrític en el plural d’aquests mots si coincideix gràficament amb el dels mots sense accent diacrític (béns, déus, pèls, sís, sòls; però mans, mons)».

    Compostos i derivats
    En canvi (divergint també del criteri fins ara vigent), «no s’aplica l’accent diacrític en els compostos i derivats d’aquests mots: adeu, adeu-siau, marededeu, pregadeu, redeu, semideu; almon, rodamon; a contrapel, a l’empel, repel; entresol, subsol, vertisol. Però sí que s’aplica en els mots compostos que s’escriuen amb guionet, perquè els components mantenen llur forma gràfica: déu-vos-guard ‘salutació’, mà-llarg, més-dient, pèl-llarg, pèl-ras, pèl-roig (§ 4.3.2.2g)».

    Homògrafs
    L’institut admet l’ús discrecional de l’accent diacrític en mots homògrafs no recollits en el quadre anterior, «només en el cas d’usos marcadament particularitzats, com ara en transcripcions d’usos metalingüístics, de textos medievals, dialectals, etc. Aquest ús discrecional s’amplia a casos com ara expressions puntuals o enunciats aïllats (tals com titulars, etiquetes, etc.), en què és possible més d’una interpretació del mot homògraf i es pot produir, doncs, una ambigüitat no desitjada que no resol el context comunicatiu.»

    Topònims
    A més, mantenen l’accent diacrític en els topònims, «en alguns mots no inclosos en el quadre anterior, com ara Cóll, Jóc o Móra. Igualment, en la microtoponímia i en la toponímia urbana: el Camp de la Bóta, carrer del Cós, clot de l’Ós (terme de Queralbs)».

    1. Per a fer-se una idea del debat que ha generat la qüestió dels diacrítics i de com va aplicant-se l’ús de la nova proposta de l’institut, podeu consultar (informació que li agraïxc a Sico Fons, 04.02.2018):
    • «Vèncer sense convèncer?» de Jordi Badia i Pujol (El Clot de les Ànimes, 02.02.2018)
  5. Posteriorment, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va acordar (A 31/2018; 01.06.2018) adoptar eixe mateix criteri sobre els diacrítics. La llista de l’acadèmia és la següent:
AMB ACCENT DIACRÍTIC SENSE ACCENT DIACRÍTIC
bé, béns (adverbi; conjunció; interjecció; nom, ‘el que és bo’, ‘possessió’): Cuina molt . Els uns o els altres. , ja hem acabat per hui! Sempre mira pel dels altres. Va vendre tots els seus béns. be nom, ‘ovella, corder’ [b ]; nom, ‘lletra’ [bé]): Porta el be al coll. S’escriu amb be de bou.
déu, déus nom, ‘divinitat’): Els grecs tenien molts déus. deu, deus numeral [d ]; nom, ‘font’ [déw]; formes del verb deure [déw]): Vine a casa a les deu del matí. Era la deu de la seua inspiració. Em deu diners.
és (forma del verb ser): El meu germà és metge. es (pronom [es]): Estes coses es fan de seguida.
nom, ‘extremitat del braç’): Agafa’l ben fort de la , i no el soltes. (Però: mans) ma (possessiu [ma]): Ma mare ja es troba millor.
més (adverbi o adjectiu quantitatiu): Corre més. Demà collirem més taronges. mes nom, ‘part de l’any’ [més]; conjunció [mes]): En el mes d’agost anirem al poble. Digué que vindria, mes no crec que ho faça.
món (nom, ‘univers’): Ha creat un món fantàstic. (Però: mons) mon (possessiu [mon]): Mon pare és fuster.
pèl, pèls nom, ‘filament que cobrix la pell’): Un animal de pèl blanc. pel, pels (contracció [pel]): Passarem pel pont.
què (pronom interrogatiu [ké]; relatiu precedit de preposició [ké]): Què vols? La casa de què et vaig parlar està en venda. que (relatiu sense preposició [ke]; conjunció [ke]): El xiquet que passa pel carrer és amic meu. No vull que tornes a fer això.
(forma del verb saber): No ho . se (pronom [se]): No se sap res.
sí, sís adverbi, nom, ‘afirmació’): que en vull un tros. La moció es va aprovar per trenta-quatre sís enfront de sis nos. si, sis condicional [si]; nom, ‘part anterior del pit’ [sí]; nom, ‘nota musical’ [sí]; pronom reflexiu [sí]; numeral [sís]): Si vols que vaja, dis-m’ho. Porta els diners al si. Una obra en si menor. Ell sempre parla de si mateix. Té sis germans.
sòl, sòls nom, ‘pis, terra’): És un sòl molt rocós. sol, sols (nom, ‘astre’, [ ]): Ja ha eixit el sol.

sol, sols (adjectiu, ‘sense companyia’, [ ]): Està sol.

sol nom, ‘nota musical’, [ ]): La parti-tura està en clau de sol.

són (forma del verb ser): Aquells que ens han saludat són amics meus. son possessiu [son]; nom, ‘acte de dormir’ [s n]; nom, ‘ganes de dormir’ [s n]): Son pare és músic. Té un son molt profund. Tinc molta son.
(forma del verb tindre): una empresa molt important. te pronom [te]; nom, ‘planta’ [té]; nom, ‘lletra’ [té]): La pel·lícula, no te la vaig contar tota. Els anglesos tenen costum de prendre te. En esta paraula falta una te.
ús nom, ‘acció d’usar una cosa’): Fes ús del teu dret preferent. us (pronom [us]): Ara us portarem dos caixes de taronges.
vós (pronom personal fort): Beneïda sou vós entre totes les dones. vos (pronom personal feble [vos]): Emporteu-vos les revistes.
  • La versió anterior de l’accentuació diacrítica (vegeu) recollia molts més casos: 28 i més encara.

a + substantiu

  1. Algunes obres prescriptives consideren no admissible la locució adjectiva a color, i proposen substituir-la per en color. En el mateix cas hi hauria altres locucions semblants: a quadres* > de quadres, a ratlles* > de ratlles, a franges* > de franges… Eixa prescripció també és coneguda en castellà. Segons Manuel Alvar Ezquerra (Manual de redacción y estilo, Akal, 1999; consulta: 17.09.2010 – Google Llibres):

    De hecho, es galicismo sintáctico un gran número de construcciones en las que aparece la preposición a introduciendo a un sustantivo como complemento de otro sustantivo: motor a gasolina, máquina a vapor, pantalón a rayas, radio a pilas, avión a reacción, foto a color, etc. En la mayoría de estos casos hay que sustituir la preposición a por de.

    Actualment, però, la gramàtica de la rae ho tracta altrament:

    13.18c Con «a + sustantivo» se forman locuciones como las subrayadas en una camisa a rayas, un toldo a listas, una falda a cuadros, un filete a tiras y otras similares que contienen sustantivos que denotan diversas disposiciones formales de algún conjunto de elementos.

    Cal tindre en compte també que en italià és a colori (i també podem documentar-hi a colore).

    En eixe sentit, podíem trobar en el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra i Josep Miracle (1980) i en el diec1 (1995):

    ratlla […] Teixit a ratlles blanques i negres.

    Construcció que també documentem en Marià Aguiló (Diccionari Aguiló, 1929; Google Llibres – consulta: 20.09.2010):

    pekin: teixit a ratlles (E. Toda).

    I no cal dir que la documentació literària d’a ratlles també és abundant: Carme Riera, Manuel de Pedrolo, Eugeni d’Ors, Folch i Torres, Salvat-Papasseit, Pere Calders, Josep Piera, Joan Perucho, Quim Monzó, Baltasar Porcel, Vicent Andrés Estellés, Joan Francesc Mira, Enric Valor…

    Joan Abril Español (Diccionari pràctic de qüestions gramaticals, 1997; Google Llibres – consulta: 20.09.2010) mostrava, però, que el punt estava en evolució:

    Hi ha uns quants casos, però, que no queden resolts per la normativa, en els quals la a es pot considerar adequada: olla a pressió, avió a reacció, cervesa a pressió.

    En eixe sentit, podem localitzar dos exemples significatius en el Diccionari normatiu valencià de l’avl (consulta: 22.06.2017):

    s. v. camisa s. v. quadre
    Una camisa de ratlles. M’agrada la corbata a quadres.

    En sentit contrari, però, l’IEC ha revisat el seu diccionari i ha preferit una altra solució per a l’exemple esmentat més amunt, ja que en el diec2 podem trobar:

    ratlla […] Teixit de ratlles blanques i negres.

    En el mateix diccionari trobareu olla de pressió, motor de reacció i avió de reacció. Caldrà aclarir fins a on s’estén la prescripció actual. Em semblava que la giec no en dia res, però podeu llegir en el comentari que Albert Pla Nualart (14.07.2017) ho troba en la pàgina 537 (epígraf 14.6.2.a), i no ho admeten amb la preposició a:

    En alguns casos darrerament es troben en l’ús preposicional vaciŀlacions que cal evitar. […] Porten de els complements de noms que expressen un element que es repeteix com a motiu decoratiu o estampat (un teixit de pics, un vestit de ratlles […]) o els que designen el mitjà o el mecanisme de funcionament (avió de reacció, cuina de gas […]). D’altra banda, també van encapçalats per de els complements de noms de percepcions o sensacions (olor, pudor, gust, soroll, remor, so): olor de socarrim/colònia, pudor de fregit/fem (cf. pudia a fregit, a fems) […].

  2. D’altra banda, segons l’Optimot (consulta: 17.09.2010):

    Fitxa 1925/2

    a tot color loc.

    Per indicar un grau molt elevat o intens, en català es fa servir la locució a tot / a tota seguida d’un nom sense cap determinatiu. Per exemple: a tota vela, a tota marxa, a tota brida, a tot risc, a tot córrer, a tot drap, a tot estrop, etc.

    De la mateixa manera, per expressar molta intensitat, per exemple en un dibuix o pintura, es pot fer servir la locució a tot color. Per exemple: Els dibuixos s’han de presentar en format de foli a tot color.