com / com a

  1. Segons comentà Oriol Camps (Zèfir, 18.10.2000):

    En tots els casos per l’estil de «creixen com a bolets», «s’atipen com a lladres», etc, comparats amb les mateixes frases amb «com», s’encreuen dos tipus de normes: la que sol explicitar la normativa, de tipus nocional, en què «com a»=«en qualitat de» i «com»=«comparat amb»; i una que no se sol explicar tant sovint, de tipus formal, que diria que en absència d’article «com» tendeix a construir-se seguit de «a».

    Però això, que és una tendència comprovable empíricament, em sembla que en tots els dialectes (totes les frases que heu reportat amb «com a + nom sense article» són perfectament conegudes i vives en el català central), resulta que no ha tingut traducció en cap norma explícita (potser perquè tenim tendència a les normes nocionals), encara que no sóc el primer que en parla, i ho he comentat amb alguns col·legues.

    Per postres, sembla que en alguns usos, com els que comentem, aquesta norma formal contradiu parcialment la nocional. És un quadre interessant, potser algú l’hauria d’estudiar…

  2. Arran dels comentaris de diferents collistaires, vaig arribar al refregit següent (Zèfir, 19.10.2000):
    1. Ús aproximatiu dialectal: «lo jersei és com a blau», «tinc com a fred»
    2. Comparació: «creixen com bolets»; però dialectalment: «creixen com a bolets».
    3. Regla formal (d’Oriol Camps): en absència d’article «com» tendeix a construir-se seguit de «a». Exemple: «els soldats queien com a mosques» (de Xavier Casero); «s’atipen com a lladres»; «es comporten com a bojos».

    He de dir que el punt 3 em sembla molt ben trobat i pràctic per a entendre el problema. De totes formes, des del meu valencià, jo afegiria els articles en molts casos («creixen com els bolets», tal com dia el Joan Antoni Lluch), tot i que no em sonen gens estranyes moltes expressions —potser bastant lexicalitzades— com ara «es comporten com a porcs», que em sona perfectament també dita «es comporten com els/uns porcs» (i forçada sense preposició o article); però, per exemple, «els gols li entraven com a xurros», només sabria dir-la així, encara que també em semblaria bastant normal sense preposició.

    Albert Rossich (05.07.2010) ens ha fet arribar la informació següent sobre l’ús de Girona:

    Crec que la preposició cau davant l’article determinat i indeterminat: no es diria «com a una de les belles arts», sinó «com una» (és el mateix cas que davant l’article determinat). «Ho he dit a la meva àvia, com la més gran de la família». «Donaven com un fet segur…» (Tampoc no veig clara la frase «com a de segona mà», però potser aquí el problema és de xoc de preposicions, que el català mira d’evitar més que el castellà).

    En tot cas, el que no diríem de cap manera és «obria uns ulls com a plats», «ploraven com a xiquets», «com a morts», «com a desesperats», «com  a llops», «com a sardine»”. Allò de «bocins com a punys» no es diu(i no sé ben bé què vol dir, o sigui que no m’hi fico). Jo crec que tots aquests casos són simples comparacions. En canvi, diríem sense dubtar «com a germans», perquè aquí no hi ha comparació, o no ho sentim així, sinó amb el valor de ‘en qualitat de’.

    Finalment, aquesta regla que explica l’Oriol Camps que, en absència d’article, com tendeix a contruir-se seguit de a: «com a bojos», «com a lladres», no és aplicable en absolut, fins ara almenys, a la Catalunya Vella (avui a Barcelona es pot sentir tot, és clar). En la parla de Girona, en tot cas, és impensable: jo sempre ho relacionat amb el parlar de Tarragona i més al sud.

  3. Naturalment, des del 2000 hi ha hagut novetats quant al tractament gramatical de la qüestió. Per exemple, podem consultar la gramàtica de l’avl:

    26.4.3. La preposició com a

    26.4.3.1. La preposició com a té dos valors bàsics: el predicatiu i el comparatiu. El valor prototípic de la preposició com a és el valor predicatiu, equivalent a ‘en qualitat de’:

    T’ho dic com a amiga.
    Actuava com a president.

    Al voltant del valor predicatiu trobem una constel·lació de sentits molt pròxims. Són els següents:

    a) Un sentit causal, equivalent a ‘pel fet de ser’:

    La música, com a una de les belles arts, ha d’ocupar el lloc que mereix en el sistema universitari.
    Vosté, com a major, deu ser el preferit per a ocupar el càrrec.

    b) Un sentit delimitador, amb un valor de ‘pel que fa a’.

    Com a llaurador castís, ningú com el senyor Fèlix.
    La veritat és que, com a divertida i moguda, no tenim ací una altra bullanga com esta.

    observació: Amb un valor pròxim, la preposició com a també s’usa en les locucions com a màxim i com a mínim:

    Com a mínim, s’han de respondre la mitat de les preguntes.
    Com a màxim, disposeu de tres hores per a realitzar les proves.

    c) Un sentit especificatiu, equivalent a ‘el que es diu’, ‘precisament’, ‘exactament’:

    Jo, com a voler-la, no la volia molt.
    Com a voler…, és clar que volem.

    d) Un sentit avaluador, equivalent a ‘amb caràcter de’.

    Aquell parlar era considerat com a dialecte d’aquella llengua.
    Donaven com a un fet segur l’aprovació del dictamen.
    Em va vendre aquell cotxe com a de segona mà.
    El van elegir com a president.

    e) Un sentit substitutiu, equivalent a ‘en funció de’:

    Usava la tapadora del poal com a escut.
    Les herbes s’usen com a medecines.

    f) Un sentit denominatiu equivalent a ‘amb el nom de’:

    La malaltia coneguda com a sida.
    L’actriu coneguda com a Greta Garbo.

    g) Un sentit modal equivalent a ‘en la forma’, ‘en la variant’:

    El verb ‘rebre’ es documenta com a ‘resebre’ en el segle xiii.
    La ‘i’ es conserva com a ‘e’ en algunes paraules.

    26.4.3.2. Com s’ha indicat, la preposició com a també s’usa amb valor comparatiu equivalent a ‘com si fóra’, ‘a la manera de’:

    Els supervivents es partien el menjar com a bons germans.
    Obria uns ulls com a plats.
    Els pobres vells ploraven com a xiquets.
    Va caure un bac i es quedà com a mort.
    Corrien com a desesperats.
    Tenien tanta fam que menjaven com a llops.
    N’eren tants en l’autobús que anaven com a sardines.
    Llàgrimes als ulls, bocins com a punys.

    Quan el sintagma comparatiu va precedit d’un determinant, com l’article definit o indefinit, la preposició com a es reduïx a com (v. § 24.3.3 i § 34.5.8):

    Els supervivents es partien el menjar com uns bons germans.
    (El tort) obria un ull com un plat.
    El pobre vell plorava com un xiquet.
    Va caure un bac i es quedà com un mort.
    Corria com un desesperat.
    Tenia tanta fam que menjava com un llop.
    Hi havia tanta gent en l’autobús que anava com una sardina.
    Llàgrima a l’ull, bocí com el puny.

  4. Pel que fa als verbs amb què es suposa que, normativament, no s’ha d’usar com a, hi ha qui considera que són els següents:
    • elegir: ha estat elegida directora
    • escollir: ha estat escollida directora
    • nomenar: ha estat nomenada directora
    • considerar: ha estat considerada molt bona directora

    • jugar: ha jugat de base
    • treballar: han treballat d’advocada
    • qualificar: han qualificat l’acord d’històric

    No obstant això, podem observar que la gramàtica de l’AVL dóna l’exemple «El van elegir com a president».

a / en + topònim

  1. Va ser Pompeu Fabra qui va fer la prescripció següent (gramàtica del 1918-1933):

    125. x. […] Els noms propis, l’article definit i l’adjectiu interrogatiu demanen davant d’ells, els primers exclusivament i els altres preferentment, la preposició a; els adjectius demostratius i els indefinits un i algun, en canvi, prefereixen davant d’ells la preposició en.

    Actualment, la gramàtica de l’avl (2006) ha transformat eixa prescripció, mitjançant una redacció poc aclaridora, en una constatació no prescriptiva:

    b) Si el complement indica la pura localització s’usa a o en:

    – Davant de noms propis de lloc, s’usa la preposició a:
    Va nàixer a Morella però ara viu a Benicarló.
    Ha passat l’estiu a Xixona.
    A Ontinyent fan un embotit boníssim.

    Observació: En la llengua antiga tant a com en podien aparéixer amb els noms propis de lloc, encara que en era més freqüent:
    «qui estava en l’Alcúdia», Llibre de Cort de Justícia de València.
    «Porta aquex dinar a Daniel, propheta, que està pres en Babilònia, en hun lach de leons», Sant Vicent ferrer, Sermons.
    «dix que a casa sua a Quart jagué tota la nit», Llibre de Cort de Justícia de València.
    «La VII ª manera de orar és ficar los genolls en terra, axí com feren aquests reys, per ço com veeren a Betlem», Sant Vicent ferrer, Sermons.

    Amb posterioritat, l’ús de a s’ha generalitzat en la major part de l’àmbit lingüístic i, pel que fa al valencià, en alguns parlars septentrionals i meridionals. En la resta del valencià, en canvi, s’ha mantingut l’ús de en, encara que, per homogeneïtat i unificació de criteris, en la llengua literària s’ha adoptat majoritàriament l’ús de a davant de noms propis de lloc.

    És a dir, es tracta d’una constatació de l’ús («s’usa») i no d’una prescripció. Segons l’avl, són dos possibilitats oferides per la variació dialectal. A més, l’acadèmia constata l’existència d’un criteri estilístic freqüent en la llengua literària que afavorix l’ús de la preposició a en eixe context.

  2. Sobre el tema, que s’ha decantat normativament en l’ensenyament amb la recomanació d’usar la preposició a davant dels topònims per a expressar situació i direcció, cal fer alguna observació. Tal com exposa Pelegrí Sancho Cremades:

    «Amb els topònims s’empra la preposició a tant per a expressar la situació com la direcció. Els topònims són noms prototípicament locatius i la localització s’associa a llocs únics en una determinada cultura, i d’aquí l’ús de la preposició a, que s’especialitza en una localització pura, o sigui sense atendre a les dimensions del punt de referència» (GCC: S 11.5.1.3.a.ii)

    Això és normativa per a l’ensenyament (i reflectix un ús molt general de la llengua, motiu de la recomanació), però cal tindre en compte aspectes relacionats amb els fets dialectals:

    «En el valencià col·loquial s’ha estabilitzat l’oposició en (situació: Estan en {València / un pis llogat / esta casa / casa / missa}) vs. a (direcció: Van a {València / un poble / este poble / casa}), de manera paral·lela al castellà. Cal tenir en compte que en alguns usos el valencià és més fidel al català medieval que els altres dialectes catalans (per ex., l’ús de la preposició en davant els topònims és antic).» (GCC: S 11.5.1.3.a.iv)

    I també cal tindre en compte les matisacions a la norma divulgada en l’ensenyament, atenent els comentaris del mateix Pelegrí Sancho Cremades:

    «La tradició gramatical catalana considera, en general, que la distribució entre a i en en el domini espacial obeeix a criteris fonològics més que semàntics o sintàctics.» (GCC: S 11.5.1.3)

    A més, també tenim una exposició des d’un altre punt de vista d’Abelard Saragossà (que resumixc):

    «Hi ha dos classes de moviment: el d’acostament i el de penetració. […] Els dos matisos que acabem de descriure [dels verbs de penetració: entrar a ‘lloc on penetrem’ / entrar en ‘punt de penetració’] expliquen que, diversament de la destinació (que només admet la preposició a en valencià, Anar a un lloc, Anar *en un lloc), el verb entrar pot usar tant a com en” [i ho exemplifica: “A les sis, va entrar a València” / “Entraren en Alacant”]» (Sarag2005: 3.2.1)

    En eixe sentit, no és estrany, per tant, associar la posició (o situació) amb la preposició en també amb altres verbs (els que indiquen permanències), amb la qual cosa ens podem explicar el comentari anterior de Pelegrí Sancho Cremades sobre l’actuació del valencià.