acompanyar

Els diccionaris generals no detallen la preposició que introduïx el complement de règim verbal en les accepcions en què apareix este complement (accepcions 6 i 7). Segons indica el duvc, les preposicions són de i amb en l’accepció 6 (llengua general) i amb en l’accepció 7 (accepció musical del verb):

acompanyar
1. acompanyar Crear un clima favorable. Hauran de suspendre la processó si el temps no acompanya. Tenen un fil musical que acompanya molt.
2. acompanyar [algú] Anar en companyia o fer companyia. T’acompanyaré fins a la placeta. La seva filla el va acompanyar en els moments més durs.
3. acompanyar [algú] Fer el mateix. Si prens cafè t’acompanyo.
4. acompanyar [algú o alguna cosa] Anar juntament. Les sospites l’acompanyaran fins a la mort. Les faves acompanyen la carn. L’astúcia no sempre acompanya la sort.
5. acompanyar [una cosa] Ajudar al moviment. Acompanyar la mà d’algú que escriu, acompanyar la porta perquè no bati.
6. acompanyar [una cosa] [de / amb una cosa] Fer anar junt. Acompanyar una sol·licitud amb un informe (o bé d’un informe). Acompanyar un rostit amb un bon vi (o bé d’un bon vi). Acompanyar la veu amb una guitarra.
7. acompanyar [un cantant] [amb un instrument] Fer l’acompanyament musical. Acompanyà el tenor amb el piano. (La variant acompanyar [un cantant] [a un instrument], d’ús molt estès, no està prevista per l’autoritat normativa i sembla, en general, rebutjable.)

En esta accepció, els diccionaris mostren l’ús només amb una preposició:

  • (diec) […] 3 v. tr. Adjuntar una cosa (a una altra considerada com a principal). Acompanyà la sol·licitud amb els documents requerits. Acompanyà el present amb una carta. Acompanyaven el menjar amb un bon vi.
  • (dnv) […] 4. v. tr. Adjuntar una cosa (a una altra, considerada principal). Acompanyar una instància amb la documentació corresponent.
  • (gdlc) […] 4 v. tr. Adjuntar una cosa a una altra (considerada com la principal). Acompanyar una sol·licitud de la documentació reglamentària.

En l’àmbit de la terminologia jurídica, el Termcat (2016) ha publicat un apunt que titulen «Tot el que cal saber sobre els verbs adjuntar i acompanyar». Entre altres qüestions, indiquen que, en este àmbit, el verb annexar s’utilitza com adjuntar. I que el verb acompanyar pot tindre subjectes animats i inanimats. En este segon cas, este subjecte inanimat és el document secundari. Uns exemples:

  • (Termcat) El certificat acompanya la demanda.
  • (salt, 2020) El certificat que acompanya la sol·licitud està emés per Hisenda.

adjuntar

Segons edicions anteriors del mestil (xx.4.2.2), en relació amb el verb adjuntar s’assenyalava la restricció d’ús següent:

Es tracta d’un verb transitiu, que se sol construir: *em plau adjuntar-vos una fotocòpia… El pronom vos és el destinatari, el CI, i la carta és allò a què s’adjunta alguna cosa. Els exemples d’ús correctes són: em plau adjuntar-vos a aquesta carta una fotocòpia; em plau enviar-vos adjunta a aquesta carta la fotocòpia…

Actualment (2022) consideren correcta eixa construcció «em plau adjuntar-vos una fotocòpia», seguint una recomanació normativa, tal com indiquen en una nota:

Segons l’acta de la Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu de la Generalitat de Catalunya, corresponent a la sessió tinguda el 21 d’octubre de 1997, aquesta construcció «no és condemnable».

També quant a l’ús d’este verb, l’iec va respondre a una consulta (27.05.1998) que quan es diu «en la documentació que s’adjunta», seria millor indicar a què s’adjunta la documentació; o bé fer servir l’adjectiu corresponent: documentació adjunta.

A pesar d’eixe ús comú en què el complement indirecte (la persona destinatària) rep un element adjunt a l’element principal de l’enviament, les definicions dels diccionaris habituals no reflectixen eixa possibilitat:

  • (diec) 1 v. tr. Fer anar o estar adjunt. Vaig adjuntar a la meva carta la carta del mestre. Li van adjuntar dos col·laboradors. Adjuntar un adjectiu a un substantiu, un pronom feble a un verb.
    2 v. tr. En inform., afegir (un fitxer o un document) a un missatge que s’envia a través de la xarxa.
  • (dnv) v. tr. Fer que (una persona o una cosa) estiga o vaja unida com a auxiliar o complementària a una altra. Adjuntar un arxiu a un correu electrònic. Adjuntar un adjectiu a un substantiu.
Podem observar que el diec ha inclòs una segona accepció, però sense cap exemple d’ús. Per tant, no aclarix si eixa accepció té un ús diferent de la primera accepció.

De fet, l’ús més general actual —que podem documentar fa ja unes quantes dècades— s’ajusta més a la definició ‘enviar adjunt’, sentit que sí que apareix, en castellà, en la primera accepció del drae:

adjuntar
1. tr. Enviar algo juntamente con un escrito o una comunicación electrónica.

Per tant, tenim diverses opcions a l’hora de construir les típiques formuletes que omplin els documents administratius. A partir de l’exemple utilitzat pel mestil, podem utilitzar diverses combinacions:

  • (mestil) Em plau adjuntar-vos a aquesta carta una fotocòpia de la convocatòria d’ajuts a la recerca científica.
  • (mestil) Em plau adjuntar a aquesta carta una fotocòpia de la convocatòria d’ajuts a la recerca científica.
  • (mestil) Em plau enviar-vos adjunta a aquesta carta una fotocòpia de la convocatòria d’ajuts a la recerca científica.
  • (cala, 1997; ús habitual, 2022) Em plau adjuntar-vos una fotocòpia de la convocatòria d’ajuts a la recerca científica.

En la xarxa podem documentar més exemples d’ús d’esta última possibilitat:

  • Ferran Soldevila (a Josep Pous i Pagès, 1943; Cartes de Ferran Soldevila (1912-1970), 2017): «Us adjunto el 1er quadern.» 
  • Pere Calders (a Joan Triadú, 1953; Estimat amic: cartes, textos, 2009): «Us adjunto el conte que us devia.»
  • Joan Fuster (Epistolari Joan Fuster-Vicenç Riera Llorca; 1993): «Us adjunte un noticiari. Sent no poder-vos enviar aquelles coses promeses […]».
  • Jean Serra (a Marià Manent, 1979; Marià Manent – Jean Serra: una correspondència: Barcelona-Eivissa, 1976-1988, 2010): «Us adjunt un segon exemplar que m’agradaria féssiu arribar al vostre fill Albert».
  • Xavier Pàmies (traducció d’Àlies Grace de Margaret Atwood, 2019) «Aprofito per escriure’t quatre ratlles i per adjuntar-te la carta que va arribar […]».

apeo

El terme castellà apeo té usos i accepcions diferents en àmbits diversos. A l’hora de traslladar-los al valencià convé evitar la desídia dels automatismes (que fàcilment porten a errors i inclús discriminacions lingüístiques, tal com mostra una notícia de Nosaltres La Veu, 27.12.2021): cal entendre els conceptes en cada context i aplicar els termes valencians adequats.

Aplicant les accepcions que el drae i altres fonts li donen al substantiu castellà apeo, tenim les accepcions i equivalències següents:

apeo ⇒ valencià enllaços
(drae) 1. m. Acción y efecto de apear (‖ cortar un árbol). ⇒ (dnv) f. tallada
(drae) 2. m. Acción y efecto de apear (‖ deslindar una finca). ⇒ (dnv) f. topogr. fitació
(drae) 3. m. Documento jurídico que acredita el deslinde y demarcación. ⇒ (dnv) f. acta de delimitació
(drae) 4. m. Arq. Acción y efecto de apear (‖ sostener un edificio). ⇒ (dnv) m. apuntalament, estintolament
(drae) 5. m. Arq. Armazón, madero o fábrica con que se apea el todo o parte de un edificio, construcción o terreno. ⇒ (dnv) m. constr. puntal, estintol

(dnv) m. constr. apuntalament

m. Arq. Acción y efecto de apear (‖ bajar de su sitio alguna cosa, como las piezas de un retablo o de una portada.) (dnv) m. desmuntatge

 

alegar

Les curiositats de l’ortografia fan que també hi haja un verb alegar (consulta: 05.07.2021) en valencià. El diccionari de l’acadèmia el definix amb una remissió al sinònim aregar:

aregar
1. v. tr. Ensinistrar (una bèstia) per al treball.
2. v. tr. Instruir o ensinistrar (a algú) en algun treball o algun negoci.

Per tant, convé que recordem que no és el mateix alegar (o aregar) que aŀlegar.

assarb

És una paraula de gènere femení, tal com indiquen Joan Coromines (Onomasticon cataloniae ), Carles Segura Llopes (Una cruïlla lingüística ), el gdlc  i el dnv .

Fins ara el Cercaterm tenia tres fitxes  on indicaven gèneres diferents. Els ho hem indicat i mos han enviat (10.06.2021) la resposta següent:

Efectivament, es tracta d’un mot femení.
Farem les esmenes pertinents en les fitxes afectades.

alegal

Segons el Diccionari jurídic català de l’iec (consulta: 24.01.2012):

alegal adj.
DRET
Que no és regulat ni prohibit per la legislació vigent.
Ex.: Les emissores* de ràdio alegals no són un problema si no interfereixen alguna banda de freqüències d’emissió legalitzada prèviament.es alegal

* Víctor Xercavins em fa vore una errada en emisores (06.02.2012). L’esmene i avise els del djc.

En el Cercaterm (consulta: 10.11.2005 ) trobem:

alegal ca alegal, adj
Que no està previst per la llei.

Eixa mateixa definició és la que dona el dnv (consulta: 20.04.2021 ).

Només l’he localitzat una vegada en la GEC (s. v. radiodifusió; consulta: 24.01.2012 ):

«Després d’una primera etapa de proliferació alegal d’emissores municipals, comercials i de les denominades ràdios lliures, l’administració pública ha atorgat llicències a emissores segons la disponibilitat de l’espai radioelèctric i de l’acompliment de les condicions.»

I una vegada —amb la forma al·legal*, segurament originada per analogia— en el PDL-IEC (El Temps, 94, 1986):

«Doncs bé, prudentment o no, diré dues coses. La primera: si la maquineta de Castelló és al·legal il·legal o contral·legal, el mateix caldria dir de les emissores d’FM que funcionen sense llicència, de les emissores de l’ona mitjana que ocupen al dial freqüències que no els corresponen, de les emissores d’FM i ona mitjana que emeten amb potències força superiors a les atorgades legalment, i etc., etc., etc.»

En el 2005 no vam localitzar el terme en els diccionaris habituals, ni en espanyol en el drae, Clave, Espasa; ni en italià en el Garzanti; ni en portugués en el diccionari de la Real Académia Galega o en Infopédia (Porto Editora); però en la revisió del 2012 sí que el localitzem en castellà (drae):

alegal 1. adj. No regulado ni prohibido. Emisoras de radio alegales.

En italià (Garzanti) sembla que opten per una altra possibilitat:

extra legale agg. non contemplato dalla legge; per estens., illegale.

armar un cartapell

En castellà, l’expressió «montar un pollo» s’ha fet molt recurrent en l’àmbit humorístic i coŀloquial (i ha arribat inclús a aparéixer en alguna intervenció parlamentària). En valencià, hi ha unes quantes expressions equivalents (per a expressar la idea de ‘provocar un escàndol o un aldarull’) que són viables per a registres i intencions diversos. Podem enumerar les que recull una fitxa de l’Optimot (7235/5, del 18.01.2016) i afegir-ne unes quantes més que trobem en el dnv:

armar una rebolica; armar un bollit; armar un cacau; armar un cartapell ; armar un dau; armar un fandango; armar un que-sentir; armar un sagramental; armar un sambori; armar un sidral; armar un teler; fer-la grossa (o fer-ne una de grossa); muntar un ciri…

De moment, no pareix que «muntem cap pollastre» en els diccionaris, a pesar que podem sentir o llegir una versió literal ocasionalment en els mitjans (per exemple: David Fernàndez, «Es quan flipen que es veu clar», Ara.cat, 17.03.2017 ).

andri àndria

Joan Coromines comenta en la revisió del volum primer de les Comèdies de Terenci, en una nota:

Andria és el gentilici grec de Andros, que pot conservar-se en català. Com Lèsbia, que vol dir filla de Lesbos, Àndria vol dir filla d’Andros (Άνδρος), l’illa més septentrional de les Cíclades.

Encara no apareix en els diccionaris, però convé aprofitar —tal com demana el company Josep Lozano— l’aportació que fa Coromines d’este gentilici. Per tant:

andri àndria
adj. i m. i f. De l’illa d’Andros (Grècia).

Podem localitzar alguna documentació més sobre l’ús del gentilici, com ara:

Άristokrάteς | ’′Andrioς. «Aristòcrates andri.» […] L’ètnic correspon al d’Andros, illa de les Cíclades colonitzada per jonis.
(Anna Ginestí Rosell [2006]: Epigrafia funerària d’estrangers a Atenes (s. VI-IV aC): Catàleg i comentari formal i institucional de les inscripcions.)

assortir

Els traductors automàtics, a partir la locució castellana surtir efecto (consulta: 07.01.2021), induïxen a atribuir-li al verb assortir un significat que no té normativament. El dnv (consulta: 07.01.2021) li dona l’accepció següent:

assortir
v. tr. Proveir (un comerciant, una botiga) de les mercaderies o dels articles necessaris. Un majorista que assortix totes les botigues de la zona.

Si es tracta de les possibles accepcions de la locució surtir efecto en castellà: ‘(alguna cosa) produir el resultat desitjat’ o ‘entrar en vigor’ (accepció juridicoadministrativa), en valencià el verb assortir no és adequat, sinó que cal usar altres expressions:

  • Este decret entra en vigor… [en castellà podem trobar: «El presente decreto surtirá efectos…»]
  • El medicament va fer efecte… [en castellà podem trobar: «El medicamento surtió efecto…»]
  • Cal presentar la declaració a l’inici de l’any natural en què ha de ser efectiva.
  • Vos heu d’adreçar al consolat del país on el document ha de produir efectes.
  • Heu de depositar la garantia en l’entitats davant la qual haja de ser efectiva.

Quant a la locució verbal castellana surtir efecto

El drae recollia l’expressió com a «frase» en l’entrada efecto, amb el significat ‘dar una medida, un remedio, un consejo, etc., el resultado que se deseaba’. Actualment ha canviat un poc la definició:

surtir efecto una medida, un remedio, un consejo, etc.
1. loc. verb. Dar el resultado que se deseaba.

El dusos li donava el significat ‘dar algo el resultado que se desea’. I el vox proposava: «surtir efecto Dar [algo, especialmente una acción] el resultado que se esperaba o deseaba». Segons el map, significa ‘producir’, ‘servir de’, i pertany al lèxic administratiu. L’exemple que dona és: «El presente escrito también surtirá efectos de notificación…». En el diccionari de María Moliner trobem:

efecto […] Surtir efecto. Realizarse cierta cosa: Ayer tuvo efecto la toma de posesión del nuevo director.
surtir […] 4. (solamente con «efecto» como complemento). Producir: Surtió efecto el consejo.

aixina

El dnv va incloure l’adverbi aixina (consulta: 22.12.2020):

adv. [col·loq.] Així. Les coses no es fan aixina.

La qualificació «col·loquial» no exclou que no puga ser utilitzada en els registres formals, ja que els registres són varietats variables de l’ús social de la llengua. Com a mostra d’ús en registres formals, el president de la Generalitat valenciana Ximo Puig va utilitzar esta variant en la compareixença televisiva que va fer en À Punt (17.12.2020) per a informar els ciutadans sobre les noves mesures contra el còvid. Per tant, al País Valencià, seria d’ús general, tal com ja apuntava Nebot i Pérez (1894).

Este adverbi té diverses variants. El dcvb em va fer un recull, i podem vore (consulta: 22.12.2020) que la variant aixina té una extensió que permet considerar-la pròpia de la llengua comuna:

4. Aixina (recollida al Lluçanès, Ponts, Massalcoreig, Reus, Peníscola, Morella, Benassal, Forcall, Plana de Castelló, Onda, Val., Gandia, St. Lluís de Men., Eiv., Formentera). Y a sos peus agenollant-me, | aixina li vaig pregar, Llorente Versos, ii, 126. «Més m’estim veure’m aixina, | no desconfiant de Déu, | que no posseir riqueses | si han d’esser contra gust meu» (cançó pop., Eiv.).

En un registre formal escrit, la producció escrita valenciana es pot remuntar al Diccionario valenciano-castellano de Carles Ros Hebrera (1764; consulta: 22.12.2020):

aixì, aixìna, aſsi : Adverbio de tiempo, y su inmediacion : como quando se dize: aſsi que llegò Pedro : aixì que aplegà Père.

Més tard, tenim la intervenció «Ullada general sobre la morfologia catalana» de Lluís Fullana Mira en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906; consulta: 22.12.2020):

Mes com la pronunciació es presentà aixina del tot difícil, s’aplicà la lley d’eufonia, y palatisantse la combinació cl, resultà, pell, altre fenomen morfològich també molt freqüent en la nostra llengua.

Apareix la forma aixina també en registre formal escrit en el llibre Rafèl Martí de Viciana de Joan Rodríguez Condesa (1911; consulta: 22.12.2020), autor que també utilitza la variant aixís:

Aixís ho assegúra Ximeno (òbra y llòch sitáts) y aixina resulta de la inscripsió del retrato. Facs. I.

També podem trobar aixina en el recull que elaborà Joan Rafael Ramos Alfajarín per al llibre La qüestió lingüística en la premsa de Castelló de la Plana (1834-1938) (consulta: 22.12.2020), o en les obres de Francesc Martínez i Martínez (com ara en Arreplega de llegendes, tradicions y costums del Reine de Valencia, 1927; consulta: 22.12.2020):

Dificilíssima  y demés pesada es la tasca del folkloriste, al que l’afició ‘l pòrta ‘l recull y estudi de lo popular, tant les costums en sa variadíssima gama, com les llegendes de distints aspèctes, aixina com els cuentos […].

La vitalitat literària de l’adverbi està ben documentada, sobretot en la llengua general i en el registre col·loquial reproduïts per les obres de teatre. De fet, també indiquen el valor general de la variant aixina Beltran Calvo i Segura-Llopes (consulta: 22.12.2020) en Els parlars valencians:

Aixina ‘així’ és general (al Baix Maestrat també aixines).

En eixe sentit, caldria revisar i posar al dia la proposta d’ús que fa Josep Lacreu Cuesta en el Manual d’ús de l’estàndard oral (mantinguda encara en l’edició del 2017; consulta: 22.12.2020):

L’adverbi així és substituït habitualment en valencià per la variant aixina. Aquesta forma, però, té una escassa tradició literària i convé restringir-ne l’ús, en tot cas, a nivell poc formals. Cal evitar, encara més, altres variants com ara aixís, aixins o aixines, habituals d’altres zones del domini lingüístic.

Eixa proposta és ara massa restrictiva, vista la constància documental en l’ús escrit i oral general de la forma aixina —certificada pel mateix Josep Lacreu; per cert, l’autor matisa un poc eixa visió restrictiva en «Les paradoxes de la coŀloquialitat» (08.06.2018; consulta: 23.12.2020)— i la inclusió en el diccionari normatiu, fets que haurien de convidar les propostes estilístiques generals a considerar este adverbi una opció possible i normal del discurs general i també dels registres formals.

Sobre la variant aixines

El diputat Aldolf Sanmartín Besalduch (de Vinaròs) utilitza la variant «aixines» (ho documente al novembre del 2003) en les seues intervencions en les Corts Valencianes. Segons informació  de Josep F. M. (Castelló de la Plana): «Li ho he preguntat a un amic de la Jana (Baix Maestrat). M’ha contestat que per allà (Traiguera, Sant Jordi, Canet lo Roig…) diuen “aixina”, “aixins” i “aixines” per aquest ordre de freqüència». El dcvb recull aixines a: Lluçanès, Penedès, Solsona, Tremp, Massalcoreig, Manacor, Artà, Men.