ecdòtica

  1. Terme que no apareixia en el gdlc ni en el dval. El Dicionário Aurélio (portugués) diu:

    ecdótica [Do fr. ecdotique] S. f. Disciplina que trata da edição de um texto. [A ecdótica é mais abrangente que a crítica textual, pois trata de todos os aspectos de uma edição, mesmo d’aqueles não lingüísticos, tais como a disposição da mancha, dos títulos, o uso diferenciado de caracteres gráficos, o conjunto das ilustrações.]

  2. El dnv ha inclòs tant el substantiu com l’adjectiu:

    ecdòtic -ca adj. LING. De l’ecdòtica o que hi té relació.
    ecdòtica f. LING. Crítica textual.
    crítica textual f. LING. Part de la filologia que reconstruïx metòdicament els textos segons l’original més probable.

  3. En espanyol, ecdótica (drae): «f. Disciplina que estudia los fines y los medios de la edición de textos».

eclissa

Podíem localitzar esta paraula en Terminologia ferroviària: material rodant (1993):

eclissa (dferro) f / es brida de unión de carril; eclisa / fr éclisse / en fishplate
Peça de ferro que serveix per a unir dos carrils successius d’una via. / sin. comp. brida de carril.

Posteriorment ha segut incorporat en els diccionaris, com ara:

(dnv; consulta: 28.01.2019) 1. f. FERROC. Peça de ferro utilitzada per a unir dos carrils successius de la via i donar-li continuïtat.
2. f. CONSTR. Argolla 3.

queli

Els neologismes quelikelly, que tenen caràcter col·loquial, es van crear en castellà a partir de l’expressió «la que limpia» (queli), en el primer cas, i fent joc amb el nom propi anglés Kelly (kelly), aprofitant la semblança fonètica, en el segon cas. La denominació més general o tècnica per a l’activitat que fan eixes persones és: cambrer de pisos o cambrera de pisos.

Segons alguns diaris, la variant col·loquial kelly segurament serà incorporada en castellà en el drae enguany mateix (2018).

Pel que fa a la forma en català, la resposta del Cercaterm (17.12.2018) sobre esta qüestió ha segut:

Tal com dieu, la forma kelly és la denominació adoptada pel col·lectiu professional de les dones (no homes) que fan de cambrera de pisos (‘Persona que neteja i endreça les habitacions d’un establiment hoteler’).

És una denominació creada amb la finalitat de reivindicar aspectes laborals del col·lectiu. L’origen és la forma queli, argòtica en castellà, com a genèrica de dona de la neteja. Sembla que la forma prove de l’expressió “que limpia”.

Segons el context, doncs, s’ha d’optar per una forma o una altra: en un registre formal el nom de la professió és cambrer -a de pisos; en argot o registre molt col·loquial hi ha el manlleu espanyol queli; i per a referir-se al col·lectiu professional que ha format una associació reinvindicativa recomanem mantenir kelly (és una mica com un nom propi: laskellys.org).

coresponsabilitat

  1. Terme que apareix en l’entrada co- com a exemple, però que no té entrada en el gdlc (encara que sí que apareix usat en l’enciclopèdia: vegeu sinodalitat, Joan Martí i Alanis, pecat original i just a temps; consulta: 17.12.2010). En canvi, el gd62 sí que l’arreplega tota la família: coresponsabilitat, coresponsable, coresponsabilització, coresponsabilitzar-se. Cal indicar que Josep Ruaix i Vinyet proposa («Primeres impressions sobre la segona edició del DIEC», Llengua Nacional, 60, 2007; [pdf]):

    Doblar la erra en compostos com coredemptor, coregent (i coregència), coregnar (i coregnant), coreligionari (i, el dia que calgui, enregistrar mots tan usats com corresponsable i corresponsabilitat així, i no pas coresponsable i coresponsabilitat); també en eradicar (i derivats).

  2. El Cercaterm va respondre fa un temps (desembre 2002):

    En relació amb la consulta que ens heu adreçat, us podem informar que la Secció Filològica de l’IEC va acordar, en relació amb el prefix con- [o com-, o col-, o cor-, o co-], de no duplicar la erra en els mots derivats formats amb el prefix co- i un mot amb erra inicial (coregnar, coredemptor, corutina, coresponsabilitat). Es manté, però, la doble erra en els mots que en llatí la duien: correlació, correlat, correlatiu, correspondre, corregir, etc. No se suprimeix cap al·lomorf d’aquest prefix. Aquest acord ja s’ha aplicat en la primera edició del diccionari normatiu i en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana d’Enciclopèdia Catalana. La vostra consulta ens ha permés observar que en algunes entrades del Cercaterm no s’ha aplicat encara l’esmena corresponent.

  3. Posteriorment (juny del 2018; ) l’avl va acceptar temporalment les formes amb r i amb rr en determinats casos (decisió que ha aplicat en el dnv; consulta: 14.01.2018):

    També accepta la duplicació de la r (rr) en casos en què apareix entre vocals precedit d’un prefix o d’un radical culte: arrítmia, corresponsable, erradicar o cefalorraquidi. […]

    En tres anys, revisarà i consensuarà les decisions normatives amb les altres institucions corresponents de l’àmbit lingüístic, amb l’objectiu d’aconseguir unes regles comprensibles i aplicables.

  4. En castellà, corresponsabilidad en el drae01.

embassar

El drae té l’accepció següent en encharcar: «Dicho de un órgano humano, especialmente de los pulmones: Llenarse de agua u otros líquidos.»

No he localitzat en el diccionari de medicina del Termcat eixe concepte. El gdlc, el dnv i el diec sí que tenen una accepció que sembla equivalent en embassar:

(diec) intr. pron. [md] Un líquid orgànic, acumular-se en alguna part del cos.

Per tant, ¿quin seria l’equivalent adequat de «pulmón encharcado»? Podem localitzar (Google; consulta: 10.01.2018) exemples de «pulmons entollats» però el Termcat utilitza el terme «embassament» en diverses fitxes de salut humana i animal. De moment, no n’hi ha cap relacionada amb el pulmó («entollat» o «embassat»).

El Termcat ha enviat la resposta següent (10.01.2019):

En l’àmbit mèdic, el verb encharcar correspon en català a embassar. En el vostre context, doncs, la forma adequada en català és pulmons embassats.

No és pròpiament un terme mèdic, sinó una forma descriptiva que s’usa en contextos informals i en la llengua general. Per això són habituals, també, expressions com ara líquid als pulmons o pulmons plens de líquid.

potim

El substantiu potim i el verb derivat empotimar no apareixen en els diccionaris habituals. Sí que apareix en el dcvb:

POTIM m.
Pintura molt basta emprada per a pintar els plans de les gavarres (Val., ap. Misc. Fabra 320).

L’accepció ha patit alguna variació semàntica territorialment, tal com documenta Joaquim Martí Mestre en «El lèxic popular valencià en la literatura de les primeres dècades del segle XX: l’aportació de Faust Hernández Casajuana» (Caplletra 59, 2015; consulta: 09.01.2019):

Potim: «—Yo la vacune a vosté contra la pigota […] —Mire (Traguent d’un bolso que porta), así està el canonet del potim, esta la llanseta, así el cotó·n pèl y la botella de l’esperit pa llavar-me-u» (Capitulé Tonico, 1918 [1917], 10), pel medicament, la vacuna, que li administra; i empotinament (text ampotinamientos, castellanitzat): «Mira, Mília, no espigoles, que aluego tienes ampotinamientos en el estómago. ¡Es más llépola!» (¡M’he deixat…, 19), en boca d’una antiga venedora de tanda del mercat, que parla un castellà ple de catalanismes, la qual adverteix la seua filla que si mescla tants fruits secs, se li embrutarà l’estómac. En val. es coneix potim ‘espècie de quitrà molt tou, i que per tant ja no cal escalfar, per aplicar-lo a les barques de l’Albufera’ (El Palmar, 1962), ‘pintura molt basta emprada per a pintar els plans de les gavarres’ (DCVB; DECat, vi: 764), conegut també com a sinònim d’asfalt; juntament amb empotimar ‘asfaltar (els carrers)’ (Sollana) (<http://sapsquevulldirte.blogspot.com.es/2009/10/>), i el postverbal empotima ‘empastre’: «la paella valenciana no lleva ni ajo ni pimiento ni costillas de cerdo; eso en mi tierra es una empotima» (<http://www.youtube.com/watch?v=4k8P1NuuJbE>); a Olot empotinar ‘embrutar’ (DCVB). Segons el DECat (vi: 762-765), mots derivats de potina «nom dialectal d’una barreja fastigosa de menjars o begudes», d’un llatí *pultina, der. de pŭls, pŭltis ‘farinetes, farro’. […]

L’estudi d’alguns dels mots usats per Faust Hernández ens ha permés aportar novetats respecte als grans diccionaris històrics i etimològics, cas de blavet, bufanúvols, mante, mec, miconina, carquinyolar, malbé, potim i empotimar, puf, entre altres.

He pogut documentar la paraula i el verb en estes accepcions (‘aslfat’ i ‘asfaltar’) a la Ribera com a usuals encara (Almussafes-Massanassa, 2011: «Teatre a Massanassa. Els escenaris» de Mercé Estrela Tena; Sollana, 2018: informants de 87, 82 i 52 anys).

angimbori

  1. Segons el diccionari del Salt 2.0 (oficial, segons l’avl2002):

    angimbori m. Objecte inútil, inservible, especialment quan té una grandària considerable i més bé fa nosa.

    El dnv (consulta: 20.12.2018) va modificar lleument la forma de l’entrada i la definició:

    engimbori m. Objecte inservible, de poc valor.

    Etimològicament, el mot prové de cimbori, que, al seu torn, té l’etimologia següent (gdlc, s. v. cimbori; consulta: 20.12.2018):

    1372; del ll. cĭbōrĭum ‘copa’, i aquest, del gr. kibṓrion ‘fruit del nenúfar; copa de forma semblant a aquest fruit’, amb influx de cim i cimbell.

  2. Eugeni Reig (El Punt, 19.09.2011) documenta unes quantes possibilitats més i dóna la seua opinió sobre la incorporació de les variants als diccionaris:

    En la primera edició del meu llibre Valencià en perill d’extinció (València, 1.999) vaig incloure el mot angimbori que vaig definir com: «Objecte inútil, inservible, especialment quan té una grandària considerable i més aïna fa nosa.» I vaig afegir: «Aquest mot no té les connotacions d’objecte vell, deteriorat, fet una cafetera, que té la paraula xanca.» I vaig posar el següent exemple il·lustratiu: «A vore quan t’endús l’angimbori eixe que em vares deixar en la terrassa, que quasi no puc ni eixir a regar les plantes.»

    […]

    Jo pense que els vocables atzimbori, angimbori, angimbòric, anzimbori, argimbori, engimbori, enximbori, estimbori, etzibori, etsibori, etzigori i atzigori són variants formals del mateix mot i considere que la variant atzimbori és la que hauria de ser la normativa, perquè és la que menys s’allunya del seu origen etimològic i perquè encara es conserva viva en la comarca del Baix Vinalopó. […]

    No cal dir que l’ús és més indicador encara que la interminable recerca etimològica. Tal com assenyala Eugeni Reig, al Baix Vinalopò es veu que n’hi ha una variant, al Gironés i l’Empordà, unes altres, etc.; i s’esdevé el mateix en el camp literari, on l’etzigori de Pere Coromines esdevé atzigori en les traduccions de Terenci que féu Joan Coromines, i on Maria Beneyto (i altres) fea servir l’estimbori usual a Mallorca (veg.):

    Ha vingut Gertrudis a mostrar-nos la seua filla. La xiqueta està feta un estimbori. I és que els pobres no tenen disposició per a res, perquè el vestit ben bonic que era.

    El company Francesc Gascó (04.10.2011) comenta l’alternança algimbori / argimbori a Beneixama: «les dues amb o oberta [algimbòri], [argimbòri]»; a més, informa de la variant estrumbori, pròpia de Mallorca, recollida en el dcvb:

    estrumbori*
    Embalum, cosa que embaluma (Mall., ap. Aguiló Dicc.).


    *Nota: Alcover escriu estumbori en els Dietaris de les eixides, 1900-1902 (edició de Maria Pilar Perea, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002).

  3. Podem documentar en Google Llibres un article d’Emili Casanova, «El Diccionari de la Vall d’Albaida: Una presentació», que inclou:

    Cimbori, m. ‘Fòtil, andrómina gran i inútil’. VF: angimbori (Atz.), encimbori (Ag.), encenvori (Ag.), etzibori (Alb.), enximbori (Atz.).

    El cercador no mos permet accedir a molta més informació, però crec que podem interpretar les abreviacions dels noms de les localitats aixina: «Atz.» ‘Atzaneta’, «Ag.» ‘Agullent’, «Alb.» ‘Albaida’.

  4. A més d’estes variants, també hi ha sinònims disponibles per a registres diversos. En el programa El Club de TV3 (dj. 10.05.2007) feien una aportació al vocabulari català: quènfaig, nom amb què designem les andròmines de poc valor econòmic i de discutit valor estètic que són objecte de regal als convidats (parents, amics i coneguts) en bodes, batejos i comunions i altres esdeveniments socials.En espanyol en diuen pongo (no apareix encara recollit als diccionaris amb esta accepció). Joan-Carles Martí Casanova mos indica que en francés es coneix com a bibelot. Segons el TLF (s. v. bibelot; consulta: 20.12.2018):

    2. Avec une nuance péj. Article de peu de valeur ou de mauvais goût. Bibelot de bazar, de camelote, sans valeur :
    3. Sur le tourniquet, les lots étaient classés, d’affreux bibelots de cinq ou six sous, maroquinerie, verrerie, porcelaine; et la plume grinçait contre les fils de laiton, la plaque tournante emportait les lots, dans un bruit continu de vaisselle cassée.

    zola, Son Excellence E. Rougon, 1876, p. 331.

    El mot bibelot també ha estat incorporat al català, però els diccionaris no li han donat l’accepció despectiva que tractem ara. El DIEC2 (el GD62 i el GDLC) el definix:

    bibelot m. Petit objecte decoratiu.

    D’altra banda, en anglés en diuen trinket o knickknack. El GDT només recull knickknack:

    A small trivial article intended for ornament.

    En el Merriam-Webster (consulta: 20.12.2018) trobem tchotchke i més sinònims: bauble, bibelot, curio, curiosity, doodad, dingus, dohickey, hickey, gaud, gewgaw (also geegaw), gimcrack, kickshaw, knickknack (also nicknack), novelty, ornamental, trinket, whatnot, whatsit…

lladrit

Xavier Rull en La formació de paraules. Qüestions de normativa té un apartat curt referit a «Els sufixos -id i -ed aplicats a verbs de sorolls» que comença:

Els verbs que expressen sons poden prendre el sufix –ed (Fabra, 1956: 128; Lüdtke, 1983: 333) o -id (ho escrivim amb -d perquè existeix el mot brogidós).

Rull arreplega les formes en -et: aïnet, assaïnet, espinguet, espignet, miulet, miulec, piulet, refilet, ronquet, ronxet, ruflet, somiquet, xisclet, xiulet, siulet. I les formes en -it: brogit, bruit, brunzit, clapit, glapit, cruixit, esclafit, grunyit, maulit, miulit, mugit, piulit, rugit, xeulit, xiulit, xuplit.

A més, assenyala: «el sufix equivalent espanyol (-id) és l’únic que s’usa per a alguns verbs de sorolls». Finalment, fa la reflexió següent:

En aquest grup de verb també es poden usar altres recursos per a nominalitzar, com ara l’habilitació del participi de passat en femení (mugida, xiulada, etc.). La combinació d’aquests dos fets pot fer pensar que -id es deu a una interferència de l’espanyol, quan en realitat és un sufix vàlid en català.

Jo no recorde haver sentit mai lladrit quan aprenia valencià (cap als anys setanta i huitanta) i he vist que la paraula no té molta documentació (Google Llibres, consulta: 16.12.2018). Com a curiositat, em sembla que no apareix en l’Atles lingüístic del dominica català, on sí que apareix el miol:

– Veg. mapa 1493 
Veg. un miol

Poca, però sí que hi ha documentació i té un cert temps i extensió, tant amb la forma «lladrid» (que Garcia Girona fa sinònima d’abornit) com «lladrit». Per exemple, podem llegir que, segons Bosch de la Trinxeria, el «lladrit» era un «lladruc especial dels gossos d’atura assenyalant un perill».

Tenint en compte les dades d’ús i vitalitat de la paraula, sembla que el dnv hauria de mirar d’incorporar eixa i altres paraules relacionades amb el lladrar dels gossos (abollar, abornar, abornit, buixir, glatir…).

-fòs

Sufix que prové de l’abreviació de fòsfor i que s’utilitza en el nom d’alguns productes químics:

azinfòs, clorfenvinfòs, clormefòs, clorpirifòs,* dialifòs, ditalimfòs, etoprofòs, etrimfòs, fenamifòs, fonofòs, heptenofòs, isobenfòs, metamidofòs, pirazofòs, pirimifòs, profenofòs, quinalfòs, temefòs, terbufòs, tetraclorvinfòs, triazofòs.


* Cercaterm, 21.11.2018.

Segons l’American Medical Association (consulta: 21.11.2018):

When -fos- appears anywhere in a drug name, the element phosphorous is present, often as a phosphate ester.

Més dades sobre la qüestió en l’article «Bases per a una nomenclatura dels productes pesticides» (1991) de Barberà i Alegret (consulta: 21.11.2018).

volta de fulla

  1. Esta paraula composta (que té la variant volta de full) forma part de la locució verbal «no tindre volta de fulla» o «no haver-hi volta de fulla», que equival a dir que alguna cosa és irrefutable, evident o que no té rèplica possible. És l’equivalent de l’expressió castellana que sí que apareix en el drae (consulta: 31.10.2018):

    no tener vuelta de hoja algo
    1. loc. verb. coloq. Ser incontestable.

    Segons una fitxa de l’Optimot (consulta: 31.101.2018), la versió catalana no seria adequada:

    L’expressió castellana no tener vuelta de hoja, que té el significat de ‘ser irrefutable’, no té una traducció literal en català. Aquest mateix significat es pot expressar, per exemple, amb les frases fetes següents: anar a missa, no tenir retop, poder pujar-hi de peus, ser clar com l’aigua, posar les mans al foc, etc.

    Tanmateix, la versió en català no tindre volta de fulla, a més de ser d’ús general (almenys a la Safor i la Ribera), veig que es pot localitzar ja a l’inici del segle xx i que la documentació posterior resulta rellevant per la qualitat dels autors que l’han utilitzada en les dos versions:

    • Josep M. Llompart: traducció de Viatge al Pirineu de Lleida de Camilo José Cela (1966)
    • Robert Saladrigas: 52 hores a través de la pell (1978)
    • Manuel Balasch: traducció de Diàlegs de Plató (1995)
    • Josep Piera: «Els mil viatges d’un viatge» (2002)
    • Albert Nolla: traducció de Kafka a la platja de Haruki Murakami (2006)
    • Rafael Vallbona: «Volta a les Dolomites i als Alps italians» (2006)
    • Sebastià Alzamora: Sara i Jeremies (2009)
    • Pau Vidal: traducció de La paciència de l’aranya d’Andrea Camilleri (2012)
    • Albert Hauf: «Seducció (Làquesis), versus elecció i gràcia prevenint (Güelfa)» (2012)

    La documentació que localitze per a l’expressió en castellà és de l’últim terç del segle xix (RAE; consulta: 31.10.2018). És possible que siguen dades anecdòtiques, però el cas és que l’expressió està ben assentada i no presenta cap inconvenient sintàctic o semàntic. Tot dependrà de la vitalitat que li vullgam concedir.

  2. Com a fet anecdòtic i casual, localitze en català el terme d’arquitectura volta de full de llibre (gec, «L’arquitectura abans del romànic»; consulta: 31.10.2018):

    Per als sostres alts, hom emprà sovint fins a dates tardanes les posts de fusta damunt dels embigats. La coberta de la planta baixa, amb tot, solia ésser de volta de canó o de full de llibre, feta amb lloses de pedra calcària, especialment a les cases urbanes i a les torres dels castells.

    També localitze este terme amb la denominació volta a plec de llibre (Butlletí de dialectologia catalana, 1932; consulta: 31.10.2018).