àrab

  1. La transcripció de l’àrab que es fa en els mitjans d’informació catalans (i internacionals) patix d’un cert desconcert respecte dels criteris que cal adoptar. Hi ha qui consulta la GEC —sense tindre en compte, però, quins són els límits de l’opció presa per aquesta enciclopèdia—, hi ha qui adapta una forma anglesa, qui adapta una forma castellana, qui copia d’ací o d’allà, qui a voltes copia una transliteració i a voltes una transcripció simplificada o una adaptació. A pesar que hi ha unes normes proposades per l’IEC en 1989 , la variació és el símptoma i resultat més clar d’una manca de rigor en aquest tema, a més de la dificultat que hi ha a l’hora de trobar informació actualitzada i fiable sobre aquestes qüestions en Internet.
    Pel que fa a la transcripció simplificada de l’IEC, a pesar de la discordances que hi podem vore en l’ús de la majúscula dels articles dels topònims en els exemples de diverses normes, cal restringir la indicació de la norma 48 sobre la majúscula de l’article a l’ús contextual convencional, d’acord amb la resposta  de l’Oficina d’Estandardització de la Secció Filològica de l’iec (20.07.2017):

    Pel que fa al criteri d’escriptura de l’article inicial de topònims i antropònims àrabs, d’acord amb el punt 48 que esmenteu de la Proposició sobre els sistemes de transliteració i transcripció dels mots àrabs al català, caldria escriure “amb majúscula només aquelles parts [d’antropònims (i ocasionalment topònims) composts units amb guionet] que fossin noms propis […] i no l’article, la preposició o els altres noms comuns fora que quedessin com a inicials”.  Malgrat que no s’expliciti del tot a quin tipus d’inicials es fa referència, cal entendre que només s’escriu en majúscula l’article quan es troba en posició inicial absoluta, és a dir, a principi de text o després de punt.

  2. Més noms en altres llocs:
  3. Noms àrabs:
    • Arafat, Yàsser (IEC) —o Iàsser, com adapta la GEC també— (ياسر عرفات).
    • Hamàs (حماس): ho adapten aixina (2006) la gec (nova cosulta: 21.07.2017),* l’Avui i El Periódico.En canvi, el web Ésadir (TV3) es desmarca dels criteris generals (gener 2006; nova consulta: 21.07.2017) i indica que cal escriure-ho «Hamas», sense accent, a pesar que recomana que es pronuncie [hamás]:

      «Ho pronunciem amb hac aspirada. Per tant, si va precedida de la preposició de, no s’apostrofa:
      Victòria de Hamas a les eleccions palestines del 2006
      No fem servir la forma gràfica Hamàs

      * Segons la gec (consulta: 21.07.2017):
      Hamàs [Moviment de Resistència Islàmica] Nom amb el qual són coneguts als estats àrabs diversos partits d’adscripció fonamentalista islàmica. El més actiu és la Hamàs palestina, que sorgí als territoris ocupats per Israel amb l’esclat de la intifada, durant la qual aconseguí un gran protagonisme. […]
    • Hezbol·là (حزب الله): és la forma més usual de la gec en les entrades següents:

      L’any 2006 també apareixia en la gec un cas de «hezbollah»  (que era la forma que havia triat l’Avui).

      Segons el poc que jo sé i veig en el meu diccionari d’àrab (DCortés), i seguint les regles de transcripció de l’IEC, el sintagma resultant seria «Hizb Al·lahi», com correspon a la pronúncia dels dos mots que componen el terme ‘Partit de Déu’ (literalment), i que el diccionari traduïx: «els musulmans».

      A banda d’això, com que el meu diccionari no entra en detalls dialectals, cal tindre en compte el que diu la Wikipedia (consulta: 21.07.2017)  sobre el fet que l’àrab del Líban ho pronuncie «hezb».

      Una cosa que no sé és per què el meu diccionari àrab no marca en este cas la vocal «u/o» que hi ha entre els mots, segons totes les fonts. Així, al que jo transcric per al català, caldria afegir eixa vocal i arreplegant-ho tot en un mot: «Hizbul·lahi», i fem caure el genitiu del final, que sembla que no té molta consistència (d’acord amb el que veig en Internet): «Hizbul·lah», segons les normes de l’IEC.

      A continuació, si entrem en el món de les adaptacions (que és el que deu haver fet la GEC), doncs, podem fer «Hizbul·là», «Hezbul·là» o «Hezbol·là», atés que el nom «Al·là» ja apareix en la GEC (o tal com ha fet Vilaweb, podem arribar a «Hisbul·là», «Hisbol·là» o «Hesbol·là»).

    • Khadija (خديجة), la primera esposa de Mahoma, tal com trobem en Answers.com:
      Khadijah bint Khuwaylid or Khadija al-Kubra (Arabic: خديجة)

      (555 or 565 or 570 to 619 or 623) was the first wife of Muhammad. Khadijah al-Kubra, the daughter of Khuwaylid ibn Asad and Fatimah bint Za’idah, belonged to the clan of Banu Asad of the tribe of Banu Quraish. She became the first person to convert to Islam.

  4. Toponímia de l’Iraq (hem seguit un mapa tret d’Al-Jazira, però que no conté, malauradament, la vocalització ni els diacrítics):
    – Ciutat: Irbil / Arbela (آربيل; Arbela és la denominació catalana tradicional, segons la GEC, que dóna [irbil] com a pronúncia àrab; en anglés també apareix Arbil)
    – Ciutat: Bagdad (بغدآد)
    – Ciutat: al-Faluja (آﻟﻓﻟﻭﺟﺓ; en aquest cas en anglés he vist escrit Falluja o Fallujah; en castellà, Faluya o Falluja; en català —Avui, 04.08.2003—, Fal·luja; en general, sense article, tot i que la GEC escriu Al Falūja en l’atles)
    – Ciutat: Kirkuk (كركوك)
    – Ciutat: al-Mussul (آلموصل; la gec [consulta: 21.07.20217] escriu Mosul; en anglés he vist Al Mawsil i Mosul)
    – Ciutat: Tikrit (تكريت)
  5. Topònims àrabs:
    – Ciutat: Gaza (غزة)
  6. Transcripció dels mesos musulmans (segons les normes de l’iec):[Hi ha mesos amb noms alternatius, però només indique la possibilitat que he pogut consultar en àrab.]
    • muhàrram (محرّم)
    • sàfar (صفر)
    • rabi al-àual (ربيع الاول)
    • rabi ath-thani (ربيع الثاني)
    • jumada al-àual (ﺟمادﯼ الاول)
    • jumada ath-thània (ﺟمادﯼ الثانية)
    • ràjab (رﺠب)
    • xaban (ﺸﻌباﻥ)
    • ramadan (رمﺿاﻥ)
    • xaual (ﺸﻭال)
    • dhu al-qada (ﺫﻭ اﻟﻘﻌدة)
    • dhu al-hijja (ﺫﻭ اﻟﺣﺠة)
      • Enllaços:
        → «Calendari musulmà» (Vikipèdia)
        → «Calendario musulmán» (Wikipedia)

a la millor

  1. Expressió de dubte no recollida encara en tots els diccionaris. El company Joan Mascarell m’avisa (03.12.2007) que apareix en el dval, i comprove que també en el Salt 2.0:

    5. a la millor (o al bo i millor) Potser, segons com. A la millor ens donaran el premi.

    Posteriorment ha segut introduïda en el dnv (consulta: 19.07.2017):

    a la millor loc. adv. Potser, segons com. A la millor ens donaran el premi.

    La recull Joan Solà en el seu article «Si molt convé» (Avui, 04.10.2007; [PDF]):

    […] potser, tal vegada, tal volta, anant bé, si molt convé, si tant convé, si molt t’hi va, a la millor, segons com, anant bé. I encara hi podríem afegir variants com si tant és, si tant em burxes.[…] Diversos autors troben a la millor una solució «menys genuïna», i Ruaix diu que seria «una catalanització tolerable de a lo millor», en el sentit que la darrera és realment un calc de la castellana i, en canvi, l’altra se suma a les expressons amb l’article la, ben castisses (Ara ve la bona, Ho ha fet a la babalà, Tu sempre vas a la teva). M’adhereixo, amb altres autors, a la posició de Ruaix.

  2. Cal afegir que hi ha zones on sembla que s’usa de fa temps (puga ser que no des del segle xvi com és el cas de alcançar, que s’insinua en l’horitzó dibuixat pel dopv), segons comenten Gustau Erill (Bages) i Santi Arbós (Garrigues) en les llistes Zèfir (novembre 2007) i Migjorn (agost 2004). En la llista Migjorn, Enric Gil aporta documentació de Baltasar Porcel (Olympia a mitjanit):

    La carpa és un peix molt comú a la Xina, a la millor l’individu en qüestió tenia a casa seva un safareig […]

a + substantiu

  1. Algunes obres prescriptives consideren no admissible la locució adjectiva a color, i proposen substituir-la per en color. En el mateix cas hi hauria altres locucions semblants: a quadres* > de quadres, a ratlles* > de ratlles, a franges* > de franges… Eixa prescripció també és coneguda en castellà. Segons Manuel Alvar Ezquerra (Manual de redacción y estilo, Akal, 1999; consulta: 17.09.2010 – Google Llibres):

    De hecho, es galicismo sintáctico un gran número de construcciones en las que aparece la preposición a introduciendo a un sustantivo como complemento de otro sustantivo: motor a gasolina, máquina a vapor, pantalón a rayas, radio a pilas, avión a reacción, foto a color, etc. En la mayoría de estos casos hay que sustituir la preposición a por de.

    Actualment, però, la gramàtica de la rae ho tracta altrament:

    13.18c Con «a + sustantivo» se forman locuciones como las subrayadas en una camisa a rayas, un toldo a listas, una falda a cuadros, un filete a tiras y otras similares que contienen sustantivos que denotan diversas disposiciones formales de algún conjunto de elementos.

    Cal tindre en compte també que en italià és a colori (i també podem documentar-hi a colore).

    En eixe sentit, podíem trobar en el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra i Josep Miracle (1980) i en el diec1 (1995):

    ratlla […] Teixit a ratlles blanques i negres.

    Construcció que també documentem en Marià Aguiló (Diccionari Aguiló, 1929; Google Llibres – consulta: 20.09.2010):

    pekin: teixit a ratlles (E. Toda).

    I no cal dir que la documentació literària d’a ratlles també és abundant: Carme Riera, Manuel de Pedrolo, Eugeni d’Ors, Folch i Torres, Salvat-Papasseit, Pere Calders, Josep Piera, Joan Perucho, Quim Monzó, Baltasar Porcel, Vicent Andrés Estellés, Joan Francesc Mira, Enric Valor…

    Joan Abril Español (Diccionari pràctic de qüestions gramaticals, 1997; Google Llibres – consulta: 20.09.2010) mostrava, però, que el punt estava en evolució:

    Hi ha uns quants casos, però, que no queden resolts per la normativa, en els quals la a es pot considerar adequada: olla a pressió, avió a reacció, cervesa a pressió.

    En eixe sentit, podem localitzar dos exemples significatius en el Diccionari normatiu valencià de l’avl (consulta: 22.06.2017):

    s. v. camisa s. v. quadre
    Una camisa de ratlles. M’agrada la corbata a quadres.

    En sentit contrari, però, l’IEC ha revisat el seu diccionari i ha preferit una altra solució per a l’exemple esmentat més amunt, ja que en el diec2 podem trobar:

    ratlla […] Teixit de ratlles blanques i negres.

    En el mateix diccionari trobareu olla de pressió, motor de reacció i avió de reacció. Caldrà aclarir fins a on s’estén la prescripció actual. Em semblava que la giec no en dia res, però podeu llegir en el comentari que Albert Pla Nualart (14.07.2017) ho troba en la pàgina 537 (epígraf 14.6.2.a), i no ho admeten amb la preposició a:

    En alguns casos darrerament es troben en l’ús preposicional vaciŀlacions que cal evitar. […] Porten de els complements de noms que expressen un element que es repeteix com a motiu decoratiu o estampat (un teixit de pics, un vestit de ratlles […]) o els que designen el mitjà o el mecanisme de funcionament (avió de reacció, cuina de gas […]). D’altra banda, també van encapçalats per de els complements de noms de percepcions o sensacions (olor, pudor, gust, soroll, remor, so): olor de socarrim/colònia, pudor de fregit/fem (cf. pudia a fregit, a fems) […].

  2. D’altra banda, segons l’Optimot (consulta: 17.09.2010):

    Fitxa 1925/2

    a tot color loc.

    Per indicar un grau molt elevat o intens, en català es fa servir la locució a tot / a tota seguida d’un nom sense cap determinatiu. Per exemple: a tota vela, a tota marxa, a tota brida, a tot risc, a tot córrer, a tot drap, a tot estrop, etc.

    De la mateixa manera, per expressar molta intensitat, per exemple en un dibuix o pintura, es pot fer servir la locució a tot color. Per exemple: Els dibuixos s’han de presentar en format de foli a tot color.

aforament

  1. Els diccionaris habituals no recullen encara l’accepció que ha esdevingut molt comuna últimament en dret i política i que apareix en la terminologia jurídica del Termcat (consulta: 07.06.2017):

    ca aforament n m
    es aforamiento
    es aforo
    fr bénéfice d’immunité processuelle relative
    en entitlement to exemption or privileges
    en granting of parliamentary immunity

    Dret. Administració

    Atribució de la competència per a jutjar determinades persones en un ordre jurisdiccional determinat legalment que no coincideix amb el que preveu la competència general.
    La base de l’aforament es troba en la dignitat, el càrrec o la professió que posseeix la persona en qüestió.

    Eixes persones que reben el privilegi de l’aforament són aforades, terme que sí que apareix en els diccionaris habituals, com ara en el dnv (consulta: 13.06.2017):

    aforat -ada
    adj. DRET Que es beneficia d’una jurisdicció privilegiada. El jutge va citar una persona aforada.

  2. En castellà també hauran d’incloure els diccionaris eixa accepció per a aforamiento.

acabar per + infinitiu

  1. Segons podem llegir en la gcc (23.3.4):

    La perífrasi acabar per + infinitiu, que s’empra a vegades amb el mateix sentit [que acabar + gerundi], no és considerada genuïna per alguns diccionaris i manuals (p. ex., el Manual d’estil del 9 Nou) mentre que ho és per a d’altres (vg. Ruaix 1996)

    Cal dir que la nova versió del Manual de redacció i estil (2008) d’Eusebi Coromina continuava mantenint la consideració d’incorrecció. Tanmateix, el gdlc [en línia] inclou l’accepció següent (consulta: 18.02.2010):

    7 acabar per [ seguit d’infinitiu ] Arribar finalment a fer una cosa. Si insisteixes una mica més, acabarà per confessar el que va fer.

    De fet, podem localitzar eixa accepció en un exemple (s. v. desorientar; consulta: 02.06.2017) que es manté en el diccionari des de l’edició de 1982 i que és copiat del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra (1932):

    Les tortuositats del camí van acabar per desorientar-los.

  2. Finalment, la giec introduïx està perífrasi en la normativa (24.5.8.2.c):

    La perífrasi «acabar per + infinitiu» expressa també la culminació d’una situació, però en aquest cas produïda per una insistència: Després de demanar-li-ho moltes vegades, van acabar per cedir a la seva petició; Les tortuositats del camí van acabar per desorientar-los.

accentuació

  1. L’accentuació de les majúscules en castellà (veg. Solà, Ortotipografia, pàg. 135); L’Ortografia (1974) de la rae prescrivia clarament l’accentuació de les majúscules en els paràgrafs 6.15 i 41 bis. D’altra banda, en francés les majúscules porten tots els signes (accents, ce trencada…), segons la norma del l’Office de la Langue Française (2002).
  2. En castellà, l’Ortografia (1974) de la rae, en el § 39, exposava:

    Los tiempos de verbo que llevan acento ortográfico lo conservan aun cuando acrecienten su terminación tomando un enclítico; v. gr.: pidióme, conmovíla, rogóles, convenciólos, andaráse», dése,…

    Aquest precepte no l’esmenten ni el seco ni el map. L’ortografia de 1999 (?) diu que els mots anteriors s’accentuen d’acord amb les normes generals: pidiome, deme / dámelo, mírame. Veg. un document tret d’internet de la rae.Això és confirmat posteriorment en l’Ortografia de la lengua española (2010) de la rae (3.4.5.1.3):

    Las formas verbales con pronombres enclíticos se someten a las reglas de accentuación, de modo que llevarán tilde o no según corresponda a la palabra resultante, con independencia de cómo se acentúe gráficamente la forma verbal sin los pronombres.

  3. Ni en castellà ni en català s’accentua la conjunció o entre xifres: «10 ó 25»*. Açò era un costum fonamentat en la possible confusió per qüestions tipogràfiques —en alguna època— de la conjunció amb el zero. Per tant: «10 o 25».
  4. L’ús de l’accent diacrític:
    Hi ha un petit nombre paraules homòfones que es distingixen per l’absència o presència d’un accent que les distingix. La llista que dóna l’ortografia de l’avl (consulta: 23.05.2017) és la següent (28 casos):
  5. Ús de l’accent diacrític (segons l’avl)

    Paraules amb accent diacrític Paraules sense accent diacrític
    (adverbi): Ho ha fet molt . be (nom, ‘ovella, corder’ [bÉ]; nom, ‘lletra’ [bé]): Portar al be. S’escriu amb be de bou.
    bóta, bótes (nom, ‘recipient per a vi’): Hem d’omplir la bóta. bota, botes (nom, ‘calcer alt’ [bóta]; formes del verb botar [bóta]): Hui plou; posa’t les botes. No botes damunt del llit.
    déu, déus (nom, ‘divinitat’): Els grecs tenien molts déus. deu, deus (numeral [dÉw]; nom, ‘font’ [déw]; formes del verb deure [déw]): Vine a casa a les deu del matí. Era la deu de la seua inspiració. Em deu diners.
    dóna, dónes (formes del verb donar): Dóna-li el llibre. dona, dones (nom, ‘persona de sexe femení’ [dÓna]): És una dona molt intel·ligent.
    és (forma del verb ser): El meu germà és metge. es (pronom [es]): Estes coses es fan de seguida.
    féu (forma del pretèrit perfet del verb fer): Ell féu estudis de medicina, però no acabà la carrera. feu (forma de present d’indicatiu i d’imperatiu del verb fer [féw]; nom, ‘domini’ [féw]): Feu el que vos he dit. Aquella ciutat era un feu dels radicals.
    fóra (forma del verb ser): Si fóra tu, no aniria a la cita. fora (adverbi [fÓRa]): T’està esperant fora.
    (nom, ‘extremitat del braç’): Agarra’l ben fort de la , i no el soltes. ma (possessiu [ma]): Ma mare ja es troba millor.
    més (adverbi o adjectiu quantitatiu): No en vull més. Demà collirem més taronges. mes (nom, ‘part de l’any’ [més]; conjunció [mes]): En el mes d’agost anirem al poble. Digué que vindria, mes no crec que ho faça.
    mòlt, mòlta, mòlts, mòltes (formes del verb moldre): He mòlt tot el café. molt, molta, molts, moltes (quantitatiu [mólt]): Tinc molt de fred.
    món (nom, ‘univers’): Ha creat un món fantàstic. mon (possessiu) [mon]: Mon pare és fuster.
    móra, móres (nom, ‘fruita’): Demà anirem a buscar móres. mora, mores (nom, ‘àrab’ [mÓRa]): En el poble hi havia unes quantes famílies mores.
    nét, néta, néts, nétes (nom, ‘fill del fill’): El seu nét s’ha fet molt gran. net, neta, nets, netes (adjectiu ‘que no té brutícia’ [nét]): El meu fill és molt net.
    nós (plural majestàtic): Nós, el rei d’Aragó. nos (pronom [nos]): Redacteu-nos una carta per al director.
    ós, óssa, óssos, ósses (nom, ‘animal’): Han fet un reportatge sobre els óssos negres. os, ossos (nom, ‘peça de l’esquelet’ [Ós]); ossa, osses (nom, ‘conjunt d’ossos’ [Ósa]): Em fan mal els ossos de tot el cos. Té una ossa ben formada.
    pèl, pèls (nom, ‘filament que creix en la pell’): Un animal de pèl blanc. pel, pels (contracció [pel]): Passarem pel pont.
    què (pronom interrogatiu [ké]; relatiu precedit de preposició [ké]): Què vols? La casa de què et vaig parlar està en venda. que (relatiu sense preposició [ke]; conjunció [ke]): El xiquet que passa pel carrer és amic meu. No vull que tornes a fer això.
    rés (nom, ‘acció de resar’): El rés del parenostre. res (pronom [rés]): No vull que li digues res d’això que hem comentat.
    (forma del verb saber): No ho . se (pronom [se]): No se sap res.
    sí, sís (afirmació): que en vull un tros. La moció es va aprovar per trenta-quatre sís enfront de sis nos. si, sis (condicional [si]; nom, ‘part anterior del pit’ [sí]; nom, ‘nota musical’ [sí]; pronom reflexiu [sí]; numeral [sís]): Si vols que vaja, dis-m’ho. Es refugià en el si de la muntanya. Porta els diners al si. Una obra en si menor. Ell sempre parla de si mateix. Té sis germans.
    sóc (del verb ser): Jo sóc filòloga. soc (nom, ‘tros de soca’ [sÓk]; nom, ‘calcer’ [sÓk]; nom, ‘mercat dels països àrabs’ [sÓk]): Este soc és de fusta de llimera. S’han posat de moda els socs. Va comprar la gel·laba en un soc.
    sòl, sòls (nom, ‘pis, terra’): Ha comprat una parcel·la en un sòl molt rocós. sol, sols (nom, ‘astre’ [sÓl]; nom, ‘nota musical’ [sÓl]; adjectiu ‘sense companyia’ [sÓl]): Ja ha eixit el sol. La partitura està en clau de sol. Està sol.
    són (forma del verb ser): Aquells que ens han saludat són amics meus. son (possessiu [son]; nom, ‘acte de dormir’ [sÓn]; nom, ‘ganes de dormir’ [sÓn]): Son pare és músic. Té un son molt profund. Tinc molta son.
    (forma del verb tindre): una empresa molt important. te (pronom [te]; planta [té]; lletra [té]): La pel·lícula, no te la vaig contar tota. Els anglesos tenen costum de prendre te. En esta paraula falta una te.
    tòs (nom, ‘occípit’): Va caure de tòs. tos (nom, ‘expectoració’ [tós]): Tenia una tos molt lletja.
    ús (nom, ‘acció d’usar una cosa’): Fes ús del teu dret preferent. us (pronom [us]): Ara us portarem dos caixes de taronges.
    véns, vénen (formes del verb vindre): M’han dit que vénen hui mateix. vens, venen (formes del verb vendre [véns], [vénen]): Les botigues no venen massa.
    vós (pronom personal fort): Beneïda sou vós entre totes les dones. vos (pronom personal feble [vos]): Emporteu-vos les revistes.

    Observació: Les paraules compostes formades amb alguna paraula escrita amb accent diacrític mantenen també este accent: adéu, rodamón, besnét, repèl; subsòl, etc.
    A l’hora de marcar una paraula amb accent diacrític, se seguixen generalment els criteris següents:
    a) En una parella de paraules homògrafes en què una és tònica i l’altra àtona, es marca amb accent diacrític la paraula tònica: mà / ma, món / mon, sé / se, té / te, vós / vos, etc.
    b) Si les dos paraules són tòniques, però hi ha diferències de timbre, se sol marcar amb accent diacrític la paraula amb vocal tancada: bé / be, dóna / dona, fóra / fora, móra / mora, ós / os, sóc / soc, etc.; encara que a vegades du accent diacrític la paraula amb la vocal oberta: tòs (‘occípit’) / tos (‘expectoració’).

    La nova ortografia de l’IEC (consulta: 23.05.2017) ha reduït el nombre de paraules afectades (n’indiquen 15), tal com reproduïm en la llista següent (basada en la de l’IEC):

    Ús de l’accent diacrític (segons l’iec) 

    Paraules amb accent diacrític 

    Paraules sense accent diacrític

    be

    Nom masculí (pl. béns), ‘allò que procura un avantatge, una satisfacció’: Ho faig pel teu . Béns immobles. Nom masculí (pl. bens), ‘anyell’: Esquila el be. Un ramat de bens.
    Adverbi, conjunció i interjecció: Ho ha fet molt . han dit que hi era. , ! Nom femení (pl. bes), ‘nom de la lletra b’: S’escriu amb be de bou. Confon les bes i les pes.

    déu

    deu

    Nom masculí (pl. déus), ‘divinitat, ésser suprem’: Creure en Déu. Els déus grecs. Nom femení (pl. deus), ‘font’: Una deu termal. S’eixuguen les deus.
    Numeral cardinal, nom masculí (pl. deus) i femení plural: Cinc i cinc fan deu. He tret un deu en física. Han sortit dos deus seguits. Les deu del matí.
    Formes de la tercera i segona persona del singular del pres. d’ind., i segona del singular de l’imp. del verb deure: Em deu diners. Em deus cent euros.
      Forma de la segona persona del plural del pres. d’ind. i de subj., i segona del plural de l’imp. del verb dar: No us deu pressa.

    és

    es

    Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. del verb ser (o ésser): El meu pare és metge. Pronom feble: Això es fa de seguida.
    Article salat: Tanca es cavall.
      Plural de e, nom femení, ‘nom de la lletra e’: Fa unes es molt elegants.

    ma

    Nom femení (pl. mans), ‘terminació del braç’: Dona’m la . Té les mans fredes. Possessiu àton (pl. mes): Ma mare.
    Nom femení (invariable), ‘aigua’ (en llenguatge infantil): ¿Vols ma?

    més

    mes

    Adverbi, quantitatiu i nom masculí: En vull més. Tinc més anys que tu. Les sumes s’indiquen amb un més entre les xifres. Nom masculí (pl. mesos), ‘part de l’any’:El mes de gener. Els mesos d’hivern.
      Participi del verb metre: L’han mes en llibertat.
    Conjunció adversativa: Va dir que ho faria, mes no ho farà.
      Plural del possessiu àton ma: Mes ties.

    món

    mon

    Nom masculí (pl. mons), ‘conjunt de totes les coses creades; la Terra’: La fi del món. Ha fet la volta al món. Crea mons imaginaris. Possessiu àton (pl. mos): Mon pare.
    Nom masculí i adjectiu (pl. mons) ‘llengua de la família monkhmer’, ‘relatiu o pertanyent a la llengua mon’: El mon és una llengua parlada a Birmània. No crec que hi haja molts dialectes mons.

    pèl

    pel

    Nom masculí (pl. pèls), ‘filament que creix a la pell’, ‘plantes Nardus stricta, Vulpia myuros, Hordeum murinum, Bromus sterilis, Poa sp.’: Un pèl de la barba. No té pèls a la llengua. Tinc un prat de pèl caní esplèndid. Contracció (pl. pels) de per i el: Passa pel pont. Van pels carrers.

    què

    que

    Relatiu (precedit de preposició), interrogatiu i exclamatiu: El martell amb què han picat. Què dius? Observa què passa. Què has dit! Relatiu, conjunció i quantitatiu: El vestit que portes. Em sembla que plou. Diu el que li convé. Que bonic! Que gent!
    Nom masculí (pl. quès), ‘quid d’una qüestió, naturalesa d’una cosa’: Ja em diràs el què. Vull conèixer tots els quès d’aquest assumpte.  

    se

    Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. del verb saber: No ho . Pronom feble: No se sap res.

    si

    Adverbi afirmatiu: , és cert. Diuen que . que vindrà. Pronom reflexiu o recíproc: Parla de si mateix.
    Conjunció: No vindré si plou. Si que triga!
      Nom masculí (pl. sís), ‘afirmació’: Va respondre amb un sec. S’aprova la proposta per quaranta sís contra sis nos.
      Nom masculí (pl. sis), ‘nota musical’: Un quintet en si menor. Dos sis bemolls.
    Nom masculí (pl. sins), ‘interior’: Duia un infant dins el si. Els sins nasals.

    sòl

    sol

    Nom masculí (pl. sòls), ‘superfície del terreny’: Un sòl fèrtil. Aquesta planta es fa en sòls sorrencs. Nom masculí (pl. sols), ‘astre; nota musical; unitat monetària del Perú; sou; sistema col·loïdal consistent en la dispersió d’un sòlid en un líquid’: La llum del sol. Clau de sol. La Via Làctia conté bilions de sols.
      Adjectiu (pl. sols): Es troba molt sol. Us deixem sols.
      Formes de la tercera i segona persona del singular del pres. d’ind., i segona del singular de l’imp. del verb soler: Hi sol anar acompanyat. Sols venir per aquí?
     

    sols

    Adverbi: Tan sols m’ha dit que no ve.

    són

    son

    Forma de la tercera persona del plural del pres. d’ind. del verb ser (o ésser): Tots són amics meus. Nom masculí (pl. sons), ‘acte de dormir’: Té un son tranquil.
      Nom femení (pl. sons), ‘ganes de dormir’: Tinc molta son.
      Possessiu àton (pl. sos): Son pare.
      Forma de la primera persona del singular del pres. d’ind. (bal.) del verb sonar: Jo son molt bé es violí.
    Grafia moderna de ço d’en, emprada en toponímia balear: Viuen a son Cervera. Hi ha cases en venda prop de son Armadans.

    te

    Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. i segona del singular de l’imp. del verb tenir: molta sort. , el llibre que em vas deixar. Pronom feble: No te la portaré.
      Nom masculí (pl. tes), ‘arbust; infusió de les fulles d’aquest arbust’: Una tassa de te. Uns tes molt aromàtics.
      Nom femení (pl. tes), ‘nom de la lletra t’: En aquest mot falta una te. Dues tes seguides.

    ús

    us

    Nom masculí (pl. usos), ‘acció d’usar’: Fes ús del teu dret. Els usos i costums de la comarca. Pronom feble: Us estimo molt.
    Forma de la primera persona del singular del pres. d’ind. (bal., alg.) del verb usar: Només ús aquesta eina.
      Plural de u, nom femení, ‘nom de la lletra u’: La Laia fa unes enes que semblen us.

    vós

    vos

    Pronom fort: Parlen de vós. Pronom feble: Vestiu-vos. Déu vos guard!

article + nom de país

En un altre apunt, «article + topònim», hem tractat la qüestió dels criteris sobre l’escriptura de l’article que precedix topònims que tenen forma en català o en altres llengües.
En este apunt ens centrem en una qüestió més concreta, com és l’ús de l’article en el cas dels noms dels països. Sobre això, l’Institut d’Estudis Catalans (26.11.2010) proposa la distinció següent:

Noms de països que hem d’escriure sempre amb article inicial (en són 7):

  • les Bahames
  • les Comores
  • el Iemen
  • l’Iraq
  • el Marroc
  • El Salvador
  • el Sudan

Noms de països que el duen per tradició però amb un ús fluctuant (i no cal incloure’l en taules i llistes) (en són 50):

(l’) Afganistan (les) Maldives
(l’) Aràbia Saudí (la) Micronèsia
(l’) Argentina (el) Nepal
(l’) Azerbaidjan (el) Níger
(les) Barbados (els) Països Baixos
(el) Brasil (el) Pakistan
(el) Camerun (el) Panamà
(el) Canadà (el) Paraguai
(el) Congo (el) Perú
(la) Costa d’Ivori (el) Regne Unit
(els) Emirats Àrabs Units (la) República Centreafricana
(l’) Equador (la) República Democràtica del Congo
(els) Estats Units (la) República Dominicana
(les) Fiji (la) Santa Seu
(les) Filipines (el) Senegal
(el) Gabon (les) Seychelles
(les) Illes Marshall (el) Sudan del Sud
(les) Illes Salomó (el) Surinam
(l’) Índia (el) Tadjikistan
(l’) Iran (el) Turkmenistan
(el) Japó (el) Txad
(el) Kazakhstan (l’) Uruguai
(el) Kirguizstan (l’) Uzbekistan
(les) Kiribati (el) Vietnam
(el) Líban (la) Xina

En castellà, la Fundéu (consulta: 28.04.2017) dóna la indicació següent:

Es correcto y recomendable emplear el artículo en los nombres de ciertos países.

En lo que respecta a la obligatoriedad, el artículo es necesario en todos los países si van con un determinante («la Bélgica que recuerdo») o cuando se refiere a unas islas (las Comoras).

En el resto de los casos, se da cierta variación en el uso, con tendencia a la supresión en Japón, Togo, Guinea, Afganistán… y al mantenimiento en Perú, Senegal, India, Líbano, Ecuador, Canadá, Reino Unido… Otros casos como Argentina, Estados Unidos o China vacilan mucho.

agona*

A Tavernes de la Valldigna, era la forma més habitual de denominar les ones de la mar quan jo era menut (anys setanta i huitanta del segle xx). Segons El valencià de la Valldigna de Giner Monfort (2013):

agona (Tav, Ben, Sim) Vg. aona.
aona (Sim, Pla) Ona, moviment osciŀlatori de les aigües de la mar en sentit ascendent i descendent […].

al + infinitiu

  1. La nova gramàtica de l’iec (29.2.5.a) atén plenament la possibilitat del valor causal («derivat del valor de seqüenciació temporal») d’esta construcció, com ara en l’oració «Al vore que no veníeu, vam començar a preocupar-mos». Tal com reconeix l’institut, «aquest valor causal s’ha generalitzat especialment en els parlars que no conserven la distinció tradicional entres les construccions amb en i amb al».
    No sembla que l’iec haja previst cap limitació a l’ús «exclusivament amb valor causal», prevenció que sí que fea l’avl, com podeu llegir més avall en el cas de l’oració «Al ser tan tard, se n’anaren sense veure com acabà la funció». En canvi, l’iec, amplia els valors de la construcció a la condicionalitat en la indicació següent (31.4.2.1.f):

    A partir del valor de seqüenciació temporal d’aquestes construccions, es pot arribar a inferir una relació de causalitat (En arribar el bon temps, les platges es comencen a omplir de banyistes ‘sempre que arriba el bon temps, com que arriba el bon temps’), o de condicionalitat, especialment quan indica una situació habitual (En dir les veritats, es perden les amistats ‘quan dius les veritats, si dius les veritats, dient les veritats’).

  2. La gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (consulta: 20.10.2016) havia donat abans les indicacions següents:

    26.3.1.3. La construcció «en o al + infinitiu»
    Les construccions «al + infinitiu» o «en + infinitiu» tenen un valor temporal equivalent a les oracions introduïdes per quan, i assenyalen simultaneïtat o anterioritat immediata respecte a la situació designada en l’oració principal:

    Al passar per la plaça ens va saludar. (‘Quan passava per la plaça’)
    En tindre son es gita. (‘Quan té son’)
    En eixir tanca la porta. (‘Una vegada isques, tanca la porta’)

    Observació: És infundada la prevenció que alguns gramàtics han mostrat sobre la genuïnitat de la construcció «al + infinitiu». Es tracta d’una construcció pròpia de la llengua de totes les èpoques i ha estat acceptada per bons gramàtics. En els següents exemples del Tirant lo Blanch es poden comprovar el matís de simultaneïtat i el valor duratiu de la construcció:

    «e posà’s en la çinta un petit coltell ben esmolat per ço que si havia a taillar alguna corda que u pogués fer; e posà’l-se de part de tras, que al nadar no l’enujàs.»
    «Al passar apagà la lum, pres al conestable per la mà, més-se primera, e Tirant seguí al conestable. E axí trobaren la porta de la cambra hon era la princessa, la qual stava sola sperant-los.»
    «E aplegant lo rey Scariano a una ribera, al passar perdé molta gent.»

    D’acord amb l’ús més general, en valencià es poden establir les distincions següents:
    a) La construcció amb al sol tindre un valor duratiu i sol indicar que la situació expressada per l’oració principal es produïx en algun moment dins de l’interval temporal en què té lloc l’acció expressada per l’oració d’infinitiu. Així, en l’exemple anterior Al passar per la plaça ens va saludar, s’indica que l’acció de saludar es va produir mentres el subjecte passava per la plaça. És per això que al passar es pot parafrasejar per mentres passava.
    b) La construcció amb en, en canvi, té un valor puntual i indica que la situació designada per l’oració d’infinitiu és immediatament anterior a la designada per l’oració principal o es repetix de manera habitual immediatament abans de la designada en l’oració principal:

    En fer-se de dia anirem a l’hort. (‘es fa de dia i tot seguit anem a l’hort’)
    En arribar el pare, avisa’m. (‘primer ha d’arribar el pare i tot seguit m’has d’avisar’)
    El mes passat, en bufar el vent plovia. (‘primer bufava el vent i tot seguit plovia’)

    Pel fet d’indicar anterioritat immediata, l’oració amb en pot assolir un cert matís causal, ja que les causes són prèvies a les conseqüències que se’n deriven:

    En tindre son es gita. (‘perquè té són’)
    En dir les veritats, es perden les amistats. (‘perquè es diuen les veritats’).

    Notem que en les oracions anteriors, la idea de causalitat s’associa a la d’anterioritat. No són genuïns ni adequats els casos en què la construcció amb en o amb al s’usa exclusivament amb un valor causal. No és, per tant, acceptable una frase com Al ser tan tard, se n’anaren sense veure com acabà la funció, que cal expressar amb una construcció causal, com ara Com que era tan tard, se n’anaren sense veure com acabà la funció.

  3. A més de tot això, Ramon Gimeno també aporta unes quantes notes més sobre la qüestió en el bloc Lletres i Tics (consulta: 20.10.2016).
  4. BADIA, pàgina 212, epígraf 113.IV.3:

    Les preposicions a i en davant l’infinitiu temporal. Quan aquest infinitiu equival a una oració subordinada adverbial (generalment de temps, però també de causa, i d’altres, encara), tant pot ésser introduït per a (a + art. el = al) com per en. Només les separa una diferència de registre.

    Pàgina 670, epígraf 247.IV.6:

    b) Quan l’infinitiu equival a una oració correlativa temporal, hi ha la possibilitat de dues construccions: que l’infinitiu sigui introduït per la prep. a + article o que ho sigui per la prep. en. La primera és pràcticament universal en el llenguatge corrent, mentre que la segona pertany al N1, i avui guanya terreny en la llengua escrita.» Exemples: «al conéixer la notícia, tothom va sortir al carrer / N1 en conéixer la notícia, tothom va sortir al carrer.

  5. A banda d’això, la gramàtica de Fabra del 1956 només indica (epígraf 95, nota **) que tenen el mateix valor en + inf. que al+ inf.: «Però, avui, aquesta construcció és més aviat evitada.» És a dir, res a dir sobre la suposada incorrecció. Més encara, en la gramàtica del 1918 (edició de 1933, epígraf 126; consulta: 20.10.2016) dóna les dos opcions com a «possibles»:

    En canvi, quan un infinitiu forma part d’una determinació circumstancial, amb el valor d’un gerundi, de les dues construccions llavors possibles, que són la introducció de l’infinitiu mitjançant la preposició a seguida de l’article definit (Ex.: A lentrar jo, tots s’alçaren) i la introducció de l’infinitiu mitjançant la sola preposició en (Ex.: En entrar jo, tots s’alçaren), és d’aconsellar que els escriptors es decantin decididament a favor de la segona.

    No hi trobem, doncs, cap qualificació d’incorrecció.

  6. Enric Valor, indicava en el Curs mitjà de gramàtica catalana, tema 77, epígraf 218:

    Quan l’infinitiu té valor adverbial temporal, va precedit de la preposició a i l’article definit (al o a l’), si es refereix al passat: A l’arribar va veure que tots se n’anaven. Si es refereix al futur, és preceptiu l’ús de la preposició en(5): En tornar el pare, dinarem.

    Nota número 5:

    Com s’ha fet des dels primers temps de l’idioma i com es practica regularment a tot el País Valencià. Modernament, la llengua literària usa quasi exclusivament en en tots dos casos (pretèrit i futur), amb la qual cosa es perd un matís molt genuí.

  7. Més o menys en el mateix sentit es pronuncia Sanchis Guarner en la Gramàtica valenciana (1950), epígraf 343:

    Per a introduir una determinació circumstancial de temps representada amb un verb en infinitiu, equivalent a una gerundi, convé emprar amb preferència la preposició en […] L’ús de la preposició a seguida de l’article definit (al, a l’) és admissible, però només quan tal determinació circumstancial de temps equival a un pretèrit perfet d’indicatiu; exemple: Al caure escales avall, em vaig fer mal (= quan caiguí).