enllacat

  1. La paraula castellana remelo no apareix en els diccionaris habituals. Pertany al camp de la indústria del pernil i del formatge.
  2. Segons informació de Toni Lluch (10.10.2006): «És una flora microbiana amb textura humida que apareix en la superfície del formatge i del pernil. Termcat: “Hem consultat un especialista i ens ha informat que la forma catalana per a designar la formació d’aquesta flora microbiana quan el pernil es troba en males condicions és enllacat.”»
  3. Efectivament, el Termcat ha inclòs posteriorment dos fitxes amb la paraula en àmbits diferents:

    ca enllacat, n m
    es remelo

    <Ciències de la vida > Microbiologia>

    Excés d’humitat causat per la flora microbiana que creix a la cotna del formatge o la cansalada a l’inici del procés de curació.


    ca enllacat, n m
    es remelo, n m

    <FITXA REVISADA 2017> , <Endocrinologia i nutrició>

    Llim superficial que es forma a l’escorça del formatge o la cotna de la cansalada a l’inici del procés de curació quan la velocitat de deshidratació és molt baixa, en conseqüència s’afavoreix el desenvolupament de la flora salvatge en superfície, es frena l’assecatge i es produeixen desviacions en l’aroma del producte final.

    Nota: Aquest defecte es produeix amb més facilitat i és més problemàtic en embotits sense sucres afegits.

  4. La forma catalana supose que té relació amb el que diu el DCVB en enllacar:

    2. ENLLACAR v. refl. ║ 1. Cobrir-se de llac una cosa, especialment una terra de la vora d’un riu (Camp de Tarr., Tortosa). ║ 2. Enllotar-se, embrutar-se de matèria pastosa. «Els motllos de paper verjurat s’enllaquen amb la pasta» (Capellades, ap. Aguiló Dicc.). ║ 3. Entelar-se, perdre el brill i transparència (Lluçanès); cast. empañarse. «El mirall està enllacat». Fon.: əɲʎəká (or.); aɲʎaká (occ.). Etim.: derivat de llac.

respondre

La normativa actual ha acceptat que el règim del verb respondre tinga la possibilitat que la versió transitiva incloga com a complement directe no sols allò que es respon sinó també allò a què es respon. De moment, els diccionaris més comuns no recullen eixa diferència, però sí que apareix en la giec (21.3.5.a):

Una colla de verbs admeten la construcció transitiva i la preposicional, sovint amb alguna diferència semàntica: Contesta/respon totes les preguntes i Contesta/respon a totes les preguntes.

Segons la gramàtica de l’iec, també presenten esta possibilitat els verbs pledejar, arremetre o habitar.

La gnv de l’avl no comenta res sobre esta possibilitat del verb respondre, però sí que inclou un exemple en el mateix sentit (26.4.3.1.b): «Com a mínim, s’han de respondre la mitat de les preguntes.»

Els diccionaris, de moment, no han incorporat encara eixa opció, habitual en l’ús general i documentada des de l’inici del segle xix, tal com podem observar en el mateix Pompeu Fabra (10.11.1923):

Els lectors habituals de les nostres converses ens agrairan sens dubte que no ens entretinguem ací a respondre preguntes, com aquestes, sobre qüestions ja resoltes.

llanfarnada

El 26 d’octubre del 1997 mon tio Agustí em va parlar d’alguna peça de roba que tenia una «llanfarnada». En aquell temps encara teníem la tintoreria oberta i eixa paraula era habitual. El significat de la paraula apareix en el diva (consulta: 10.08.2018) i, de manera més precisa seguint la definició de reig, en el dnv (s. v. llamparnada; consulta: 10.08.2018):

f. Taca gran de matèria greixosa o apegalosa, especialment quan és de forma allargada.

També recull l’entrada el dcvb (amb poc de detall). colomina (1991) recollia ja les formes llacada i llanfarnada, i altres variants:

llanfarnada ‘taca gran, de matèria apegalosa’ (la Nucia, Altea, l’Alfàs, Benidorm, Btell). A Alcoi llamparnada id.; i al Pallars lliparnós ‘llepissós, viscós’ (bdc xxiii, 296). Cf. Escrig llangadada o llangardada ‘chafarrinada, mancha que desluce una cosa’ i Dllomb llagastrada ‘lo mismo que ganyada‘ (aquest darrer mot deu ser viu encara en el val. central, car el trobe en VRamon, Caixa marav, 9, 85). Vg. Dcor s. v. llefre.

A més, en la llista Migjorn (10.08.2018), Joan-Carles Martí (Elx) encara afig la forma llamangada.

Tal com indica Colomina, trobem en l’entrada llefre ‘brut’, ‘golut’ del diccionari de Coromines (declc), algunes dades interessants, com ara:

DCOROM-llefre
Coromines: relació de llefre, llefrenar i variants

parentalitat

Es tracta d’un substantiu ben format que hauria de significar ‘qualitat dels pares’ o ‘acció pròpia dels pares’. En les Corts Valencianes han proposat l’existència i regulació de la figura de «coordinador o coordinador de parentalitat».

En relació amb eixa qüestió, el Termcat (consulta: 08.08.2018) indica que preferix el terme «criança positiva» (i rebutja, per tant, la possibilitat «parentalitat positiva»). La fitxa del Termcat argumenta contra l’ús de la forma parentalitat:

Els diccionaris catalans no recullen el substantiu parentalitat, que seria una formació neològica creada sobre l’adjectiu parental (“Relatiu o pertanyent al pare i a la mare”, segons el diccionari normatiu) que remetria d’entrada a una qualitat (concretament, a la qualitat de ser pares) i no a una acció o un procés, que és al que fa referència estrictament l’anglès parenting (“The care and upbringing of a child”, segons el diccionari Collins; […]

Cal tenir present que encara que el sufix -itat també aporta de vegades -a més del sentit de ‘qualitat’, que és el més habitual- el sentit de ‘acció pròpia de’ (per exemple, heroïcitat és ‘acció pròpia d’un heroi’; perversitat, ‘acció pròpia d’una persona perversa’ i bestialitat, ‘acció pròpia d’una bèstia’), i que, per tant, parentalitat també podria significar ‘acció pròpia dels pares’, criança és la designació genuïna i utilitzada tradicionalment en català amb aquest sentit. El calc es considera, doncs, innecessari.

A pesar d’això, podem documentar que sembla que s’ha consolidat l’ús de parentalitat (Google; consulta: 09.08.2018) en la regulació legal per a referir-se a l’acció pròpia dels pares, tendència confirmada per la creació de la figura del coordinador o coordinadora de parentalitat.

 

negocial

Esta adjectiu no apareix encara definit en els diccionaris habituals en català, tot i que sí que apareix utilitzat en diverses entrades del Diccionari jurídic de l’iec (consulta: 07.08.2018) com ara en acte propi, anul·labilitat, capítols matrimonials, causa de contracte o frau de creditors:

frau de creditors c. nom. m. DRET CIVIL Catalunya
Causa d’ineficàcia contractual o negocial.

De moment, els he consultat (18.07.2018) la definició que li volen donar. Podem pensar que serà per l’estil de «relatiu o pertanyen al negoci», tal com s’esdevé amb la definició castellana de negocial que trobem en el gduea:

negocial adj. Relativo al negocio: Organización negocial.

Mondúber

1. El nom de la muntanya apareixia escrit «Mondúver» cap l’any 2000, però ara apareix «Mondúber» com a forma principal de l’entrada en la gec (consulta: 24.07.2018). El dcvb escrivia «Montdúver» (consulta: 24.07.20218). Finalment, vaig fer la consulta al servei de toponímia: Aigües (09.06.2000) em va dir que la forma que consideren definitiva era «Mondúber», després de consultar l’enquestador de la zona i revisar les dades (sobretot Coromines).

En estes coses de la toponímia les coses són prou estables, però també tenen certs balls de lletres, tal com explica Joan Giner en «El nom del Mondúver, Sanchis Guarner, Coromines i l’AVL» (09.04.2018; consulta: 24.07.2018). L’autor comenta el cas i l’existència de més variants: «Mondugues», «Mondúguer»…

2. «Mondúber» és la forma que recull el programa de gestió toponímica de l’AVL Toponímia dels pobles valencians (consulta: 19.05.2010; 24.07.2018):

Barranc del Mondúber (Gandia, Xeresa)
Camí de l’Ombria del Mondúber (Xeraco, Xeresa)
Camí del Mondúber (Barx, Xeresa)
el Mondúber (Barx, Gandia, Xeresa)
Font del Mondúber (Xeresa)
Massís del Mondúber (Barx, Benifairó de la Valldigna, Gandia, Simat de la Valldigna, Xeraco, Xeresa)
Ombria del Mondúber (Xeresa)

També és la forma que podem trobar en el fullet de l’AVL sobre la toponímia de Barx (i de Gandia):

dissocial

L’adjectiu dissocial apareix en algunes fitxes del Termcat (trastorn dissocial, personalitat dissocial), però no té encara entrada en els diccionaris habituals, per la qual cosa no sabem quina seria la definició de l’adjectiu. Mentrestant, el Termcat (19.07.2018) fa la consideració següent:

L’adjectiu dissocial té molt poc ús fora de l’àmbit de la psiquiatria, i el significat que té es desprèn dels formants de què consta: el prefix dis-, que significa ‘difícil’ o ‘mal’, i l’adjectiu social, que significa ‘relatiu o pertanyent a la societat humana, a les relacions entre els individus pertanyents a diferents classes de la societat’. Així doncs, dissocial pot ser un adjectiu utilitzat per a referir-se a les relacions socials difícils, dolentes, poc satisfactòries, etc.

marginalització

Substantiu femení que no apareix encara en els diccionaris habituals, encara se’n fa un ús comú en l’àmbit de la història, la sociologia i l’assaig, en general (Google Llibres; consulta: 20.07.2018).

És un derivat del verb marginalitzar, recollit per rull2004, verb que l’autor aconsella que es mantinga a causa de la seua especialització semàntica respecte a marginar:

marginar ‘posar a banda (algú) i evitar-hi relació social’
marginalitzar ‘fer ser marginal (algú o una cosa)’

El ddlc de l’iec sí que dóna entrada al verb marginalitzar, amb la indicació que no és normatiu ni usual.