CDP: a + qui, quin, quants

Els complements directes interrogatius i exclamatius animats formats amb qui, quin i quants poden anar introduïts per la preposició a per tal d’evitar possibles ambiguïtats (confusió amb el subjecte).

Exemples:

  • (A) qui ha vist la Maria? (mestil, xxi.2.1.6)
  • (A) qui estima la mare? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) qui heu triat per al partit de demà? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quin jugador triarà en Miquel? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quins jugadors heu triat per al partit de demà? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quantes creus que sorprendrà aquesta proposta? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quantes persones atenen diàriament, en aquest servei? (giec, 19.3.2.3.a)
  • Mireu (a) qui fotografia Cristina (giec, 19.3.2.3.a)
  • Mira (a) quines/quantes ballarines acompanyen aquests músics (giec, 19.3.2.3.a)
  • Mira (a) quines/quantes ballarines acompanya aquest pianista (giec, 19.3.2.3.a)

corró

El terme corró, a més del seu ús en la cuina, la pintura i en altres àmbits on designa un objecte físic concret, també té un ús metafòric (que encara no apareix recollit en els diccionaris generals)  en altres àmbits, com ara en el polític. Per exemple:

  • Llenguatge subterrani de la política: aproximació al lèxic de la clandestinitat i de l’activisme (1982; consulta: 07.02.2019): «corró. Votació sistemàticament coincident de diferents grups parlamentaris, que obtenen, així, la majoria, desbancant les iniciatives dels altres grups.»
  • Història gràfica de Catalunya dia a dia (1991; consulta: 07.02.2019): «més enllà del marge que li deixava el corró parlamentari hostil»

En francès, el terme equivalent rouleau té una mica més d’història i sí que apareix documentat en eixe ús metafòric (tlfi, rouleau; consulta: 07.02.2019):

P. métaph. Préservée par l’isolement provincial et par la vie militaire, la race est demeurée intacte; le rouleau de la centralisation et des bienséances n’a pas passé sur elle pour l’aplanir (Taine, Dern. Essais crit. et hist., 1893, p. 183). V. laminer B 1 ex. de Bloy. En appos. Même si l’opération « rouleau compresseur à travers la grande plaine du Nord » est peu plausible, l’U-R-S-S en fait peser la menace par la puissance et par le dispositif de l’outil militaire qu’elle y affecte (Le Nouvel Observateur, 6 sept. 1980, p. 37, col. 2).

En castellà, el drae (rodillo; consulta: 07.02.2019) també ha incorporat eixa accepció:

m. En una institución cuyas decisiones se adoptan mediante votos, uso resolutivo de la mayoría de la que se dispone, sin atender a las razones de la minoría.

coresponsabilitat

  1. Terme que apareix en l’entrada co- com a exemple, però que no té entrada en el gdlc (encara que sí que apareix usat en l’enciclopèdia: vegeu sinodalitat, Joan Martí i Alanis, pecat original i just a temps; consulta: 17.12.2010). En canvi, el gd62 sí que l’arreplega tota la família: coresponsabilitat, coresponsable, coresponsabilització, coresponsabilitzar-se. Cal indicar que Josep Ruaix i Vinyet proposa («Primeres impressions sobre la segona edició del DIEC», Llengua Nacional, 60, 2007; [pdf]):

    Doblar la erra en compostos com coredemptor, coregent (i coregència), coregnar (i coregnant), coreligionari (i, el dia que calgui, enregistrar mots tan usats com corresponsable i corresponsabilitat així, i no pas coresponsable i coresponsabilitat); també en eradicar (i derivats).

  2. El Cercaterm va respondre fa un temps (desembre 2002):

    En relació amb la consulta que ens heu adreçat, us podem informar que la Secció Filològica de l’IEC va acordar, en relació amb el prefix con- [o com-, o col-, o cor-, o co-], de no duplicar la erra en els mots derivats formats amb el prefix co- i un mot amb erra inicial (coregnar, coredemptor, corutina, coresponsabilitat). Es manté, però, la doble erra en els mots que en llatí la duien: correlació, correlat, correlatiu, correspondre, corregir, etc. No se suprimeix cap al·lomorf d’aquest prefix. Aquest acord ja s’ha aplicat en la primera edició del diccionari normatiu i en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana d’Enciclopèdia Catalana. La vostra consulta ens ha permés observar que en algunes entrades del Cercaterm no s’ha aplicat encara l’esmena corresponent.

  3. Posteriorment (juny del 2018; ) l’avl va acceptar temporalment les formes amb r i amb rr en determinats casos (decisió que ha aplicat en el dnv; consulta: 14.01.2018):

    També accepta la duplicació de la r (rr) en casos en què apareix entre vocals precedit d’un prefix o d’un radical culte: arrítmia, corresponsable, erradicar o cefalorraquidi. […]

    En tres anys, revisarà i consensuarà les decisions normatives amb les altres institucions corresponents de l’àmbit lingüístic, amb l’objectiu d’aconseguir unes regles comprensibles i aplicables.

  4. En castellà, corresponsabilidad en el drae01.

CDP: postverbal contigu al subjecte

Quan el complement directe és contigu a un subjecte postverbal, pot ser introduït per la preposició a per tal d’evitar la confusió entre els dos elements.

Exemples amb subjecte i complement directe animats o inanimats:

  • El perseguia com el gat (a) la rata (mestil, xxi, 2.1.2)
  • Buscava el mascle (a) la femella (mestil, xxi, 2.1.2)
  • Diuen que rellevarà (a) l’alcalde una regidora del seu mateix partit (giec, 19.3.2.4.b)
  • No hauria de poder vèncer mai (a) la raó la força bruta (giec, 19.3.2.4.b)
  • Si no va vèncer la força bruta (a) la raó, poc se n’hi va faltar (giec, 19.3.2.4.b)
  • Aquest és l’objectiu que defineix (a) la biolingüística (giec, 19.3.2.4.b)
  • En igualtat de condicions, tenen potestat d’elegir (a) les més qualificades (giec, 19.3.2.4.b)
  • En el partit d’ahir va guanyar el Vila-real (al/el) Betis (gnv, 32.2.1.b)
  • Hem vist com perseguia un policia (a) un lladre (gnv, 32.2.1.b)

Exemples amb subjecte inanimat i complement directe animat:

  • És preocupant veure com ha enfonsat (a) l’acusat la teva declaració (giec, 19.3.2.4.b)

CDP: pronom indefinit u/un

Quan el complement directe és el pronom indefinit u (o un) i està duplicat pel pronom feble el, també és introduït per la preposició a.

Exemples:

  • Això és prou perquè el prenguin a un per lladre (giec, 19.3.2.1.c)

No he localitzat este cas en el mestil ni en la gnv. Em sembla que es pot considerar comprés en el cas del sintagma nominal referent d’un pronom feble, ara ja no de primera o segona persona del plural, sinó de tercera del singular.

CDP: sintagma nominal referent d’un pronom feble

El complement directe és introduït per la preposició a quan apareix duplicat per un pronom personal feble de primera o segona persona del plural (ens/mos/nos, us/vos).

Exemples:

  • Ens han vist als estudiants (mestil, xxi.2.1.10)
  • Us han vist a les professores (mestil, xxi.2.1.10)
  • Ens beneficia a tot el departament (mestil, xxi.2.1.10)
  • Ens estaven buscant als estudiants de batxillerat (gnv, 32.2.1.a)
  • Aquesta qüestió ens ocupa d’una manera monogràfica a la gent de l’oficina (giec, 19.3.2.1.b)
  • Únicament us han convidat als que formeu part de la junta directiva (giec, 19.3.2.1.b)
  • Ens han avisat a totes tres (giec, 19.3.2.1.b)
  • Us han mencionat personalment a cada un (de vosaltres) (giec, 19.3.2.1.b)
  • Sempre ens criden als mateixos (giec, 19.3.2.1.b)

CDP: pronoms personals tònics

El mestil (xxi.2.1.) assenyalava que el complement directe s’introduïx «en general» sense preposició. Contra eixa norma genèrica tenim una excepció antiga: quan el cd designa un ésser humà. En eixe context, quan el cd és un pronom personal tònic (també denominat «fort») tenim els exemples següents:

Exemples amb duplicació pronominal:

  • No deixava de mirar-se a si mateix en l’espill (giec, 19.3.2.1.a)
  • Ens a vist a tu i a mi (mestil, xxi.2.1.1)
  • T’ha nomenat a tu (gnv, 32.2.1.a)
  • Ens estava buscant a nosaltres (gnv, 32.2.1.a)

Exemples amb verb elidit i, per tant, sense duplicació pronominal:

  • Em volen invitar a mi, però també a tu (giec, 19.3.2.1.a)
  • Si això no us molesta a vosaltres, a nosaltres sí (giec, 19.3.2.1.a)
  • Mira’ls a ells, no a mi (gnv, 32.2.1.a)

Quant a la duplicació dels pronoms, podem observar, tal com indica la giec, que els pronoms forts apareixen duplicats, llevat dels casos en què el verb s’elidix. A més a més, la giec assenyala un context en què pot evitar-se la duplicació: quan focalitzem el pronom amb un adverbi del tipus només, inclús o fins i tot o amb una entonació emfàtica. Exemple de la giec: «Només a ella escolta (i a ningú més)».

cròtal

Abans del 2001, el gdlc no havia donat entrada a esta accepció que sí que apareixia en el diec:

m. Marcatge que es posa a l’orella del bestiar per identificar-ne el propietari.

En l’actualitat, el diec ha modificat un poc esta definició (consulta: 04.09.2018):

 m. Peça de plàstic o de metall que es posa a l’orella del bestiar per identificar-lo.

D’altra banda, en castellà utilitzaven crotal abans del 2001 (no sé si també crótalo amb esta accepció, tal com indica encara el Diccionari de veterinària i ramaderia del Termcat; consulta: 04.09.2018), paraula que ha segut acceptada posteriorment en el drae (consulta: 04.09.2018; el drae no recull esta accepció per a crótalo):

m. Placa para la identificación y control de animales formada por dos piezas que se acoplan y se colocan en algún lugar visible de su cuerpo.

concordança

  1. La concordança del verb haver locatiu. A més del que es detalla més avall en esta fitxa, el capítol v del llibre d’Abelard Saragossà Reivindicació del valencià. Una contribució (Tabarca, 2007) tracta amb molta més profunditat la qüestió: vegeu «La concordança del verb haver locatiu (De persones com ell, {ja no en queden / ja no n’hi han}): teoria i evolució».
  2. Abelard Saragossà ha decidit aplicar en El valencià del futur (ed. Alambor, 2000) el criteri de fer concordar el verb haver locatiu amb el seu subjecte —cosa ben lògica en la llengua—. Alguna normativa generalitzada sense justificació recomanava que no s’havien de concordar verb i subjecte per raons poc explicades, malgrat que dialectalment la concordança és l’ús general del verb haver locatiu amb el seu subjecte (tret que ja recull Josep Nebot i Pérez en 1894).En el mateix llibre, Abelard Saragossà dóna una possible explicació estructural de l’origen de la concordança:

    cat. medieval: v. tr. haver ‘tenir’ [concorda] / v. intr. haver ‘existir’ [no concorda] ↓
    cat. actual: Ø ‘tenir’ / v. tr. haver-hi ‘existir’ [concorda].

    L’aparició del verb haver amb eixe valor existencial ja la podem documentar en llatí, segons la Gramática descriptiva de la lengua española de Bosque i Demonte (1999):

    Las construcciones con haber son, de hecho, herederas de las de <habet impersonal + acusativo> desarrolladas en latín en época tardía:(99) Habet in bibliotheca Ulpia librum elephantinum. [Scriptores Historiae Augustae, Vospicio, Tac. 8, 1; tomado de Luque Moreno 1978]

    A més, en el curs d’estiu d’enguany (juliol 2006) hem pogut aprofundir en els orígens, mistificacions i conseqüències de la repetida prescripció de la no-concordança en català. Tot partix d’una conversa filològica de Fabra (1923):

    Convé d’evitar aquesta concordança del verb haver amb el nom o pronom que l’acompanya, defecte que retrobem sovint en el llenguatge escrit.

    Per desgràcia, els «prescriptors» de la normativa han fet poc cas posteriorment del que dia el mateix Fabra en la seua gramàtica de 1956, i que reproduïm tot seguit segons la versió original de Fabra (que no és exactament el que va publicar l’iec en 1956) [a partir de Solà (Parlem-ne, 1999) i els apunts d’Abelard Saragossà]:

    Aquestes construccions, llargament usades en la llengua parlada, han estat fins avui considerades incorrectes, però, tanmateix [,] no hi ha cap raó prou forta per què [sic] no puguin ésser admeses en la llengua escrita, en concurrència, naturalment, amb les construccions tradicionals Hi ha dos homes, Hi havia moltes dificultats, Si hi hagués més cotxes (úniques fins avui considerades correctes). (Fabra 1956: § 72)

    Per tant, la recomanació estilística més adequada haurà de ser fer cas del que fa la llengua general i evitar una excepció en la concordança del verb amb el subjecte, si no és l’ús que fem habitualment. Cal tindre en compte el que comenta la gramàtica de l’avl (32.2.2):

    És acceptable tant la falta de concordança com la concordança, però en els registres formals es considera més adequada la manca de concordança, d’acord amb l’ús tradicional.

    El mateix Solà comenta que el procés de concordança s’estén al dialecte nord-occidental, que és un dels llocs on es mantenia el tret de no concordar del català medieval (amb l’àrea balear i algueresa, segons Joan-Rafael Ramos: gcc S14.2.1.2).

    Així, doncs, convindria esmenar els Criteris lingüístics de la Generalitat Valenciana (1995, pàg. 34), que recomanaven la no-concordança, perquè el llenguatge administratiu no hauria d’allunyar-se sense motiu de la llengua dels ciutadans que ha d’atendre.

    Finalment, ens sembla molt possible que l’origen normatiu del rebuig de la concordança —més enllà de l’existència de llocs on és un tret viu— s’haja originat en el que assenyala solà94 (2.ª ed.): les gramàtiques castellanes publicades a Barcelona en el segle xix. Hui mateix podem consultar el que diu el dphd sobre el fet de concordar el verb haber:

    Aunque es uso muy extendido en el habla informal de muchos países de América y se da también en España, especialmente entre hablantes catalanes, se debe seguir utilizando este verbo como impersonal en la lengua culta formal, de acuerdo con el uso mayoritario entre los escritores de prestigio.

    Cal assenyalar que la gramàtica de Bosque i Demonte (27.3.4) detalla:

    [E]n ciertas zonas, en particular en Latinoamérica, la concordancia en número de haber con su único argumento es la norma. […] En relación con esto, Kany (1945: 257) señala que en el habla rústica de Argentina se ha creado una forma hayn para el presente de indicativo. Montes (1982) señala la existencia de la misma forma (haen-hayn) en la Colombia de habla antioqueña. Lapesa (1980: § 133) recoge también esta formación y da ejemplo, en el habla de Venezuela, del tipo de ¿Quiénes hayn adentro?

  3. Adjectiu posposats. Quan un adjectiu afecta dos o més noms que el precedixen, va en plural; i si un dels noms és masculí, l’adjectiu també hi va.
    La giec (25.4.7.b) dóna la indicació següent:

    En els registres formals, els elements postnominals susceptibles de concordan­ça (sintagmes adjectivals i participis) van en plural i concorden en gènere amb els nuclis; si aquests són de gènere diferent, aquells van en masculí: el primer partit i el primer grup cultural investigats, una formació i una coalició modèliques, un partit i una coalició moderns.

    Si es tracta de conceptes afins, l’adjectiu pot concordar amb el nom més pròxim: fàstic i repulsió instintiva. Esta prescripció quan els substantius són «conceptes afins» és una cosa que indica algun manual —ara no recorde quin—. Trobe que provoca més confusió que altra cosa, per la qual cosa millor serà fer que l’adjectiu concorde en plural i en el gènere que corresponga: en femení quan es tracta de conceptes femenins i en masculí en la resta de casos.
    En tot cas, la giec (25.4.7.b) fa la recomanació següent:

    El sentit d’unitat semàntica dels coordinats pot provocar que un adjectiu només concordi amb el nom més pròxim, encara que semànticament els afecti tots: una arrogància i un atreviment inusual (en el sentit de ‘una arrogància i un atreviment inusuals’).

  4. Adjectius anteposats. En algun manual indiquen que, en el cas que l’adjectiu precedixca dos o més noms de gènere diferent, l’adjectiu pot concordar només amb el primer en gènere i nombre: extraordinari sopar i postres; extremada decisió i valor. No cal dir que esta indicació estilística també considere que serà millor que evitem haver d’aplicar-la.
    En tot cas, la giec (25.4.7.a) dóna la indicació següent:

    Quan un especificador* modifica dos o més noms, concorda en gènere i nombre amb el nom més pròxim (el primer): la llengua i literatura de postguerra, els nens i nenes de l’escola, la parella que tingui un fill o filla de menys de tres anys, certes formacions i par­tits de postguerra, sense cap de les pertorbacions ni sotracs que acompanyen els canvis.

    * El terme especificador utilitzat en la giec inclou els «adjectius anteposats».
  5. Veg. gènere.
  6. Veg. plural.