negocial

Esta adjectiu no apareix encara definit en els diccionaris habituals en català, tot i que sí que apareix utilitzat en diverses entrades del Diccionari jurídic de l’iec (consulta: 07.08.2018) com ara en acte propi, anul·labilitat, capítols matrimonials, causa de contracte o frau de creditors:

frau de creditors c. nom. m. DRET CIVIL Catalunya
Causa d’ineficàcia contractual o negocial.

De moment, els he consultat (18.07.2018) la definició que li volen donar. Podem pensar que serà per l’estil de «relatiu o pertanyen al negoci», tal com s’esdevé amb la definició castellana de negocial que trobem en el gduea:

negocial adj. Relativo al negocio: Organización negocial.

dissocial

L’adjectiu dissocial apareix en algunes fitxes del Termcat (trastorn dissocial, personalitat dissocial), però no té encara entrada en els diccionaris habituals, per la qual cosa no sabem quina seria la definició de l’adjectiu. Mentrestant, el Termcat (19.07.2018) fa la consideració següent:

L’adjectiu dissocial té molt poc ús fora de l’àmbit de la psiquiatria, i el significat que té es desprèn dels formants de què consta: el prefix dis-, que significa ‘difícil’ o ‘mal’, i l’adjectiu social, que significa ‘relatiu o pertanyent a la societat humana, a les relacions entre els individus pertanyents a diferents classes de la societat’. Així doncs, dissocial pot ser un adjectiu utilitzat per a referir-se a les relacions socials difícils, dolentes, poc satisfactòries, etc.

concordança

  1. La concordança del verb haver locatiu. A més del que es detalla més avall en esta fitxa, el capítol v del llibre d’Abelard Saragossà Reivindicació del valencià. Una contribució (Tabarca, 2007) tracta amb molta més profunditat la qüestió: vegeu «La concordança del verb haver locatiu (De persones com ell, {ja no en queden / ja no n’hi han}): teoria i evolució».
  2. Abelard Saragossà ha decidit aplicar en El valencià del futur (ed. Alambor, 2000) el criteri de fer concordar el verb haver locatiu amb el seu subjecte —cosa ben lògica en la llengua—. Alguna normativa generalitzada sense justificació recomanava que no s’havien de concordar verb i subjecte per raons poc explicades, malgrat que dialectalment la concordança és l’ús general del verb haver locatiu amb el seu subjecte (tret que ja recull Josep Nebot i Pérez en 1894).En el mateix llibre, Abelard Saragossà dóna una possible explicació estructural de l’origen de la concordança:

    cat. medieval: v. tr. haver ‘tenir’ [concorda] / v. intr. haver ‘existir’ [no concorda] ↓
    cat. actual: Ø ‘tenir’ / v. tr. haver-hi ‘existir’ [concorda].

    L’aparició del verb haver amb eixe valor existencial ja la podem documentar en llatí, segons la Gramática descriptiva de la lengua española de Bosque i Demonte (1999):

    Las construcciones con haber son, de hecho, herederas de las de <habet impersonal + acusativo> desarrolladas en latín en época tardía:(99) Habet in bibliotheca Ulpia librum elephantinum. [Scriptores Historiae Augustae, Vospicio, Tac. 8, 1; tomado de Luque Moreno 1978]

    A més, en el curs d’estiu d’enguany (juliol 2006) hem pogut aprofundir en els orígens, mistificacions i conseqüències de la repetida prescripció de la no-concordança en català. Tot partix d’una conversa filològica de Fabra (1923):

    Convé d’evitar aquesta concordança del verb haver amb el nom o pronom que l’acompanya, defecte que retrobem sovint en el llenguatge escrit.

    Per desgràcia, els «prescriptors» de la normativa han fet poc cas posteriorment del que dia el mateix Fabra en la seua gramàtica de 1956, i que reproduïm tot seguit segons la versió original de Fabra (que no és exactament el que va publicar l’iec en 1956) [a partir de Solà (Parlem-ne, 1999) i els apunts d’Abelard Saragossà]:

    Aquestes construccions, llargament usades en la llengua parlada, han estat fins avui considerades incorrectes, però, tanmateix [,] no hi ha cap raó prou forta per què [sic] no puguin ésser admeses en la llengua escrita, en concurrència, naturalment, amb les construccions tradicionals Hi ha dos homes, Hi havia moltes dificultats, Si hi hagués més cotxes (úniques fins avui considerades correctes). (Fabra 1956: § 72)

    Per tant, la recomanació estilística més adequada haurà de ser fer cas del que fa la llengua general i evitar una excepció en la concordança del verb amb el subjecte, si no és l’ús que fem habitualment. Cal tindre en compte el que comenta la gramàtica de l’avl (32.2.2):

    És acceptable tant la falta de concordança com la concordança, però en els registres formals es considera més adequada la manca de concordança, d’acord amb l’ús tradicional.

    El mateix Solà comenta que el procés de concordança s’estén al dialecte nord-occidental, que és un dels llocs on es mantenia el tret de no concordar del català medieval (amb l’àrea balear i algueresa, segons Joan-Rafael Ramos: gcc S14.2.1.2).

    Així, doncs, convindria esmenar els Criteris lingüístics de la Generalitat Valenciana (1995, pàg. 34), que recomanaven la no-concordança, perquè el llenguatge administratiu no hauria d’allunyar-se sense motiu de la llengua dels ciutadans que ha d’atendre.

    Finalment, ens sembla molt possible que l’origen normatiu del rebuig de la concordança —més enllà de l’existència de llocs on és un tret viu— s’haja originat en el que assenyala solà94 (2.ª ed.): les gramàtiques castellanes publicades a Barcelona en el segle xix. Hui mateix podem consultar el que diu el dphd sobre el fet de concordar el verb haber:

    Aunque es uso muy extendido en el habla informal de muchos países de América y se da también en España, especialmente entre hablantes catalanes, se debe seguir utilizando este verbo como impersonal en la lengua culta formal, de acuerdo con el uso mayoritario entre los escritores de prestigio.

    Cal assenyalar que la gramàtica de Bosque i Demonte (27.3.4) detalla:

    [E]n ciertas zonas, en particular en Latinoamérica, la concordancia en número de haber con su único argumento es la norma. […] En relación con esto, Kany (1945: 257) señala que en el habla rústica de Argentina se ha creado una forma hayn para el presente de indicativo. Montes (1982) señala la existencia de la misma forma (haen-hayn) en la Colombia de habla antioqueña. Lapesa (1980: § 133) recoge también esta formación y da ejemplo, en el habla de Venezuela, del tipo de ¿Quiénes hayn adentro?

  3. Adjectiu posposats. Quan un adjectiu afecta dos o més noms que el precedixen, va en plural; i si un dels noms és masculí, l’adjectiu també hi va.
    La giec (25.4.7.b) dóna la indicació següent:

    En els registres formals, els elements postnominals susceptibles de concordan­ça (sintagmes adjectivals i participis) van en plural i concorden en gènere amb els nuclis; si aquests són de gènere diferent, aquells van en masculí: el primer partit i el primer grup cultural investigats, una formació i una coalició modèliques, un partit i una coalició moderns.

    Si es tracta de conceptes afins, l’adjectiu pot concordar amb el nom més pròxim: fàstic i repulsió instintiva. Esta prescripció quan els substantius són «conceptes afins» és una cosa que indica algun manual —ara no recorde quin—. Trobe que provoca més confusió que altra cosa, per la qual cosa millor serà fer que l’adjectiu concorde en plural i en el gènere que corresponga: en femení quan es tracta de conceptes femenins i en masculí en la resta de casos.
    En tot cas, la giec (25.4.7.b) fa la recomanació següent:

    El sentit d’unitat semàntica dels coordinats pot provocar que un adjectiu només concordi amb el nom més pròxim, encara que semànticament els afecti tots: una arrogància i un atreviment inusual (en el sentit de ‘una arrogància i un atreviment inusuals’).

  4. Adjectius anteposats. En algun manual indiquen que, en el cas que l’adjectiu precedixca dos o més noms de gènere diferent, l’adjectiu pot concordar només amb el primer en gènere i nombre: extraordinari sopar i postres; extremada decisió i valor. No cal dir que esta indicació estilística també considere que serà millor que evitem haver d’aplicar-la.
    En tot cas, la giec (25.4.7.a) dóna la indicació següent:

    Quan un especificador* modifica dos o més noms, concorda en gènere i nombre amb el nom més pròxim (el primer): la llengua i literatura de postguerra, els nens i nenes de l’escola, la parella que tingui un fill o filla de menys de tres anys, certes formacions i par­tits de postguerra, sense cap de les pertorbacions ni sotracs que acompanyen els canvis.

    * El terme especificador utilitzat en la giec inclou els «adjectius anteposats».
  5. Veg. gènere.
  6. Veg. plural.

incentivar

Segons una versió anterior del diec:

v. tr. Donar incentius (a algú o alguna cosa), impulsar, estimular.

Actualment (diec; consulta: 30.05.2018):

v. tr. Donar incentius (a algú o alguna cosa), estimular. S’ha d’incentivar la producció. Cal que les autoritats incentivin l’extensió de l’ús social del català.

El gdlc (consulta: 30.05.2018) continua admetent impulsar en la definició:

v. tr. Donar incentius (a algú o alguna cosa); impulsar, estimular. Incentivar la compra d’automòbils amb descomptes especials. Incentivar l’estudi d’idiomes estrangers.

A més, el gdlc (consulta: 30.05.2018) dóna entrada al substantiu derivat, que el dnv també recull:

incentivació f. Acció o efecte d’incentivar.

En este sentit, sembla que el diec només preveu la possibilitat que el fet d’incentivar provoquen un incitament, que definix, d’una banda, com a ‘acció d’incitar’; i, d’una altra banda, amb una remissió a incentiu.

Els diccionaris habituals no han donat encara entrada a l’adjectiu incentivador -ra, que és un derivat ben format i que és prou usual (veg. la mateixa gec).

segregador -ra

Els diccionaris habituals recullen diversos adjectius i substantius de la família del verb segregar: segregatiu -iva, segregacionista, segregacionisme, segregable, segregació. Sembla que l’ús actual en l’àmbit de l’educació (també en ciències socials, en biologia…) avala la introducció de l’adjectiu segregador -ra ‘que segrega’. Exemples trets de Google Llibres (consulta: 30.03.2016):

  • Cal, doncs, pensar que ambdós tipus cel·lulars, segregador i no segregador de glutamat. (1969; Treballs de la societat catalana de biologia)
  • […] o bé vendes o donacions que produeixen el mateix efecte segregador. (1994; Vinyes i vins: mil anys d’història)
  • […] tot l’alumnat sense cap excepció ha de ser vist com un individu diferent i educat en l’entorn menys segregador. (2001; Disseny curricular d’aula i adaptació curricular)

Encara que el gdlc no recull l’adjectiu, el Diccionari enciclopèdic de medicina (també d’Enciclopèdia Catalana; consulta: 31.03.2016) conté les tres entrades següents:

  • segregador de Cathelin
  • segregador de Harris
  • segregador de Luys

En altres llengües també s’ha creat l’adjectiu:

  • en segregatory
  • es segregador -ra
  • fr ségrégateur
  • it segregatore

El servei de consultes del Termcat (31.03.2016) envia el comentari següent:

El terme segregació està recollit en el Diccionari d’educació i en el Diccionari de serveis socials, tots dos consultables en línia, amb la definició següent: ‘Separació de persones o col·lectius dels entorns generals o normals per raons de capacitats, origen o condicions socials, culturals, ètniques, etc., amb aplicació d’actituds discriminatòries per part d’una majoria de la població’. A partir d’això, el verb segregar i l’adjectiu segregador -a no presenten cap problema lingüístic i es poden aplicar en contextos en què s’utilitzin amb aquest sentit.