ull gandul

Ambliopia
L’ull gandul no transmet la informació al cervell.

La denominació ull gandul és una forma col·loquial de denominar l’ull ambliop o l’ambliopia. Les obres especialitzades no recullen la forma ull gandul, i no sembla que forme part del vocabulari popular,  però és una denominació que podem documentar en diverses traduccions al valencià-català i en el llibre Història d’uns ulls de Xavier Nicolau i Bargalló (2006).

Termes comuns en altres llengües:

  • de: faules Auge
  • en: lazy eye
  • es: ojo vago, ojo perezoso
  • eu: begi alferra
  • fr: œil paresseux
  • it: occhio pigro
  • pt: olho vago, olho preguiçoso

El Termcat ha pres en consideració només les denominacions més formals:

ca ambliopia, n f
ca ceguetat funcional, n f sin. compl.
es ambliopía
es ceguera funcional
en amblyopia
en functional blindness

Oftalmologia > Semiologia
Definició
Defecte visual consistent en la disminució de l’agudesa visual, que no és atribuïble a una causa orgànica.

el dia següent

El dddc considerava l’any 2000 que l’expressió el dia següent era incorrecta:

*dia següent (el) L’endemà

Tanmateix, el dddc no explicava per què ni quan era incorrecta. Lacreu (2000) també mostra prevenció davant esta construcció:

«Les expressions *al dia següent o *el dia després són calcs literals de les construccions castellanes corresponents. L’adverbi l’endemà n’és un equivalent genuí. També hi ha la variant dialectal el sendemà

I el llb indicava en el mateix sentit (s. v. l’endemà):

«Significa ‘el dia següent al dia de què parlem’. No són genuïnes les formes el dia després ni el dia següent

El gdlc (consulta: 2005; 19.10.2023) recull la construcció amb normalitat:

següent adj Que segueix, que ve darrere d’un altre. La pàgina següent. El dia següent.

El gdlc usa la construcció en la definició, però oferix un exemple d’ús massa breu que no mostra el context en què es pot introduir eixa expressió. Podem observar que el gd62 no conté els mateixos exemples per a definir la mateixa paraula:

següent […] L’any següent. Que passi el següent.

En el dcvb observem que també usa la construcció en la definició (s. v. endemà):

L’endemà o Lo endemà: el dia següent.

En este cas es podria tractar d’una definició poc aconseguida, atés que gdlc i gd62 es veuen obligats a definir la paraula endemà amb més precisió: «Dia que segueix immediatament aquell del qual es parla» (gd62), ja que, al cap i a la fi, «el dia següent» no és necessàriament l’endemà, tal com exposava Albert Jané i Riera («La proximitat», 01.07.1977):

El dia següent no ha d’ésser, necessàriament, l’endemà —pot ésser el dia següent d’una sèrie de dies no consecutius—; però si realment es tracta de l’endemà aquesta expressió és, en general, sens dubte preferible.

La forma usual per a denominar eixe concepte és endemà (i sendemà, tal com indiquen les obres normatives de referència). L’expressió el dia següent és imprecisa, ja que podem usar el dia següent o el següent dia per a indicar un dia posterior d’algun fet o d’alguna activitat. Així, la frase: «el següent dia va ser l’endemà», que mostra la no-identitat conceptual entre els dos elements temporals. Sembla, més aviat, que la construcció el següent dia és hiperònima de la paraula endemà. Podem contrastar eixe ús amb l’expressió el pròxim dia, que serviria per fer una previsió.

En resum, sembla poc recomanable l’ús (habitual en espanyol) de l’expressió el dia següent si el que es vol expressar és «l’endemà», fórmula ben general i usual en el català d’arreu (amb diverses variants), però convé saber com traure-li profit a la varietat, tal com explica Albert Pla Nualart («L’endemà, el dia següent i el dia després», 28.04.2011):

Sóc partidari de no renunciar al que fa servei. Per mi el dia següent i el dia després són dues locucions ben formades que podem usar si per raons d’estil o sentit trobem que en un cert context ens van millor que l’endemà.

Al sandemà de la vespra

En eixe sentit utilitari, una expressió usual per a indicar incertesa o per a mirar de no comprometre’s temporalment és «al sandemà de la vespra». Un exemple d’ús en la xarxa (15.10.2022; consulta: 19.10.2023):

Els valencians també gastem “al sendemà de la vespra” per a evadir una resposta:
—Pare, quan em compraràs la Playstation?
—Al sendemà de la vespra. (=el dia posterior al dia anterior, però no et dic quan, és a dir: mai)

És una expressió amb la mateixa utilitat que «a l’any del batre» (que els usuaris saben que es completa amb: «si no este, l’atre»).

Debat en la llista Migjorn (2005)

Sobre el tema hi va haver un debat interessant en la llista Migjorn (agost 2005) que va concloure, a trets generals, de manera semblant al que s’expressa en les obres esmentades, amb alguna discrepància fonamentada en el fet que el dia següent no és directament incorrecte, sinó que també té el seu àmbit d’ús —que no ha de substituir en cap cas, però, el de la paraula endemà—. Aixina, els collistaires han trobat a faltar en les obres normatives una descripció dels contextos en què pot ser necessari usar el dia següent, per exemple, com assenyalava Jordi Minguell: «el dia precedent i el següent a Nadal» (equivalent de: «el dia anterior a Nadal i l’endemà de Nadal»).

fer l’ou

L’expressió fer l’ou no apareix en els diccionaris generals, però sí que l’ha arreplegada Víctor Pàmies en la Paremiologia Catalana Comparada Digital amb diferents significats, com ara:

  • pondre (en el cas de les aus, generalment referit a les gallines)
  • defecar
  • fer la pinya (‘ajuntar les puntes dels cinc dits d’una mà’)
  • morir-se

Cal dir que pondre col·loquialment també significa ‘defecar’, accepció que apareix en l’Enciclopèdia moderna catalana de Joseph Fiter (1913):

Fer l'ou
Fer l’ou en l’Enciclopèdia moderna catalana (1913).

Fer l’ou a la borsa de Barcelona

Segons Francesc Cabana i Vancells (Avui, 30.01.2005; informació de Pere Saumell – Migjorn):

Ja sé que és una expressió no coneguda. No figura ni tan sols a la Gran Enciclopèdia Catalana. M’haig d’explicar, abans que res. Fer l’ou i fer les paus eren dues expressions molt utilitzades a la Borsa de Barcelona quan hi vaig treballar, fa prop de cinquanta anys. Una —fer les paus— és una expressió relativament corrent, que s’aplica quan vols fer referència al fet que esperes compensar unes pèrdues amb uns guanys. L’altra —fer l’ou— formava part del llenguatge borsari creat a l’Associació del Mercat de Valors —la borsa privada barcelonina abans de la guerra, liquidada pel general Franco tan aviat com va instaurar la seva dictadura—. No tinc ni idea de la seva procedència, però sí del significat.

Fer l’ou volia dir consolidar voluntàriament unes pèrdues en una operació de borsa, desfent la iniciada, per evitar que les pèrdues poguessin ser més grans. Amb el franquisme, quan només es podia jugar a borsa a l’alça, es presentava la conveniència de fer l’ou quan s’havien comprat uns títols amb l’esperança que la seva cotització pujaria i s’havia produït exactament el contrari. Fer l’ou volia dir vendre els títols amb pèrdua i donar l’operació per acabada. L’alternativa era no vendre, confiant que la situació es redreçaria i al capdavall es farien les paus.

Els borsistes prudents i els que a la llarga acabaven guanyant diners eren els capaços de fer l’ou, que suposava acceptar que s’havien equivocat i comptabilitzar unes pèrdues de seguida. La gràcia estava a fer l’ou ràpidament, tan aviat com es veia que l’evolució del preu del títol no era la que s’esperava, de manera que la pèrdua fos perfectament assumible. Però costa molt de fer l’ou i només alguns dels que jugaven a la borsa eren capaços de fer-lo. La majoria no volia admetre que s’havia equivocat en les seves previsions i esperava a veure si podia fer les paus amb la recuperació de les cotitzacions. Alguna vegada l’encertaven, és clar, i feien realment les paus i potser fins i tot guanyaven diners. Aleshores posaven en evidència el que havia fet l’ou, com una prova de qui l’havia encertat i qui s’havia equivocat. Però el que havia fet l’ou ja ni recordava aquella operació, perquè mentrestant n’havia fet d’altres. Sovint no era possible fer les paus: el preu del valor anava baixant i baixant fins que la pèrdua era insuportable. Abans i després de la Guerra Civil hi va haver més d’un suïcidi d’espavilats borsistes que havien volgut fer les paus i s’havien trobat arruïnats.

L’experiència borsària es pot aplicar a la vida empresarial de cada dia. Un dels principis bàsics d’un bon empresari és el d’acceptar el risc i la possibilitat d’equivocar-se. No conec cap gran empresari català dels darrers cinquanta anys que no s’hagi equivocat una vegada o més. Molts d’ells —vius o morts— han passat per l’experiència d’una suspensió de pagaments o concurs de creditors, com es diu ara. Equivocar-se no és cap vergonya i perdre diners tampoc. El que distingeix un gran empresari d’un que no ho és és que el primer s’adona aviat del seu error i fa l’ou, mentre que l’altre s’entossudeix i continua creient que la seva aposta era l’encertada, fins a convertir unes pèrdues assumibles en unes pèrdues que no ho són.

La màxima intel·ligència és incompatible amb l’orgull. Per als cristians, l’orgull és el pecat més greu. D’aquí que siguin els orgullosos —aquells que es consideren superiors als altres— els qui no saben fer l’ou ni saben retirar-se a temps. L’orgull els impedeix acceptar l’error, que a vegades no és estrictament seu, sinó de la conjuntura, d’un marc econòmic determinat o d’un mercat dirigit. […]

d’entrepà

L’expressió d’entrepà pot ser una opció a tindre en compte a l’hora de denominar eixos àpats informals amb entrepans i carmanyoles. El dnv (consulta: 03.03.2023) no li ha donat entrada i ha triat altres opcions (s. v. sopar, dinar):

sopar de pa i porta (o de cabasset, o de coixinereta) m. Sopar en què cadascú s’emporta el seu menjar, que generalment consistix en un entrepà.

La Consulteca del Termcat sí que ha arreplegat (consulta: 03.03.2023) més opcions:

ca sopar d’entrepà, n m
ca sopar de cabasset, n m
ca sopar de carmanyola, n m
ca sopar de faixa, n m
ca sopar de germanor, n m
ca sopar de pa en butxaca, n m
ca sopar de pa i porta, n m
ca sopar de recapte, n m
ca sopar de rua, n m
es cena de sobaquillo, n f
Menjar informal. Aperitius. Per picar, Antropologia > Antropologia social i cultural

Definició
Sopar informal, habitualment de moltes persones, en què els comensals porten ells mateixos els entrepans o les carmanyoles amb el menjar.

Com hem vist, hi ha alternatives a d’entrepà possiblement més difoses. N’arrepleguem unes quantes tot seguit (aparegudes en Zèfir, 2001-2007; mantenim la localització esmentada pels collistaires):

sopar de pa i porta (Castelló de la Plana), sopar de rua (Castelló de la Plana), sopar de pa en butxaca (Mallorca), sopar de germanor (València, Xodos), sopar de cabasset (comarques del migjorn), sopar de faixa (València), sopar de cantell (Camp de Morvedre), sopar de carmanyola (Barcelona), sopar de pa i taleca (Calvià), sopar de baix braç, sopar de pataqueta, sopar de pa i puny, sopar de pa i companatge (Eivissa), sopar de pa i senalla (Menorca), sopar de sarnatxo, sopar de cabasset.

A més, sembla que per l’Horta Nord hi ha (26.10.2012) la variant «sopar faixat» i en la Ribera (Alginet) usen «sopar de pa en puny», ús que s’ha estés a altres localitats (Alzira, Xeresa).


En castellà, l’expressió «de sobaquillo» apareix en el drae (consulta: 03.03.2023):

1. loc. adv. Dicho de lanzar piedras: Por debajo del brazo izquierdo apartado del cuerpo.

Tenint en compte que la forma castellana s’ha introduït també en el joc de la pilota, podem fins i tot pensar que les formes valencianes, el colp de bragueta o de butxaca, pot ser que tinguen relació amb alguna de les denominacions del sopar d’entrepà i amb la denominació castellana que coneixem, que sembla que només es localitza al País Valencià (i és possible que a l’Aragó).

El Diccionario de la lengua española d’Espasa-Calpe (2005; WordReference, 11.01.2007) sí que recull l’accepció (amb la indicació que és col·loquial):

3. loc. adj. col. [Comida] multitudinaria en que cada uno de los asistentes lleva su bocadillo, pagándose a escote los aperitivos, las ensaladas, las bebidas, los postres, etc.: montamos una cena de sobaquillo en su casa.

de minimis

Fa uns quants anys, Alícia Marqués (tècnica lingüística de la Generalitat Valenciana; 15.11.2010) em va avisar que el Cercaterm del Termcat tenia una proposta per a l’expressió de minimis:

ca  regla de minimis [de minimis: la], f
es  regla de minimis
fr  règle de minimis
en  de minimis rule
Regla que estableix una quantitat límit per sota de la qual la llei eximeix de certes taxes.

Posteriorment, eixa fitxa del Termcat ha canviat un poc de forma (consulta: 05.12.2022):

la de minimis, adj
ca de les minúcies, adj
ca intranscendent, adj
es intrascendente, adj

Locucions i expressions llatines de l’àmbit parlamentari
Definició
Significat literal: Insignificant.

En 1996 no vaig trobar en l’Eurodiccionari documentació per a la locució que apareixia en el text següent:

[96/A4723CTAS] «Las ayudas que se convocan por esta orden se ajustan a la norma de minimis según la cual las distintas ayudas concedidas a un mismo beneficiario por este concepto no podrán superar la cantidad de 100.000 ecus […] durante un período de tres años […]»; en català apareix també com a minimis.

En els servidors d’Internet de la Unió Europea no havia trobat cap document que continguera este terme (19.06.1997). Carme Colomer (tècnica lingüística de la conselleria d’Indústria) mos va dir que era un terme (norma) econòmic de la Unió Europea que indica que una ajuda no pot superar els 100.000 ecus en tres anys. Deu ser un terme format a partir del llatí. Mentre no s’adapte o s’incorpore en els diccionaris l’escriurem en cursiva. Tant en anglés com en francés sembla que l’utilitzen en redona. Possiblement és un sintagma llatí, atés que els anglesos utilitzen també aquesta forma amb la preposició. Cal esbrinar si és un llatinisme dels anglesos (probablement) o dels francesos.

Un poc més de documentació de l’època:

(Internet-Unió Europea) State aids: Ireland Commission authorises a production loans scheme offered by the Irish Film Board: «Le gouvernement irlandais avait notifié diverses mesures destinées à promouvoir l’industrie du film et de la télévision. La décision prise aujourd’hui, outre qu’elle autorise ce régime de prêts à la production, lève aussi la clause suspensive qui figurait dans la décision prise en 1994 par la Commission concernant le programme de développement industriel, et permet désormais aux Fonds structurels de participer au financement de ce régime, ainsi qu’au financement de prêts au développement assimilables à des aides de minimis, et d’actions de formation qui ne constituent pas des aides d’État.» / «which constitute so-called de minimis aid, and training support, which does not constitute State aid.»

Quant al llatí, vaig trobar en dexprlat els usos següents:

1798. De minimis granis fit magnus acervus: ‘amb petits grans es fa un gran muntó’.
1799. De minimis lex non curat: ‘la llei no es preocupa d’assumptes sense importància’. Principi jurídic.

ni més + adjectiu/adverbi

En el treball «Noves aportacions al dcvb recollides a Beneixama» de Francesc Gascon i Navarro (2002),  podem llegir que a Beneixama es produïx un ús amb valor intensificador de l’expressió «ni més». Sol usar-se d’una manera fixa segons l’esquema ni més + adjectiu/adverbi: «Li van donar vint duros i es va quedar ni més content» ‘molt content, contentíssim’. La poca documentació que hem localitzat intensifica valors positius (bé, content).

En podem documentar algunes mostres:

  • Rondalles populars valencianes: Antologia, catàleg i estudi dins la tradició del folklore universal, edició a cura de Rafael Beltran Llavador (2007): «El nan estava ni més content, i cantava esta cançó».
  • «Vocabulari de Crevillent (17)» (100% Crevillent, 23.12.2013): «Estava dormint ni més bé, i ma filla me va passà la ma per la cara, i me vaig pegà un despertugó que casi me muic.»
  • <em>Els frares del mas del Pontarró», rondalla contada per Ana María del Pilar Guillén Gil (de Biar; transcrita per Álvaro Ribera Díaz, 2019):  «Total, que al final va començar-se ahí a fer el soparet i va sopar ni més bé.»

baïl

El baïl és la denominació que rep l’escombrall a Beneixama (Alcoià). La paraula baïl ha tingut productivitat popular, ja que ha donat lloc a l’expressió «sec -ca com un baïl» o «ser/estar més sec -ca que un baïl», expressions que apareixen en el diccionari Tresor del valencià meridional.

Segons explica el company Francesc Gascó Navarro (missatge del 21.09.2022):

[El baïl] es gastava per a escombrar el forn una vegada se n’havia tret la brasa. Com que sempre quedava cendra, aquesta s’havia de llevar perquè no s’apegara al pa o a allò que s’hi coguera. El baïl es mullava en un poval ple d’aigua situat al terra, davant de la boca del forn, i s’anava utilitzant, llançant els draps banyats com si foren un fuet o com es llança la canya de pescar. Com que el forn estava molt calent, evaporava l’aigua del baïl i l’assecava, amb el consegüent perill que es cremara, per la qual cosa calia tornar-lo a banyar en el poval, a mesura que s’anava netejant el terra del forn.

La paraula deu estar emparentada amb el castellà badil, que en general correspon a la pala del foc (segons l’Atles lingüístic del domini català; mapa 320), encara que en l’enquesta feta a Beneixama per a l’elaboració de l’atles (número 183 del mapa: «paleta») pareix no van detectar esta forma ni van demanar per este instrument (no hi ha cap referència a escombrall).

efecte dissuasiu

Hi ha una expressió anglesa de l’àmbit del dret i la política, chilling effect, que es sol traduir «efecte (de) desànim», «efecte dissuasori», «efecte de desencoratjament», «efecte esgarrifós», «efecte intimidatori»… En valencià el Termcat mos ha enviat el comentari següent (03.12.2021) sobre la forma que considera més adequada:

Documentem diverses opcions de traducció de la forma anglesa però cap de fixada o més implantada en relació amb les altres.

Hem consultat diversos especialistes de l’àmbit del dret i la política. Consideren que les formes més adequades són efecte dissuasiu i efecte desànim (aquesta darrera sense la preposició de, de manera paral·lela a altres termes formats de la mateixa manera com ara efecte placebo, efecte badoc o efecte bumerang).

Podem documentar que la forma efecte dissuasiu és la més comuna i documentada durant l’últim terç del segle xx:

  • Ramir Reig Armero (Obrers i ciutadans, 1982): «La proposta va quedar en l’aire fins que, quan la situació començava a posar-se difícil, fou tornada a plantejar intervenint alesgores El Pueblo amb poderós efecte dissuasiu
  • Isidor Marí i Mayans («El llenguatge dels textos legals. Comentari de dos llibres», Revista de Llengua i Dret, 1983): «Malgrat això, pot convenir que una llei penal adopti la forma de prohibició per tenir un efecte dissuasiu

malany

  1. El dgfpastor i el dcvb recollien esta paraula (posteriorment també l’ha incorporada el dnv ):

    (dcvb)  ║ 1. m. Desgràcia; malanança. Que nunca li manca renyina y malany, Viudes donz. 10.
    ║ 2. m. Drap amb què es tapa la caixa de morts a l’església (Pego).
    ║ 3. interj., var. de mal haja. «Fuig d’aquí, tu, malany!» (Empordà). «Ni tu ni malany!» (Mall.). a) S’usa com a adjectiu, aplicat a persones o coses que es consideren dolentes. Es una flauta de canya | i un malany de rebequet, Rector de Vallfogona (ap. Aguiló Dicc.). «Ha passat un malany de ca i m’ha pres sa bereneta» (Men.). «Per un malany de dona he de passar tots aquests martiris!» (Men.).

  2. A la Vall (Valldigna, 2009) és habitual en l’expressió donar malany, construcció que ha donat lloc a un qualificatiu, donador -ra de malany. També hi ha llocs on l’expressió donar més faena que un porc solt és donar més malany que un porc solt. A més, Joan Ramon Borràs Hernandis (09.12.2009) mos aporta la possibilitat «fer malany»:

    A la Ribera (el meu poble és Albalat de la Ribera) també usem les expressions «donar malany» (amb el sentit de ‘donar faena’, ‘donar quefer’, ‘molestar’…) i «fer malany» (‘causar desgràcies, danys’; ‘fer malifetes’): La riuada ha fet molt de malany; Aquells xiquets sempre esran fent malany).

premsa groga

Denominació que rep la premsa sensacionalista. El terme és una traducció de l’anglés yellow press o yellow journalism. John  Simkin descriu l’origen del terme en Spartacus Educational (consulta: 2001; 02.11.2021):

In 1883 Joseph Pulitzer purchased New York World for $346,000. The newspaper was turned into a journal that concentrated on human-interest stories, scandal and sensational material. Pulitzer also promised to use the paper to “expose all fraud and sham, fight all public evils and abuses, and to battle for the people with earnest sincerity”. The newspaper was extremely popular, especially the cartoons of its main artist, Richard F. Outcault. In 1895 William Randolph Hearst purchased the the New York Journal, and using the similar approach adopted by Joseph Pulitzer, began to compete with the New York WorldPulitzer responded by producing a colour supplement. This included the Yellow Kid, a new cartoon character drawn by Richard F. Outcault. This cartoon became so popular that William Randolph Hearst, owner of the New York Journal, offered him a considerable amount of money to join his newspaper. Joseph Pulitzer now employed George Luks to produce the Yellow KidHearst also reduced the price of the New York World to one cent and including colour magazine sections. As a result of the importance of Outcault‘s Yellow Kid character in these events, this circulation war between the two newspapers became known as yellow journalism. The tactics used by the New York World and New York Journal increased circulation and influenced the content and style of newspapers in most of the USA’s major cities. Many aspects of yellow journalism, such as banner headlines, sensational stories, an emphasis on illustrations, and coloured supplements, became a permanent feature of popular newspapers in the United States and Europe during the 20th century.

El dnv (consulta: 02.11.2021) ha arreplegat el terme:

premsa
9.
premsa groga f. PERIOD. Premsa sensacionalista.