identitari -tària

Este adjectiu (derivat d’identitat) no apareixia en els diccionaris habituals (consulta: 13.11.2012). Li podríem donar la definició ‘relatiu o pertanyent a la identitat’. rull2004 comenta:

L’adjectiu identitari no pot ser condemnat de cap de les maneres.

Podem començar a documentar-ne l’ús en català cap als anys huitanta en obres de temàtica política, sociològica i sociolingüística. El dnv (consulta: 16.03.2023) l’ha inclòs:

identitari -ària
adj. De la identitat o que hi té relació.

En altre llengües romàniques (consulta: 13.11.2012):

es identitario (Fundéu)
fr identitaire (oqlf)
it identitario (Aldo Gabrielli)
pt identitário (Priberam)

ianomami

Un missatge d’Enciclopèdia Catalana (Marga Pradas, març del 2003) comentava una recerca sobre este nom:

Hem estat revisant les formes ianomami i ianomamo, per a destriar quina era correcta, i hem resolt que ambdues tenen tradició depenent de les fonts utilitzades. Finalment he decidit considerar ianomami com la forma preferent per a la Gran Enciclopèdia Catalana i la Hiperenciclopèdia, tot i recollint també la forma ianomamo per a aquells que així la poguessin cercar.

Els diccionaris generals no han incorporat este nom, però sí que ho ha fet el Termcat (consulta: 15.06.2023) en dos fitxes, tant en referència a l’accepció antropològica com a l’accepció lingüística:

ca ianomami, n m, f
ca ianomamo, n m, f
es yanomami
es yanomamo
en yanomami
en yanomamö

Antropologia > Etnologia. Etnografia
Definició
Individu d’un poble amerindi de l’Amazònia, que ocupa l’àrea compresa entre l’estat brasiler de Roraima i Veneçuela.

ca ianomami
ca guaharibo sin. compl.
ca xirianà sin. compl.
ca yanoama sin. compl.
ca yanoama-waicà sin. compl.
ca yanomami sin. compl.
ar يانومامية
cy Yanomami
cy Guaharibo sin. compl.
cy Xirianá sin. compl.
cy Yanoama sin. compl.
cy Yanoama-waicá sin. compl.
de Yanomami
de Guaharibo sin. compl.
de Xiriana sin. compl.
de Yanomam sin. compl.
en Yanomámi
en Guaharibo sin. compl.
en Xirianá sin. compl.
en Yanamam-Waika sin. compl.
en Yanomam sin. compl.
es yanomami
es guaharibo sin. compl.
es xirianá sin. compl.
es yanoama sin. compl.
es yanoama-waicá sin. compl.
eu yanomamiera
eu guaharibo sin. compl.
eu xirianà sin. compl.
eu yanoama sin. compl.
eu yanoama-waicà sin. compl.
fr yanomami
fr guaharibo sin. compl.
fr xirianá sin. compl.
fr yanoama sin. compl.
fr yanoama-waicá sin. compl.
gl yanomami
gl guaharibo sin. compl.
gl xirianá sin. compl.
gl yanoama sin. compl.
gl yanoama-waicá sin. compl.
gn janomami
gn guaharivo sin. compl.
gn janoama sin. compl.
gn xiriana sin. compl.
gn yanoama-waika sin. compl.
it yanomami
it guaharibo sin. compl.
it xiriana sin. compl.
it yanoama sin. compl.
it yanoama-waicà sin. compl.
ja ヤノマム語
ja シリアナ語 sin. compl.
ja ヤノアマ語 sin. compl.
ja ワアリボ語 sin. compl.
ja ヤノアマ・ワイカ語 sin. compl.
nl Yanomami
nl Guaharibo sin. compl.
nl Xirianá sin. compl.
nl Yanoama sin. compl.
nl Yanoama-Waicá sin. compl.
pt yanomami
pt guaharibo sin. compl.
pt xirianá sin. compl.
pt yanoama sin. compl.
pt yanoama-waicá sin. compl.
ru Яномами
ru Яномам sin. compl.
ru Шириана sin. compl.
ru Янамами sin. compl.
ru Яномама sin. compl.
ru Гуахарибо sin. compl.
ru Яномам-вайка sin. compl.
sw Yanomami
sw Guaharibo sin. compl.
sw Xirianá sin. compl.
sw Yanoama sin. compl.
sw Yanoama-waicá sin. compl.
tmh Tayanumamt
zh 亚诺马米
zh 亚诺阿马 sin. compl.
zh 瓜阿里伯 sin. compl.
zh 西里亚纳 sin. compl.
zh 亚诺阿马-瓦依卡 sin. compl.

Yanomama>, <Amèrica > Brasil>, <Amèrica > Veneçuela
Definició
El ianomami és un dels grups més grans d’amerindis de la selva tropical no aculturats.

La llengua ianomami constitueix un contínuum de dialectes que es pot considerar que componen una única llengua, tot i que hi ha autors que tracten aquests dialectes com a llengües independents o que en fan una classificació diferent. Els quatre dialectes principals són:

* yanomami (o yanoami, yanomae), amb uns 15.000 parlants;
* yanomam, amb uns 3.000;
* yanam (o ninam) amb uns 360, i
* sanuma (o tsanima), amb 500 parlants al Brasil i 1.500 a Veneçuela.

Els ianomamis viuen en zones de la selva de difícil accés, lluny del rius principals, en petites comunitats de 20 a 350 persones disseminades en una àrea d’uns 200.000 kilòmetres quadrats.

Són majoritàriament monolingües, tot i que els homes solen saber una mica de portuguès o d’espanyol.

A les darreres dècades els ianomamis de la zona fronterera entre el Brasil i Veneçuela han sofert els efectes de l’extracció massiva d’or i la desforestació. La població ha disminuït considerablement els darrers anys.

Els ianomamis són especialment coneguts pel fet de practicar el canibalisme ritual (es mengen les cendres de les persones mortes barrejades amb puré de plàtan) i per l’ús de substàncies al·lucinògenes, també de forma ritual.

instrumentar

En valencià, els diccionaris recullen per a este verb dos accepcions (dnv; consulta: 23.03.2023):

1. v. tr. MÚS. Preparar les partitures (d’una composició musical) per a cadascun dels instruments que l’han d’executar.
2. v. tr. DRET Escripturar.

No arrepleguen encara uns usos comuns actualment (sinònims del verb instrumentalitzar que estenen el significat ‘preparar’ de l’accepció musical a altres àmbits, o que els amplien amb el sentit ‘utilitzar, manipular’. Podem documentar eixa accepció (ctilc, consulta: 23.03.2023; Google Llibres, consulta: 23.03.2023) a mitan segle passat:

La conquesta pel món animal de l’autonomia dels grans aparells fisiològics, cosa que permet a l’individu de regular la seva nutrició, el seu calor, el seu moviment i els seus intercanvis, no és encara la llibertat, però prepara l’autonomia corporal que instrumenta l’autonomia espiritual de la llibertat.

Les estructures de l’univers personal de Josep Maria Palacios i Martínez (1964)

El seu aïllament és paral·lel al fracàs a què desemboca tot intent d’instrumentar políticament l’opció esquerrana del catalanisme.

Jaume Bofill i Mates (1878-1933). L’adscripció social i l’evolució política de Jordi Casassas i Ymbert (1980)

A pesar que la normativa encara no ha admés estos usos, el ddlc de l’iec els ha documentat i marcat (amb un •) com a accepcions no normatives:

2. [N1 V N2] (N1[humà, col·lectiu]; N2[acte, fet]) [Algú, un col·lectiu]1 fer les accions necessàries per a portar a terme de manera organitzada [un acte, un fet]2. En aquest sentit, l’Educació Especial ha de permetre aconseguir aquests objectius per a cada infant, i instrumentar totes aquelles ajudes que calgui donar-li, tant si és temporalment com de manera permanent […]. [L’educació (1986): 37, p. 5].

 adj. En l’actualitat, el finançament ordinari dels diferents nivells de govern pot respondre a tres sistemes bàsics. Primer, el de sobirania fiscal única del govern central, amb subvencions —instrumentades d’una o altra forma— als governs territorials i locals. [Bricall (1984): 33, p. 25].
3. [N1 V N2] (N1[humà]; N2[humà, cosa]) Instrumentalitzar. Vist des de dintre, el feminisme té, efectivament, defectes i deficiències […]. El perill de politització li ve de fora, de la tendència dels partits polítics a instrumentar-lo, manifassejar-lo, especialment en períodes electorals. [Pàmies (1987): A, p. 55].

En castellà, el diccionari Clave recull una accepció (que no apareixia en el drae01):

[2 Referido esp. a un plan o a una solución, disponerlos y poner los medios para su ejecución: El Gobierno ‘instrumentará’ medidas para combatir el paro.

El drae en línia (consultes: 27.04.2006; 23.03.2023) inclou unes accepcions 2 i 3 que atenen eixos usos:

1. tr. Preparar las partituras de una composición musical para cada uno de los instrumentos que la ejecutan.
2. tr. Crear, constituir, organizar.
3. tr. Med. Disponer o preparar el instrumental.
4. tr. Taurom. Ejecutar las diversas suertes de la lidia.

instructa*

Trobem la paraula instructa en el castellà de l’àmbit judicial. No apareix en els diccionaris. Es tracta d’un guió que fan servir els advocats, representants o el mateix demandat en els judicis. L’Asociación Judicial Nacional de Peritos explica de què es tracta en l’article «La instructa» (17.03.2021; consulta: 22.03.2023):

La instructa es el documento con anotaciones que normalmente utilizan los abogados y la mayoría de los peritos judiciales para poder responder con rapidez y seguridad a las preguntas en el juicio. […] Lo más importante, nuestra instructa es un documento interno del que no debemos dar copia.

Segons ens indica l’advocada Begoña Valdés (09.06.2010), és una plasmació escrita que solen reclamar alguns jutges, a pesar del principi d’oralitat que han de seguir els processos en determinades qüestions judicials. En eixe sentit, podem localitzar diferents referències que comenten la irregularitat d’eixa pràctica. Per exemple, se’n parla una mica en Movilidad geográfica y modificación sustancial: impugnación procesal laboral de Miguel Ángel Purcalla Bonilla (Google Llibres; consulta: 09.06.2010):

Otra cosa es la extendida «corruptela» procesal de facilitar, en sede de conclusiones, la «instructa» o escrito-resumen de las posiciones de las partes (en especial, de la demandada), práctica sin duda reprochable que deteriora considerablemente el principio de oralidad.

No hem detectat cap referència actual a eixe document en valencià. Amb tot, com que es tracta d’un participi llatí, sí que el podem documentar en el Catàleg dels manuscrits de la Biblioteca de Catalunya (Google Llibres; consulta: 09.06.2010), amb indicació que es tracta de lletra del segle xviii:

(f. 1) Instructa de quant per lo present preté lo Egregi Señor Comte de Solterra… que com a Señor de la Vall de Hostoles Bisbat de Gerona preté de present sobre lo possessor del Mas Campasol de la Parroquia de St. Iscle de Colltort de la mateixa Vall de Hostoles, en virtut de los titols baix expressadors.

A més, localitzem esta paraula en altres àmbits, com a sinònim d’instrucció (Google Llibres; consulta: 09.06.2010):

Un estudiant per instructa de son mestre, comensá á saludar á la Verge Santíssima ab estes paraulas: […]

Las Glòrias de Maria: obra útil pera llegir y predicar, d’Alfons Maria Liguori, traduïda al català per Joaquim Arqués i Jover, 1852.

íncel*

La paraula anglesa incel és un acrònim creat amb fragments inicials de les paraules involuntary celibate (veg. Merriam-Webster):

History and Etymology for incel
involuntary celibate

NOTE: The word incel apparently first appeared on a Usenet newsgroup in the late 1990’s. See the article by Ben Zimmer, “How ‘Incel’ Got Hijacked,” published online at Politico Magazine, May 8, 2018 (https://www.politico.com/magazine/story/2018/05/08/intel-involuntary-celibate-movement-218324/).

En valencià encara no apareix en els diccionaris (ni en el Cercaterm), però s’està utilitzant amb la forma adaptada íncel (segurament seguint l’exemple de la Fundéu per al castellà íncel):

  • Paula Carpintero Páez (Social.cat, 29.08.2022), «El moviment “íncel”: la misogínia amagada que ens hauria d’alarmar».
  • Racó Català, 14.06.2022, «Na Orriols invisibilitzada al racó?»:
    «Sempre es posa qualsevol tuit de na núria orriols aquesta al Racó. Malgrat tenir 500 vots és una figura molt venerada entre la cinquantena d’incels endogàmics».

incoatiu -iva

Patixca
Fragment d’un conte de Vicent Burdeus (uji).

En l’àmbit general —i lingüístic—, l’adjectiu incoatiu -iva fa referència a elements que indiquen un canvi d’estat o un inici d’un nou estat. A partir d’eixa característica aplicada als verbs del llatí, la normativa gramatical sobre la morfologia verbal ha adoptat l’adjectiu incoatiu -iva per a fer referència a un determinat grup de verbs (dnv; consulta: 16.05.2022):

adj. ling. Que pertany (un verb) al grup més nombrós i productiu dels verbs acabats en -ir i que adopten l’increment -ix (o -eix).1

Nota 1. Per a altres verbs denominats incoatius, però ara en relació amb l’accepció ‘canvi d’estat’, podeu consultar la Gramàtica essencial de la llengua catalana de l’iec (17.4) o la Gramàtica del català contemporani (s 1.3.3.2, 13.3.4.3, 13.3.6.3, 16.1.2, 16.2.4.1, 16.3.2.1.a-b). En esta obra preferixen denominar-los verbs ergatius.

Els verbs incoatius: l’ús i la normativa
Tal com indica la definició del diccionari, eixe grup de verbs és el més nombrós (pam dalt, pam baix, un miler) dels que acaben l’infinitiu en -ir (en la denominada tercera conjugació o tercera flexió). Els verbs que es solen utilitzar com a models per a conjugar els incoatius són: agrair, avorrir, preferir, parir, servir… Les «formes reals del valencià parlat i, en general, dels parlars occidentals on es manté la consonant velar» (Pérez Saldanya-Rigau, 2005), seguixen el model següent:

present d’indicatiu present de subjuntiu
servixc
servixes
servix
servim
serviu
servixen
servixca
servixques
servixca
servim
serviu
servixquen
Per al cas del català central, Pompeu Fabra (1918) va optar per les formes usuals del seu temps en la llengua parlada (present d’indicatiu: -eixo, -eixes, -eix, -im, -iu, -eixen; present de subjuntiu: -eixi, -eixis, -eixi, -im, -iu, -eixin). En el cas valencià, la normativa posterior als anys cinquanta del segle xx va adoptar un criteri oposat i problemàtic respecte a la llengua parlada.2
Nota 2. Contràriament al que ja havia anotat Fabra en 1918 (veg. p. 91), tal com ressalta Xavier Rofes Moliner (missatge: 18.07.2022).
Això va fer que, en lloc del model regular i usual que hem vist més amunt (amb l’increment palatal), s’hagen proposat i utilitzats diferents paradigmes de conjugació incoativa que s’apartaven de l’ús quotidià i que inclús barrejaven parcialment «tres paradigmes diferents», com podem vore en la proposta oferida encara ara per la normativa valenciana:
present d’indicatiu present de subjuntiu
servisc
serveixes
serveix
servim
serviu
serveixen
servisca
servisques
servisca
servim
serviu
servisquen

En este model es combinen el paradigma popular (d’on agarren la vocal i); el paradigma medieval (d’on agarren la consonant s) i el paradigma del català central (d’on agarraven l’aplec -ei-). Una barreja que desatén dos factors ben significatius: en primer lloc, la regularitat a què ha arribat l’evolució de l’ús real (amb l’ús sistemàtic de la palatal representada per la -x-); en segon lloc, que el model per al català central atenia precisament l’evolució de l’ús real d’aquell dialecte, consideració que també s’hauria d’haver fet amb la variant valenciana.

Present d’indicatiu
Quant al present d’indicatiu, la Secció Filològica de l’iec va aprovar en 1993 la primera versió del paradigma d’estos verbs amb infinitiu en -ir. Adoptaven aleshores una barreja d’increments morfològics (-isc, -eixes, -eix, -im, -iu, -eixen); en el 1999, la proposta per a un suposat «estàndard oral» de l’iec, i posteriorment la normativa emesa per l’avl, han donat l’opció de regularitzar eixe increment en algunes persones (-isc, -ixes, -ix, -im, -iu, -ixen), eliminant la -e del central (també oriental i medieval), actualment en desús al País València. L’acadèmia s’acosta aixina un poc més al sistema valencià, regular i viu, que usa la vocal i en totes les formes i que forma l’increment incoatiu sempre amb la palatal -x: -ixc, -ixes, -ix, …, -ixen.

Present de subjuntiu
Per contra, en el cas del present de subjuntiu, l’acadèmia continua evitant la palatal i manté la forma amb -s (-isca, -isques, -isca, -im, -iu, -isquen). És a dir, encara no han aplicat la regularització del canvi -s > -x produïda tant en català central (-eixi, -eixis, -eixi, -im, -iu, -eixin) com en occidental (-ixca, -ixques, -ixca, -im, -iu, -ixquen), on s’aplica la palatalització de manera general.

Els verbs amb infinitiu acabat en -ir que no eren incoatius
Hi ha un nombre reduït de verbs d’esta conjugació (una cinquantena, si hi incloem els derivats) que no són incoatius i que es solen denominar «purs». Estos verbs haurien de seguir el model de la llengua antiga (amb formes com jo cus, jo dorm). El cas és que això ja no és del tot aixina, ja que uns quants, seguint «la tendència expansiva, en la majoria de dialectes del català, de l’extensió palatal» exposada per Perea Sabater (2004), són també incoatius (com ara bollir), altres han afegit una extensió velar (com la segona conjugació: jo cusc, jo dorc) i altres afigen la desinència -o (com ara jo surto):

Verbs que no eren incoatius Verbs que tenien dos possibilitats
(sense increment / incoativa)
bollir, collir, cosir, cruixir, dormir, eixir, fugir, grunyir, morir, munyir, obrir, omplir, pruir, pudir, retrunyir, sentir, sortir, tenir (o tindre),3 tossir, venir (o vindre),3 vestir acudir, afegir, brumir, brunzir, consentir, consumir, desmentir, engolir, escollir, escopir, fregir, llegir, lluir, mentir, oir, percudir, presumir, renyir, teixir, tenyir
Nota 3. Quant a tenir i venir: els infinitius regularitzats són tindrevindre i les formes conjugades d’estos verbs mostren que pertanyen a la segona conjugació i no a la tercera. Ho comenta Saragossà (2021): «l’antic venir té 31 formes de la segona flexió (vinc, i els temps de que vinga, vinguí, que vinguera, vindré, vindria, més venia). En canvi, només en té 4 de la tercera flexió (venim, veniu, venint i venir)».

La llista és curta i va reduint-se: la variació dialectal mostra que va estenent-se la regularització. En general, es produïx la transformació d’estos verbs en incoatius (que es deplacen cap a la tercera conjugació, com sentixc, cruixca, grunyix, munyix en ciutats diferents; veg. l’article de Maria Pilar Perea); o en verbs amb extensió velar (que es deplacen cap a la segona conjugació: tinc).

Altres verbs incoatius i més regularitzacions
Fora de la tercera flexió, hi ha verbs que, de manera general o parcial, han anat integrant en el radical l’increment -sc- > -ix-: conéixer, créixer, eixir, meréixer, nàixer, paréixer, péixer, viure… Estos verbs han anat regularitzant-se amb la palatalització de l’antic increment incoatiu. A més, hi ha verbs de la segona flexió que, seguint l’estela dels verbs en -ir amb increment, van adoptant la forma incoativa, fet que la normativa encara no ha validat (podem pensar en concebre, dependre, incloure o permetre).

Un altre efecte del procés de regularització d’estes flexions verbals, seguint la petja de la palatalització experimentada pels incoatius, és la que indica la gramàtica de l’acadèmia:

Notem, a més, que la consonant s del grup -sc es pronuncia  habitualment com a palatal tant en els verbs incoatius com en els verbs de la segona conjugació que contenen l’esmentat grup [v. § 30.2.1.b]: servixc, servixca, servixques, servixquen; naixc, creixca, ixquera, vixcut.


Bibliografia principal consultada per a confeccionar esta fitxa:

  • Acadèmia Valenciana de la Llengua: Diccionari normatiu valencià.
  • Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006): Gramàtica normativa valenciana.
  • Colomina i Castanyer, Jordi (2021): La llengua de sant Vicent Ferrer.
  • Fabra i Poch, Pompeu (1912): Gramática de la lengua catalana.
  • Fabra i Poch, Pompeu (1918): Gramàtica catalana.
  • Fabra i Poch, Pompeu (1922): «266. 22.11.1922. xiv», Converses filològiques.
  • Institut d’Estudis Catalans (1999): Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, II. Morfologia.
  • Institut d’Estudis Catalans (2016): Gramàtica de la llengua catalana
  • Lacreu Cuesta, Josep (2017): «El morfema de la discòrdia», Pren la Paraula, 20.06.2017.
  • Perea Sabater, Maria Pilar (2004): «L’expansió dels verbs incoatius en català. Distribució i valor del segment extensió “-eix-”».
  • Pérez Saldanya, Manuel; Rigau Oliver, Gemma (2005): «Variació gramatical i prescripció».
  • Sanchis Guarner, Manuel (1950; ed. 1993): Gramàtica valenciana.
  • Saragossà Alba, Abelard (2021): «Atreviu-vos a saber. Gramàtica de l’iec (6): Models de la flexió verbal», Normativa: des dels Parlants i per als Parlants, 03.01.2021.
  • Saragossà Alba, Abelard (2006): «Les formes incoatives de la tercera conjugació (patixc, patesc, pateixc, patisc)».
  • Saragossà Alba, Abelard (2007): «La norma jo preferisc, tu prefereixes, ¿per què no s’assimila?».
  • Saragossà Alba, Abelard (2018): El valencianisme lingüístic.

Intro

El terme anglés enter designa la tecla de l’ordinador servix per a introduir un salt de paràgraf en un text. En valencià hi ha diverses opcions per a denominar eixa tecla. El Termcat (consulta: 12.05.2021 ) en dona unes quantes en una fitxa: tecla d’introducció, tecla de retorn, Introd, Retorn… A més, també hi ha qui utilitza la forma Intro, que coincidix formalment amb les lletres del prefix intro- i és una forma abreujada de la paraula introducció.


En castellà, el diccionari Clave (1996-2021) recull la paraula enter com a anglicisme:

(1996) s. m. En el teclado de un ordenador, tecla de retorno de carro.
(2021) s. m. En el teclado de un ordenador, tecla que sirve para seleccionar una opción o para cambiar de línea.

ibuprofén

El gdlc utilitzava la forma ibuprofè en les edicions del 1998 i anteriors en paper. El document «Terminologia de productes farmacèutics» (febrer 1999) de la Generalitat de Catalunya —revisat pel Termcat—, on es fixen les normes d’adaptació de les denominacions dels productes farmacèutics, indicava que la forma seria ibuprofèn, forma que va aparéixer posteriorment en el gdlc i que també ha arreplegat el dnv (consulta: 10.02.2021):

ibuprofén (o ibuprofèn)
m. FARM. Antiinflamatori no esteroidal amb propietats analgèsiques i antipirètiques.

 

-iment/-ement

Es pot fonamentar històricament i normativament la correcció de l’increment -iment en paraules com ara creiximent, naiximent, etc., que són les formes usuals a molts llocs. Sobre la qüestió, podem llegir un article d’Emili Sáez (Forest-IEC, 2002). Al final de l’article, l’autor proposa:

La normativa hauria de plantejar-se la conveniència de mantindre aquesta irregularitat: potser seria preferible assumir com a formes principals les regulars —i tradicionals— en i (o fins i tot substituir aquelles per aquestes), que són també les que ha mantingut sense excepcions tot el valencià. Aquestes últimes, com a mínim, haurien de ser admeses normativament.

La gramàtica de l’avl (2006) comentava en una nota (37.5.1.3):

Els substantius derivats en -ment a partir de verbs de la segona conjugació acabats en -xer presenten la doble possibilitat: naixement (o naiximent), creixement (o creiximent).

L’acadèmia ha consentit finalment el mínim proposat per Emili Sáez i ha afegit en el dnv (consulta: 25.02.2019) les formes en i com a formes secundàries, com podem vore en una llista de paraules (18 casos) extreta del diccionari:

acreiximent, apareiximent, autoconeiximent, compareiximent, coneiximent, creiximent, decreiximent, desconeiximent, desmereiximent, intercreiximent, mereiximent, naiximent, prerenaiximent, reconeiximent, recreiximent, reeiximent, renaiximent, sobrenaiximent

Totes estes paraules remeten a la variants amb –ement.

El company Xavier Rofes (21.03.2019) afig unes dades sobre la qüestió:

La giec i la geiec en diuen això: «Amb el sufix –ment, la vocal originàriament era i, la qual es manté en tots els parlars en certs mots (abatiment, venciment), però en altres mots es produeixen diferències entre parlars, com mostren les formes valencianes creiximent o naiximent, que s’eviten en els registres formals en favor de les més generals creixement i naixement» (giec,  10.1.3a / geiec § 6.3)

Pel que fa al comentari «que s’eviten en els registres formals» del fragment citat de l’iec, podem pensar que deu tindre una bona base de fet —i no faré ara un apunt sobre les causes d’eixe costum; podeu consultar sobre això l’article d’Abelard Saragossà «L’ús del valencià:mirada al present i al futur. Reflexions per a un valencianisme transversal i majoritari» (consulta: 21.03.2019)—, però que convindria estendre el costum a no evitar l’ús de les variants menys generals (més encara quan són «regulars» i «tradicionals», tal com explica Emili Sáez en l’article citat) de la llengua en qualsevol registre.

incentivar

Segons una versió anterior del diec:

v. tr. Donar incentius (a algú o alguna cosa), impulsar, estimular.

Actualment (diec; consulta: 30.05.2018):

v. tr. Donar incentius (a algú o alguna cosa), estimular. S’ha d’incentivar la producció. Cal que les autoritats incentivin l’extensió de l’ús social del català.

El gdlc (consulta: 30.05.2018) continua admetent impulsar en la definició:

v. tr. Donar incentius (a algú o alguna cosa); impulsar, estimular. Incentivar la compra d’automòbils amb descomptes especials. Incentivar l’estudi d’idiomes estrangers.

A més, el gdlc (consulta: 30.05.2018) dóna entrada al substantiu derivat, que el dnv també recull:

incentivació f. Acció o efecte d’incentivar.

En este sentit, sembla que el diec només preveu la possibilitat que el fet d’incentivar provoquen un incitament, que definix, d’una banda, com a ‘acció d’incitar’; i, d’una altra banda, amb una remissió a incentiu.

Els diccionaris habituals no han donat encara entrada a l’adjectiu incentivador -ra, que és un derivat ben format i que és prou usual (veg. la mateixa gec).