Sentència sobre la titulació de filologia catalana

El web d’Acció Cultural del País Valencià ens informa d’una nova sentència del tribunal superior valencià:

Acció Cultural guanya una nova sentència front al govern valencià a favor del reconeixement del títol de filologia catalana i de la unitat de la llengua

[…]

El Tribunal destaca, en els fonaments de dret de la seua sentència, que «es necesario referir que la cuestión que se plantea ha sido reiteradamente contemplada por pronunciamientos de esta misma Sala y Sección, que han podido ser considerados de forma favorable por el Tribunal Supremo y a lo expuesto hemos de estar por obvias razones de coherencia y seguridad jurídica», en referència a la llarga llista de pronunciaments judicials favorables al posicionament d’Acció Cultural i de la resta d’impulsors de recursos en el mateix sentit, i contraris tots ells sense excepció a l’intent del Govern valencià de polititzar la llengua, negar l’evidència científica i crear un conflicte artificial per a entrebancar l’extensió de l’ús social, que és en definitiva la preocupació i objectiu de la nostra entitat.

[…]

Una nova línia en valencià en Xirivella

Escola Valenciana aconseguix una impulsar a través dels tribunals l’ensenyament en valencià, a pesar de la pretensió contrària de la Generalitat valenciana:

El Tribunal Superior de Justícia dóna la raó a les famílies de l’escola Rei En Jaume de Xirivella que demanaven ensenyament en valencià

[…]

És la segona sentència que el tsj falla en aquest sentit després que obligara a la Conselleria d’Educació a rectificar per un cas semblant, el del coŀlegi concertat Sant Cristòfol de Picassent tal com va anunciar Escola Valenciana el 26 de desembre de 2012.


Notícia relacionada:

· «Quiero clase en valenciano, señor juez», El País, 25.02.2013.

El BOP de Castelló no pot imposar el castellà

El company Josep Francesc Molés ens envia la notícia següent:

ACPV guanya un recurs contra el nou Reglament del bop de Castelló, que imposava l’obligació d’adjuntar una traducció al castellà dels anuncis enviats en valencià

El 15 de gener de 2009, la Diputació de Castelló publicava un Reglament regulador del servei del Butlletí Oficial de la Província de Castelló que en l’article 4, «Llengua de publicació», dictava: «El Butlletí Oficial de la Província es publicarà sempre en castellà, i si és el cas, també ho serà en valencià quan l’administració o particular anunciant remeta el text redactat en ambdues llengües».

acpv, arran d’una queixa tramesa per un particular a través del seu Telèfon de la Llengua, va recórrer contra el citat article, per considerar que imposava una obligació (la de traduir al castellà) que la legislació lingüística vigent prohibia expressament (en la Llei d’Ús), a banda de suposar una discriminació també prohibida per l’article 14 de la Constitució espanyola en vigor. Cal afegir que a banda de la discriminació lingüística per a l’anunciant (per obligar-lo a traduir, o siga, a fer una faena extra i a considerar que la versió en la seua llengua no és vàlida per se) també podia tindre perjudicis econòmics, ja que hauria de pagar les taxes corresponents a un anunci el doble de llarg.

Amb data 1 de febrer d’enguany, la Secció 5a de la Sala Contenciosa Administrativa del tsjcv ha estimat la impugnació «per considerar que, certament, la redacció donada a l’estipulació quarta del reglament impugnat resulta discriminatòria per als valencianoparlants, i suposa una innegable vulneració del dret a la igualtat tutelat per l’article 14 de la Constitució, per exigir, expressament als valencianoparlants que es disposen a publicar un text en el Butlletí Oficial de la Província de Castelló a traduir el text al castellà, i això per incorporar al tenor literal del precepte que en el cas que la publicació es faça en valencià es remeta el text en ambdues llengües, mentre que els textos que es remeten en castellà no tenen l’obligació de remetre la traducció al valencià que és, en definitiva, la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, tal i com s’estableix en l’article 6 de l’Estatut.»

De fet, la part demandada, la Diputació, ja confirmava en les seues aŀlegacions el que deia l’actora, però en canvi concloïa que pertocava desestimar la demanda. Deia la Diputació:

  • «Que (…) les diputacions provincials ni són titulars dels anuncis, ni poden, al marge dels anunciants, decidir en quina llengua cooficial els publiquen, ja que no diposen de la titularitat sobre els textos publicats, ni tampoc de l’elecció sobre la llengua de publicació»
  • «Que en definitiva (…) la cooficialitat en cap cas pot suposar que la publicació s’haja de fer necessàriament en les dues llengües oficials, sinó que (…) es farà en la llengua triada per l’anunciant de les dues cooficials».

La sentència, doncs, diu que «el supòsit discriminatori de la disposició impugnada és precisament l’exigència que s’imposa tant a les administracions com als particulars, quan desitgen que la publicació del text es faça en valencià, de remetre’l en els dos idiomes, i és precisament aquesta exigència la que escau anuŀlar, devent [sic] per tant publicar-se en el Butlletí Oficial de la Província de Castelló sempre en castellà i també en valencià, però sense necessitat, tant en un cas com en l’altre, que l’administració o els particulars remeten el text redactat en ambdues llengües.»

Per tant, la Sala sembla que no prohibeix que s’hagen de publicar els anuncis en les dues llengües (cosa que només passarà, atesa la redacció de l’article 4, si la llengua triada per l’anunciant és el català) sinó que només prescriu que no es pot exigir la traducció de l’anunci. És a dir, que seran els serveis provincials els que el traduiran.

Però tanmateix, la sentència permet que el butlletí continue menystenint els anuncis en valencià i els obligue a anar acompanyats d’una traducció (encara que l’hagen hagut de fer ells d’ofici). En el paràgraf següent de les consideracions del tribunal, els magistrats s’acostaven al que caldria esperar (que un anunci publicat només en valencià és vàlid, sense que calga publicar-ne la traducció), quan diuen que «(…) la cooficialitat en cap cas pot suposar que la publicació s’haja de fer necessàriament en les dues llengües oficials, sinó que la publicació es farà en la llengua triada per l’anunciant de les dues cooficials», cosa que la mateixa part demandada admetia.

Per què, doncs, no van més enllà i estableixen que no cal que se’n publique la traducció (la faça qui la faça)? Potser perquè aquest era un aspecte no expressat en la demanda i, clar, les sentències només s’atenen al que demanen les parts. No coneixem el text de la demanda, i per tant no podem confirmar si ha sigut aquest el cas.

Siga com siga, tant si acpv simplement va impugnar l’obligació de l’anunciant d’acompanyar el seu text amb una versió en castellà, i no l’obligació de publicar-ne també la traducció al castellà, com si és la sentència la que no ha previst totes les possibles irregularitats de l’article 4, la discriminació i la desigualtat continuaria en vigor. No només perquè es continuarà considerant que un anunci en valencià és invàlid si no va acompanyat d’una traducció al castellà, sinó perquè a cal bop ens poden continuar sorprenent i considerar la traducció al castellà part de l’anunci, i cobrar-nos per anunciar un text el doble de llarg. Esperem que l’antivalencianisme no arribe a tant.

Una altra sentència que valida la titulació de filologia catalana

De nou el Tribunal Superior de Justícia valencià es permet contradir les decisions il·legals de la Conselleria d’Educació de Font de Mora i Francisco Camps Ortiz. Segons els diari Avui (24.06.2009):

Els tribunals valencians avalen un cop més la unitat del català

El TSJPV sentencia que la titulació de filologia catalana eximeix de proves de valencià en les oposicions i critica la «manifesta temeritat» de la Conselleria d’Educació valenciana al no complir la quinzena de sentències emeses ja en el mateix sentit

[…]

La resolució reitera els arguments esgrimits en sentències anteriors, incloses les del Tribunal Constitucional, que determinen que «s’ha de concloure que no existeix raó jurídica que permeti sostenir que la titulació en Filologia Catalana no constitueixi titulació suficient» ja que amb aquest títol s’avala «sobradament el coneixement de la llengua d’aquesta Comunitat, anomenada oficialment valenciana en el seu Estatut d’Autonomia, i en l’àmbit acadèmic catalana».

[…]

El TSJ valencià valida l’activitat censora de Francisco Camps

Ens assabentem d’una nova sentència del tsj valencià que, és clar, deu ser possible, tot i que mal explicable, tenint en compte el panorama televisiu. Segons l’Avui (23.12.2008):

Acció Cultural recorrerà al Suprem la sentència favorable al tancament de TV3 al País Valencià

El Tribunal Superior de Justícia valencià avala la decisió del govern de Francisco Camps de tancar tres repetidors de la televisió catalana

Esperem que les altes instàncies acaben resolent el judici quan les instàncies polítiques hagen declarat i lamentat menys i fet més, principalment pel cantó del govern de l’estat i del psoe, que és qui dóna les excuses fàcils a l’actuació dels censors valencians.

La justícia esmena de nou la Generalitat valenciana

Alfons Esteve ens envia la informació següent:

Dos nous pronunciaments judicials reconeixen el títol de Filologia Catalana i el nom català per a la llengua pròpia

El Tribunal Superior de Justícia valencià ha estimat el recurs interposat per les universitats de València i Alacant contra l’Ordre de la Conselleria de Cultura i Educació de 19 de juliol de 2006 que no reconeixia la titulació de Filologia Catalana per a acreditar el coneixement de valencià en les oposicions als cossos de professors d’ensenyament secundari.

A més, el Tribunal, seguint els mateixos arguments que la Sentència núm. 75/1997 del Tribunal Constitucional, avala la doble denominació de valencià i català per al nom de la llengua del País Valencià: «oficialmente “valenciana” en su Estatuto de Autonomía, y en el ámbito académico “catalana”».

La sentència núm. 558/08, de 10 de juny, de la Sala Contenciosa Administrativa, Secció Segona, és la quinzena sentència consecutiva del Tribunal Superior de Justícia valencià, i la dissetena si tenim em compte que sobre aquest punt hi ha també un pronunciament del Tribunal Constitucional (sentència 21 d’abril) i un del Tribunal Suprem (sentència de 15 de març de 2006).

D’altra banda, també el mateix Tribunal Superior de Justícia valencià ha dictat una interlocutòria de 25 de juny de 2008 que accepta les mesures cautelars que també les universitats de València i Alacant li demanaven respecte de les ordres de la Conselleria d’Educació de 15 d’abril de 2008, en les quals la Generalitat Valenciana torna a desobeir la justícia.

Per això, el Tribunal ordena a la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana “que eximisca de la realització de la prova d’acreditació de coneixements de valencià els aspirants admesos a les esmentades proves que tinguen el títol de Filologia Catalana”.

Un fragment interessant de la interlocutòria diu:

[E]nfront del reiteradíssim criteri d’este tribunal, favorable a les pretensions que sostenen les universitats valencianes, no arribem a entendre —excepte òbviament per raons jurídiques que en esta seu no hem de valorar—l’entossudiment de la Generalitat al fer cas omís d’eixe criteri en les successives convocatòries docents.

Setze sentències sense acatar

Setze sentències sense acatar

Alfons Esteve i Gómez*

Al País Valencià hem estrenat l’any nou amb un parell de velles sentències del Tribunal Superior de Justícia valencià. I diem velles, no perquè faça molt de temps que s’han publicat, sinó perquè són catorze sentències amb un contingut quasi idèntic que, en no arriba a quatre anys, ha dictat aquest tribunal en contra del Govern Valencià. Any rere any el Govern del PP s’encabota a no reconèixer la Llicenciatura en Filologia Catalana com a títol per a acreditar el coneixement de valencià en les convocatòries d’oposicions als cossos de mestres i professors de primària i secundària.

Són 14 sentències en què l’alt tribunal valencià, seguint els raonaments jurídics de la sentència 75/1997 del Tribunal Constitucional, estableix que «aquella llicenciatura [de Filologia Catalana] avala sobrerament el coneixement de la llengua d’aquesta Comunitat, anomenada oficialment valenciana en el seu Estatut d’Autonomia i en l’àmbit acadèmic catalana». La primera d’aquestes 14 sentències, de 2004, ja ordenava rectificar el contingut de les ordres per ser contràries a dret. Però el Govern Valencià, que s’omple la boca en altres matèries dient que compleix escrupolosament la legalitat i les resolucions judicials (TV3, per exemple), han estat violant-les sense vergonya ni pausa des d’aquest mateix any.

La resposta del Govern Valencià l’ha donada la secretària d’Educació, i responsable —és un dir, això de responsable— de la política lingüística de la Generalitat Valenciana, Concha Gómez, una senyora que no parla mai en públic la llengua que suposadament ha de normalitzar. Doncs bé, diu que no pensen acatar la sentència, amb l’argument que l’Estatut anomena la llengua «valencià». Però és que l’equivalència «valencià=català» ja la deixava resolta el mateix Tribunal en el paràgraf que hem transcrit. I, a més, en la sentència núm. 474/06 (la que fa 10 d’aquesta saga), el Tribunal condemnava sense pal·liatius no sols l’argument fal·laç en què es basa la desvergonyida declaració de Gómez, sinó la reiteració en l’incompliment: «només l’entestament en la ignorància i el rebuig dels criteris que avalen la unitat lingüística, es manifesta com l’exclusiva raó del manteniment de la posició contrària de la Generalitat, i més quan existeixen reiterats pronunciaments jurisdiccionals que desautoritzen aquests arguments, cosa que força a aquest Tribunal a recordar que una de les més elementals exigències de l’estat de dret que consagra el nostre text constitucional és la de l’imperatiu compliment de les decisions jurisdiccionals, especialment per part dels poders públics, que han de servir amb objectivitat els interessos generals».

La majoria absoluta no el legitima ni l’autoritza a decidir si les sentències s’acaten o no, ni a interpretar la legalitat de les normes jurídiques. Això és matèria exclusiva dels tribunals, i aquests s’han pronunciat amb reiteració, claredat i contundència. El Govern Valencià no pot balafiar els diners públics fent que el Tribunal Superior de Justícia valencià haja de repetir la mateixa sentència fins a 14 ocasions. I aquest Tribunal no hauria de permetre que un poder públic no acate les sentències i que declare obertament que no pensa obeir-les.

És l’hora, doncs, que els òrgans corresponents del poder judicial comencen a prendre mesures per si són constitutives de delicte, tant les declaracions com les transgressions reiterades del Govern Valencià. Una burla així de la justícia, de la ciència i de la decència institucional no hauria de quedar impune.


*Advocat i tècnic lingüístic de la Universitat de València

Publicat en El Temps núm. 1.231, de 15 de gener de 2008