punt i coma

  1. El signe de puntuació denominat «punt i coma» (;) és també un compost sintagmàtic (del tipus [N Conj N]). La nova giec (6.5.4.a) dóna la indicació següent:
    […] punt i coma, […] malgrat tenir forma coordinada, fa el plural punts i coma, amb la marca de plural només en el primer element.

  2. Anteriorment, segons la gramàtica que tenien en elaboració (des de fea anys i panys) en l’iec, havia de fer el plural «punts i comes» (la gramàtica de l’avl no en diu res, del plural d’estos composts). Una consulta en Zèfir (04.02.2015) mos va permetre esbrinar que els tècnics no estaven en general convençuts que això fóra aixina. Per exemple, segons raonava Meritxell Freixas:

    Podem notar que, tot i ser un compost sintagmàtic coordinant (N Conj N), en els quals es flexionen els dos noms, moltes vegades hom el considera un compost sintagmàtic subordinant (en què té més pes un dels components, en aquest cas «punt», i només es flexiona el primer element), consideració que es pot veure en l’ús que en fan universitats, editorials, diaris…

    La proposta alternativa era, per tant, «punts i coma» (i deixarem de banda altres possibilitats: «els punt i coma»; o «els punticomes», que demanaria crear punticoma*). El plural «punts i coma» és la forma que fan servir, per exemple, el Llibre d’estil de la Diputació de Girona o el mateix Termcat (Terminologia i fraseologia dels productes informàtics; veg.):

    es poden utilitzar comes, punts i coma o altres caràcters com a delimitadors de camp entre les cel·les

    • es poden utilitzar comes, punts i coma o altres caràcters com a delimitadors de camp entre les cel·les
    • en commas, semicolons, or other characters can be used as the field delimiters between the cells

tot -ta + topònim

  1. Segons podem observar en el gdlc (s. v. tot):

    1 2 [invariable en forma masculina davant un nom de ciutat, país, etc., no precedit d’article] Enter. He corregut tot Barcelona.

    Cal tindre en compte, però, el que diu la gnv (§ 19.2.1):

    Amb una funció definida, també pot modificar un pronom personal (tota tu, tots nosaltres) o un topònim, igual com el partitiu mig (Es va recórrer tota València en quatre hores, Mig Castelló acudí a l’acte d’homenatge).

    I, per tant, podem trobar en el Diccionari valencià normatiu de l’avl (s. v. tot -ta; consulta: 02.02.2016):

    1. adj. [davant de topònim o davant d’un substantiu en singular precedit d’article definit o de demostratiu] Sencer. Ha viatjat per tota València. Ha fet tot el treball en una hora.

  2. En la revista Llengua i Ús (núm. 12) trobem:

    a) Davant topònim en singular amb article → tot concorda: tot el Vendrell, tota la Pobla de Segur.
    b
    ) Davant topònims catalans en plural amb article → tot invariable: tot els Omellons / tot Omellons; tot les Masies / tot Masies. La tendència predominant és elidir l’article tant en b com en c.
    c) No catalans adaptats en plural amb article → tot invariable: tot els Estats Units / tot Estats Units; tot les Filipines / tot Filipines.
    d) Es manté l’article davant els no adaptats → tot invariable: tot Los Angeles.

  3. En la gcc (S 5.2.2.2 i 7.2.5.2.g):

    1. Quan el topònim no porta article, tot acostuma a usar-se invariable en forma masculina singular: tot Catalunya.
    2. Quan el topònim porta article singular, tot concorda en gènere: tota la Catalunya Vella, tot l’Alfàs del Pi.
    3. Quan el topònim porta article en plural, és preferible evitar la construcció o mantenir el quantificador en singular, i en este cas alguns parlants elidixen l’article: tota la població de les Planes d’Hostoles, tot Planes d’Hostoles, tota Planes d’Hostoles, tota les Planes d’Hostoles*.


    (* Segons LliÚs hauria de ser: tot les Planes d’Hostoles).

  4. En el manual lacreu (ed. 2000, pàg. 161, nota 2), l’autor assenyala: «De totes maneres, cal ressenyar que alguns lingüistes sí que fan concordar el mot tot amb el topònim que precedeix»; i inclou dos exemples de Coromines (El que s’ha de saber de la llengua catalana: «és típic de tota Espanya») i Sanchis Guarner (Els pobles valencians parlen els uns dels altres: «es difongué per tota Espanya»).En eixe sentit, si fem una mica de cerca podrem trobar que fan concordar l’adjectiu amb el topònim autors com Antoni Griera, Milà i Fontanals, Rubió i Balaguer, Àngel Guimerà, Llibre dels reis (segle xiii), Víctor Balaguer, Ramon Muntaner, Antoni M. Alcover, Llibre dels feits de Jaume I, Joan Veny i molts altres.Quant a l’ús antic —a més de les referència assenyalades abans—, Joaquim Martí Mestre assenyala l’ús general de la concordança en El Llibre de les Antiquitats de la seu de València (veg.):

    Davant de topònims: «tota València» (18, 6; 26, 3; etc.), «tota Gandia» (27,4).

  5. No he trobat que la proposta de la invariabilitat aparega en la gramàtica de Fabra del 1918; en la de 1956 només hi he trobat una indicació que no aclarix la qüestió:
    […] Tota falta mereix càstig. Notem: Tot Barcelona ho sabia.

    La prescripció de la invariabilitat potser es va originar en el que fa habitualment el francés. Amb tot, podem llegir en el tlf (s. v. tout):

    – [Devant un nom propre de ville] La totalité matérielle de la ville. Mais Antide Boyer, il a fait des fontaines dans tout Aubagne, il a amené l’eau partout, alors les paysans n’ont d’amitié que pour lui (BARRÈS, Cahiers, t. 5, 1907, p. 246). [P. méton.] L’ensemble des habitants de (la ville). Tout Compiègne, ce dimanche, semblait être dehors. Antoine et Jacques se mêlèrent à la foule (MARTIN DU G., Thib., Cah. gr., 1922, p. 704).
    Rem. 1. L’accord au fém. est rare et vaut pour la totalité matérielle de la ville: J’entre en quelque palais, je sors de quelque église, Ma gondole est là, son fer droit. Et, durant tout un jour, j’ai eu toute Venise, Venise tout entière à moi (RÉGNIER, Choix de poèmes, Vestigia flammae, Paris, Mercure de France, 1932 [1921], p. 235). 2. L’art. déf. s’emploie lorsque le nom propre est suivi d’un compl. déterminatif: Un duel avec le comte, n’était-ce point attirer sur lui l’attention de tout le Paris élégant (…)? (PONSON DU TERR., Rocambole, t. 3, 1859, p. 443). L’hiver dernier, au théâtre, Maryelle avait été l’objet, paraît-il, de l’attention d’un très jeune spectateur absolument inconnu du tout Paris des rues Blanche et Condorcet (VILLIERS DE L’I.-A., Contes cruels, 1883, p. 335).