acabar amb

Comentava Jordi Badia en l’article «Acabar amb la vida, acabar amb la mort» (consulta: 10.08.2017) les possibles alternatives més habituals per a esta construcció que, segons dia, «ha arrelat amb força en el llenguatge periodístic». A més, afegia que s’havia de considerar una construcció incorrecta, ja que no era «acceptada per cap gramàtica, ni vella ni nova.».

Tanmateix, avisaven fa uns anys el Llibre d’estil de l’Avui (1997) i el Diccionari d’ús dels verbs catalans (1999) que la construcció s’estava estenent i acceptant. Ara mateix, pel mateix camí, podem localitzar en els diccionaris unes accepcions del verb acabar que permeten construir-lo amb la preposició amb encapçalant el complement de règim verbal. La construcció té diferents significats, com indica el diec (s. v. acabar; consulta: 10.08.2017):

3 2 tr. Obtenir d’algú. Vaig acabar amb el director que em concediria l’augment de sou.
3 3 tr. Acordar 1 . Vam acabar amb l’Anna d’anar-hi amb cotxe.
També el dnv (s. v. acabar; consulta: 10.08.2017) recull l’accepció i l’exemple següents:
7. v. intr. [seguit de la preposició amb] Posar fi. El Govern pretén acabar amb el frau fiscal.
Sembla que el mateix diec acabarà plegant veles (s. v. juramentar-se): «Van juramentar-se a acabar amb els tirans.»

a + substantiu

  1. Algunes obres prescriptives consideren no admissible la locució adjectiva a color, i proposen substituir-la per en color. En el mateix cas hi hauria altres locucions semblants: a quadres* > de quadres, a ratlles* > de ratlles, a franges* > de franges… Eixa prescripció també és coneguda en castellà. Segons Manuel Alvar Ezquerra (Manual de redacción y estilo, Akal, 1999; consulta: 17.09.2010 – Google Llibres):

    De hecho, es galicismo sintáctico un gran número de construcciones en las que aparece la preposición a introduciendo a un sustantivo como complemento de otro sustantivo: motor a gasolina, máquina a vapor, pantalón a rayas, radio a pilas, avión a reacción, foto a color, etc. En la mayoría de estos casos hay que sustituir la preposición a por de.

    Actualment, però, la gramàtica de la rae ho tracta altrament:

    13.18c Con «a + sustantivo» se forman locuciones como las subrayadas en una camisa a rayas, un toldo a listas, una falda a cuadros, un filete a tiras y otras similares que contienen sustantivos que denotan diversas disposiciones formales de algún conjunto de elementos.

    Cal tindre en compte també que en italià és a colori (i també podem documentar-hi a colore).

    En eixe sentit, podíem trobar en el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra i Josep Miracle (1980) i en el diec1 (1995):

    ratlla […] Teixit a ratlles blanques i negres.

    Construcció que també documentem en Marià Aguiló (Diccionari Aguiló, 1929; Google Llibres – consulta: 20.09.2010):

    pekin: teixit a ratlles (E. Toda).

    I no cal dir que la documentació literària d’a ratlles també és abundant: Carme Riera, Manuel de Pedrolo, Eugeni d’Ors, Folch i Torres, Salvat-Papasseit, Pere Calders, Josep Piera, Joan Perucho, Quim Monzó, Baltasar Porcel, Vicent Andrés Estellés, Joan Francesc Mira, Enric Valor…

    Joan Abril Español (Diccionari pràctic de qüestions gramaticals, 1997; Google Llibres – consulta: 20.09.2010) mostrava, però, que el punt estava en evolució:

    Hi ha uns quants casos, però, que no queden resolts per la normativa, en els quals la a es pot considerar adequada: olla a pressió, avió a reacció, cervesa a pressió.

    En eixe sentit, podem localitzar dos exemples significatius en el Diccionari normatiu valencià de l’avl (consulta: 22.06.2017):

    s. v. camisa s. v. quadre
    Una camisa de ratlles. M’agrada la corbata a quadres.

    En sentit contrari, però, l’IEC ha revisat el seu diccionari i ha preferit una altra solució per a l’exemple esmentat més amunt, ja que en el diec2 podem trobar:

    ratlla […] Teixit de ratlles blanques i negres.

    En el mateix diccionari trobareu olla de pressió, motor de reacció i avió de reacció. Caldrà aclarir fins a on s’estén la prescripció actual. Em semblava que la giec no en dia res, però podeu llegir en el comentari que Albert Pla Nualart (14.07.2017) ho troba en la pàgina 537 (epígraf 14.6.2.a), i no ho admeten amb la preposició a:

    En alguns casos darrerament es troben en l’ús preposicional vaciŀlacions que cal evitar. […] Porten de els complements de noms que expressen un element que es repeteix com a motiu decoratiu o estampat (un teixit de pics, un vestit de ratlles […]) o els que designen el mitjà o el mecanisme de funcionament (avió de reacció, cuina de gas […]). D’altra banda, també van encapçalats per de els complements de noms de percepcions o sensacions (olor, pudor, gust, soroll, remor, so): olor de socarrim/colònia, pudor de fregit/fem (cf. pudia a fregit, a fems) […].

  2. D’altra banda, segons l’Optimot (consulta: 17.09.2010):

    Fitxa 1925/2

    a tot color loc.

    Per indicar un grau molt elevat o intens, en català es fa servir la locució a tot / a tota seguida d’un nom sense cap determinatiu. Per exemple: a tota vela, a tota marxa, a tota brida, a tot risc, a tot córrer, a tot drap, a tot estrop, etc.

    De la mateixa manera, per expressar molta intensitat, per exemple en un dibuix o pintura, es pot fer servir la locució a tot color. Per exemple: Els dibuixos s’han de presentar en format de foli a tot color.

diacrític -ca

  1. L’adjectiu diacrític -ca significa ‘que servix per a per a distingir’. També s’ha generat, en el camp de la lingüística, un substantiu masculí, diacrític per a designar un signe gràfic que dóna un valor diferent a un signe (veg. Wikipedia: 25.05.2017). Són diacrítics el punt volat, la marca que modifica la ce i la convertix en ce trencada, la titla que modifica lletres en castellà o portuguès, etc.
  2. Quant als accents diacrítics en català, vegeu la fitxa sobre l’accentuació.

accentuació

  1. L’accentuació de les majúscules en castellà (veg. Solà, Ortotipografia, pàg. 135); L’Ortografia (1974) de la rae prescrivia clarament l’accentuació de les majúscules en els paràgrafs 6.15 i 41 bis. D’altra banda, en francés les majúscules porten tots els signes (accents, ce trencada…), segons la norma del l’Office de la Langue Française (2002).
  2. En castellà, l’Ortografia (1974) de la rae, en el § 39, exposava:

    Los tiempos de verbo que llevan acento ortográfico lo conservan aun cuando acrecienten su terminación tomando un enclítico; v. gr.: pidióme, conmovíla, rogóles, convenciólos, andaráse», dése,…

    Aquest precepte no l’esmenten ni el seco ni el map. L’ortografia de 1999 (?) diu que els mots anteriors s’accentuen d’acord amb les normes generals: pidiome, deme / dámelo, mírame. Veg. un document tret d’internet de la rae.Això és confirmat posteriorment en l’Ortografia de la lengua española (2010) de la rae (3.4.5.1.3):

    Las formas verbales con pronombres enclíticos se someten a las reglas de accentuación, de modo que llevarán tilde o no según corresponda a la palabra resultante, con independencia de cómo se acentúe gráficamente la forma verbal sin los pronombres.

  3. Ni en castellà ni en català s’accentua la conjunció o entre xifres: «10 ó 25»*. Açò era un costum fonamentat en la possible confusió per qüestions tipogràfiques —en alguna època— de la conjunció amb el zero. Per tant: «10 o 25».
  4. L’ús de l’accent diacrític:
    Hi ha un petit nombre paraules homòfones que es distingixen per l’absència o presència d’un accent que les distingix. La llista que dóna l’ortografia de l’avl (consulta: 23.05.2017) és la següent (28 casos):

Ús de l’accent diacrític (segons l’avl)

Paraules amb accent diacrític Paraules sense accent diacrític
(adverbi): Ho ha fet molt . be (nom, ‘ovella, corder’ [bÉ]; nom, ‘lletra’ [bé]): Portar al be. S’escriu amb be de bou.
bóta, bótes (nom, ‘recipient per a vi’): Hem d’omplir la bóta. bota, botes (nom, ‘calcer alt’ [bóta]; formes del verb botar [bóta]): Hui plou; posa’t les botes. No botes damunt del llit.
déu, déus (nom, ‘divinitat’): Els grecs tenien molts déus. deu, deus (numeral [dÉw]; nom, ‘font’ [déw]; formes del verb deure [déw]): Vine a casa a les deu del matí. Era la deu de la seua inspiració. Em deu diners.
dóna, dónes (formes del verb donar): Dóna-li el llibre. dona, dones (nom, ‘persona de sexe femení’ [dÓna]): És una dona molt intel·ligent.
és (forma del verb ser): El meu germà és metge. es (pronom [es]): Estes coses es fan de seguida.
féu (forma del pretèrit perfet del verb fer): Ell féu estudis de medicina, però no acabà la carrera. feu (forma de present d’indicatiu i d’imperatiu del verb fer [féw]; nom, ‘domini’ [féw]): Feu el que vos he dit. Aquella ciutat era un feu dels radicals.
fóra (forma del verb ser): Si fóra tu, no aniria a la cita. fora (adverbi [fÓRa]): T’està esperant fora.
(nom, ‘extremitat del braç’): Agarra’l ben fort de la , i no el soltes. ma (possessiu [ma]): Ma mare ja es troba millor.
més (adverbi o adjectiu quantitatiu): No en vull més. Demà collirem més taronges. mes (nom, ‘part de l’any’ [més]; conjunció [mes]): En el mes d’agost anirem al poble. Digué que vindria, mes no crec que ho faça.
mòlt, mòlta, mòlts, mòltes (formes del verb moldre): He mòlt tot el café. molt, molta, molts, moltes (quantitatiu [mólt]): Tinc molt de fred.
món (nom, ‘univers’): Ha creat un món fantàstic. mon (possessiu) [mon]: Mon pare és fuster.
móra, móres (nom, ‘fruita’): Demà anirem a buscar móres. mora, mores (nom, ‘àrab’ [mÓRa]): En el poble hi havia unes quantes famílies mores.
nét, néta, néts, nétes (nom, ‘fill del fill’): El seu nét s’ha fet molt gran. net, neta, nets, netes (adjectiu ‘que no té brutícia’ [nét]): El meu fill és molt net.
nós (plural majestàtic): Nós, el rei d’Aragó. nos (pronom [nos]): Redacteu-nos una carta per al director.
ós, óssa, óssos, ósses (nom, ‘animal’): Han fet un reportatge sobre els óssos negres. os, ossos (nom, ‘peça de l’esquelet’ [Ós]); ossa, osses (nom, ‘conjunt d’ossos’ [Ósa]): Em fan mal els ossos de tot el cos. Té una ossa ben formada.
pèl, pèls (nom, ‘filament que creix en la pell’): Un animal de pèl blanc. pel, pels (contracció [pel]): Passarem pel pont.
què (pronom interrogatiu [ké]; relatiu precedit de preposició [ké]): Què vols? La casa de què et vaig parlar està en venda. que (relatiu sense preposició [ke]; conjunció [ke]): El xiquet que passa pel carrer és amic meu. No vull que tornes a fer això.
rés (nom, ‘acció de resar’): El rés del parenostre. res (pronom [rés]): No vull que li digues res d’això que hem comentat.
(forma del verb saber): No ho . se (pronom [se]): No se sap res.
sí, sís (afirmació): que en vull un tros. La moció es va aprovar per trenta-quatre sís enfront de sis nos. si, sis (condicional [si]; nom, ‘part anterior del pit’ [sí]; nom, ‘nota musical’ [sí]; pronom reflexiu [sí]; numeral [sís]): Si vols que vaja, dis-m’ho. Es refugià en el si de la muntanya. Porta els diners al si. Una obra en si menor. Ell sempre parla de si mateix. Té sis germans.
sóc (del verb ser): Jo sóc filòloga. soc (nom, ‘tros de soca’ [sÓk]; nom, ‘calcer’ [sÓk]; nom, ‘mercat dels països àrabs’ [sÓk]): Este soc és de fusta de llimera. S’han posat de moda els socs. Va comprar la gel·laba en un soc.
sòl, sòls (nom, ‘pis, terra’): Ha comprat una parcel·la en un sòl molt rocós. sol, sols (nom, ‘astre’ [sÓl]; nom, ‘nota musical’ [sÓl]; adjectiu ‘sense companyia’ [sÓl]): Ja ha eixit el sol. La partitura està en clau de sol. Està sol.
són (forma del verb ser): Aquells que ens han saludat són amics meus. son (possessiu [son]; nom, ‘acte de dormir’ [sÓn]; nom, ‘ganes de dormir’ [sÓn]): Son pare és músic. Té un son molt profund. Tinc molta son.
(forma del verb tindre): una empresa molt important. te (pronom [te]; planta [té]; lletra [té]): La pel·lícula, no te la vaig contar tota. Els anglesos tenen costum de prendre te. En esta paraula falta una te.
tòs (nom, ‘occípit’): Va caure de tòs. tos (nom, ‘expectoració’ [tós]): Tenia una tos molt lletja.
ús (nom, ‘acció d’usar una cosa’): Fes ús del teu dret preferent. us (pronom [us]): Ara us portarem dos caixes de taronges.
véns, vénen (formes del verb vindre): M’han dit que vénen hui mateix. vens, venen (formes del verb vendre [véns], [vénen]): Les botigues no venen massa.
vós (pronom personal fort): Beneïda sou vós entre totes les dones. vos (pronom personal feble [vos]): Emporteu-vos les revistes.

Observació: Les paraules compostes formades amb alguna paraula escrita amb accent diacrític mantenen també este accent: adéu, rodamón, besnét, repèl; subsòl, etc.
A l’hora de marcar una paraula amb accent diacrític, se seguixen generalment els criteris següents:
a) En una parella de paraules homògrafes en què una és tònica i l’altra àtona, es marca amb accent diacrític la paraula tònica: mà / ma, món / mon, sé / se, té / te, vós / vos, etc.
b) Si les dos paraules són tòniques, però hi ha diferències de timbre, se sol marcar amb accent diacrític la paraula amb vocal tancada: bé / be, dóna / dona, fóra / fora, móra / mora, ós / os, sóc / soc, etc.; encara que a vegades du accent diacrític la paraula amb la vocal oberta: tòs (‘occípit’) / tos (‘expectoració’).

La nova ortografia de l’IEC (consulta: 23.05.2017) ha reduït el nombre de paraules afectades (n’indiquen 15), tal com reproduïm en la llista següent (basada en la de l’IEC):

Ús de l’accent diacrític (segons l’iec) 

Paraules amb accent diacrític 

Paraules sense accent diacrític

be

Nom masculí (pl. béns), ‘allò que procura un avantatge, una satisfacció’: Ho faig pel teu . Béns immobles. Nom masculí (pl. bens), ‘anyell’: Esquila el be. Un ramat de bens.
Adverbi, conjunció i interjecció: Ho ha fet molt . han dit que hi era. , ! Nom femení (pl. bes), ‘nom de la lletra b’: S’escriu amb be de bou. Confon les bes i les pes.

déu

deu

Nom masculí (pl. déus), ‘divinitat, ésser suprem’: Creure en Déu. Els déus grecs. Nom femení (pl. deus), ‘font’: Una deu termal. S’eixuguen les deus.
Numeral cardinal, nom masculí (pl. deus) i femení plural: Cinc i cinc fan deu. He tret un deu en física. Han sortit dos deus seguits. Les deu del matí.
Formes de la tercera i segona persona del singular del pres. d’ind., i segona del singular de l’imp. del verb deure: Em deu diners. Em deus cent euros.
  Forma de la segona persona del plural del pres. d’ind. i de subj., i segona del plural de l’imp. del verb dar: No us deu pressa.

és

es

Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. del verb ser (o ésser): El meu pare és metge. Pronom feble: Això es fa de seguida.
Article salat: Tanca es cavall.
  Plural de e, nom femení, ‘nom de la lletra e’: Fa unes es molt elegants.

ma

Nom femení (pl. mans), ‘terminació del braç’: Dona’m la . Té les mans fredes. Possessiu àton (pl. mes): Ma mare.
Nom femení (invariable), ‘aigua’ (en llenguatge infantil): ¿Vols ma?

més

mes

Adverbi, quantitatiu i nom masculí: En vull més. Tinc més anys que tu. Les sumes s’indiquen amb un més entre les xifres. Nom masculí (pl. mesos), ‘part de l’any’:El mes de gener. Els mesos d’hivern.
  Participi del verb metre: L’han mes en llibertat.
Conjunció adversativa: Va dir que ho faria, mes no ho farà.
  Plural del possessiu àton ma: Mes ties.

món

mon

Nom masculí (pl. mons), ‘conjunt de totes les coses creades; la Terra’: La fi del món. Ha fet la volta al món. Crea mons imaginaris. Possessiu àton (pl. mos): Mon pare.
Nom masculí i adjectiu (pl. mons) ‘llengua de la família monkhmer’, ‘relatiu o pertanyent a la llengua mon’: El mon és una llengua parlada a Birmània. No crec que hi haja molts dialectes mons.

pèl

pel

Nom masculí (pl. pèls), ‘filament que creix a la pell’, ‘plantes Nardus stricta, Vulpia myuros, Hordeum murinum, Bromus sterilis, Poa sp.’: Un pèl de la barba. No té pèls a la llengua. Tinc un prat de pèl caní esplèndid. Contracció (pl. pels) de per i el: Passa pel pont. Van pels carrers.

què

que

Relatiu (precedit de preposició), interrogatiu i exclamatiu: El martell amb què han picat. Què dius? Observa què passa. Què has dit! Relatiu, conjunció i quantitatiu: El vestit que portes. Em sembla que plou. Diu el que li convé. Que bonic! Que gent!
Nom masculí (pl. quès), ‘quid d’una qüestió, naturalesa d’una cosa’: Ja em diràs el què. Vull conèixer tots els quès d’aquest assumpte.  

se

Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. del verb saber: No ho . Pronom feble: No se sap res.

si

Adverbi afirmatiu: , és cert. Diuen que . que vindrà. Pronom reflexiu o recíproc: Parla de si mateix.
Conjunció: No vindré si plou. Si que triga!
  Nom masculí (pl. sís), ‘afirmació’: Va respondre amb un sec. S’aprova la proposta per quaranta sís contra sis nos.
  Nom masculí (pl. sis), ‘nota musical’: Un quintet en si menor. Dos sis bemolls.
Nom masculí (pl. sins), ‘interior’: Duia un infant dins el si. Els sins nasals.

sòl

sol

Nom masculí (pl. sòls), ‘superfície del terreny’: Un sòl fèrtil. Aquesta planta es fa en sòls sorrencs. Nom masculí (pl. sols), ‘astre; nota musical; unitat monetària del Perú; sou; sistema col·loïdal consistent en la dispersió d’un sòlid en un líquid’: La llum del sol. Clau de sol. La Via Làctia conté bilions de sols.
  Adjectiu (pl. sols): Es troba molt sol. Us deixem sols.
  Formes de la tercera i segona persona del singular del pres. d’ind., i segona del singular de l’imp. del verb soler: Hi sol anar acompanyat. Sols venir per aquí?
 

sols

Adverbi: Tan sols m’ha dit que no ve.

són

son

Forma de la tercera persona del plural del pres. d’ind. del verb ser (o ésser): Tots són amics meus. Nom masculí (pl. sons), ‘acte de dormir’: Té un son tranquil.
  Nom femení (pl. sons), ‘ganes de dormir’: Tinc molta son.
  Possessiu àton (pl. sos): Son pare.
  Forma de la primera persona del singular del pres. d’ind. (bal.) del verb sonar: Jo son molt bé es violí.
Grafia moderna de ço d’en, emprada en toponímia balear: Viuen a son Cervera. Hi ha cases en venda prop de son Armadans.

te

Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. i segona del singular de l’imp. del verb tenir: molta sort. , el llibre que em vas deixar. Pronom feble: No te la portaré.
  Nom masculí (pl. tes), ‘arbust; infusió de les fulles d’aquest arbust’: Una tassa de te. Uns tes molt aromàtics.
  Nom femení (pl. tes), ‘nom de la lletra t’: En aquest mot falta una te. Dues tes seguides.

ús

us

Nom masculí (pl. usos), ‘acció d’usar’: Fes ús del teu dret. Els usos i costums de la comarca. Pronom feble: Us estimo molt.
Forma de la primera persona del singular del pres. d’ind. (bal., alg.) del verb usar: Només ús aquesta eina.
  Plural de u, nom femení, ‘nom de la lletra u’: La Laia fa unes enes que semblen us.

vós

vos

Pronom fort: Parlen de vós. Pronom feble: Vestiu-vos. Déu vos guard!
Plural
Quant a les formes en plural, l’institut recorda que hi ha «accent diacrític en el plural d’aquests mots si coincideix gràficament amb el dels mots sense accent diacrític (béns, déus, pèls, sís, sòls; però mans, mons)».

Compostos i derivats
En canvi (divergint també amb el criteri fins ara vigent i que es manté en l’ortografia de l’avl), «no s’aplica l’accent diacrític en els compostos i derivats d’aquests mots: adeu, adeu-siau, marededeu, pregadeu, redeu, semideu; almon, rodamon; a contrapel, a l’empel, repel; entresol, subsol, vertisol. Però sí que s’aplica en els mots compostos que s’escriuen amb guionet, perquè els components mantenen llur forma gràfica: déu-vos-guard ‘salutació’, mà-llarg, més-dient, pèl-llarg, pèl-ras, pèl-roig (§ 4.3.2.2g)».

Homògrafs
L’institut admet l’ús discrecional de l’accent diacrític en mots homògrafs no recollits en el quadre anterior, «només en el cas d’usos marcadament particularitzats, com ara en transcripcions d’usos metalingüístics, de textos medievals, dialectals, etc. Aquest ús discrecional s’amplia a casos com ara expressions puntuals o enunciats aïllats (tals com titulars, etiquetes, etc.), en què és possible més d’una interpretació del mot homògraf i es pot produir, doncs, una ambigüitat no desitjada que no resol el context comunicatiu.»

Topònims
A més, mantenen l’accent diacrític en els topònims, «en alguns mots no inclosos en el quadre anterior, com ara Cóll, Jóc o Móra. Igualment, en la microtoponímia i en la toponímia urbana: el Camp de la Bóta, carrer del Cós, clot de l’Ós (terme de Queralbs)».

donat -ada

  1. La fórmula que sol aparéixer, en l’ensenyament, en l’enunciat de teoremes i problemes a resoldre (sobretot de càlcul), és un recurs bastant generalitzat, però que no apareix sempre descrit en els diccionaris. En tot cas, sí que apareix en el gdlc:

    4 tr 1 Posar alguna cosa en la disposició, a l’abast, d’algú perquè se’n pugui servir. Voleu el capell? Ara us el donaré. Donades la base i l’altura d’un triangle, determinar-ne l’àrea. Donar un remei, una beguda, un consell. Donar el to d’una cançó. Donar cartes als jugadors.

  2. Tenint en compte el significat de l’expressió i el context d’ús, hi ha qui proposa [Zèfir, octubre 2008] fórmules alternatives: si, a partir de, hi ha… Tenint en compte això, hem de tindre clar que no cal realment cap fórmula per a plantejar eixa mena de problemes i que l’ús de donat -ada és una simple convenció, molt estesa, d’altra banda, en l’ensenyament espanyol en castellà; en francés tindríem, per exemple, soit…:

    Soit ABC le triangle donné. Nous voulons trouver les points M, N et P sur les côtés [BC], [AC] et [AB] respectivement, de sorte que le périmètre de ∆MNP soit minimal. («Problème de Fagnano», Wikipèdia)Soit un triangle rectangle AHB dont la hauteur AH est donnée: 6cm. Dans ce triangle rectangle un segment AM marque le cote d’un triangle AMB s’inscrivant dans le triangle AMB. Le coté BM formant la base de ce triangle s’écrit aussi “a”. Calculer la valeur de”a” pour que l’aire du triangle AMB soit égale à 12cm2. («Problème de math 4e pour un papa pas doué», Futura)

    La fórmula apareix recollida en el diccionari Atilf [s. v. soit; en línia]:

    2. [En tête de phrase, il est la forme lexicalisée du verbe être au subj., présentatif qui expose un énoncé math.] Soit M le point de l’espace occupé à l’instant (…) par ce corps A; soit M’ le point de l’espace occupé à l’instant (…) par le corps B (h. poincaré, Valeur sc., 1905, p. 105).

  3. A més d’això, la giec (2016) indica que el participi donat -ada té altres valors i usos, com ara (32.2.1):

    Hi ha participis que han assolit diferents graus de lexicalització en construccions perifèriques de naturalesa diferent. Tenen un valor causal participis com atès, vist i donat, que poden usar-se seguits d’una subordinada substantiva amb la conjunció que* o bé d’un sintagma nominal.


    * Vegeu la fitxa donat que.

punt i coma

  1. El signe de puntuació denominat «punt i coma» (;) és també un compost sintagmàtic (del tipus [N Conj N]). La nova giec (6.5.4.a) dóna la indicació següent:
    […] punt i coma, […] malgrat tenir forma coordinada, fa el plural punts i coma, amb la marca de plural només en el primer element.

  2. Anteriorment, segons la gramàtica que tenien en elaboració (des de fea anys i panys) en l’iec, havia de fer el plural «punts i comes» (la gramàtica de l’avl no en diu res, del plural d’estos composts). Una consulta en Zèfir (04.02.2015) mos va permetre esbrinar que els tècnics no estaven en general convençuts que això fóra aixina. Per exemple, segons raonava Meritxell Freixas:

    Podem notar que, tot i ser un compost sintagmàtic coordinant (N Conj N), en els quals es flexionen els dos noms, moltes vegades hom el considera un compost sintagmàtic subordinant (en què té més pes un dels components, en aquest cas «punt», i només es flexiona el primer element), consideració que es pot veure en l’ús que en fan universitats, editorials, diaris…

    La proposta alternativa era, per tant, «punts i coma» (i deixarem de banda altres possibilitats: «els punt i coma»; o «els punticomes», que demanaria crear punticoma*). El plural «punts i coma» és la forma que fan servir, per exemple, el Llibre d’estil de la Diputació de Girona o el mateix Termcat (Terminologia i fraseologia dels productes informàtics; veg.):

    es poden utilitzar comes, punts i coma o altres caràcters com a delimitadors de camp entre les cel·les

    • es poden utilitzar comes, punts i coma o altres caràcters com a delimitadors de camp entre les cel·les
    • en commas, semicolons, or other characters can be used as the field delimiters between the cells

venir + participi

  1. Si bé la construcció venir + participi és un «gir estrany» que prové del llenguatge administratiu (tal com assenyalà fa uns quants anys Isidor Marí en la Revista de Llengua i Dret, número 1), no és una construcció incorrecta. Tal com indica l’Optimot (consulta: 13.03.2017):

    L’expressió venir + participi és molt marcada estilísticament i es recomana no abusar-ne. Així, en estructures d’aquest tipus és recomanable fer servir el verb ser o estar o bé expressions com ara tenir l’origen en.

    Sobre esta qüestió, la giec (informació aportada per Xavier Rofes Moliner, 09.04.2017) fa el comentari següent (23.2.2.a):

    El verb estar pot aparèixer amb alguns participis en lloc de l’auxiliar de passiva ser. Així, en el cas de verbs com determinar o establir, podem trobar una veritable passiva (Les activitats del programa han de ser determinades/establertes per la comissió de festes) o una oració de sentit atributiu amb el verb estar, com les tractades en els §§ 22.3.1.1b i 22.3.1.3c: La probabilitat que això passi està determinada per les circumstàncies. En aquest darrer cas, el verb podria ser també venir: La probabilitat que això passi ve determinada per les circumstàncies. Altres vegades hi trobem el verb anar, sobretot amb el participi de verbs que expressen relacions espacials (precedir, envoltar, seguir, acompanyar, cobrir): El sopar de gala anirà seguit d’un ball; El director anava/venia acompanyat dels seus col·laboradors. Quan verbs com acompanyar, seguir o precedir expressen valor d’activitat, tenim una passiva real i el complement va amb per, ja que es tracta d’un complement agent: Durant tres hores va ser espiat i seguit per un individu sospitós.

  2. En castellà, el dusos donava la indicació següent:

    venir. La construcción en que este verbo va seguido de participio pasivo es un italianismo por estar + participio pasivo, aunque se use a menudo en la prosa administrativa: *Los inquilinos vienen obligados…

    La gramàtica de la rae (2009; 38.5.t, w) no diu res del possible origen italià de la construcció, i la tracta entre els «atributs de causa o vincle necessari» de la construcció semicopulativa del verb venir:

    38.5t.3. Causa o vinculo necesario: venir {determinado ~ exigido ~ forzado ~ obligado ~ pedido ~ requerido}.

deisi

  1. Segons el gdlc en línia (consulta: juny 2009):

    f art Tema iconogràfic que representa un grup de dos suplicants, generalment la Mare de Déu i sant Joan Baptista, i al mig el Crist en majestat.

  2. Abans, en les versions en paper, escrivien dèisi en el gdlc, diec i dval, forma que no lligava amb les normes ortogràfiques, menys encara si segons el gdlc s’havia de pronunciar [‘dεjzi].

com / com a

  1. Segons comentà Oriol Camps (Zèfir, 18.10.2000):

    En tots els casos per l’estil de «creixen com a bolets», «s’atipen com a lladres», etc, comparats amb les mateixes frases amb «com», s’encreuen dos tipus de normes: la que sol explicitar la normativa, de tipus nocional, en què «com a»=«en qualitat de» i «com»=«comparat amb»; i una que no se sol explicar tant sovint, de tipus formal, que diria que en absència d’article «com» tendeix a construir-se seguit de «a».

    Però això, que és una tendència comprovable empíricament, em sembla que en tots els dialectes (totes les frases que heu reportat amb «com a + nom sense article» són perfectament conegudes i vives en el català central), resulta que no ha tingut traducció en cap norma explícita (potser perquè tenim tendència a les normes nocionals), encara que no sóc el primer que en parla, i ho he comentat amb alguns col·legues.

    Per postres, sembla que en alguns usos, com els que comentem, aquesta norma formal contradiu parcialment la nocional. És un quadre interessant, potser algú l’hauria d’estudiar…

  2. Arran dels comentaris de diferents collistaires, vaig arribar al refregit següent (Zèfir, 19.10.2000):
    1. Ús aproximatiu dialectal: «lo jersei és com a blau», «tinc com a fred»
    2. Comparació: «creixen com bolets»; però dialectalment: «creixen com a bolets».
    3. Regla formal (d’Oriol Camps): en absència d’article «com» tendeix a construir-se seguit de «a». Exemple: «els soldats queien com a mosques» (de Xavier Casero); «s’atipen com a lladres»; «es comporten com a bojos».

    He de dir que el punt 3 em sembla molt ben trobat i pràctic per a entendre el problema. De totes formes, des del meu valencià, jo afegiria els articles en molts casos («creixen com els bolets», tal com dia el Joan Antoni Lluch), tot i que no em sonen gens estranyes moltes expressions —potser bastant lexicalitzades— com ara «es comporten com a porcs», que em sona perfectament també dita «es comporten com els/uns porcs» (i forçada sense preposició o article); però, per exemple, «els gols li entraven com a xurros», només sabria dir-la així, encara que també em semblaria bastant normal sense preposició.

    Albert Rossich (05.07.2010) ens ha fet arribar la informació següent sobre l’ús de Girona:

    Crec que la preposició cau davant l’article determinat i indeterminat: no es diria «com a una de les belles arts», sinó «com una» (és el mateix cas que davant l’article determinat). «Ho he dit a la meva àvia, com la més gran de la família». «Donaven com un fet segur…» (Tampoc no veig clara la frase «com a de segona mà», però potser aquí el problema és de xoc de preposicions, que el català mira d’evitar més que el castellà).

    En tot cas, el que no diríem de cap manera és «obria uns ulls com a plats», «ploraven com a xiquets», «com a morts», «com a desesperats», «com  a llops», «com a sardine»”. Allò de «bocins com a punys» no es diu(i no sé ben bé què vol dir, o sigui que no m’hi fico). Jo crec que tots aquests casos són simples comparacions. En canvi, diríem sense dubtar «com a germans», perquè aquí no hi ha comparació, o no ho sentim així, sinó amb el valor de ‘en qualitat de’.

    Finalment, aquesta regla que explica l’Oriol Camps que, en absència d’article, com tendeix a contruir-se seguit de a: «com a bojos», «com a lladres», no és aplicable en absolut, fins ara almenys, a la Catalunya Vella (avui a Barcelona es pot sentir tot, és clar). En la parla de Girona, en tot cas, és impensable: jo sempre ho relacionat amb el parlar de Tarragona i més al sud.

  3. Naturalment, des del 2000 hi ha hagut novetats quant al tractament gramatical de la qüestió. Per exemple, podem consultar la gramàtica de l’avl:

    26.4.3. La preposició com a

    26.4.3.1. La preposició com a té dos valors bàsics: el predicatiu i el comparatiu. El valor prototípic de la preposició com a és el valor predicatiu, equivalent a ‘en qualitat de’:

    T’ho dic com a amiga.
    Actuava com a president.

    Al voltant del valor predicatiu trobem una constel·lació de sentits molt pròxims. Són els següents:

    a) Un sentit causal, equivalent a ‘pel fet de ser’:

    La música, com a una de les belles arts, ha d’ocupar el lloc que mereix en el sistema universitari.
    Vosté, com a major, deu ser el preferit per a ocupar el càrrec.

    b) Un sentit delimitador, amb un valor de ‘pel que fa a’.

    Com a llaurador castís, ningú com el senyor Fèlix.
    La veritat és que, com a divertida i moguda, no tenim ací una altra bullanga com esta.

    observació: Amb un valor pròxim, la preposició com a també s’usa en les locucions com a màxim i com a mínim:

    Com a mínim, s’han de respondre la mitat de les preguntes.
    Com a màxim, disposeu de tres hores per a realitzar les proves.

    c) Un sentit especificatiu, equivalent a ‘el que es diu’, ‘precisament’, ‘exactament’:

    Jo, com a voler-la, no la volia molt.
    Com a voler…, és clar que volem.

    d) Un sentit avaluador, equivalent a ‘amb caràcter de’.

    Aquell parlar era considerat com a dialecte d’aquella llengua.
    Donaven com a un fet segur l’aprovació del dictamen.
    Em va vendre aquell cotxe com a de segona mà.
    El van elegir com a president.

    e) Un sentit substitutiu, equivalent a ‘en funció de’:

    Usava la tapadora del poal com a escut.
    Les herbes s’usen com a medecines.

    f) Un sentit denominatiu equivalent a ‘amb el nom de’:

    La malaltia coneguda com a sida.
    L’actriu coneguda com a Greta Garbo.

    g) Un sentit modal equivalent a ‘en la forma’, ‘en la variant’:

    El verb ‘rebre’ es documenta com a ‘resebre’ en el segle xiii.
    La ‘i’ es conserva com a ‘e’ en algunes paraules.

    26.4.3.2. Com s’ha indicat, la preposició com a també s’usa amb valor comparatiu equivalent a ‘com si fóra’, ‘a la manera de’:

    Els supervivents es partien el menjar com a bons germans.
    Obria uns ulls com a plats.
    Els pobres vells ploraven com a xiquets.
    Va caure un bac i es quedà com a mort.
    Corrien com a desesperats.
    Tenien tanta fam que menjaven com a llops.
    N’eren tants en l’autobús que anaven com a sardines.
    Llàgrimes als ulls, bocins com a punys.

    Quan el sintagma comparatiu va precedit d’un determinant, com l’article definit o indefinit, la preposició com a es reduïx a com (v. § 24.3.3 i § 34.5.8):

    Els supervivents es partien el menjar com uns bons germans.
    (El tort) obria un ull com un plat.
    El pobre vell plorava com un xiquet.
    Va caure un bac i es quedà com un mort.
    Corria com un desesperat.
    Tenia tanta fam que menjava com un llop.
    Hi havia tanta gent en l’autobús que anava com una sardina.
    Llàgrima a l’ull, bocí com el puny.

  4. Pel que fa als verbs amb què es suposa que, normativament, no s’ha d’usar com a, hi ha qui considera que són els següents:
    • elegir: ha estat elegida directora
    • escollir: ha estat escollida directora
    • nomenar: ha estat nomenada directora
    • considerar: ha estat considerada molt bona directora

    • jugar: ha jugat de base
    • treballar: han treballat d’advocada
    • qualificar: han qualificat l’acord d’històric

    No obstant això, podem observar que la gramàtica de l’AVL dóna l’exemple «El van elegir com a president».

per + divisió temporal

  1. Hi ha una tradició normativa de proscriure les expressions temporals formades amb la preposició per + article + (matí, vesprada, vespre, nit…). Sembla que això comença amb una prescripció de Fabra (Gramàtica catalana, 1918/1933):

    Notem que les expressions pel matí, per la tarda, pel vespre, per la nit són dolentes; cal dir al matí, a la tarda, al vespre, a la nit.

    El mateix Fabra exposava en la conversa xxviii (13.12.1922) els motius pels quals rebutjava la construcció:

    Avui deixem generalitzar-se el dilluns per dilluns, demà veurem estendre’s igualment pel matí en lloc de al matí, més enllà ahir tarda en lloc de ahir a la tarda, i a poc a poc arribarem a la identificació de les expressions adverbials de temps en les dues llengües, en perjudici, naturalment, de la catalana. De fet, ja havem tingut ocasió de constatar darrerament expressions tan poc catalanes com demà per la tarda i com ahir tarda!

  2. Sembla doncs que la causa de la proscripció proposada per Fabra és només un desig de fugir de la sintaxi castellana. No crec que això siga un suport suficient per a rebutjar una construcció que podem documentar almenys des del segle xiv:
    […] així que en l’endemà per lo matí siga tengut d’aportar o fer portar aquella caça […]
    (1335; Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de València, edició a cura d’Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver)
    […] e han de cessar en la dita solemnitat de sepultura, la qual se deu fer demà per lo matí, Déu ajudant.

    (Epistolari de la València medieval, volum 1, edició d’Agustín Rubio Vela)

    En este sentit, Maria Àngels Diéguez (El Llibre de Cort de Justícia de València, 1279-1321: estudi lingüístic) fa el comentari següent (veg. Google Llibres):

    Precedit de la preposició per, amb sentit duratiu, per lo matí, postergat injustament per la normativa actual: «en aquest dia d’uy per lo matí» R248; «que·l dit Salamó ere vengut per lo matí a casa» R87.

    La documentació que aporta Jordi Bruguera permet refermar l’ús de per en estos contexts i des de ben antic, amb exemples de Desclot, Muntaner i Pere III. Vegeu «Constatacions lingüístiques enutjoses». Podem afegir exemples també del Llibre de les solemnitats de Barcelona (edició d’A. Duran i Sanpere i Josep Sanabre; veg. Google Llibres)

    […] Item, lo diumenge aprés següent intitulat a v. del dit mes de dezembre, per lo matí, lo dit senyor rey arribá a Badalona.
    […] vestits de sengles gramalles de drats d’or recamats vermells, ajustats per lo matí dins la Casa del Consell de la dita Ciutat […]
    (1423)
  3. Actualment, la gramàtica de l’avl fa l’observació següent:

    Observació: La preposició per també s’usa amb un valor temporal per a referir-se a una part del dia, però en els registres formals es preferix l’ús de a.

    Amb la qual cosa, hem de considerar que la construcció, ben documentada des d’antic (Tirant lo Blanch inclòs) i ben usual al País Valencià, és ben correcta, tot i que les preferències estilístiques de cada registre en poden modular l’ús.