1. L’accentuació de les majúscules en castellà (veg. Solà, Ortotipografia, pàg. 135); L’Ortografia (1974) de la rae prescrivia clarament l’accentuació de les majúscules en els paràgrafs 6.15 i 41 bis. D’altra banda, en francés les majúscules porten tots els signes (accents, ce trencada…), segons la norma del l’Office de la Langue Française (2002).
  2. En castellà, l’Ortografia (1974) de la rae, en el § 39, exposava:

    Los tiempos de verbo que llevan acento ortográfico lo conservan aun cuando acrecienten su terminación tomando un enclítico; v. gr.: pidióme, conmovíla, rogóles, convenciólos, andaráse», dése,…

    Aquest precepte no l’esmenten ni el seco ni el map. L’ortografia de 1999 (?) diu que els mots anteriors s’accentuen d’acord amb les normes generals: pidiome, deme / dámelo, mírame. Veg. un document tret d’internet de la rae.Això és confirmat posteriorment en l’Ortografia de la lengua española (2010) de la rae (3.4.5.1.3):

    Las formas verbales con pronombres enclíticos se someten a las reglas de accentuación, de modo que llevarán tilde o no según corresponda a la palabra resultante, con independencia de cómo se acentúe gráficamente la forma verbal sin los pronombres.

  3. Ni en castellà ni en català s’accentua la conjunció o entre xifres: «10 ó 25»*. Açò era un costum fonamentat en la possible confusió per qüestions tipogràfiques —en alguna època— de la conjunció amb el zero. Per tant: «10 o 25».
  4. L’ús de l’accent diacrític:
    Hi ha un petit nombre paraules homòfones que es distingixen per l’absència o presència d’un accent que les distingix.La nova ortografia de l’IEC (consulta: 23.05.2017) ha reduït el nombre de paraules afectades (n’indiquen 15), tal com reproduïm en la llista següent (basada en la de l’IEC):

    Ús de l’accent diacrític (segons l’iec) 

    Paraules amb accent diacrític 

    Paraules sense accent diacrític

    be

    Nom masculí (pl. béns), ‘allò que procura un avantatge, una satisfacció’: Ho faig pel teu . Béns immobles. Nom masculí (pl. bens), ‘anyell’: Esquila el be. Un ramat de bens.
    Adverbi, conjunció i interjecció: Ho ha fet molt . han dit que hi era. , ! Nom femení (pl. bes), ‘nom de la lletra b’: S’escriu amb be de bou. Confon les bes i les pes.

    déu

    deu

    Nom masculí (pl. déus), ‘divinitat, ésser suprem’: Creure en Déu. Els déus grecs. Nom femení (pl. deus), ‘font’: Una deu termal. S’eixuguen les deus.
    Numeral cardinal, nom masculí (pl. deus) i femení plural: Cinc i cinc fan deu. He tret un deu en física. Han sortit dos deus seguits. Les deu del matí.
    Formes de la tercera i segona persona del singular del pres. d’ind., i segona del singular de l’imp. del verb deure: Em deu diners. Em deus cent euros.
      Forma de la segona persona del plural del pres. d’ind. i de subj., i segona del plural de l’imp. del verb dar: No us deu pressa.

    és

    es

    Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. del verb ser (o ésser): El meu pare és metge. Pronom feble: Això es fa de seguida.
    Article salat: Tanca es cavall.
      Plural de e, nom femení, ‘nom de la lletra e’: Fa unes es molt elegants.

    ma

    Nom femení (pl. mans), ‘terminació del braç’: Dona’m la . Té les mans fredes. Possessiu àton (pl. mes): Ma mare.
    Nom femení (invariable), ‘aigua’ (en llenguatge infantil): ¿Vols ma?

    més

    mes

    Adverbi, quantitatiu i nom masculí: En vull més. Tinc més anys que tu. Les sumes s’indiquen amb un més entre les xifres. Nom masculí (pl. mesos), ‘part de l’any’:El mes de gener. Els mesos d’hivern.
      Participi del verb metre: L’han mes en llibertat.
    Conjunció adversativa: Va dir que ho faria, mes no ho farà.
      Plural del possessiu àton ma: Mes ties.

    món

    mon

    Nom masculí (pl. mons), ‘conjunt de totes les coses creades; la Terra’: La fi del món. Ha fet la volta al món. Crea mons imaginaris. Possessiu àton (pl. mos): Mon pare.
    Nom masculí i adjectiu (pl. mons) ‘llengua de la família monkhmer’, ‘relatiu o pertanyent a la llengua mon’: El mon és una llengua parlada a Birmània. No crec que hi haja molts dialectes mons.

    pèl

    pel

    Nom masculí (pl. pèls), ‘filament que creix a la pell’, ‘plantes Nardus stricta, Vulpia myuros, Hordeum murinum, Bromus sterilis, Poa sp.’: Un pèl de la barba. No té pèls a la llengua. Tinc un prat de pèl caní esplèndid. Contracció (pl. pels) de per i el: Passa pel pont. Van pels carrers.

    què

    que

    Relatiu (precedit de preposició), interrogatiu i exclamatiu: El martell amb què han picat. Què dius? Observa què passa. Què has dit! Relatiu, conjunció i quantitatiu: El vestit que portes. Em sembla que plou. Diu el que li convé. Que bonic! Que gent!
    Nom masculí (pl. quès), ‘quid d’una qüestió, naturalesa d’una cosa’: Ja em diràs el què. Vull conèixer tots els quès d’aquest assumpte.  

    se

    Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. del verb saber: No ho . Pronom feble: No se sap res.

    si

    Adverbi afirmatiu: , és cert. Diuen que . que vindrà. Pronom reflexiu o recíproc: Parla de si mateix.
    Conjunció: No vindré si plou. Si que triga!
      Nom masculí (pl. sís), ‘afirmació’: Va respondre amb un sec. S’aprova la proposta per quaranta sís contra sis nos.
      Nom masculí (pl. sis), ‘nota musical’: Un quintet en si menor. Dos sis bemolls.
    Nom masculí (pl. sins), ‘interior’: Duia un infant dins el si. Els sins nasals.

    sòl

    sol

    Nom masculí (pl. sòls), ‘superfície del terreny’: Un sòl fèrtil. Aquesta planta es fa en sòls sorrencs. Nom masculí (pl. sols), ‘astre; nota musical; unitat monetària del Perú; sou; sistema col·loïdal consistent en la dispersió d’un sòlid en un líquid’: La llum del sol. Clau de sol. La Via Làctia conté bilions de sols.
      Adjectiu (pl. sols): Es troba molt sol. Us deixem sols.
      Formes de la tercera i segona persona del singular del pres. d’ind., i segona del singular de l’imp. del verb soler: Hi sol anar acompanyat. Sols venir per aquí?
     

    sols

    Adverbi: Tan sols m’ha dit que no ve.

    són

    son

    Forma de la tercera persona del plural del pres. d’ind. del verb ser (o ésser): Tots són amics meus. Nom masculí (pl. sons), ‘acte de dormir’: Té un son tranquil.
      Nom femení (pl. sons), ‘ganes de dormir’: Tinc molta son.
      Possessiu àton (pl. sos): Son pare.
      Forma de la primera persona del singular del pres. d’ind. (bal.) del verb sonar: Jo son molt bé es violí.
    Grafia moderna de ço d’en, emprada en toponímia balear: Viuen a son Cervera. Hi ha cases en venda prop de son Armadans.

    te

    Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. i segona del singular de l’imp. del verb tenir: molta sort. , el llibre que em vas deixar. Pronom feble: No te la portaré.
      Nom masculí (pl. tes), ‘arbust; infusió de les fulles d’aquest arbust’: Una tassa de te. Uns tes molt aromàtics.
      Nom femení (pl. tes), ‘nom de la lletra t’: En aquest mot falta una te. Dues tes seguides.

    ús

    us

    Nom masculí (pl. usos), ‘acció d’usar’: Fes ús del teu dret. Els usos i costums de la comarca. Pronom feble: Us estimo molt.
    Forma de la primera persona del singular del pres. d’ind. (bal., alg.) del verb usar: Només ús aquesta eina.
      Plural de u, nom femení, ‘nom de la lletra u’: La Laia fa unes enes que semblen us.

    vós

    vos

    Pronom fort: Parlen de vós. Pronom feble: Vestiu-vos. Déu vos guard!
    Plural
    Quant a les formes en plural, l’institut recorda que hi ha «accent diacrític en el plural d’aquests mots si coincideix gràficament amb el dels mots sense accent diacrític (béns, déus, pèls, sís, sòls; però mans, mons)».

    Compostos i derivats
    En canvi (divergint també del criteri fins ara vigent), «no s’aplica l’accent diacrític en els compostos i derivats d’aquests mots: adeu, adeu-siau, marededeu, pregadeu, redeu, semideu; almon, rodamon; a contrapel, a l’empel, repel; entresol, subsol, vertisol. Però sí que s’aplica en els mots compostos que s’escriuen amb guionet, perquè els components mantenen llur forma gràfica: déu-vos-guard ‘salutació’, mà-llarg, més-dient, pèl-llarg, pèl-ras, pèl-roig (§ 4.3.2.2g)».

    Homògrafs
    L’institut admet l’ús discrecional de l’accent diacrític en mots homògrafs no recollits en el quadre anterior, «només en el cas d’usos marcadament particularitzats, com ara en transcripcions d’usos metalingüístics, de textos medievals, dialectals, etc. Aquest ús discrecional s’amplia a casos com ara expressions puntuals o enunciats aïllats (tals com titulars, etiquetes, etc.), en què és possible més d’una interpretació del mot homògraf i es pot produir, doncs, una ambigüitat no desitjada que no resol el context comunicatiu.»

    Topònims
    A més, mantenen l’accent diacrític en els topònims, «en alguns mots no inclosos en el quadre anterior, com ara Cóll, Jóc o Móra. Igualment, en la microtoponímia i en la toponímia urbana: el Camp de la Bóta, carrer del Cós, clot de l’Ós (terme de Queralbs)».

    1. Per a fer-se una idea del debat que ha generat la qüestió dels diacrítics i de com va aplicant-se l’ús de la nova proposta de l’institut, podeu consultar (informació que li agraïxc a Sico Fons, 04.02.2018):
    • «Vèncer sense convèncer?» de Jordi Badia i Pujol (El Clot de les Ànimes, 02.02.2018)
  5. Posteriorment, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va acordar (A 31/2018; 01.06.2018) adoptar eixe mateix criteri sobre els diacrítics. La llista de l’acadèmia és la següent:
AMB ACCENT DIACRÍTIC SENSE ACCENT DIACRÍTIC
bé, béns (adverbi; conjunció; interjecció; nom, ‘el que és bo’, ‘possessió’): Cuina molt . Els uns o els altres. , ja hem acabat per hui! Sempre mira pel dels altres. Va vendre tots els seus béns. be nom, ‘ovella, corder’ [b ]; nom, ‘lletra’ [bé]): Porta el be al coll. S’escriu amb be de bou.
déu, déus nom, ‘divinitat’): Els grecs tenien molts déus. deu, deus numeral [d ]; nom, ‘font’ [déw]; formes del verb deure [déw]): Vine a casa a les deu del matí. Era la deu de la seua inspiració. Em deu diners.
és (forma del verb ser): El meu germà és metge. es (pronom [es]): Estes coses es fan de seguida.
nom, ‘extremitat del braç’): Agafa’l ben fort de la , i no el soltes. (Però: mans) ma (possessiu [ma]): Ma mare ja es troba millor.
més (adverbi o adjectiu quantitatiu): Corre més. Demà collirem més taronges. mes nom, ‘part de l’any’ [més]; conjunció [mes]): En el mes d’agost anirem al poble. Digué que vindria, mes no crec que ho faça.
món (nom, ‘univers’): Ha creat un món fantàstic. (Però: mons) mon (possessiu [mon]): Mon pare és fuster.
pèl, pèls nom, ‘filament que cobrix la pell’): Un animal de pèl blanc. pel, pels (contracció [pel]): Passarem pel pont.
què (pronom interrogatiu [ké]; relatiu precedit de preposició [ké]): Què vols? La casa de què et vaig parlar està en venda. que (relatiu sense preposició [ke]; conjunció [ke]): El xiquet que passa pel carrer és amic meu. No vull que tornes a fer això.
(forma del verb saber): No ho . se (pronom [se]): No se sap res.
sí, sís adverbi, nom, ‘afirmació’): que en vull un tros. La moció es va aprovar per trenta-quatre sís enfront de sis nos. si, sis condicional [si]; nom, ‘part anterior del pit’ [sí]; nom, ‘nota musical’ [sí]; pronom reflexiu [sí]; numeral [sís]): Si vols que vaja, dis-m’ho. Porta els diners al si. Una obra en si menor. Ell sempre parla de si mateix. Té sis germans.
sòl, sòls nom, ‘pis, terra’): És un sòl molt rocós. sol, sols (nom, ‘astre’, [ ]): Ja ha eixit el sol.

sol, sols (adjectiu, ‘sense companyia’, [ ]): Està sol.

sol nom, ‘nota musical’, [ ]): La parti-tura està en clau de sol.

són (forma del verb ser): Aquells que ens han saludat són amics meus. son possessiu [son]; nom, ‘acte de dormir’ [s n]; nom, ‘ganes de dormir’ [s n]): Son pare és músic. Té un son molt profund. Tinc molta son.
(forma del verb tindre): una empresa molt important. te pronom [te]; nom, ‘planta’ [té]; nom, ‘lletra’ [té]): La pel·lícula, no te la vaig contar tota. Els anglesos tenen costum de prendre te. En esta paraula falta una te.
ús nom, ‘acció d’usar una cosa’): Fes ús del teu dret preferent. us (pronom [us]): Ara us portarem dos caixes de taronges.
vós (pronom personal fort): Beneïda sou vós entre totes les dones. vos (pronom personal feble [vos]): Emporteu-vos les revistes.
  • La versió anterior de l’accentuació diacrítica (vegeu) recollia molts més casos: 28 i més encara.

Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.

2 pensaments sobre “accentuació

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *