Camot

  1. El nom Camot apareix en l’expressió: «acabar com Camot». Esta locució verbal apareix en el diccionari de l’avl (consulta: 23.01.2018):
  2. acabar com Camot loc. verb. Acabar malament, eixir malparat. Es van embolicar en un negoci estrany i acabaren com Camot.

  3. Segons Josep Lozano (allà pel 2000) el terme original podria ser Camelot. Ho relacionava amb altres termes que s’originen en la literatura (Fierabràs…). Va ser una proposta imaginativa, però es veu que hi ha altres alternatives més probables i documentades històricament.
  4. En El Punt (núm. 488, 11-17.05.2008) Sílvia J. Pínter, entrevistada per Tere Rodríguez, diu:

    Acabar com Camot. Camot és un nom de persona que apareix en altres obres i el que jo anava investigant, a banda del significat, que vol dir «acabar malament una cosa o una relació», era saber si havia existit aquesta persona. I sí, sembla que vivia a València, que tenia un càrrec públic i que en una revolta va ser apallissat per la gent.

  5. Joan Mascarell (02.06.2008) em recorda una anotació del bloc de Toni Cucarella que també mirava de donar un origen a l’expressió:

    Diem: «Hem quedat com Camot», i volem expressar que hem quedat malament, que les coses ens han eixit entortellades, que hem estat víctimes de la desgràcia. De molts dels personatges que hem anat anomenant —Tacó, Carracuca, Piu, Tronc, Garró…— només coneixem allò que diu la frase que els reporta: de les seues vides, si és que potser existiren de veritat i no foren protagonistes d’alguna rondalla inventada, no sabem res més. En canvi, de Galima, roder de la Costera, alguna notícia n’hem pogut donar. I tot seguit n’hi donarem de Camot. Abans de fer els cinc cèntims de la seua desgraciada biografia, cal, primer de tot, donar les gràcies a Vicent Orquín, bibliotecari de Xàtiva, que va ser qui em va proporcionar les dades que tot seguit escudellaré. El que referiré de Camot ho he amprat -manllevat- de l’article que l’any 1911 va publicar el prevere Pere Sucias a l’Heraldo de Játiva, i que va titular, com no podia ser d’una altra manera, «Has quedat com “Camot”».Francesc Navarro, més conegut pel malnom de Camot, va nàixer a Xàtiva, al barri de les Barreres (extramurs de la ciutat), l’any 1780. […] Fins que l’any 1826 feren la feta del canonge Cebrià, home de família rica. […]

    Entre els comentaris a l’apunt de Cucarella, apareix una hipòtesi (04.12.2009) per a la dita:

    […] La paraula camot és un sinònim de cuixot o pernil, i com tots sabem, els camots, per assecar-los, es pengen d’un extrem. Aquest seria el que voldria dir «quedar com camot», quedar ben malament, és a dir, penjat del coll.

  6. Víctor Xercavins (22.01.2010) em dóna a conéixer una altra possible identificació del tal Camot apareguda en el Postdata (Levante, 22.01.2010; [pdf]) en l’article «Bandolers, des del Montdúver al Montgó» d’Antoni Zaragozà:
    Notícia sobre Camot
    Cal observar la coincidència de la data final de la història dels Camots de Cucarella i Zaragozà: 1826. En eixe sentit, Vicent Sanchis (25.01.2010) envia la informació següent:

    Al marge de quin siga l’origen del malnom Camot, i de quina persona fóra la primera en dur-lo penjat després del seu nom propi, sembla que, si més no, en el s. xix s’havia popularitzat l’àlies i s’utilitzava per a designar més d’un element relacionat amb el món del bandolerisme (encara que en aquella època qualsevol pròfug de la justícia era un bandoler per a l’estat). […] En el fragment del Postdata del Levante, el Camot que apareix és un Domingo Giner, àlies Camot, de qui ara t’envie una fotocòpia d’un document en què apareix esmentat:

    Notícia sobre Camot
    I, per cert, a més de bandolers també pareix que siguen coetanis. […] Per tant, crec que podem suposar que potser n’hi hauria més Camots. Al marge de quin fóra el primer.

d’entre

La nova gramàtica de l’iec (19.7.b) indica que «normalment es pot evitar la seqüència de les preposicions» que componen la locució prepositiva d’entre. Demostra eixa opció amb els exemples següents:

  • Les bicicletes passaven per entre les motos (o entre les motos)
  • Quedarem un dia d’entre setmana (o, millor, un dia entre setmana)
  • Ho va agafar d’entre les pedres (i, amb un matís lleument diferent, entre les pedres)
  • El president d’aquella reunió d’entre vint i trenta persones va delimitar la problemàtica (o de vint a trenta persones)

A més, es pot fer ús també de la recomanació del Departament d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya (consulta: 20.12.2017):

En llenguatge normatiu, també s’ha d’emprar la locució prepositiva d’entre amb els verbs designar, elegir, nomenar i proposar per a fer referència a la provisió d’un càrrec a partir d’un determinat contingent de persones. No és recomanable usar la preposició simple entre en aquests casos, perquè es podria entendre que té valor locatiu.

~ El Ple del Consell és integrat per onze membres, nomenats pel Parlament entre persones de prestigi reconegut en l’àmbit cultural
El Ple del Consell és integrat per onze membres, nomenats pel Parlament d’entre persones de prestigi reconegut en l’àmbit cultural

Sobre esta qüestió, la gramàtica de l’avl (26.7) dóna la indicació següent:

a) Amb un valor espacial, és possible combinar una preposició amb valor de moviment (per i de) amb una preposició estàtica com entre: Busca per entre els llibres; Va eixir d’entre la boira.

donar-se

El verb donar(-se) participa en més d’una huitantena de locucions. Sobre l’ús de la locució, podeu consultar l’entrada del dnv (consulta: 25.08.2017) o l’article d’Eugeni Reig «Donem o no donem?» (consulta: 25.08.2017). N’hi han ja moltes, però encara en queden unes quantes més (moltes considerades incorrectes) que tenen expressions equivalents ben usuals (i correctes) que es poden fer servir alternativament, per tal de no abusar del donar.

En pose unes quantes (i supose que aniré afegint-ne):

  • apanyar-se: o enginyar-se en lloc de donar-se manya, que és correcta (tot i que jo no l’havia sentida mai, excepte en castellà).
  • citar-se: per fer-ho simple i no abusar de donar-se cita, que és una opció correcta per al fet d’acordar lloc i hora per a trobar-se amb algú.
  • donar-se aire: o afanyar-se, en lloc de repetir sempre «donar-se pressa», que és correcta i apareix en el dnv.
  • notar: o adonar-se, enterar-se, assabentar-se…, que són diferents opcions en lloc de l’incorrecte «donar-se compte» (tal com comentava Marta Breu en el seu bloc Fica-hi la Llengua fa uns anys).
  • pegar a fugir: o fugir, simplement, en lloc de «donar-se a la fuga», que vaig sentir ahir en les notícies de tv3 i que, de moment, és incorrecte. Seria correcte si es tractara d’entregar-se «per vici» a compondre o interpretar fugues* musicals.
    *GDLC (s. v. fuga) MÚS Forma musical contrapuntística monotemàtica, de desenvolupament complex, basada en la imitació del tema.
  • permetre’s: o permetre’s el luxe si volem evitar el calc «donar-se el gust», que és correcte, això sí.
  • tirar-se a la beguda: que trobe que és més habitual que donar-se a la beguda, que és correcta.

estarse a

  1. En castellà, l’expressió estarse a, segons el manual d’estil del map: «Puede decirse también: “…se tendrá en cuenta lo dispuesto…”».
  2. En la revista de Llengua i Administració (número 38) indiquen que, tenint en compte que esta estructura sintàctica castellana expressa obligació, sembla adequat pensar que en català equival a les construccions següents: caldre+inf.; haver de+inf.
  3. En la revista Llengua i Ús (número 12), donen la indicació següent:

    Estarse a expressa en castellà la idea de subjecció jurídica d’algun fet a les previsions d’una disposició legal. En català es poden fer servir expressions formades amb els verbs ajustar i atenir-se; a més, també hi ha les perífrasis d’obligació haver de + inf. i caldre + inf. seguides del verb que el context ens indique: «se estarà a las medidas aprobadas …» > «s’han d’adoptar les medures aprovades …».

  4. Segons els criteris 4 (1999):

    estarse a loc
    ajustar-se a loc; atenir-se a loc

    Sotmetre’s a les previsions d’una disposició legal.
    També es poden fer servir, com a equivalents d’aquesta locució, les perífrasis d’obligació haver de + infinitiu i caldre + infinitiu.

  5. En el dogv s’usava (1998): «.. se estará a lo dispuesto…» > «… se seguirà el que es disposa…».

a la millor

  1. Expressió de dubte no recollida encara en tots els diccionaris. El company Joan Mascarell m’avisa (03.12.2007) que apareix en el dval, i comprove que també en el Salt 2.0:

    5. a la millor (o al bo i millor) Potser, segons com. A la millor ens donaran el premi.

    Posteriorment ha segut introduïda en el dnv (consulta: 19.07.2017):

    a la millor loc. adv. Potser, segons com. A la millor ens donaran el premi.

    La recull Joan Solà en el seu article «Si molt convé» (Avui, 04.10.2007; [PDF]):

    […] potser, tal vegada, tal volta, anant bé, si molt convé, si tant convé, si molt t’hi va, a la millor, segons com, anant bé. I encara hi podríem afegir variants com si tant és, si tant em burxes.[…] Diversos autors troben a la millor una solució «menys genuïna», i Ruaix diu que seria «una catalanització tolerable de a lo millor», en el sentit que la darrera és realment un calc de la castellana i, en canvi, l’altra se suma a les expressons amb l’article la, ben castisses (Ara ve la bona, Ho ha fet a la babalà, Tu sempre vas a la teva). M’adhereixo, amb altres autors, a la posició de Ruaix.

  2. Cal afegir que hi ha zones on sembla que s’usa de fa temps (puga ser que no des del segle xvi com és el cas de alcançar, que s’insinua en l’horitzó dibuixat pel dopv), segons comenten Gustau Erill (Bages) i Santi Arbós (Garrigues) en les llistes Zèfir (novembre 2007) i Migjorn (agost 2004). En la llista Migjorn, Enric Gil aporta documentació de Baltasar Porcel (Olympia a mitjanit):

    La carpa és un peix molt comú a la Xina, a la millor l’individu en qüestió tenia a casa seva un safareig […]

de per si

  1. Locució adverbial que significa ‘per la seva pròpia naturalesa’ o ‘per ell(a) mateix(a)’. No apareix encara en els diccionaris habituals.
    La podem trobar ja en el Llibre de Antiquitats de la seu de València, segons podem llegir en l’estudi de Joaquim Martí Mestre (consulta: 17.05.2017):

    3.11.3.10. Contactes preposicionals
    […] I de + per, sempre seguit del pronom personal si, i precedit dels indefinits cada o cascú:
    «tots los convents (…) havien de venir a dir responsos, cada convent de per si» (207,7) […]

    És acceptada per l’ésAdir (consulta: 17.05.2017). La fitxa 6921/1 de l’Optimot (consulta: 17.05.2017) l’admet implícitament:

    La forma si apareix també en combinació amb determinats verbs com tornar en siestar fora de si, i amb certes locucions preposicionals, com de per si.

    Segons indica Xavier Pàmies (consulta: 17.05.2017), l’utilitza Coromines en el DECat (II, 339b48; s. v. burell):

    Això de més a més requeriria uns altres supòsits, en sèrie, cada un dels quals de per si seria ja ben forçat.

    També la recull el Diccionari descriptiu de la llengua catalana de l’IEC (consulta: 17.05.2017):

    de per si loc. adv. 1. [LOC] A part l’un de l’altre. […] aquets fins inmediats no poden ser cada un de per si ni tots plegats una justificació […]. [Xammar (1916): A, p. 7]i[…] mare y filla de per sí, varen fer igual observació en els ulls d’aquell home […]. [Oller (1906): N, p. 30]i.  2. [LOC] De si1 (loc.).  ~ mateix, ~ mateixa. […] debiliten més encara el que ja és feble de per si […]. [Melià (1967): A, p. 31]iEls sòls derivats de les llicorelles, de per si pobres en calci, solen ésser poc profunds, lleugers i de fertilitat molt relativa […]. [Llensa (1955): 58, p. 20]i[…] feien molt incomprensible el seu messianisme, ja estrany de per si mateix. [Olivar (1986): 24, p. 60]i[…] lo pecat directe contra Déu, com la blasfemia, es pecat mortal més grave de per sí que lo pecat directe contra l’ home, com es lo robo. [Viada (1885) [T]: 23, p. 24]iEls blats precoços italians de què havem parlat, tenen de per si resistència a l’atac […]. [Bardia (1936): 63, p. 72]i.  3. [LOC] Per si1 (loc.).  ~ mateix, ~ mateixa, ~ mateixes. Gairebé podem dir que la tirona viu de per si i per al seu amo, proporcionant-li en poc temps bona carn i molts i bons ous. [Andorra (1933): 46, niv. 2, p. 11]iDe per si mateixa, la terra produeix primer un bri, després una espiga, després blat granat a l’espiga. [Renau (1981): 24, p. 45]iLes roques volcàniques no solen donar de per si relleus específics […]. [Gallemí (1981): 55, p. 16]iEl cas era però que la màquina s’ho cobrava molt car i si bé no s’equivocava mai a treure tants per cents i sumar milions, ella, de per si, ja valia milions […]. [Villalonga (1970): N, p. 118]i.  4. [LOC] Per si5 (loc.). Si l’espai no fos quelcom de per si —forma apriorística o qualitat objectiva, no ho discutirem ara— com ens hi podríem orientar? [Tusquets (1928): 14, p. 100]i.

  2. En castellà, de por sí, apareix recollida en el dpd (consulta: 17.05.2017):

    3.4. de por sí. La locución adverbial de por sí, que significa ‘por su propia naturaleza’, también debe variar según la persona gramatical a la que se refiera: «Ella es estirada de por sí» (Hidalgo Azucena [Esp. 1988]); «Tengo la piel morena de por mí» (SchzFerlosio Jarama [Esp. 1956]). No obstante, lo normal es usarla solo en tercera persona y utilizar, en el resto de los casos, la expresión equivalente por naturaleza.

en un punt

Esta locució, que significa ‘en un instant, ràpidament’, no apareix en els diccionaris habituals (tal com comenta Josep Molés en la llista Migjorn), però sí que apareix en el dcvb (s. v. punt; consulta: 11.04.2017) i en la gnv (taula 27.2, «Locucions adverbials de manera», pàg. 222):

en un punt ‘en un instant’ En un punt arribaré a ta casa.

a judici de

  1. Expressió recollida en el diec2 (consulta: 15.02.2011):

    a judici de loc. prep. Segons el judici de. A judici de tothom, tu ets el culpable.

    El dnv també la recull (consulta: 28.02.2017):

    a juí de loc. prep. Segons el juí de. A juí del mestre, l’alumne no mereix aprovar.

  2. És equivalent de segons el parer de i altres que podem documentar en espinal04:

    a parer (d’algú), a opinió (d’algú), a criteri (d’algú), a coneguda (d’algú)

a tal i quina hora

Locució adverbial que significa ‘molt tard’. És usual del Baix Maestrat cap amunt (Terres de l’Ebre, Priorat, Reus; segons diversos informants en Zèfir, 18.05.2000). A Tavernes de la Valldigna (Safor) utilitzem l’equivalent «allà a quina hora»: «Va arribar a tal i quina hora/allà a quina hora».

Xavier Rofer (informació: 12.03.207) aporta la informació que «la gramàtica de l’iec (2016) arreplega a tal i quina hora (§ 20.5.1.2a, p. 808)» i que la locució ja apareixia en el DCVB (s. v. hora):

A tal i quina hora (Tortosa, val.), o A quina hora (men.), o A la mala hora (mall., men.): molt tard. ¿Què hi fan a la mala hora pel puig de Galatzó…?, Oliver Obres, i, 185.