exortiquí*

  1. Jordi Bruguera i Talleda (El vocabulari del Llibre dels Fets del rei En Jaume) arreplega entre el vocabulari militar el mot exortiquí (o exortí) —que marca com a hàpaxs— i els dóna la definició següent: «Soldat de la guàrdia del rei, entre els moros». Coromines considera que la forma original derivada de l’àrab és eixortí i que l’altra és modificada. He trobat en el Diccionario de árabe culto moderno de Julio Cortés els mots شرطي [pr. xurtia ?] ‘agent de policia’ o شرطة [pr. xurta ?] ‘cos de policia’; i em preguntava si tot això tenia relació amb la forma llatina o grega arxitriclí que tracte més avall.
  2. Per aclarir la poca base del meu dubte, Germà Colón (29.10.2005) va enviar la informació següent:

    La forma d’origen aràbic «exortins» (en plural) de la Crònica del rei Jaume no té res a veure, ni de prop ni de lluny, amb l’helenisme arxiticlí que apareix en Crim de Germania (1980) de Josep Lozano.

    Els «exortins» són explicats en l’edició valenciana del 1557 així: «són hòmens de guarda del rey, com huy se diuen alabarders». Al manuscrit de Poblet de la Crònica es llig «exortiquins», però la forma correcta és l’altra. L’equivalència «alabarders» és anacrònica, atès que aquells portaven atzagaies i no pas alabardes (objecte i mot entrats en la llengua prou més tard).

  3. Mirant d’aclarir l’aparició de la paraula «arxiticlí» en la primer edició de Crim de Germania (1980) de Josep Lozano, havia trobat en primer lloc la forma francesa (Dictionnaire de l’Académie Française, 8.ª edició, 1932-1935):

    ARCHITRICLIN. n. m. T. d’Antiquité romaine. Celui qui était chargé de l’ordonnance du festin.

    El mot no apareix en el dcvb. Amb tot, i tenint en compte les formes grega, llatina i castellana que hem trobat, la forma catalana hauria de ser arxitriclí, que no havia documentat encara (2005).

  4. Seguint la pista llatina, havia trobat el terme architriclino castellà (Vocabulario general de la obras de Gonzalo de Berceo): «Despensero refitolero. S. MilI. 247». Olegario García de la Fuente («Sobre el léxico bíblico de Berceo»; consulta: 2005; 09.05.2018) explica:

    En las obras de Berceo, como en las de otros autores medievales, se encuentran a veces paráfrasis de textos bíblicos. En estos casos, Berceo adopta con facilidad palabras latinas de la Biblia que no expresan ningún concepto específicamente cristiano y que por lo tanto podrían haber sido sustituidas por otras palabras de la lengua vulgar. Detrás de estas transcripciones se oculta probablemente una larga tradición de traducciones bíblicas vulgares que han adoptado y dado curso a tales palabras. A este tipo de palabras pertenecerían, por ejemplo, architriclino, fimbria, limnar, refictorio, malgranada, etc. Puesto que términos como éstos tienen significados profanos, tropezamos con la dificultad de diferenciarlos de los préstamos cultos que el latín clásico ha podido transmitir a la lengua vulgar. Para que se pueda afirmar con seguridad que tales palabras tienen origen bíblico han de cumplirse por lo menos las siguientes condiciones: a) que la palabra en cuestión se encuentre por primera vez en la Biblia latina con ese significado específico, y b) que el autor aluda directa o indirectamente a algún pasaje o tema bíblico. Si no se dan estas condiciones, es dificil poder establecer el origen bíblico del término.

    • L’autor localitza architriclino en Joan 2:9 (que també ha estat traduït maestresala);
      — en anglés (versió del rei Jaume): «the ruler of the feast»
      — en francés (La Bible du Semeur), «L’ordonnateur du repas»;
      — en portugués (Nova Versão Internacional), «o encarregado da festa».Versió llatina (web del Vaticà; consulta: 2005; 09.05.2018 ):

      Ut autem gustavit architriclinus aquam vinum factam et non sciebat unde esset, ministri autem sciebant, qui haurierant aquam, vocat sponsum architriclinus.

      Versió catalana de Joan Francesc Mira (ed. Proa, 2004 ):

      Li’n van portar, i quan el cap de servei va tastar l’aigua convertida en vi —ell no sabia d’on era, però els cambrers que havien tret l’aigua sí que ho sabien—, crida el nuvi i li diu: “Tothom serveix primer el vi més bo, i quan ja han begut molt trau el més fluix, però tu has reservat el millor vi per al final”.

  5. En castellà, segons el DRAE (consulta: 2005; 11.05.2018):

    architriclino
    Del lat. tardío architriclīnus, y este del gr. ἀρχιτρίκλινος architríklinos.
    1. m. Entre griegos y romanos, persona encargada de ordenar los banquetes y de dirigir el servicio de la mesa.

  6. El PDL-IEC documenta el mot únicament en Crim de Germania de Josep Lozano (1980), en una forma una mica modificada («arxiticlí»):

    Dels cinquanta coberts disposats per al banquet, només dos setials eren ocupats. A l’estrada, en una taula a part, na Úrsula Germana de Foix, virreina de València, altament abillada, un poc frisosa i avorrida, feia d’arxiticlí.

    L’edició de la novel·la del 2005 ha introduït una altra versió del mot deguda a un ball de lletres: *artixiclí. Amb la qual cosa, la versió catalana arxitriclí, continua sense aparéixer. Coses que ocorren en les novel·les.

  7. El company Emili Sáez Aranda (09.05.2018) em comenta que la forma «architiclí» apareix en Vicent Ferrer, Jaume Roig i Isabel de Villena. Localitze la referència de Jaume Roig (1460) en el cica i en el cival:

    He com tornà de l’aygua vi, architiclí beure manà, allí mostrà començ de glòria.

    A més d’això, Emili Sáez proporciona la informació següent en el seu missatge:

     Ara que tenim entre mans l’edició completa del Cartoixà de Corella, me l’he trobada també (en la variant architriclí) en el Primer (ed. València, 1496, f. 95d):

    «Dix lo Senyor als ministres: “Preneu del vi y portau-lo al qui és principal en les noces: architriclí”, que vol dir “lo principal dels qui seyen en la taula”; triclinium vol dir “tres órdens de taules”, en les quals menjaven; archos vol dir “príncep”. Architriclí és aquell qui era principal entre tots los qui menjaven.

tendur

  1. Segons la definició del gdlc (consulta: 02.01.2018):

    m Taula tapada de roba sota la qual es posa el braser.

    Cal dir que hi ha una altra opció habitual alternativa (consulta: Google Llibres, 02.01.2018) per a denominar este moble: taula braser. De moment, esta opció no apareix en els diccionaris (l’hem proposada per al dnv).

    El diccionari no indica l’etimologia de tendur. Segons Emili Casanova en «El lèxic de la Decadència en els estudis etimològics: el cas del decat de Joan Coromines» (dins d’Actes del Dotzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, volum iii, 2003):

    Més que de l’àrab tännur, provinent del turc tendîr ‘braser encaixat sota la taula rodona, al voltant de la qual s’asseu la família, durant l’hivern per escalfar-se’, crec que el mot s’ha de relacionar amb el verb tendre, com diu Coromines, o amb tenda.

    Certament, la proposta d’Emili Casanova sembla ben agosarada, donada la semblança entre els referents turc o persa (veg. A Hebrew and English lexicon of the Old Testament, 1824; o també Gvilielmi Gesenii … Thesavrvs Philologicvs Criticvs Lingvae Hebraeae Et Chaldaeae Veteris Testamenti, 1835) i el valencià. D’altra banda, no diu per què li sembla que cal revisar l’opció de l’àrab. Segurament l’hauríem de relacionar amb tenor (veg. la informació de Llorca Ibi per a tenor).

    Amb tot, en el cas de tendur, la publicació Estudios de Dialectología Norteafricana y Andalusí (edna) (1998) comenta el següent:

    tendur ‘mesa de camilla’ (val. documentado sólo en el s. xx): no puede obviamente derivar directamente del ár. tannūr ‘horno’ (de donde el cs. atanor). Prob. ha sido introducido por la emigración levantina a Argelia o al Sur de Francia, desde el fr. (cf. inglés ta/endour, tandoor), tomado del tr. tandor, del neop. tondur, que podría responder a una dsimilación del aram. tannūrā, fuente del ár. y del dialectalismo […]

    En el sentit que comenta este article, no he aconseguit tampoc documentar tenor ‘calentor’ abans del segle xx (no tinc a mà ara, maig del 2009, l’article de Llorca Ibi), terme que sembla que ha d’estar molt relacionat amb tendur.

tenor

  1. El company Francesc X. Llorca ens fa saber que ha publicat l’article «De tannûr a tenor. La història d’un arabisme valencià» (Randa, 57, pàg. 213-224). En síntesi (copiem un tros de la conclusió):

    L’arribada de la cultura islàmica a terres de la península Ibèrica al segle viii ens aportà un seguit d’elements culturals i materials que han deixat un llegat important en la nostra manera de ser i de parlar. Entre aquests elements hi ha una mena de fornets que es feien servir per a coure el pa a casa, el quals rebien la denominació àrab de tannûr. Les referències lingüístiques de tannûr que es troben a al-Andalus son del segle xi i, una vegada adaptat el terme a la llengua catalana en la forma tenor, arriben fins al segle xvii. A partir del segle xvii, els forns andalusins deixen d’usar-se i els mots tenor, tenoret i tenoreta passen a designar la intensitat calòrica que desprén el caliu de les llars. Aquestes designacions apleguen fins al segle xxi especialment en les persones que han viscut en contextos on la utilització de la llenya per a caldejar la llar s’ha mantingut. Així doncs, la conclusió final és que tenor és un mot històric del valencià i de la llengua catalana i que, per tant, ha d’estar a bon dret en tots els nostres diccionaris amb una entrada del tipus:

    • tenor
      (de l’àrab tannûr relacionat amb l’arrel acàdia tinuru) 1. Forn de pa islàmic de força calorífica moderada. És de forma troncocònica o cilíndrica amb boca i ull —d’entre 10 a 100 cm d’alçària per 50 o 60 cm de diàmetre— que pot anar construït damunt terra o soterrat. 2. Escalfor tènue i agradosa com la que fa un foc moderat o la brasilada.
    • tenoreta
      Escalfor tènue i agradosa com la que fa un foc moderat o la brasilada.

    Quant a la distribució geogràfica, el mot és conegut de l’Alacantí fins a la Plana Alta.

Sàqiyat al-Hamrà

  1. Els col·laboradors de la gec envien la resposta següent (27.05.20216) sobre la grafia d’este topònim nord-africà:

    Transliterada: Sāqiyat al-Ḥamrā‘
    Transcrita: Sàqiyat al-Hamrà
    Castellanitzada: Saguía el Hamra
    Afrancesada: Seguia el Hamra
    Significat: ‘la Sèquia Vermella’

  2. Algunes dades més sobre esta llengua en la fitxa: àrab.

taharruix jamai

Transcripció al català del terme àrab تحرش جماعي‎ (que significa ‘assetjament coŀlectiu’). Esta classe d’assetjament ha adquirit actualitat en diverses notícies de mitjans d’informació europeus, a partir de la transcripció que féu servir la policia alemanya —qualificada d’incorrecta en la Wikipedia, tot i que deu estar relacionada amb la pronúncia egípcia— *taharrush gamea per a referir-se als casos detectats en este país.
No trobe el terme en el meu diccionari, però localitze els signes diacrítics en una pàgina d’un llibre a través de Google Llibres (consulta: 09.02.2016).