venir + participi

  1. Si bé la construcció venir + participi és un «gir estrany» que prové del llenguatge administratiu (tal com assenyalà fa uns quants anys Isidor Marí en la Revista de Llengua i Dret, número 1), no és una construcció incorrecta. Tal com indica l’Optimot (consulta: 13.03.2017):

    L’expressió venir + participi és molt marcada estilísticament i es recomana no abusar-ne. Així, en estructures d’aquest tipus és recomanable fer servir el verb ser o estar o bé expressions com ara tenir l’origen en.

  2. En castellà, el dusos donava la indicació següent:

    venir. La construcción en que este verbo va seguido de participio pasivo es un italianismo por estar + participio pasivo, aunque se use a menudo en la prosa administrativa: *Los inquilinos vienen obligados…

    La gramàtica de la rae (2009; 38.5t, w) no diu res del possible origen italià de la construcció, i la tracta entre els «atributs de causa o vincle necessari» de la construcció semicopulativa del verb venir:

    38.5t.3. Causa o vinculo necesario: venir {determinado ~ exigido ~ forzado ~ obligado ~ pedido ~ requerido}.

deisi

  1. Segons el gdlc en línia (consulta: juny 2009):

    f art Tema iconogràfic que representa un grup de dos suplicants, generalment la Mare de Déu i sant Joan Baptista, i al mig el Crist en majestat.

  2. Abans, en les versions en paper, escrivien dèisi en el gdlc, diec i dval, forma que no lligava amb les normes ortogràfiques, menys encara si segons el gdlc s’havia de pronunciar [‘dεjzi].

com / com a

  1. Segons comentà Oriol Camps (Zèfir, 18.10.2000):

    En tots els casos per l’estil de «creixen com a bolets», «s’atipen com a lladres», etc, comparats amb les mateixes frases amb «com», s’encreuen dos tipus de normes: la que sol explicitar la normativa, de tipus nocional, en què «com a»=«en qualitat de» i «com»=«comparat amb»; i una que no se sol explicar tant sovint, de tipus formal, que diria que en absència d’article «com» tendeix a construir-se seguit de «a».

    Però això, que és una tendència comprovable empíricament, em sembla que en tots els dialectes (totes les frases que heu reportat amb «com a + nom sense article» són perfectament conegudes i vives en el català central), resulta que no ha tingut traducció en cap norma explícita (potser perquè tenim tendència a les normes nocionals), encara que no sóc el primer que en parla, i ho he comentat amb alguns col·legues.

    Per postres, sembla que en alguns usos, com els que comentem, aquesta norma formal contradiu parcialment la nocional. És un quadre interessant, potser algú l’hauria d’estudiar…

  2. Arran dels comentaris de diferents collistaires, vaig arribar al refregit següent (Zèfir, 19.10.2000):
    1. Ús aproximatiu dialectal: «lo jersei és com a blau», «tinc com a fred»
    2. Comparació: «creixen com bolets»; però dialectalment: «creixen com a bolets».
    3. Regla formal (d’Oriol Camps): en absència d’article «com» tendeix a construir-se seguit de «a». Exemple: «els soldats queien com a mosques» (de Xavier Casero); «s’atipen com a lladres»; «es comporten com a bojos».

    He de dir que el punt 3 em sembla molt ben trobat i pràctic per a entendre el problema. De totes formes, des del meu valencià, jo afegiria els articles en molts casos («creixen com els bolets», tal com dia el Joan Antoni Lluch), tot i que no em sonen gens estranyes moltes expressions —potser bastant lexicalitzades— com ara «es comporten com a porcs», que em sona perfectament també dita «es comporten com els/uns porcs» (i forçada sense preposició o article); però, per exemple, «els gols li entraven com a xurros», només sabria dir-la així, encara que també em semblaria bastant normal sense preposició.

    Albert Rossich (05.07.2010) ens ha fet arribar la informació següent sobre l’ús de Girona:

    Crec que la preposició cau davant l’article determinat i indeterminat: no es diria «com a una de les belles arts», sinó «com una» (és el mateix cas que davant l’article determinat). «Ho he dit a la meva àvia, com la més gran de la família». «Donaven com un fet segur…» (Tampoc no veig clara la frase «com a de segona mà», però potser aquí el problema és de xoc de preposicions, que el català mira d’evitar més que el castellà).

    En tot cas, el que no diríem de cap manera és «obria uns ulls com a plats», «ploraven com a xiquets», «com a morts», «com a desesperats», «com  a llops», «com a sardine»”. Allò de «bocins com a punys» no es diu(i no sé ben bé què vol dir, o sigui que no m’hi fico). Jo crec que tots aquests casos són simples comparacions. En canvi, diríem sense dubtar «com a germans», perquè aquí no hi ha comparació, o no ho sentim així, sinó amb el valor de ‘en qualitat de’.

    Finalment, aquesta regla que explica l’Oriol Camps que, en absència d’article, com tendeix a contruir-se seguit de a: «com a bojos», «com a lladres», no és aplicable en absolut, fins ara almenys, a la Catalunya Vella (avui a Barcelona es pot sentir tot, és clar). En la parla de Girona, en tot cas, és impensable: jo sempre ho relacionat amb el parlar de Tarragona i més al sud.

  3. Naturalment, des del 2000 hi ha hagut novetats quant al tractament gramatical de la qüestió. Per exemple, podem consultar la gramàtica de l’avl:

    26.4.3. La preposició com a

    26.4.3.1. La preposició com a té dos valors bàsics: el predicatiu i el comparatiu. El valor prototípic de la preposició com a és el valor predicatiu, equivalent a ‘en qualitat de’:

    T’ho dic com a amiga.
    Actuava com a president.

    Al voltant del valor predicatiu trobem una constel·lació de sentits molt pròxims. Són els següents:

    a) Un sentit causal, equivalent a ‘pel fet de ser’:

    La música, com a una de les belles arts, ha d’ocupar el lloc que mereix en el sistema universitari.
    Vosté, com a major, deu ser el preferit per a ocupar el càrrec.

    b) Un sentit delimitador, amb un valor de ‘pel que fa a’.

    Com a llaurador castís, ningú com el senyor Fèlix.
    La veritat és que, com a divertida i moguda, no tenim ací una altra bullanga com esta.

    observació: Amb un valor pròxim, la preposició com a també s’usa en les locucions com a màxim i com a mínim:

    Com a mínim, s’han de respondre la mitat de les preguntes.
    Com a màxim, disposeu de tres hores per a realitzar les proves.

    c) Un sentit especificatiu, equivalent a ‘el que es diu’, ‘precisament’, ‘exactament’:

    Jo, com a voler-la, no la volia molt.
    Com a voler…, és clar que volem.

    d) Un sentit avaluador, equivalent a ‘amb caràcter de’.

    Aquell parlar era considerat com a dialecte d’aquella llengua.
    Donaven com a un fet segur l’aprovació del dictamen.
    Em va vendre aquell cotxe com a de segona mà.
    El van elegir com a president.

    e) Un sentit substitutiu, equivalent a ‘en funció de’:

    Usava la tapadora del poal com a escut.
    Les herbes s’usen com a medecines.

    f) Un sentit denominatiu equivalent a ‘amb el nom de’:

    La malaltia coneguda com a sida.
    L’actriu coneguda com a Greta Garbo.

    g) Un sentit modal equivalent a ‘en la forma’, ‘en la variant’:

    El verb ‘rebre’ es documenta com a ‘resebre’ en el segle xiii.
    La ‘i’ es conserva com a ‘e’ en algunes paraules.

    26.4.3.2. Com s’ha indicat, la preposició com a també s’usa amb valor comparatiu equivalent a ‘com si fóra’, ‘a la manera de’:

    Els supervivents es partien el menjar com a bons germans.
    Obria uns ulls com a plats.
    Els pobres vells ploraven com a xiquets.
    Va caure un bac i es quedà com a mort.
    Corrien com a desesperats.
    Tenien tanta fam que menjaven com a llops.
    N’eren tants en l’autobús que anaven com a sardines.
    Llàgrimes als ulls, bocins com a punys.

    Quan el sintagma comparatiu va precedit d’un determinant, com l’article definit o indefinit, la preposició com a es reduïx a com (v. § 24.3.3 i § 34.5.8):

    Els supervivents es partien el menjar com uns bons germans.
    (El tort) obria un ull com un plat.
    El pobre vell plorava com un xiquet.
    Va caure un bac i es quedà com un mort.
    Corria com un desesperat.
    Tenia tanta fam que menjava com un llop.
    Hi havia tanta gent en l’autobús que anava com una sardina.
    Llàgrima a l’ull, bocí com el puny.

  4. Pel que fa als verbs amb què es suposa que, normativament, no s’ha d’usar com a, hi ha qui considera que són els següents:
    • elegir: ha estat elegida directora
    • escollir: ha estat escollida directora
    • nomenar: ha estat nomenada directora
    • considerar: ha estat considerada molt bona directora

    • jugar: ha jugat de base
    • treballar: han treballat d’advocada
    • qualificar: han qualificat l’acord d’històric

    No obstant això, podem observar que la gramàtica de l’AVL dóna l’exemple «El van elegir com a president».

per + divisió temporal

  1. Hi ha una tradició normativa de proscriure les expressions temporals formades amb la preposició per + article + (matí, vesprada, vespre, nit…). Sembla que això comença amb una prescripció de Fabra (Gramàtica catalana, 1918/1933):

    Notem que les expressions pel matí, per la tarda, pel vespre, per la nit són dolentes; cal dir al matí, a la tarda, al vespre, a la nit.

    El mateix Fabra exposava en la conversa xxviii (13.12.1922) els motius pels quals rebutjava la construcció:

    Avui deixem generalitzar-se el dilluns per dilluns, demà veurem estendre’s igualment pel matí en lloc de al matí, més enllà ahir tarda en lloc de ahir a la tarda, i a poc a poc arribarem a la identificació de les expressions adverbials de temps en les dues llengües, en perjudici, naturalment, de la catalana. De fet, ja havem tingut ocasió de constatar darrerament expressions tan poc catalanes com demà per la tarda i com ahir tarda!

  2. Sembla doncs que la causa de la proscripció proposada per Fabra és només un desig de fugir de la sintaxi castellana. No crec que això siga un suport suficient per a rebutjar una construcció que podem documentar almenys des del segle xiv:
    […] així que en l’endemà per lo matí siga tengut d’aportar o fer portar aquella caça […]
    (1335; Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de València, edició a cura d’Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver)
    […] e han de cessar en la dita solemnitat de sepultura, la qual se deu fer demà per lo matí, Déu ajudant.

    (Epistolari de la València medieval, volum 1, edició d’Agustín Rubio Vela)

    En este sentit, Maria Àngels Diéguez (El Llibre de Cort de Justícia de València, 1279-1321: estudi lingüístic) fa el comentari següent (veg. Google Llibres):

    Precedit de la preposició per, amb sentit duratiu, per lo matí, postergat injustament per la normativa actual: «en aquest dia d’uy per lo matí» R248; «que·l dit Salamó ere vengut per lo matí a casa» R87.

    La documentació que aporta Jordi Bruguera permet refermar l’ús de per en estos contexts i des de ben antic, amb exemples de Desclot, Muntaner i Pere III. Vegeu «Constatacions lingüístiques enutjoses». Podem afegir exemples també del Llibre de les solemnitats de Barcelona (edició d’A. Duran i Sanpere i Josep Sanabre; veg. Google Llibres)

    […] Item, lo diumenge aprés següent intitulat a v. del dit mes de dezembre, per lo matí, lo dit senyor rey arribá a Badalona.
    […] vestits de sengles gramalles de drats d’or recamats vermells, ajustats per lo matí dins la Casa del Consell de la dita Ciutat […]
    (1423)
  3. Actualment, la gramàtica de l’avl fa l’observació següent:

    Observació: La preposició per també s’usa amb un valor temporal per a referir-se a una part del dia, però en els registres formals es preferix l’ús de a.

    Amb la qual cosa, hem de considerar que la construcció, ben documentada des d’antic (Tirant lo Blanch inclòs) i ben usual al País Valencià, és ben correcta, tot i que les preferències estilístiques de cada registre en poden modular l’ús.

en (pronom)

  1. Cal tenir en compte que quan aquest pronom substituïx el complement del nom (substantiu o adjectiu), «el nom a què es refereix aquest complement ha d’exercir la funció sintàctica de complement directe o predicat nominal, o bé de subjecte d’oracions sintètiques» (Ruaix, ec2, pàg. 87).
  2. «El pronom feble en pot substituir els possessius (quan expressen pertinença o especificació) si el terme possessiu determina el complement directe o el predicat nominal. També es pot donar el cas que aquest terme possessiu determini el subjecte, si aquest va situat després del verb [= oració sintètica]» (Ruaix, ec2, pàg. 47). Però no pot substituir el compl. det. (cn) d’un subjecte en una oració copulativa (Ruaix, Obs./1, pàg. 118).
  3. No es pot pronominalitzar un subjecte de davant verb. Tampoc un complement d’’un subjecte de davant verb. Tampoc, en oracions copulatives (amb els verbs ser, estar, semblar, …), el cn del subjecte, ni el subjecte representat per un quantitatiu: «L’article era interessant. Però *me’n sembla exagerat el títol». (Ruaix, Obs./1, pàg. 118-119).Albert Pla i Nualart ho explica en l’article següent («Un exemple n’és ell», Avui, 27.08.2009):

    «Un exemple n’és ell»

    La inseguretat sobre l’ús de hi i en també provoca que apareguin on no toca. Com a la frase del títol. Si diem «Ell (subjecte) / és un exemple de fidelitat (predicat)» direm «Ell / n’és un exemple», però si diem «Un exemple de fidelitat / és ell», direm «Un exemple / és ell», no pas n’és ell. Per què? Perquè mai pot ser que el pronom (en) sigui al predicat i allò que representa (de fidelitat) al subjecte. Analitzeu aquesta altra frase: «L’àvia d’Obama / el va rebre a l’aeroport». En el titular d’un diari el és Obama, però gramaticalment això és impossible i només una convenció pragmàtica ens permet forçar la intuïció i interpretar-ho així. Si en una conversa informal dic «L’amic de la Maria / la va ajudar», tots sabem que la Maria i la no són la mateixa persona, i la raó és la mateixa d’abans: un pronom en el predicat no pot representar mai un complement del subjecte.

    Segons ho exposa Júlia Todolí (gcc, 6.5.3.3, pàg. 1388):

    Restriccions del pronom en funció de complement de nom

    Semàntiques

    1) Possible si l’antecedent és inanimat:

    Abans d’usar aquest aparell, llegiu-ne les instruccions

    2) Possible si hi ha una relació part/tot entre l’antecedent i el nucli io si depèn de noms que indiquen col·lectivitat:

    Acabo de començar el llibre i només n’he llegit la introducció

    Adoraven els segells i en tenien una bona col·lecció

    3) Possible si el nucli de què depèn és un nom abstracte o derivat d’un verb:

    No poden prohibir les màquines escurabutxaques, però poden limitar-ne l’ús

    4) Difícil si l’antecedent té significat i referència concrets:

    ??Vaig anar a Girona i en vaig visitar la catedral / …vaig visitar la catedral

    5) Impossible si entre el nucli i l’antecedent s’estableix una relació de possessió inalienable:

    *Només cal mirar-ne les galtes, per veure que s’ha aprimat / …mirar-li les galtes, per veure que s’ha aprimat molt

    6) Impossible si el nucli i l’antecedent formen una unitat referencial:

    *Si vols tenir les dents més netes, hauràs de comprar-te’n un altre raspall / …hauràs de comprar-te un altre raspall de dents

    Sintàctiques

    7) El nucli de què depèn ha de ser exigit directament pel verb i, per tant, no pot ser un sp

    *Abans de publicar el llibre, caldrà fer-lo llegir a una persona que no n’hagi participat en l’elaboració / …que no hagi participat en la seva elaboració

    8) L’antecedent ha de seguir immediatament el nucli del sn:

    *Els orígens d’aquesta malaltia no han estat investigats i aquest treball en proposa un mètode d’estudi / …aquest treball proposa un mètode d’estudi (de la malaltia)

    9) L’antecedent ha d’estar en posició postverbal i ha de ser complement verbal:

    *No coneixen aquest gènere, per bé que els textos en són abundants / …per bé que els textos són abundants

    10) L’antecedent no ha de ser un infinitiu:

    *Ell té el costum d’anar aviat al llit, però jo no en tinc el costum / …però jo no tinc el costum de fer-ho

  4. En les construccions partitives (gcc, § 21.5.3):
    (60) a. S’hi van presentar cinc aspirants, [dels quals només en vam aprovar dos]
    b. Vam aprovar [α dos aspirants [β dels (esmentats) aspirants]]

    I aleshores es pot afirmar clarament que en (60a) el relatiu dels quals substitueix el fragment [β], mentre que el pronom en substitueix el nom aspirants de [α]: per tant, no hi ha duplicació de cap mena i la construcció s’ha de considerar no ja totalment «correcta» (i «lògica») sinó l’única possible i correcta. Són del mateix tipus «El pressupost és de 250 milions, dels quals el club n’haurà de finançar una part», «La residència estava ocupada per nens de colònies, entre els quals en vam veure molts d’estrangers», «aquella múisca […] era com un alcohol de primera, del qual només n’hi restaven poquíssimes gotes» (Sagarra, Vida: 442), etc.48

     


    48. […] Dec l’anàlisi de (60) a Sebastià Bonet; per més evident que ara sigui, mai ningú no havia explicat aquest cas. Vegeu també § 6.5.2.

  5. No existixen les combinacions: en en, ho en, ho hi.
  6. Veg. pronominalització.
  7. Exemple del DOGV (96/4716;DOGV 13.06.1996):

    Amb la finalitat d’estimular la participació dels agricultors i ramaders en aquestes mesures, cal compensar les rendes d’aquells que *se’n comprometen a la realització. > es comprometen a realitzar-les.

aposició

  1. Segons el Termcat (19.06.1997), pel que fa als substantius en aposició en el camp de la mineralogia:

    El Consell Supervisor resol de subordinar amb la preposició de els substantius en aposició tractats en aquest punt, excepte en el cas que siguin noms propis, en els quals es manté l’aposició, tenint en compte la tendència general de la llengua (és habitual l’ús de substantius juxtaposats com ara alfabet Braille o escola Gorina, formats amb un nom propi, al costat de sintagmes com ara alfabet de símbols o escola de música, integrats per noms comuns).

    • crisoberil d’ull de gat m
    • duresa Vickers f
    • duresa Knoop f
    • efecte d’ull de gat m
  2. Pel que fa a la concordança de nombre dels compostos sintagmàtics, vegeu la fitxa «plural».

apostrofació

  1. Podíem llegir en mestil2 vii.14.2.5:
    [N]o s’apostrofen els mots femenins que la pronúncia ho exigeix

    L’exemple era la asimetria (mestil2 vii.7, Solà-Barna, pàg. 18). Altres exemples del mateix cas eren: de anormal [?] (Solà-Barna, pàg. 18), la host (Fabra, Gramàtica catalana, Teide, §35, «casos … en què la pronunciació ho exigeix»), la anormalitat, la una [hora], la ira…

  2. Pel que fa a la preposició de, el cas de de anormal només s’hauria d’haver aplicat al català oriental —si és que el criteri prevalent en esta regla ortogràfica era la llengua oral (veg. mestil2)—. Tanmateix, tampoc en eixe cas s’ha aplicat (veg. anormalitat) i, per tant, cal seguir el criteri general d’apostrofació de la preposició de, tal com mostra el diec: anormalitat, diastereoisomeria, apoliticismeQuant a l’article femení, posteriorment (2007), podíem llegir en el mestil3vii.14.3.4):

    Cal fer avinent que, amb l’aparició del diec (1995), sembla que l’Institut d’Estudis Catalans ha abandonat el criteri de no apostrofar l’article definit femení davant els mots començats per una a- de negació o separació, com havia estat normatiu fins aleshores. […]Amb l’aparició de la segona edició del diccionari normatiu per la diada de Sant Jordi del 2007, hem pogut confirmar aquest canvi de criteri de la Secció Filològica.

    I podem consultar les entrades asèptic -ca i asistòlic -ca del diec2 i la versió provisional de la gramàtica de l’iec, que inclou «l’asèpsia» en el quadre iv.26 (consulta: 26.11.2003). Finalment, confirma eixe canvi la gramàtica de l’avl (2006), que no recull eixa excepció en les normes d’apostrofació. Per tant, cal escriure amb apòstrof:

    L’asimetria, l’anormalitat, l’apercepció, l’asèpsia, l’asistòlia, l’anorèxia, l’anèmia, l’abiosi, l’abiotròfia, l’anovulació, l’apoliticisme, etc.

    Es mantenen, però, altres excepcions habituals (gnv, 5.4.2):

    – Davant de les paraules una (referida a l’hora del dia), ira i host, per a evitar confusions per homofonia:
    la una és una bona hora però ni l’una ni l’altra van vindre
    la ira del rei però la lira del rei
    la host del rei Jaume I però es va trencar l’os de la cama

    – Davant del nom de les lletres:
    la a
    la hac
    la efe
    davant de ics i de y

    OBSERVACIÓ: Sí que s’apostrofa, en canvi, davant del nom de les lletres dels altres alfabets: l’alfa, l’àlif, l’àlef.

  3. La preposició de també s’apostrofa quan entra en contacte amb les preposicions a i en, seguint la norma general d’apostrofació. A més del cas paradigmàtic «¿d’a on?», també podem trobar més exemples:
    • A més d’en les àrees recreatives, la instal·lació de campaments de turisme només es pot realitzar…
    • …ha de vore amb la pregunta d’a què es destinen o a què van a destinar-se eixos 15 milions d’euros.
    • [La idea de l’emigrant, Enric Valor; consulta: 11.07.2013] —Ja ho crec! Tinc paella, dues olles, oli, creïlles, arròs, fesols. I dos pans d’a quilo que m’apuge cada dissabte.
    • [Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor de Vicent Salvador i Heike van Lawick (ed.); consulta: 11.07.2013] No es mostra purista [Enric Valor] amb combinacions de dues preposicions, en casos com els següents: d’a cos (O 2, 177), d’a cos i mig (P, 273; B, 423), d’a repèl (B, 265).

     

  4. D’acord amb el criteri estilístic d’evitar determinats contactes de preposicions, la redacció o expressió d’estes frases podria fer-se d’una altra manera. En tot cas, l’evitació d’eixe contacte no restringix la norma general d’apostrofació.
  5. També s’apostrofen l’aventura, l’anul·lació, l’atenció, l’aversió, l’aculturització…
  6. Segons mestil2 vii.14.2.5, no s’apostrofa en els usos metalingüístics de la cursiva.
  7. Sobre l’apostrofació de l’article femení singular i la preposició de davant les lletres i els noms de lletra:
    • Versió 2015: Josep M. Mestres – Critèria (consulta: 08.08.2016; pdf]). Versió del document amb el vistiplau del Ple de la Secció Filològica en la reunió tinguda el dia 17 d’abril de 2015.
    • Versió 2002: Josep M. Mestres (Oficina de Correcció i Assessorament lingüístics de l’iec[html] [pdf])
  8. Sobre l’apostrofació davant de consonant, la versió actual (i provisional) de la gramàtica de l’iec (consultes: desembre 2003; 11.06.2012) diu (pàg. 34; [pdf]):

    «b) S’apostrofa l’article masculí singular davant manlleus no normalitzats començats per s seguida de consonant (puix que la s es pronuncia precedida d’una e): l’statu quo. No s’apostrofa, però, l’article femení ni la preposició de (puix que la s recolza en la vocal de l’article o la preposició):[nota] la schola cantorum, un repertori de scherzos

    Tanmateix, com indica Joan Costa Carreras, cal incloure més casos rarament previstos en manuals d’estil, com els de mots començats per les lletres (o dígrafs) f , v o sch [ʃ / sk] seguides de consonant, que tant corresponen a manlleus no adaptats (Schlächter i Schlacht, per exemple) com a mots catalans (ftalat i ftiriasi). Per això proposa una nova redacció per a eixe punt de la gramàtica:

    «S’apostrofa l’article masculí singular davant mots catalans o manlleus no normalitzats començats per un so fricatiu (amb les grafies f, sch, s o v) seguit de consonant (puix que el so fricatiu es pronuncia precedit d’una e): l’ftalat, l’Schlächter, l’statu quo. No s’apostrofa, però, l’article femení ni la preposició de (puix que la el so fricatiu recolza en la vocal de l’article o la preposició): la ftiriasi, la Schlacht, la schola cantorum, de ftiriasi, de Schlacht, un repertori de scherzos


    *Nota sobre fonètica i ortografia [09.08.2016]: tal com jo ho veig, és possible que es produïxca el cas de recolzament esmentat, però caldria seguir en este cas també el criteri general d’apostrofació de l’article (el/la) i la preposició de, vist que, d’acord amb la transcripció fonètica del dnv de l’avl, la majoria dels mots començats per s seguida de consonant es pronuncien amb una e inicial:

    scherzo [es’kɛɾʣo] slip [ez’lip] staccato [esta’kato]
    scout [es’kawt] slogan [ez’lɔɣan] staff [es’taf]
    sfumato [esfu’mato] smartphone [ez’maɾfown] statu quo [es’tatu ‘kwo]
    ska [es’ka] smash [ez’maʃ] stilb [es’tilp]
    skarn [es’kaɾn] smithsonita [ezmiθso’nita] stokes [es’tokes]
    skay [es’kaj] smocking [ez’mɔkiŋ] stop [es’tɔp]
    sketch [es’keʧ] snack [ez’nak] strengita [estɾen’ʤita]
    skin [es’kin] snob [ez’nop] stricto sensu [es’tɾikto sensu]
    skutterudita [eskuteɾu’ðita] spessartina [espesaɾ’tina] stripper [es’tɾipeɾ]
    slalom [ez’lalom] spin [es’pin] striptease [estɾip’tis]

pronoms

  1. Quant a les formes plenes dels pronoms, la gramàtica de Pompeu Fabra (1918, ed. Aqua, pàg. 63) indica:

    Immediatament davant del verb són possibles les formes me, nos, te, vos, se, lo, los, ne, i les formes em, ens, et, us, es, el, els, en. Cal, però, advertir que, en aquest cas, nos, lo i los són arcaics o dialectals, i que, en general, les formes reforçades (em, &.), i àdhuc us, són preferibles a les plenes.

  2. Pel que fa a l’ordre dels pronoms, hem de tindre present que la gramàtica de l’avl després d’assenyalar «que en cap cas es poden invertir», afig la precisió següent (gnv, 22.4.2):

    Precisions sobre les combinacions de pronoms febles:a) És habitual la posposició del pronom se als pronoms de primera i segona persona, i al pronom de datiu li: Me s’ha fet tard (en lloc de Se m’ha fet tard). Li s’ha perdut (en lloc de Se li ha perdut). El canvi d’orde no és acceptable en registres formals.

    Per tant, l’acadèmia indica que és una qüestió estilística que actualment és considerada no acceptable en registres formals. I els estils anem fent-los i refent-los. Al cap i a la fi, podem trobar eixos canvis d’ordre dialectalment i històricament. Per exemple, la combinació li la, ben estesa en valencià actualment, prové del canvi d’ordre de l’anterior la li; també podem observar la posició d’altres pronoms en referències literàries antigues:

    [gnv, 22.4.2] «Mas sabeu quan la li darà, aquesta possessió?», Sant Vicent Ferrer, Sermons.
    [Tirant lo Blanch de Joanot Martorell] «Feu lavar les mans a hun home e torne-les-se a lavar.»
    [Gramàtica històrica catalana de Francesc de B. Moll; Google Llibres] «”E l’abat lo li donà” (Eximplis)»

tot -ta + topònim

  1. Segons podem observar en el gdlc (s. v. tot):

    1 2 [invariable en forma masculina davant un nom de ciutat, país, etc., no precedit d’article] Enter. He corregut tot Barcelona.

    Cal tindre en compte, però, el que diu la gnv (§ 19.2.1):

    Amb una funció definida, també pot modificar un pronom personal (tota tu, tots nosaltres) o un topònim, igual com el partitiu mig (Es va recórrer tota València en quatre hores, Mig Castelló acudí a l’acte d’homenatge).

    I, per tant, podem trobar en el Diccionari valencià normatiu de l’avl (s. v. tot -ta; consulta: 02.02.2016):

    1. adj. [davant de topònim o davant d’un substantiu en singular precedit d’article definit o de demostratiu] Sencer. Ha viatjat per tota València. Ha fet tot el treball en una hora.

  2. En la revista Llengua i Ús (núm. 12) trobem:

    a) Davant topònim en singular amb article → tot concorda: tot el Vendrell, tota la Pobla de Segur.
    b
    ) Davant topònims catalans en plural amb article → tot invariable: tot els Omellons / tot Omellons; tot les Masies / tot Masies. La tendència predominant és elidir l’article tant en b com en c.
    c) No catalans adaptats en plural amb article → tot invariable: tot els Estats Units / tot Estats Units; tot les Filipines / tot Filipines.
    d) Es manté l’article davant els no adaptats → tot invariable: tot Los Angeles.

  3. En la gcc (S 5.2.2.2 i 7.2.5.2.g):

    1. Quan el topònim no porta article, tot acostuma a usar-se invariable en forma masculina singular: tot Catalunya.
    2. Quan el topònim porta article singular, tot concorda en gènere: tota la Catalunya Vella, tot l’Alfàs del Pi.
    3. Quan el topònim porta article en plural, és preferible evitar la construcció o mantenir el quantificador en singular, i en este cas alguns parlants elidixen l’article: tota la població de les Planes d’Hostoles, tot Planes d’Hostoles, tota Planes d’Hostoles, tota les Planes d’Hostoles*.


    (* Segons LliÚs hauria de ser: tot les Planes d’Hostoles).

  4. En el manual lacreu (ed. 2000, pàg. 161, nota 2), l’autor assenyala: «De totes maneres, cal ressenyar que alguns lingüistes sí que fan concordar el mot tot amb el topònim que precedeix»; i inclou dos exemples de Coromines (El que s’ha de saber de la llengua catalana: «és típic de tota Espanya») i Sanchis Guarner (Els pobles valencians parlen els uns dels altres: «es difongué per tota Espanya»).En eixe sentit, si fem una mica de cerca podrem trobar que fan concordar l’adjectiu amb el topònim autors com Antoni Griera, Milà i Fontanals, Rubió i Balaguer, Àngel Guimerà, Llibre dels reis (segle xiii), Víctor Balaguer, Ramon Muntaner, Antoni M. Alcover, Llibre dels feits de Jaume I, Joan Veny i molts altres.Quant a l’ús antic —a més de les referència assenyalades abans—, Joaquim Martí Mestre assenyala l’ús general de la concordança en El Llibre de les Antiquitats de la seu de València (veg.):

    Davant de topònims: «tota València» (18, 6; 26, 3; etc.), «tota Gandia» (27,4).

  5. No he trobat que la proposta de la invariabilitat aparega en la gramàtica de Fabra del 1918; en la de 1956 només hi he trobat una indicació que no aclarix la qüestió:
    […] Tota falta mereix càstig. Notem: Tot Barcelona ho sabia.

    La prescripció de la invariabilitat potser es va originar en el que fa habitualment el francés. Amb tot, podem llegir en el tlf (s. v. tout):

    – [Devant un nom propre de ville] La totalité matérielle de la ville. Mais Antide Boyer, il a fait des fontaines dans tout Aubagne, il a amené l’eau partout, alors les paysans n’ont d’amitié que pour lui (BARRÈS, Cahiers, t. 5, 1907, p. 246). [P. méton.] L’ensemble des habitants de (la ville). Tout Compiègne, ce dimanche, semblait être dehors. Antoine et Jacques se mêlèrent à la foule (MARTIN DU G., Thib., Cah. gr., 1922, p. 704).
    Rem. 1. L’accord au fém. est rare et vaut pour la totalité matérielle de la ville: J’entre en quelque palais, je sors de quelque église, Ma gondole est là, son fer droit. Et, durant tout un jour, j’ai eu toute Venise, Venise tout entière à moi (RÉGNIER, Choix de poèmes, Vestigia flammae, Paris, Mercure de France, 1932 [1921], p. 235). 2. L’art. déf. s’emploie lorsque le nom propre est suivi d’un compl. déterminatif: Un duel avec le comte, n’était-ce point attirer sur lui l’attention de tout le Paris élégant (…)? (PONSON DU TERR., Rocambole, t. 3, 1859, p. 443). L’hiver dernier, au théâtre, Maryelle avait été l’objet, paraît-il, de l’attention d’un très jeune spectateur absolument inconnu du tout Paris des rues Blanche et Condorcet (VILLIERS DE L’I.-A., Contes cruels, 1883, p. 335).

baix / baix de

  1. El Diccionari normatiu valencià (consulta: 27.01.2016) de l’AVL introduïx l’accepció preposicional següent (s. v. baix):

    prep. En una part més baixa, per referència a un element implícit o explícit. Des de baix de l’escenari les coses es veuen diferents que des de dalt. Baix del bancal hi ha una bassa. El camí cal agafar-lo des de baix de la serra.

  2. A l’hora de redactar el text de la reforma de l’estatut valencià, en ple segle XXI, quan sabem que la societat ha avançat en la modernització de les seues relacions i activitats comunes, en canvi, l’administració, la política i la tasca legislativa al País Valencià, després de tants i tants seminaris, cursos i publicacions sobre la redacció de les lleis i el llenguatge legal, la seguretat jurídica i tots eixos detallets caldria garantir als ciutadans, encara continuen ancorats en massa casos en el clientelisme i la demagògia més rància. Per tant, no ha estat cap sorpresa que alguns polítics valencians encara hagen volgut deixar una empremta indeleble de la seua capacitació, capacitació que s’aproxima bastant al despotisme ortotipogràfic, com es pot observar en l’ús de les majúscules i minúscules en el text l’estatut valencià.En eixe sentit, i relacionat amb la preposició que ens ocupa, podem observar com, per fugir de la preposició relativa al món abstracte sota, que apareixia en la redacció del 1982, els actuals Redactors (amb majúscula ben grossa, com als seus egos els agradaria ser recordats) han introduït la preposició davall, cosa que no tindria cap més problema, si tot foren només qüestions estilístiques.Amb tot, ateses les mancances de la normativa lingüística actual en este àmbit, els quatre casos en què apareix davall (on abans hi havia sota),* han esta considerats una mena de victòria en un enfrontament entre la demagògia d’uns i el masoquisme d’altres: «no hem caigut en el baix i ens hem salvat amb el davall». Sort n’hem tingut, doncs!, excepte que la batalla era ben estèril i tenia una víctima col·lateral innocent, el baix, que continua esperant el seu lloc «baix de la capa del sol» de la normativa.

    * Nota d’Àngel Calpe (15.02.2016): Només una puntualització en relació a la primera versió de l’Estatut valencià del 82. Es va publicar en les normes de la RACV que havien sigut adoptades pel Consell preautonòmic i, per tant, apareix «baix» en sentit abstracte quan pertoca. Concretament, l’expressió «baix l’autoritat de la Generalitat Valenciana» es troba en els articles 11.e i 17.1, com es pot consultar en l’adreça http://www.docv.gva.es/portal/ficha_disposicion_pc.jsp?sig=0108/1982.


    Així doncs, l’ús prepositiu de baix / baix de ha estat condemnat sovint per la normativa, normativa que no ha atés tota la documentació existent i que no ha arribat a anar més enllà i, per tant, que no ha explicat per què és tan sistemàtic i generalitzat eixe ús en molts territoris catalanoparlants. En eixe sentit, convindrà reflexionar una mica més a partir d’algunes dades que aportem tot seguit, començant pel DCVB (s. v. baix):

    II. adv. i prep. || 3. Baix de: a la part inferior (d’una cosa). Venia moltes nits sonar y cantar ab Adoardo baix de la finestra on ella dormia, Paris e Viana 3. No n’hi havia altre baix de la capa del sol, Aguiló C., Rond. de R. 14. Una donzella s’adormí baix d’un arbre, Roq. 12. a) L’ús de baix sense la prep. de, en aquesta funció preposicional, és un castellanisme; per això no són de bon català aquestes frases: Com també bax la matexa pena, doc. a. 1688 (Col. Bof. xli); Baix l’ampla portalada, Cases A., Poes. 23. || 4. Baix de: molt prop (d’una cosa). Allà baix d’ella s’assegué la jove, Costa Trad. 11. «Baix de ca-nostra hi ha un abre» (Men.).

    I passant per Coromines (s. v. baixar):

    […] L’ús de baix de en el sentit de ‘sota’ («l’alacrà s’amadriga baix de les pedres», Barxeta) que ha restat estrany al català del Principat, és conegut en alguns punts del Roselló i Conflent, però més a les Illes i sobretot és general de nord a sud del País Valencià. […] L’absència de sota en l’ús de les nostres dues regions meridionals, fa sospitar que allí baix de i fins i tot baix preposició no són gaire deguts a influència castellana, i en tot cas és segur que en el català de les Balears i València aquest ús naixeria espontàniament […]. [Veg. citació completa]

    En canvi, ens quedem una mica decebuts quan la GCC recull d’una manera tangencial baix entre les denominades «preposicions intransitives» (Àngel López i Ricard Morant, GCC S 12.11, «L’adverbi»), Pelegrí Sancho Cremades no la recull en la mateixa obra (S 11.3), i, més encara, en el seu llibre anterior La categoria preposicional (Universitat de València, 1995) únicament comenta, parlant dels adverbis:

    Aquests, a causa del seu element relacional, poden ocupar l’espai semàntic em oposició o en equivalència amb una preposició, atés que no hi ha una preposició que l’ocupe, i així, en valencià, en què, com en espanyol (i potser per influència d’aquest) sobre és tan sols preposició i no hi ha cap preposició veritable que se li opose, s’usa l’adverbi baix de ocupant el lloc semàntic oposat al d’aquesta.

    En un altre àmbit qualificat, la llista Migjorn, es va tractar el tema, i citaré extractes d’algunes de les aportacions que considere més rellevants:

    El nostre català distingeix entre «baix de» i «davall». M’explicaré amb exemples: 1) Davall la casa hi ha restes romanes: això fa que, per fer-hi obres, hagis de demanar permís. 2) Baix de la casa, damunt la voravia, hi solen deixar les bosses de les escombraries. Tenim, doncs, que davall, sinònim de sota correspon al francès sous, mentre que baix de tindria per equivalent en bas de. (Miquel Adrover, Migjorn, 11.01.2005)


    Per cert, en el cas de dalt de i baix de, nosaltres diríem sempre dalt de, però en el cas de baix de hi hauria vacil·lació en l’ús de de (baix la taula / baix de la taula), igual com esdevé amb dins (dins l’habitació / dins de l’habitació). (Josep Saborit Vilar, Migjorn, 18.01.2005)


    Per a mi, sense la preposició de és la forma més natural de dir-ho, en canvi trobe molt forçada la forma la roba està dalt de l’armari o el gat està baix de la taula. (Anna Gascó, Migjorn, 18.01.2005)


    En les zones (com la meua) on només s’usa baix (de), es pot agafar o no la preposició de, exactament igual com dins (de), damunt (de), etc. És a dir, tant podem dir he deixat les sabates baix del llit com he deixat les sabates baix lo llit (nosaltres mantenim l’article lo darrere preposicions), de manera anàloga a he deixat la roba damunt del llit i he deixat la roba damunt lo llit.

    Uns darrers exemples. Hi ha algunes expressions populars en què apareix clarament baix usat com a preposició i sense de. M’estic referint a quedar-se u baix taula (‘fer tard a dinar i quedar-se sense res’) o passar alguna cosa per baix cama (‘entre les cames’).

    Per tant, crec que la discussió sobre si hauria de ser admissible l’ús preposicional de baix de inclou per força l’ús preposicional de baix. (Àngel Alexandre, Migjorn, 18.01.2005)


    En el meu parlar, sempre, sistemàticament es diria baix de la taula. Una possible admissió normativa de la preposició baix podria, certament, assimilar la presència o no de la preposició de al que passa en casos com dins. Però també podria perfectament assimilar el que passa en casos com lluny, en què la presència de de és obligatòria. En la meua «percepció lingüística» baix la taula em sona a castellanisme, ja que sempre diria baix de la taula.

    Per això, jo o Alcover no veiem igual el baix físic (sempre amb prep.?) que el possible baix no físic (baix el poder…). En aquests casos, que no són mai populars, jo prescriuria sota o davall. No ho sé. Tot per a embastar. (Joan Mascarell, Migjorn, 18.01.2005)

     

  3. D’altra banda, Abelard Saragossà promet estudiar el tema, però ja ens ha avançat algunes reflexions que ens haurien de permetre repensar alguna decisió normativa bastant infundada i contraproduent. Per exemple, citant també en extracte (Migjorn, gener 2005):

    Costa poc deduir que les preposicions dalt i damunt s’apliquen al món físic, i la diferència que hi ha és la següent: part superior (dalt) contra part immediatament superior (damunt). Això és, la preposició damunt és un hipònim de dalt. Finalment, la preposició sobre s’aplica al món abstracte. […] De la mateixa manera que poc és l’antònim de molt, les tres preposicions baix, davall i sota són les antònimes de dalt, damunt i sobre. […] En la llengua viva, s’han produït diverses evolucions negatives, ja que totes tenen en comú que superposen i confonen continguts semàntics i, per tant, empobrixen els valors comunicatius de la llengua. En el cas del valencià, ha tendit a perdre davall i sota. La causa del retrocés de davall deu ser que hi han pocs objectes que puguen estar «davall d’un altre»: en les coses que les persones percebem, quan en posem una davall d’una altra, en general cau. Pel que fa a sota, ja he avançat en el paràgraf anterior que és molt diferent de sobre. La darrera preposició és essencial en el món abstracte: deuen ser dotzenes i dotzenes (potser centenars) les construccions que demanen eixa preposició, com ara «una regla sobre una paraula», «un escrit sobre una preposició». En canvi, la preposició sota deu ser necessària en molt poques construccions.[…] Des d’un punt de vista històric, és pràcticament segur que no ha existit mai un sistema nítid com el que he proposat (dalt ‘a la part superior’; damunt ‘a la part immediatament superior’; baix i davall: antònims; sobre i sota: món abstracte […].

    Finalment, també caldria estudiar l’actuació de Fabra i l’evolució de la llengua culta al llarg del segle XX, que potser es podria resumir en tres fets. El primer és tancar els ulls a l’evidència que el valencià tradicional usa baix i davall com a preposicions antònimes de dalt i damunt alhora que tendix a reservar sobre per al món abstracte. El segon fet que resumiria l’actuació del segle XX és tancar els ulls a la intromissió de sobre en els usos de dalt i damunt (com ara dient que «algú està a sobre» volent expressar que «està (en l’habitació de) dalt»; o «deixar coses a sobre d’una altra»).


    [Nota sobre avall i baix, Migjorn, 21.01.2005] El que no hauríem de fer mai és el que va fer Fabra en el DGLC: en compte de dir «Avall el tirà!» (desig d’afonar un tirà i, per tant, hi ha un moviment), escriure «A baix els tirans». En això, actuen molt bé els seguidors del València quan diuen el crit «Amunt, València», o «Amunt el València!». L’error de Fabra podria ser haver seguit el castellà, que usa (o pot usar) la mateixa forma en els dos casos (moviment i sense moviment, abajo). La construcció del castellà perdura en el DIEC i en Ruaix (1998: 221, n. 1).

     

  4. En un altre àmbit, tot i que relacionat, Joan M. Perujo ens aporta una mica de documentació sobre davall, sots i sota:

    (Informació de Joan M. Perujo, Migjorn, 13.01.2005)Ací teniu totes les formes de davall (8 + 1 devall), sots (24) i sota (només 1) tretes de la concordança de la Vita Christi:

    VB 278 9347 E aquesta tua malícia, cuberta sota pali de amicícia, me turmenta molt més que la fúria

    VA 75 2343 qui han a contribuir ab persones envejoses, que, sots color de amicícia, volrien a sos germans robar la fa

    VB 168 5565 baxet ab los altres dexebles, indignant aquells sots color de consciència, dient: «Digau, germans, ¿per q

    VA 288 9622 ací avant no seran confuses, puix vos sou mesos sots la bandera de aquest rey de glòria

    VB 384 12990 prestament la gràcia a ell donada; e, metent -se sots la bandera de Jesús, començà ab gran ànimo a batalla

    VA 188 6209 volent dir: Sots la custòdia e comanda vostra nos posam, Senyora sanc

    VB 167 5525 o verí de aquella astuciosa àspidis tenen amagat sots la lengua sua

    VA 78 2456 r les rames sues, pervendreu a la altea del cel; sots la ombra de aquest gloriós arbre habiten e stan los

    VB 248 8332 ànima, com ha rebut dins si aquest bé infinit: « Sots la ombra de aquest Senyor que tant he desijat reposa

    VC 221 7375 os hòmens superbiosos e cruels, e ·ls humiliareu sots la potestat e senyoria vostra

    VB 123 4021 dir: O ànima mia! Tots los lochs de la terra són sots la senyoria e imperi de nostre Senyor Déu: en cascú

    VB 291 9806 se per benaventurat veent a Jhesús axí aterrat e sots la sua potestat posat, creent que fàcilment lo porta

    VA 36 1018 E ells, trobant -se sots la vostra bandera, no hauran temor de res

    VB 399 13480 ella dada, e que negú no pereixca de aquells que sots la vostra bandera se metran e dels vostres mèrits al

    VB 108 3490 fe, fariseu: ¿què li fall, de quantes coses són sots lo cel, a aquell que lo Déu hí Senyor del cel pren e

    VA 280 9377 magestat: car no y ha altre nom sots lo cel donat als hòmens per obtenir salut sinó aques

    VC 230 7672 tra altesa que los tres órdens de àngels que són sots lo principat meu ha nostre senyor Déu ordenats a la

    VC 152 4998 /]manant sa clemència que diguésseu al poble que sots lo regiment vostre se trobava, que sa magestat los c

    VA 184 6095 r lo beneÿt fruyt del seu ventre, qui stà amagat sots lo seu manto! E vós, Senyora, rebent -los, venint a

    VB 386 13034 Ezechiel, quant lo véu, que los seraphins staven sots los seus peus e tota la terra era plena de la Magest

    VB 173 5748 , per salvar -vos ve e subjugar les altres gents sots los vostres peus: si no us enteneu ni rebre no ·l vo

    VB 354 11941 at de la dita creu sens licència de sa senyoria, sots pena de perdre lo cap

    VA 307 10270 veu, Senyor, cuberta tanta virtut e excel·lència sots tan profunda humilitat, mostrant -vos als ulls morta

    VA 125 4076 Car sobre vós sol Déu és: sots vós, Senyora, són totes les coses creades

    VC 312 10475 es les coses que divinitat no atenyen, totes són sots vostra excel·lència e us regonexen senyoria

    VA 184 6085 eccadors, ans lo fill de Déu se és volgut amagar davall aquell, tancant -se dins lo vostre virginal ventre

    VB 172 5710 e aturà ·s aquí sa clemència, sient-se un poch davall aquelles oliveres, volent donar a entendre a les g

    VC 128 4190 antorches, e ell e sa muller e filles devallaren davall e manaren obrir la porta

    VB 95 3063 E, lançant -se ab gran fervor de amor davall la taula, abraçà aquells sagrats peus divinals del

    VA 185 6102 molt amat e acollir -vos he a tots ab gran plaer davall lo meu misericordiós manto

    VC 163 5385 loen lo vostre sanct nom! Humilien -se, Senyor, davall los vostres peus les cares de tots los hòmens per

    VC 91 2938 als: [//]car ab un gran so de campanes los meten davall terra, e de aquí avant no y ha pus memòria

    VC 120 3919 : «O! Tan contents poden ésser ja los juheus que davall terra resta aquell que tant han perseguit sens cau

    VB 295 9933 nt lo cap de sa magestat per animar als qui eren devall a fer pijor, no podent cobrir ne çelar la gran mal