coresponsabilitat

  1. Terme que apareix en l’entrada co- com a exemple, però que no té entrada en el gdlc (encara que sí que apareix usat en l’enciclopèdia: vegeu sinodalitat, Joan Martí i Alanis, pecat original i just a temps; consulta: 17.12.2010). En canvi, el gd62 sí que l’arreplega tota la família: coresponsabilitat, coresponsable, coresponsabilització, coresponsabilitzar-se. Cal indicar que Josep Ruaix i Vinyet proposa («Primeres impressions sobre la segona edició del DIEC», Llengua Nacional, 60, 2007; [pdf]):

    Doblar la erra en compostos com coredemptor, coregent (i coregència), coregnar (i coregnant), coreligionari (i, el dia que calgui, enregistrar mots tan usats com corresponsable i corresponsabilitat així, i no pas coresponsable i coresponsabilitat); també en eradicar (i derivats).

  2. El Cercaterm va respondre fa un temps (desembre 2002):

    En relació amb la consulta que ens heu adreçat, us podem informar que la Secció Filològica de l’IEC va acordar, en relació amb el prefix con- [o com-, o col-, o cor-, o co-], de no duplicar la erra en els mots derivats formats amb el prefix co- i un mot amb erra inicial (coregnar, coredemptor, corutina, coresponsabilitat). Es manté, però, la doble erra en els mots que en llatí la duien: correlació, correlat, correlatiu, correspondre, corregir, etc. No se suprimeix cap al·lomorf d’aquest prefix. Aquest acord ja s’ha aplicat en la primera edició del diccionari normatiu i en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana d’Enciclopèdia Catalana. La vostra consulta ens ha permés observar que en algunes entrades del Cercaterm no s’ha aplicat encara l’esmena corresponent.

  3. Posteriorment (juny del 2018; ) l’avl va acceptar temporalment les formes amb r i amb rr en determinats casos (decisió que ha aplicat en el dnv; consulta: 14.01.2018):

    També accepta la duplicació de la r (rr) en casos en què apareix entre vocals precedit d’un prefix o d’un radical culte: arrítmia, corresponsable, erradicar o cefalorraquidi. […]

    En tres anys, revisarà i consensuarà les decisions normatives amb les altres institucions corresponents de l’àmbit lingüístic, amb l’objectiu d’aconseguir unes regles comprensibles i aplicables.

  4. En castellà, corresponsabilidad en el drae01.

embassar

El drae té l’accepció següent en encharcar: «Dicho de un órgano humano, especialmente de los pulmones: Llenarse de agua u otros líquidos.»

No he localitzat en el diccionari de medicina del Termcat eixe concepte. El gdlc, el dnv i el diec sí que tenen una accepció que sembla equivalent en embassar:

(diec) intr. pron. [md] Un líquid orgànic, acumular-se en alguna part del cos.

Per tant, ¿quin seria l’equivalent adequat de «pulmón encharcado»? Podem localitzar (Google; consulta: 10.01.2018) exemples de «pulmons entollats» però el Termcat utilitza el terme «embassament» en diverses fitxes de salut humana i animal. De moment, no n’hi ha cap relacionada amb el pulmó («entollat» o «embassat»).

El Termcat ha enviat la resposta següent (10.01.2019):

En l’àmbit mèdic, el verb encharcar correspon en català a embassar. En el vostre context, doncs, la forma adequada en català és pulmons embassats.

No és pròpiament un terme mèdic, sinó una forma descriptiva que s’usa en contextos informals i en la llengua general. Per això són habituals, també, expressions com ara líquid als pulmons o pulmons plens de líquid.

potim

El substantiu potim i el verb derivat empotimar no apareixen en els diccionaris habituals. Sí que apareix en el dcvb:

POTIM m.
Pintura molt basta emprada per a pintar els plans de les gavarres (Val., ap. Misc. Fabra 320).

L’accepció ha patit alguna variació semàntica territorialment, tal com documenta Joaquim Martí Mestre en «El lèxic popular valencià en la literatura de les primeres dècades del segle XX: l’aportació de Faust Hernández Casajuana» (Caplletra 59, 2015; consulta: 09.01.2019):

Potim: «—Yo la vacune a vosté contra la pigota […] —Mire (Traguent d’un bolso que porta), así està el canonet del potim, esta la llanseta, así el cotó·n pèl y la botella de l’esperit pa llavar-me-u» (Capitulé Tonico, 1918 [1917], 10), pel medicament, la vacuna, que li administra; i empotinament (text ampotinamientos, castellanitzat): «Mira, Mília, no espigoles, que aluego tienes ampotinamientos en el estómago. ¡Es más llépola!» (¡M’he deixat…, 19), en boca d’una antiga venedora de tanda del mercat, que parla un castellà ple de catalanismes, la qual adverteix la seua filla que si mescla tants fruits secs, se li embrutarà l’estómac. En val. es coneix potim ‘espècie de quitrà molt tou, i que per tant ja no cal escalfar, per aplicar-lo a les barques de l’Albufera’ (El Palmar, 1962), ‘pintura molt basta emprada per a pintar els plans de les gavarres’ (DCVB; DECat, vi: 764), conegut també com a sinònim d’asfalt; juntament amb empotimar ‘asfaltar (els carrers)’ (Sollana) (<http://sapsquevulldirte.blogspot.com.es/2009/10/>), i el postverbal empotima ‘empastre’: «la paella valenciana no lleva ni ajo ni pimiento ni costillas de cerdo; eso en mi tierra es una empotima» (<http://www.youtube.com/watch?v=4k8P1NuuJbE>); a Olot empotinar ‘embrutar’ (DCVB). Segons el DECat (vi: 762-765), mots derivats de potina «nom dialectal d’una barreja fastigosa de menjars o begudes», d’un llatí *pultina, der. de pŭls, pŭltis ‘farinetes, farro’. […]

L’estudi d’alguns dels mots usats per Faust Hernández ens ha permés aportar novetats respecte als grans diccionaris històrics i etimològics, cas de blavet, bufanúvols, mante, mec, miconina, carquinyolar, malbé, potim i empotimar, puf, entre altres.

He pogut documentar la paraula i el verb en estes accepcions (‘aslfat’ i ‘asfaltar’) a la Ribera com a usuals encara (Almussafes-Massanassa, 2011: «Teatre a Massanassa. Els escenaris» de Mercé Estrela Tena; Sollana, 2018: informants de 87, 82 i 52 anys).

angimbori

  1. Segons el diccionari del Salt 2.0 (oficial, segons l’avl2002):

    angimbori m. Objecte inútil, inservible, especialment quan té una grandària considerable i més bé fa nosa.

    El dnv (consulta: 20.12.2018) va modificar lleument la forma de l’entrada i la definició:

    engimbori m. Objecte inservible, de poc valor.

    Etimològicament, el mot prové de cimbori, que, al seu torn, té l’etimologia següent (gdlc, s. v. cimbori; consulta: 20.12.2018):

    1372; del ll. cĭbōrĭum ‘copa’, i aquest, del gr. kibṓrion ‘fruit del nenúfar; copa de forma semblant a aquest fruit’, amb influx de cim i cimbell.

  2. Eugeni Reig (El Punt, 19.09.2011) documenta unes quantes possibilitats més i dóna la seua opinió sobre la incorporació de les variants als diccionaris:

    En la primera edició del meu llibre Valencià en perill d’extinció (València, 1.999) vaig incloure el mot angimbori que vaig definir com: «Objecte inútil, inservible, especialment quan té una grandària considerable i més aïna fa nosa.» I vaig afegir: «Aquest mot no té les connotacions d’objecte vell, deteriorat, fet una cafetera, que té la paraula xanca.» I vaig posar el següent exemple il·lustratiu: «A vore quan t’endús l’angimbori eixe que em vares deixar en la terrassa, que quasi no puc ni eixir a regar les plantes.»

    […]

    Jo pense que els vocables atzimbori, angimbori, angimbòric, anzimbori, argimbori, engimbori, enximbori, estimbori, etzibori, etsibori, etzigori i atzigori són variants formals del mateix mot i considere que la variant atzimbori és la que hauria de ser la normativa, perquè és la que menys s’allunya del seu origen etimològic i perquè encara es conserva viva en la comarca del Baix Vinalopó. […]

    No cal dir que l’ús és més indicador encara que la interminable recerca etimològica. Tal com assenyala Eugeni Reig, al Baix Vinalopò es veu que n’hi ha una variant, al Gironés i l’Empordà, unes altres, etc.; i s’esdevé el mateix en el camp literari, on l’etzigori de Pere Coromines esdevé atzigori en les traduccions de Terenci que féu Joan Coromines, i on Maria Beneyto (i altres) fea servir l’estimbori usual a Mallorca (veg.):

    Ha vingut Gertrudis a mostrar-nos la seua filla. La xiqueta està feta un estimbori. I és que els pobres no tenen disposició per a res, perquè el vestit ben bonic que era.

    El company Francesc Gascó (04.10.2011) comenta l’alternança algimbori / argimbori a Beneixama: «les dues amb o oberta [algimbòri], [argimbòri]»; a més, informa de la variant estrumbori, pròpia de Mallorca, recollida en el dcvb:

    estrumbori*
    Embalum, cosa que embaluma (Mall., ap. Aguiló Dicc.).


    *Nota: Alcover escriu estumbori en els Dietaris de les eixides, 1900-1902 (edició de Maria Pilar Perea, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002).

  3. Podem documentar en Google Llibres un article d’Emili Casanova, «El Diccionari de la Vall d’Albaida: Una presentació», que inclou:

    Cimbori, m. ‘Fòtil, andrómina gran i inútil’. VF: angimbori (Atz.), encimbori (Ag.), encenvori (Ag.), etzibori (Alb.), enximbori (Atz.).

    El cercador no mos permet accedir a molta més informació, però crec que podem interpretar les abreviacions dels noms de les localitats aixina: «Atz.» ‘Atzaneta’, «Ag.» ‘Agullent’, «Alb.» ‘Albaida’.

  4. A més d’estes variants, també hi ha sinònims disponibles per a registres diversos. En el programa El Club de TV3 (dj. 10.05.2007) feien una aportació al vocabulari català: quènfaig, nom amb què designem les andròmines de poc valor econòmic i de discutit valor estètic que són objecte de regal als convidats (parents, amics i coneguts) en bodes, batejos i comunions i altres esdeveniments socials.En espanyol en diuen pongo (no apareix encara recollit als diccionaris amb esta accepció). Joan-Carles Martí Casanova mos indica que en francés es coneix com a bibelot. Segons el TLF (s. v. bibelot; consulta: 20.12.2018):

    2. Avec une nuance péj. Article de peu de valeur ou de mauvais goût. Bibelot de bazar, de camelote, sans valeur :
    3. Sur le tourniquet, les lots étaient classés, d’affreux bibelots de cinq ou six sous, maroquinerie, verrerie, porcelaine; et la plume grinçait contre les fils de laiton, la plaque tournante emportait les lots, dans un bruit continu de vaisselle cassée.

    zola, Son Excellence E. Rougon, 1876, p. 331.

    El mot bibelot també ha estat incorporat al català, però els diccionaris no li han donat l’accepció despectiva que tractem ara. El DIEC2 (el GD62 i el GDLC) el definix:

    bibelot m. Petit objecte decoratiu.

    D’altra banda, en anglés en diuen trinket o knickknack. El GDT només recull knickknack:

    A small trivial article intended for ornament.

    En el Merriam-Webster (consulta: 20.12.2018) trobem tchotchke i més sinònims: bauble, bibelot, curio, curiosity, doodad, dingus, dohickey, hickey, gaud, gewgaw (also geegaw), gimcrack, kickshaw, knickknack (also nicknack), novelty, ornamental, trinket, whatnot, whatsit…

lladrit

Xavier Rull en La formació de paraules. Qüestions de normativa té un apartat curt referit a «Els sufixos -id i -ed aplicats a verbs de sorolls» que comença:

Els verbs que expressen sons poden prendre el sufix –ed (Fabra, 1956: 128; Lüdtke, 1983: 333) o -id (ho escrivim amb -d perquè existeix el mot brogidós).

Rull arreplega les formes en -et: aïnet, assaïnet, espinguet, espignet, miulet, miulec, piulet, refilet, ronquet, ronxet, ruflet, somiquet, xisclet, xiulet, siulet. I les formes en -it: brogit, bruit, brunzit, clapit, glapit, cruixit, esclafit, grunyit, maulit, miulit, mugit, piulit, rugit, xeulit, xiulit, xuplit.

A més, assenyala: «el sufix equivalent espanyol (-id) és l’únic que s’usa per a alguns verbs de sorolls». Finalment, fa la reflexió següent:

En aquest grup de verb també es poden usar altres recursos per a nominalitzar, com ara l’habilitació del participi de passat en femení (mugida, xiulada, etc.). La combinació d’aquests dos fets pot fer pensar que -id es deu a una interferència de l’espanyol, quan en realitat és un sufix vàlid en català.

Jo no recorde haver sentit mai lladrit quan aprenia valencià (cap als anys setanta i huitanta) i he vist que la paraula no té molta documentació (Google Llibres, consulta: 16.12.2018). Com a curiositat, em sembla que no apareix en l’Atles lingüístic del dominica català, on sí que apareix el miol:

– Veg. mapa 1493 
Veg. un miol

Poca, però sí que hi ha documentació i té un cert temps i extensió, tant amb la forma «lladrid» (que Garcia Girona fa sinònima d’abornit) com «lladrit». Per exemple, podem llegir que, segons Bosch de la Trinxeria, el «lladrit» era un «lladruc especial dels gossos d’atura assenyalant un perill».

Tenint en compte les dades d’ús i vitalitat de la paraula, sembla que el dnv hauria de mirar d’incorporar eixa i altres paraules relacionades amb el lladrar dels gossos (abollar, abornar, abornit, buixir, glatir…).

a + complement directe

  1. Pel que fa al complement directe preposicional (CDP), anem fent un recull de casos en què la normativa ha anat ampliant la possibilitat d’utilitzar-lo. Anem afegint els enllaços a les fitxes en la llista següent:
  2. Quant a les diferents denominacions de l’objecte directe: complement directe, implement i altres, utilitzarem, en general, la que fa servir l’avl en la seua gramàtica, tot i que segurament és un debat que no està tancat (veg. <em>La terminologia lingüística en l’ensenyament secundari</em>).
  3. En versions anteriors d’esta fitxa, havíem recollit opcions i limitacions en obres diferents:
    1. Segons el mestil (pàg. 789-…) i altres referències es pot usar la preposició a davant els pronoms tothom, tots, altri, ningú, cadascú, molts; (solà94) qui, el qual, algú.
    2. Podem llegir en Sintaxi bàsica del català de Carme Vilà i Comajoan (1990):

      Davant qualsevol pronom tònic [+animat] es tolera la preposició a en el CD: Això beneficia (a) tothom; […] També es tolera la inclusió de la preposició a quan el CD és avantposat:* (A) l’Albert, l’he vist al cinema.[…] S’aconsella també la inclusió de la preposició a quan un enunciat és ambigu perquè hi ha un constituent que tant pot ser subjecte com CD: T’estima com la Marta / T’estima com a la Marta.


      *Vegeu més avall el punt c de la gnv.

      Sobre esta mateixa qüestió, convé llegir el punt 11.5.1.5 de la gcc («La preposició i el sintagma preposicional» de Pelegrí Sancho Cremades), que detalla alguns casos més aportats per solà94 i altres:

      Solà (1994: 167) considera que el desplaçament d’un complement directe que és un nom que designa una entitat humana (i més encara quan és un nom propi), sembla exigir la preposició a […].66 De fet, la preposició a davant els complements disclocats és un construcció antiga en català i potser per aquesta raó ha estat admesa per alguns gramàtics.


      66. En mallorquí s’empra de manera sistemàtica la preposició a(n) davant els objectes directes dislocats a la dreta, siguin animats o inanimats […]. Aquest ús es troba almenys des del segle xvii.

    3. Pla Nualart aporta una síntesi («Complements directes amb a i sense», Ara.cat, 18.02.2011) de tot això:

      Simplificant-ho una mica, Solà diu que la a només és incorrecta quan el cd va darrere el verb, no és un pronom fort i no crea ambigüitat. Vegem quan podem —i per mi és millor— posar-hi la a .Sempre que el cd vagi davant del verb. Passa en dislocacions («A l’Anna no l’ha vist»), en oracions de relatiu («La dona a qui estima») i en les interrogatives («A qui ha insultat?»). Si escrivim «L’Anna no l’ha vist», «La dona que estima» i «Qui ha insultat», no podem saber qui veu, qui estima i qui insulta. I, si no volem crear estranyes asimetries, crec que val més mantenir-la encara que un canvi de persona desfaci l’ambigüitat («A l’Anna no l’has vist»).

      La a també és lícita davant pronoms com cadascú, qualsevol, ningú, algú i tothom i és obligatòria davant pronoms personals forts, que quan fan de cd són duplicats amb un pronom feble: «L’he vist a ell», «M’afecta a mi». Si hi ha duplicació, encara que no sigui amb pronom, la a s’ha de mantenir: «Ens acusa als professors». I també s’ha de mantenir, per simetria, en frases com «A qui fa molt que no veig és al Joan», «M’han renyat a mi i als meus companys». I el consell final és: sempre que sense a la frase sigui ambigua, poseu-hi a.

    4. En la gramàtica de l’avl tenim més detallats els casos en què el complement directe és introduït per la preposició a:

      En algun context, el cd va precedit o pot anar precedit de la preposició a. Es tracta dels casos següents:

      a) Davant d’un pronom personal fort:

      T’ha nomenat a tu.
      Ens estava buscant a nosaltres.
      Mira’ls a ells, no a mi.

      observació: La preposició a també apareix, amb sintagmes nominals, en aquells casos que estan duplicats per un pronom feble i equivalen a nosaltres o vosaltres: Ens estaven buscant als estudiants de batxillerat (això és, ‘a nosaltres, estudiants de batxillerat’).

      b) En casos de possible ambigüitat entre el subjecte i el complement directe, a causa de la posposició del primer:

      En el partit d’ahir va guanyar el Vila-real al Betis.
      Hem vist com perseguia un policia a un lladre.

      c) En casos de dislocació, quan el complement directe és definit, està referit a éssers animats i és représ per un pronom feble:

      Als nous inquilins, no els entén ningú.
      No els entén ningú, als nous inquilins.

      d) Optativament, davant dels pronoms indefinits tothom, tots, algú i ningú, i amb interrogatius o relatius ambigus:

      Vaig trobar (a) tothom.
      Has vist (a) algú?
      (A) qui ha escoltat?
      He vist l’home que / a qui va intimidar Marta.

      observació: També s’usa la preposició en aquells casos en què un quantitatiu assumix una funció pròxima al pronom i té un valor específic de persona: Segurament el meu discurs sorprendrà a molts; No sé si farà riure a molts o a pocs, però és un destrellat. No s’usa, en canvi, la preposició en els casos en què modifica un substantiu explícit o pronominalitzat per en: Hem vist molts amics teus; N’hem vist molts.

      e) Optativament, davant de nom propi de persona:

      He vist (a) Carles.
      Han convidat (a) Maria a la boda.

      Però no quan va precedit de determinant:

      He vist l’amiga Teresa.
      He vist en Joan.

      observació: Els noms propis amb article tenen un comportament pròxim a la resta de sintagmes nominals, i admeten fàcilment l’ús sense preposició; els noms propis sense article, en canvi, s’aproximen als pronoms personals, i l’ús sense preposició resulta més marcat i artificial. Notem, a més, que no s’usa la preposició en casos com He llegit Ausiàs March, Estava embadalit sentint Mozart, en què els noms propis s’usen metonímicament per a referir-se a l’obra d’un autor.

      f) En casos d’estructures paral·leles on un dels constituents ja apareix precedit de preposició:

      T’han convidat a tu i al metge de Calp.
      T’estimaràs a tu mateix com als altres.
      Han convidat a tots, fins i tot al meu cosí.

CDP: postverbal contigu al subjecte

Quan el complement directe és contigu a un subjecte postverbal, pot ser introduït per la preposició a per tal d’evitar la confusió entre els dos elements.

Exemples amb subjecte i complement directe animats o inanimats:

  • El perseguia com el gat (a) la rata (mestil, xxi, 2.1.2)
  • Buscava el mascle (a) la femella (mestil, xxi, 2.1.2)
  • Diuen que rellevarà (a) l’alcalde una regidora del seu mateix partit (giec, 19.3.2.4.b)
  • No hauria de poder vèncer mai (a) la raó la força bruta (giec, 19.3.2.4.b)
  • Si no va vèncer la força bruta (a) la raó, poc se n’hi va faltar (giec, 19.3.2.4.b)
  • Aquest és l’objectiu que defineix (a) la biolingüística (giec, 19.3.2.4.b)
  • En igualtat de condicions, tenen potestat d’elegir (a) les més qualificades (giec, 19.3.2.4.b)
  • En el partit d’ahir va guanyar el Vila-real (al/el) Betis (gnv, 32.2.1.b)
  • Hem vist com perseguia un policia (a) un lladre (gnv, 32.2.1.b)

Exemples amb subjecte inanimat i complement directe animat:

  • És preocupant veure com ha enfonsat (a) l’acusat la teva declaració (giec, 19.3.2.4.b)

CDP: pronom indefinit u/un

Quan el complement directe és el pronom indefinit u (o un) i està duplicat pel pronom feble el, també és introduït per la preposició a.

Exemples:

  • Això és prou perquè el prenguin a un per lladre (giec, 19.3.2.1.c)

No he localitzat este cas en el mestil ni en la gnv. Em sembla que es pot considerar comprés en el cas del sintagma nominal referent d’un pronom feble, ara ja no de primera o segona persona del plural, sinó de tercera del singular.

valvuleria

El diccionari en línia de la Real Academia de Ingeniería (consulta: 05.11.2018) definix el terme valvulería com a «accesorios y elementos auxiliares de las válvulas». No sembla que la definició siga del tot encertada o completa, ja que els usos que hem localitzat indiquen que es referix també a la vàlvula mateix i, per tant, la definició podria ser «relatiu o pertanyent a la vàlvula».En tot cas, per al català, el Cercaterm envia la resposta següent (05.12.2018):

Considerem adequat el terme valvuleria en català amb el sentit de ‘Conjunt de vàlvules, especialment quan formen part d’una instal·lació, d’una màquina, etc.’.

Es tracta d’un terme paral·lel a d’altres recollits en el diccionari normatiu en els quals el sufix –eria és ‘conjunt de’: aixeteria, boteria, campaneria, cinteria, cristalleria, especieria, trompeteria, pastisseria, metal·listeria, pedreria, perleria, esmalteria, ebenisteria, etc.

CDP: sintagma nominal referent d’un pronom feble

El complement directe és introduït per la preposició a quan apareix duplicat per un pronom personal feble de primera o segona persona del plural (ens/mos/nos, us/vos).

Exemples:

  • Ens han vist als estudiants (mestil, xxi.2.1.10)
  • Us han vist a les professores (mestil, xxi.2.1.10)
  • Ens beneficia a tot el departament (mestil, xxi.2.1.10)
  • Ens estaven buscant als estudiants de batxillerat (gnv, 32.2.1.a)
  • Aquesta qüestió ens ocupa d’una manera monogràfica a la gent de l’oficina (giec, 19.3.2.1.b)
  • Únicament us han convidat als que formeu part de la junta directiva (giec, 19.3.2.1.b)
  • Ens han avisat a totes tres (giec, 19.3.2.1.b)
  • Us han mencionat personalment a cada un (de vosaltres) (giec, 19.3.2.1.b)
  • Sempre ens criden als mateixos (giec, 19.3.2.1.b)