mos

El dnv ha incorporat l’accepció següent per a la paraula mos (consulta: 11.08.2017):

m. [col·loq.] Quantitat de diners que s’accepta com a suborn.

No sé si realment això és una accepció «col·loquial». Jo no l’havia sentida mai. El cas és que no em moc per eixos ambients on es comenten i fan eixos tractes. Coneixia la paraula castellana mordida per a referir-se eixes extorsions al ciutadà del carrer que duien a terme policies i altres funcionaris de baix nivell, cosa que sembla que era o és usual a Mèxic. El cas és que ha la paraula ha acabat arribant el castellà d’Espanya. Encara que ací no es dóna en el mateix àmbit que allà, es veu que als mitjans en castellà els ha fet gràcies referir-s’hi a determinats suborns com a «mordides», cosa que ha acabat arribant al llenguatge dels polítics.

Si la cosa va de mossegar, i posats a calcar, haguérem pogut tindre «mordudes» (de l’antic verb mordre), però es veu que no vam tirar per ahí. Ni per cap lloc. No he trobat de moment l’equivalent possible, més enllà del terme general suborn. En italià tenen les paraules pizzo, bustarella i altres. No sé si en francès galette servix per a això. La cosa és que en català tenim ara mos, i molts mitjans caldrà que el facen servir si volem que tinga un mínim de col·loquialitat, tal com pretén l’acadèmia.

acabar amb

Comentava Jordi Badia en l’article «Acabar amb la vida, acabar amb la mort» (consulta: 10.08.2017) les possibles alternatives més habituals per a esta construcció que, segons dia, «ha arrelat amb força en el llenguatge periodístic». A més, afegia que s’havia de considerar una construcció incorrecta, ja que no era «acceptada per cap gramàtica, ni vella ni nova.».

Tanmateix, avisaven fa uns anys el Llibre d’estil de l’Avui (1997) i el Diccionari d’ús dels verbs catalans (1999) que la construcció s’estava estenent i acceptant. Ara mateix, pel mateix camí, podem localitzar en els diccionaris unes accepcions del verb acabar que permeten construir-lo amb la preposició amb encapçalant el complement de règim verbal. La construcció té diferents significats, com indica el diec (s. v. acabar; consulta: 10.08.2017):

3 2 tr. Obtenir d’algú. Vaig acabar amb el director que em concediria l’augment de sou.
3 3 tr. Acordar 1 . Vam acabar amb l’Anna d’anar-hi amb cotxe.
També el dnv (s. v. acabar; consulta: 10.08.2017) recull l’accepció i l’exemple següents:
7. v. intr. [seguit de la preposició amb] Posar fi. El Govern pretén acabar amb el frau fiscal.
Sembla que el mateix diec acabarà plegant veles (s. v. juramentar-se): «Van juramentar-se a acabar amb els tirans.»

informar

  1. Els diccionaris indiquen que és un verb transitiu, però no solen indicar clarament quin és el complement directe i com es fa la substitució pronominal. L’entrada del dnv (accepció d’ús més general; consulta: 07.08.2017) és la següent:

    v. tr. Donar notícies o dades d’alguna cosa (a algú). No t’han informat bé.

    Es pot comprovar que eixa definició induïx a considerar que el verb és intransitiu, tant per l’ús pronominal de la forma «t’» com per l’aclariment amb preposició «(a algú)». Hauria estat més aclaridor definir-lo (seguint un poc el diec i el gdlc):

    v. tr. Posar algú al corrent de notícies o de dades. Senyora, em sembla que no l’han informada correctament de l’hora d’arribada del tren.

    Ja que en esta ocasió és possible, tant en la definició com en l’exemple podem utilitzar formes que guien en l’ús del verb definit. En eixe sentit, tenim l’exemple del Diccionari d’ús dels verbs catalans de Jordi Ginebra i Anna Montserrat:

    informar […] 2. informar [algú] (de / sobre algú o de / sobre una cosa) Posar al corrent. […] Cada dia heu d’informar els vostres superiors de les persones que han soŀlicitat revisions (o bé sobre les persones que han soŀlicitat revisions).

  2. En castellà, el drae dóna l’accepció següent:

    tr. Completar una persona u organismo un documento con un informe de su competencia.

    La construcció equivalent en català per a esta accepció seria emetre un informe.

acabar per + infinitiu

  1. Segons podem llegir en la gcc (23.3.4):

    La perífrasi acabar per + infinitiu, que s’empra a vegades amb el mateix sentit [que acabar + gerundi], no és considerada genuïna per alguns diccionaris i manuals (p. ex., el Manual d’estil del 9 Nou) mentre que ho és per a d’altres (vg. Ruaix 1996)

    Cal dir que la nova versió del Manual de redacció i estil (2008) d’Eusebi Coromina continuava mantenint la consideració d’incorrecció. Tanmateix, el gdlc [en línia] inclou l’accepció següent (consulta: 18.02.2010):

    7 acabar per [ seguit d’infinitiu ] Arribar finalment a fer una cosa. Si insisteixes una mica més, acabarà per confessar el que va fer.

    De fet, podem localitzar eixa accepció en un exemple (s. v. desorientar; consulta: 02.06.2017) que es manté en el diccionari des de l’edició de 1982 i que és copiat del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra (1932):

    Les tortuositats del camí van acabar per desorientar-los.

  2. Finalment, la giec introduïx està perífrasi en la normativa (24.5.8.2.c):

    La perífrasi «acabar per + infinitiu» expressa també la culminació d’una situació, però en aquest cas produïda per una insistència: Després de demanar-li-ho moltes vegades, van acabar per cedir a la seva petició; Les tortuositats del camí van acabar per desorientar-los.

integralitat

  1. Substantiu femení que podríem definir ‘qualitat d’integral’. No apareix en els diccionaris habituals, tot i que em sembla que el podem documentar en el segle xvii (no puc concretar la referència que apareix en Google Llibres: 02.06.2017). Sí que és recollit pel Diccionari descriptiu de la llengua catalana de l’iec (consulta: 02.06.2017) que el fa equivalent d’integritat o de totalitat.
  2. Els equivalents estan ben assentats en altres llengües. En castellà, el drae recull integralidad ‘cualidad de integral’. En francès hi ha intégralité ‘état de quelque chose qui est entier, complet‘. En italià, integralità ‘interezza, totalità; qualità degli alimenti integrali’.

xivato -ta

  1. La paraula castellana chivato -ta té diverses accepcions. En el dcvb (consulta: 31.05.2017) apareix adaptada només en masculí amb la forma xivato:

    xivato Acusador, espió (en l’argot dels malfactors); cast. chivato.

  2. Eixa adaptació no ha estat incorporada encara en la majoria dels diccionaris, però sí (amb la família completa del concepte) en el gd62:

    xivato, xivata m i f fam Delator, delatora.
    xivatar v tr i pron fam Xivar.
    xivar v tr i pron fam Delatar.
    xivatada f Acció de xivar-se.

  3. A més, podem localitzar més sinònims en el dnv (consulta: 31.05.2017), que remeten a delator -ra, com ara:
  4. A més dels intents d’adaptació i dels sinònims anteriors (i altres: també hi ha xivatasso), podem documentar, per a una accepció diferent, el cas de boquimoll recollit per Joaquim Martí Mestre en el Diccionari històric del valencià col·loquial: segles XVII, XVIII i XIX:

2 m. ‘persona indiscreta, que diu fàcilment allò que caldria callar’. […] Amb un sentit semblant fluix de boca ‘indiscret’ (Raspall, Martí, 1994: 131). En aragonés bocatoba id. (Pardo Asso, 1938: 57; Andolz, 1977: 43); en castellà boquiblando ‘que habla más de lo que debería’, boquiflojo ‘chivato’ (Luque et al., 2000: 70).

contrafactual

  1. Els diccionaris inclouen l’adjectiu contrafactual. L’ús  del terme ha ultrapassat els límits de la lingüística o la filologia i apareix utilitzat en altres camps com ara la narrativa o el periodisme. Segurament per això el dnv (consulta: 30.05.2017) li dóna una entrada sense restricció temàtica, tot i que amb una definició poc acurada:

    adj. Que designa situacions irreals.Història contrafactual.

  2. En castellà, on no apareix encara en els diccionaris habituals, es fa servir quasi tant contrafactual com contrafáctico -ca. En anglés, counterfactual (Merriam-Webster: 31.05.21017). En francés, on tampoc no apareix en els diccionaris, utilitzen contrafactuel -elle. En italià, on l’han definit amb més cura i extensió, tenen controfattuale (Garzanti lingüística: 31.05.2017):

    in logica e filosofia della scienza, si dice di asserzione condizionale in cui l’antecedente al congiuntivo presuppone la falsità del suo contenuto in quanto contrario alla realtà dei fatti | ipotizzato e concepito come possibile, ma non realizzatosi: situazione, evento controfattuale

topetia

  1. El dnv (consulta: 25.05.2017) recull esta paraula (que ja apareixia en el dval):

    1. f. Antipatia. Els dos germans sempre s’han tingut topetia.
    2. f. Rivalitat o competició entre dos persones. Eixos dos artistes sempre han anat de topetia.

    També apareixia en el dcvb (consulta: 25.05.2017):

    topetia f. (vulgarisme) || 1. Antipatia, tírria (val.); cast. ojeriza, antipatía. «Quina topetia es tenen eixos germans!» || 2. Desavinença, discussió aspra (Empordà, Lluçanès, Plana de Vic); cast. desavenencia, cuestión, dimes y diretes. Aquesta dèria… el portà a més d’una topatia amb els patrons del Masnou, Ruyra Pinya, ii, 8. || 3. Porfídia, entestament (val.); cast. porfía. «Açò ho fas per topetia».
    Fon.: tupətíə (or.); topetía (val.).
    Etim.: de antipatia, deformat vulgarment per influència de topar.

  2. A més, el dcvb recull la variant tipitia (consulta: 25.05.2017):

    tipitia f., vulgarisme, per antipatia (Tortosa, Cast.). Les rivalitats gremials mantenien encesa… la llàntia de les “tipities” entre mariners i pescadors, Moreira Folkl. 412.

    Quant a esta segona forma, reig2 diu que el sentiment de tipitia empeny els individus «a realitzar certs actes per tal de molestar els rivals i/o demostrar-los la seua superioritat». En este sentit, reig2 no recull la sinonímia amb topetia, però aporta un possible sinònim, picapunt, tot i que per al dcvb és un sentiment i per a dgfpastor, gdlcgd62 no és un sentiment sinó un motiu; segons el gdlc (s. v. picapunt; consulta: 25.05.2017):

    m Motiu de renyina, d’entossudiment, en què juga primordialment l’amor propi. Han renyit per un picapunt.

  3. El pdl-iec (consulta: 2006) recollia dos casos de tipitia:
    […] i éstos nada menos que se remonten a les primeres quimeres o tipitíes que se prengueren sogres i gèndres per un lléva m allá una palla… […] (Pensat y Fet, $$19, València, 1925.)[…] Paco el tracta pichor que a tots els demés trevalladors. No sap per qué pero li té tipitia. […] (¿Quin’ hora es… Peret?…, Eduard Buil Navarro, 1931)

  4. El diputat Botella i Vicent (Grup Esquerra Unida-Els Verds-Esquerra Valenciana: Entesa) usa esta paraula (diu «tipities») en una sessió del ple de les Corts valencianes (maig del 2006).

deisi

  1. Segons el gdlc en línia (consulta: juny 2009):

    f art Tema iconogràfic que representa un grup de dos suplicants, generalment la Mare de Déu i sant Joan Baptista, i al mig el Crist en majestat.

  2. Abans, en les versions en paper, escrivien dèisi en el gdlc, diec i dval, forma que no lligava amb les normes ortogràfiques, menys encara si segons el gdlc s’havia de pronunciar [‘dεjzi].