Mondúber

1. El nom de la muntanya apareixia escrit «Mondúver» cap l’any 2000, però ara apareix «Mondúber» com a forma principal de l’entrada en la gec (consulta: 24.07.2018). El dcvb escrivia «Montdúver» (consulta: 24.07.20218). Finalment, vaig fer la consulta al servei de toponímia: Aigües (09.06.2000) em va dir que la forma que consideren definitiva era «Mondúber», després de consultar l’enquestador de la zona i revisar les dades (sobretot Coromines).

En estes coses de la toponímia les coses són prou estables, però també tenen certs balls de lletres, tal com explica Joan Giner en «El nom del Mondúver, Sanchis Guarner, Coromines i l’AVL» (09.04.2018; consulta: 24.07.2018). L’autor comenta el cas i l’existència de més variants: «Mondugues», «Mondúguer»…

2. «Mondúber» és la forma que recull el programa de gestió toponímica de l’AVL Toponímia dels pobles valencians (consulta: 19.05.2010; 24.07.2018):

Barranc del Mondúber (Gandia, Xeresa)
Camí de l’Ombria del Mondúber (Xeraco, Xeresa)
Camí del Mondúber (Barx, Xeresa)
el Mondúber (Barx, Gandia, Xeresa)
Font del Mondúber (Xeresa)
Massís del Mondúber (Barx, Benifairó de la Valldigna, Gandia, Simat de la Valldigna, Xeraco, Xeresa)
Ombria del Mondúber (Xeresa)

També és la forma que podem trobar en el fullet de l’AVL sobre la toponímia de Barx (i de Gandia):

marginalització

Substantiu femení que no apareix encara en els diccionaris habituals, encara se’n fa un ús comú en l’àmbit de la història, la sociologia i l’assaig, en general (Google Llibres; consulta: 20.07.2018).

És un derivat del verb marginalitzar, recollit per rull2004, verb que l’autor aconsella que es mantinga a causa de la seua especialització semàntica respecte a marginar:

marginar ‘posar a banda (algú) i evitar-hi relació social’
marginalitzar ‘fer ser marginal (algú o una cosa)’

El ddlc de l’iec sí que dóna entrada al verb marginalitzar, amb la indicació que no és normatiu ni usual.

meronímia

Vaig vore que apareixia l’adjectiu meronímic -ca en la giec (per exemple, pàg. 1.214) i vaig pensar que seria una errada. Xavier Rofes (de l’Oficina de Gramàtica de l’institut) em va resoldre el dubte i em va fer conéixer la paraula meronímia. La Viquipèdia (consulta: 16.04.2018) explica en què consistix. He mirat uns quants diccionaris que tinc per casa i no he trobat la paraul. Mirant la definició de l’Office Québécois de la Langue Française (consulta: 16.04.2018) puc provar a fer una proposta de definició:

f. Relació jeràrquica entre dos conceptes o dos signes lingüístics en què el primer és una part del tot constituït pel segon. Podem dir que hi ha meronímia entre la paraula roda i la paraula bicicleta.

mos

El dnv ha incorporat l’accepció següent per a la paraula mos (consulta: 11.08.2017):

m. [col·loq.] Quantitat de diners que s’accepta com a suborn.

No sé si realment això és una accepció «col·loquial». Jo no l’havia sentida mai. El cas és que no em moc per eixos ambients on es comenten i fan eixos tractes. Coneixia la paraula castellana mordida per a referir-se eixes extorsions al ciutadà del carrer que duien a terme policies i altres funcionaris de baix nivell, cosa que sembla que era o és usual a Mèxic. El cas és que ha la paraula ha acabat arribant el castellà d’Espanya. Encara que ací no es dóna en el mateix àmbit que allà, es veu que als mitjans en castellà els ha fet gràcies referir-s’hi a determinats suborns com a «mordides», cosa que ha acabat arribant al llenguatge dels polítics.

Si la cosa va de mossegar, i posats a calcar, haguérem pogut tindre «mordudes» (de l’antic verb mordre), però es veu que no vam tirar per ahí. Ni per cap lloc. No he trobat de moment l’equivalent possible, més enllà del terme general suborn. En italià tenen les paraules pizzo, bustarella i altres. No sé si en francès galette servix per a això. La cosa és que en català tenim ara mos, i molts mitjans caldrà que el facen servir si volem que tinga un mínim de col·loquialitat, tal com pretén l’acadèmia.

motlada

La motlada (o motllada) és un sinònim de revoltó. El dcvb (s. v. motllada [o motlada]); consulta: 04.02.2016) el recull:

2. Revoltó; volta que deixa el motlle entre cada dues bigues d’un sostre (val.); cast. bovedilla. El buit que queda… es partix per una o dos molades [sic], Martínez Folkl. i, 27.

Fon.: muʎʎáðə (or.); moʎʎáðɛ (occ.); moɫɫáðə (mall.); moɫá (Val., Sueca); moɫɫá (Cullera, Alcoi); moɣlá (Cocentaina, Pego, Sanet).

En Beniopa (i supose que per la contornada), segons informació d’Isabel Garcia (confirmada per sa mare), utilitzen la variant «maulà».

Mória

Població de l’illa de Lesbos (Grècia), on hi ha un camp de refugiats. El topònim és pronunciat amb o tancada pels periodistes d’alguns serveis informatius, segons he pogut sentir en la xarxa. L’Optimot respon també en eixe sentit a la consulta:

La grafia adequada en català per a aquest topònim grec és Mória. La lletra o es pronuncia tancada.

Apliquem el mateix criteri (proposat al 2009 per l’Associació Catalana de Neohel·lenistes) al topònim Lépida (illa de Leros). I relacionats temàticament amb les circumstàncies dels immigrants i refugiats, tenim uns pocs topònims grecs més: Lesbos, Leros, Mitilene, Pipka i Skala Sikamineas.

minutatge

Tot i que és un terme ben comú actualment, més encara en períodes electorals, on es controlen els temps de debat o d’emissió d’espais publicitaris —és a dir, el minutatge—, no hem trobat este substantiu en els diccionaris habituals. Feta la consulta, el servei de consultes del Termcat ha enviat la consideració següent (20.06.2016):

Considerem adequat el terme minutatge en l’àmbit dels audiovisuals, especialment en ràdio i televisió, per a designar la determinació dels minuts que ha de durar un programa, una actuació, una emissió, etc.

Per tant, en este camp dels mitjans audiovisuals, minutar és (segons el DNV):

1. v. tr. Fer el còmput dels minuts i segons que dura (alguna cosa).

2. v. tr. Distribuir el temps corresponent a una activitat determinada, com ara programes de televisió o actes públics.

I el minutatge seria l’acció o l’efecte de minutar.

monomarental*

Terme usual en castellà, tot i que rebutjat per la normativa, perquè diuen que ha estat creat erròniament a partir d’una confusió que faria derivar «parental» de «pare»; «marental», seguint eixa idea, vindria de «mare». Si la confusió fóra realment un motiu per a excloure paraules, hauríem de porgar la història de la llengua i els diccionaris.

En realitat, parental ve del terme llatí parentalis (‘dels parents’), que és un derivat de parens -tis (‘pare o mare, ancestre’), nom derivat del participi present (parens) del verb parere (‘parir, produir’).

La Fundéu ha fixat un criteri sobre la qüestió (consulta: 28.09.2015):

Por lo tanto, para no dejar vacío este nicho semántico, serían apropiadas las expresiones familia monoparental materna/de madre/de mujer y familia monoparental paterna/de padre/de hombre.

La documentació (i la Neoloteca) també oferixen l’opció en castellà família monoparental masculina i família monoparental femenina.

El Termcat (veg. Neoloteca) ha resolt el debat en català quan ha fixat: família monoparental masculina i família monoparental femenina.