aixina

El dnv va incloure l’adverbi aixina (consulta: 22.12.2020):

adv. [col·loq.] Així. Les coses no es fan aixina.

La qualificació «col·loquial» no exclou que no puga ser utilitzada en els registres formals, ja que els registres són varietats variables de l’ús social de la llengua. Com a mostra d’ús en registres formals, el president de la Generalitat valenciana Ximo Puig va utilitzar esta variant en la compareixença televisiva que va fer en À Punt (17.12.2020) per a informar els ciutadans sobre les noves mesures contra el còvid. Per tant, al País Valencià, seria d’ús general, tal com ja apuntava Nebot i Pérez (1894).

Este adverbi té diverses variants. El dcvb em va fer un recull, i podem vore (consulta: 22.12.2020) que la variant aixina té una extensió que permet considerar-la pròpia de la llengua comuna:

4. Aixina (recollida al Lluçanès, Ponts, Massalcoreig, Reus, Peníscola, Morella, Benassal, Forcall, Plana de Castelló, Onda, Val., Gandia, St. Lluís de Men., Eiv., Formentera). Y a sos peus agenollant-me, | aixina li vaig pregar, Llorente Versos, ii, 126. «Més m’estim veure’m aixina, | no desconfiant de Déu, | que no posseir riqueses | si han d’esser contra gust meu» (cançó pop., Eiv.).

En un registre formal escrit, la producció escrita valenciana es pot remuntar al Diccionario valenciano-castellano de Carles Ros Hebrera (1764; consulta: 22.12.2020):

aixì, aixìna, aſsi : Adverbio de tiempo, y su inmediacion : como quando se dize: aſsi que llegò Pedro : aixì que aplegà Père.

Més tard, tenim la intervenció «Ullada general sobre la morfologia catalana» de Lluís Fullana Mira en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906; consulta: 22.12.2020):

Mes com la pronunciació es presentà aixina del tot difícil, s’aplicà la lley d’eufonia, y palatisantse la combinació cl, resultà, pell, altre fenomen morfològich també molt freqüent en la nostra llengua.

Apareix la forma aixina també en registre formal escrit en el llibre Rafèl Martí de Viciana de Joan Rodríguez Condesa (1911; consulta: 22.12.2020), autor que també utilitza la variant aixís:

Aixís ho assegúra Ximeno (òbra y llòch sitáts) y aixina resulta de la inscripsió del retrato. Facs. I.

També podem trobar aixina en el recull que elaborà Joan Rafael Ramos Alfajarín per al llibre La qüestió lingüística en la premsa de Castelló de la Plana (1834-1938) (consulta: 22.12.2020), o en les obres de Francesc Martínez i Martínez (com ara en Arreplega de llegendes, tradicions y costums del Reine de Valencia, 1927; consulta: 22.12.2020):

Dificilíssima  y demés pesada es la tasca del folkloriste, al que l’afició ‘l pòrta ‘l recull y estudi de lo popular, tant les costums en sa variadíssima gama, com les llegendes de distints aspèctes, aixina com els cuentos […].

La vitalitat literària de l’adverbi està ben documentada, sobretot en la llengua general i en el registre col·loquial reproduïts per les obres de teatre. De fet, també indiquen el valor general de la variant aixina Beltran Calvo i Segura-Llopes (consulta: 22.12.2020) en Els parlars valencians:

Aixina ‘així’ és general (al Baix Maestrat també aixines).

En eixe sentit, caldria revisar i posar al dia la proposta d’ús que fa Josep Lacreu Cuesta en el Manual d’ús de l’estàndard oral (mantinguda encara en l’edició del 2017; consulta: 22.12.2020):

L’adverbi així és substituït habitualment en valencià per la variant aixina. Aquesta forma, però, té una escassa tradició literària i convé restringir-ne l’ús, en tot cas, a nivell poc formals. Cal evitar, encara més, altres variants com ara aixís, aixins o aixines, habituals d’altres zones del domini lingüístic.

Eixa proposta és ara massa restrictiva, vista la constància documental en l’ús escrit i oral general de la forma aixina —certificada pel mateix Josep Lacreu; per cert, l’autor matisa un poc eixa visió restrictiva en «Les paradoxes de la coŀloquialitat» (08.06.2018; consulta: 23.12.2020)— i la inclusió en el diccionari normatiu, fets que haurien de convidar les propostes estilístiques generals a considerar este adverbi una opció possible i normal del discurs general i també dels registres formals.

Sobre la variant aixines

El diputat Aldolf Sanmartín Besalduch (de Vinaròs) utilitza la variant «aixines» (ho documente al novembre del 2003) en les seues intervencions en les Corts Valencianes. Segons informació  de Josep F. M. (Castelló de la Plana): «Li ho he preguntat a un amic de la Jana (Baix Maestrat). M’ha contestat que per allà (Traiguera, Sant Jordi, Canet lo Roig…) diuen “aixina”, “aixins” i “aixines” per aquest ordre de freqüència». El dcvb recull aixines a: Lluçanès, Penedès, Solsona, Tremp, Massalcoreig, Manacor, Artà, Men.

a per

  1. Podem observar que l’Optimot dona la indicació següent en una resposta (fitxa 77838/1; consulta: 25.11.2020):

    Amb aquest significat, en certs parlars també s’usen les expressions anar a per i venir a per, que són pròpies dels registres col·loquials.

    Eixa indicació concorda amb el comentari que fa la giec (19.3.5.3.h; consulta: 25.11.2020; 26.06.2023):

    Amb per seguit de sintagma nominal, els verbs anar/venir equivalen a anar/venir a cercar o buscar: Venia per aquells diaris vells que teniu; Ves a ca la padrina per la mona. El gir a per, que s’usa col·loquialment en certs parlars, s’evita en els registres formals.

    Seguint la pràctica normativa actual, l’institut no declara que el gir siga incorrecte, sinó que atén el fet que els registres van modulant les convencions amb l’ús de cada època, tal com va comentar Albet Pla Nualart en «¿Podem anar a per la lliga?» (Ara.cat, 28.04.2017; consulta: 25.11.2020). Per tant, sense contradir les prevencions estilístiques i estètiques de cada u, podem confirmar que la construcció té vitalitat en la llengua general (una companya de faena m’acaba de dir mentres escric açò: «Me’n vaig a per l’autobús.») i, a més, podem documentar eixe gir en diverses èpoques i registres:

    • Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Anys 1656 a 1674 (consulta: 25.11.2020): «me tornà de resposta que sempre que volguera anar a per diner y amb eixa conformitat ho diguí a dit Bordes […]».
    • 7×7:49 d’Isa Tròlec (1984; consulta: 25.11.2020): «Acaci es va tocar l’anell de malaquita i va anar a per un calze de vi».
    • Joan Iborra (2005), nota 860 de la seua edició de Libro quarto de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino de Martí de Viciana: «que enganyà els agermanats quan anaven a per caixes i senyeres i els denuncià als jurats […]».
    • Història social de la filosofia catalana: la lògica (1900-1980) de Xavier Serra (2010; consulta: 25.11.2020): «Però Xènius, que tenia la pell molt fina i un ego com un temple de gran, pensà que anaven a per ell per aquesta qüestió dels sindicats».
    • Valentí Martí i Sansaloni (2017; consulta: 25.11.2020), traducció del relat «Un branquilló tort» de Joe R. Lansdale en Canalles de George R. R. Martin i Garner Dozois: «[…] conec un lloc on pots vindre a per la merda i la xica».
    • Ulls verds de Marc Pallarès Piqué (2010; consulta: 25.11.2020): «Els falangistes de la vila necessiten caps d’esquila entre els que encara quedeu ací per tenir content el règim i vindran a per tu qualsevol dia, sense avisar.»
  2. Sobre esta estructura, comentava el mestil3 (xxi.8.1.1.2):

    No és genuí, en canvi, el contacte entre preposicions en la locució anar a per.

    [424a]* Vaig a per vi a la taverna.

  3. La gcc (11.5.4.4.i) indicava:

    D’acord amb Fabra (1918: § 128.iii), s’ha d’emprar la preposició per davant d’un sn que es refereix a l’entitat que és l’objectiu d’un desplaçament: Havia anat per vi a la taverna.

    Cal aclarir ací que la cita de la gcc no és del tot precisa, ja que Fabra no diu res en este cas sobre a per, sinó que indica:

    En lloc de anar, venir, &. a cercar, es pot dir anar, venir, &. per (no per a). Ex.: Havia anat per vi a la taverna.

  4. En este punt convindria tindre en compte les paraules d’Emilio Lorenzo, referint-se a la mateixa qüestió (en castellà) en El español de hoy, lengua en ebullición (1971):
    • (pàg. 51) Por otra parte, aquellas preposiciones tradicionales excesivamente cargadas de funciones —pensamos principalmente en de, en, por— se ven relevadas a menudo por nuevas formaciones que evitan ambigüedades y prestan más riqueza y expresividad al idioma: vine por ti es equívoco, pero no lo son vine a causa de ti (o por tu causa), ni vine a por ti (vine a buscarte).
    • (pàg. 151) Muy sensatamente defiende la expresividad de las preposiciones acumuladas, contra el tradicional criterio académico, en el caso de a por.

atxinat -ada

Este adjectiu no apareix en els diccionaris generals. Les obres de referència preferixen qualificar el tipus d’ulls humans més allargats (o dits també oblics) amb l’adjectiu ametlat -ada ‘en forma d’ametla’.

atxinesat -ada / aixinesat -ada
L’adjectiu hauria de ser un derivat de xinés xinesa, procediment que en valencià donaria atxinesat -ada, seguint els casos que utilitzen tx- inicial i mirant de ser regular en l’aplicació de les possibilitats ortogràfiques; això du a la variant africada aixinesat -ada. Convé no estendre innecessàriament la irregularitat de l’ortografia (veg. gelc 2.2.2; consulta: 24.11.2020) que fa servir la grafia inicial x- tant per a la pronúncia fricativa com per a l’africada.

* Podem observar de quina manera unes irregularitats inicials (valor doble de la x- inicial) i una gestió ortogràfica que no adopta una visió de conjunt i una jerarquia clara de regles, esdevé una pràctica «creativa» que induïx a excepcions que pretenen justificar noves irregularitats. Són simptomàtiques en este sentit les reflexions relacionades de Jaume Salvanyà i Eugeni S. Reig que podem llegir en «Comentaris al Diccionari normatiu valencià (XXXVI). ¿Axampanyat, atxampanyat o aixampanyat?» (2015); consulta: 17.12.2020. Les irregularitats i improvisacions normatives dificulten les decisions compartides.

atxinat -ada / aixinat -ada
D’altra banda, la forma més usual s’ha format a partir del castellà chino -na, és a dir, dels préstecs no normatius xino xina. Això ha donat lloc tant a atxinat -ada com a la versió aixinat -ada (per als dialectes que fan la pronúncia fricativa inicial).

Seguint la preferència més documentada (veg. «Uns ulls aixinats i un vi aixampanyat» de Jaume Salvanyà; consulta: 24.11.2020), el Llibre d’estil de La Vanguardia (consulta: 24.11.2020) ha adoptat el verb aixinar i l’adjectiu aixinat -ada:

aixinar. Acceptem aquest verb amb el sentit de posar els ulls oblics. També podem fer servir els verbs tancar-se, allargar-se, mig aclucar, empetitir-se els ulls: quan riu, mig tanca els ulls; posar els ulls allargats si mira lluny. I en determinats contextos, ulls ametllats o ulls aixinats. // Així mateix, es pot fer servir aixinar amb el sentit que algú o alguna cosa té o agafa trets xinesos: una cara aixinada, parla un anglès aixinat, els costums s’aixinen.

La forma aixinar i família tindrien l’inconvenient que podrien dur a confusió amb l’adverbi aixina i possibles creacions derivades.

Em sembla que les formes que no s’ajustarien gens a les regles ortogràfiques actuals serien axinesat -ada i axinat -ada, ja que en eixe entorn vocàlic el so de la –x- hauria ser [ks], com en axial, axinita o axioma.

arribatge

El diccionari de l’AVL (consulta: 21.10.2020) dona una accepció a esta paraula:

arribatge
m. BOT. Conjunt d’algues i altres restes vegetals arrossegades per les ones i depositades en la platja.

Es tracta per ara d’una accepció botànica. Per tant, no fa referència a peixos ni a persones ni a productes comercials. De totes formes, la gec (consulta: 21.10.2020) i el Cercaterm (consulta: 21.10.2020) sí que aporten una accepció relacionada amb els peixos, que és aportada aixina pel Cercaterm:

arribatge m. Afluència massiva de peixos a les costes i els ports en determinades èpoques.

Unes possibles alternatives *arribassó o *arribaçó, no apareixen en els diccionaris habituals.

Curiosament, en castellà, el terme que hauria de ser l’equivalent, té tres accepcions en el diccionari de la RAE (consulta: 21.10.2020) que no equivalen al significat de la paraula dels diccionaris en valencià:

arribazón
1. f. Afluencia grande de peces a las costas y puertos en determinadas épocas.
2. f. Cuba. Afluencia de personas o animales a un lugar.
3. f. Cuba. Afluencia de productos al mercado.

Amb tot, la documentació indica que també s’utilitza en castellà per a fer referència a les algues i altres restes vegetals.

assentar

El diccionari de l’AVL [en línia; consulta: 07.04.2015] li ha incorporat una accepció comuna (ja recollida pel dgfpastor):

assentar
v. tr. i pron. Posar (a algú) sobre un suport qualsevol de manera que quede descansant sobre les natges. Assentar el xiquet en la cadireta. Assentar-se en una butaca.

Esta accepció es documenta cap al segle xv (i abans i tot). Un exemple del Llibre dels set savis de Roma (veg. edició 1907):

Lo senyor en taula se assenta
e demana la copa on es.

La família oficial sobre el fet de seure s’amplia: seure, asseure, asseure’s i assentar-se. Podeu consultar alguns matisos sobre els usos d’estos verbs en l’apunt «Seure, asseure i asseure’s» (comentaris inclosos) del bloc Fica-hi la llengua de Marta Breu.

En este sentit, podem rememorar el comentari de Coromines (dcorom s. v. seure):

No cal prohibir-se l’ús del verb per a la idea de pendre el seti o seient físic, però millor que sigui només quan inclou el matís de fer-ho amb fermesa o accentuada comoditat: «lo lloc a on se assenta lo que té lo timó: enclima» (si no s’hi assenta bé el trontoll de la maror li farà osciŀlar el governall, o caure a l’empostissat), OPou (ThPu., 70); a l’amic que presidirà el gran àpat familiar de Totssants: «abans no tornin les llargues vetlles de l’hivern, m’agradaria veure’t assentat al cap de taula de casa nostra», Coromines (Cartes d’un Visionari1 x, § 32, 148).

altricial

L’adjectiu altricial pertany al llenguatge especialitzat de la biologia. Segurament s’ha difós a partir de l’anglés, que sí que el recull en els diccionaris. Per exemple (Merriam-Webster; consulta: 08.12.2020):

altricial adjective

being hatched or born or having young that are hatched or born in a very immature and helpless condition so as to require care for some time.

El Termcat (consulta: 08.12.2020) recull el terme espècie altricial:

ca espècie altricial, n f
es especie altricial
en altricial animal

<Veterinària i ramaderia > Etologia>

Espècie d’animals, com ara rosegadors i carnívors, les cries dels quals neixen en un estat de desenvolupament sensorial i motor relativament endarrerit, ja que acostumen a ser indefenses, cegues, sordes i incapaces de caminar.

L’adjectiu altricial prové de l’adjectiu femení llatí altrix -icis ‘nodrissa, dida, mare adoptiva; sustentadora, nutrícia’, i podem trobar que en portugués sí que ha generat un adjectiu (Aurélio, 2004):

altriz f. 1. Aquela que nutre ou sustenta. 2. A parte nutritiva duma substância.

alohomora

Esta paraula pertany a diverses llengües africanes. L’escriptora J. K. Rowlings la va agarrar possiblement del malgaix (veg. Bulletin de l’Académie malgache, 1908; consulta: 02.01.2020) i la va utilitzar en les noveŀles de Harry Potter (com a encanteri per a obrir portes embruixades; veg. Viquipèdia).

L’èxit de les novel·les ha fet que pugam documentar la paraula en el Diari de Sessions de les Corts Valencianes (18.12.2019; consulta: 02.01.2020):

Açò és una vareta màgica i vosté el que vol és que, al crit d’«alohomora», la senyora Oltra puga resoldre el desastre en què el seu partit havia sumit els serveis socials d’esta comunitat.

amb suro

En castellà s’ha estés el terme corcheo per a denominar la modalitat tradicional de peixca amb canya en què el suro (boia o flotador) travessat per la llinya permet intuir que el peix està mossegant l’ham.

El Cercaterm ha enviat la resposta següent (02.12.2019):

Hem documentat la forma corcheo en referència a la modalitat de pesca en què s’utilitza un suro, boia o flotador, terme que ja tenim recollit al Cercaterm: suro.

A partir d’aquest terme, les denominacions proposades en català són pesca amb suro, pesca amb boia o pesca amb flotador.

a canvi de

  1. Havia de ser una «loc. prep.», però el gdlc98 no la recollia. En canvi, sí que apareixia en el decascat com a traducció de a cambio de; també apareixia en el dvoramar (s. v. canvi):

    a (o en) ∼ de loc prep a cambio de

  2. El daux indica:

    a canvi, a canvi de. Locucions (corresponents al cast. a cambio, a cambio de) que s’han d’admetre perquè resulten necessàries, ja que les variants en canvi, en canvi de (que són, certament, les originàries i les que proposen per inèrcia els diccionaris) han pres un altre sentit (‘no així sinó altrament, contràriament’), apartat del sentit del mot originari canvi. […] Li han donat un pis a canvi de l’actual (la variant Li han donat un pis en canvi de l’atual sona arcaica).

    Curiosament, els diccionaris, però, no recollien en cap d’estos casos les locucions prepositives.

  3. Tanmateix, apareixia usada en el gdlc en abonar, emfiteusi, posada, financer, en vendre del Fabra (dglc), del diec i del gd62 i unes quantes més.El gdlc va canviar a canvi de (1983) per en canvi de (1998) en l’entrada vendre, segons comentari de Joan Mascarell (Migjorn-18.01.2003). La secció d’assessorament lingüístic de la Generalitat de Catalunya tenia una fitxa sobre el tema i havia traslladat la conclusió favorable envers l’acceptació de la locució (Marta Xirinachs – Zèfir, 05.06.2000). La fitxa actual (Optimot – 14.02.2010) diu:
    […] Cal tenir en compte, però, que en aquest darrer sentit hi ha quatre formes correctes de dir-ho: les locucions adverbials en canvi o a canvi per designar ‘en compensació’; i les locucions preposicionals en canvi de o a canvi de per fer referència a ‘en compensació de’. Així, doncs, segons el context es pot dir: Sempre l’estàs consentint i ell no et dóna res en canvi / a canvi. Ens ha deixat el seu cotxe a canvi d’un bon dinar / en canvi d’un bon dinar.

  4. El gdlc (consulta: 14.02.2010) recull la locució:

    en (o a canvi) de loc prep En compensació de. Li han donat un cotxe nou a canvi de l’actual.

    En el Salt 2.0 trobem:

    f. a (o en) canvi de En compensació de. Què t’han donat a canvi dels cromos?

  5. Finalment, el dnv (consulta: 23.10.2019) barreja les dos locucions (a/en canvi,  adverbial; a/en canvi de, preposicional) en una accepció:

    10. a (o en) canvi (de) loc. adv. i prep. En compensació (de). Què t’han donat a canvi dels cromos? Han donat suport a la proposta, perquè deuen haver-los oferit alguna cosa a canvi.

a l’igual

  1. Exclamació que podem sentir usualment, sobretot amb valor de rebuig o de disgust, en l’expressió «¡a l’igual!»:

    • I a mi, que gairebé m’ennuego, m’ha sortit l’exclamació preferida dels meus fills: «a l’igual…».

    Barcelonaopina.com; consulta: 16.05.2011;
    labarcelonaquecamina.blogspot.com; consulta: 23.10.2019.

    • Polònia, (tv3, 25.03.2021; cap al minut 30,10): al final de les preses falses que tanquen el programa, el personatge de Pablo Casado diu: «Sí, home, ¡a l’igual!», després de rebutjar fer un glop d’un «covidlitro» (versió adaptada per al gag del «cubalitro»).

    Sobre esta expressió, Albert Pla Nualart («’Igual’, ‘a l’igual que’ i ‘a l’igual!’», Ara.cat, 17.08.2012; consulta: 23.10.2019) fa el comentari següent:

    Hi ha també un a l’igual! recent, sorgit de l’argot adolescent, que té un sentit peculiar i versàtil. Barreja sorpresa, incredulitat i indignació, com i ara! o sí, i què més! , i desprèn la càrrega irònica d’ ara hi corro! L’hem de restringir al seu registre.

  2. Seguint Ruaix (daux), és correcta la locució prepositiva a l’igual de (veg. dnv; consulta: 23.10.2019), però la locució conjuntiva a l’igual que és incorrecta (seria una interferència del castellà):

    a l’igual que loc. conj. igual que, com també. […] Ara bé, és reconeguda pels diccionaris la locució prepositiva a l’igual de (p. e.: Jo no sóc tractat a l’igual dels meus mèrits).

  3. Aprofitant el cas, podem afegir la locució adverbial per igual comentada també per Albert Pla Nualart en el mateix article:

    Per igual («No afecta a tothom per igual») no és ni al diec2 ni al gdlc, però el dcvb el recull, amb exemples del xv, al costat d’un per un igual que també recull el gd62.

    No apareix tampoc en el dnv, però sí que la podem documentar en obres de referència:

    • Vides paral·leles de Plutarc (Fundació Bernat Metge, 1934; consulta: 23.10.2019)
    • Pandora al Congo d’Albert Sánchez Pinyol (2005; consulta: 23.10.2019)