La variant aulor (‘olor’) és la forma més usual i estesa. Badia i Margarit ho comentava l’any 1999:
Avui [aulor] és pràcticament general en el llenguatge parlat de pertot, com es desprèn de les transcripcions fonètiques que n’insereix el DCVB.
L’aparició de les formes orals en l’escriptura pot tardar un temps i sovint ha de superar resistències diverses, però el mateix Badia i Margarit constata que ja en el segle xv «es feia sentir una tendència popular a diftongar o > au» en este context. En eixe sentit, el dcvb conté les variants aulor i oulor , esta segona qualificada d’«antiga i dialectal».
Actualment (consulta: 06.02.2024), podem trobar que la variant aulor té presència en la llengua literària, probablement com a tret dialectal amb valor estilístic i de proximitat a l’ús oral general; això permet també ampliar les possibilitats dels registres literaris. Podem trobar la variant aulor en:
El llibre de les abelles (1996) de Manel Ollé Albiol: «elles se coneixen per l’aulor que fan»
Gina (2019) de Maria Climent: «aulor de camp d’arròs, que és una aulor tan característica»
Les closques (2021) de Laia Viñas: «que és aulor d’aigua bruta i estancada»
Lo mig del món (2023) de Roser Vernet (2023): «aulor de cendra freda i cabró humit»
Convindria que els diccionaris generals inclogueren esta variant.
La perilla del Guernica de Picasso./ Museu Reina Sofía.
La paraula perilla s’usa habitualment a la Safor per a designar el ‘globus de vidre o de material translúcid que transforma en llum el corrent elèctric que li arriba a través del suport on s’encaixa o s’enrosca’. A la Plana Baixa (Zèfir, 06.11.2002) en diuen bombeta. La forma perilla no apareix encara en els diccionaris generals, a pesar que continua usant-se quotidianament (fet que comentava fa uns anys l’autor del bloc Saps què vull dir-te? en l’apunt «Jocs de taula i llengua» del 03.01.2010). Emili Llorca documenta este ús coŀloquial en el bloc La Parla d’Oliva (30.05.2011).
En el llibre La llengua als mitjans de comunicació (1990), Emili Casanova recomanava la incorporació d’esta paraula en els mitjans valencians. També recomanava estendre-la a «altres terres de parla catalana». En certa manera, això s’ha produït, ja que podem trobar que l’Ésadir (consulta: 24.01.204) ha acceptat l’ús d’esta paraula en una altra de les accepcions més comunes:
Recollit, entre altres obres, al DCVB i al DDLC.
Mota de pèl enmig del mentó.
Derivat de pera (recollit al diccionari normatiu amb aquest significat).
Tocar-se la perilla Afaitar-se la perilla
Sinònims: masclet, barbeta (en alguns contextos).
Trobem més documentació en el ctilc, o en el cival, on la podem trobar en un vers de Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles) —per si cal afegir-li pedigrí literari—:
[…] aquell amor capaç de fondre tots els ploms,
rebentar les perilles, deixar el món a fosques.
Convé considerar, per tant, que l’entrada del ddlc pot servir de model a la introducció de la paraula amb eixes dos primeres accepcions generals:
perillaf. (perilles)
1. [Ncompt] Pera4. El general Tristany era un home greu i seriós, amb un gran bigoti caigut i una llarga perilla bufada […]. [Pla (1951): N, p. 37]i.
2. [Ncompt] Bombeta1. Són més nombrosos els treballadors que fabriquen perilles o ampolles elèctriques […], que no els que ocupava la fabricació de ciris i espelmes. [Granell (1973): 33, p. 22]i. Locucions de perillaloc. adv. 1. [V1 LOC] (V1[venir, eixir-se’n]) De primera1 (loc.). ¿No veus que li haurà vingut de perilla poguernos acompanyar? [Roure (1897): T, p. 21]i. Var.: •de perilles.
Compl.: Anella de ferro de la part superior del bast, per on passa la garrotera en lligar la càrrega [DCVB]; Borla ornamental [DCVB]; Peça de l’extrem de l’arbre d’una embarcació [DCVB, DLCL].
El nom d’esta planta ja apareix actualment (08.01.2024) en els diccionaris habituals (diec, gdlc, dnv…; els dos primers remeten al geosinònim lliri de Sant Josep). En el dnv:
frèsia f. BOT. Lliri (Freesia refracta) bulbós, de fulles cintiformes, flors acampanades, grogues o blanques amb línies violetes, originari del sud d’Àfrica, i utilitzat en jardineria.
Anteriorment (cap al 2006), el nom d’esta planta apareixia en la gec (però no en el gdlc), escrit freèsia:
freèsiaFreesia X hybrida, família de les iridàcies
Planta vivaç, de fins a 60 cm d’alçada, amb fulles basals, estretes i ensiformes, i flors en forma de trompeta, de colors diversos i molt perfumades, que neixen a la primavera i a l’estiu. Híbrida de F. refracta, originària de l’Àfrica del sud, i F. armstrongii, és plantada en jardins i sobretot cultivades per a flor tallada.
El Merriam-Webster (s. v. freesia) diu que el nom científic ve de «F. H. T. Freese died 1876 German physician».
En castellà-espanyol, fresia
La forma en castellà-espanyol no apareixia en els diccionaris drae, Clave o dea. Sí que el consignava el vox:
fresia (también freesian. f. Planta herbácea originaria del sur de África, de flores aromáticas en forma de embudo, reunidas en racimos doblados en ángulo recto y de colores diversos.
L’any 2006, la fitxa s’originà quan vaig topar amb la forma en castellà fresia que apareixia en Obra selecta de Cyril Connolly (2005; pàg. 227-228; veg. també frígano):
Entonces enviaron al regimiento de mi padre a Sudáfrica, y todos mis recuerdos se volvieron exóticos: aros de Etiopía, nísperos, eucaliptos, fresias y olores que me parecían esencias divinas, bálsamos del Edén recordados de una vida anterior.
El verb ningunejar i el substantiu ninguneig encara no apareixen en els diccionaris, però sí que els podem localitzar en el Diari de Sessions de les Corts Valencianes des de fa unes dècades:
ningunejar: «O siga, vosté no pot dir el que ha dit ací, o siga, amagar informació, ocultar informació, ningunejar les Corts Valencianes» (diputat Joan Antoni Oltra i Soler, 27.07.2004; ds 49) ninguneig: «Nosaltres estimem que és molt més important en compte del 10 % per a eixes dones que siguen càrrecs polítics i que n’hi haja un ninguneig i que mos sentim humiliades a tal efecte» (diputada Dolors Pérez i Martí, 08.05.2002; ds 123)
L’ús d’este verb i d’este substantiu és habitual en els mitjans publicats en la xarxa (més enllà de les indicacions normatives de rebuig), tot i que no apareixen encara mostres d’ús imprés clares:
Dolors Pla Brugat (2000), Els exiliats catalans a Mèxic: «D’aquest ‘ninguneig’ que suposo inconscient»
Andreu Gomila (2013), «Brutus. Els Max», Timeout.cat: «Els gloriosos premis Max ens han tornat a ningunejar i no hi ha cap xou local que opti a millor espectacle»
Les definicions possibles concorden amb els sentits que tenen els equivalents castellans en el drae (que és la llengua on s’originen estos usos):
ninguneigm. Acció o efecte de ningunejar. ningunejarv. tr. No tindre en compte o menysprear (algú).
Una mà a punt de pegar un garguilot, seguint la descripció del dnv.
La definició de garguilot en el dnv és:
garguilot m. Colp pegat amb el dit del mig fent-lo recolzar sobre el polze i, després, disparant-lo amb força.
He conegut la paraula gràcies al company Juli Martínez Amorós (16.12.2023), que la proposava per a solució d’un dubte proposat per Eugeni Reig (15.12.2023) sobre l’expressió «punt de garguirol» que apareix en documents relacionats amb l’elaboració del torró i fa referència al moment en què el caramel·lo té la consistència desitjada.
El diccionari Tresor del valencià meridional (2111) conté l’expressió alcoiana «¡t’arree un garguilot!». El company Víctor Alemany Camps (Benirrama, 16.12.203) coneix la paraula i fa el mateix gest descrit pel diccionari.
La versió carcaixentina del garguilot.
Posteriorment (25.12.2023), dos informants de Carcaixent (76 i 87 anys) em van informar que a Carcaixent el garguirol correspon a un colp pegat amb el mateix dit, fent-lo sobreeixir falcat pel polze i colpejant amb el nuc mitjà del dit mantenint la mà tancada.
La variant garguirol
Segons J. J. Antonio Peris Martínez (enginyer agrònom i inspector del SOIVRE), que és qui firma el document «Una página de industrias agrícolas. El turrón y su elaboración» enviat per Eugeni:
[…] cuando se coge una pequeña porción de mezcla (con un alambre) ésta se solidifica en segundos y se rompe con un leve golpe; y al morderla se resquebraja sin pegarse a los dientes.
La documentació referent a garguirol que localitze en la xarxa està tota en castellà i fa referència a l’elaboració dels torrons de Xixona i Alacant. Sembla probable, tal com proposa Juli Martínez, que qui haja escrit «garguirol» per primer volta per a descriure eixe punt de cocció, haja sentit una variant local o inclús que s’haja confós a l’hora de reflectir la pronúncia de la paraula.
Altres elaboradors de torrons parlen més del «punt de bola» (o «punt de bolla»), que sembla que referix a una consistència diferent que es comprova de maneres diferents: «to blanquinós de la massa», «quan agafa una textura semblant al vidre i s’esmicola», «tires una gota d’aigua a l’almívar i ha de fer una boleta»…, i que el Termcat ha reflectit en una fitxa (consulta: 16.12.2023):
ca punt de bola, n m es punto de bola, n m es punto de bolita, n m fr boulé, n m en ball stage, n
Procediments culinaris Definició
Punt de cocció d’un xarop entre 120 i 130ºC, en què el xarop agafa forma de bola quan s’agafa, amb els dits, d’una cullera que s’ha submergit en un recipient amb aigua freda o amb aigua amb gel. Nota
1. Segons la consistència més tova o més dura de la bola, el punt de bola es divideix en punt de bola fluix i punt de bola fort. Algunes fonts estableixen també un estadi intermedi: el punt de bola mitjà (en castellà, punto de bola medio o, segons la classificació tradicional francesa, punto de bola fuerte, i en francès, grand boulé o gros boulé).
2. Segons la varietat dialectal del català, també és adequada la denominació punt de bolla.
El terme feixisme roig és la forma preferent, segons indicació del Termcat (04.12.2023), per a denominar un corrent ideològic que combina propostes pertanyents a posicions polítiques oposades d’esquerres i de dretes:
Per al concepte que ens indiqueu considerem adequada la forma feixisme roig. Es tracta d’una denominació semànticament transparent (parteix de la forma feixisme, ja present en la llengua catalana) i paral·lela a formes documentades en castellà (fascismo rojo), francès (fascisme rouge) i portuguès (fascismo vermelho).
Podem documentar que se’n diu també feixisme d’esquerra; a més, també s’han creat formes derivades dels colors amb què s’identifica metafòricament les ideologies polítiques que entren en la combinació: roig-i-bru, roig-i-brunisme, que també apareixen en altres llengües:
Fragment de la noveŀla Encara maten els cavalls d’Anna Maria Villalonga.
L’expressió «no ningú» en l’accepció ‘persona sense valor’ hauria de considerar-se ja lexicalitzada i hauria de ser tractada com a substantiu invariable. En el mateix sentit, la paraula ningú hauria de rebre el mateix tractament quan s’utilitza amb este mateix valor. Això suggerix la lectura de la giec (35.4.1.2.d):
Un cas diferent és el de les locucions no ningú i no res. La primera té el significat de ‘persona sense valor’ i s’usa precedida de l’indefinit un: És un no ningú; És una no ningú. Amb el mateix valor pot usar-se també ningú. La segona pot tenir el significat de ‘cosa sense importància, nimietat’ (Plora per no res; No res l’espanta; S’escandalitza per un no res) o espai molt breu de temps (Torna en un no res). Notem que el nom no-res ‘absència de tota cosa’ s’usa precedit de l’article definit i s’escriu amb guionet (Déu creà el món del no-res).
La forma no-ningú
Si bé en el cas de «no res/no-res» la normativa ha establit una distinció formal i semàntica entre les dos formes, en el cas de «no ningú» es tracta d’una única paraula composta que és irregular sintàcticament i semànticament (és invariable i té un significat no deduïble dels components). Encara que la previsió actual la mostra escrita com a sintagma (no ningú), podríem pensar d’escriure-la com a paraula composta prefixada amb guionet (no-ningú), tal com la podíem trobar en el dcvb:
No esser ningú: no tenir autoritat ni categoria estimable; esser insignificant. Esser un ningú o un no-ningú: esser una persona menyspreable, de vàlua nuŀla (especialment en l’ordre intel·lectual o moral). Vostè és un ignorant, un ningú, un explotador indigne, Oller Bogeria 93. S’homo que no sap de ballar és un ningú, Ruyra Pinya, i, 125.
La forma amb guionet «no-ningú» és deduïble de les normes ortogràfiques actuals (consulta: 04.12.2023; § 4.3.1.2). A pesar d’això, no és una forma usual, però podem documentar-la en el llibre Encara maten els cavalls d’Anna Maria Villalonga).
Torca trobada a Ucraïna (foto: Wikipedia/Oleh Petriv).
Em va respondre el Termcat (23.11.2023) que millor torca (en lloc de torques) per a referir-se a una classe de collaret antic:
Considerem que la denominació adequada en català és torca. Aquesta forma es documenta com a procedent del llatí vulgar torca, variant del llatí torques, al Diccionari català-valencià-balear i al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana amb usos antics, així com en contextos especialitzats. La forma llatina torques és, doncs, un cultisme. D’altra banda, si bé torques és un substantiu masculí, en passar al català la forma torca s’ha utilitzat tradicionalment com a substantiu femení.
El cap d’un gólem (DerGolem, 1920)w en un pòster (València, 1923).
El dnv conté els sinònims següents per a denominar un personatge imaginari amb què es fa por a les criatures: butoni, gusarapa, moroti, papau, papo, saginer. En el diec podem trobar: marraco, papau i papu. A més, en l’Altes lingüístic del domini català (s. v. papu) n’hi ha un bon grapat de versions d’estes figures.
A continuació, recopilem més noms relatius a éssers imaginaris (i alguns indrets) de la cultura popular utilitzats amb diferents finalitats i intencions:
l’Alabau (gec):
Personatge imaginari que, per als pastors dels Pirineus, simbolitza llur ofici i encarna l’esperit independent i lliure de l’home de muntanya enfront dels prejudicis de l’home del pla.
alcahest (gec):
Nom donat per Paracels a un elixir, pretesament molt eficaç en les malalties de fetge, i per Van Helmont a un imaginari solvent universal, capaç de dissoldre totes les substàncies; fou objecte de la recerca obstinada de molts alquimistes.
amarant (gdlc):
m. 1. Flor imaginària que hom suposa que no es marceix mai.
f. 1. HERÀLD Animal fabulós representat per una serp amb un cap a cada extremitat del cos.
babau (gdlc):
[…] 2. m.dial Ésser fantàstic amb què hom fa por als infants.
Nota fdt. Sobre este concepte, podeu consultar la fitxa sobre el papu de l’Atles lingüístic del domini català, que conté moltes versions de tot arreu.
Berenguer de Puigpardines (gec):
Personatge imaginari, suposat senyor del castell de Puigpardines, al vescomtat de Bas, prop de Sant Privat.
Biterna (gec):
Indret imaginari on, segons una creença medieval estesa als Països Catalans, es reunien les bruixes per renegar Déu i adorar el dimoni, que hi havia de comparèixer en forma de boc.
bubo o bubo sereno, ‘fantasma per a fer port als infants’, segons comenta Vicent Josep Pérez i Navarro («El procés de substitució lèxica en el parlar valencià popular: especialització semàntic i fòssils lingüístics a la població de Crevillent»; consulta: 09.12.2010 ).
Podem llegir en colomina:
buberota ‘fantasma’ (Tàrbena). EValor n’usa una variant: «tapada com una buborota» (oc, i, 350). Al Alcoi, Benidorm i la Vila: mumerota; a Benimantell i Callosa: mumorota (ASalvà, Folk, ms. p. 305); a Mallorca bubota. JEsteve emprava una variant babarota […].
La variant caconi. El diputat Ernest Blanch Marín, que deu haver vixcut molts anys a Morella, utilitza la variant esta paraula en una intervenció parlamentària en les Corts Valencianes (14.11.2023). Esta forma no apareix encara en el dnv, però sí que la trobem en l’aldc (s. v. papu).
Cataló(gec):
Castell imaginari situat, bé a Gascunya, bé a Guiena, del qual hauria sortit el llegendari Otger Cataló per a la conquesta del territori que hauria d’ésser anomenat, per aquest fet, Catalunya
m. HERÀLD Animal fabulós representat per un gos de tres caps amb cua de drac i serps entortolligades al voltant del cos.
drac, dragoní,(gec):
m. Figura de drac de cartó pintat, de grans proporcions, d’aspecte monstruós i que en alguns casos treu foc per la boca, que hom fa eixir en algunes processons religioses en moltes poblacions dels Països Catalans. […] la víbria, el marraco, la tarasca, la mulassa o mula guita, o la cuca fera de Tortosa.
Jaume Febrer (gec):
Personatge imaginari, suposat contemporani de la conquesta de València.
gambosí (dcvb):
m. […] ¶ 3. Animal imaginari a què fa referència la locució caçar o pescar gambosins (Vinaròs, Tortosa, Mallorca).
En el dnv:
m. Animal imaginari el nom del qual s’usa per a fer bromes als caçadors i acampadors novells.
gólem (gec):
m Ésser de la tradició mística i esotèrica hebraica.
gusarapa (gdlc):
f Fantasma, ésser nocturn imaginari amb què hom fa por a les criatures. […]
homenet de colzada, doneta de colzada (gec): éssers imaginaris de les rondalles mallorquines.
mamau (dcvb, gd62):
(gd62) m Personatge fantàstic que fa por als infants. (sin papu) (dcvb) Personatge fantàstic amb què fan por als infants (mall., eiv.); cast. coco.
f. heràld Animal fabulós amb cos de lleó, cap d’home i boca amb tres rengles de dents.
Maria Ganxa (Vigència, transmissió i transformació de les tradicions orals, a cura de Magdalena Gelabert, 2018; consulta: 05.02.2024):
És un personatge fictici que «es feia servir per evitar que la canalla s’apropés a pous i cisternes», per a fer que evitaren el foc, o simplement per a fer por als xiquets. És un personatge conegut a Mallorca, al Priorat, a la Ribera d’Ebre…
marraco (dcvb):
|| 3. Moracot, personatge imaginari que s’anomena en voler fer por als nens (Maestrat); cast. coco. […] || 5. Figura d’animal monstruós que rodava com un vehicle, treia una llengua molt llarga i s’exhibia a la processó del Corpus de Lleida (Amades Diad. II, 69).
f heràld Figura imaginària representada per una sirena que es banya dins una tina.
menairó(dcvb) (informació de Xavier Rofes Moliner – 08.03.2015):
m. ║ 2. Cadascun dels éssers fantàstics diminuts que la gent creu que es guarden dins un canó d’agulles (Pont de Suert, Vall d’Àneu, Cardós, La Seu d’U.).
mòpia (dcvb):
f. 1. Animal imaginari del qual es conten coses a les persones beneites o als nois massa ingenus, per tal de riure’s d’ells ginyant-los a anar a caçar el dit animal (Mall.).
Nom d’un personatge imaginari de la llegenda popular.
sirena (dnv):
f. HERÀLD. Ésser imaginari mitat dona i mitat peix que se sol representar pentinant-se amb la mà dreta i amb un espill en l’esquerra.
tamarro (Fabulari Amades, editat per Jan Grau Martí; consulta: 27.06.2011; 17.11.2023):
Tamarro. És un ésser de característiques indefinides, considerat un animal sanguinari d’origen fantàstic. A vegades s’ha relacionat amb el basilisc o amb els gambutzins.
m. i f. MIT. Ésser imaginari d’ultratomba que, segons la tradició, viu de nit i s’alimenta xuplant la sang de les persones.
verd d’espera (dnv):
m. Color imaginari que s’atribuïx irònicament a les coses que s’esperen sense fonament.
xauxa (dnv):
f. País imaginari, on hi ha una gran abundància i on tot el món pot tindre el que desitja. Tu creus que açò és xauxa!
zombi (diccionari del Salt 2.0):
m.etnol. Entre els criolls d’Amèrica, l’home del sac per a espantar els xiquets.
Nota fdt. El dnv ha modificat esta definició.
La rateta de les dents
Quan als infants els cauen les primeres dents, hi ha tradicions que diuen que eixa nit un ésser s’endurà la dent caiguda a canvi d’un regal. Fent una cerca en l’arxiu de Zèfir i en la Wikipedia (consulta: anglés-11.07.2006; català-08.03.2011) , podem trobar les denominacions de l’ésser:
en alemany: Zahnfee.
en anglés: tooth fairy
en castellà: ratoncito Pérez; a Mèxic i Uruguay, ratón de los dientes; a l’Argentina, ratón Pérez.
en català: denominació més general, rateta; formes alternatives: angelet o angelets (de les dents), animetes, ratolí Miquel, ratolí Martí, ratolí Pitiminí, ratolinet Peris.
en francés: petite souris o fée des dents.
en italià: fatina dei denti; o també topino dei denti, fatina dentina, topolino dei denti.
Llegendes valencianes
Alícia Marqués Palàcios m’indica (gener 2011) que en el llibre Llegendes valencianes de Víctor Gómez Labrado hi ha un fum d’éssers a tindre en compte. Entre altres:
l’home dels nassos: personatge que mostra tants nassos com dies té l’any.
els nyítols (o nítols): invisibles de tan menuts com són, entren per les orelles i roseguen la memòria.
el caro: un mussol, suposadament, amb cap d’home barbut.
el Trib Real: colla d’homes i dones que va de festa nocturna per les muntanyes.
la quarantamaula (corantamaula, cucamaula, quicamaula, corantamaula): ésser amb diverses representacions (felí o caragol; mig home, mig gallina).
La variant aulor (‘olor’) és la forma més usual i estesa. Badia i Margarit ho comentava l’any 1999: 
