valdre la pena

Val la penaEl dnv (consulta: 26.07.2023) incorpora com a variant principal d’esta locució esta formulació amb el verb valdre:

valdre la pena loc. verb. Compensar l’esforç.

Sobre l’increment d’ús de la variant pagar la pena, que pareix que amaga un rebuig o menyspreu respecte a la versió general valdre la pena, podem llegir uns fragments de l’apunt «Val la pena»  (07.06.1999) del llibre Reflexions de la vellesa d’Anna Murià i Romaní:

M’han vingut aquestes ocurrències fixant-me en algunes locucions i frases fetes que em són de bon pronunciar. N’hi <ha>* una, molt popular, que la dic molt, que tots la diem i és la que he posat per títol d’aquest escrit: «val la pena». La forma escrita de les paraules també pot o no semblar amable, per exemple: val s’alça com un raig de llum, pena sembla tenir humitat de llàgrima. Nosaltres, la gent que tenim el vici d’escriure, ho veiem. […]

Tota la vida, he dit i he sentit a dir, per exemple: «fem això, val la pena», quan donem gran valor al resultat d’allò que proposem de fer. Però ara hi ha molta gent amb tendència a dir i escriure, en lloc de «val la pena», «paga la pena». I això no m’agrada pel significat avariciós que té. […]

Val la pena, no ho creieu? De fixar-se en el so, la forma i el sentit dels mots. Ens donarà satisfacció.

Val la pena i no cal que ens la paguin.

* Nota fdt. Afigc entre antilambdes la forma verbal que falta en el text d’esta edició.

fer l’ou

L’expressió fer l’ou no apareix en els diccionaris generals, però sí que l’ha arreplegada Víctor Pàmies en la Paremiologia Catalana Comparada Digital amb diferents significats, com ara:

  • pondre (en el cas de les aus, generalment referit a les gallines)
  • defecar
  • fer la pinya (‘ajuntar les puntes dels cinc dits d’una mà’)
  • morir-se

Cal dir que pondre col·loquialment també significa ‘defecar’, accepció que apareix en l’Enciclopèdia moderna catalana de Joseph Fiter (1913):

Fer l'ou
Fer l’ou en l’Enciclopèdia moderna catalana (1913).

Fer l’ou a la borsa de Barcelona

Segons Francesc Cabana i Vancells (Avui, 30.01.2005; informació de Pere Saumell – Migjorn):

Ja sé que és una expressió no coneguda. No figura ni tan sols a la Gran Enciclopèdia Catalana. M’haig d’explicar, abans que res. Fer l’ou i fer les paus eren dues expressions molt utilitzades a la Borsa de Barcelona quan hi vaig treballar, fa prop de cinquanta anys. Una —fer les paus— és una expressió relativament corrent, que s’aplica quan vols fer referència al fet que esperes compensar unes pèrdues amb uns guanys. L’altra —fer l’ou— formava part del llenguatge borsari creat a l’Associació del Mercat de Valors —la borsa privada barcelonina abans de la guerra, liquidada pel general Franco tan aviat com va instaurar la seva dictadura—. No tinc ni idea de la seva procedència, però sí del significat.

Fer l’ou volia dir consolidar voluntàriament unes pèrdues en una operació de borsa, desfent la iniciada, per evitar que les pèrdues poguessin ser més grans. Amb el franquisme, quan només es podia jugar a borsa a l’alça, es presentava la conveniència de fer l’ou quan s’havien comprat uns títols amb l’esperança que la seva cotització pujaria i s’havia produït exactament el contrari. Fer l’ou volia dir vendre els títols amb pèrdua i donar l’operació per acabada. L’alternativa era no vendre, confiant que la situació es redreçaria i al capdavall es farien les paus.

Els borsistes prudents i els que a la llarga acabaven guanyant diners eren els capaços de fer l’ou, que suposava acceptar que s’havien equivocat i comptabilitzar unes pèrdues de seguida. La gràcia estava a fer l’ou ràpidament, tan aviat com es veia que l’evolució del preu del títol no era la que s’esperava, de manera que la pèrdua fos perfectament assumible. Però costa molt de fer l’ou i només alguns dels que jugaven a la borsa eren capaços de fer-lo. La majoria no volia admetre que s’havia equivocat en les seves previsions i esperava a veure si podia fer les paus amb la recuperació de les cotitzacions. Alguna vegada l’encertaven, és clar, i feien realment les paus i potser fins i tot guanyaven diners. Aleshores posaven en evidència el que havia fet l’ou, com una prova de qui l’havia encertat i qui s’havia equivocat. Però el que havia fet l’ou ja ni recordava aquella operació, perquè mentrestant n’havia fet d’altres. Sovint no era possible fer les paus: el preu del valor anava baixant i baixant fins que la pèrdua era insuportable. Abans i després de la Guerra Civil hi va haver més d’un suïcidi d’espavilats borsistes que havien volgut fer les paus i s’havien trobat arruïnats.

L’experiència borsària es pot aplicar a la vida empresarial de cada dia. Un dels principis bàsics d’un bon empresari és el d’acceptar el risc i la possibilitat d’equivocar-se. No conec cap gran empresari català dels darrers cinquanta anys que no s’hagi equivocat una vegada o més. Molts d’ells —vius o morts— han passat per l’experiència d’una suspensió de pagaments o concurs de creditors, com es diu ara. Equivocar-se no és cap vergonya i perdre diners tampoc. El que distingeix un gran empresari d’un que no ho és és que el primer s’adona aviat del seu error i fa l’ou, mentre que l’altre s’entossudeix i continua creient que la seva aposta era l’encertada, fins a convertir unes pèrdues assumibles en unes pèrdues que no ho són.

La màxima intel·ligència és incompatible amb l’orgull. Per als cristians, l’orgull és el pecat més greu. D’aquí que siguin els orgullosos —aquells que es consideren superiors als altres— els qui no saben fer l’ou ni saben retirar-se a temps. L’orgull els impedeix acceptar l’error, que a vegades no és estrictament seu, sinó de la conjuntura, d’un marc econòmic determinat o d’un mercat dirigit. […]

de acuerdo a

Esta locució castellana apareixia recollida pel dea amb la marca «semiculto», i tenia el mateix significat i ús que de acuerdo con. Posteriorment, el drae l’ha incorporada (consulta: 06.03.2023):

de acuerdo con, o de acuerdo a
1. locs. prepos. conforme a.

El dpd donava la informació següent (s. v. acuerdo):

acuerdo1. de acuerdo con. Locución preposicional que significa ‘según o conforme a’:

«El agente, de acuerdo CON el sumario, se llamaba Leandro Pornoy» (GaMárquez Crónica [Col. 1981]);
«Todo sucedió de acuerdo CON el plan previsto» (Pombo Metro [Esp. 1990]).

Esta es la forma preferida en la lengua culta, tanto de España como de América, aunque existe también la variante de acuerdo a, más frecuente en América que en España, surgida posiblemente por influjo del inglés according to y solo válida si lo que introduce se refiere a cosas:

«Aquello que en la vida real es o debe ser reprimido de acuerdo A la moral reinante […] encuentra en ella refugio» (VLlosa Verdad [Perú 2002]);
«Nosotros continuaremos de acuerdo A lo planeado» (Allende Ciudad [Chile 2002]).

Cuando la locución introduce un sustantivo de persona y significa ‘con arreglo o conforme a lo que dice u opina esa persona’, el uso culto solo admite de acuerdo con:

«De acuerdo CON Einstein, esta debía de ser de 1745 segundos de arco» (Volpi Klingsor [Méx. 1999]).

contrari

Les locucions castellanes por el contrariopor lo contrario o de lo contrario han donat lloc als calcs *pel contrari o *del contrari que no són admeses normativament, com tractava el 30.12.1978 Albert Jané i podem llegir en el daux:

contrari. És un castellanisme l’ús d’aquest mot en les següents locucions adverbials:

— del contrari (cast. de lo contrario) altrament, d’altra manera, en cas contrari, si no; que (,) si no. […]

pel contrari (cast. por el contrario) altrament, si no.

Hi ha més possibilitats complementàries: en canvi, contràriament, per contra, perquè, si no:

Fes bondat; que (o perquè), si no, vindrà el llop.

Amb tot, cal tindre present el que en diu el decorom (s. v. contra):

En la locució adverbial amb preposició i article, avui és molt usat al contrari o ben al contrari, fins al punt que molts senten pel contrari com acastellanat i en part potser amb raó (no oblidem el principi que no tot el que ha estat català ho és encara); de tota manera per contrari amb aquet valor havia estat molt vivaç a l’Edat Mitjana.

Nota fdt. Coromines inclou exemples d’Eiximenis, Curial, Fincke (que cita un escrit de 1309 de Llull); Vides de sants rosselloneses i altres, i acaba relacionant-ho també amb la possibilitat que fora una «expressió tècnica de lògics».

Locucions amb la paraula contrari:

(gdlc) al contrari loc. adv. Al revés. Ell és avar, i ella, al contrari, malgastadora.
(gdlc) al contrari de loc. prep. Al revés de. Ell, al contrari de tu, sempre fa el que li manen.
(gd62) al contrari, tot al contrari loc. De manera oposada.
(diec) al contrari [o ans al contrari, o ben al contrari] loc. adv. Contràriament. L’un germà és avar; l’altre, al contrari, més aviat és malgastador. Són dos ocells que no s’assemblen pas gaire; ans al contrari, són ben diferents. No és un llibre de lectura fàcil, ben al contrari, demana molta concentració.
(diec) al contrari de loc. prep. Contràriament a. Tu mai no obeeixes; ell, al contrari de tu, sempre fa el que li manen.

de sa llei

Podíem trobar esta locució en colomina: ‘dit d’un arbre que ha crescut sense conreu, o d’una fruita que no és de cap mena coneguda, borda’. Enric Valor usa l’expressió amb un sentit semblant ‘pel seu propi curs, independentment de l’acció externa’. El dnv (consulta: 03.03.2023) l’ha incorporada:

16. de sa llei loc. adv. Pel seu propi curs, de natural, per si mateix. Es va despertar de sa llei. Passaren els anys i, de sa llei, es va morir l’avi.

Carles Segura i Llopes la recollia en Estudi lingüístic del parlar d’Alacant (1996). Joan-Carles Martí Casanova fa uns anys comentava l’expressió (Migjorn-13.05.2003):

A Elx, «un arbre salleier» o «per sa llei» és vivíssim a tot el camp d’Elx entre la generació de llauradors majors de 60 anys, si més no, i ho he sentit més d’una vegada. De segur que a Crevillent també es dirà, tot i que la població pagesa de Crevillent és gairebé inexistent a l’hora d’ara. Es tracta d’un arbre que creix per «son compte i raó» (que això tan clàssic també ho diem i molt).

jugar un paper

Podem documentar esta locució verbal ja a mitjan segle xix, però no apareix encara en els diccionaris normatius. Sí que apareix en el Diccionari descriptiu de la llengua catalana de l’iec, (consulta: sense que la marquen com a incorrecta:

3a. [Ncompt (de N1) (com a N2/de N2) (en N3/dins N3)] (N1[humà, fet, cosa]; N2[professional, actor]; N3[àmbit, moment, circumstància]) Funció [determinada]2 que desenvolupa [algú, un fet, una cosa]1 [en un àmbit, en un moment, en una circumstància]3. ~ del llenguatge // ~ important, ~ decisiu, ~ preponderant, ~ fonamental, ~ històric, ~ clau // fer un ~, tenir un ~, jugar un ~, representar un ~, exercir un ~, acomplir un ~, canviar-se els papers, assumir un ~. […].

A més d’això, la podem localitzar en el dnv (consulta: 28.02.2023) en la definició de matriu extraceŀlular:

matriu extraceŀlular f. BIOL. Conjunt format per proteïnes i sucres que forma un embolcall situat externament en el plasmalemma i que juga un paper fonamental en la recepció d’estímuls, en la incorporació de molècules i en el reconeixement entre les cèl·lules.

D’altra banda, l’Ésadir (consulta: 28.02.2023) també l’ha admesa com a expressió vàlida i usual en els mitjans, cosa que Jaume Salvanyà ja va documentar en el seu bloc Silencis del diec.

en mans de

El dnv (consulta: 27.01.20223) dona entrada a esta construcció com a locució preposicional:

en mans de loc. prep. Sotmés a la direcció o cura d’algú. Ara està en mans de metges. Ho han posat en mans d’advocats.

Mirant-ho un poc, el sentit de la construcció no deixa de ser el sentit derivat d’una accepció que té la paraula (en plural):

f. [usat generalment en plural] Control, direcció, cura. Eixe projecte ha passat per moltes mans.

El cas és que ni la gnv ni la giec expliquen com determinar l’existència d’una locució preposicional. En este cas, la suma dels elements de la construcció permet deduir el sentit de l’expressió: en mans de equival a ‘en control de’, ‘a cura de’, cosa que indica que encara manté les característiques d’un sintagma preposicional normal. En eixe sentit, la Gramàtica descriptiva de la lengua española de Bosque i Demonte (1999), classifica esta locució preposicional entre les que «no constituïxen, per tant, una unitat lèxica, sinó que formen part d’una estructura sintagmàtica <P + SN>»:

  • No està fortament fixada (a les mans…, en les mans…) 
  • Admet creativitat i alternances de substantius (en braços de)
  • S’hi poden introduir coordinacions de sintagmes nominals (en mans o criteri de…)
  • Es poden coordinar constituents encapçalats per la segona preposició (en mans de metges o d’advocats)
  • Els elements de la locució poden ser separats per modificadors (en mans, només, del metge)

En suma, encara és més un sintagma preposicional comú que una locució preposicional.

de tarús

El diccionari de l’avl conté la locució a tarús ‘a orri, a granel’, però no ha inclòs encara de tarús, que apareix en El parlar de la Safor (ginermonfort2016):

de tarús (Tav, Bfró, Si, Barx, Raf, Pra, Ador, Almi, Vi) Amb inclinació.

L’extensió de l’ús per la Safor és important, i la documentació també és significativa:

  • Al cor, la quimereta d’Encarna Sant-Celoni i Verger (2002; p. 37): «una foto que està de tarús».
  • Estudio sobre las condiciones de trabajo y las relaciones sociales en el oficio de yesero de Guillermo Mora-Gil Casado (2011): «y está uno así, el otro se va un dedo, el otro está inclinado, de tarús».
  • «Odie alguns espills» de Lluís Vicent Banyuls Ferrando (2021): «com el raig de sol que entra / de tarús a la cambra al matí».

Una companya transcriptora correctora (Ana Úbeda, 14.12.2022) m’informa que també és una expressió usual a Guadassuar (Ribera Alta).

de rapafuig

  1. Anant espai i amb calma, és a dir, contràriament al que significa esta locució, vaig localitzar (15.10.2009; 14.02.2022) unes quantes formes diferents d’escriure-la:

    (Salt 2.0) d’arrapafuig
    (gd62) d’arrapa-fuig
    (gdlc) d’arrapa-i-fuig
    (DVoramar) d’arrapa i fuig
    (FPastor i dcvb) de rapafuig
    (dnv) de rapa-fuig

  2. El company Cèsar Mateu (19.10.2009) localita la variant «d’arrapa i fuig» en el dcvb (s. v. fugir). A més, m’indica la forma «de rampa i fuig», que diu que s’usa aixina a Castelló de la Plana. També eixa és la forma de Borriana, segons Josep Palomero («Vint anys de “Pequeña historia de pequeñas cosas”», Buris-ana, 193, 2004: [pdf])

remat

De moment, el diec no incorpora esta variant de rematada, però sí que la podem trobar en el dnv, com sinònim de rematada i amb accepcions pròpies:

remat
1. m. Rematada. El remat del davanter ha sigut espectacular.
2. m. Allò que, especialment en una construcció, corona o adorna la part superior. El remat del campanar. El remat d’una falla.
3. al remat loc. adv. Després de tot, finalment. Al remat, ens van donar la raó.

La paraula es documenta sobretot en texts valencians, però també hi ha algun exemple de Catalunya:

  • Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana (1888): «del capitell al remat 1 met.»
  • La Moma (1885): «Pues al remat de la festa, crehueta al hòme y adelante con la faroleria»

Cal tindre en compte que, en català oriental, la format «remat» era generalment una variant de ramat.