volta de fulla

  1. Esta paraula composta (que té la variant volta de full) forma part de la locució verbal «no tindre volta de fulla» o «no haver-hi volta de fulla», que equival a dir que alguna cosa és irrefutable, evident o que no té rèplica possible. És l’equivalent de l’expressió castellana que sí que apareix en el drae (consulta: 31.10.2018):

    no tener vuelta de hoja algo
    1. loc. verb. coloq. Ser incontestable.

    Segons una fitxa de l’Optimot (consulta: 31.101.2018), la versió catalana no seria adequada:

    L’expressió castellana no tener vuelta de hoja, que té el significat de ‘ser irrefutable’, no té una traducció literal en català. Aquest mateix significat es pot expressar, per exemple, amb les frases fetes següents: anar a missa, no tenir retop, poder pujar-hi de peus, ser clar com l’aigua, posar les mans al foc, etc.

    Tanmateix, la versió en català no tindre volta de fulla, a més de ser d’ús general (almenys a la Safor i la Ribera), veig que es pot localitzar ja a l’inici del segle xx i que la documentació posterior resulta rellevant per la qualitat dels autors que l’han utilitzada en les dos versions:

    • Josep M. Llompart: traducció de Viatge al Pirineu de Lleida de Camilo José Cela (1966)
    • Robert Saladrigas: 52 hores a través de la pell (1978)
    • Manuel Balasch: traducció de Diàlegs de Plató (1995)
    • Josep Piera: «Els mil viatges d’un viatge» (2002)
    • Albert Nolla: traducció de Kafka a la platja de Haruki Murakami (2006)
    • Rafael Vallbona: «Volta a les Dolomites i als Alps italians» (2006)
    • Sebastià Alzamora: Sara i Jeremies (2009)
    • Pau Vidal: traducció de La paciència de l’aranya d’Andrea Camilleri (2012)
    • Albert Hauf: «Seducció (Làquesis), versus elecció i gràcia prevenint (Güelfa)» (2012)

    La documentació que localitze per a l’expressió en castellà és de l’últim terç del segle xix (RAE; consulta: 31.10.2018). És possible que siguen dades anecdòtiques, però el cas és que l’expressió està ben assentada i no presenta cap inconvenient sintàctic o semàntic. Tot dependrà de la vitalitat que li vullgam concedir.

  2. Com a fet anecdòtic i casual, localitze en català el terme d’arquitectura volta de full de llibre (gec, «L’arquitectura abans del romànic»; consulta: 31.10.2018):

    Per als sostres alts, hom emprà sovint fins a dates tardanes les posts de fusta damunt dels embigats. La coberta de la planta baixa, amb tot, solia ésser de volta de canó o de full de llibre, feta amb lloses de pedra calcària, especialment a les cases urbanes i a les torres dels castells.

    També localitze este terme amb la denominació volta a plec de llibre (Butlletí de dialectologia catalana, 1932; consulta: 31.10.2018).

gorronera

En el camp de l’arquitectura (o de la fusteria i altres oficis), la gorronera seria, segons el DNV (s. v. espiga):

f. Peça cilíndrica guarnida de rosques que va ficada dins d’unes altres peces i servix per a fer moure, estrényer o eixamplar algun element d’un mecanisme.

A més, en el camp de l’arquitectura històrica, sembla que es considera que gorronera és sinònim d’una varietat de polleguera:

(DNV) polleguera f. TECNOL./OFICIS Peça amb un ull en què entra i recolza el piu o l’eix sobre el qual gira la fulla d’una porta o d’una barrera.

Eixa sinònimia no apareix recollida en els diccionaris, però sí en l’Atles lingüístic del domini català (veg. 168). En el DCVB s’explica que el gorró és el «piu o tija posada a l’extrem d’un eix, d’una porta, etc., perquè pugui girar dins un encaix». I el Vocabulari de la pedra en sec de l’Ajuntament de Vilafranca recull el terme amb la definició següent (consulta: 11.04.2016):

gorronera. Pedra allargada de grans dimensions, amb un forat a un extrem, que posada a la part superior d’una cantonada, serveix per aguantar el pujant de la portera permetent el seu gir. Peça de fusta o de ferro que fa la mateixa funció.

En castellà, el terme gorronera té més documentació en esta accepció, tot i que tampoc apareix recollit en els diccionaris generals.