negocial

Esta adjectiu no apareix encara definit en els diccionaris habituals en català, tot i que sí que apareix utilitzat en diverses entrades del Diccionari jurídic de l’iec (consulta: 07.08.2018) com ara en acte propi, anul·labilitat, capítols matrimonials, causa de contracte o frau de creditors:

frau de creditors c. nom. m. DRET CIVIL Catalunya
Causa d’ineficàcia contractual o negocial.

De moment, els he consultat (18.07.2018) la definició que li volen donar. Podem pensar que serà per l’estil de «relatiu o pertanyen al negoci», tal com s’esdevé amb la definició castellana de negocial que trobem en el gduea:

negocial adj. Relativo al negocio: Organización negocial.

recórrer

  1. En l’accepció corresponent als recursos judicials, ja apareixen les obres de referència que inclouen la possibilitat d’ús transitiu —habitual en els mitjans de comunicació i en el llenguatge judicial—:

    «v. tr. […] 3 Interposar un recurs judicial.» (GD62)

    Així, podem llegir en la gcc (Joana Rosselló: 13.3.6.2d):

    A diferència dels casos dels § 13.3.6.2a-b, l’alternança que presentem aquí no comporta un canvi en la valència del verb, sinó en la diàtesi: un complement argumental del verb pot realitzar-se com a complement directe o com a complement de règim (veg. § 13.4.2). Així, tant podem dir apel·lar la sentència com apel·lar contra la sentència, tot i que la primera opció sembla la preferida en el llenguatge jurídic i periodístic. Com apel·lar, i en l’accepció del verb en l’àmbit jurídic, funciona recórrer: Han recorregut la sentència. Recorrerem contra la sentència. Encara en aquest àmbit, tenim pledejar i pledejar per (Pledejar (per l’herència).

    També el Salt 2.0 inclou este ús. Per contra, el mestil3 no l’ha recollit, cosa que tampoc han fet el diec, el gdlc ni el dnv [en línia: gener 2008; abril 2019]:

    (diec) v. intr. Emprar com a mitjà alguna cosa, especialment a manca d’un altre mitjà. Van recórrer a un remei heroic.
    v. intr. Acudir a un jutge, a una autoritat, amb una demanda o petició. Recórrer contra una sentència. Sempre hi ha la possibilitat de recórrer.


    (gdlc) v intr […] 3 DR PROC Acudir a un jutge, a una autoritat amb una demanda o petició.
    4 esp DR PROC Interposar un recurs davant una instància superior contra una resolució dictada per un òrgan administratiu o judicial inferior. L’entitat ha recorregut al tribunal suprem contra aquesta sentència.


    (dnv) 5. v. intr. DRET Acudir a un jutge o a una autoritat amb una demanda o petició. Recórrer al tribunal contra una sentència. 6. v. intr. DRET Interposar un recurs. Si desestimen la petició, encara podem recórrer.

  2. Sobre esta qüestió, podem llegir en el diari Ara.cat (31.03.2018), l’article d’Albert Pla Nualart «La normativa no permet recórrer una sentència». I, més antic, en Llengua i Administració, número 9 (1983), «Recorrent el camí dels recursos» d’Oriol Camps.
  3. En castellà, recurrir. Martínez de Sousa diu en el dusos:

    recurrir la sentencia. Solecismo por recurrir contra la sentencia.

    En parlava també Lázaro Carreter en 1990 en «La cumbre culminada» (El dardo en la palabra, 1998):

    Las recientes elecciones vascas han aumentado el volumen del nonato lenguaje con aportaciones interesantes, siempre liberadoras. Así, un partido «ha recurrido a los Tribunales los resultados electorales» en cierta localidad. Era recurrir un verbo intransitivo, que significaba ‘interponer recurso’, o ‘acudir a un juez con una demanda’; y se recurría contra una sentencia, un fallo o cualquier cosa que no se juzgaba ajustada a derecho. Ya se pueden recurrir los resultados electorales.

    A pesar d’això, el drae [consulta: gener 2008; abril 2018] inclou també l’ús transitiu:

    5. tr. Der. Entablar recurso contra una resolución.

    Accepció que expliquen en el dpnh [en línia: gener 2008]:

    recurrir. Cuando significa, en el lenguaje del derecho, ‘entablar recurso contra una resolución’, es admisible tanto la construcción intransitiva, con un complemento introducido por contra, como la transitiva: «Tampoco era bien visto recurrir CONTRA la sentencia» (Longares Corsé [Esp. 1979]); «Podemos recurrir la sentencia» (AMillán Oportunidad [Esp. 1991]).

interposar

El verb interposar té, en llenguatge juridicoadministratiu, l’accepció següent (dnv; consulta: 29.03.2018):

v. tr. DRET Presentar (un recurs legal) en la forma deguda. Interposar un recurs d’alçada, de nul·litat, d’apel·lació.

El duvc aclarix un poc la sintaxi requerida pel verb:

interposar 1. interposar [un recurs] (contra algú o contra una cosa) Formalitzar. Han interposat un recurs d’apel·lació. Interposarem un recurs contra la incineradora per intentar que deixi de contaminar el camp.

Podem observar que, en esta accepció, el complement directe és obligatori, mentres que el complement preposicional és opcional.

En el manual del Curs de llenguatge jurídic (2008; consulta: 29.03.2018) de la Generalitat de Catalunya s’inclou la nota següent:

Interposar recurs / Recórrer / Apel·lar / Impugnar

El verb interposar (transitiu) segueix l’estructura següent: interposar + un recurs + contra una resolució. Per tant, el verb es completa amb un complement directe (el recurs) i a més demana1 un complement preposicional introduït per la preposició contra (contra una resolució).

1. Hem vist que el duvc diu que eixe complement és opcional.

En dret processal, recórrer i apel·lar (intransitius) signifiquen, respectivament, ‘interposar un recurs i interposar una apel·lació contra una resolució’, i segueixen l’estructura següent: verb + contra + un tipus de resolució, en què la preposició contra ha d’introduir el complement del verb (La part actora ha anunciat que recorrerà/apel·larà contra la Sentència).

Per contra, impugnar, que es pot utilitzar en els mateixos contextos que recórrer, segueix l’estructura dels verbs transitius, és a dir verb + complement directe (La part actora ha anunciat que impugnarà la Sentència).

Això comporta que puguem dir la sentència impugnada, però que en canvi hàgim de dir la sentència contra la qual recorre/apel·la la part actora, i no pas sentència recorreguda/ apel·lada2 per la part actora. Quan aquesta construcció resulti feixuga, també podem optar per sentència objecte de recurs/ d’apel·lació.

2. Tot i que eixe seria el criteri més tradicional (i més general encara ara), des de fa uns anys disposem d’obres i articles de referència (veg. la fitxa «recórrer»; també podeu consultar el Diccionari descriptiu de la llengua catalana [consulta 29.03.2018], que documenta eixe ús, encara que el marca com a no normatiu) que han acceptat l’accepció transitiva del verb recórrer i, per tant, el fet que sí que és possible que hi haja sentències recorregudes. Un cas semblant, tot i que menys documentat, és el d’apel·lar.

 

afecte -ta

  1. Este adjectiu té l’accepció ‘destinat o adscrit (a un servei, secció, etc., de l’administració)’, que és una extensió de l’accepció (diec) ‘que ha estat afectat, destinat a un ús determinat‘. En eixe sentit, el dnv incorpora l’accepció següent: «Destinat a un ús determinat, a un treball, a un organisme.»
  2. Aquesta accepció facilitar la frase: [96/A3115ceh] «per la qual s’autoritza determinada generació de crèdits afecta a la Conselleria d’Agricultura i Medi Ambient». També en castellà afecto té la mateixa accepció.
  3. Dit això, convé recordar que el participi afectat té també eixe valor i, per tant, la frase anterior podria ser: «per la qual s’autoritza determinada generació de crèdits afectada a la Conselleria d’Agricultura i Medi Ambient».

tant de culpa

Terme jurídic que no apareix en els diccionaris habituals. La terminologia jurídica del Termcat sí que el recull (consulta: 13.10.2017), però no el definix. En podem trobar una definició en la Gran Enciclopèdia Catalana (consulta: 13.10.2017):

tant de culpa m. dret
Testimoni extret d’un procés judicial quan se’n segueix responsabilitat contra un testimoni per les seves declaracions, per tal d’instruir el sumari i deduir el caràcter delictiu.

En castellà sí que apareix en el drae (consulta: 13.10.2017):

tanto de culpa
1. loc. sust. m. Der. Testimonio que se libra de una parte de un pleito o expediente, cuando resultan pruebas o indicios de responsabilidad criminal, para que acerca de ella se instruya proceso.

 

estarse a

  1. En castellà, l’expressió estarse a, segons el manual d’estil del map: «Puede decirse también: “…se tendrá en cuenta lo dispuesto…”».
  2. En la revista de Llengua i Administració (número 38) indiquen que, tenint en compte que esta estructura sintàctica castellana expressa obligació, sembla adequat pensar que en català equival a les construccions següents: caldre+inf.; haver de+inf.
  3. En la revista Llengua i Ús (número 12), donen la indicació següent:

    Estarse a expressa en castellà la idea de subjecció jurídica d’algun fet a les previsions d’una disposició legal. En català es poden fer servir expressions formades amb els verbs ajustar i atenir-se; a més, també hi ha les perífrasis d’obligació haver de + inf. i caldre + inf. seguides del verb que el context ens indique: «se estarà a las medidas aprobadas …» > «s’han d’adoptar les medures aprovades …».

  4. Segons els criteris 4 (1999):

    estarse a loc
    ajustar-se a loc; atenir-se a loc

    Sotmetre’s a les previsions d’una disposició legal.
    També es poden fer servir, com a equivalents d’aquesta locució, les perífrasis d’obligació haver de + infinitiu i caldre + infinitiu.

  5. En el dogv s’usava (1998): «.. se estará a lo dispuesto…» > «… se seguirà el que es disposa…».

contenciós administratiu

  1. Segons el dnv (s. v. contenciós -iosa; consulta: 28.06.2017):

    1. adj. DRET Que està sotmesa (una qüestió, una matèria) a juí.
    2. adj. DRET Que està sotmés (un assumpte) a la jurisdicció dels tribunals en forma de litigi, en contraposició als de jurisdicció voluntària o als que estan pendents d’un procediment administratiu.
    3. jurisdicció contenciosa administrativa V. jurisdicció 5.
    4. recurs contenciós administratiu V. recurs 6.

  2. En castellà, segons resol el drae01 (consulta: 27.02.2009):

    contencioso-administrativo, va.
    adj. Der. Se dice del orden jurisdiccional instituido para controlar la legalidad de la actuación administrativa y el sometimiento de esta a los fines que la justifiquen.
    2. Der. Se dice de los asuntos de que es competente esta jurisdicción, y de lo referente a ellos. U. t. c. s.

  3. Després d’esta novetat del 2009, les notes que podeu llegir més avall adopten un altre sentit. Cal dir que semblava que hi havia una errada en el drae92 en l’entrada jurisdicción, si tenim en compte l’entrada recurso d’aquell diccionari, on hi havia «contencioso administrativo».O pot ser que fóra una decisió conscient, vist que l’accepció anterior en jurisdicción és jurisdicción contenciosa, amb un significat específic. En qualsevol cas, en el drae01 ha desaparegut de l’entrada recurso el terme contencioso administrativo (i contencioso-administrativo).
  4. El Departamento de Español al Día de la RAE ens havia dit que calia escriure jurisdicción contenciosa administrativa (13.03.2000 ), però es basaven en el diccionari del 1992.
  5. En el Clave (any 2000):

    contencioso, sa […] s. m. 4 ¦contencioso administrativo; referido esp. a un procedimiento judicial, que se mantiene contra la Administración después de agotar la vía administrativa: Este asunto pasará a los tribunales de lo contencioso administrativo.

  6. Havia preguntat (any 2000) sobre aquest tema als del vox , que s’inclinava per escriure-ho amb guió, tot i que no siga coherent en les entrades del diccionari contencioso i recurso. També he enviat la consulta a la RAE (14.2.2000; resposta dalt). guionet.
  7. El diccionari jurídic Trívium (any 2000) usa «jurisdicción contencioso administrativa», sense guionet. Explícitament assenyala el drae92 com a font de les definicions.

risc i ventura

  1. Podem trobar la locució a risc i ventura en Introducció al llenguatge jurídic (1990) de C. Duarte i P. de Broto (pàg. 54):

    a riesgo y ventura : a risc i perill/ventura.

  2. De fet, es tracta d’un principi del dret, segons recull el Termcat (consulta: 07.05.2015):

    principi de risc i ventura, n m
    es principio de riesgo y ventura, n m

    <Contractes de l’Administració>

    Principi pel qual un contractista ha d’executar un contracte assumint les contingències a les quals està exposat i tot allò bo o dolent que pot esdevenir-se i que no es pot preveure amb certesa.

    Nota: el principi de risc i ventura del contractista regeix per a l’execució dels contractes del sector públic, sens perjudici del que la llei estableix per al contracte d’obres i del que s’hagi pactat a les clàusules de repartiment de risc que s’incloguin als contractes de col·laboració entre el sector públic i el sector privat.

aforament

  1. Els diccionaris habituals no recullen encara l’accepció que ha esdevingut molt comuna últimament en dret i política i que apareix en la terminologia jurídica del Termcat (consulta: 07.06.2017):

    ca aforament n m
    es aforamiento
    es aforo
    fr bénéfice d’immunité processuelle relative
    en entitlement to exemption or privileges
    en granting of parliamentary immunity

    Dret. Administració

    Atribució de la competència per a jutjar determinades persones en un ordre jurisdiccional determinat legalment que no coincideix amb el que preveu la competència general.
    La base de l’aforament es troba en la dignitat, el càrrec o la professió que posseeix la persona en qüestió.

    Eixes persones que reben el privilegi de l’aforament són aforades, terme que sí que apareix en els diccionaris habituals, com ara en el dnv (consulta: 13.06.2017):

    aforat -ada
    adj. DRET Que es beneficia d’una jurisdicció privilegiada. El jutge va citar una persona aforada.

  2. En castellà també hauran d’incloure els diccionaris eixa accepció per a aforamiento, terme més habitual en eixe ús que l’alternatiu genèric aforo (drae; consulta: 24.11.2017).