1. Va ser Pompeu Fabra qui va fer la prescripció següent (gramàtica del 1918-1933):

    125. x. […] Els noms propis, l’article definit i l’adjectiu interrogatiu demanen davant d’ells, els primers exclusivament i els altres preferentment, la preposició a; els adjectius demostratius i els indefinits un i algun, en canvi, prefereixen davant d’ells la preposició en.

    Actualment, la gramàtica de l’avl (2006) ha transformat eixa prescripció, mitjançant una redacció poc aclaridora, en una constatació no prescriptiva:

    b) Si el complement indica la pura localització s’usa a o en:

    – Davant de noms propis de lloc, s’usa la preposició a:
    Va nàixer a Morella però ara viu a Benicarló.
    Ha passat l’estiu a Xixona.
    A Ontinyent fan un embotit boníssim.

    Observació: En la llengua antiga tant a com en podien aparéixer amb els noms propis de lloc, encara que en era més freqüent:
    «qui estava en l’Alcúdia», Llibre de Cort de Justícia de València.
    «Porta aquex dinar a Daniel, propheta, que està pres en Babilònia, en hun lach de leons», Sant Vicent ferrer, Sermons.
    «dix que a casa sua a Quart jagué tota la nit», Llibre de Cort de Justícia de València.
    «La VII ª manera de orar és ficar los genolls en terra, axí com feren aquests reys, per ço com veeren a Betlem», Sant Vicent ferrer, Sermons.

    Amb posterioritat, l’ús de a s’ha generalitzat en la major part de l’àmbit lingüístic i, pel que fa al valencià, en alguns parlars septentrionals i meridionals. En la resta del valencià, en canvi, s’ha mantingut l’ús de en, encara que, per homogeneïtat i unificació de criteris, en la llengua literària s’ha adoptat majoritàriament l’ús de a davant de noms propis de lloc.

    És a dir, es tracta d’una constatació de l’ús («s’usa») i no d’una prescripció. Segons l’avl, són dos possibilitats oferides per la variació dialectal. A més, l’acadèmia constata l’existència d’un criteri estilístic freqüent en la llengua literària que afavorix l’ús de la preposició a en eixe context.

  2. Sobre el tema, que s’ha decantat normativament en l’ensenyament amb la recomanació d’usar la preposició a davant dels topònims per a expressar situació i direcció, cal fer alguna observació. Tal com exposa Pelegrí Sancho Cremades:

    «Amb els topònims s’empra la preposició a tant per a expressar la situació com la direcció. Els topònims són noms prototípicament locatius i la localització s’associa a llocs únics en una determinada cultura, i d’aquí l’ús de la preposició a, que s’especialitza en una localització pura, o sigui sense atendre a les dimensions del punt de referència» (GCC: S 11.5.1.3.a.ii)

    Això és normativa per a l’ensenyament (i reflectix un ús molt general de la llengua, motiu de la recomanació), però cal tindre en compte aspectes relacionats amb els fets dialectals:

    «En el valencià col·loquial s’ha estabilitzat l’oposició en (situació: Estan en {València / un pis llogat / esta casa / casa / missa}) vs. a (direcció: Van a {València / un poble / este poble / casa}), de manera paral·lela al castellà. Cal tenir en compte que en alguns usos el valencià és més fidel al català medieval que els altres dialectes catalans (per ex., l’ús de la preposició en davant els topònims és antic).» (GCC: S 11.5.1.3.a.iv)

    I també cal tindre en compte les matisacions a la norma divulgada en l’ensenyament, atenent els comentaris del mateix Pelegrí Sancho Cremades:

    «La tradició gramatical catalana considera, en general, que la distribució entre a i en en el domini espacial obeeix a criteris fonològics més que semàntics o sintàctics.» (GCC: S 11.5.1.3)

    A més, també tenim una exposició des d’un altre punt de vista d’Abelard Saragossà (que resumixc):

    «Hi ha dos classes de moviment: el d’acostament i el de penetració. […] Els dos matisos que acabem de descriure [dels verbs de penetració: entrar a ‘lloc on penetrem’ / entrar en ‘punt de penetració’] expliquen que, diversament de la destinació (que només admet la preposició a en valencià, Anar a un lloc, Anar *en un lloc), el verb entrar pot usar tant a com en” [i ho exemplifica: “A les sis, va entrar a València” / “Entraren en Alacant”]» (Sarag2005: 3.2.1)

    En eixe sentit, no és estrany, per tant, associar la posició (o situació) amb la preposició en també amb altres verbs (els que indiquen permanències), amb la qual cosa ens podem explicar el comentari anterior de Pelegrí Sancho Cremades sobre l’actuació del valencià.


Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *