El BOP de Castelló no pot imposar el castellà

El company Josep Francesc Molés ens envia la notícia següent:

ACPV guanya un recurs contra el nou Reglament del bop de Castelló, que imposava l’obligació d’adjuntar una traducció al castellà dels anuncis enviats en valencià

El 15 de gener de 2009, la Diputació de Castelló publicava un Reglament regulador del servei del Butlletí Oficial de la Província de Castelló que en l’article 4, «Llengua de publicació», dictava: «El Butlletí Oficial de la Província es publicarà sempre en castellà, i si és el cas, també ho serà en valencià quan l’administració o particular anunciant remeta el text redactat en ambdues llengües».

acpv, arran d’una queixa tramesa per un particular a través del seu Telèfon de la Llengua, va recórrer contra el citat article, per considerar que imposava una obligació (la de traduir al castellà) que la legislació lingüística vigent prohibia expressament (en la Llei d’Ús), a banda de suposar una discriminació també prohibida per l’article 14 de la Constitució espanyola en vigor. Cal afegir que a banda de la discriminació lingüística per a l’anunciant (per obligar-lo a traduir, o siga, a fer una faena extra i a considerar que la versió en la seua llengua no és vàlida per se) també podia tindre perjudicis econòmics, ja que hauria de pagar les taxes corresponents a un anunci el doble de llarg.

Amb data 1 de febrer d’enguany, la Secció 5a de la Sala Contenciosa Administrativa del tsjcv ha estimat la impugnació «per considerar que, certament, la redacció donada a l’estipulació quarta del reglament impugnat resulta discriminatòria per als valencianoparlants, i suposa una innegable vulneració del dret a la igualtat tutelat per l’article 14 de la Constitució, per exigir, expressament als valencianoparlants que es disposen a publicar un text en el Butlletí Oficial de la Província de Castelló a traduir el text al castellà, i això per incorporar al tenor literal del precepte que en el cas que la publicació es faça en valencià es remeta el text en ambdues llengües, mentre que els textos que es remeten en castellà no tenen l’obligació de remetre la traducció al valencià que és, en definitiva, la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, tal i com s’estableix en l’article 6 de l’Estatut.»

De fet, la part demandada, la Diputació, ja confirmava en les seues aŀlegacions el que deia l’actora, però en canvi concloïa que pertocava desestimar la demanda. Deia la Diputació:

  • «Que (…) les diputacions provincials ni són titulars dels anuncis, ni poden, al marge dels anunciants, decidir en quina llengua cooficial els publiquen, ja que no diposen de la titularitat sobre els textos publicats, ni tampoc de l’elecció sobre la llengua de publicació»
  • «Que en definitiva (…) la cooficialitat en cap cas pot suposar que la publicació s’haja de fer necessàriament en les dues llengües oficials, sinó que (…) es farà en la llengua triada per l’anunciant de les dues cooficials».

La sentència, doncs, diu que «el supòsit discriminatori de la disposició impugnada és precisament l’exigència que s’imposa tant a les administracions com als particulars, quan desitgen que la publicació del text es faça en valencià, de remetre’l en els dos idiomes, i és precisament aquesta exigència la que escau anuŀlar, devent [sic] per tant publicar-se en el Butlletí Oficial de la Província de Castelló sempre en castellà i també en valencià, però sense necessitat, tant en un cas com en l’altre, que l’administració o els particulars remeten el text redactat en ambdues llengües.»

Per tant, la Sala sembla que no prohibeix que s’hagen de publicar els anuncis en les dues llengües (cosa que només passarà, atesa la redacció de l’article 4, si la llengua triada per l’anunciant és el català) sinó que només prescriu que no es pot exigir la traducció de l’anunci. És a dir, que seran els serveis provincials els que el traduiran.

Però tanmateix, la sentència permet que el butlletí continue menystenint els anuncis en valencià i els obligue a anar acompanyats d’una traducció (encara que l’hagen hagut de fer ells d’ofici). En el paràgraf següent de les consideracions del tribunal, els magistrats s’acostaven al que caldria esperar (que un anunci publicat només en valencià és vàlid, sense que calga publicar-ne la traducció), quan diuen que «(…) la cooficialitat en cap cas pot suposar que la publicació s’haja de fer necessàriament en les dues llengües oficials, sinó que la publicació es farà en la llengua triada per l’anunciant de les dues cooficials», cosa que la mateixa part demandada admetia.

Per què, doncs, no van més enllà i estableixen que no cal que se’n publique la traducció (la faça qui la faça)? Potser perquè aquest era un aspecte no expressat en la demanda i, clar, les sentències només s’atenen al que demanen les parts. No coneixem el text de la demanda, i per tant no podem confirmar si ha sigut aquest el cas.

Siga com siga, tant si acpv simplement va impugnar l’obligació de l’anunciant d’acompanyar el seu text amb una versió en castellà, i no l’obligació de publicar-ne també la traducció al castellà, com si és la sentència la que no ha previst totes les possibles irregularitats de l’article 4, la discriminació i la desigualtat continuaria en vigor. No només perquè es continuarà considerant que un anunci en valencià és invàlid si no va acompanyat d’una traducció al castellà, sinó perquè a cal bop ens poden continuar sorprenent i considerar la traducció al castellà part de l’anunci, i cobrar-nos per anunciar un text el doble de llarg. Esperem que l’antivalencianisme no arribe a tant.

La sentència del constitucional sobre l’estatut i la llengua catalana

Per si algú s’hi pot acostar i enviar un resum de l’acte i de la qüestió:

Benvolguts i benvolgudes,

Tenim el plaer d’informar-los que aquest dimecres 8 de setembre se celebrarà l’acte: «La llengua catalana i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Anàlisi i perspectives». L’acte tindrà lloc a les 18:30 a la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, Barcelona) i comptarà amb les intervencions de:

  • Antoni Milian, catedràtic de dret administratiu de la Universitat Autònoma de Barcelona i director de la Revista de Llengua i Dret.
  • Francesc Xavier Vila, professor de sociolingüística de la Universitat de Barcelona i director del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació.
  • Ferran Requejo, catedràtic de ciència política de la Universitat Pompeu Fabra.

L’acte ha estat organitzat per l’iec, Secció Filològica de l’iec, Societat Catalana de Sociolingüística – iec, amb la coŀlaboració d’Òmnium Cultural.

………………………………….
Informació distribuïda per:
Observatori csuc – Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació
Tel. 93 403 70 65
Facultat de Filologia (bústia 191)
Universitat de Barcelona
Gran Via de les Corts Catalanes, 585
08007 Barcelona
www.ub.es/cusc

Mentrestant, podeu començar a documentar-vos amb la Revista Catalana de Dret Públic.

La titulació de filologia catalana en les oposicions valencianes

Vilaweb ens informa d’una novetat legal important:

El govern valencià inclou filologia catalana en les oposicions de docents després d’una trentena de sentències

[…] La negativa, fins ara, del Consell havia empès alguns sindicats educatius, com l’ste, cc oo i fete, i Acció Cultural a presentar recursos que sempre havien resultat en sentències contràries al govern.
[…]

Efectivament, en la Resolució de 27 d’abril de 2010, de la Conselleria d’Educació, per la qual es convoquen procediments selectius d’ingrés, accessos i adquisició de noves especialitats en els cossos docents de professors d’Ensenyança Secundària, professors d’Escoles Oficials d’Idiomes i professors tècnics de Formació Professional (docv núm. 6.257, de 30.04.2010) conté l’annex següent:

ANNEX X

Titulacions que eximixen de les proves de coneixements dels idiomes oficials de la Comunitat Valenciana

Per a l’exempció de la prova de Valencià:
– Llicenciatura en Filologia, Secció Hispànica (Valencià) o Llicenciatura en Filosofia i Lletres, divisió Filologia (Filologia Valenciana), sense perjuí del que disposa l’annex del Reial Decret 1954/1994, de 30 de setembre.
– Diploma de Mestre de Valencià.
– Certificat de Capacitació per a l’ensenyament en valencià.
– Certificat d’Aptitud per a l’Ensenyança en Valencià.
– Certificat de Grau Superior de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià.
– Certificat de Grau Mitjà de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià.
– Certificat universitari que acredite haver superat el Nivell II del Pla de Formació Lingüisticotècnica en Valencià del Professorat no Universitari.
– Certificat universitari que acredite haver superat el curs Superior dels Cursos de Lingüística Valenciana i la seua Didàctica.
– Certificat universitari que acredite haver superat el curs Mitjà dels Cursos de Lingüística Valenciana i la seua Didàctica.
– Certificat acadèmic d’haver obtingut el Certificat d’Aptitud de Valencià, expedit per les escoles oficials d’idiomes.
– Certificat acadèmic d’haver superat el Cicle Elemental de Valencià, expedit per les escoles oficials d’idiomes.
– Certificat de Nivell Intermedi de valencià expedit per les escoles oficials d’idiomes.
– Certificat de Nivell Avançat de valencià expedit per les escoles oficials d’idiomes.
– Acreditació d’haver cursat i aprovat valencià en almenys tres cursos d’entre BUP i COU.
– Acreditació d’haver cursat i aprovat valencià en tots els cursos de la Formació Professional.
– Acreditació d’haver cursat i aprovat valencià en tots els cursos del Batxillerat.
– Haver obtingut la qualificació d’apte en la prova corresponent a les oposicions convocades a partir de l’any 2002.

Per a l’exempció de la prova de castellà:
– Titulació universitària expedida per una universitat espanyola.
– Títol de Batxillerat (BUP) o Batxillerat (LOGSE) expedit per l’Estat espanyol.
– Títol de Tècnic Especialista (FP2) o Tècnic Superior expedit per l’Estat espanyol.
– Diploma d’Espanyol com a llengua estrangera (nivell superior) o Certificat d’Aptitud d’Espanyol per a estrangers expedit per les escoles oficials d’idiomes.

El Reial decret 1.954/1994, només recull la denominació filologia catalana, que és la titulació a què equivalen la filologia valenciana i la secció hispànica (valencià).

Els revesos judicials (Levante, 06.05.2010) patits per la Generalitat popular en esta qüestió al final sembla que els ha dut a «acatar» les decisions dels tribunals i a respectar les raons legals, sindicals i universitàries.

El Tribunal Suprem espanyol torna a condemnar la Generalitat valenciana

Els tribunals continuen emetent sentències que la Generalitat valenciana incomplix sistemàticament. En este cas, podem llegir en El Punt (01.02.2010):

Tercera sentència del Suprem contra el veto a Filologia Catalana al País Valencià

01/02/10 – València

El Tribunal Suprem ha tornat a emetre una nova sentència en què desestima el recurs de cassació interposat per la Conselleria d’Educació, aquesta vegada contra la sentència de 2006 del Tribunal Superior de Justícia valencià, guanyada pel Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament (STEPV), sobre la validesa de la titulació de Filologia Catalana en les convocatòries d’oposicions de 2006 per a l’exempció de la prova de coneixements de valencià.

Aquesta és la tercera vegada que l’alt tribunal es pronuncia contra el veto a Filologia Catalana per part del Consell. […]

En canvi, en el diari El País (02.02.2010) porten uns altres comptes:

Quatre condemnes del Suprem a la Generalitat pel català

Neus Caballer – València – 02/02/2010

El Tribunal Suprem ha tornat a fallar en contra del recurs de cassació interposat per la Generalitat valenciana contra la sentència del 28 d’abril de 2006 del Tribunal Superior de Justícia guanyada per l’stepv, que la condemnava per no incloure la titulació de filologia catalana en la convocatòria de les oposicions per a accedir al cos docent de 2004. Amb aquesta decisió a favor del STEPV, el Suprem acumula tres condemnes contra l’exclusió del títol de filologia catalana de les convocatòries d’oposicions del Consell de Francisco Camps i el seu conseller d’Educació, Alejandro Font de Mora, que no inclouen l’únic títol oficial de l’estat. A més, en va perdre altra contra la Universitat de València per la denominació de la llengua catalana en els seus estatuts.

El Tribunal Suprem espanyol rebutja el recurs contra la filologia catalana

El diari Pàgina 26 (26.06.2009) en informa sobre l’última sentència de Tribunal Suprem espanyol relativa a la capacitació lingüística dels aspirants a funcionaris docents del País Valencià:

El Suprem fa pública la segona sentència sobre el títol de Filologia

En menys d’una setmana la Generalitat ha perdut dos juís més i haurà de pagar més de 3.500 euros pel cost del processos. Si dijous era el Tribunal de Justícia de la Comunitat Valenciana (tsjcv) el que donava la raó a la Federació d’Ensenyament de Comissions Obreres, en aquesta ocasió ha estat el Tribunal Suprem que ha emés una nova sentència en què desestima el recurs de cassació que ha interposat Educació contra la sentència de 2005 del tsjcv, que va guanyar l’stepv i que donava validesa a la titulació de Filologia Catalana en les convocatòries d’oposicions. El Suprem, que farà pagar els 1.500 euros del procés a la Generalitat, ha fet públic una nova sentència, en aquest cas la segona sobre aquest tema, que s’han de sumar a les dèsset anteriors del tsjcv.

Podeu trobar Més dades sobre esta sentència en adn; i sobre les sentències anteriors del ts en el dtl (12.12.2008).

El Tribunal Suprem espanyol valida de nou la filologia catalana

El Tribunal Suprem espanyol ha dictat una sentència que resol de nou la validesa de la titulació de filologia catalana per a acreditar els coneixements de llengua en les oposicions valencianes, segons hem pogut llegir en Vilaweb (02.12.2008).

Esta sentència es suma a la quinzena de sentències en el mateix sentit dictades pel tsj valencià, (dtl, 02.07.2008) i a altres dos anteriors del constitucional i suprem espanyols.

La justícia esmena de nou la Generalitat valenciana

Alfons Esteve ens envia la informació següent:

Dos nous pronunciaments judicials reconeixen el títol de Filologia Catalana i el nom català per a la llengua pròpia

El Tribunal Superior de Justícia valencià ha estimat el recurs interposat per les universitats de València i Alacant contra l’Ordre de la Conselleria de Cultura i Educació de 19 de juliol de 2006 que no reconeixia la titulació de Filologia Catalana per a acreditar el coneixement de valencià en les oposicions als cossos de professors d’ensenyament secundari.

A més, el Tribunal, seguint els mateixos arguments que la Sentència núm. 75/1997 del Tribunal Constitucional, avala la doble denominació de valencià i català per al nom de la llengua del País Valencià: «oficialmente “valenciana” en su Estatuto de Autonomía, y en el ámbito académico “catalana”».

La sentència núm. 558/08, de 10 de juny, de la Sala Contenciosa Administrativa, Secció Segona, és la quinzena sentència consecutiva del Tribunal Superior de Justícia valencià, i la dissetena si tenim em compte que sobre aquest punt hi ha també un pronunciament del Tribunal Constitucional (sentència 21 d’abril) i un del Tribunal Suprem (sentència de 15 de març de 2006).

D’altra banda, també el mateix Tribunal Superior de Justícia valencià ha dictat una interlocutòria de 25 de juny de 2008 que accepta les mesures cautelars que també les universitats de València i Alacant li demanaven respecte de les ordres de la Conselleria d’Educació de 15 d’abril de 2008, en les quals la Generalitat Valenciana torna a desobeir la justícia.

Per això, el Tribunal ordena a la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana “que eximisca de la realització de la prova d’acreditació de coneixements de valencià els aspirants admesos a les esmentades proves que tinguen el títol de Filologia Catalana”.

Un fragment interessant de la interlocutòria diu:

[E]nfront del reiteradíssim criteri d’este tribunal, favorable a les pretensions que sostenen les universitats valencianes, no arribem a entendre —excepte òbviament per raons jurídiques que en esta seu no hem de valorar—l’entossudiment de la Generalitat al fer cas omís d’eixe criteri en les successives convocatòries docents.

L’acatament de les sentències i la llengua

Un article del diari El País (14.01.2008; l’hem traduït amb l’ajuda de l’Internostrum) oferix una panoràmica interessant sobre la realitat de l’acatament de les sentències —que declaren alguns polítics, principalment perquè els convé políticament— i l’actuació real que porten a terme, en concret, en la qüestió de les titulacions de valencià [veg. dtl 10.01.2008].

L’anticatalanisme li costa al Consell onze condemnes en tres anys

El TSJ ha emés sentències idèntiques per no reconéixer filologia catalana

Ignacio Zafra – València – 14.01.2008

¿Poden les administracions dictar indefinidament ordres idèntiques sabent que seran tombades pels tribunals? El Govern valencià és una prova que sí que poden. Des de març de 2004, la Generalitat acumula 11 sentències condemnatòries per la mateixa raó: haver obviat en altres tantes convocatòries que la carrera de filologia catalana eximix de l’examen de valencià en les oposicions a professor de secundària. L’última es va donar a conéixer a primers de gener.

«Es tracta d’un drama que es repetix mecànicament», comenta José María Baño, un dels advocats que ha representat a les universitats de València i Alacant en mitja dotzena dels judicis. ¿No pot implicar eixa insistència conseqüències jurídica? Els experts consultats responen que, si es donaren determinats supòsits, el Consell estaria incorrent en un delicte de desobediència. Però que eixa figura és difícil de provar. Faria falta que les sentències foren fermes, que es donara una repetició en la persona de l’administració que signa les ordres i probablement també una “advertència” prèvia, indica, com a teoria general, el catedràtic de dret penal de la Universitat de València Javier Boix. Tots lamenten, en canvi, una conducta que contribuïx a sobrecarregar el sistema judicial, implica despesa de diners públics i no es dirigix a servir als ciutadans, sinó més aviat al contrari.

La crítica més dura contra la Generalitat no ix, no obstant això, d’ells, sinó de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) valencià: «Només la tossudesa en la ignorància i el rebuig dels criteris científics que avalen la unitat lingüística, es manifesta com a exclusiva raó del manteniment de la posició contrària per part de la Generalitat, més encara quan n’hi han reiterats pronunciaments jurisdiccionals que desautoritzen eixos arguments. Cosa que força a este tribunal a recordar que una de les més elementals exigències de l’estat de dret que consagra el nostre text constitucional és la de l’imperatiu compliment de les decisions jurisdiccionals, especialment per part dels poders públics, que han de servir amb objectivitat els interessos generals». Literal, de la sentència 474/06 (28 d’abril de 2006).

«L’Administració no només ha d’acatar les sentències, sinó també la doctrina», assenyala Tomás Vives, exvicepresident del Tribunal Constitucional i catedràtic de dret penal en la Universitat de València, qui afig que es tracta d’«una anomalia molt freqüent», «tenim unes administracions poc obedients amb els tribunals».

Una de les raons que allunyen la possibilitat d’una condemna per desobediència al Consell és que les 11 sentències del TSJ són recurribles (de fet totes han estat recorregudes, en línia amb eixa repetició mecànica) davant el Tribunal Suprem. La primera sentència d’este òrgan jurisdiccional, que sol tardar uns quatre anys a dictar-les degut precisament a la sobrecàrrega de casos, s’espera que arribe entre enguany i el següent.

El Tribunal Suprem ja s’ha pronunciat sobre la llengua: ho va fer al març de 2006 a l’obligar a la Generalitat a homologar els certificats de coneixement de català emesos pels Governs de Catalunya i Balears. I ho ha fet també el Tribunal Constitucional, en la sentència de 1997 en la qual va reconéixer el dret de la Universitat de València a utilitzar el terme català per a referir-se al valencià en els seus estatuts. De fet, estes dues sentències són citades recurrentment pel TSJ al resoldre sobre les oposicions de secundària. Però el seu objecte no és el mateix, el que permet al Consell mantenir la seua tàctica.

El més paradoxal és que, des de fa anys, la Conselleria d’Educació es preocupa de no perjudicar a ningú en concret. I eximix de facto els posseïdors del títol de filologia catalana del controvertit examen de valencià per dues vies: considerant que qui redacten en eixa llengua els exercicis principals de les oposicions ja acrediten el seu coneixement; o, també, homologant el títol amb el de l’antiga filologia hispànica secció valenciana, una carrera que el Consell sí que reconeix expressament encara que cap universitat del territori la impartixca amb eixe nom.

Setze sentències sense acatar

Setze sentències sense acatar

Alfons Esteve i Gómez*

Al País Valencià hem estrenat l’any nou amb un parell de velles sentències del Tribunal Superior de Justícia valencià. I diem velles, no perquè faça molt de temps que s’han publicat, sinó perquè són catorze sentències amb un contingut quasi idèntic que, en no arriba a quatre anys, ha dictat aquest tribunal en contra del Govern Valencià. Any rere any el Govern del PP s’encabota a no reconèixer la Llicenciatura en Filologia Catalana com a títol per a acreditar el coneixement de valencià en les convocatòries d’oposicions als cossos de mestres i professors de primària i secundària.

Són 14 sentències en què l’alt tribunal valencià, seguint els raonaments jurídics de la sentència 75/1997 del Tribunal Constitucional, estableix que «aquella llicenciatura [de Filologia Catalana] avala sobrerament el coneixement de la llengua d’aquesta Comunitat, anomenada oficialment valenciana en el seu Estatut d’Autonomia i en l’àmbit acadèmic catalana». La primera d’aquestes 14 sentències, de 2004, ja ordenava rectificar el contingut de les ordres per ser contràries a dret. Però el Govern Valencià, que s’omple la boca en altres matèries dient que compleix escrupolosament la legalitat i les resolucions judicials (TV3, per exemple), han estat violant-les sense vergonya ni pausa des d’aquest mateix any.

La resposta del Govern Valencià l’ha donada la secretària d’Educació, i responsable —és un dir, això de responsable— de la política lingüística de la Generalitat Valenciana, Concha Gómez, una senyora que no parla mai en públic la llengua que suposadament ha de normalitzar. Doncs bé, diu que no pensen acatar la sentència, amb l’argument que l’Estatut anomena la llengua «valencià». Però és que l’equivalència «valencià=català» ja la deixava resolta el mateix Tribunal en el paràgraf que hem transcrit. I, a més, en la sentència núm. 474/06 (la que fa 10 d’aquesta saga), el Tribunal condemnava sense pal·liatius no sols l’argument fal·laç en què es basa la desvergonyida declaració de Gómez, sinó la reiteració en l’incompliment: «només l’entestament en la ignorància i el rebuig dels criteris que avalen la unitat lingüística, es manifesta com l’exclusiva raó del manteniment de la posició contrària de la Generalitat, i més quan existeixen reiterats pronunciaments jurisdiccionals que desautoritzen aquests arguments, cosa que força a aquest Tribunal a recordar que una de les més elementals exigències de l’estat de dret que consagra el nostre text constitucional és la de l’imperatiu compliment de les decisions jurisdiccionals, especialment per part dels poders públics, que han de servir amb objectivitat els interessos generals».

La majoria absoluta no el legitima ni l’autoritza a decidir si les sentències s’acaten o no, ni a interpretar la legalitat de les normes jurídiques. Això és matèria exclusiva dels tribunals, i aquests s’han pronunciat amb reiteració, claredat i contundència. El Govern Valencià no pot balafiar els diners públics fent que el Tribunal Superior de Justícia valencià haja de repetir la mateixa sentència fins a 14 ocasions. I aquest Tribunal no hauria de permetre que un poder públic no acate les sentències i que declare obertament que no pensa obeir-les.

És l’hora, doncs, que els òrgans corresponents del poder judicial comencen a prendre mesures per si són constitutives de delicte, tant les declaracions com les transgressions reiterades del Govern Valencià. Una burla així de la justícia, de la ciència i de la decència institucional no hauria de quedar impune.


*Advocat i tècnic lingüístic de la Universitat de València

Publicat en El Temps núm. 1.231, de 15 de gener de 2008

Catorzena sentència que avala la titulació de filologia catalana en les oposicions

Alfons Esteve ens informa que hi ha una catorzena sentència que reconeix l’adequació de la titulació de filologia catalana com a titulació que garantix la capacitació en valencià. Ens tramet la nota de premsa de l’stepv, el sindicat que havia interposat el recurs:

El Tribunal Superior de Justícia valencià torna a reconèixer el títol de Filologia Catalana i la denominació de català en la que fa catorze sentències

L’STEPV-Iv ha tornat a guanyar un recurs contra les ordres de la Conselleria de Cultura, Educació i Esports de 13 de març de 2006 que no reconeixien la titulació de Filologia Catalana per acreditar el coneixement de valencià en les oposicions als cossos de mestres i professors de primària i secundària.

El Tribunal Superior de Justícia valencià, en una sentència pràcticament idèntica a la que fa un parell de dies havien donat a conèixer les Universitats de València i Alacant, seguint els arguments del Tribunal Constitucional (sentència 75/1997, de 21 d’abril), ha desautoritzat novament el Govern Valencià en la seua pretensió d’insistir en el reconeixement de la doble denominació de valencià i català per al nom de la llengua pròpia. Amb aquesta, ja en són 14 les sentències consecutives del Tribunal Superior de Justícia valencià.

De moment, la Generalitat Valenciana, tot i que les sentències són d’obligat [compliment] per a tothom, i molt especialment, per als poders públics, no les ha acatades i any rere any des de 2004, data de la primera sentència, ignora i vulnera aquests manaments judicials.