accentuació

    1. L’accentuació de les majúscules en castellà (veg. Solà, Ortotipografia, pàg. 135); L’Ortografia (1974) de la rae prescrivia clarament l’accentuació de les majúscules en els paràgrafs 6.15 i 41 bis. D’altra banda, en francés les majúscules porten tots els signes (accents, ce trencada…), segons la norma del l’Office de la Langue Française (2002).
    2. En castellà, l’Ortografia (1974) de la rae, en el § 39, exposava:

      Los tiempos de verbo que llevan acento ortográfico lo conservan aun cuando acrecienten su terminación tomando un enclítico; v. gr.: pidióme, conmovíla, rogóles, convenciólos, andaráse», dése,…

      Aquest precepte no l’esmenten ni el seco ni el map. L’ortografia de 1999 (?) diu que els mots anteriors s’accentuen d’acord amb les normes generals: pidiome, deme / dámelo, mírame. Veg. un document tret d’internet de la rae.Això és confirmat posteriorment en l’Ortografia de la lengua española (2010) de la rae (3.4.5.1.3):

      Las formas verbales con pronombres enclíticos se someten a las reglas de accentuación, de modo que llevarán tilde o no según corresponda a la palabra resultante, con independencia de cómo se acentúe gráficamente la forma verbal sin los pronombres.

    3. Ni en castellà ni en català s’accentua la conjunció o entre xifres: «10 ó 25»*. Açò era un costum fonamentat en la possible confusió per qüestions tipogràfiques —en alguna època— de la conjunció amb el zero. Per tant: «10 o 25».
    4. L’ús de l’accent diacrític:
      Hi ha un petit nombre paraules homòfones que es distingixen per l’absència o presència d’un accent que les distingix. La llista que dóna l’ortografia de l’avl (consulta: 23.05.2017) és la següent (28 casos):

Ús de l’accent diacrític (segons l’avl)

Paraules amb accent diacrític Paraules sense accent diacrític
(adverbi): Ho ha fet molt . be (nom, ‘ovella, corder’ [bÉ]; nom, ‘lletra’ [bé]): Portar al be. S’escriu amb be de bou.
bóta, bótes (nom, ‘recipient per a vi’): Hem d’omplir la bóta. bota, botes (nom, ‘calcer alt’ [bóta]; formes del verb botar [bóta]): Hui plou; posa’t les botes. No botes damunt del llit.
déu, déus (nom, ‘divinitat’): Els grecs tenien molts déus. deu, deus (numeral [dÉw]; nom, ‘font’ [déw]; formes del verb deure [déw]): Vine a casa a les deu del matí. Era la deu de la seua inspiració. Em deu diners.
dóna, dónes (formes del verb donar): Dóna-li el llibre. dona, dones (nom, ‘persona de sexe femení’ [dÓna]): És una dona molt intel·ligent.
és (forma del verb ser): El meu germà és metge. es (pronom [es]): Estes coses es fan de seguida.
féu (forma del pretèrit perfet del verb fer): Ell féu estudis de medicina, però no acabà la carrera. feu (forma de present d’indicatiu i d’imperatiu del verb fer [féw]; nom, ‘domini’ [féw]): Feu el que vos he dit. Aquella ciutat era un feu dels radicals.
fóra (forma del verb ser): Si fóra tu, no aniria a la cita. fora (adverbi [fÓRa]): T’està esperant fora.
(nom, ‘extremitat del braç’): Agarra’l ben fort de la , i no el soltes. ma (possessiu [ma]): Ma mare ja es troba millor.
més (adverbi o adjectiu quantitatiu): No en vull més. Demà collirem més taronges. mes (nom, ‘part de l’any’ [més]; conjunció [mes]): En el mes d’agost anirem al poble. Digué que vindria, mes no crec que ho faça.
mòlt, mòlta, mòlts, mòltes (formes del verb moldre): He mòlt tot el café. molt, molta, molts, moltes (quantitatiu [mólt]): Tinc molt de fred.
món (nom, ‘univers’): Ha creat un món fantàstic. mon (possessiu) [mon]: Mon pare és fuster.
móra, móres (nom, ‘fruita’): Demà anirem a buscar móres. mora, mores (nom, ‘àrab’ [mÓRa]): En el poble hi havia unes quantes famílies mores.
nét, néta, néts, nétes (nom, ‘fill del fill’): El seu nét s’ha fet molt gran. net, neta, nets, netes (adjectiu ‘que no té brutícia’ [nét]): El meu fill és molt net.
nós (plural majestàtic): Nós, el rei d’Aragó. nos (pronom [nos]): Redacteu-nos una carta per al director.
ós, óssa, óssos, ósses (nom, ‘animal’): Han fet un reportatge sobre els óssos negres. os, ossos (nom, ‘peça de l’esquelet’ [Ós]); ossa, osses (nom, ‘conjunt d’ossos’ [Ósa]): Em fan mal els ossos de tot el cos. Té una ossa ben formada.
pèl, pèls (nom, ‘filament que creix en la pell’): Un animal de pèl blanc. pel, pels (contracció [pel]): Passarem pel pont.
què (pronom interrogatiu [ké]; relatiu precedit de preposició [ké]): Què vols? La casa de què et vaig parlar està en venda. que (relatiu sense preposició [ke]; conjunció [ke]): El xiquet que passa pel carrer és amic meu. No vull que tornes a fer això.
rés (nom, ‘acció de resar’): El rés del parenostre. res (pronom [rés]): No vull que li digues res d’això que hem comentat.
(forma del verb saber): No ho . se (pronom [se]): No se sap res.
sí, sís (afirmació): que en vull un tros. La moció es va aprovar per trenta-quatre sís enfront de sis nos. si, sis (condicional [si]; nom, ‘part anterior del pit’ [sí]; nom, ‘nota musical’ [sí]; pronom reflexiu [sí]; numeral [sís]): Si vols que vaja, dis-m’ho. Es refugià en el si de la muntanya. Porta els diners al si. Una obra en si menor. Ell sempre parla de si mateix. Té sis germans.
sóc (del verb ser): Jo sóc filòloga. soc (nom, ‘tros de soca’ [sÓk]; nom, ‘calcer’ [sÓk]; nom, ‘mercat dels països àrabs’ [sÓk]): Este soc és de fusta de llimera. S’han posat de moda els socs. Va comprar la gel·laba en un soc.
sòl, sòls (nom, ‘pis, terra’): Ha comprat una parcel·la en un sòl molt rocós. sol, sols (nom, ‘astre’ [sÓl]; nom, ‘nota musical’ [sÓl]; adjectiu ‘sense companyia’ [sÓl]): Ja ha eixit el sol. La partitura està en clau de sol. Està sol.
són (forma del verb ser): Aquells que ens han saludat són amics meus. son (possessiu [son]; nom, ‘acte de dormir’ [sÓn]; nom, ‘ganes de dormir’ [sÓn]): Son pare és músic. Té un son molt profund. Tinc molta son.
(forma del verb tindre): una empresa molt important. te (pronom [te]; planta [té]; lletra [té]): La pel·lícula, no te la vaig contar tota. Els anglesos tenen costum de prendre te. En esta paraula falta una te.
tòs (nom, ‘occípit’): Va caure de tòs. tos (nom, ‘expectoració’ [tós]): Tenia una tos molt lletja.
ús (nom, ‘acció d’usar una cosa’): Fes ús del teu dret preferent. us (pronom [us]): Ara us portarem dos caixes de taronges.
véns, vénen (formes del verb vindre): M’han dit que vénen hui mateix. vens, venen (formes del verb vendre [véns], [vénen]): Les botigues no venen massa.
vós (pronom personal fort): Beneïda sou vós entre totes les dones. vos (pronom personal feble [vos]): Emporteu-vos les revistes.

Observació: Les paraules compostes formades amb alguna paraula escrita amb accent diacrític mantenen també este accent: adéu, rodamón, besnét, repèl; subsòl, etc.
A l’hora de marcar una paraula amb accent diacrític, se seguixen generalment els criteris següents:
a) En una parella de paraules homògrafes en què una és tònica i l’altra àtona, es marca amb accent diacrític la paraula tònica: mà / ma, món / mon, sé / se, té / te, vós / vos, etc.
b) Si les dos paraules són tòniques, però hi ha diferències de timbre, se sol marcar amb accent diacrític la paraula amb vocal tancada: bé / be, dóna / dona, fóra / fora, móra / mora, ós / os, sóc / soc, etc.; encara que a vegades du accent diacrític la paraula amb la vocal oberta: tòs (‘occípit’) / tos (‘expectoració’).

    1. La nova ortografia de l’IEC (consulta: 23.05.2017) ha reduït el nombre de paraules afectades (n’indiquen 15), tal com reproduïm en la llista següent (basada en la de l’IEC):

Ús de l’accent diacrític (segons l’iec) 

Paraules amb accent diacrític 

Paraules sense accent diacrític

be

Nom masculí (pl. béns), ‘allò que procura un avantatge, una satisfacció’: Ho faig pel teu . Béns immobles. Nom masculí (pl. bens), ‘anyell’: Esquila el be. Un ramat de bens.
Adverbi, conjunció i interjecció: Ho ha fet molt . han dit que hi era. , ! Nom femení (pl. bes), ‘nom de la lletra b’: S’escriu amb be de bou. Confon les bes i les pes.

déu

deu

Nom masculí (pl. déus), ‘divinitat, ésser suprem’: Creure en Déu. Els déus grecs. Nom femení (pl. deus), ‘font’: Una deu termal. S’eixuguen les deus.
Numeral cardinal, nom masculí (pl. deus) i femení plural: Cinc i cinc fan deu. He tret un deu en física. Han sortit dos deus seguits. Les deu del matí.
Formes de la tercera i segona persona del singular del pres. d’ind., i segona del singular de l’imp. del verb deure: Em deu diners. Em deus cent euros.
  Forma de la segona persona del plural del pres. d’ind. i de subj., i segona del plural de l’imp. del verb dar: No us deu pressa.

és

es

Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. del verb ser (o ésser): El meu pare és metge. Pronom feble: Això es fa de seguida.
Article salat: Tanca es cavall.
  Plural de e, nom femení, ‘nom de la lletra e’: Fa unes es molt elegants.

ma

Nom femení (pl. mans), ‘terminació del braç’: Dona’m la . Té les mans fredes. Possessiu àton (pl. mes): Ma mare.
Nom femení (invariable), ‘aigua’ (en llenguatge infantil): ¿Vols ma?

més

mes

Adverbi, quantitatiu i nom masculí: En vull més. Tinc més anys que tu. Les sumes s’indiquen amb un més entre les xifres. Nom masculí (pl. mesos), ‘part de l’any’:El mes de gener. Els mesos d’hivern.
  Participi del verb metre: L’han mes en llibertat.
Conjunció adversativa: Va dir que ho faria, mes no ho farà.
  Plural del possessiu àton ma: Mes ties.

món

mon

Nom masculí (pl. mons), ‘conjunt de totes les coses creades; la Terra’: La fi del món. Ha fet la volta al món. Crea mons imaginaris. Possessiu àton (pl. mos): Mon pare.
Nom masculí i adjectiu (pl. mons) ‘llengua de la família monkhmer’, ‘relatiu o pertanyent a la llengua mon’: El mon és una llengua parlada a Birmània. No crec que hi haja molts dialectes mons.

pèl

pel

Nom masculí (pl. pèls), ‘filament que creix a la pell’, ‘plantes Nardus stricta, Vulpia myuros, Hordeum murinum, Bromus sterilis, Poa sp.’: Un pèl de la barba. No té pèls a la llengua. Tinc un prat de pèl caní esplèndid. Contracció (pl. pels) de per i el: Passa pel pont. Van pels carrers.

què

que

Relatiu (precedit de preposició), interrogatiu i exclamatiu: El martell amb què han picat. Què dius? Observa què passa. Què has dit! Relatiu, conjunció i quantitatiu: El vestit que portes. Em sembla que plou. Diu el que li convé. Que bonic! Que gent!
Nom masculí (pl. quès), ‘quid d’una qüestió, naturalesa d’una cosa’: Ja em diràs el què. Vull conèixer tots els quès d’aquest assumpte.  

se

Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. del verb saber: No ho . Pronom feble: No se sap res.

si

Adverbi afirmatiu: , és cert. Diuen que . que vindrà. Pronom reflexiu o recíproc: Parla de si mateix.
Conjunció: No vindré si plou. Si que triga!
  Nom masculí (pl. sís), ‘afirmació’: Va respondre amb un sec. S’aprova la proposta per quaranta sís contra sis nos.
  Nom masculí (pl. sis), ‘nota musical’: Un quintet en si menor. Dos sis bemolls.
Nom masculí (pl. sins), ‘interior’: Duia un infant dins el si. Els sins nasals.

sòl

sol

Nom masculí (pl. sòls), ‘superfície del terreny’: Un sòl fèrtil. Aquesta planta es fa en sòls sorrencs. Nom masculí (pl. sols), ‘astre; nota musical; unitat monetària del Perú; sou; sistema col·loïdal consistent en la dispersió d’un sòlid en un líquid’: La llum del sol. Clau de sol. La Via Làctia conté bilions de sols.
  Adjectiu (pl. sols): Es troba molt sol. Us deixem sols.
  Formes de la tercera i segona persona del singular del pres. d’ind., i segona del singular de l’imp. del verb soler: Hi sol anar acompanyat. Sols venir per aquí?
 

sols

Adverbi: Tan sols m’ha dit que no ve.

són

son

Forma de la tercera persona del plural del pres. d’ind. del verb ser (o ésser): Tots són amics meus. Nom masculí (pl. sons), ‘acte de dormir’: Té un son tranquil.
  Nom femení (pl. sons), ‘ganes de dormir’: Tinc molta son.
  Possessiu àton (pl. sos): Son pare.
  Forma de la primera persona del singular del pres. d’ind. (bal.) del verb sonar: Jo son molt bé es violí.
Grafia moderna de ço d’en, emprada en toponímia balear: Viuen a son Cervera. Hi ha cases en venda prop de son Armadans.

te

Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. i segona del singular de l’imp. del verb tenir: molta sort. , el llibre que em vas deixar. Pronom feble: No te la portaré.
  Nom masculí (pl. tes), ‘arbust; infusió de les fulles d’aquest arbust’: Una tassa de te. Uns tes molt aromàtics.
  Nom femení (pl. tes), ‘nom de la lletra t’: En aquest mot falta una te. Dues tes seguides.

ús

us

Nom masculí (pl. usos), ‘acció d’usar’: Fes ús del teu dret. Els usos i costums de la comarca. Pronom feble: Us estimo molt.
Forma de la primera persona del singular del pres. d’ind. (bal., alg.) del verb usar: Només ús aquesta eina.
  Plural de u, nom femení, ‘nom de la lletra u’: La Laia fa unes enes que semblen us.

vós

vos

Pronom fort: Parlen de vós. Pronom feble: Vestiu-vos. Déu vos guard!

al + infinitiu

  1. La nova gramàtica de l’iec (29.2.5.a) atén plenament la possibilitat del valor causal («derivat del valor de seqüenciació temporal») d’esta construcció, com ara en l’oració «Al vore que no veníeu, vam començar a preocupar-mos». Tal com reconeix l’institut, «aquest valor causal s’ha generalitzat especialment en els parlars que no conserven la distinció tradicional entres les construccions amb en i amb al».
    No sembla que l’iec haja previst cap limitació a l’ús «exclusivament amb valor causal», prevenció que sí que fea l’avl, com podeu llegir més avall en el cas de l’oració «Al ser tan tard, se n’anaren sense veure com acabà la funció». En canvi, l’iec, amplia els valors de la construcció a la condicionalitat en la indicació següent (31.4.2.1.f):

    A partir del valor de seqüenciació temporal d’aquestes construccions, es pot arribar a inferir una relació de causalitat (En arribar el bon temps, les platges es comencen a omplir de banyistes ‘sempre que arriba el bon temps, com que arriba el bon temps’), o de condicionalitat, especialment quan indica una situació habitual (En dir les veritats, es perden les amistats ‘quan dius les veritats, si dius les veritats, dient les veritats’).

  2. La gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (consulta: 20.10.2016) havia donat abans les indicacions següents:

    26.3.1.3. La construcció «en o al + infinitiu»
    Les construccions «al + infinitiu» o «en + infinitiu» tenen un valor temporal equivalent a les oracions introduïdes per quan, i assenyalen simultaneïtat o anterioritat immediata respecte a la situació designada en l’oració principal:

    Al passar per la plaça ens va saludar. (‘Quan passava per la plaça’)
    En tindre son es gita. (‘Quan té son’)
    En eixir tanca la porta. (‘Una vegada isques, tanca la porta’)

    Observació: És infundada la prevenció que alguns gramàtics han mostrat sobre la genuïnitat de la construcció «al + infinitiu». Es tracta d’una construcció pròpia de la llengua de totes les èpoques i ha estat acceptada per bons gramàtics. En els següents exemples del Tirant lo Blanch es poden comprovar el matís de simultaneïtat i el valor duratiu de la construcció:

    «e posà’s en la çinta un petit coltell ben esmolat per ço que si havia a taillar alguna corda que u pogués fer; e posà’l-se de part de tras, que al nadar no l’enujàs.»
    «Al passar apagà la lum, pres al conestable per la mà, més-se primera, e Tirant seguí al conestable. E axí trobaren la porta de la cambra hon era la princessa, la qual stava sola sperant-los.»
    «E aplegant lo rey Scariano a una ribera, al passar perdé molta gent.»

    D’acord amb l’ús més general, en valencià es poden establir les distincions següents:
    a) La construcció amb al sol tindre un valor duratiu i sol indicar que la situació expressada per l’oració principal es produïx en algun moment dins de l’interval temporal en què té lloc l’acció expressada per l’oració d’infinitiu. Així, en l’exemple anterior Al passar per la plaça ens va saludar, s’indica que l’acció de saludar es va produir mentres el subjecte passava per la plaça. És per això que al passar es pot parafrasejar per mentres passava.
    b) La construcció amb en, en canvi, té un valor puntual i indica que la situació designada per l’oració d’infinitiu és immediatament anterior a la designada per l’oració principal o es repetix de manera habitual immediatament abans de la designada en l’oració principal:

    En fer-se de dia anirem a l’hort. (‘es fa de dia i tot seguit anem a l’hort’)
    En arribar el pare, avisa’m. (‘primer ha d’arribar el pare i tot seguit m’has d’avisar’)
    El mes passat, en bufar el vent plovia. (‘primer bufava el vent i tot seguit plovia’)

    Pel fet d’indicar anterioritat immediata, l’oració amb en pot assolir un cert matís causal, ja que les causes són prèvies a les conseqüències que se’n deriven:

    En tindre son es gita. (‘perquè té són’)
    En dir les veritats, es perden les amistats. (‘perquè es diuen les veritats’).

    Notem que en les oracions anteriors, la idea de causalitat s’associa a la d’anterioritat. No són genuïns ni adequats els casos en què la construcció amb en o amb al s’usa exclusivament amb un valor causal. No és, per tant, acceptable una frase com Al ser tan tard, se n’anaren sense veure com acabà la funció, que cal expressar amb una construcció causal, com ara Com que era tan tard, se n’anaren sense veure com acabà la funció.

  3. A més de tot això, Ramon Gimeno també aporta unes quantes notes més sobre la qüestió en el bloc Lletres i Tics (consulta: 20.10.2016).
  4. BADIA, pàgina 212, epígraf 113.IV.3:

    Les preposicions a i en davant l’infinitiu temporal. Quan aquest infinitiu equival a una oració subordinada adverbial (generalment de temps, però també de causa, i d’altres, encara), tant pot ésser introduït per a (a + art. el = al) com per en. Només les separa una diferència de registre.

    Pàgina 670, epígraf 247.IV.6:

    b) Quan l’infinitiu equival a una oració correlativa temporal, hi ha la possibilitat de dues construccions: que l’infinitiu sigui introduït per la prep. a + article o que ho sigui per la prep. en. La primera és pràcticament universal en el llenguatge corrent, mentre que la segona pertany al N1, i avui guanya terreny en la llengua escrita.» Exemples: «al conéixer la notícia, tothom va sortir al carrer / N1 en conéixer la notícia, tothom va sortir al carrer.

  5. A banda d’això, la gramàtica de Fabra del 1956 només indica (epígraf 95, nota **) que tenen el mateix valor en + inf. que al+ inf.: «Però, avui, aquesta construcció és més aviat evitada.» És a dir, res a dir sobre la suposada incorrecció. Més encara, en la gramàtica del 1918 (edició de 1933, epígraf 126; consulta: 20.10.2016) dóna les dos opcions com a «possibles»:

    En canvi, quan un infinitiu forma part d’una determinació circumstancial, amb el valor d’un gerundi, de les dues construccions llavors possibles, que són la introducció de l’infinitiu mitjançant la preposició a seguida de l’article definit (Ex.: A lentrar jo, tots s’alçaren) i la introducció de l’infinitiu mitjançant la sola preposició en (Ex.: En entrar jo, tots s’alçaren), és d’aconsellar que els escriptors es decantin decididament a favor de la segona.

    No hi trobem, doncs, cap qualificació d’incorrecció.

  6. Enric Valor, indicava en el Curs mitjà de gramàtica catalana, tema 77, epígraf 218:

    Quan l’infinitiu té valor adverbial temporal, va precedit de la preposició a i l’article definit (al o a l’), si es refereix al passat: A l’arribar va veure que tots se n’anaven. Si es refereix al futur, és preceptiu l’ús de la preposició en(5): En tornar el pare, dinarem.

    Nota número 5:

    Com s’ha fet des dels primers temps de l’idioma i com es practica regularment a tot el País Valencià. Modernament, la llengua literària usa quasi exclusivament en en tots dos casos (pretèrit i futur), amb la qual cosa es perd un matís molt genuí.

  7. Més o menys en el mateix sentit es pronuncia Sanchis Guarner en la Gramàtica valenciana (1950), epígraf 343:

    Per a introduir una determinació circumstancial de temps representada amb un verb en infinitiu, equivalent a una gerundi, convé emprar amb preferència la preposició en […] L’ús de la preposició a seguida de l’article definit (al, a l’) és admissible, però només quan tal determinació circumstancial de temps equival a un pretèrit perfet d’indicatiu; exemple: Al caure escales avall, em vaig fer mal (= quan caiguí).

degut a

  1. Locució prepositiva recollida en el gd62 (2000): ‘a causa de’. Tot seguit, uns quants casos d’ús d’esta locució en diferents autors i obres:
    • «Durant aquesta tasca sembla que sorgeix la idea d’escriure la novel·la i, ben possiblement, degut a aquella replega […]» (Vicent Escrivà, «Obra literària» dins de Paraula de la terra. Escrits seleccionats d’Enric Valor).
    • «[…] i això degut al seu temperament malenconiós, depressiu i més aïnes dolç.» (Enric Valor, citat per Vicent Salvador i Heicke van Lawick en Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor)
    • «[…] que després havia de ser bandejat per Neró […], juntament amb filòsoif Musoni Rufus, degut a la influència que exercien sobre la joventut.» (Miquel Dolç, Sàtires de Persi Flac)
    • «El P. Bertran no té cap més hora lliure, degut a les seves obligacions acadèmiques» (Joan Fuster, nota manuscrita citada en Cartes de Carles Riba: 1956-1959, edició de Carles-Jordi Guardiola)
    • «Que es produïx (un moviment) en les plantes degut a un augment de turgència.» (Diccionari normatiu valencià de l’avl, s. v. auxotònic -ca; consulta: 14.01.2016)
  2. La nova giec (19.9.3.3c), finalment, accepta incloure la locució causal:

    L’ús més freqüent en masculí singular ha acabat convertint-lo en una locució causal que selecciona un sintagma nominal (S’ha hagut de suspendre el partit degut a les inundacions) o una oració encapçalada per el fet (Degut al fet que no hi havia aigua a les dutxes, hem deixat la competició per a la setmana entrant).

  3. El dddc (2000) i altres obres la marcaven com a incorrecta. Indicaven que l’expressió era correcta «quan degut té funció de participi, intercanviable per deguda, deguts, degudes».
  4. Exemples d’usos correctes, amb demostració de l’ús del participi en este context, previs a l’admissió de la locució prepositiva en el gd62:
      1. (GDLC) anomaló m. fís. atòm. Nucli atòmic de comportament anormal degut al fet de tenir unes dimensions superiors a les que li correspondrien si s’atenguera el nombre de nucleons que el formen.
      2. (GDLC) papil·ledema m. PAT. Tumefacció no inflamatòria de la papil·la òptica deguda a un augment de la pressió intracranial i a l’obstrucció del fluix venós orbital.
      3. (GDLC) parahemofília f. PAT. Malaltia caracteritzada per hemorràgies degudes a un dèficit congènit del factor V de la coagulació.
      4. (GDLC) pletismògraf m. diagn. Aparell destinat a inscriure els canvis de volum dels òrgans i dels membres, deguts a la repleció sanguínia de les artèries i dels capil·lars.
      5. (GDLC) polioencefalitis f. pat. Malaltia infantil, aguda, quasi sempre mortal, deguda a les lesions dels nuclis grisos de l’encèfal produïdes pels virus de la poliomielitis.
      6. (GDLC) radiculàlgia f. pat. Dolor degut a una lesió d’una arrel nerviosa i localitzat en el territori sensitiu innervat per aquesta arrel.
      7. (GDLC) termonàstia f. bot. Nàstia deguda a les variacions de la temperatura ambiental.
    Agraïxc a Joan Mascarell les matisacions que m’ha fet sobre la redacció anterior de la fitxa. (Migjorn-2005)